serveixo

 EN PAU





Pau Bielsa Mialet
Valls, gener del 2008


a





EN PAU - 3 -
A - 8 -
COMPTE DE RIURE - 9 -
Tranquil·litat - 9 -
B - 11 -
El terç vegetal - 11 -
EL COU COÏA - 11 -
C - 19 -
PRIMER ANY DE CARRERES A LES MITGES - 19 -
D - 27 -
PARVULARI - 27 -
E - 33 -
Millor dins - 33 -
El bitllet gastat - 35 -
Lautobús de Vilamaca - 37 -
F - 53 -
DE CACIC A CIGAR - 53 -
ADOB DE PODER - 53 -
G - 71 -
qui fracassa - 71 -
I - 71 -
El temible professor Corrons - 82 -
Els caputxes ventilades - 84 -
H - 85 -
TRES TORNADES EN PAU - 85 -
I - 85 -
II - 86 -
III - 87 -
I - 89 -
NADIA, HISTÒRIA DUN SACRIFICI - 89 -
J - 97 -
PRESTIGI - 97 -
K - 103 -
HISTÒRIA DUN IGNORANT - 103 -
A DRETA LLEI - 104 -
EL CATALÀ - 104 -
L - 117 -
EXPLOSICIÓ DE SENTIMENTS - 117 -
PART A - 117 -
I - 117 -
II - 118 -
III - 120 -
IV - 121 -
V - 122 -
VI - 124 -
VIII - 126 -
IX - 127 -
X - 128 -
XI - 129 -
M - 131 -
VENJANÇA! LLENTIES FREDES - 131 -
N - 135 -
EXPLOSICIÓ DE SENTIMENTS - 135 -
PART B - 135 -
XII - 135 -
XIII - 136 -
XIV - 136 -
XV - 137 -
XVI - 139 -
XVII - 140 -
XVIII - 144 -
O - 147 -
EL CLUB DE LA FÚRIA JUSTA - 147 -
P - 157 -
EL DIA QUE VA MORIR EL JAUME - 157 -
Q - 167 -
LLIBRETA DE LADOLESCÈNCIA FELIÇ - 167 -
R - 177 -
TEMPS I AMISTAT TOT HO CARDA - 177 -
S - 193 -
DOCTORAT - 193 -
T - 216 -
LA CADIRA DEL DOCTOR SABATA - 216 -
U - 217 -
EL FUMADOR PROSTITUT I LA FEINA - 217 -
V - 219 -
HASSAN - 219 -
EL TREN I LA VIDA - 219 -
DILLUNS TRENTA DE JULIOL DEL DOS MIL SET - 222 -
DIMARTS TRENTA-U DE JULIOL DEL DOS MIL SET - 223 -
W - 229 -
DE MALLORCA A LESCORXADOR - 229 -
X - 231 -
XERRA QUE XERRA - 231 -
I - 231 -
II - 233 -
III - 233 -
IV - 234 -
V - 234 -
VI - 236 -
VII - 237 -
VIII - 238 -
IX - 239 -
X - 239 -
XI - 241 -
XII - 241 -
Y - 245 -
EL MENJAPOR - 245 -
Laixecament del cadàver - 245 -
A cal poeta - 247 -
Un pessic de sal - 249 -
Z - 257 -
I LA NIT IGUALMENT VA CAURE - 257 -








 A
COMPTE DE RIURE
Tranquil·litat

El timbre de linstitut imperceptiblement per a tot el claustre excepte els lluminosos que pertanyem al Departament de Llengües avança. Després dexplotar la Isabel un cop en reunió he decidit saber quant. El meu rellotge, bescanviat per tres bitllets grocs en una joieria de Sant Cugat, té uns ulls que el vigilen, i ell mateix fa retard de cinc segons cada mes i mig, però prenent com a referència aquest i les notícies de la Cuatro, el timbre de linstitut avança sis segons la setmana. En el cicle de trenta setmanes la Isabel, que sadona de tot, ja no ho pot suportar més i avorta una explosió a la reunió dequip docent. Llavors consta en acta o no, però es fa: el timbre de linstitut sadapta de nou a lhora dentrar. En aquest punt ja hem guanyat, quan arriba, trenta setmanes de ben merescuda tranquil·litat.
Tranquil·litat és el plec, la bola, el destí i la sort ineluctables de lIES-SEP Comte de Rius. Tot prové de la tranquil·litat i tot hi torna força ràpid, tenaç i plàcidament.
I no és que això sigui can Pixa ni can Rellisca. Més aviat, si se li ha de posar un nom, serà tal com ca Nescup i Nohoveuningú. Aquesta no és cap conclusió dels dos anys que hi porto just abans de dir-li adéu, al Comte de Rius, això és el que és ara mateix. Pujo del pati. Al replà de lescala i també escampat per la barana aquell gargall encara hi era, el mateix que fa mitja hora he baixat i li he dit a lÒscar:
Algú ha tirat un gargall al replà de lescala.
Ah, bé, bueno, ara vaig.
No sé si anava a dir-ho al Barrufet o a fregar-ho però el que sí que sé positivament és quina meitat daquestes dues coses no sha fet encara.
Bé doncs: tocarà baixar per lala esquerrana. I si algú pateix accident atribuir-ho a la mala sort, indignar-se en un fogot momentani i passatger. Això altres, allò jo.
Ara farà un any que el pare morí. Dins un any potser faci uns mesos que en cobro lherència. Un FAX havia danar al notari, i la Rosalia no sap, tampoc cal que se la desperti en això, que no sap fer anar el FAX. Nou minuts i mig al telèfon amb la secretària del notari fins que ens hem assegurat que ha arribat.
Llavors la secretària des de laltra banda del telèfon.
I què faig amb això?
I per primer cop o un dels primers, ni mhe sentit desarmat ni mhe volgut morir sota els llampecs daquest núvol rosa, sinó que li he explicat:
Redactar el document que us demano i citar-me per dilluns a la una.
Val a dir gràcies a lAnna, que en aquell moment no cedia a la crida del nino diabòlic i no era fora fumant sinó allà per fer passar el FAX.











 B
El terç vegetal
EL COU COÏA

On no hi hagi envegetes, on la veritat pugui parlar sense coacció, que les persones sentenguin per pura raó de sentiment racional, i quan no, que sagafin la mà i es diguin les paraules sabudes en la intimitat. Què costa, això? Potser massa, no se sap.
A en Gabriel Mial ja feia temps el tutor de la família, el mestre Sanahuja, li havia predit que entrar a Lletres ell ho podia fer amb els ulls tancats i bé que ho va fer, amb els ulls ben tancats el pobre Mial va començar a entendre les Lletres molt més enllà del que els temps semblen permetre.
A més, un somni als set o vuit anys li deia que moriria als seixanta-quatre anys, i el bon mestre Sanahuja, avesat a la psicologia profunda, nhavia tret tot el destí literari den Biel: Lletres, segur: seria de Lletres.
El mestre Sanahuja havia sortit amb la mare del Biel en la seva joventut, i allò va acabar malament, potser no pas per a en Biel, que va acabar sent fill de lAlfonso, un aragonès més que xarnego, segons el pare de la Clàudia, que no va impedir res aquest cop perquè ja potser no shi veia amb forces, de lluitar contra la llibertat duna filla de trenta anys.
El Sanahuja i la Clàudia es van professar amistat eterna, i això sestenia a tots els brots que en van sortir, no pas dell, que va restar sense fills, ans della, que en va tenir quatre.
Aquest cop mho puc permetre: anireu al taller del mestre Sanahuja i triareu una escultura.
La germana gran era retrassada, i profunda: no podia triar. Però els diners estalviats van fer que lOna triés una forma femenina, el Pere una mena de moai tret de Pàsqua, i al torn del Bielet, aquest es va posar al cobert ombrívol on reposaven les formes i en va veure una repetida en plata, en polièster de diversos colors, petita, gran, de totes mides, i va triar una de les grosses. Aquella forma, ni ell ho veia, era fàl·lica.
En Biel ha triat aquesta: això vol dir que en la vida voldrà tenir força presència.
El fal·lus per als romans espantava mals esperits, i era, en si, una presència forta.
—Suadentque cadentia sidera somnos. Dónde está el acusativo?
—Sidera
Entonces somnos es a...
Ablativo...?
Sí! Ablativo de la tercera, o de la cuarta?
De la cuarta...?
De la décimoséptima, mariconazo!
La classe va fer com si res. En Biel va resoldre, al cap duna estona
(...) Cabrón.
Aleshores sí que la Marta, aleshores sí que la Gemma, aleshores sí que lAlba, la súperpianista van posar alhora totes una mà al badall i van murmurar
Halaaa...!
No, si se lo he dicho y me ha contestado. Ya está bien.
La fixació que el professor Goyesco tenia amb els homosexuals era històrica en ell, ja de petit li venia, i la va abocar tota sobre aquell noi de disset anys, de gest sofisticat però mai efeminat, amb els seus dubtes i les seves coses, però no pas sobre el tema. Altrament, què nhavia de fer el José Goyesco dels seus alumnes? Els volia pervertir explicant-los com els gays eren tant i tant sensibles que creaven un art sublim, com Miquel Àngel, que va fer lhome més ben parit del món en el David?
Jo crec que si el professor Goyesco shagués decidit a tenir experiències amb homes no li hauria acabat passant la factura que li va passar deu anys més tard. El seu fill sen va anar amb una dona vint anys més gran que ell, i el pare no ho va poder suportar.
Ets al front, guerrejant i lluitant, guanyant el pa cada dia, estimant i sent estimat en la mesura que pots, i zas! Al cap de deu anys ja no set coneix ni com a desferra humana, la que has arribat a ser si has sobreviscut.
En efecte, al professor Goyesco li va agafar un infart cerebral, i potser la depressió hi va tenir a veure alguna cosa.
Infandum, regina, iubes...
Cè, italiano, la regina, stà bene! Se pronuncia Reguina!
En Biel aleshores coneixia les òperes de Donizetti, les de la secció anglosaxona, Maria Stuarda, Elisabetta al castello di Kenilworth, dues pures meravelles, i shavia fet farts de sentir el tenor italià demanant coses, molt emocionat a la
Regina!

Marta, a veure què et sembla: ens aprenem tot el llibre segon de lEneida? No és difícli, mira quin ritme, i ja veuràs com ens quedarem amb tothom. Mira:

Infandum regina iubes memorare dolorem
Troianas ut opes et lamentabile regnum
Eruerint Danai...

Para! Jo no mho puc aprendre, tot això.
I aquí va quedar la cosa, no pas per a en Biel, que llavors que caçava un vers interessant en llatí, lintegrava directament a la memòria, i en aquell COU va començar a anar fent cabal dels milers que arribaria a saber i a saber aplicar a cada moment de la vida: Virgili, sobretot Ovidi i Lucà.
Acaba la classe de llatí: com quan acaba la classe de grec: lAlba no, però en Biel, la Marta i la Gemma surten al pati a compartir un cigarret. I quan pugen, a Història, entren amb tota la dignitat, davant el professor Dostrès, que els ho consent. El professor Dostrès els ho consent quasi tot.
Esto es el fato...
Volia dir el hado, el fatum, i el Biel ja va tenir conversa de pixera a les latrines entre classe i classe. Surt el Sergi:
Això que ha dit de fato estava equivocat, oi?
En Biel:
És clar, li ha sortit el significat duna persona grassa quan allò que volia dir era el destí, que bla, bla, bla, I així tant com va allargar la pixera.
Llavors sí que el grup del Biel tenia prestigi, un prestigi guanyat amb els pocs anys, la tria de Lletres, i laventura grecollatina en particular. Tothom els veia diferent dels altres, tothom mirava amunt quan els dirigia la paraula. Allò, dins linstitut, era vida.
Total, que pensa en Biel i es fa la següent reflexió, que no sabem si sadscriuria millor a la lògica platònica que no pas a laristotèlica, o fins i tot a la presocràtica ans que aquestes dues: pensà:
La meva cosa són les Lletres. De demostració en tenia prou amb el somni i la fe lluminosa en la interpretació: simplement ho sabia. Jo vull fer filologiaes deia: lamor a lescrit, i quina millor de fer, si hispànica, si catalana, si anglogermànica, que cap daquestes i totes alhora? El millor és agafar la mare de totes aquestes: filologia clàssica.
Malgrat tot, el professor Vitrall, el de grec, volia que les clàssiques les fes la Gemma, i no parava de tirar-li floretes a classe tot lloant la bona traducció que havia fet, o com de ben pentinats portava els cabells: això quan no es fixava en els acudits, que semblava que només sabia fer la Gemma, a partir dels quals podia aprendre molt millor la llengua grega.
—Κρυστάλλῳ ho he traduït com cristall
És gel! Saltes, Biel, indignat.
És clar, Gemma, fa el Vitrall, consentint: com deuria ser el primer vidre que van veure els grecs?
I la Marta savança, perquè sembla que ho ha entès:
És clar! El primer vidre que van veure els grecs és el GEL!
Rialla general, i cara de mal perdedor del mestre Vitrall, que retira lestratègia davant levidència que la Gemma no era perfecta i també es podia equivocar en la traducció.
Doncs li va sortir tot al revés, al mestre Vitrall, el Biel que era un mal estudiant, un mandra faria clàssiques, i la Gemma història perquè no hi tenia res, ella amb aquesta merda dels alfabets i les frases cèlebres.
Aleshores en Biel apreciava molt lamistat, i li va caure un verset dEurípides, que ell no va trigar a aplicar als seus amics traïdors

Miserablement sarruïni aquell a qui sembla bé
No honrar els amics tota neta
Deixant-los oberta la clau dels sentiments:
A mi no em serà mai amic!

Això anava per tu, Marta, amb el poc cas que li feies al bon Biel, i tan malament no estava ell de forma, que llavors era prim i ben macot, i si portava ulleres de pasta i de mussol era perquè era moda aleshores, i ningú no se nadonava, daquella mala cosa antiestètica.
A en Biel no només li anava justet el grec, sinó també la filosofia, en la qual el professor, el guaperas de linstitut no li posava més de cincs.
Però Marta: quan tu tinguis trenta anys, si testàs amb aquest, ell ja en tindrà seixanta i serà un iaio babós de merda!
Més igual: jo lestimo.
La Marta, ni cas, i resultaria en la vida del Biel que no només la Marta no li faria ni cas, sinó la següent ni laltra ni laltra ni la dotzena que hi aniria darrere. Això fins als trenta anys, que es va trobar que tothom ja seia en una cadira repartida en el joc, que la música havia sonat per tots menys per ell, i que ningú no voldria que la música tornés a sonar perquè tothom shagués de tornar a aixecar de la cadira i el que es quedés solter fos un altre.
No avançarem esdeveniments. Un dia, el Vitrall de grec va i els porta, als alumnes, la seva tesi:
Com veieu, aquest poeta que fa un tractat en vers sobre les estrelles, lúltim que vol és parlar destrelles: ell crea un univers paral·lel i parla, en realitat, de literatura: aquí i allà, a tot arreu imita Homer, i ho fa amb un significat profund. Daixò es pot deduir que mentre sembla parlar duna cosa per a tothom, en realitat sestà dirigint als cenacles més selectes de la literatura alexandrina també per mitjà dacròstics: veieu? Posa una paraula en vertical formada per les primeres lletres de cada vers, i li surt ladjectiu prima que es refereix sens dubte a la poesia subtil, molt erudita, que es cultivava a la cort de Ptolemeu.
Salta en Biel:
Però tot això, tu ets el primer que ho ha vist, oi?
Bé, es pot dir...
No ho havia vist mai abans ningú!
Halaaa...! Fa la Marta.
I aquí deuria haver quedat la cosa si no fos que en Biel sense saber-ho va tenir calat en el moll de los tota aquella idea, que un escriptor clàssic escriu en una aparença i que paral·lelament hi ha un altre significat, la imitació daltres autors com a recurs de reconeixement i lloança, etcètera, etcètera, i els acròstics: els refotudament maleïts acròstics.
Tot això, com dic, va penetrar qual virus dolcet a la tendra mollera den Biel Mial, i ja mai més, o potser mai més fins al cap de molts anys i temps i més temps, ja no sen va poder desprendre.
La lletra de foc qui sap en quina cantonada ens espera per aparèixer i deixar-nos gravada a la consciència la paraula que ens fa tota la història com a individus: el que és cert és que hi és, potser a qualsevol cantonada, i és lletra, i és de foc pur i veritable.

Aquell home que amistós a lerrant mostra camí
Com si un llum del seu llum propi que sencengui fa
Ni gens menys pas al mateix lluu quan en aquell lha encès.

El que passa és que el mestre Vitrall va fer una tesi en què va creure, hi va posar tot el seu coneixement, va rebre fins i tot cert reconeixement essent premiada amb el premi extraordinari de lany, però en Biel va anar comprovant com, a mida que en ell creixia el foc que li havia estat administrat, en el mestre de secundària, en Vitrall, qui va intentar ingressar a la universitat i a la primera es va fer enrere, en ell minvava la flama fins i tot podent arribar a apagar-se en un moment donat.
I és això: quan Einstein componia la seva teoria de la relativitat, a fora, si més no, hi havia tot un món científic que estava disposat a rebre-la i acotxar-la amb aplaudiments infinits.
I quan un filòleg descobreix els secrets més íntims dels textos amb què treballa, llavors... ¿Qui hi ha, fora, per dir casun lolla, quina meravella, això ho ha de conèixer el món sencer!
Em sembla que ningú, però a en Biel ja li estava bé que, mentre una noia no li feia cas, contenir part de lesperma li fos possible i memoritzar versos fàcil de manera que sanava construint el seu propi llatí, un llatí amb el qual al final de la carrera nacabaria sabent més i tot que els seus catedràtics.
Eurípides i Virgili ja eren els seus. Ara bé: hi havia altres gràcies, en aquell COU, que a en Gabriel no van fer-nhi pas gens, de gràcia. La pitjor, castellà. Amb tota la seva manera danalitzar i comentar oracions interminables amb els complements de règim verbal, amb les putes preposicions i les putetes interjeccions de la merda, es feia en Biel la pitxa un lío i no aconseguia treuren res de clar. Aquell COU en Biel lacabaria amb un tres i mig de castellà i la resta aprovat justet. La hi van deixar passar, lassignatura, i va poder anar a les PAAU, les proves daccés a la universitat, o sigui, planerament la selectivitat, on el miracle va ser que lúnica nota que li va quedar igual va ser aquesta, un tres i mig de castellà, perquè la resta van pujar molt fins a fer-li un sis vuitanta-cinc, de mitjana total amb el trist batxillerat, suficient per anar a periodisme, si hagués volgut.
Però el destí va arrossegar en Biel cap a clàssiques. Parlo dels anys noranta, quan ara, passats deu o quinze podria ser un tevetreser de renom, o un copero de copete, vull dir de la cadena cope, no: va i esmerça els seus esforços en una batalla inútil: aprendre llatí i grec.
Val a dir que saber llatí i grec per a algú considero que només pot ser agradable si aquest algú agafa de tant en tant un clàssic de primera línia com un Plató o un Ovidi i sel posa a llegir com qui mira una columna dopinió del diari, i això en Biel és clar que va acabar assolint-ho.
Però tornem a les PAAU: resulta que del cinquet just de filosofia que li havia posat el guaperas quarantó es va convertir a la selectivitat en un vuit i mig. Però el fill de la gran bagassa del guaperas aquest que tenia la Marta encandilada, no va fer, ni per casualitat, cap gest de reconeixement mínim a en Biel, no: sinó que es va limitar a cantar les lloances dun company que havia tret mig punt més, un nou.
Cada vegada que el guaperas filòsof arrugat deia mira que bé, que ha tret un nou aquest, aquest ens representa, aquest fa notar que aquí hi ha qualitat... o coses així, a en Biel se li clavava un punyal: aquest va ser el primer dels molts que hauria de dragar en endavant: en endavant serien pocs o gairebé ningú els qui reconeixerien la feina den Biel, i els que ho haurien hagut de fer, no ho farien, per què? Simplement per no veure compromès el seu prestigi, perquè en Biel no quadrava en els esquemes dels professors i no hi hauria de quadrar mai, en Biel mateix personificava un exemple incòmode per a tots aquells que shavien tornat cecs en un càrrec que els ho va permetre i no van ni voler ni saber veure el talent quan sels presentava davant dels nassos.
A tots aquells jo, que nestic molt i molt daquest Biel de què parlo, els he compost una elegia fúnebre, que fa:

Pútrida pols, ploraràs, quan caldrà els nassos dels mestres
Ben cardar i tornar res sinó el que eren abans:
No vas poder enterrar-los pas més del que eren en vida
Soterrats en vils fums dimaginació.
Doncs ploraràs labisme quan jo, pols, sí, però clara
Mels semblaré mirar dastre, com ara, en bassal.

Vagi per ells, mentre el nostre Biel pugui acabar gaudint de la glòria de poder dir el que pensa sense posar-hi més pèls que els que ja té ben repartits per tot el cos.
Abans, però, caldrà que passin cinc anys dinterminable carrera aprenent ximpleries capritxoses i variades segons la lluna en què va néixer cada professor. Abans, però, li caldran dos anys dun doctorat inútil, li caldran les crítiques i la rebaixa de la nota dinvestigador per no saber fer anar a la perfecció un programa de maquetació de llibres, li caldrà abans però trobar totes les portes tancades per uns inútils que farien millor posant totxos en ciment que no pas cobrant mig quilo al mes a canvi de fer pública la seva ineptitud, li caldran quatre processos selectius en orris, li caldrà el cinquè en què per fi sonarà la campana, i li caldran, sobretot, moltes càrregues i descàrregues testiculars de valor purament testimonial, perquè home o dona que es prestés a ser besada tota una nit sencera arreu del cos no se li presentaria gairebé fins el dia que els científics empeltessin pèl a les granotes per criar una nova raça.
En Biel sí que havia de ser, amb aquests antecedents i subseqüents, duna nova raça: duna raça que es podria definir amb molts mots però el que ara se macudeix, únic, és que havia de ser trempada.



 C
PRIMER ANY DE CARRERES A LES MITGES

I en grec? En grec a la selectivitat el Biel havia tret ni més ni menys que un deu! Aquell vell del mestre Fargues que coneixeria tot seguit a la carrera era el que li havia corregit lexamen. Aquesta nota va ser motiu suficient per reclamar latenció del professor Vitrall, ara que en Biel estava decidit a seguir els seus mateixos passos des de la carrera.
Finalment, queden.
Biel, el que et vull dir és que la carrera es va fent mica en mica, paper a paper, i que al final, quan lacabis, pots tenir tots els papers fent un garbuix o haver-los organitzat bé, per cursos, classificats per assignatures, àrees, matèries, i això et servirà per sempre, perquè segur que més endavant ho necessites, potser durant tota la vida
Ah, va bé doncs. Aquest consell no només no el va seguir sinó que la meitat dels apunts de la carrera serien còmics amb caricatures dels professors i les seves frases més absurdes.
A més, pot ser relativament fàcil passar les assignatures, però és només aplicant-thi de veritat que aconseguiràs destacar.
Bé.
*    *    *
Saps si és aquí, la presentació de Clàssiques?
Em sembla que sí va fer lAnna, futura companya.
De cop, un rebombori de professors i alumnes. Entren en una aula. Parlen.
El primer torn el va agafar la catedràtica de grec, la doctora Rosa Salmanta
Bueno para empezar; no todos los que estáis aquí vais a hacer la carrera entera, y a muchos os va a costar superarla, no digo que no sea relativamente fácil pasar los exámenes y las materias, lo que pasa es que para hacerlo bien hay que dedicar al estudio y a la traducción muchas horas.
Segueix el professor Cabridell, de llatí:
El que és important és que a aquestes alçades ja tingueu clara la gramàtica, perquè treballarem a partir daquesta. Començarem fent exàmens de declinació i conjugació, per tal dassentar les bases i posar-nos tots dacord.
Limportant no és traduir segueix el professor Ullcec: sinó fer-ho bé: veureu com, calgui el que calgui, acabareu sabent acoblar dues frases seguides o més en les llengües clàssiques.
Finalment en Pere Pérez, catedràtic de llatí a partir dels vint-i-tres anys, que si això és dos anys abans que ho va ser Nietzsche de grec, tots esperem que en segueixi lexemple i sacabi de tornar tarumba també dos anys abans del que ho va fer el filòsof alemany:
Allò que cerquem aquí és que pugueu acabar la carrera podent agafar lEneida de Virgili i llegir-la sense problema. És això, i ja ens podrem donar per satisfets si hi arribeu.
Tot això, que semblava ben acordat i concordant en la idea i en el fet, no eren més que aparences, perquè en la realitat resulta que un, quan és professor duniversitat, es pensa moltes vegades que ja no té res a aprendre i que ningú no té res a ensenyar-li, que tot allò que sigui coordinable per al bé de la coherència de la llicenciatura ha de passar abans indefectiblement pel forro dels seus collons, ovaris si és professora.
Així en Biel acabaria trobant com en una classe li feien traduir cinquanta versos seguits, a la següent a penes tres, a laltra li ensenyaven els bizantins i a laltra rebia la queixa del professor que els volia fer llegir el Nou Testament. I així passava un dia. Passava ple de tot menys dels clàssics.
Excepció feta, és clar, sempre hi ha dhaver una amable excepció, de la professora Gràcia Pujol, que els va fer descobrir Ovidi: les Metamorfosis, llibre primer, era el que els tocaria traduir al segon semestre. Però lany següent aquesta professora ja no hi seria, se naniria a la central, i el Ballart, un company rancorós perquè li va dir el nom del porc i ella no sel va deixar dir impunement, la va esborrar de lorla al cap de quatre anys anant ell sol a la botiga i fent el canvi damagat de tots els companys i professors.
Miserietes! Per quina voleu que comenci? Quantes llengües em caldrien durant quantes vides per poder-les dir totes? En dic de bones al costat, tot amanint-ho en una mena de salsa agredolça que faci més passable el porc immund que és el tema de la narració? Veurem.
—In nova fert animus mutatas dicere formas corpora
A veure, estimats: són formes, allò que canta Ovidi, transmudades a nous cossos? Com sentén això?
Silenci absolut.
O són cossos canviats a noves formes?
Això segon! Cossos que reben nova forma!
Com es diu aquesta figura?
Ah, és allò dibant obscuri sola sub nocte per umbram: anaven obscurs sota la nit sola per lombra que vol dir anaven sols per la nit fosca i per lombra!
Hipàlage doble!
Com aquell dia que:
Tradueix, Biel:
Oh, que agradables i benvolgudes les teves cartes!
Per què en acusatiu!
És un acusatiu exclamatiu!
Molt bé! Molt bé!
Va ser en dir això la professora Gràcia que la resta del grup es va decidir a anotar-ho amb mà frenètica als quaderns. No nhavien vist mai cap, dacusatiu exclamatiu, però, és clar, en Biel feia més que deures, a casa: volia aprendre llatí com per poder-lo llegir tranquil·lament com qui agafa un article del diari: qualsevol llatí, qualsevol autor. I el primer pas per tal daconseguir-ho va ser posar-se amb les Bucòliques de Virgili, i és clar, només arribar la tercera,

Infelix o semper oves pecus!

Shavia trobat amb el comentari que allò era aposició a lacusatiu exclamatiu: o oves, infelix pecus: oh ovelles, ramat infeliç.
El Biel ja sabia més que molts dels seus companys, però nhi havia alguns que li podien fer ombra, a lhora de figurar com els millors, i als quals el Biel els va agafar tírria, com si fos alguna cosa això de ser el millor de la classe i esperés alguna mena de premi gros a aquell que sen proclamés.
El primer enemic era el Peret Peldepolla. I, és clar, el Biel també es plantejava com a enemic cara a aquest. El Peret en sabia molt, de traduir, però en arribar a la segona bucòlica allò li va semblar un text de fer riure, i lamor de Coridó per Alexis el va traduir duna manera ridícula parlant dalguna cosa en diminutiu, en un diminutiu poc graciós com ara el pastor Coridó cremava damor pel seu amiguet Alexis cosa que li va valer resta de punts.
Un altre enemic, el que potser feia més ràbia a en Biel, era el Pep Dret, que feia lassignatura de llatí mentre estudiava dret i a vegades semblava o demostrava saber-ne molt més que els altres, de llatí.
Allò que en Biel no podia suportar era que algú que no era de la carrera tingués aquell nivell tan alt de comprensió de la llengua, la seva llengua del cor, el llatí que lenamorava. Es pensava que era gairebé una profanació que algú de dret satrevís a traduir Ovidi i li sortís bé.
I lambient a classe, a la carrera i al bar era aquest: no era que en Biel tingués tírria a qui li pogués fer ombra, no era ell solament que actuava així: no. Sinó que era allò un camp obert de batalla de tothom contra tothom. A veure qui feia la traducció més enginyosa, a veure, sobretot, qui sequivocava en un punt bàsic de la traducció i queia així en desgràcia davant dels professors.
Nescioquid certe est. Què vol dir, com sanalitza exactament?
En Biel havia aprofitat per introduir aquest mig vers duna de les bucòliques que feia pel seu compte, un dia que va sortir a la classe la paraula nescioquid un nosequè i aquest certe est afegit, a en Biel li sonava que era com voler dir no sé què és cert però per ser això hauria hagut de dir nescio quid certum est o quelcom semblant. Aquest adverbi i aquest nescioquid que no sabia què era i que sabia que volia dir no sé què el deixaven perplex.
Això vol dir certament hi ha un nosequè va fer la Gràcia Pujol.
Hi va haver una època, en aquell primer, que en Biel traduïa a vista i sequivocava a tot arreu de la traducció i lanàlisi com a pur acte de reivindicació i relaxament de la tensió que produïa haver de jugar cada classe a representar que sera perfecte.
Els alumnes de clàssiques daleshores, quina colla de desgraciats! Com si haguessin daconseguir una mena de beca única que només arribaria al millor, com si un premi esperés al qui més ablatius hagués identificat al llarg de la carrera, com si tots fossin dolents però no es pogués aparentar cap feblesa.
Doncs en Biel va passar ben ràpid de tot això: va fer bandera de la feblesa, i durant un temps va anar a classe amb la consciència dequivocar-se.
Equivocar-se perquè la professora li ho corregís. Equivocar-se per aprendre, naturalment.
I va ser amb aquesta protesta radical que en Biel va assentar les bases del seu llatí, un llatí que arribaria a un nivell de comprensió igual o fins i tot més enllà que el dels catedràtics que li nensenyaven. Des dels errors en Biel va agafar i prendre per sempre més el sentit de la via correcta per on es forma lexpressió dun pensament reconegut, dun sentiment que sona a sabut, de tot el complex cultural grecorromà que li acabaria esdevenint més familiar, quasi, que els trets del seu món actual.

Hoc dissimile facit ab epoché

Això ho fa diferent de lèpoca
I tant li feia si epoché era un mot grec que no tenia res a veure amb època sinó que, pel que sen va dir a classe i semblava que tothom havia consultat un diccionari de grec i català, era una mena de cop de puny que feia el boxejador en època antiga, i això Ciceró dubtava de com traduir-ho al llatí, a lhora descriure el seu tractat dels deures.
En Biel va trobar-se davant, per primer cop en aquest passatge, dun vers arcaic, un de Lucili, que feia:

Sustineas currum ut bonus saepe agitator equosque

Escandiu això, a veure si podeu Va fer la Gràcia
Sús-ti-ne, ás-cu-rrúm-ut-bó-nus-sáe-pa-gi-tá-tor-e-quós-que.
El Biel:
Sús-ti-ne-ás-cu-rrút-bo-nús-sae-pá-gi-tá-tor-e-quós-que. No pot ser! Em, surten set ictus, i ha de ser això un hexàmetre?
És clar Fa la Pujol: els arcaics mesuraven com els donava la gana, i aquí a Lucili li surten set accents, o ictus, enlloc de sis. Això demostra que els arcaics eren uns matussers i que la llatinitat va haver desperar gairebé fins a Virgili per poder oferir bona poesia i talent literari.
Sí, sí, molt bla, bla, bla... però Lucili havia fet un hexàmetre correcte. Lúnic que no sabia la professora Gràcia Pujol i no ho podia saber pas tot és que en lèpoca arcaica la essa final selidia, no sonava, igual com en la clàssica, però en aquesta darrera, potser ens expliquen per no fer la ruïna de la declinació, es va restaurar també mètricament. El vers, en sis ictus perfectes queda

Sús-ti-ne-ás-cur-rrút-bo-nu-sáe-pa-gi-tá-to-re-quós-que.

I el problema, amb tot, pintava ser una mica més greu, per tal com la professora no shavia adonat que ladjectiu bonus té totes dues síl·labes breus i no pot fer el peu lent dun espondeu, igual que agitator.
Aquestes són les coses que a en Biel se li quedaven gravades a lànima, ves quines ximpleries. Ja se li podia haver quedat aquell primer petó de la Marta, amb tota la boca i la saliveta petant entre les dents, però no: daquell petó ja ni sen recordava, i no només això, no: sinó que no li importava no fer-ne a ningú i que ningú no nhi fes a ell. Semblava que lúnic que cobrava importància en aquell primer curs era allò que li havia dit el mestre Mena, un dia:
Des de la traducció de Carles Riba de lany mil nou-cents onze, no sha tornat a fer les Bucòliques de Virgili en vers hexàmetre. Tu, si vols, thi pots posar.
I ja està, la serpeta del desig no se li va injectar verinosa i dolçament a en Biel en forma de cos de tia bona, ni de mamelles comprensives duna marassa que lesperava, segur, a la cantonada de la vida, no: el desig es deia Virgili i publicar, ja des de primer.
Total, que en Biel Mial aprofitava qualssevol vacances per posar-se a fer alguns dels set-cents vint-i-nou hexàmetres de les deu bucòliques de Virgili. I feia versos, i els portava a en Mena, sí, però també al mestre Fargues.
Poetíssim mestre Fargues de traducció de clàssics en poesia, que li havia de donar molt bons consells.

Ja una nova estirp des de dalt del cel sens envia

Aquest hexàmetre valdeia en Fargues, poc convençut.
I qui havia de dir aleshores, en plena vigència el mestre Fargues, catedràtic, atent als alumnes, didàctic, paràs dels seus fillassos intel·lectuals, que només que es deixessin lliscar deu anys al calendari aquest home ja hauria perdut la xaveta, no saguantaria els pets i ja no podria mantenir una conversa coherent.
Vida crua i cruel, vida, amb tot, vida mentre va fent. Qui assumeixi haver viscut més o menys que el mestre Fargues, potser presumirà dhaver englopat més cafès irlandesos, o dhaver menjat més porc o vedella o llenguado o rap o mero, o potser basarà la seva comparació en la infinitat de llocs on ha pogut ficar la cigala, i llavors, potser llavors sespolsarà els cabells passant-hi la mà i sadonarà que enlloc de cabells només té cucs podrits, i que ell ja era merda molt abans que en Fargues, tot i que semblava que lhavia de succeir.
La història, aquesta, dels humans ofecs i dels humans anhels que es fonen en servituds mil·limètriques, en ofecs dins gotets daigua, és la història de sempre, per què repetir-la?

Si canimus silvas, silvae sint consule dignae

Aquest vers és difícil de traduir fa en Mena perquè seria bo conservar el joc sil-vás-sil-váe, luna al costat delaltra. Deixam pensar...
I així va deixar el Biel en Mena: pensant i no trobant solució.
El nostre Biel llavors va deixar estar la classe dindoeuropeu i sen va anar de pet a la biblioteca a resoldre aquell vers, i com qui no pot frenar la caguera i sho fa tot a sobre just a les portes de la tassa, quan ja tenia els pantalons baixats, a en Biel, just abans dentaular-se al temple del silenci i la cultura li ve:

Si cantem el bosc, el bosc sigui digne dun cònsol.

Perfecte! I llavors, aprofita lhora que li queda, després dapuntar el vers al quadern, per veure si Riba lany onze ho havia resolt millor, i va trobar una cosa així com:

Quan cantarem les boscúries, boscúries valdran per al cònsul

Molt millor el den Biel, naturalment! Va anar cofoi de la seva victòria repassant el llibret dels poemes pastorals de Riba, quan se li planta davant, unes pàgines més endavant, la segona versió que el mestre de Sarrià va fer de la bucòlica quarta de Virgili, aquesta en ocasió del bimil·lenari de Virgili, lany trenta-set em sembla, quan el poeta ja en sabia molt més i es trobava en plena maduresa.
La vista no volia baixar fins la fatalitat, tanmateix ho va fer, i va trobar, de Riba:

Si cantem el bosc, que el bosc sigui digne dun cònsol.

Només un que, una conjunció separava la versió den Biel de la den Riba. Aquell dia dos poetes van vèncer els segles i el temps que else separava: aquell dia dos poetes es van agermanar, un poeta va fer el mateix recorregut mental que el màxim dels poetes havia fet seixanta anys abans. Aquell dia es va donar la pura màgia per primer cop a la vida den Biel.
Qui no sho cregui, que es foti. En Biel va saber què era tenir una riquesa incompartible, pròpia, com un santuari secret al qual només tenia accés la seva pròpia persona. I qui profanés aquesta riquesa, simplement pel gest, perquè en el fons ningú no podria.
No podries tu, Pérez, estafador dels estudis que només has mirat a la vida per poder cobrar més de mig quilo al mes prenent els qui són més joves que tu per idiotes, ni podries tu, Salmanta, que després de declarar-te mare espiritual dadolescents feies passar per davant el dubtós prestigi dalgú que havia obtingut beca un any de sequera de talents, ni pas tu, Mena, que declamaves de la tarima com des duna trona i molt menys encara en Cabridell, exemple de lhome sense cap mena descrúpol a la ment ni tu, pobre Ullcec, miserable entre miserables, que has viscut tota una vida de favors que no has sabut agrair mai perquè et semblava que fer això era rebaixar-te, ni tu encara menys, Ametller, que el dia que sàpigues per fi què és el que tagrada de debò veuràs com tha passat tota una vida sense entendre una merda de temes pels quals has donat la sang i la suor si mai nhas tingut, i en fi, tots aquells que tard o dhora portaríeu lefusivitat de tota mena de sucs en en Mial, des de la sang que va deixar envermellint-se de la vergonya daltri, fins la suor de veure passar les matrícules per davant dels seus nassos i anar a parar a la filla dun professor de la casa, que és clar, ho deu portar la sang, això dels predicatius i la filologia, i les llàgrimes pels companys perduts i per si mateix que es va trobar més dun cop amb ganes dengegar-ho tot a rodar. Fins aquí el primer any i que, entre el blanc del full i la primera lletra del següent, us passin unes vacancetes ben merescudes. Bon vent a Mallorca.


 D
PARVULARI

Un set:


7


Així és el set com el sabia fer als cinc anys. El José Manuel no sho creia
¡No lo has hecho tú! ¡Te lo han hecho!
Ven y mira
El pati dels pàrvuls era una terrassa de rajola amb un balcó no de pàrvuls, de totxana el dia que arribi a treure el nas, el dia que el cap marribi a veure el pati de baix...
En Pau va escriure el seu set en un totxo, i des daleshores va passar a formar part del club de les persones que el José Manuel respectava, potser hi era sol en aquest club.
Les pel·lícules despies magradaven, i dins la biblioteca, la mestra. Des de fora marrossegava per terra i feia mirades a la finestra.
Castigat.
En José Manuel va arrencar les fulles dun gerani. Vaig deixar les meves dents marcades en un cactus que ara em somreia alegroi.
Castigats.
Calia reparar el dany, i els pares den José Manuel van portar una planta de floristeria. El dany va quedar reparat.
La mare va treure una fulla que era brot duna planta crassa, en faria una altra segur, en un test, i el dany va quedar castigat, a més de reparat:
Això no serveix.
Aquest cop van castigar la mare. Una planta que no es comprava en una floristeria i no sembolicava i presentava amb paper lluent, una planta que no es comprava no era una planta. O si més no no ho semblava. Llavors Espanya era pobra, però ja mereixia ser rica.
No serveix.
Van acabar-la acceptant, però.
I en aquell parvulari sí que ens ensenyaven desperar; pel setembre van premsar gotims de raïm blanc que la mestra va desar en un pot en un armari recordant que en uns mesos el tornaríem a obrir, el pot.
I a maig obre el pot i era vi. El vaig ensumar i era vi. Meravella! Així la mestra ensenyava tenir paciència e vuit mesos i ella mateixa no en sabia tenir per vuit dies, just el temps que podia trigar el brot a fer una planta, o si més no germinar.
Per Nadal enlloc de postres van posar una cosa mai vista a la plàtera. Bé vaig menjar la menja anodina, que ja era molt que fos anodina, i en arribar allò, em giro per preguntar què és, en veure tothom ocupat ho tasto.
Mai un gust no sorprendria gratament daquella manera. No només era que mai no ho havia tastat i era boníssim sinó que, què hi feia una barra de toró a la meva plàtera, a la meva escola, en aquella plàtera, en aquella escola? Com en totes, se suposa.
Un dia no podia més: larròs rebullit era infectat de trossos de pernil en estat inicial de putrefacció.
Quan fos més gran i veiés lescena del Potemkin en què duien carn amb cucs a la tripulació, sempre recordaria exactament el mateix: el plat darròs amb pernil dels dimarts i dijous.
Un cop no podia més, o vomitava.
Senyu! El Pau lença el menjar!
Castigat.
La mestra ens pegava, a mi i al meu germà, això va anar a Direcció i va tornar a la cua del menjador.
Pau, Jordi, veniu.
Ens va fer entrar en una aula, deuria ser, sense encendre el llum.
Què és això que us pego? A veure: don ho heu tret que jo us pego?
Histèrica, així anava a crits, el Jordi responia:
Sí, tu ens has pegat.
És mentida! Seguia la Pilar: no us han ensenyat que no shan de dir mentides?
El Jordi ferm. Jo enyorava el menjar.
Bé, potser ens has fet un copet a lespatlla, però no era pegar.
Ah, val. Ja podeu anar a dinar.
Aquesta era lEscola Municipal del Parc del Guinardó.
La idea de passar un àpat en dejú destruïa sempre la meva paciència i em feia plorar o em posava en greu problema.
Per Nadal, els grans feien regals als petits a partir duna col·lecta que vindria indirectament dels pares.
Teniu, pels regals.
Ens van donar al Jordi i a mi un bitllet de cinc-centes pessetes i dos de cent. Nhavíem de fer la meitat i donar-los a les nostres respectives benefactores de vuitè.
En total set-centes pessetes. Com es podien partir per la meitat sense destrossar el bitllet? Com podia ser?
Demaneu canvi.
Cosa nova, això, que no entenia gens ni mica. Quan la mare em va donar cinquanta pessetes per un retolador de color que li havia demanat, hi vaig anar sol i li vaig tornar el canvi de trenta pessetes: va dir
Nhauries pogut comprar dos!
I jo avergonyit que no se mhagués acudit, però la paraula inicial era un, i jo respectava la paraula literal tal com era donada de la mare.
Total, que per no entrar en aquest problema tan intrincat de demanar canvi, la Isabel de vuitè, patrona del Jordi, va rebre el bitllet de cinc-centes pessetes i la Lluïsa els dos de cent per fer-me un regal a mi.
El cotxe que aquell Nadal van regalar al Jordi era un luxe dun pam dhome gran de llarg, amb rodes i radis a les rodes i pneumàtics.
Jo vaig tenir una pastanaga grossa plena de caramels i gominoles.
No magradava anar amb bata, era reglamentària, i me la deixava sovint.
Castigat. O buscaven una bata. O trucaven lenèssima vegada la mare per queixar-se. La mestra quan es dirigia a tothom que dinava deia
Nenes!
I parlava sempre en femení. A mi tant me feia, semblava, però no tant me feia.
Un dia no vaig poder aguantar el pipí a classe de la Catafal i mentre corria al lavabo, queien gotes a terra.
Vés a Consergeria i demana unes calcetes per canviar-te.
I torna-hi amb la paraula literal. Els nens portem calçotets, però la mestra havia dit calcetes. La mestra era lautoritat. Els termes de la tragèdia grega presenten conflictes entre lautoritat duna banda i de laltra la veneració religiosa, la pietat, el deure familiar, i la simple veritat? Un nen no es despersonalitza: a efectes descola, leducació homosexual era un fet als anys vuitanta, a partir de confondre el sexe en les criatures.
En despullar-me per anar a dormir aquella nit ho vaig passar malament. No vaig voler que em miressin. La mare sen va adonar i hi va treure ferro.
Un dia la mare ens va venir a buscar tard. Érem a consergeria, amb el conserge. El conserge, duns setanta anys, ens entretenia.
Ja sóc aquí. Què heu fet?
Aquest home ens ha dit...
Es diu senyor.
Per mi un home és un home, quan no en sabia el nom, fins que vaig saber que es podia dir senyor.
Magrada haver après la paraula senyor davant un conserge, un home pobre.
Sempre cantava pel carrer, agafat de la mà de la mare, les cançons que ens ensenyaven a escola i aprenia ràpidament.
A lescola, quan ho van saber, ho van celebrar.
Els semàfors passaven cantant, les cruïlles cantant i els carrers.
Això sí, quan anàvem de Còrsega amb Sant Joan a can Piera, a Diagonal amb Passeig de Gràcia, per comprar material de dibuix, lanada laguantava, però la tornada, sempre a peu
Mare, quant falta cada dos o cinc minuts ho deia:
Menys, falta menys.
Un nen al pati estava trist i plorava. Vaig voler-lo aconsolar i em va fer fora a puntes de peu. Vaig tirar-li una pedra rodona que li va anar al front mentre jo ho veia fent buit.
Es va posar a plorar, a càmera lenta, tinc gravat el moment.
Dues setmanes més tard guerrejàvem amb lescola del costat i em va anar una pedra a la cara. Vaig sortir plorant mentre un nen de laltra banda feia
Mira! A ése le dao!
Quan ja deixava lescola per anar a viure a Valldoreix, li comento a la mare que la Pilar mhavia fet emprenyar molt.
Tu li treus la llengua i li dius senyoreta, tonta!
Convençut que ho faria, quan va arribar el moment de fer fila i marxar, i la mestra passava pel costat, jo pensant:
Ara és el moment! Ara li dic!
Però res. Ho vaig deixar passar.
Mi madre tiene treinta y dos años.
Hala pues la mía treinta y cinco.
...
Mama la mateixa tarda vaig preguntar: quants anys tens, tu?
Jo tinc 99 anys, fill.
El dia següent seria el rei; va tornar a sortir el debat de les edats de les mares i dic:
La meva mare té 99 anys!
Hala! Qué grande!
Va ser una notícia, i quan la gran notícia que em distingia va arribar a la mestra, aquesta va dir:
Això no és possible.
En to fred, de sarcasme científic.
Em vaig inventar una coreografia, ja que el pati era ample, per jugar a tocar i parar. Quan la senyu va veure que corríem fent cercles li deuria semblar gai i ho va prohibir. Les meves dots de director de ballet es van acabar aquí. I ara veig la marxa Trisch-Trasch coreografiada en una paròdia futbolística. Lany dos mil vuit es preveu que futbolistes comencin a sortir de larmari.
Per Nadal fèiem una orquestra, i a mi em va tocar ser director. A lúltim moment mhi vaig negar, vaig posar-me al coll un piano de cartró, i que dirigís un altre. Un cop vist que no calien coneixements de director sinó simplement fer el pallasso com calia que fes un nen, imitant-ne els moviments, men va agafar enyorança.
Va ser llavors quan li dic a la mare:
Vuit anys descola, si hi ha sort i no repeteixo cap curs, després tres dinstitut i sha acabat la gimnàstica; un més i a la universitat, si hi ha sort i no repeteixo cap curs. Si hi ha sort i no repeteixo cap curs cinc anys de carrera i després tota la resta a treballar, si hi ha sort.
La mare, estimada, confessa que es va quedar gluc.

 E
Millor dins

Un dia com un altre, sense feina però amb ganes de sopar i comunicar-se, en Pau es reserva la tarda, com totes les altres, per anar al poble a comprar del més fresc i barat una engruna i un quart dhora de comunicació. Total, avui preveu gastar dos euros amb cinquanta màxim.
Hola.
Aquesta és la paraula reservada a aquella noia arrissada com el somriure que li veu, una veïna mística de la qual no sap res més que lencant de veure-la.
Hola.Vinga, Pau, enceta una conversa, però ja ve aquella senyora digna que vagis a lhora que vagis, Pau, et trobes a la parada.
Bona tarda.
Aquell home que espera el bus vint metres enllà per si el veu, tampoc no hi falta. Però lha vist i ja ve. Avui no fa tard. Avui en Pau no mirarà el talaiot del bus pensant <<vine duna vegada>> i afegint un renec.
Tots pugen. En Pau, lúltim. Avui no troba tema de conversa amb el xofer i cancel·la la tarjeta integrada sense més. Per tornar, preveu agafar tren i un altre bus duna altra línia que el deixa allà mateix, gastant només un viatge entre anar i tornar, això sí, si aconsegueix fer-ho en un màxim dhora i quart, que és quan caduca la integració.
... Un altre renec. En Pau veu com el rellotge de la màquina cancel·ladora porta cinc minuts de retard. Calcula. Pensa. Recorda. Somriu. Safigura una conversa agradable i ja hi és. El bus ha arribat a lestació del poble. Comença la cursa.
A cal Moreno avui calia comprar peres de Lleida, nha pres dues i una ampolla de llet fresca. A ca linternet ha rebut un poema de tres pàgines. Es posa les mans a les butxaques de la jaqueta i troba els trenta cèntims necessaris per imprimir-lo. Respon el missatge. Ja ha passat un quart. Hora de tornar.
... Un altre renec imperceptible quan veu lhora, i que el tren és a punt de passar.
Hòstia puta, collons, qui tha fet!a viva veu quan se li tanquen al nas les portes. A esperar, però ja fa una hora que ha sortit i encara ha desperar. El proper tren triga cinc minuts i lautobús no surt fins vint minuts després, perquè és lhora del descans. En aquests càlculs, ve el tren, ple de gent treballadora. Una estació, i en Pau ja és fora. Allà mateix lautobús porta retard i encara ha de fer el descans.
És aquí, el bus?Se li acosta una senyora dient.
Aquí és la parada.
Finalment, el bus. Surten els passatgers, el xofer apaga els llums per anar a fer un mos. És lhora del descans. En Pau mira el rellotge. Falten cinc minuts perquè li caduqui el viatge.
PerdoniFa en Pau al xofer:Que podria pujar ja?
EL xofer, sense cap mena dafecte que li despertés resistència, li fa:
Fés, fés.I no tanca la porta.
En Pau puja al bus fosc, on no es pot ni llegir. Cancel·la. La màquina li respecta el viatge original i no nhi marca de nou. Llavors puja aquella senyora, i amb un pèl de curiositat que versava sobre ella mateixa, li fa a en Pau:
Shi està millor dins, oi?
En Pau somriu, i ella seu. Ara un senyor amb calça curta i jersei de llana fa el mateix, i es queda als seients de davant. La dona mussita a en Pau:
No sembla estar gaire bé del cap, oi? Potser no governa.
No ho sé.
És que tal com va...
No ho sé.I en Pau era sincer. Sabent que hi ha poetes que per vendre vesteixen abric a lestiu, sabent que la roba és per anar còmode, i sabent que cadascú fa el que li sembla millor, no pot pronunciar-se sobre el tema.
Però ja ve el senyor Puig, aquell que diu que si no compra una barra de pa a la fleca daquella estació, la dona li munta un sarau a casa. Però veu lautobús, veu les tres persones dins, i no dubta a pujar-hi. I tot de gent fa com ell, i tot de gent, com ell, en el lloc fosc sent la imposició del silenci. El bus així, somple.
En Pau, feliç perquè no ha gastat més dun viatge a la targeta per anar i tornar, la gent ja comença a conversar.
Llavors el senyor Puig:
Però què hi faig, aquí? Si he de comprar el pa!
El xofer llavors torna, engega motors i llums i marxa.
Lhome amb qui parlava en Puig, li respon, arronsant les espatlles:
Jo hi he pujat perquè dins shi està millor.


 El bitllet gastat

Una altra de les peripècies acrobàtiques del bon Pau quan viatjava amb transport públic, o sigui sempre, o vull dir sempre que viatjava excepte comptades ocasions que un veí o un amic el portava on volia per pura coincidència, doncs era aquesta: anar el més lluny possible dins una zona i tornar cancel·lant només dos cops. Això es traduïa en anar a Sabadell a veure la seva germana i tornar, des de Valldoreix. La targeta duna zona li donava la possibilitat que hi arribés, allà a Can Rull, això sí: només si des de la primera cancel·lació a la cantonada de casa fins la darrera prop de lestació de Sabadell no havia passat encara una hora amb un quart.
Lanada era relativament senzilla: marca a lautobús; vint minuts fins al tren; en el pitjor dels casos, vint minuts esperant i llavors vint minuts de viatge, i, sembla que també en el pitjor dels casos, lautobús de Sabadell trigava vint minuts, en total una hora i vint, però el pitjor dels casos no se li havia donat mai en dia feiner i podia acomplir els horaris.
Vaja, jo no puc quedar-mhi més. Tu pren-te lantibiòtic que demà torno i et porto taronges. Au, adéu, germaneta gran, gran germaneta. Un petó tendre a les galtones que encara ho eren més segella la promesa.
Tancada la porta del carrer, en Pau es posa a córrer duna revolada a veure si agafa el bus de les quatre i un minut, que surt de la parada anterior on té lorigen, i és sabut que allà on els busos tenen lorigen, pot ser un indret molt perifèric.
...
En Pau potser pensa potser... però mira el rellotge: i cinc. Cap possibilitat. Ja deu haver passat. El següent surt a un quart menys un minut. Espera i lagafa.
Aleshores, des que cancel·la, vint minuts fins la Rambla, on és lestació. Com que ve amb el bus següent, el tren de les quatre i trenta-quatre arriba amb prou feines per adonar-se com acaba de marxar. Dotze minuts despera.
Vint minuts de viatge: quan arriba a Valldoreix, a les cinc i sis, encara falten vint-i-quatre minuts perquè hagi dhaver arribat i pugui sortir el bus de les hores i les mitges, el darrer que li tocaria agafar. En el pitjor cas, si el bus arribava a lhora de marxar, la targeta hauria fet un minut que ja hauria caducat, i no nhi marcaria cap altre, de viatge, perquè aquell era el darrer, i hauria de comprar bitllet perquè no portava altra targeta ni cèntims suficients per comprar-ne una de nova.
A quina hora passa, lautobús? És hora de sortir descola a linstitut proper i una noieta que segur que ve dallà li ho pregunta. En Pau dóna resposta detallada dels horaris, dels hàbits, i de tot el que es pot saber i se suposa que cal que sàpiga la persona que fa aquesta pregunta. El discurs li dura cinquanta segons.
Moltes gràcies. I entaulen una conversa agradable mentre no ve el bus.
Ai, ai... Diu mig per a ell en Pau quan veu que ja són i vint-i-cinc i del bus ni rastre: el mòbil li marca i vint-i-sis i ja es posa a i vint-i-set, fet que indica que ja són i vint-i-sis, perquè va un minut per endavant del temps.
Aleshores irromp flamant a la corba el bus. En Pau prova de posar-se primer a la cua. No pot. Dels primers, llavors. Amb prou feines. Molts estudiants volen pujar i van fent-ho mentre en Pau pateix. Fa per pujar, però una nena molt petita de lescola li reclama, per la complexió del cosset remenut, que sigui tinguda especialment en compte, i la deixa passar. Puja. Pica la tarjeta. La màquina li torna els odiosos tres xiulets curts amb què indica, juntament amb el text de la pantalleta, títol esgotat.
Donim un bitllet, sisplau.
En Pau veu com el conductor, en lloc de generar-lo de nou de la màquina, ja nhi tenia un de posat que fa a mans del nostre protagonista. Ell primer no hi dóna importància, però mirant lhora del bitllet, un cop assegut al bus, i mirava lhora, no per cap mala fe, sinó per veure si el rellotge intern de la màquina cancel·ladora estava avançat uns minuts, veu que el bitllet sha emès a les cinc i cinc. En Pau torna a veure el xofer.
Perdoni, però aquest bitllet ha estat cancel·lat a les cinc i cinc.
Sí respon el xofer me lha demanat un que després no lha volgut.
És que miri torna en Pau, cosa poc normal, insistent després de la primera resposta: vinc de Sabadell i el bitllet de la targeta mha caducat per un minut.
Jo ten faig un altre resol el xofer, i li dóna un altre bitllet rebutjat, però acabat demetre aleshores.
En Pau mira lhora al mòbil: dos quarts i dos minuts de sis, fet que volia dir que eren dos quarts i un minut. Acte seguit mira el bitllet: marca dos quarts i sis minuts de sis: el rellotge de la cancel·ladora, no hi havia dubte, anava avançat uns minuts més del compte.
Què en va treure en Pau, de tot això? Saber dues coses noves, potser: que lhora del bus shavia de vigilar retallant temps don no nhi havia, i que un bitllet caducat al qual es frustrava la recolocació en un altre passatger podia ser una incomoditat, perquè si reclamava a lajuntament no podria demostrar que lautobús no hagués arribat més tard de lhora assignada, en aquell precís viatge, i que ell hagués pogut cancel·lar la targeta dins del darrer parell de minuts possibles, i a sobre, lenemistat del conductor, qui, cada cop que en Pau pugés en el futur al bus, faria un gest de rebuig mirant a laltra banda i no tornaria la salutació.
I és que viure feliç per al comú potser vol dir veure les coses com un miop, sense cura de detalls.

Lautobús de Vilamaca

Doncs ja no testic, si mho dius, això, Jordi.
Ves, Pau, ves, a veure qui accepta les teves idees, però mira que ja hi som. Aquest Jaume daquí ens ho aclarirà.
Salut!
Salut, i peles. I mhe deixat alguna cosa? Bé; per ara, dallò que pugui ser la dona, si no voleu, no en parlem.
Un gran disgust és el que és, la dona! Això és!
Però per què?
Sabates noves, jaqueta, camisa, uns pantalons de setanta euros, tot a punt per la cita, i va i a lúltim moment em diu que hi ve amb el nòvio. Jo mhe inventat unes piadoses angines, he cridat el meu germà Jordi i hem vingut.
Llavors ell ha començat... pel tren...  Fa el Jordi volent centrar la conversa.
No pas, que has començat tu. Mhas dit que amb quatre anys més dAznar això no passaria. Que la família es tornaria a valorar i que les dones tornarien a estimar els homes com ho han fet sempre, duna manera discreta, lleial, i... i...
... Fàcil? Sobretot fàcil!
Bé. Això de la dona, si Déu ho arreglarà enviant-les totes al cel, no ho sé. El que és per ara, toca patir pel viure, i les ximplerietes que porta una conversa pel tren, tranquil·la i distesa. Fa el Pau.
És que ens hem adonat de dues coses segueix el Jordi: en tota la línia dels Catalans, només hi ha una estació ben feta per mínims, que és la de Sant Cugat, amb accés fàcil per a tothom. La resta, començant per Valldoreix fins aquí on hem arribat, han estat pensades per un sàdic decimonònic i reformades al llarg del temps per tot un seguit de feixistes amb segurs problemes potser de caire sexual que es deuen haver fet dir enginyers dobres i camins.
Tant com costa fer aquesta carrera i superar-la, si aquests són els millors, que saturi el món i esperem una generació!
Llavors el Jordi hi torna: ens hem fet la pregunta. Si quatre anys més de feixisme porten de nou la família tal com la volem els homes, potser no poden evitar que els enginyers dobres i camins, addictes al règim, siguin uns patates i se segueixin fent aquestes porqueries destacions i accessos.
El cas més flagrant és lestació dela Universitat Autònoma, sí. Aquesta es va reformar lany 95 per fer-hi el tren directe, i va fer força patxoca. Però ningú no va pensar racionalment en quin lloc posarien els torniquets...
... Les màquines cancel·ladores...
... Que han esdevingut una norma ben galdosa a la resta. En fi, que si un ha cancel·lat el bitllet ja no pot anar a laltra andana. Això a part del fet que ja ningú no pot acompanyar el viatger simplement perquè vol fer-li adéu amb un mocador.
Total resol el Jordi: que el gran ordre que hauria de ser el feixisme. perquè aquesta és la idea que el sustenta, un lloc social per a cadascú i que cadascú shi conformi, no es reflecteix pas ni en la família, que en aquests vuit anys no ha tornat a ser la que era sempre, ni en les obres públiques, que van de mal en pitjor.
Per això fa el Pau: ens hem dit que potser el feixisme és dolent, perquè la petita part de bo que tenia no lha sabuda mantenir. I llavors, és clar, sorgeix la pregunta: per què se segueix mantenint amb votants al darrere, amics de nous Hítlers, si lúnic que conserva és la cara lletja, la intransigència? Més: per què hi ha tanta gent que estimi la intransigència, que si fumo o bec xocolata els hagi de molestar? Com és que es manté, aquesta?
Llavors diu el Jordi: jo he resolt que el feixista, lintransigent ho és per naturalesa, perquè les persones som dolentes per naturalesa, volem eliminar laltre i allò de laltre que no ens agrada, tenim instints fets de baixúrria, i aquest daquí assenyala el Pau: mha dit que la natura no és dolenta, que això és una perversió de la condició humana, i que no en té res, de natural.
I ja érem a punt darribar a les mans quan hem fet el mateix a casa teva.
Bé fa el Jaume: el feixista és el qui té el feix o el qui té la faixa?
El feix, és clar, si no no aniria amb e. Fa el Pau.
Així el qui té el feix, té el feix del poder, o no?
Sí. Fan Pau i Jordi a luníson.
I això, gràcies, a favor, en contra o malgrat els altres?
Pot ser de totes les maneres. Fa el Pau.
Dacord. El Jordi.
I qui té el feix, el feixista, tant pot ser de dretes, com desquerres, com de centre, com de perifèria, que tant se val: és feixista perquè té el feix i té el feix perquè té poder sobre els contraris. Oi?
Doncs... bé...
Sí. Talla el Jordi.
La natura és per força una història de feixos: el sol té el feix dels seus planetes, la Terra té el feix dels seus animals i arbres, el roure té el feix de tota leterna vegetació, el lleó té el feix de la resta danimals, lhome té el feix dels arbres i de les bèsties, i així podem anar baixant fins a trobar que el plàncton té el feix de la seva única cèl·lula. I que tothom pot tenir feix, poder i governar, com a mínim, sobre si mateix i la seva unitat.
Sí. Dacord.
Per tant, això que en la societat és feixista, tens raó, Jordi, que reprodueix esquemes naturals i també tens raó, Pau, que imita aquests esquemes, si lart suprema  de la imitació pertany a la cultura humana.
Doncs mig pastís per a cadascú!
Però bé: pel que és la resta torna el Jaume: sobre la intransigència no us puc dir don ve ni on va, i només em puc limitar a descriure-us-la perquè la reconegueu allà on es produeixi i sapigueu classificar-la sense engany i si no combatre-la, si més no conèixer-la.
Jo la vull conèixer. Fa el Pau.
Jo també. El Jordi.
La cosa va per llarg, o sigui que si la meva germana us porta pastetes i aigua de Vichy us pot anar bé. Es tracta de Vilamaca, la història del poble de Vilamaca i el seu autobús, lautobús de Vilamaca.
Endavant.
Vilamaca era un poble agradable i mig pagès i mig destiueig, com era Valldoreix, amb una estació de tren clavada i ben igual a la de Valldoreix.
Vols dir?
Sí. Tenia unes andanes iguals, comunicades per un pas subterrani, una sortida a cada andana, tot i que en aquella que mirava a lesglésia hi havia una porta exterior sempre oberta a lalçada del primer vagó direcció Barcelona i de la sortida del pas subterrani entre les andanes.
Ah.
A més, hi havia una caseta per poder comprar el bitllet, i dins aquesta, un banc de pedra amb una barra al mig per recolzar-se, que servia per seure, tant si es volia mirar cap a landana, dins, com cap a lesglésia, fora.
Què més?
En aquesta caseta hi havia sis portes sempre obertes, i qui volia accedir o sortir de lestació, daquesta manera, per la banda de lesglésia, tenia quatre accessos: un de ben gran i practicable a la mateixa andana i els altres tres en entrar i sortir de la caseta, que comunicava landana de Barcelona amb la plaça de lestació.
La plaça? Com la de Valldoreix?
La de Vilamaca, igual. Sortint de lestació a lesquerra hi havia un pi centenari. Més a lesquerra un aparcament cobert duralita que feia una forma alçada duve per protegir els cotxes; a la dreta les escales cap a lesglésia, i arrecerada allà una entrada dasfalt per a lautobús. No tant a la dreta el carrer pujava i comunicava lestació amb la resta de Vilamaca i no tant a lesquerra com el pi, des del carrer fins aquest, a laltra banda de la plaça, lestació de taxis, amb capacitat per a sis o set cotxes estacionats. Sempre nhi havia.
Això em recorda quelcom molt antic i quasi bucòlic. Fa el Pau.
Doncs bé, torna el Jaume: a la parada de lautobús, arrecerada a la dreta en una entrada dasfalt on sacoblava perfectament i no molestava quan estava aturat, hi havia, a recer de les escales de lesglésia, una marquesina molt llarga i espaiosa on molts podien esperar lautobús asseguts, i els qui no, drets, i els qui tampoc, seien a les escales de lesglésia que eren allà, fent cantonada entre lentrada dasfalt per al bus i el carrer que pujava a tot Vilamaca.
I al mig de la plaça?
Doncs al mig hi havia unes llambordes fent rotllana amb el senyal de la rotonda. I un pas de vianants.
Tot era harmonia, pau i bones maneres, a lestació de Vilamaca, pel que es veu fa el Jordi, o si no ho era, com a mínim shi assemblava molt.
Aleshores torna el Jaume: van canviar els criteris. Tot va començar...
Un moment! Fa el Pau: aquesta Vilamaca era lúnic poble daquelles terres, o nhi havia més?
Ah, sí. Corregeix el Jaume: Vilamaca era veïna, al nord-oest, de Vilatorta, al nord-est de Vilalletja, i al sud allò ja era terme també de Vilalletja, i tots aquests pobles pertanyien a la demarcació de Vilagran, un poble que de no res estava creixent. Ja shi projectava uns cinemes molt grans i uns auditoris, allà on quedava terreny estalviat a lespeculació de la vivenda. I el que és a Vilamaca, el tren que anava a Barcelona venia de Vilagran i podia venir de Vilalletja i Vilatorta, això quan era la línia amb origen a Manresa. Quan la línia tenia lorigen a Sabadell, passava per altres pobles tot i que també per Vilagran, que era, com qui diu, lestació denllaç, anterior a la nostra Vilamaca pels qui anaven a Barcelona.
Segueix.
A Vilamaca, un bon dia, tot va començar a canviar. Dun fet que semblava fàcilment soluble es va passar a solucions més aviat dissolutes que van canviar del tot lestat de lestació de Vilamaca.
Què va passar-hi?
Doncs bé: com sabeu, lestació de Vilamaca era un gran elogi per als vianants, els qui anaven en transport públic, i aquells que feien un tros amb cotxe i enlloc de seguir el deixaven a laparcament de les uralites per anar amb tren a Barcelona, Manresa o Sabadell.
El que no he dit és que, enllà del pi centenari i de laparcament de luralita en forma duve, una carretereta es perdia al sud-oest cap a Barcelona, i passava per tots els pobles veïns com Vilaflorida, Vilaroca, etcètera. El tren, quan passava per Vilaroca ho feia amb un túnel i guanyava temps als cotxes. Bé, queda dit.
Queda dit.
Lany vuitanta-cinc tu, Pau, i tu, Jordi, éreu marrecs de primària, però en veure-ho us en recordaríeu: una gran nevada va caure sobre Vilamaca, que ja hi estava més o menys acostumada, i per tant no diria que la va paralitzar, però va produir un fet concret que fou la catàlisi perquè mai més res no tornés a ser el mateix, a lestació ni a tot Vilamaca.
Quin va ser aquest fet? Fa el Pau, intrigat.
Sí, digues: quin va ser? Segueix el Jordi, igual.
Doncs que una muntanya de neu es va simplement dipositar sobre la uralita en forma duve de laparcament de lestació. La va cobrir tota, i llavors sí: va sortir el culpable de tots els mals de Vilamaca i del món per extensió: un desaprensiu anònim va regar el munt de neu i la va fer pesar més, amb la qual cosa, les parets diagonals de la uralita van cedir i van caure sobre els cotxes aparcats, tot formant una uve inversa a la que havien ostentat orgullosament en laire fins aleshores.
I què shi va fer?
La uralita, va ser retirada a perpetuïtat.
I laparcament?
Ho va seguir sent, sobre terra i anàrquic, fins que es va asfaltar, amb places pintades per als cotxes. Però és que llavors tot va canviar. Cada vegada hi havia més cotxes els amos dels quals volien aparcar a lestació de Vilamaca, i ja no bastava laparcament, ni el marge de la carretereta que es perdia cap a Vilaflorida i doncs, els cotxes van començar a aparcar al carrer de lestació, a totes bandes. I els autobusos, que anaven i venien, ja no van tenir més lloc, i sen va treure un, que a partir daleshores va anar i venir sol, per tal de no molestar els cotxes aparcats.
Indecent! Fa el Pau, exaltat.
Això no acaba aquí. Segueix el Jaume. La població de cotxes particulars anava creixent i creixent, de manera que va caldre treure lestació de taxis per deixar aparcar els particulars.
Collons!
I no només la de taxis, perquè la parada de lautobús es va fer desaparèixer, i aquella entrada dasfalt on cabien dos autobusos, ara que no calien, es va reduir i fer apta per als cotxes particulars. Es va posar un bon tros denrajolat i es va treure la rotondeta. Lautobús, sel va fer parar al costat de larbre centenari, on es va instal·lar dos bancs i després una marquesina que impedia el moviment dels qui entraven i sortien i el tràfec de gent en general. A més...
Més!?
... A més es va obrir un accés des del poble per laparcament, a tota la plaça que ja no ho era, i ara també eren els cotxes, els que podien anar en un sol sentit, per tal de respectar que per tot poguessin aparcar més cotxes.
Però els particulars creixien i creixien, i aparcaven sempre al lloc de lautobús, o en una de les tres places pintades de groc improvisat per a uns taxis que brillaven per labsència. I el que és a lestació en si...
Ah, sí, lestació.
Es va tancar tots els accessos menys un: el directe de landana, el primer. A la caseta es van posar màquines expenedores i això que en dieu torniquets, per a la qual cosa van haver de treure el banc i inutilitzar les quatre portes laterals, les dues de la banda de landana i les altres dues de la banda de lesglésia. La gent ja només podia entrar i sortir per una portella, i dins la caseta, simplement, no shi podia estar.
Ara entenc que hi ha una forma de sadisme més perversa que la sexual, i rep el nom denginyeria dobres i camins. Resol el Pau: I això per què?
Doncs tot això, perquè tingueu clar com es fan les condicions necessàries perquè es produeixi el feixisme. De feixistes, a Vilamaca, lany 85 potser només nhi havia un, que és aquell imprudent que va regar la neu. Amb el temps i les malifetes se nhi van anar afegint fins que de feixista, a Vilamaca, qui més qui menys ho va acabar sent tothom.
I aquest virus, no te nadones fa el Jordi, que ja el tens.
Doncs sí: reconeixereu el feixisme en el seu vessant dolent, si és que nha de tenir cap altre, per lactitud intransigent. Si veus algú que compra en un quiosc, o millor encara: si et passes un matí a peu de quiosc trobaràs persones que compren de tot: un home comença amb un llibre de cuina; després segueix un altre amb un quadern de passatemps; un altre el diari, un lABC i laltre El País, un altre un vídeo porno, i finalment ve una turista beata que semporta un mapa i una Bíblia de butxaca.
Pot ser.
Doncs bé, Pau, Jordi, qui diries de tots aquests que ha fet millor compra?
A mi fa el Pau: de tot això que has dit, el que em tira més és...
Ja ho sabem, el que és! Talla el Jordi: Ets un degenerat!
I tu què saps? Es defensa el Pau.
Ah, ho veieu? Fa el Jaume. Qui sou vosaltres per dir, i qui sóc jo, per assegurar que uns mots encreuats són millor compra que una Bíblia, o que una Bíblia és una compra més satisfactòria o simplement millor que un vídeo porno? O que aquest val més o menys que un llibre de cuina o que qualsevol diari? Som algú per establir-ho, això, definitivament, i fer que tothom faci com pensem cadascú de nosaltres?
Fóra absurd! Etziba el Pau.
Doncs ja està. Siguem qui siguem i comprem allò que comprem, en el mercat mundial i en el de les idees, no només ens hem de donar gustos al cos i la ment, els que nosaltres vulguem, sinó que també hem dacceptar que cadascú tria per ell i pels seus el que més li sembla convenir. O no sha dacceptar, pas, això?
Cal acceptar-ho, tot dret. Fa el Jordi.
Doncs bé: amb tots aquests precedents dincomoditat exagerada en el mobiliari urbà, tal com es va donar a Vilamaca, creieu que, feta tal violència al vianant, les persones havien de donar-se tranquil·lament aquests gustos corporals i mentals, cadascú el que més abellís, o potser hi començava a haver un malestar que feia que lun mirés laltre amb ulls denveja? I quan dic laltre, dic qualsevol altre.
Més aviat això segon diu en Pau que allò primer que has dit.
Lenveja és por de laltre, perquè altrament, el dia que ens adonem, com vaig fer saber en un sopar un dia a una noia que seia a la taula del costat, que

el ramat veí té la mamella més gran

aquell dia podem fer dues coses: o morir-nos denveja poruga o annexionar el ramat veí al nostre per un pacte amistós daliança.
O fins i tot que tant sens en fumi, del ramat veí. Fa el Pau, molest.
També, també. Lestètica asfixiant daquesta estació, dençà daleshores, es va tornar agradable a certs grups de joves amb, diguem poca feina. No he dit que el baret dels esmorzars de tota la vida es va substituir per un que era duna cadena impersonal especialitzada en cafès caríssims i fastigosos.
Ah.
I shi donaven fets com els que ara diré: un dia un noi va anar en aquest bar. Hi quedava una taula lliure, excepcionalment neta, perquè allà no es netejaven mai i shi acumulaven les restes de les consumicions; el noi, doncs, decideix prendre alguna cosa en aquesta taula neta, però abans de seure satura a comprar tabac a la màquina. De cop entren dues noies duna revolada i seuen en aquella taula verge.
I el noi, què va fer?
Doncs el noi, abans danar-sen, només va poder sentir com la passota de la cambrera demanava a les noies:
Què voleu prendre?
I elles, dun natural poca-solta general:
No res, que esperem una amiga que ens porti amb el seu cotxe.
Ah, bé. I la cambrera va fer com si res.
Els principals enemics de les empreses resol el Pau: són els seus propis treballadors.
Tothom shi arrepenja fa el Jordi: fins que lempresa sen va en orris i aquests tornen a destruir nous llocs de treball en una nova empresa.
Sí, sí. Fa el Pau: Ara ve la segona! La dic!
Endavant. Concedeix el Jaume.
Doncs un daquests joves amb poca feina i menys calés encara a la butxaca, que passa sense cancel·lar el bitllet a landana, aprofitant que surt un passatger.
Què va passar?
Doncs que el revisor shi va encarar i ja em tens un noi pegant un revisor.
Dençà daleshores, aquests revisors a les estacions vigilen, és cert, però amb intencions diverses a les comunes: estan ben atents, com cal, però llavors que veuen venir a lestació algú que per la pinta els sembla que es voldrà colar, què diríeu que fan?
Demanar-li bitllet, potser? El Jaume riu.
Doncs no, simplement sen van a fer el cigarret i la vista més grossa que la seva pròpia santa barra. Quan tornen de fer el cigarret, tot resolt: ja shan colat famílies senceres i els guardes o revisors ja no ho han de presenciar. Jo, el que és jo, ho he vist talment com us ho dic.
Explicat. Fa el Jordi, mig incrèdul.
Un dia em va tocar agafar lautobús a Sant Cugat, perquè hi anava a fer una conferència, i duia una daquestes targetes integrades de deu viatges: men quedava un per cancel·lar, amb la mala sort que en fer-ho a lanterior, la cancel·ladora mhavia arrugat el bitllet inutilitzant-lo del tot.
I què vas fer? El Jaume pregunta.
Tan bon punt vaig arribar a Sant Cugat, vaig demanar a una senyora tota xuclada de cara, que era la guarda i revisor, que, sisplau, em fes una targeta nova amb aquell nou viatge que calia cancel·lar.
Usted va a coger el tren? Em va dir duna manera massa típica dels Catalans.
No, jo no.
Pues no se lo puedo hacer. Va resoldre amb males maneres i sense baixar per res del burro.
Quina barra! Fa el Jordi, lleugerament acolorit.
Doncs aquesta mateixa senyora sem va fer present i la vaig conèixer com a lladregota que em va ser despai, temps i diners. Per tant, cada cop que havia danar a Sant Cugat per a o per o, i la veia, inevitablement, també veia què feia.
I què feia?
Cafès, orxates i cigarrets cada cop que sensumava un problema a prop. Per la resta, sestava palplantada a lentrada o en algun lloc on la càmera de seguretat pogués certificar que era al seu lloc de treball.
Bé! Sasserena el Jordi: Potser millor que seguim amb tot allò de Vilamaca, que les històries, quan són reals, fan mal fins i tot sense que ningú ho vulgui pas, i si són, en canvi, figurades, es treu al virus la potència destructiva tornant-lo medicina cognitiva, que no vull dir vacuna, que sembla per al vacum, i pot esdevenir profitós a molts el que altrament era conflicte.
Doncs, si no hi ha problema, seguim. Fa el Jaume, impertèrrit.
Bé, sí. Fa el Pau, tornant al fil: Quan vulguis. I xarrupa un glop de Vichy.
Bé; de casos, nhi ha dotzenes; diríem que la gent evita sempre la confrontació, fins i tot quan aquesta hauria de ser inevitable, i no només la gent del carrer, sinó també fins i tot els vigilants, els qui per ofici tenen la prerrogativa de lautoritat i fins de la força física. Això, amics...
Això. Fa el Pau, seguint el moviment dels llavis.
Això reprèn ell: només pot per se portar una cosa: agressivitat, acumulada, a punt per explotar en qualsevol moment. I fixeu-vos que agressiva és la conducta dels qui no porten bitllet, i és agressiva la conducta dels qui no satreveixen a contestar quan cal fer-ho, i encara més la dels que ho eviten mentre en tenen lobligació i el deure laboral, lliurement escollit, en principi.
Bé. Ara xarrupen Pau i Jordi.
Doncs aquesta agressivitat, aquesta mala llet que es fa dacumular situacions de petites vexacions mal i massa acceptades, és el que va poder portar a Vilamaca, com podria haver portat a qualsevol lloc, una situació dintransigència, de feixisme, que molta gent o alguna defensés els seus interessos amb una energia pròpia de la que diu el poeta

com una gossa prenyada sense dents lladra

I aquesta és la història de Vilamaca i el seu autobús, el protagonista de la història de lautobús de Vilamaca.
Sorprenent. Fan Pau i Jordi per torns.
Abans del 85 diu en Jaume: tres autobusos passaven per lestació de Vilamaca: els dos propis del poble, un per al nord-est i laltre per al nord-oest, i el que era propi de Vilalletja, una mica més al nord-est, i de Vilagran; en depenia, de fet.
Per atzars del creixement demogràfic, lautobús de Vilalletja-Vilagran va deixar de passar per lestació de Vilamaca i es va limitar a tocar lleument la frontera amb aquesta Vilamaca al seu extrem nord-est.
Per nous atzars destudiada necessitat dels usuaris ah: ja us he dit que un dels autobusos de Vilamaca va plegar, doncs després en van posar un altre de més petit, al cap duns quants anys, per tal de cobrir tot el nord-oest de la vila al cap de molts anys lautobús del nord-est va posar dues parades més al seu recorregut i va arribar a tocar la forntera amb Vilalletja, connectant amb correspondència amb aquell altre autobús de Vilagran-Vilalletja. Els veïns del lloc no cal dir que sen van gaubar més que infinitament, daquesta decisió, tot i que a alguns altres sels va veure anul·lada una sola parada, fet pel qual els era obligat de caminar uns quants metres més del que havien solgut fins aleshores.
Aquests veïns, dos o tres, van fer queixes repetides a lAjuntament.
Aquestes queixes haurien minvat el to i la duresa per elles mateixes, amb el temps, i de fet ja ho estaven fent, al llarg de molts mesos, i durs de passar, si no fos que el riu Roine imprevist va sumar les seves forces i portar a lúltim desguàs un corrent de menys fama molt conegut a Còrdova.
Aquell Roine lalimentava tot lodi acumulat a lestació, aquella torrentada feixista, que va començar a sortir en to de broma exagerada i graciosa per a ningú, quan un usuari de lautobús de Vilamaca, quan aquest baixava a trobar les dues parades colindants amb Vilalletja, dun crit, per fer-se sentir, fa:
Pròxima parada, Manresa!!! Que ara aquest autobús ens porta a Manresa!
I ja molts que no ho confessaven, molts que ho havien començat a fer, shi van atrevir obertament: van ploure les queixes a lalcalde per aquesta qüestió. I la qüestió, de fet, era tan innòcua com el fet que aquests, si abans arribaven a casa seva al quart, ara ho feien als vint minuts.
Però les petites incomoditats, com he dit, carreguen, i carreguen lagressivitat que pot començar en una ximpleria i acabar ben bé arremolinada i destructora de tot allò que troba al seu pas.
Lalcalde, de moment, no hi va fer més que contestar el més educadament que linspirava la decència tots aquells escrits, però un bon dia, no va tenir més remei que convocar una reunió amb els veïns que hi volguessin anar, per tractar de fet, sobre certs canvis en el servei de lautobús.
Un gest molt ben fet del tinent dalcalde de transports va ser agafar lautobús diverses vegades el dia abans i el mateix dia, abans de la reunió, i informar, amb el tracte cordial de la viva veu, alguns passatgers, els que trobava, perquè no es perdessin lacte.
Hi va anar gent. Molta gent, hi va anar, que omplia la sala de plens de lAjuntament. El tinent dalcalde de transports, en Josep Benaiges, sense més dilació, va començar:
Bé, si hi som tots...  Us hem convocat en aquesta reunió, esperem que sigui la primera duna llarga sèrie de reunions informatives que pensem anar fent. El tema és lautobús i els nous canvis que projectem, tot per millorar el servei. Fins fa ben poc, com sabeu, lautobús cobria perfectament tot el que és Vilamaca fins a lextrem nord-est, i shavia fet necessària lampliació de la línia a loest, perquè les colònies de ciutadans han augmentat el nombre, i ja no es parla només de pocs aventurers amb quatre per quatre que shan atrevit a viure en una terra de primer un pèl inhòspita, muntanyes i pedrissos rebels, natura cent per cent, esclat de les bombes naturals com són les pinedes, arbres piròmans, i la primavera amb el pol·len...  Bé, en resum: que aquestes primeres colònies han crescut i shan urbanitzat. Segueixen fent-ho. Seria posar-los un mur incorrecte el fet de deixar-los sense autobús. Un mur que, separant-los de la resta de Vilamaca, en suma només faria que separar colons pioners dara, de nosaltres, colons pioners de temps ha. Perquè és cert que dautoctonia ja ni pràcticament les plantes no en tenen, i el destí natural daquestes com el dels homes és lògic, sigui crear noves colònies a cada pas i progressar amb el nou terreny al qual pertanyen.
En fi, que no ens podem permetre discriminar aquest grup de població fet de la més vetusta necessitat humana que han portat els segles perduts i anteriors al tercer mil·lenni abans de la nostra era. Som i serem. I som el mateix, i sempre serem els mateixos.
Per no anar-men gaire del tema, hem decidit una línia dautobús més modesta per cobrir aquesta necessitat nova i creixent. Això està fora de discussió, en principi, per tractar-se duna qüestió de digna necessitat humana amb tot el que comporta.
Els animalons autòctons del bosc és clar que hauran, com han fet en aquesta banda, de desaparèixer. Ells mateixos se sacrifiquen pel progrés i la moral duns que es fan sempre de no res: la raça dels homes. Això, si de fet hi són de sempre, cosa que dubto, perquè els primers, el que són primers dels primers, són els dinosaures.
La segona qüestió de la qual volem informar-vos és la posada de marquesines a les parades més desprotegides primer, les denllaç sobretot, i més concorregudes, finalment.
Ara veig que ve més gent. Seieu, sisplau: ja hi sou tots?
Hem vingut amb lautobús i com sempre, sha retrassat!
Daixò us parlava. Resumeixo lessencial del que he dit fins ara en poques paraules: hem decidit cobrir amb una nova línia dautobús tot el nord-oest de Vilamaca, terra fins fa poc semiverge. Per això descarreguem la línia habitual de part del seu recorregut actual i la puntualitat podrà estar garantida.
Bé, de fet era tot això; ara mateix, si us e sembla passem als precs i preguntes. Jo faré de moderador en persona. Sí? Preguntes? Vaig apuntant. Una, dues mans...  Endavant, vostè.
A mi em sembla molt bé que lautobús cobreixi el màxim possible de Vilamaca, i més ara, que nhi haurà dos. Però aquella baixada cap a Vilalletja...  No la podríeu estalviar? Shi perd molt el temps, a Vilalletja.
Són uns ganduls, sense feina ni profit. Pensa llavors, mig en veu alta, un home ros de mitjana edat amb accent alemany i lents de contacte dissimulades; ningú no sembla sentir-lo.
Ep, no, que és molt útil i lagafa molta gent, a Vilalletja. Fa un tercer.
Bé torna el primer: o potser millor posar dues línies, una danada i una de tornada, per tal de no perdre més temps del necessari en el viatge.
Daixò us volia parlar jo! Fa un quart: Jo sóc usuari habitual, gairebé exclusiu, del meu cotxe particular: he de portar els nens i tornar-los de lescola, activitats extraescolars, la feina i una llarga processó durant el dia. Jo sóc el primer que, si hi hagués un bon servei dautobús i es pogués arribar a qualsevol punt de Vilagran des de casa en menys de mitja hora, hi firmaria. Però si voleu que deixem el cotxe, sisplau: milloreu el servei de lautobús!
És clar que dun cinisme com aquest només qui coneix la història de Vilamaca i de la seva estació perduda pels cotxes en pot calcular labast. Fa el Jaume: Hostes vingueren... és clar, però segueixo.
Llavors saixeca aquell ros de laccent alemany i fa, a viva veu:
En aquelles parades de Vilalletja, jo ho he vist, i no hi baixa ningú.
Això és inexacte! Fa un noi, lúnic vici conegut del qual era no ser ros i dur ulleres de cul de got recolzades en el nas lleument ganxut.
Aleshores lalemany es gira cap al noi: hauré danar a loculista, oi? El mira fit a fit.
Tots els homes de bé hi hem hagut danar algun cop a loculista, encara que només sigui per saber que ens hi veiem.
Jo pago els meus impostos a Vilamaca! Crida un altre al teatre: I vull que lautobús sigui de Vilamaca, i no de Vilalletja; ells, que els seus impostos els paguen a Vilagran!
Per què odiaven tant alguns Vilagran, el poble on anaven a feinejar i portar els fills tothora, cap ciència certa no ho pot dir. És cert que els nagradaven els costums a tots i que tots nimitaven lestil folgat i lliure de vida. Però el fet és que a Vilamaca odiaven Vilagran. I allò que semblava lauditori en ple va demanar explicacions, i no eren més que quatre o set cridaners, al tinent dalcalde de transports.
El bon Josep Benaiges, després duna estona calmant els ànims encesos, resol:
Bé, tot això serà matèria destudi per part del consistori. El que és ara, us emplacem a la propera reunió que ja convocarem oportunament amb avisos públics. Per avui hem acabat. Saixeca la sessió!
Amunt Vilamaca! Es va sentir encara algú que deia, i es van dissoldre.
Van passar uns mesos de tranquil·litat aparent, i després daquests, unes setmanes, i després uns dies, i després duns quants dies, només unes poques hores abans que se celebrés una segona reunió convocada a correcuita.
Us hem tornat a convocar comença en Josep Benaiges: per informar-vos dunes decisions urgents que havíem de prendre amb el transport de la nostra vila, després de considerar uns arguments de pes que van sorgir en la passada reunió.
Al públic, no hi havia ningú de Vilalletja, perquè ja potser no agafaven tant lautobús, allà, després que es donessin casos que algú els tirava pedres o els increpaven quan pujaven a lautobús o en baixaven en aquella parada.
Vés, manresana! Van dir un dia a una pobra dona. Els daquella parada, de fet els veïns ja els tenien clissats, i els anomenaven, molt despectivament, els manresans. Molts de la parada de Vilalletja van deixar dagafar aquest autobús i van fer servir la connexió.
Doncs bé continua Benaiges: hem constatat que ja pràcticament ningú no agafa lautobús a Vilalletja, en la connexió. Per tant, hem decidit suprimir aquelles dues parades i tornar a habilitar lanteriorment suprimida.
Oh, és que era la parada més antiga de la línia! Fa un.
Visca! Fa un altre.
No hi estic dacord del tot. Fa lalemany de les lentilles, que no en perd ni una: a lautobús puja gent de Vilagran, que no és daquí, i també de Barcelona, que tampoc. Demano que es requereixi una còpia del padró per agafar aquest autobús! Nosaltres paguem impostos aquí, aquest autobús hi és per nosaltres!
Es produeix un estupor general, que dura dos segons en silenci. Acte seguit, tothom aclama aquesta idea. Es torna a dissoldre el grup i la sessió.
Passen unes setmanes, seguides de pocs dies i menys hores, i es torna a convocar una reunió.
Val a dir que ara els manresans eren, o així eren anomenats, tots aquells que no portaven una còpia del padró en pujar a lautobús, i van ser maltractats com la resta.
En aquest cas la reunió és per informar-vos que hem suprimit la parada de lestació de Vilamaca: la raó és que hi havia massa risc que vinguessin forans al bus, gent no empadronada aquí, a gastar-lo. Per tant, hem resolt que des dara, la parada dinici i terme del trajecte serà...  Vostè! Aixequis. Assenyala un home del públic de veïns: quina em va dir que era la parada més antiga de la línia?
Jo? Que vaig dir què? La meva filla està empadronada! Va fer, mig tremolant.
Llavors, saixeca lalemany de lents de contacte, no pas amb cap realitat amable i fa:
La meva, era la meva, la del centre de Vilamaca, i tots aquests nouvinguts per la crida de lespeculació no hi tenen dret, a lautobús. Un autobús costa vint anys dimpostos pagar-lo i mantenir-lo. Jo en fa trenta, que hi sóc, aquí! Hi tinc més dret que ningú!
Al cap de dos dies, nova reunió.
Sinforma que cal estar empadronat i tenir arrels demostrades de més de vint-i-cinc anys, per tal de poder tenir dret a agafar lautobús de Vilamaca.
A lauditori ja només en quedaven tres, i lalemany, el de les lentilles de batre, fa:
Miri aquestes fotos: aquests dos veïns es petonegen damagat, però jo els he agafat amb la càmera. I miri que ho han fet a lautobús lalemany tenia un programa de retoc de fotografies per ordinador: quin exemple donaran als meus fills? Que sels exclogui de lautobús!
I es va fer tal. Des daleshores lautobús tenia una sola parada, la de davant de casa daquell home ros, i per pura lògica no sen movia: on havia danar, sense cap altra parada? Hi pujava un xofer que cobrava les hores, i als descansos aprofitava per passejar amb el vehicle pel poble. Acabada la jornada, el xofer tornava lautobús intacte a cotxeres.
Lhome ros mirava això i va dir, per a ell:
No entenc aquest costum dagafar lautobús. Tantes aglomeracions, tanta vulgaritat. Jo fa trenta anys que vaig amb cotxe particular. Quina desgràcia, pobrets, els que han dagafar lautobús!
I sen va.
I jo, el que tenia, ja us ho he dit. Ara només cal que recordeu que la sola i única diferència, no nhi ha més ni cap altra, entre Aznar i Déu és que el segon no sha arribat a creure mai ser el primer, i diria que mai no hi ha arribat a creure de debò.
Emporteu-vos unes pastetes, pel camí.


 F
DE CACIC A CIGAR
ADOB DE PODER

—Laltre dia vaig veure un pobre daquests lletrats il·lusos dalgun poble, daquests que escriuen el típic catàleg de les fonts públiques o els plataners de més de cent anys a la seva vila, sortia a la tele, i deia el ximplet com li agradaria disposar sobre un botó dordinador, aquell de suprimir, i quan vegés algun enemic polític aparèixer en algun lloc o mitjà prémer el botó i zas! el Rajoi fulminat per sempre. I cada vegada que li donés la gana premeria el botó i zas! ningú més ja no en sabé de lArtur Mas i les seves cartes crítiques en blanc, que, deia lhome, deuria escriure qualsevol crítica del seu sí, si nhi havia, en tinta invisible perquè ningú no senfadés. Catalanets de botifarrada i faves! Ni borratxos no els podries arribar a fer entendre el bé que ens ha fet en Rajoi, a nosaltres, aquesta Catalunya que uns pagesots expulsats de la primària satreveixen a proclamar amb faltes dortografia.
Sí, sí! Vés a les parets i mira com escriuen llibertat, independència i Catalunya. Si no saben escriure el que pensen, com poden haver pensat el que escriuen?
Millor no provem dimaginar.
Anar a robar pernils i cedés als grans magatzems, és aquest el concepte que tenen de llibertat. I mentre ocupen la casa dun poble que té conflictes de requalificacions i herències, això sí, els dinerets que no els els toquin ben desadets a estalvi o termini fix o vivenda, en una caixa que els fa més goig que la rajola de la casa de tothom que violentament i per la força reivindiquen no fins al punt dhaver-hi de passar més duna nit escadussera de trompa.
Si jo els entenc millor que ells a si mateixos, si són els típics que de moment no es cansen de trucar a la porta dun tren que els passa de llarg i on tots es volen apuntar.
Especulació, riquesa... Lluiten contra laltra banda del seu propi mirall quan critiquen això. Tots, més o menys, tots un. Un què? Un preu.
No els falta pas gaire a aquests patriotes que rebenten caixers per trobar imprescindible en les seves relacions socials les visites assídues al golf de Torrebonica i la resta. Trobaran, com els caixers són necessaris a cada cantonada, també la gespa, les pilotes, els forats, i els tractes ben tancats després de la costellada.
Els diners es fan cremant. I no hi ha al món qui rebutgi fer-ne.
Au, va! Digue-men un. Un que no posi un somriure amb un bon feix davant els ulls!
Aquests idiotes, és clar que, quan arriben a vells i la porta del tren no sels ha aturat ni obert, perden loremus i són capaços dobrir la boca amb il·lusió infantil quan a les mans tenen un diari esportiu nou de trinca.
I és que hi ha il·lusions ben barates.
I a qui les ha perdut? I a qui, com jo, sap que la humanitat és un corral barrejat de gossos caníbals? Que si no els feia jo ja els amassava el veí, els meus quartos i milions, i macabava fent fora de casa, pidolar arruïnat per haver-li pres la xicota quan encara tots els pardals del cap no se li havien tornat rellotges i arracades dor? I braçalets? Doncs no, Manuel: és el Pere qui tha acabat esclafant a tu, no a la inversa, i això a Déu tant fa, que tria quants trepitjats per quants amos toquen a cada moment sobre el món i, fets els comptes, ens hem despavilar nosaltres cadascú perquè un Pont no es vegi humiliat per un Fuster.
Doncs en Pere Pont ha triomfat i Déu ho ha volgut, no com a regal personal, sí com a tria duna vacant que jo he estat el deixeble avantatjat per poder omplir.
I lesforç i treball que mha costat mhan alliberat de quelcom que valoro més que la inèrcia: la cua del metro, tractar púrria, comunicar-me amb qui no en tinc ganes, la negativa al restaurant que he pensat fa deu minuts.
Potser sigui aquest el preu de lenginy, un preu que tothom enveja i molt pocs nassumeixen el paquet sencer. El metro està ple de grans senyores frustrades.
Doncs haver après alguns cosa més que fer mitja i plantar enciams. Haver après estimar el que es fa estimar sol i jove: un jove amb promeses concretes.
No, si a lobra de lany passat a la Seu sem va muntar mig conflicte.
Aquests manobres, si tant shan de queixar pel que fan... Per a què es pensaven que else serviria mentre naprenien?
El meu petit laltre dia agafa un taxi a Sabadell, i tot just haver dit a la universitat, Facultat de Lletres ja tenia el taxista incòmode perquè sautocomparava a un savi de la universitat on ell no havia accedit mai i pensava o tenia por de ser menys. I mig amb les dents enganxades, mig mossegant arguments canins, li acaba fent:
—Letras... Bueno...
I el meu petit que veu com el popular aquell sanava posant vermell de ràbia i enveja i començava a donar cops agressius al volant, a més de fermar-se el cinturó li diu en la llengua més universal de Catalunya que no patís, que la universitat, ni tan sols el doctorat i més dun màster no eren pas ara garantia de cap feina segura.
Jo, nen, sempre aniràs des dara amb el meu xofer.
Un ja ha de demanar disculpes per haver tingut, ja no esperit emprenedor i de coneixement, sinó tan sols esperit, per ser algú, per ser un subjecte i evitar que els qui no estan contents amb el fruit del que no han parat de buscar, o sigui, la feina menys qualificada que tenen, no senfadin i tractin a cops algú que perceben com allò que haurien de ser ells per trobar solució als seus problemets destar per casa, i és que són capaços de pegar la dona perquè aquest mes encara no nhan tingut prou per comprar-li lassecadora, i no estan disposats a tenir ni ombra ni res diniciativa, capacitat organitzativa ni voluntat desforç per tal de poder realitzar.
Classes? Nhi ha dhaver, en calen! I tant!
Resulta que la societat, aquell que sen desmarca i es troba sol en un liderat desèrtic que li acaba produint benefici nacional, aquest el té per algú important, i li regala petites comoditats com una casa amb més espai, una banyera que fa massatges, uns dinars del bo i millor...
I què? És això, el que volen els desgraciats que shan passat la secundària donant cops de porta, tirant taules i cadires, fent veure que carden i malgastant paper de vuitanta grams que per una ratlladeta no com la volen ja en fan un manyoc per a la paperera? Quins destins de la comunitat han de liderar, sofrir o estalviar aquests pocapenes?
Encara han destar agraïts si la societat els deixa un metre quadrat on pixar i dutxar-se, dos on cuinar, quinze on dinar i dotze on dormir com vulguin.
Més espai per què? Han llegit i llegiran mai aquests algun llibre? Per a què, doncs, més espai?
—Lany passat...
—Ah sí. Va i el que em reivindica més sou precisament el sindicalista resulta ser quec.
—Què?
—Sí, un quec, un tartamut. El paper estava ben escrit però jo ho vull sentir de viva veu. Què vols, noi? Per què? Com és que has aturat lobra?
A la fi, mira: he esperat vint minuts que menganxessis dues síl·labes amb sentit: si no ets capaç de dir-me què vols, també et considero incapaç de voler el que em dius o puguis arribar a dir.
Mà dura cal. I què coi! Si volen fer ús de la paraula per millorar el seu estat social, i són quecs, ves si no nhi ha de quecs que quan shan volgut fer entendre han entrenat hiverns seguits a la platja posant-se pedres a la boca.
Ni demanaven per logopedes i punyetes daquestes del segle, per aprendre a parlar, ni demanaven permís i obligació de la llei, per poder-se matar lliurement quan ho consideraven oportú.
Ha! I al final trobes: què és Sant Cugat? Un poble?
Sant Cugat és en Pere Pont! Sóc jo qui he portat els destins de tot un poble! I me lestimo com a meu i jo que és i que sóc.
—No, si allà on es fan els diners, has sabut...
—Mira a Eivissa! No volen progrés? Que no els el porto, tot el progrés nou de trinca amb lautopista que els faig, que els farà imprescindibles al món? Doncs encara volen desar el pastís a més de cruspir-sel. Nou és contrari de vell. I per força, que quatre cases vellotes han de caure i les anomenen històriques. Avui dia una pedra qualsevol llepada per una gota daigua ja és història. Ja no es pot tocar.
Doncs anem-nos-en a viure a lespai, si rè de la terra no es pot tocar, home! Bé. Dèiem? Ah!
I llavors el bé social. Els cridats a ser amos recordem també les arrels. I la meva filantropia la sap tothom a la vila.
—Ja però: no pot caducar?
—Vols dir el pi? Aquest pi den Xandri que ens han malbaratat?
—Veig que la ferida encara fresqueja per no dir...
—Sagna! El fill de puta que em va fer això em va clavar una punyalada ben fonda. Encara dono dos milions a qui porti pistes fiables. Encara surt puntualment el meu anunci al diari més llegit de tot el país, cada dia, cada setmana, cada any... I no perdo lesperança.
—Van trossejar i deixar a punt de mort un pi centenari que és el mateix emblema de Sant Cugat, uns brètols infames. Jo no sé què es pot esperar ja, a part dels puntals flexibles que hi has fet instal·lar per a mantenir una agonia.
—I si mor, mausoleu. El que mhan fet no té nom ni perdó ni catorze anys després. Tu saps el ressentiment, crema en molts anys i segles, si cal, les medul·les més internes i insensibles, i quan té ocasió de sortir amb tota la ràbia pot ser devastador.
—A veure si per un pi no cremarem un bosc, ara!
—Molt bo, que nets de múrria! Salut!

Una conversa com una altra en un bar com un altre, prou que en Pere Pont shavia cuidat de no copsar en la concurrència ningú que pogués entendrel, perquè, fos quina fos la culpa social que hagués dexpiar, al poble, si expressava obertament les seves idees de cacic, sexposava a trobar una mà qualsevol executora del deure de castigar qui no respon a la idea maca de societat. Amb prou feines darrerament ja en parlava amb la seva secretària, a les hores desmorzar.
Deixen conversa, cafè i un diari obert i tornen al món dels números que els crida.
El bar, la Pepa, immigrants, sembla que aquells que més es poden violentar si sabessin són lopció més segura per a en Pont.
Però el bar de la Pepa és el bar de la tristesa. Quan sobrevé lespectre nocturn daquella llàgrima que llisca a la cara ombrada de qualsevol que recorda el seu llit de palla, sacosta algú, algú demana un llit, algú pren un cafè calent i una pasta.
—No tenc més de dos euros, per menjar. O sigui que ens adaptarem al pressupost.
—És clar! La Pepa somriu, que si fes caritat a cada foraster no hauria arruïnat tant la hisenda com el seu bon nom.
El colze del foraster topa amb una incomoditat.
—És gratis, això!
— ...
A punt de tirar-lo en un gest de lúltima dignitat dun home, una foto crida latenció per un moment i llegeix. Llegeix per la pàgina oberta:

Catorze anys des de la brutalitat del pi den Xandri

Què és això? Curiós! Ara unherba rep més atencions que les persones. Però què? Catorze? Això vol dir... el noranta-dos.

Dos milions se segueixen oferint a qui aporti dades fiables sobre circumstàncies i culpables de lacte. El gran amic i filantrop del poble Pere Pont no deixa...

Lestranger brilla de cop. Acabava de demanar un altre cafè, i fa:
—No, no! No mel posi!
Agafa els darrers cèntims amb gest indignat. Pensa. Sí. No. Compta amb els dits. Assenyala una teranyina de la paret amb líndex, que per poc no se li enfada la Pepa. Tanca el puny. Els ulls encesos. Massa. Ira, ràbia, indignació... hi ha qui prefereix anomenar-ho vida.
Salça dun bot a la fi lestranger i marca un número al telèfon públic del bar.

—Deixam sol, Esperança. No em passis visites ni trucades. Anul·la lagenda davui i demà. No preguntis.
Els batents corredors van tancar-se des de lamplada de braços oberts den Pere Pont fins al soroll que se sentí tot seguit de passar la clau.
LEsperança comença fer lencomanat. Nerviosament, preocupada. Quan ha acabat, medita. Poques vegades el seu cap sha tancat sol al despatx. Sempre que sha consultat a si mateix en aquells cinquanta metres de luxe ha acabat caient algú. Seria ella? Però... Què havia pogut fer per caure en desgràcia? Ho tenia tot al dia, en la feina era més que eficient; si ja era costum avançar-se un dia a les voluntats automàtiques den Pont. Les grans i les petites. Si nhavia arribat a convocar de reunions executives deu minuts abans de rebre lordre! Si nhavia redactat, de cartes personals, un dia abans! Ella no podia ser: ella era imprescindible.
La clau, per si fos poc haver tancat, deixada al pany.
Damunt la taula tricentenària un paquet de les dimensions dun braç de gitano. No eren postres. Les portava un missatger. Amb una nota.

Aquí té, si shi atreveix, una prova de lacte brutal contra el pi den Xandri.

Denemics en Pont, a manta. I allò podia ser broma de mal gust o bé una bomba. Però esclau no té costums de senyor. Allò no era una bomba.
Omple la banyera dhidromassatge. Shi fica dins com per batejar-se duna venjança esperada que en la imatge duna possibilitat se li encén i fa el plat calent. I si realment?
Fa buit. Fora negocis, fora família, fora pares i fills, fora tot menys ell.
Fora ràbia, ira i ressentiment.
El cove interior sallibera en un instant.
Salça nu, semitrempat, es toca: recorda el plaer que ha donat a la cara fix dalgunes dones que no lhavien volgut mai.
Seixuga i es vesteix amb un xandall.
De dins, el seu cove somple dallò que ara sap que vol i no deixa de voler: mil i mil cireres roents i cremades de ressentiment i ràbia, fredes, les recupera.
Ja no vol res més.
Obre el paquet, aquella mena de braç de gitano que ningú no voldria a les postres.
Era una destral oscada i mig rovellada.
Mitja hora de contemplació.
—Esperança! Porta el paquet que et daré amb les instruccions a la policia científica de part meva! Quan ho tinguis de nou, fas dos trucs i repicó i ho deixes davant la porta.
És tot.
Hores. Whisky. Galetes. Puros. Cigarretes. Mitja síndria i un quilo de raïm brasiler.
Dos trucs i un repicó, a la fi.
Mitja hora dhipnosi.
Gira la clau i obre mig metre. Recull el paquet i tanca.

Estimat de tots senyor Pont:
Hem seguit al peu de la lletra les seves instruccions, tot i que ens agradaria saber com ha aconseguit aquest objecte, però respectem de moment la seva lluita diària amb els seus riscos. Qui sap si un dia passa per aquí prop i pot prestar declaració: serà un ornament a la seva persona i la veritat que agrairem.
En efecte, hem comparat el rovell, el ferro i les osques de la destral que ens ha enviat amb les mostres que fa catorze anys vam poder treure de la ferida mateixa del pi den Xandri.
Fetes les anàlisis que pertinentment ens ha encomanat, i per a les quals adjuntem factura detallada, només queda resoldre que, efectivament, aquesta que vostè ens ha fet a mans i diu que ha trobat casualment, és larma del crim. Aquesta és la mateixa destral amb què algú va atemptar contra el pi den Xandri fa catorze anys.
Naturalment dempremtes no nhi havia més que les que vostè hi ha deixat en agafar-la del bosc, si pensem que el temps les ha pogut esborrar.
Rebi una cordial salutació i la invitació de venir qualsevol moment que li vagi bé a parlar-nos-en. Gràcies.
Josep Burilla, general de la policia científica del Vallès

...
—Sí, sí?
—Senyor Cortès?
—Sí?
—És el senyor Cortès?
—Jo mateix, senyor Pont.
—Bé, senyor Cortès. Hi ha molta gent que al llarg de la vida se sent com el salvador de la humanitat. Jo en aquests moments em sento lhome salvat. No sap quant temps fa que esperava una notícia com aquesta! No sap quant temps fa que el necessitàvem jo, aquest poble, Sant Cugat i la seva dignitat secular! No hi ha dubte que vostè ha tingut accés a unes pistes que podran conduir-nos als brètols culpables. Rebi la meva calorosa benvinguda en tot el que Sant Cugat significa i quan vulgui ja pot venir a recollir els dos milions.
—Dacord. Daquí a dues hores, si va bé.
—Va bé. Ja sap on sóc.
—Esperança! Ja pots posar al dia lagenda.
—Senyor Pont, doncs en deu minuts preparis que té la roda de premsa.
—La de lautopista dEivissa?
—La mateixa.
—Va bé. Avui sóc fort. Aquest toro mel cruspiré sencer.

Amics periodistes, senyores, senyors: Bé. Unes paraules dintroducció. Shan estès rumors darrerament sobre si la promotora cedirà, davant certes protestes locals, lexecució de lobra de lautopista dEivissa al Govern Balear perquè la torni a posar a concurs. Aquests rumors, com tots els que corren i circulen arreu sobre els fets més variats, són fruit dun sopar amb més gana del que tenien a taula quatre arreplegats insatisfets que només saben fer dos gestos: un és el clic i laltre el doble clic.
Així mimagino jo que volent-la i il·lustrant-la en forma de versemblança no sé com rumorística, o sigui, llegenda urbana es pensen uns éssers covards, dels qui tiren la mà i amaguen la pedra... Bé, no riguin, a linrevés: tot i que també poden haver tirat mans descambrilla i amagat pedres a les butxaques per passar el temps a la revisió mèdica de la mili i ser presos per inútils. Que és de fet el que són. El que deuen ser de fet tots els representants dels seus llinatges des de fa més de tres o quatre segles.
Deia. Hi ha gent que ha definit públicament aquest Pere Pont que teniu davant com un humanista, un filantrop. En efecte, estimo la gent i el món, que mha tocat viure. I la prova del meu suport global a la gent i al món és el progrés que aporten les meves empreses.
Sortim a la tele, ben cert, sortim enfosquits per les declaracions a viva veu duns pagesos que volen conservar a tot preu unes cases velles i que no canviï res.
Velles? Ells les anomenen antigues o fins i tot ancestrals i seculars.
És com aquell que va anar un dia a trobar lantiga ciutat de Troia i es va trobar en un turó vint-i-dos pobles, lun damunt de laltre, successivament destruïts i refets.
Aquest home, com que de fet només nhi interessava un, de poble, aquell que va trepitjar Ulisses amb quatre peus de fusta, tria i remena i torna a triar i remenar, va desfer totes les ciutadelles i les magnífiques obres posteriors per donar a llum què?
Troia set. Lautèntica Troia.
Doncs qui pot dir avui que lautèntica Eivissa no sestà construint precisament a partir daquesta autopista? Aquesta obra afavorirà el turisme, la riquesa de les riqueses, serà unilla cosmopolita, vindran rics i gents de tot el planeta a fer els seus palaus. Cadascú vindrà amb un bagul per omplir de màscares dAgamèmnon a pler, les que faran els vilatans, i puc creure que de tan pròspera que la plantegem aquesta, per força, serà la que val, la definitiva, lEivissa set dels historiadors del cinc mil!
Avui és un moment que aclareix molts dubtes, i si el que tracta la nostra força ha quedat dissipat, ja podem tenir tots bon dia.
Alguna pregunta? Sisplau.

Ni tan sols els periodistes, si algú ha vist mai un periodista convençut sabrà la proesa que va assolir en Pont amb aquestes paraules, no van trobar cap pregunta escaient per fer. La concurrència es va anar dissolent entre somriures, cops a les espatlles i trucades de mòbils.

—Benvingut. No em rebutjarà... Però parlam de tu. Joan...
—Pere...
Encaixada de mans.
—Doncs no em diràs que no a aquesta perla que tinc amagada de fa dos anys: un bon whisky que nhavia reposat dotze a la bóta de roure fumat. Saps què vull dir?
—Ara aquest whisky si lobres destaparàs un nus de catorze anys que no et deixava respirar.
—Bé, bé, veig que te nhas adonat. Té. Ah, no the dit si el volies amb gel. Naturalment gel esqueixat natural del pol nord magnètic.
—Tant és, ja em va bé així.

Un moment dulls sobre ulls, de mig somriure en un somriure sencer, no hi havia la taula pel mig: Pont i Cortès seien al sofà, costat per costat.

—Ah, sí! Mira que sóc ximple! Aquí tens. Ens ha servit de molta ajuda, la prova; ara podrem indagar on ha estat venuda, fins i tot potser quan, i qui sap si a qui...
En Joan Cortès agafa el sobre. Llegeix el taló:
—Dotze mil euros...
—Sí, dos milions? Ai, és clar que de les antigues pessetes. Lany noranta-dos és com anàvem, amb pessetes, i no sem va acudir de traduir la xifra.
—Tant és, Pont. Però diguem. Tu estàs molt segur que podràs trobar els culpables. I si la destral era robada, i si va canviar de mans, i si...?
—Jo confio. Tu noi, potser no et sents tan noi, però ets certament jove. Diria que un consell que et puc donar per fer-te favor és que el dia que aprenguis a tancar els ulls del neguit i obrir les parpelles del llum de les petites confiances, ara potser encara no et toca, però començaràs a ser feliç.
—I si en tinc més proves? I si et dic que tinc un vídeo gravat on es veu el mateix acte dagressió al pi aquest den... den...
—Xandri! Què dius ara!
—Amb tots els autors cara i ulls visibles i reconeixibles?
—Ah però! Bromes no! Realment tens això que dius?
—Com em dic Cortès que tinc aquest material. Jo sóc aficionat a fer cinema. Aquella nit la recordo. Vaig passar certament por. Però la càmera era a punt i tenia bon zoom. Si de fet la pel·lícula la vaig presentar en un festival a Estats Units però no me la van premiar perquè al jurat els va semblar massa preparada. I era real. Per això que vinc aquí sense un duro, veig el teu anunci, amb la data, fa catorze anys, aquell rodamón xitxarel·lo que era llavors jo i que ara em resignava a tornar... Però és clar: ho vaig reconèixer desseguida.
Un fet que em va semblar trivial com un altre. Cremar un pi. Que a mi de fet em va semblar el mateix que cremar un altre pi. Que cremar i adestralar qualsevol pi en qualsevol lloc del planeta.

En Pere Pont havia anat creixent de ràbia per dins i shavia alçat. No escoltava. El cristall del got se li va fer miques.

—Així podré agafar el fill de puta que va fer això, que va cremar i adestralar el pi den Xandri! El podré agafar amb les meves pròpies mans i a fe de Déu que em perdonarà perquè li penso fer el mateix que em va fer! El lligaré, lencendré, ladestralaré.
El lligaré perquè senti què és estar immòbil davant les amenaces; lencendré perquè així podrà sentir el crit silenciós que es fa en laire cada cop que veig el pi den Xandri, i ladestralaré perquè sàpiga què és estar dividit en dos i sobreviure agònicament, si no catorze anys, si més no una hora!
—Pere, Pere! No vols dir que...?
—Ai sí, perdona Cortès: lemoció del moment... Mhe deixat portar... Però bé: ara sé que allò pel que he lluitat lúltim temps llarg de la meva vida sacompleix. Bé doncs: aquesta cinta...
—Comprendràs, Pere...
—Idò, quant vols? Això realment val el que vulguis!
—Una idea, què val? La idea que em vaig fer quan vaig llegir el diari, el que em costa finançar una pel·lícula que pugui arribar a ser aplaudida. Dos milions.
—Deuros?
—Sí. Deuros.
—Fet! Ara mateix et signo el taló. En aquest compte hi ha aquest fons. És ben teu. Molt dèxit amb les pel·lícules! I si mai thas de tornar a deixar caure per Sant Cugat, aquí hi tens la casa i els teus!

—Hola macona! I la mama? Que hi és?
—Ah... Ah... Aaaghhh! Mamaaa!
—Ai quina criatura més sensible. No. Si et quedes a escoltar el segon acte de la seva vida, que és quan en tenen trenta i tants i et comencen a retreure què vas fer malament, com de malament els vas fer sentir aquell dia que els vas negar un caramel o una festa... Els acabarem demanant perdó per haver-los parit? Això sí: quan fan lidiota o la desferra per qualsevol cosa és culpa teva: tu els has parit així. Però Carla! Carla, que no hi ets?
—Ara li farem pim pam pum en aquella hipopòtama que has vist a la porta. Què shan cregut, aquesta gent, venir a pidolar... Mira! És aquí. Digues amb mi: fora hipopòtama!
—Foda pòtma!
—Pim pam pum!
—Pim pam pum!
—Ah, Carla! Jo ja me nanava.
—Ah, eres tu, Maria! De tant en tant ens vénen unes pidolaires i el Marc sha espantat.
—Ai pobret si tenia raó! Jo lhe pres per una nena! Però Carla! Tu no saps els semàfors del carrer què volen dir?
—Ara no tentenc.
—Doncs vermell no passis o verd passa i això.
—Ah! Sí, és clar, com tothom.
—Doncs maca, no tentenc com vesteixes les criatures: els altres hem de saber si el que veiem és nen o nena, si no, ja veus: trauma infantil i que Froit aixequi el cap per curar-tel.
—Ai dona, si tampoc lhem posat rosa, en Marc. Un jersei vermell... No hi fa rè. Que se tha acabat la feina, que véns?
—És per allò que diuen davui al Monestir. La faran grossa. Menjar i beguda i ball si vols.
—Ah, per què?
—Xt! És que diu que han descobert allò del... saps aquell pi que hi havia al bell mig de la urbanització Sant Medir i més enllà? Allà on ens hauria agradat fer-nos la casa. Aquell que està apuntalat com una façana vella! Saps? Doncs es veu que està així fa catorze anys perquè algú li va clavar flama i destralada, sí, i que ara han descobert qui va ser, i ho volen esbombar ara a les dotze, al claustre.
—Quina cosa bona! Hi haurà ball?
—Ball.
—I teca, teca de la bona, aquesta que sempesca lalcalde?
—I molta.
—A balquena?
—A balquena.
—Marc, Maria, Montserrat, veniu! Ara sí que em sembla que cal participar de la vida al poble. Som gent cívica com qualsevol, oi?
—Què vols?
—Mira: vosaltres aneu a ca la iaia que les mames anem a fer coses de grans.
—I nosaltres no podem?
—No: sou massa petitons.
—Doncs si ens deixeu amb la iaia que és més gran que tots nosaltres, com pot ser que no puguem fer coses de grans?
—Au, vinga! Plaga de criatures! No us val allò de fer el que se us ha dit? A formar!
—...
—Quina calda!
—Falta molt?
—Ho tenim a propet.
—A veure si és veritat.
—Mira! Una nova orxateria!
—Deixa, deixa! Que conviden, allà on anem!
—Deixa, deixa, nya, nya, nya! Barsaluninas! Sant Cugat nés ple!
—Què sha cregut aquest pagesot? No haver-se venut el mas! Ximplet!
—Mira, ja som als jardins del Monestir.
—Ai, aquest edifici no està gaire dacord amb lentorn.
—Potser amb una pintadeta...
—Jo no crec que en desdigués el rosa...
—Lamor shi posa.
—Has vist quanta gent?
—Tinc ullats els pastissers.
—On?
—A les bandes, a punt datacar.
—Haurem datipar-nos de paraules, primer.
—Xt! Que ja comença!
—Que bonic, tot!

—Aquesta és la meva gent! Aquests sou vosaltres, tots vosaltres, estimats conciutadans de Sant Cugat. El vostre recolzament és qui ens té drets a mi i amb tots, al pi den Xandri, que si no sabem si podrà acabar vivint cent anys més sí que, si més no, ha rebut de mi i de vosaltres un acte de justícia: veurà seure davant la llei el qui va cometre aquell crim contra ell. I podrà ja descansar tranquil. Que si és aquest el cas, el terreny que lha mantingut en vida verge serà sagrat: allà només shi podrà fer un edifici per al bé del poble.
Ja el tenim! Aquell malànima que un dia es va llevar amb el peu danar a fer mal a la humanitat, finalment, passarà els seus comptes amb aquesta.
Els catorze anys que sens estan deslliurant a lesquena han compromès la dignitat de tot un poble, de tota la seva identitat.
Hem patit, hem lluitat, hem vençut!
Jo era ben petit, veritat, i no llevava tres pams a terra quan vaig copsar la injustícia al món i decidir que treballaria per la humanitat. Efectivament.
Un nen de la meva escola va plorar quan em va veure llepar una poma de pal. Ell no duia prou cèntims per comprar-ne ni mitja, i era el meu millor amic. Des daleshores que a fe de Déu he treballat sense descans per esborrar aquella imatge de la faç del planeta, i que lamic no tingués menys que lamic i que no tingués encara menys: cap amic, i no plorés.
El meu humanisme per això des de sempre com a projecte que ja ha portat grans fruits propugna lamistat universal. Jo per tu, tu per mi.
Això vol dir que sóc amic del bé, i he estat cridat a realitzar-lo. I quan un és amic del bé, també fa amics del bé: perquè els diferents als bons, els dolents, tard o dhora sucumbeixen als dictats de la seva naturalesa defectuosa. Els diferents.
I bé, la meva història, si potser us interessava, potser també us interessarà que escolteu el senyor Joan Cortès, que és lhome, veritablement lhome que ha desfet un nus de tants anys dun crim sense pagar i ens ha mostrat de cop en un revolt inesperat la llum absoluta i enlluernadora del final del túnel. Endavant.
—Bé... Jo... És clar. Tanmateix... Em presento: sóc en Joan Cortès per a tots vosaltres, i la casualitat ha volgut que anés a parar aquí a Sant Cugat la primera vegada des de fa ja catorze anys. El fatídic noranta-dos per a tots els vilatans. Sóc un gran admirador de tres coses: el meu pare, la meva mare i la natura. Aquí trobareu sempre que els pugueu voler buscar els tres eixos del meu respecte.
Jo mhe criat entre sargantanes i aranyetes. Entre blat de llençar i blat daprofitar. Entre camps, entre boscos, entre amagatalls de dues hectàrees assolellades, entre places públiques de deu per deu metres.
Potser encara sigui jove, això no sé com es decideix, però si la natura em va marcar de ben petit, fa catorze anys va fer que vingués en terres catalanes. I amb dues mil pessetes a la butxaca, una guitarra i una mica de roba i estris per a lacampada, zas! passo el toll i em planto aquí.
Que en veure Sant Cugat amb els seus boscos, herbei, brostada fèrtil que verdejava per tot sàviament combinats amb la presència humana, em vaig mig enamorar daquest poble com si per mi fos ja la natura mateixa, un altre pare, una bona mare segona per a aquells anys dadolescència fogosa.
Ben divers, sembla, i contrari al Sant Cugat que he trobat ara, en tornar per necessitat després de catorze anys.
Allà per on havia fet una excursió de tres hores adestralant malesa i herbes per obrir-me pas i rebia com a premi un cèrcol darbres mil·lenaris que dibuixava en companyia dels discrets esquirolets, ara sol, cases, carretera, rotondes i al final una rotonda amb la meitat que no molesta daquests arbres que, ara sí, han estat respectats. El llindar on simplement feia un pas i em trobava dins ple bosc i obaga de roures i rierols clars, simplement de llindar ja res de res. Cases. Caminava cent metres. Cases. Dos quilòmetres. Més cases. Un pas més i ja no era a Sant Cugat.
Sembla que globalment fa vint anys un grup de gent molt particular i nombrosa va tenir notícia que a Sant Cugat hi havia natura verge, i els va anar venint la fam de fer-se una casa entre arbres i rierols, pontets i esquirols.
I què és ara aquesta fam? Jo us la diré: per a un barceloní que viu en quaranta metres quadrats i amb prou feines té dues torretes en una finestra on ha plantat gessamí, per a aquest, canviar això pel mateix: una casa adossada de quaranta metres quadrats sense comptar els graons de les escales i un espai de jardí en un espai de terrassa on cap justa la terra de les dues torretes de la seva petita finestra de ciutat i on cada dia ha de podar el gessamí per no molestar el veí.
Aquí heu destrossat la natura venent-la a la urbana classe mitjana a raó de dos metres de natura per habitant de Barcelona.
Però jo no retrec res, si allà don vinc ha passat el mateix. Som eivissenc de tota la vida. Eivissa també ha crescut i sha fet gran interès de gent forana. Jo no sé si ha de ser molt exitós cara al futur i un gran progrés viure en la casa on han obert i tancat els ulls tots els teus des de temps de Jaume Primer. Però ara ha vingut el caprici de qui jo no he votat de fer una autopista en una illeta com la meva, que just ha de passar per la meva hisenda expropiada i a hores dara derruïda i anivellada amb els cucs.
Quin sentit de la propietat convé que perquè la comunitat recapti uns diners que tu ni cap dels teus no veuràs mai ni indirectament hagis de veuret desposseït de casa i terra i hagis de marxar?
Si és aquest el sentit de la propietat que la llei permet als especuladors del segle vint-i-u, la societat no és que estigui malalta: és que està dissolta.
Sempre la base del dret i de la convivència social ha estat fonamentada amb bon ciment sobre la distinció i lús clarament delimitat dels propietaris, qualsevol que sigui la importància, grandària o valor dallò que tenen en propietat. Si un embogia o delirava la llei, abans de donar-li un asil que li venia automàticament, ja tenia assignat clarament el destí de la seva propietat perquè no es perdés.
La propietat, gran, petita, o com fos, és lobjecte de més valor a preservar, el més respectable i intocable per la societat humana si no es vol fondre i confondre ella mateixa tornant al caos i la llei de les bèsties i dels peixos. Per si vol seguir sent societat.
Però vaja! No té gaire sentit que continuï per aquí. Endavant el vídeo.
— ...perdonarà perquè li penso fer el mateix que em va fer! El lligaré, lencendré, ladestralaré. El lligaré perquè senti...
—Ai no, no és aquesta, la pel·lícula. Enteneu-me: jo vaig dací dallà amb la càmera... Ara!
Aquí veureu lacte enregistrat del pi den Xandri fa catorze anys. I és que era i segueixo sent aficionat cineasta.
Com veieu, el pi, un jove que shi acosta amb un bidó de dissolvent, i després amb una destral, aquí riu. Porta ulleres de pasta i unes faccions que no trigarà a reconèixer algú que lhagi vist darrerament...
Bé. Si en el món dels grans caldrà tenir un fill, plantar un arbre i publicar un llibre no ho sé, però en el món de jove i adolescent amb tots els contrastos per resoldre jo lúnic que vaig voler era tenir un amic, cremar un arbre i editar una pel·lícula. Ves, les meves aficions. I en una nit com una altra per matar la por, en un descampat com un altre de les meves excursions vaig cremar un pi com un altre que amb pocs anys ho hauria agraït fent brostar de lesclat de les seves pinyes amables al foc nous pins daquests com ell, si no fos que ara al voltant tot té ciment i cases.
Per la qual cosa he rebut el premi duns diners que el senyor Pont amablement ha fet que em permetin assentar-me en una caseta amb piscina per aquí i estrenar la meva nova pel·lícula.
Aquí nhe trobat largument i la faré amb gent daquí.
Per altra banda si he de retre comptes davant les autoritats per haver fet un cop foc al bosc... però em sembla que tot això és aigua passada i que si hi ha delicte punible, cosa que dubto, en tot cas ha prescrit.
Daltra banda el senyor Pont no se mho prendrà personal si sóc jo qui el denuncio per amenaces, allò que ell diu que vol fer al qui va cremar aquest pi i que jo he de posar en mans de la policia. És el meu deure, ho entén, oi, senyor Pont? Senyor Pont?
El senyor Pont no hi era. Shavia tirat per un arc de mig punt.
—Algú sap si sha fet mal?







 G
qui fracassa
I

Mera posat a escriure. Allò precís que el full no copsa i més blanc respon com més intenció hi posem i més lletra, que sescapa per davant de cadascuna, però abans desitja ser vist de cua dull per una intel·ligència...i ho és tant, dintel·ligent, la intel·ligència que agredeix arbres? Al més erudit dóna lliçons el més ximple, quan sap sentir. I sembla que també els arbres tenen sentiments, que també tenen projecte. Per què? Doncs simplement perquè tenen ritme, i aquest és la font de tots els plaers, de tots els dolors i enyorances. Però la pantalla no es pot arrugar.
Un altre dia de cossos mutilats o cremats, o inerts en una posició servil de vexació que només ells, els cadàvers, contenen. Un home sortia dun atemptat treient literalment fum del cap.
Però què, amb nosaltres, això? Aquí tenim altres problemes, aquí tenim problemes reals: patim per arribar a final de mes, per poder fer entendre el nostre punt de vista, perquè la cua al macdònals no sigui massa llarga. I aquí tenim sentiments, i aquesta veritat és la que val, perquè el que val és un món en pau. Si la realitat no sarticula sobre els principis democràtics pot aquesta ser més crua, però no menys realitat.
Quin metge pot dir que cura? Jo encara no nhe vist cap, de metge, que curi cap malaltia, perquè pel que sé només nhi ha una que em preocupi de veritat, de malaltia, i és la Mort.
Tot a part daixò, hi ha ocupacions. I les meves són les dun professor jove de llatí, no prou satisfet en la vida afectiva i molt necessitat de donar néts als pares, pare als meus fills, fills a la meva dona, i mare als meus fills.
Una feina normal, uns problemes típics, el primer dels quals és la feina mateix. Fa quatre anys que dono classe, la meva història laboral es redueix a sis o set mesos, no hi arriba, de feina. A part les classes particulars, les acadèmies.
I mireu que menamora el que és bonic, i ho estimo. El bonic la gent només el sap quan afecta un cos. Llavors, el cos és bonic i de fet no es pot veure el bonic, sinó el cos bonic. I llavors, afectats pel cos bonic, parlem admirant-lo com si el bonic fos el cos i no és veritablement així. Potser el bonic existeix o no, tant fa: el cert és que només sabem què és bonic veient que té cos, i llavors descrivim aquest cos com si fos bonic, i el cos només és cos. No estem davant del cos, que és bonic, sinó més aviat sembla que davant del bonic, que és cos. I el cos que admirem, a la fi ens pertany, perquè és allò nostre que podem descriure, percebre i defensar, ara bé: quan un cos és bonic, quan el bonic ocupa un cos, és agradable admirar-lo, no com a cos ni com a bonic, sinó com a cos bonic.
Coses així sempre les penso, mentre lautobús no arriba a lloc, i també quan...
Perdoni.
Passi, passi.
...ja sen va aquella noia misteriosa, inaccessible, que em trobo cada dia en alguns llocs amb cares diverses, somriures tots encisadors, i bones maneres.
Adéu, ja més no the de veure, et diguis com et diguis. Però mira que ara en puja una altra.
Doncs bé: sóc professor, encara que el meu teatre em coneix a vegades com a profe, o com a Pau, o fins i tot Pauet els més malintencionats, i també mhe trobat amb un senyor Pau. I no he nascut professor sinó que me nhe fet. Seria absurd pensar que el professor neix talment. Perquè això de professor és un miratge, és només un poliment de la persona, molt bo si la persona val, menys si aquesta és vulgar.
Ha, ha!
I jo sóc dels que volia comprar llibres amb títols semblants a Per què tot el món és tan mediocre?
Això, és clar, ho volia fins que vaig veure que no pas tot el món era mediocre, sinó que la mediocritat és tot el món. I mal aniríem, si no fos així! Ni Beethoven no podria suportar ser geni de zero a vint-i-quatre, ni dins lhorari del gual més permisiu.
Escribid sobre algo que dé asco o gusto: escoged. Una descripción. Para el próximo viernes.
Ostres! I per què em ve al cap, ara, això? Men recordo perfectament: només arribar a casa que em vaig endur la renyina de la Fida, la meva germana gran...
La Fida, quan jo era preadolescent, deia coses com:
Tu, Pau, quan siguis gran seràs un daquells homes tan fastigosos als quals els surt la panxa pels pantalons. Ecs!
Total, que una poma.
Vaig per agafar-la i li veig la cara oculta dun marró podrint-se.
Ja tinc la descripció!
<<Allí con las demás frutas en un plato sonrosada una manzana me hacía guiños de falso pudor. Decía, con su recato, cómeme hasta las pepitas. Yo sin dudarlo la cogí y entonces el mundo entero se giró con ella: le vi la cara oculta. Porque con una sonrisa más negra mostraba un tono pardo y blando al tacto que lo rehuía. ¿Qué sabor tendría, aquella imagen de vertedero? Y aquél miserable gusano, salió a su ventana de carne vegetal y asomando me esperaba: parecía que me recordara que algún dia seré suyo y de sus hermanos. Porque cuando muera, no quiero que me incineren: bastante quemado estaré ya del mundo y sus petardos. ¡Pedazo de manzana que se van a tragar ésos dentro de unos lustros! ¡Hala! Sin pensarlo, me la como entera: antes de tirarla, que me haga daño.>>
Però és clar: després va venir el fil del bomboner del poble, un feixista indecent, amb allò de:
Sobre una base de ligero bizcocho se alternan las capas del más fino chocolate con leche y el más dulce concentrado de nata. Unos trocitos de kiwi que llavors era una novetat exòtica endulzan la cima con una almendra garrapiñada que se funde en el placer de la boca.
I ja està: li van donar el premi al fill del bomboner feixista. El que havia passat no ho vaig saber interpretar fins a tercer de carrera, quan em va caure a les mans la frase de Teognis:

ὅττι καλόν φίλον εστί, τὸ δ’οῦ καλὸν οῦ φιλόν εστί

I amb això està tot dit.
Aquell divendres tarda a casa, abans de berenar vaig fer un dibuix: em representava nu i ple de saxons en una creu com Crist, però treient la llengua.
—Mira, Fida.
D’una llambregada ràpida i intensa va passar al rebuig amb un gest que em tornava el paper.
No fa gràcia.
I marxa. I jo, tranquil, obro la nevera, trec la nocilla i men faig un bon tanto amb tres parells de talls de pa de motlle. Aquell dia vaig ser feliç.

Cal aclarir que per a un professor substitut és difícil treballar tot lany, el que vol dir tenir un interinatge contractat per tot el curs des de finals dagost. I ni així, perquè lany que ve es torna a dependre de si algun professor té llarga malaltia. A això safegeix el nombre que tenim cadascú a la llista. Perquè lagost convoquen números baixos, posem del vuit mil al nou mil cinc-cents, però jo pujo cap al catorze mil. I si un no té cotxe, com jo no tinc, esdevé la cosa més difícil, perquè la comoditat i leconomia dicten no moures de la pròpia comarca. Als qui trien altres comarques els donen números més baixos, i quan es resolen, a finals dagost, els interinatges pel curs que ve, aquests agafen el que tenen més aprop, que pot ser i sol ser un institut que no pertany a comarques, per les quals shan inscrit i a les quals poden accedir amb tres quarts a la carretera; o sigui que jo i si hi ha algú com jo també aquest, ens quedem sense interinatge, feina continuada per lany, i hem de mourens.
No puc suportar el fum del tabac.
Ja està, la Magreig no em deixarà escriure. Es diu Rosa, i és professora de francès amb totes les connotacions que sen puguin derivar en qualsevol camp semàntic.
És que la gent que fuma ara diu entre altres que dinen a la sala de professors: el Joan Cas, de ciències, i la Paquita Gallardo de castellà, entre daltres no és lliure. NO ÉS LLIURE! És esclava i servil. La gent que fuma no té dret a...a...demanar drets! Em sembla una barbaritat!
Ostres, i tant! Fa el Cas: ja heu vist com maten la gent, oi, els haitians?
Què? Com?
Doncs a un diu que li han posat pneumàtics al voltant i els han encès.
Aaah! Quin horror!!!
Aleshores jo, ja veig que avui no escriuré res, faig a la Paquita:
Em convides a una xocolata, oi?
És que la màquina no torna canvi, i se li acaba dempassar a la Paquita la meitat de limport que necessito per una superxocolata curulla fins dalt.
Oi tant! Fes, fes... Em torna ella, des del seient.
La xocolata és una droga fa la Magreig: hi ha gent esclavitzada per la xocolata.
En un bon moment és molt bona i adient li replica la Gallardo, la Paquita.
A vegades, la necessitat...
Llavors jo mencenc un cigarret i poso el que falta a la màquina. Mentre en trec la superxocolata, una altra professora de la taula, que sespera per un cafè, em llança una mirada intransigent. I jo, com si res. A veure si cal crucificar els fumadors i els bevedors de xocolata.
Quan manava Calígula, a lantiga Roma, un dia aquest es va llevar amb el peu esquerre i va decidir que calia executar tots els calbs. Dit i fet. La policia va perseguir els calbs i els va passar per lespasa. Uns dies més tard llavors Calígula, aquest bon home, es va llevar amb el peu dret, i va decidir que tothom qui, a més de respirar, fos filòsof, calia que se li tallés el cap. I també ho van fer. Sèneca es va inventar una excusa i sen va sortir, però els altres...nyec!
Per això que els instints assassins només necessiten una estructura de poder que els avali per tal de realitzar-se. Tan senzill com que un paio que ens mana ens ho deixi fer. Apa!
Com es diuen mitxelins en català? Faig mig xarrupant a la Magreig.
Són saxons o saxonets, en els nens petits, però. La conversa continua i jo també.
Saps què? Aquesta Vanguàrdia lagafo. És que mentre dinava jo, al primer torn, ha vingut aquesta de la taula del segon torn, la que mha mirat fumant, i ha fet, aïrada:
No hi ha cap Vanguàrdia. Les dahir ahir era festa van ser quinze, que en van portar! No en deixeu pels de la tarda.
Llavors lEnric de tecnologia, que la tenia perfectament a labast, la hi atansa:
Mira, aquí en tens una...
Lha desarmat i fet perdre linterès per llegir-la o tenir-la. A aquesta nazi tant se lin fotia, de les quinze Vanguàrdies.
I jo me lemporto. No lensenyo ostensiblement, però tampoc no lamago: me lemporto, perquè les coses, quan perden valor, és quan més les valoro. A més, hi ha un article interessant per comentar amb els amics. Els amics, aquells que jo he triat i que em responen als interessos i qüestions interessants per a la meva vida privada.

Jo no he nascut professor, ho repeteixo, perquè la vocació de professor no existeix. Em va costar Déu i ajut acostumar-me a donar classe, i els principis van ser difícils, va ser ara fa tot just quatre anys, va ser ara fa tot just quatre dies abans que guanyés lAznar una majoria absoluta que ha fet escola, vaticino, per a la política de tots els partits per als propers deu lustres vaticino de nou.

Vaig començar, any i mig després dacabar la carrera, a tenir alguna cosa més que classes particulars. Em van cridar a mig curs de lescola Franco-austro-indo-xinesa-alemanya, la FAIXA, perquè un professor de llatí i català els deixava penjats perquè havia tingut una beca.
Ganes de plorar. Llàgrimes, ni una. Treballar, ja per tota la vida, i treballar. I quan ho deixi temps enllà serà per ser considerat cadàver o marieta. Perquè algú que no està en actiu socialment només sel pot considerar així.
Els alumnes, diria que normals. Els companys, un desastre de boteruts maliciosos que no en deixaven anar ni una sense doble fons; jo, un ingenu. Les classes no anaven sense un cafè previ. La comunicació, no es donava. O bé gairebé cap al final quan em van dedicar una mena de llàstima caritativa per al profe que havia deixat de gratar-se el melic cada dia de la setmana.
Hola, Clara.
La Clara tenia la desgràcia dun pare català i una mare castellana, i això vol dir que el seu primer cognom era Mar, com la catalaníssima Escola del Mar, i el segon granota, però en castellà.
És el Pau! Vaig sentir en aquell moment que deia en veu baixa davant un auditori, probablement tapant lauricular dun telèfon amb una mà impúdica.
Res... En percebre vaig fer: que un dia daquests em passaré a veure si us puc donar el llibre que mhan publicat. Només era això.
Ah, molt bé. Què més?
Res més. No cal. Res més.
I penjo. Ja feia uns mesos que no treballava a la FAIXA, que me nhavia anat, però encara estava enamorat de la Clara Mar. Per fi, algunes llàgrimes.
Aquesta que segueix és lúnica victòria argumentativa que vaig tenir davant els alumnes de la FAIXA. Resulta que una alumna va posar a la pissarra la frase:

Lhome sassembla a ell mateix.

I la Irene, la més conflictiva, fa:
Apa, ha escrit mateix amb IX i va amb IG!
Jo vaig fer un silenci organitzador, la Irene, avisada per una companya, va veure el seu error, i jo li vaig fer, mirant-la:
Oi que em deixaràs a mi donar la classe?
Els seus llavis segellats van contenir una part de la ràbia que no em va poder bordar.
A part daixò, la resta, matèria doblit. Visca la FAIXA amb el seu segle i mig de vida, visca, però al seu lloc, sisplau, don no sha de moure mai.

Després, un any o dos de sequera. Vaig inscriurem a la borsa oficial, però res. Vaig saber tard que aquella secretària tan amable que mhavia atès no mhi havia apuntat. I no va venir feina fins un any després de poder-mhi tornar a inscriure.

Mentrestant, acadèmies. Vaig anar en una on em valoraven sis euros lhora, i com que en un moment vaig arribar a fer-ne més que un rellotge, dhores, algun caleret el treia.
Apa què ha dibuixat aquest noi! Un membre del Ku-klux-clan!
De fet el dibuix era simplement dun personatge en una processó daquestes que fan per setmana santa, però és clar que la gent que és capaç de vestir-se així i flagel·lar-se o castigar-se, reflecteixen potser el fet religiós en el pitjor sentit de la paraula, com un nus violent, com una servitud...
... La Marta, cap de lAcadèmia, no sé com em deuria mirar, però el seu vici és que era mig psicòloga, diguem psicopedagoga, però més psico que pedagoga, potser, i aquesta no me la va perdonar.
...O sigui que em van agafar recels i les hores van anar minvant, i els sis euros també, daquella meuca explotadora i amable. A partir daleshores ja només em van acabar cridant quan necessitaven un professor de llatí. I més tard, ni això. Els vint euros que al final em van deure i encara no shan interessat per pagar, un dia anava pel carrer daquell poble infecte que no era meu, i una gitana grassa en un banc, orada i boja mirant-me fit a fit, que no em coneixia de res,
Ven, ven, que te daré dinero. Ven, Alberto, ven. El seu cap buit va inventar aquest nom. I jo, giro cua, men torno al tren, tot exclamant:
Que sels foti per la xona, els meus vint euros! Jo no els els reclamaré pas!

Pujo al tren, encara amb lànim tremolant daquella boja que shavia fixat en mi, i em trobo el Rajo, un andalús mig retrassat que no sé per què conec de vista i pretén...jo què sé què pretén. Jo mels trio, els amics, i aquest, cada cop que em veu vol aturar-me, cosa que dins el tren va aconseguir.
Tienes número de teléfono?
No, no tengo, no estoy nunca en casa.
Te doy el mío... I lapunta en un paperet que sassegura que agafo ...Tu te llamas Pao, verdá?
Sí, sí.
A ver si me yamas, eh? Yámame!
Per fi baixa del tren, però aquesta lapa, aquest lapo, no mel treuré fàcilment de sobre, ni avui que escric no sé quan em tornarà a aturar pel carrer, convidant-me a un cigarret perquè tinguem conversa, i jo penso:
Pot ser que tots els andalusos siguin maricons?
La resposta a una qüestió tan incorrecta i poca-solta, és òbvia. Llavors em tranquil·litzo, i em faig:
Potser tots els andalusos són marietes?
Encara no era bo, hi torno:
És que els andalusos són homosexuals?
O:
Hi ha andalusos que poden ser efeminats.
Això estava millor, però arribat aquí ja men vaig cansar, i crido, a viva veu, on ningú o no em sent o ni mescolta:
Andalús i home de bé, no pot ser!
Cosa que algú amb malícia diu dels valencians, però era aplicable. Jo em deixo ser intolerant de tant en tant; si no, acumulo emprenyamenta.
Llavors, amb més calma, analitzo els fets. Els andalusos van estar immersos molts segles en la cultura mossàrab, i allà lhomoerotisme estava a lordre del dia, eren gent, per això i per altres coses, molt més civilitzada que els cristians, tot i que avui dia som nosaltres els de les llibertats individuals i ells, els musulmans, els nuats amb llaços asfixiants de religió. Tot i això, hi ha matisos. Jo estaré content el dia que larquebisbe de Barcelona, sigui qui sigui, pugi a la carrossa més acolorida el dia de lorgull gai, amb una sotana i un carall de goma sortint per la seva escletxa. Llavors, quan arribi aquest dia, ens haurem normalitzat de debò com a societat, penso.
Ara bé, del ram de laigua, ni en sóc ni ganes. I si un sàtir invertit em persegueix pel carrer, jo ni sóc una nimfa, ni una bucòlica de Virgili, molt maques, totes, però amb un tufet dalegries estranyes. Massa maques, per favor. Res daixò amb mi.
Per tot això em cuido molt de no cuidar-me massa. Retallant els pèls del nas, anant a la perruqueria discreta de tant en tant, rentant-me la cara i vestint roba que fa deu anys o més que tinc a larmari, ja faig.
Digui?
Hola, Pau. Sóc la Petra la Petra, era la meva antiga professora de música: mira què diu al Coses del Poble, que una acadèmia necessita professors de llatí i de català. Has de deixar el currículum al carrer St. Antoni 22.
Ah, gràcies. Ara mateix lhi porto. Gràcies.
La petita porta dun local en reformes era aquest número. Jo hi deixo la carta, mig malfiant-men, però la hi deixo.
Pau, Pau! Diu la mare en arribar a casa; jo havia estat una estona a la universitat i li havia escrit un poema al bar de Lletres:
Que than trucat dEnsenyament, que els truquis, una substitució! No mhan dit res més.
Escolti? Miri, que mhan trucat. Sóc en Pau Millet, a la borsa de secundària, de llatí.
Mira, Pau. Tens una mitja jornada a lIES Xarneguets Amables, en aquesta comarca. Lagafes?
Oi tant!
Hauràs de passar per la delegació a recollir la credencial i dur-la a linstitut. Un cop allà, sisplau, que ens lenviïn per fax.
I faig el periple de la credencial, i truco a linstitut. La professora que substitueixo es diu Fe Paratges i té problemes dossos.
Baixo del tren, i des de a plaça veig com lautobús del poble em fa pam i pipa i sen va.
Pregunto:
Perdoni, per anar a lIES Xarneguets Amables, com mho he de fer?
Sí, mira: hauràs danar tot recte per aquell descampat, creuar la via pel pontet i després de la barriada de pobres és allà, en una muntanyeta.
Jo faig tal, però després de la barriada de pobres, em desoriento, i, a més, una caguera apremiant maclapara per moments.
Prrrrrox!
Aquest crit de llibertat del meu ventre em fa córrer al bar més pròxim que casualment era allà.
Splotfussplafgs! Deixo el vàter del bar ple de merda, no puc salvar ni els calçotets. Mentre em canvio com puc, maconsolo pensant
Tal dia farà un any i men riuré, daquesta. I de fet lany el va fer i men vaig riure, daquesta, perquè de les ocasions per obrir un bon vi no se nha de deixar escapar gaires.
Una renyina de la dona del bar, i els calçotets, al contàiner. Els pantalons nets, per sort, i el Cap dEstudis ja mesperava. Les sabates noves me les havia deixat descordades.
Ets en Pau? Tesperàvem a lhora del pati.
Mha sorgit un imprevist. Les paraules, quan tenen significat i contingut, presenten totes les condicions per ser molt ben dites.
Bé, ara el Cap dEstudis té classe. Vine, que et lliuro les claus i tensenyo lInstitut. Veus? Això daquí són els lavabos de professors.
Bo de saber-se.
...
A aquelles alçades de curs posem el gener ben entrat o el febrer havien daprendre, els de primer, encara la tercera declinació. Els de sgon sabien traduir molt bé però eren uns mandres, i desos no en tenia pas.
I història. La segona Guerra Púnica.
A veure deia jo amb un mapa esbossat a la pissarra: si la primera Guerra Púnica va ser pel control de Sicília i amb aquesta Roma va guanyar poder en la flota, què us penseu que deurien fer aquests daquí? Assenyalava Àfrica i Cartago: podien anar al nord?
...
Repeteixo: podien anar al nord?
...
Nooo! Perquè al nord ja no hi tenien influència. I al sud?
...
Al sud encara menys; que les fonts del Nil no es van trobar fins fa dos segles. A lest?
...
La ruta de la seda encara no era tal. Què els quedava? Algú mho pot dir?
...
Loest! Els quedava ponent! I què hi ha a ponent? Què és això? Assenyalo el tros de patata fergida que simbolitza la Península Ibèrica: Hispània! Que llavors no era tal, perquè els romans no hi tenien presència. Hispània, terra verge per explotar, mines a dojo, or i ferro, canteres, riquesa, pobles per mercadejar...
No entenc res. Per fi la Marta Corrons, una molt bona nena va trencar el...silenci? No: el passotisme, perquè el que és xerrar, xerraven: de mòbils, de nòvios, del que els plaïa.
Què no entens?
Res.
Res? No entens que els romans havien guanyat Sicília i que impedien aquest mercat als púnics?
No.
En aquest moment li hauria dit una cosa com que saprengués el text del llibre de memòria i el recités talment a lexamen. Però calia fer-mhi.
El mercat és riquesa, perquè qui ven no hi perd, hi guanya perquè ha comprat més barat. Això ho entens, o no entens això?
...
Jo et venc un mòbil. Per aquest mòbil et faig pagar més que el que me nha demanat a mi la companyia. Clar?
...Sí.
Per què volem riqueses? Doncs no ho sé: però volem riqueses. I daquí neixen les guerres.

No ha vingut el Pep de Tecnologia, i ara tenen classe a ordinadors. Tu ara tens hora de guàrdia, oi Pau?
Doncs sí. Qui més falta?
Doncs la Joana que ara té un segon dESO. On vols anar?
Potser a ordinadors. Contenint el delit vaig fer.
Dacord. Jo vaig a lESO i els altres dos de guàrdia ja ens vindran a rellevar passada mitja hora.
Pujo a laula dordinadors, i mhi trobo un grupet molt ben educat, que està per la feina, i em permet fer classe de Control+C, Control+V i aplicacions de programes de disseny.
Després de mitja hora com peix a laigua, puja la bellíssima Frederica, un portent obrat per la natura més delicada i polièdrica, brillant i encisadora, de silencis agraïts, pura música de faç, de veu i gest, música pura, misteri de noia morena, amb qui converses agradables i lleugeres i rialles discretes, potser amb algun net llagrimeig. Era de la meva edat, i a lúltima setmana de la seva substitució, quan jo just havia encetat la primera de la meva. Amb so de mòbil de coloraines a lairet de mig matí en degoteig per la vidriera que poc tanca, em fa:
Vinc a rellevar-te.
Bé faig jo: només cal ajudar-los una mica a dibuixar i fer composicions. Tu en saps, oi, de fer anar lordinador?
No en tinc ni idea. Amb una mirada dun murri confident va confessar, com qui sent una culpa teatral daquestes tan boniques i tan bonic que fan exagerades...
Doncs te nhauré densenyar. —-Pico lullet, gest que sé que alguns cops ens fa macos davant els altres: ja acabaré jo lhora aquí, no et preocupis.
Ai, gràcies!
Amb més mà esquerra li hauria demanat en espècies el que em devia, potser un cafetó. Però més ja no vam coincidir i quan va marxar em vaig descuidar de dir-li res. Potser els horaris no ho van permetre. Sospir i setmana nova.

Per cert, que això de ser de llatí i saber dordinadors pot no estar renyit, però segons com també sorprendre una micona els alumnes, sobretot quan em van dir:
Farem servir el programa de declinacions?
Sí.
Va. volem ara, volem ara!
El proper dia. Heu de deixar que em familiaritzi amb linterface daquest programa.
Paraula màgica. Van callar tots i no només es van adonar, que dordinadors en sabia, sinó que també va semblar-ho.

El temible professor Corrons

A linstitut IES Detritus Socials, del Vallès Occidental, un professor no era gaire estrany que es trobés amb certs elements, per alumnes, que presentaven conflictivitat i fins i tot podien propiciar situacions violentes.
Suposo diu la Montse, de català: que lexcel·lència educativa i cultural a la qual tenen accés els nois i noies ja fins als setze anys, o sigui la LOGSE socialista, també presenta aquests casos residuals de mal comportament, com a cara fosca, però necessària al sistema. És més: fins ara aquests perduts sels havien de menjar amb patates els professors de Formació Professional. Ara la cosa sha diversificat. Jo entenc que era una càrrega per als dFP, que si ara ens toca a nosaltres lhem de suportar, pensant que sempre li tocarà a un o altre.
Però la Montse de català, com tots, tenia molts recursos per poder recuperar latenció i el mínim comportament daquests elements. Primer els aconsellava amablement, i després hi havia tot de matisos abans no la fessin cridar. I quan ja no hi havia res a fer amb aquests elements, aleshores sí, només quedava un recurs.
Tu, Felip, després dacabar les classes quedat a parlar amb el professor... dubtava sobre la sentència, però decideix: ...Corrons.
Silenci total. De qui anava a parlar amb el professor Corrons mai més res no se nhavia sabut. Corrien veus que els massacrava, però dels cossos ningú no sabia què sen feia. Quan a algun alumne li queia aquesta sentència, sentia tot el pes de lautoritat i ni es queixava: anava com un xai dòcil al despatx den Corrons, i abans dentrar-hi feia una mirada de comiat als amics.
Una abraçada al blanc dels seus guixos, un <<a reveure>> indecís. I apa, al despatx.
Aquest despatx era separat de les aules i els departaments; lusava sols el professor Corrons, que ja era dins esperant-lo.
Passa, passa, Felip. El pobre Felip, sho fa tot i seu sobre tou: Sembla que... Sona el mòbil del professor: ...disculpam un moment. Ara vinc.
El Corrons, el temible, surt a atendre la trucada i tanca de cop la porta, que queda segellada sense que el noi se nadoni. Llavors Corrons obre un armari i acciona una palanca.
Al despatx, sense vidres a la porta, nhi passa alguna, llavors. Sobre el sostre i xucla el pobre Felip, aquell noi conflictiu. Al cap duna estona, el professor Corrons torna al despatx, això sí, després dhaver tornat a accionar el mecanisme de larmari que tanca amb clau.
Al despatx un llumet fa pampallugues. És la gravadora de CD connectada al sostre. Un cop ha acabat, en Corrons va a la sala de professors amb el CD i el posa a lordinador central.
Sobretot; ara poso uns arxius a la paperera; no mels toqueu ni els obriu. Són per llençar al juny.
I al juny, com els junys de tots els anys dençà de la socialista LOGSE, el contingut daquella paperera era buidat i restava perdut per sempre en el ciberespai.

Els caputxes ventilades

A tots els pobles una mica deprimits hi ha bandes, unes bandes que pot fer por trobar-se mentre hom passeja pels carrers. Uns nois perduts, inaprofitables, que vagaven en lestructura dun entramat de carrers que els era una casa ben galdosa.
Però cap colla, cap banda, ni nazis ni punyetes, no era tan preocupant com la dels caputxes ventilades: n'hi havia per tot, i no tenien una estètica definida.
Es diu que un dia un home a Cuenca va demanar lhora a algú que li va respondre amb un cop de puny. Es diu que a Ourense un altre va pujar a lautobús, va demanar per seure i li van tirar un moc fent-lo quedar dret. També es diu que a Barcelona una parella passejava i en anar a agafar el tramvia sels va tancar la porta al nas.
Tots els qui hi havia darrere daquestes accions, i tots els qui hi hagi davant totes les semblants, tingueu-ho per segur: són de la colla dels caputxes ventilades.
Aaaah! Guarra, puta, marrana, mou-te, mou-te, puta, així...així! Què?! Et dóna gust, oi? Amb qui més tho fas, quan jo mengreixo de cotxes al taller? Eh? Contesta, puta! Con-tes-taaa...puuu...taaaAh!
El Paleto Gómez acabava de fer, si fa no fa, lamor amb la seva dona. Llavors es posa el carall a la mà li agrada mirar-sel i mentre es treu la caputxa fa:
Merda! El condó té forats.
I daquí a uns mesos, un nou membre ingressarà al grup dels caputxes ventilades. La sang ho porta.
*    *    *

 H
TRES TORNADES EN PAU
Or hi ficà la terra, recuperar sigui nostre
Sempre feina entre pedrís espigolant-ne per torns

I

La música, tota la música, salva totes les distàncies.
I dos cors que no sentenen, encara que no ho vulguin, encara que hagin de seguir sense entendres per sempre, en música són un.
Mai no he aconseguit a la vida mai no crec haver-ho dassolirque la meva germana acceptés i em retornés lexuberància de sentiments en una mínima part, els que li professo.
Obro una mica el sentiment, només una mica, perquè com més lobro més forta és la morma que men torna insolidària. Però jo sóc de Valldoreix, i considero que per allà als vuitanta o noranta anys de vida magradarà posar-hi terme havent vist un any sencer sense obres, al meu poble.
Qualsevol mínim tret o rastre de sentiment cap a ella, ella mel nega abans que brosti, lesclafa amb una mofa, amb una falta dinterès simulada.
Desesperant.
Per això he de considerar veritables guerres vençudes, i no només batalletes, les rares ocasions de lexcepció.
Lexcepció, sempre involuntària, és clar, però injecta un bon raig del meu sentiment i per un moment se li fa una rosa al pit.
Que nha de suportar per força les espines doloroses. Ai, si veiés que també i sobretot té vivesa i pètals!
Dolços i de vellut. Càlids com lamistat universal.
Però és incapaç de suportar una flor, la germana.
Poso el disc de cançons gregues al reproductor de devedé. Se sent en estèreo, per la tele.
Molts els intents de seduir-la amb el to del meu esperit, però en aquell moment simplement volia escoltar-la jo, aquella música grega.
Era dissabte de Nadal.
Bé o amb la família? Qui faci aquesta pregunta seriosament mereix rosegar el seu propi ferro tota la vida.
La meva germana desestenent, amb la mare, roba.
Sonava en malenconia de fons joiós i universal una lletra que a casa no entenem.
La resta, sí que tot.
Sents mare? Aquestes cançons les cantes els equatorians que vénen, amb molt denyor de la pàtria. Que és maca!
éfyes kefýes mátria...
La roba en un munt als braços, la música, a mida que anaven pel corredor al menjador, a deixar-la per planxar...
Cosa que mai no fèiem...
Sanava fent més forta. Venia del menjador! No era de cap veí! Era la música del Pau! I no era res en castellà desarrelat i impropi destimar! Era la llum del nostre naixement ingenu, la candor grega!
Apaga aquesta música! Tinc mal de cap.


II

Avui no en tinc ganes.
Cap dia no en tenia ganes. Però per no despertar sospites, només men reservava un parell al mes per respirar tranquil.
Mhe deixat el xandall...
Mirada llarga, dolorosa, no sé on. El professor Miquel, en el fons, mentenia.
I el cap no te lhas deixat, avui?
La resposta era sempre la mateixa den Miquel, va acabar esdevenint una lletania coneguda, lesperada absolució del meu destret confessat, venia quan jo, amb mirada humil havia passat lestona llarga cada cop més i finalment:
Au, vés.
Els dijous tocava partit de futbol. Os capitans triaven entre els companys els sengles equips del dia.
Els capitans, igualment companys.
Ara tria un, ara laltre, i així per torns anaven fent lequip fins que només quedava en Jordi Vaqué.
I jo, naturalment.
Vine amb nosaltres, Pau.
Avui et toca aquí, Jordi.
La cara den Franco resolia sempre el problema.
El que no recordo si he arribat a saber mai és qui dels dos, Jordi Vaqué o jo, representava aquell calb, i quin altre làguila preconstitucional.
Un dia, a lesbarjo, un de sisè em va xutar de lluny una pilota al cap.
Va riure.
Si ten queixaves i anava a loïda dels pares, els pares daquell violent tesperaven a la cantonada de lescola per pegar-te.
Això, doncs, no és pas un problema deducació, diria.
Qui no ha sabut mai què significa el mot, no el pot ni aplicar.
Un dia no mhavia deixat el xandall.
El potro temut mesperava.
Abans, un salt en una estora elàstica.
I després, un potro més alt.
Finalment, laimat matalàs.
Espero. Escolto les instruccions. Veig com ho fan els altres. Uns ho fan, altres cauen...
No sé com, però les instruccions em van penetrar lànima i les paraules del professor Miquel, sense ni tan sols adonar-men, van ocupar el meu cos.
Em toca, pim, pam, carrera, i ho faig.
Simplement, ho faig.
Netament.
LIvan plora. Li fan por el potro, laltre potro, i el matalàs i lestora.
No accedeix, ni ho ha de fer, de cap manera a fer aquell salt.
Si no és res fa el Miquel: mira, si fins i tot el Pau ha pogut...


III

En rotllana criaturetes que fèiem, totes juntes, cent vuitanta graus de bates amb bon comportament a dintre, i enlloc de càmera per gravar una escena, que hauria pogut venir lEsteve Espílberg a fer un Eté amb nosaltres, el discurs per Nadal no va mancar, dels bons sentiments de limportant és participar, que és millor el qui no hi arriba, i tota aquesta porqueria de lEspanya pobra que aviat mostraria clarament la seva doble moral mentre es tornava rica.
Érem al davant del plínton, a punt per fer tombarelles, amb lajut de la mestra de cap de cendra.
No té els cabells blancs, els té de color gris, de cendra!
La Capcendra comença:
No ho heu de fer si no voleu: ara fareu una tombarella a la barra, us ajudaré, veureu què fàcil.
Jo en Pau, vist des de la barra de fusta era entre les deu, quarts donze i les onze, si hagués estat la busca petita dun rellotge tota aquella escena angoixant, perquè van començar en ordre invers a les busques del rellotge, que fet escena, començava a quarts de quatre i acabava a les nou: érem una vint o quaranta.
Els nens anaven fent. Ara tu, ara tu, i sacostava el moment fatídic en que em tocaria allò que de gràcia no men feia pas gens.
Vinga, Pau, et toca.
No, no ho vull fer i em limito a això, agafant la Capcendra per la seva paraula mateixa.
No vols? Insisteix: segur que no vols?
I triomfant en la seva ineptitud, i deixant la cagaradeta del ressentiment, i respectant la seva pròpia paraula a costa que una criatura fos avergonyida, finalment la Capcendra, posant-hi un to representat de desafecció, de ja no testic, fa:
Bé, allà tu.
Uns anys més tard, a tercer, davant el potro mentre en Miquel explicava el que farien durant el curs, vaig agafar els dits i men sobraven, cosa que era lúnic alleujament:
Quart, cinquè, sisè, setè, vuitè, Primer, segon, tercer...
Vuit anys i no hauré de veure més la gimnàstica!




 I
NADIA, HISTÒRIA DUN SACRIFICI

Si hi ha déus, no hi ha déu que mani ser-ne. Què volem enllà del que podem i fins del que som? I ho arribem a aconseguir. I la venjança dels déus per voler ser-los és que personalment qui fa tal tard o dhora senquista i si tot era ferida ja aviat tot serà morta crosta.
Llei de vida? Hi ha qui abelleix la llei de mort. Massa potser que nhi ha.
Quan la llei de mort és lúnica llei de vida plantejada en el possible, llavors es produeix contínua i ignorant la tragèdia.
Això, diuen, potser, prehistòricament ha estat.
Ara bé: quan en ple segle vint-i-u i quin orgull de pertànyer-hi!gent en aparença normal amb una feina i estil de vida normalment acceptables, éssers en aparença socials, en aparença...
I mereixen ser el Ieti per no fer mal a ningú. Són abominables, homes i dones, dels carrers.
De qualssevol carrers de qualssevol llocs del món normalment habitat.
Els seus assassinats, assassins com són, no surten mai als diaris i als mitjans com a tals.
Assassins, sí, i un per un bones persones els creuries inofensius però junts, com que per si no són ningú, sí que en la seva colla de merda els agrada assassinar sobretot nens, nenes, criatures i gent jove que envegen.
Aquí ve la veritat que no fugí mai de davant dels meus ulls i els de ningú que hi topés.
Part de la desvergonya del criminal consisteix en admetre el crim, lautoria potser, i quedar tan tranquil.
Per mi un dia va ser la mateixa música, mentre per als seus i la resta una senyora, mestressa, que feia classes oficials estafades a lestat i desava els diners a tres-cents quilòmetres al nord del poble.
Per mi o per qui hi anava a fixar latenció podia ser la mateixa pintura, però per qui el veu és un pintor fracassat tot i genial, nerviós per no haver ocupat el lloc del Tapioles absurd, tot i que el mereixia.
Per mi és un arquitecte fracassat, el fill daquest matrimoni, que amb prou feines ha sabut aixecar quatre cases als quaranta-cinc i sho arregla pensant que és maco en largot posthipiós de les vibracions i el cosmos.
Per mi, una bellíssima rossa descomunal desgraciada amb els homes, la filla.
Per mi una borratxa que diu amén a tot, tot i que no ho suporta i viatja, la gran. Per mi també un sodomita reprimit que no ha adquirit mai ni mig lèxic de la ignorància, tot i que toca música, el mitjà.
Men deixo cap? La néta, com tothom, fa per sobreviure i amb aquest fi justifica tots els mitjans teatrals i ridículs de no sap quina obra amb què només exigeix la seva pròpia prostitució.
Laltra néta ja ha començat a saber què és emborratxar-se i promet manifestar una amalgama, en ledat adulta, del pitjor de la pobra mare, ans del padrastre i tots els tiets i tietes i avis. La rebesàvia una dona que ho tenia tot lligat i no sabé mai ni quan li tocava viure ni quan li tocava morir.
Va dictar un número, pretenent que fos premiat als cecs, i van ser les últimes paraules, cegues que el premi era gros per tothom i ple desperança i il·lusió amb el seu traspàs.
La culpa era del rebesavi: es creia Gershwin o Beethoven a Catalunya, i va pensar que ensenyant la música anodina que estava de moda en terres llunyanes i poderoses, Nova York posem, seria gloriosament famós pels segles dels segles.
Lengany ha arribat fins al gendre de la seva filla, làvia, que ha anat a fer carrera a Nova York i tancar el cicle de despropòsits més desvergonyit, temerari, horrorós i impiu de què tinc notícia en tot el segle i el poble.
La família dels monstres existeix. I la conec, i la reconec com a tal.
El que fa dos mil cinc-cents anys fóra una tragèdia, avui el mateix és una bogeria grotesca. Del pur drama encrespat que és no mereix ni estructura dramàtica. Aquesta és la història dun maquillatge que sha anat repintant constantment sobre la femta en constant estat de severa putrefacció.
Putrefacte el senyor Mirall duna nissaga revifada de poll gràcies al vapor, que ara arribava més enllà de Valldoreix a fer-se una casa en plena campanya i finançar quasi ell tot sol de la butxaca la línia de tren particular que duria pixapins amunt i avall de laleshores selvàtic Vallès Occidental.
Cada nissaga que nha quedat daquesta mena de famílies que eren el que podem dir la màfia catalana de tombant del vint, vés a casa seva i pregunta-li qui és linventor del fre de disc, i de laixeta de la pica i del motor de setze vàlvules: apostaria alguna cosa poc més important que lou del veí, i sé de què parlo, perquè es banya despullat als seus cinquanta-set en una piscina de braçada i mitja que sha fet per a ell solque vagis on vagis dels descendents de qualsevol daquestes famílies, des de Sant Cugat fins a Sabadell i Terrassa, tots, els Bonet, els Malet, els Maleïdet i els Pocapenats set remuntaran al seu patriarca més il·lustre de tombant del vint i et diran una historieta humil i necessària amb la qual provaran no tant dengalipar-te a tu sinó lintent semifrustrat de dur una vida contemplativa i completament fantasmal.
Era un home pràctic, el besavi! Tot el que va guanyar era fet amb lesforç i lenginy! Era altruista com no nhi havia daltre, un geni avançat al seu temps, fixat que un dia el repartidor de la llet li fa que com que ell era el primer del carrer, la càrrega feia que frenés malament que el besavi li fa vine demà que lendemà li diu prova això, mhi he passat la nit donant-hi voltes i inventant-ho i que ho provava i anava tan bé i allò resultava ser el prototipus exacte del fre de disc.
Això sí, el fre de disc, laixeta i el motor a reacció sempre lhavia patentat un altre. El besavi era tan bo que no podia fer-se ric ni pensaments amb un invent que havia ideat per ajudar un amic.

I així cada família daquestes enquistades de la Catalunya burgesa de temps ha mostren com mereixen ser anomenats fills predilectes del salvador personificat en un fantasma que quan no ho era penso que feia passar més males estones que no pas bones als seus.
Quan el besavi personifica la virtut, el besnét personificarà per força lalcoholisme, la sodomia, el deliri i la seva pròpia destrucció, que és de fet lúnic que li queda per trobar un espai propi.

I ni el besavi era virtut ni el besnét un perdut. La família, però, es jutja a si mateixa.
Qui va fer el primer hexàmetre català? Riba i tots els seus, sensats, admetran que Riba el va dur a la norma i a la forma, però no pas que linventés.
En Joan Mirall no podia admetre que una música de tant de ganxo popular lhaguessin inventada una mena de micos mentre recollien cotó; va escriure quatre esquemes mal imitats per a piano, va muntar un concert, un concert on els únics que no es descuidarien anar eren els grills si ho va fer un estiu i els brúfols si un hivern, i a partir dallò ja en va tenir prou per anomenar-se orgullosament ell mateix només davant dels seus fills (davant gent del mateix rang ni gosaria) lintroductor a tot Catalunya i per extensió a tot Espanya i Europa posem, de la nova música ultramarina que era més interessant que les havaneres.
Qui era la Nadia, si hagués pogut triar el seu vestit, la seva disfressa?
Lhome Mirall, de portes enfora, era un empresari com un altre, però de portes endins, cara a la família, era el guanyador de totes les guerres, lorgull nacional personificat i amb els seus en Joan Mirall es podia anomenar a si mateix amb orgull La Música sense por que ningú no shi oposés i el fes baixar de la figuera borda on shavia instal·lat i sense saber-ho estava instal·lant tots els seus per a cinc generacions com a mínim.
De la feina a casa i de casa a la feina les neurones poden jugar a què jo era el rei del món i tothom, conegut o desconegut, mestimava.
I quan el joc comença, ell mateix prohibeix que sel contradigui.
Jo en realitat no sóc la poca cosa que sóc, jo en realitat sóc el Salvador en persona. Jo no faig res. Però no és que no faci res perquè sigui un mandra o un gandul, no: si jo no fai res és perquè mhe de moderar: el món què dic el món: lunivers sencer no suportaria que jo dugués a la pràctica les meves idees. Jo sóc el primer, i sabent-ho en tinc prou. El primer no necessita destacar, és el primer i prou, i la seva gràcia sovint cedeix als altres el lloc cobejat, però ves: el que sura, el suro!
I resolent que ni la pell ni la sang amb què estava fet ell mateix, el propi senyor J. Mirall, lexcloïen de la composició elemental del suro, se sentia bo, com a mínim sen sentia prou per poder dur el cap alt i fer por als nens inoportuns que es poguessin creuar en el seu camí.
Però el suro sempre ha estat i no deixarà de ser mai una mena descorça molt concreta, i lescorça no pot deixar de ser una mena de fusta.
Qui advoca cap a líder té això ben resolt des don sigui, i si la mala sort el posa en un prostíbul a ser enculat pel poble ell sen surt.
Ara bé: qui es creu líder per passar lestona anodina del camí cap a la feina, aquest, saferrarà a tot allò que li suggereix el bo i millor, ho considerarà seu, i deixarà, perquè no podrà amb el pes, el veritable bo i millor que aviat sen podrà cansar de tant trucar-lo a la porta i no ser rebut com cal.

I el bo i millor cada dia el trucava a la porta, i a ell només li venia de gust trucar les portes quan sabia que sobririen i visitava així sovint les prostitutes de lEixample de Barcelona.

I no se sap com la besàvia va quedar encinta.

Qui seria, aquell nen? Quina nena? Seria capaç de dur lextensió de la vida que havia determinat el pare i la mare i els seus, o la seguiria determinant en la mateixa direcció fins a fer-la irreconeixible com a tal i insuportable, deshonesta i criminal només perquè algú abans havia personificat lhonestedat i la llei en el teatre que del seu propi avorriment burgès suggeria per tal de poder matar les estones abans i enlloc dun mateix?

Jesucrist es va aparèixer a la beata: i no ho va confessar mai però no tenia cap retirada ni semblança amb el seu marit, sinó més aviat... Només el recordava ella, aquell senyor que li va passar el dit per la ratlla, no ho havia dit mai a ningú.
Però això són figues dun altre paner.
Crist li va dir que aquella criatura tan desitjada la hi prendria i que a canvi li donaria una crossa, una crossa amb què podria aguantar fins als cent la seva absurda existència, i potser més i tot.
No em deixis, ara! Sóc teva, ploro la pluja que cau, copejo la paret, ara no. I lombra va caure. I ella es va sentir destinada.
La nit més fosca daquell estiu se li va refredar la panxa engrisint-se una mica, i es va desinflar.
Allò que només havia estat una panxa buida la beata ho creia el seu cor i el temps passat. Inútil.

Tant el cor com el temps, inútil.
Per això un cel i un senyor amb barba blanca que ens posa a la seva falda, per això i res més: poder-se desfer definitiva i anònimament del pes lleuger de la consciència i suportar el cistell feixuc de la compra cada dia de la vida.
Ella sentia pertànyer-se mútuament i estimar-se amb Crist, que així havia de ser.
Les coses anaven de tort, ells trobaven camí.
Sentir-se bé, com cal, compartir aquesta alegria i el missatge del qui amb qui més sestima, davant qui sempre es transforma la persona en la màgica nit.
Bebè, testimo tot el camí. Fixat com somriem; diem; aquestes manetes juntes no ense les separarà res a la terra.
En Mirall putes, la beata Crist, i tots dos podien admetre ara sí, que estimaven la filla, la crossa, lembaràs i part real. Però no arribaria ningú a la família mai que volgués sentir no la cançó de sempre, que no volgués ser col·leccionat en una copa de déus o pecadors.
Ningú, ni expert ni inexpert, no trauria la màscara sagrada amb què en Joan Mirall shavia cobert la vergonya del semblant temps ha: tothom el veuria com un guanyador i ningú no deixaria de fer-ho per generacions.
Per què vivia, aquella gent, a la vora dun riu sec, escoltant una cançó sorda amb què obligaven i feien creure criatures que no podien entendre res?
Però sajudaven a seguir el seu espectacle absurd, sembrant semences de jull.
Els diumenges en barca eren la raó dhaver nascut per a la petita Margarida. Allà hi era tot: tramusos a la riba, un glop daigua i la pau de lestany. Solament a la vida un llum del record li travessaria la nit i el dia.
Per què girar tantes pàgines? Que no surt sola la música, sense fer-hi pas força, eh?
I es va fer el miracle: la Margarida, encara que el seu pare era un fantasma, ella, per pur amor, portava la música a la sang, ella sí que podia ser la Música.
Anomenar-la boja, si era lúnica que trobava or i podia fugir de la resta?
Quin paper fa en la vida de cadascú qui lanomena de diverses maneres?
I si la música lese pogués ser totes, les maneres, una pedra, un home sagrat, una aranya, un fantasma, un nen, una mestressa i un mestre lo bo i pitjor, lo dolent i millor sempre?
Podia. Però a veure com es va desenrotllar.
Per a la beata de la mare la Música era la seva crossa. Mai no es donava per vençuda ni es rendia mai.
El pare al·lucinava, però ans que la filla era content encara i per sempre amb els seus delirets danar i tornar de la feina. No li demanéssiu pas més res.
El temps alat fa massa tard les coses només quan pot, i pot un cop per a cada vida.
Quan un esperit es trenca, la Música segueix, tot i sense motiu, amb els costums adquirits i petits tics, que esdevenen la seva sola imatge de vida.
Quan deixarà les llàgrimes definitivament enrera? I per no plorar ella, la pobra Margarida, ella i els seus, què no seria capaç de donar?
Déu no reclamava primer un anyell. Després sí que el va reclamar, però primer havia de provar la fidelitat dels seus.
A més, si algú matés un anyell en una ara sel prendria per boig i sel posaria a la presó.
Els anyells no poden morir; en canvi, mira els nens, mira les nenes, quines criatures tan fràgils!
Ells sí que moren i no se sap mai per què!
Margarida és el nom duna flor. O potser no: margarida és el nom de moltes flors en moltes prades en molts estius.
De vegades, el nom margarida també és sinònim de nena: nena que es diu Margarida, volem dir.
Però aquell any que la petita Música en tenia sis, va tocar a un altre la dissort, i ella va poder créixer.
Perquè era realment maca, la Marguerideta que dic Música, era realment alegre, realment era estimada i estimava. Loncle pintor no sen cansava de fer-li retrats. La mare de pentinar-la i el pare de tenir-la a la falda.
Però per sort de la Música, hi havia algú encara més desitjat.
El Rafelet havia de ser el seu home i el pare dels seus fills quan fossin grans, i de moment apadrinaven nines boniques de drap i cotó.
Era petit, era el petit de tres, per tant, li hauria tocat ser capellà o mà foradada, diguem.
Però hi havia un impediment perquè en Rafelet arribés a fer-se un home.
Ell era el nen més estimat dels seus pares, i potser també de tot el poble.
Lhavien vist rondant pel matí, un gos que feia giragonses i sarrambava violentament a les parets.
La mare va resoldre que era un gos juganer.
Però per dins...
Per dins les coses simplement se saben, i no hi ha excusa.
I jo sé i hauria de saber tothom que el veredicte de tots els judicis, quan afecten criatures, és culpable.
Però no culpable per un mes o deu anys, no: culpable per la vida, la vida daquesta vida i les vides de la vida daquesta vida pels segles i els mil·lennis dels mil·lennis.
Culpable la mare. I no deixar que el fill potser nacabés sent era la més gran culpa.
Au, vés a jugar amb el petaner!
Dos dies, i funeral, i un problema resolt.
De fet a tothom else semblava el més maco aquell nen, en Rafelet, però si els haguessis indagat en realitat no sabien ni què fer-ne daquell trasto.
Daquí a dos mil anys respiraré, perquè sé que aquesta civilització autodestructiva i cruel se nhaurà anat en orris.
I si daquí a dos mil anys hom troba la tombeta i el túmul discret, podrà veure què se nha fet de les restes del drap de la nina.
No lhi deixaven, però secretament la música Margarida la hi va saber dipositar.
Amén.




 J
PRESTIGI

La meva relació personal amb el mestre Fargues va començar tard, aleshores que ell, jubilat i mig orat de la vida, vull dir boig, ja no podia influir decisivament perquè el gremi em donés una entrada prestigiosa en el món editorial ja tenia aleshores alguns llibres fets i de lensenyament oficial.
El gran prestigi del mestre Fargues havia estat indiscutible durant molts anys. Shavia tret literalment de la butxaca un vers, inèdit entre els minoritaris, lhexàmetre de set accents, i a ningú en el seu temps no se li va acudir de mostrar despulladament la poca base que tenia tal invent.
Però ara el mestre Fargues tenia problemes a la vista: poc a poc es quedava cec, i per primer cop em va encomanar que li corregís la seva traducció de lEneida de Virgili en purs hexàmetres.
El mestre Fargues havia traduït obres gregues i mai no me nhavia confiat a mi la supervisió. Com a màxim, menviava uns extractes, uns pocs versos, perquè els els comentés o em servissin de model per als meus.
És que jo sóc poeta.
I el mestre em confià la seva Eneida. Jo vaig poder passar-ho molt bé comparant-la amb el text original de Virgili, perquè així de pas repassava la traducció.
A més, he de confessar que fins aleshores, tres anys després dhaver acabat la carrera de Clàssiques, no mhavia interessat mai llegir lEneida de Virgili, aquest puntal, aquesta obra central de la literatura universal, i en particular llatina, la meva. Potser massa. Potser massa central, potser massa puntal, i havia preferit començar per autors menors, un Ovidi, un Lucà, potser per no quedar-me meravellat amb la suposada perfecció de Virgili no sortint daquesta visió pobra.
I heus-me que avui considero Lucà, Ovidi, Rutili Namacià, si es vol, autors de la mateixa categoria que Virgili, per no haver-me, potser, deixat enlluernar a la primera.
El mestre Fargues no només es tornava cec. Amb la falta de visió, li cavalcava una depressió de cavall a sobre, una depressió que faria que ell no tornés mai a ser el mateix, una depressió de conseqüències  que ho sàpiga tothom quines poden ser les conseqüències de les depressions: nefastes.
Mentre en el món juguem amb lalegria, tenim un sentit que ens permet caminar al seu ritme, al ritme del món, ara bé: quan lalegria es perd, ens aturem al món, i lúnic que es pot esperar a partir daquí és que la marea del ramat humà que ve darrera ens trepitja cruelment, ens fa perdre la noció despai i temps i quedem marcats, confosos, fets pols per un bon temps si no és el cas de la resta de la vida.
I aquest va ser el cas del mestre Fargues.
Resulta que en filologia clàssica un rep la impressió, a vegades, que lúltima cosa que importa és la literatura clàssica, que aquest monument universal passa darrere daltres coses o cosetes com són la mateixa gramàtica, la lingüística indoeuropea, la fonètica, la morfologia.
Jo vaig estar ben a punt de morir-me de fàstic, amb la fonètica i la sintaxi llatines. Resulta que a la gramàtica tradicional, quan es trobava un nom de lloc en datiu, no li queien les galtes per dir que hi havia el datiu de lloc. Resulta que els textos comparats feien unes variacions de so molt interessants i ens les havíem destudiar.
Havíem daprendre bestieses com lús irreal de lindicatiu, pel simple fet que a un franquista com en Bassols, fa seixanta anys se li va acudir tal ximpleria. He hagut de passar, també, en això, per veure la paraula irreal transliterada en llatí afusellat fent un vocable així: irrealis. Totalment inexistent en qualsevol manifestació escrita dels clàssics.
Per explicar que si canvies el lloc de laccent també pot variar el significat, es treia, Bassols o qualsevol no menys feixista, un altre exemple de la màniga; deia admonébis (avisaràs) no és el mateix que ádmone bis (avisa dos cops): la bestiesa que dic és que a ningú dels clàssics no se li havia acudit mai escriure cap frase que pogués fornir un exemple dacord amb els deliris dels filòlegs, que la filologia clàssica cada cop ha anat tenint menys a veure amb conèixer els autors, el món i els costums clàssics, per passar a voler dir conèixer uns autors, uns textos i uns costums grisos que no pertanyen a cap època bona.
Ara no sé, si en el mateix llatí afusellat, hi posaven potentialis.
Tot això que acabo de dir, no cal entendre-ho: és merda. Els afectes de lànim que indica el subjuntiu i les marques verbals són això: afectes de lànim i és absurd pensar que a una frase que diu hauria fet tal shi hagi dafegir una resposta innecessària que resolgui però no ho vaig fer. Racionalitzar les emocions o encara que només sigui la representació daquestes equival al circ de la confusió.
Doncs tot això jo mhavia destudiar, totes aquestes bestieses anquilosades que pertanyien, no pas a la cultura clàssica, sinó a una pseudocultureta que lúltim segle shi havia anat enganxant entorn, fent-la servir com a simple excusa involuntària.
Pel que fa a la gramàtica, només trobava consol en lobra de Lisardo Rubio.
Aquest senyor havia estat capaç de resoldre en dues o tres pàgines les complicacions tradicionals de les oracions dinfinitiu.
Que si subjecte en acusatiu, que si objecte en el mateix cas...
Quina ximpleria!
Jo mhavia format una idea de com defensar alguns dels temes partint del que sabia, que no era poc.
La lingüística indoeuropea que es basa en la col·lació de material tan dispers com és el lèxic i estructura gramaticals de llengües distants en la geografia com poden ser lhitita i el llatí, construeix com a terme implícit un fons de llengua putativa comuna a totes les que presenten indicis dentroncar-shi. És com salvar del silenci dels temps un fet desconegut cap on diversos testimonis apunten duna manera, però, difusa i poc clara, potser menys del que es pretén.
Deixant a part consideracions de gramàtica universal, que condicionen semblances en el lèxic de llengües independents (la presència de bilabial sonora en el nom de mare i sorda en el de pare que es poden explicar per la psicologia i el procés cognitiu de linfant) les llengües indoeuropees presenten semblances que permeten unes interrelacions i formulacions consecutives de teories que tot sovint han fomentat sentiments nacionals, i la nació capdavantera en lestudi de la disciplina és lAlemanya, on aquesta disciplina sanomena encara ara indogermànica, tot fent garant la pròpia nació i les de parla semblant, de la titularitat europea en sentit absolut.
Els processos per imaginar el poble indoeuropeu són: considerar una arrel present en tots els grups de llengües com a fet conegut del poble indoeuropeu, i una arrel que varia segons els grups a lhora dexpressar la mateixa idea, com a fet desconegut dels indoeuropeus.
Així sha arribat a dir que els indoeuropeus coneixien tal planta, tal clima i sels ha ubicat en tal o tal altre lloc dorigen. Ara bé, si considerem la noció cos en llatí corpus, arrel *krp compartida amb lèxic de lavèstic i dels sànscrit, que significa forma junt amb el fet que el grec no disposa dun mot, si no és per metonímia (khróa, cuirassa o pell, per designar la noció cos) resoldríem que els indoeuropeus no coneixien el cos distingint-lo de la forma, fet que no significa que els indoeuropeus fossin éssers incorporis sinó més aviat que no van precisar si els era útil el lloc específic en el lèxic duna paraula que signifiqui el cos viu duna persona.
Per exemple, el rap a València durant el segle dinou, i part del vint, era desdenyat com un peix lleig, i si accidentalment anava a parar a les xarxes dels pescadors, sel tornava a llançar al mar. Un peix inservible no mereix un nom propi al catàleg del mercat, i si els pescadors diuen només he pescat quatre peixos lletjos a nosaltres ens resta la noció peix i lleig, qüestió de gustos, però no la de rap específica.
Per tant, si els indoeuropeus coneixien certa herba com a verd bonic o certa condició meteorològica com a mal o bon temps, nosaltres tindríem les nocions bàsiques bo, dolent, temps, bell, verd però no calamarsada, glaçades, riuada, espígol, etc.
Així qui pot dir que els indoeuropeus no coneixien el salmó o la banyera o fins i tot el ferro?
Sóc rebel, això els anys ja mho han fet veure.
Aleshores què? Lordre de les paraules en el llatí clàssic certament mapassiona, i gairebé maprenc lletra per lletra lenfocament magistral de Rubio.
Hi ha gramàtiques més actuals que es queden astorades amb un sol vers dOvidi

si qualcú qui què faig, ara pregunta, hi hagués

Un vers que em va perfecte per exemplificar els indefinits i les interrogatives indirectes.
Anava així, espigolant dací dallà tot el que em calia aprendre. Maprenia el quadre casual i de conjugació de lindoeuropeu; maprenia els personatges de la comèdia atelana; el dret romà... tot això em motivava força.
En ocasió de posar-se a traduir lOdissea en hexàmetres i dhaver publicat un llibre de poesia, el mestre Fargues vam tenir lhonor, els col·legues deixebles, de convidar-lo a un dinar en un restaurant grec per homenatjar-lo.
Vàrem pagar els condeixebles els dinars, i el mestre va deixar una moneda de cinc-centes pessetes com a propina.
Que jo hagi superat la carrera és en part un èxit de la ciència, de la medicina, concretament.
I és que amb cada assignatura, sobretot les de grec, em sorgia una mena dull de poll.
Dos cops vaig ser una temporada a lhospital per artritis, per feblesa.
I quan tornava, la morfologia grega shavia superat, tot i que continuava sabent-ne poca.
I no només la morfologia grega: sinó també la merda de la merda del departament que neren els professors amb la seva absoluta ignorància de les necessitats dels alumnes, amb els seus deliris variats.
Jo no sé com vaig aprendre llatí i grec amb aquesta merda: professors que ens escrivien el parenostre a la pissarra, altres que ens preguntaven qui havia escrit lEneida, altres que ens ensenyaven llengües i casos quasi extraterrestres, altres que com que havien fet la tesi sobre no sé quin autor residual només feien que ensenyar-nos-el... però en vaig acabar aprenent.
I és que cada estiu de la carrera em posava a traduir un llibre. Un de llatí i un de grec.
Per començar, les Bucòliques, totes fetes el primer estiu.
Després, cartes de Ciceró, aquestes per una assignatura. I Ovidi.
Després vaig fer en dístics les Heroides senceres, i el mestre Fargues, quan les hi vaig mostrar,
Bé se les mira: això pinta molt bé, i els hexàmetres sonen de veritat. Mho hauré de mirar...
I al cap dun mes:
Noi, tu tens fusta! Escriu unes línies en prosa, que ho presentarem a editorial. Ets molt bon traductor i augures ser-ne un dels bons!
Converses com aquesta eren lúnic antídot per la merda que per la resta estava generalitzada.
Converses... però els tractes amb editorials, quan el mestre Fargues mhauria dhaver apadrinat decisivament, van acabar fallant.
Amb la diarrea duna pudor desagradabilíssima deixada en un vàter que no tirava a can Barata, amb el peu i el genoll inflats, vaig anar a cal meu metge de capçalera.
El doctor Sàbat em va mirar el peu i va resoldre una picada daranya mhavia fet allò: no podia ser artritis perquè ell, el Doctor Sàbat, amb el seu puro a la boca i el seu consell sempre a punt perquè tothom fumés vuit cigarrets al dia, havia fet la seva tesi sobre malalties reumàtiques i allò no podia ser artritis.
Veus? Va assenyalar el doctor Sàbat amb líndex a mig metre del peu en distància: aquí hi ha la picada.






 K
HISTÒRIA DUN IGNORANT

Accepto la gent del pepé. També accepto algunes accions del pepé. Fins i tot accepto dialogar i he estat a punt dacceptar fer un llibre compartint-ne autoria amb algú significat al pepé.
Ho accepto tot? No em malinterpreteu, seria un abolit si ho fes, car hi ha una cosa, ja que parlem del pepé, que és lúnica que no naccepto.
Algú dubta? El pepé mateix.

El grup en si es basa en un supòsit delirant: aglutinen el vot del poble, per tal sanomenen populars i aquell qui no els vota sí que pot existir però simplement utilitzant el vocabulari de la bogeria delirant, no són del poblee, no són espanyols.
Segons pepé, pepé és Espanya i Espanya és pepé. Segons Espanya...
Però suposem que Espanya pensa i parla i emet opinions per si sola? Que no és un tros de terra retallada dins una península anomenada temps ha Hispània?
A la terra el que és de la terra.
I a les persones, el que els pertany.
Entre altres coses, la facultat de parlar i pensar.
Parlo, penso, explico, conec i dono a conèixer.
Això, defenso, és exactament el que fa el pepé, però a la inversa total i sense matisos.
Pepé no parla: pepé és tan barroer en emetre judicis que sassembla a la llengua dels porcs, no dels homes.
Pepé no pensa: observa allò que els diaris dultradreta fan i desfan com a polèmica i ho imita.
Pepe no explica: diu les coses com un infant cavernari que sha enamorat duna porra de fer pessigolles als nyus.
Pepe no coneix, o no vol conèixer, perquè ignora la simple existència i perfecte dret a fer-ho de qui no pensi om ell. Ell?
Qui és ell? Pluripolars ls anomeno jo i faig metonímia del grup en els individus. Tu, com vulguis.
Pepe no dóna a conèixer, a lúltim: pepe dóna a ignorar, fet evident i demostrat deu o cent-cinquanta cops cada dia. Cal posar un exemple quan nhi ha gairebé tants com pepers, dexemples de tot això?
No cal? És igual el poso. El cas del Frederic Bonys.
El Frederic va néixer per escalar un circuit tancat.
Per això podem dir que en Frederic va néixer per ignorar i predicar la ignorància.

A DRETA LLEI

Un home es posa en lluites sindicals i de progrés social fins que el despatxen de la feina sense drets.
Horaris no compatibles amb els dels fills: lluita contra les vacances dels mestres i professors.
Horaris no compatibles amb el bar de la cantonada: lluita contra lobertura dels bars a les nits.
Horaris no compatibles amb el servei de trens: lluita contra la mala gestió dels trens.
Horaris no compatibles amb els serveis de prostitució de carretera: lluita contra la prostitució de carretera.
Prejubilació: ara té tot el temps del món per dedicar-se a lluites, les que li corresponen i les que no.


EL CATALÀ

Pròleg
Fortuna
Deessa, jo, famosa en altre temps i molt,
com ara encara (és clar: no manco pas de nom)
encara que la gent segueix un altre déu,
ningú en efecte car només sel sap pel nom
he fet que baixi perdurable pau per fi
a aquesta terra que la sang adés sollà.
Escanya, ara, aquest país de què parlem,
és una, una Escanya i no res més, per fi,
de moltes feta que sacaben confonent,
car ella, des del centre, fent honor al nom,
les ha escanyat, Escanya, les nacions plurals,
fent nul·les les fronteres de la identitat
i goig al poble que segueix un sol partit
que mana. Com, però, va ser que aquest estat
es fabricava? Lart subtil va caldre, lart
i manyes, que per començar una educació
va fer-se comprensiva integrant tothom
a laula, doncs el ximple més ximplet ha fet
el bo, i molts acaben linstitut sabent
com fer la melmelada i poca cosa més.
Tal fou linici. Ara algú dirà, però,
què vinc a fer a la terra. Ben senzill. Això:
un jove que promet duré a ladreçador;
és jove i és tossut: no mhonra pas com cal
i abans que el sol declini lhe de capgirar.


Cor
Desè lany sacompleix
de la pau, de la pau:
ja la tofa es desprèn
dels arbres i ja
de la flor el pètal cau,
com caigueren del braç
de mil homes armats
els punyals.
Deu tardors ara fa
que només pastissers
posen bombes al món
de cacau i de dolç.
Tantes és veritat
manifestacions
que semblava que els vents
semportessin els crits
en els núvols escrits
finalment han servit
per això; que damunt
daquest poble sofert
lala estengui el colom
i cobrint-lo sencer
desclat blanc, posi pau.

Cap de cor, Català
Cap
Donzelles i minyons, deixeu el cant aquí
que em sembla força digne ja daquest desè
aniversari; força digne i ben ritmat:
però que surti, fos qui fos, del cor aquell
que desafina; un pas que faci endavant...
Ningú? Doncs bé: assenyalaré qui crec que ha estat.
Català
No, mestre, no caldrà: qui cerca he estat jo.
Cap
Doncs bé: què et pota, digues noi, a fer tants galls...
Català
Jo mhe après lestrofa força bé però...
Cap
...Que sembles quan modules un corral sencer?
Català
...De cap manera puc cantar-la a cor què vols.
Cap
Què parles ara, que no et surt de lànima?
Català
Basarda fa de dir-ho. És, amb tot, això.
Cap
I ara! Saps lesforç que ens ha costat la pau?
Català
Doncs sí, i que mil persones van morir innocents.
Cap
Però a veure, diguem, quin obstacle hi ha?
Català
Fa por esmentar-lo car pot ésser perillós.
Cap
Ens cal la sola por de creurens sans de pors.

Català
Doncs bé, ho diré: és el dubte, sí, el dubte, doncs.
Cap
Que dubtes del bé màxim que gaudeix la gent?
Català
Qui sap, potser no és aquest el màxim bé.
Cap
Això no ho diguis!
Català
Som en un estat plural?
Cap
Ho sembla: doncs mancat de singularitats.
Català
Puc dir el que penso si tothom hi està dacord?
Cap
Quan parles sobre gustos no hi ha res escrit.
Català
I què, els afers polítics?
Cap
Altres sen faran
el càrrec; què timporta a tu quan tens als dits
la flor immarcida dagradable joventut?
Un plàcid rierol discorre adolescent
les teves venes: qui tingués la teva edat!
la tinc però multiplicada ja per tres
Per córrer a perseguir de noies tot leixam
per dolços jocs eròtics dolçament fruir
per divertir-te, per tenir la ment en blanc,
de cures lliure. Vaig tenir la teva edat
i vaig gaudir-la: qui vol veure un jove amb seny
de vell, qui veure vol un vell incontinent?
Per cada cosa el déu una hora ens ha fixat.

Cor
(El Cap de cor fa mutis mentre canten)
No pretenguessis esbrinar, estimada,
quina fou lhora que les tres germanes
ens reservaren perquè el fil ens talli
amb les tisores de lacer més rígid
destra severa,
ni tescarrassis en els babilonis
nombres difícils; ni els ritmes varis
de llumeneres, ni diversos signes
dastres que fugen no podran donar-te
clara certesa:
sols els qui vegin, més enllà dels dies
teus, unes quantes primaveres caure
poden les fites de la teva vida
sense dubtar-les establir precises:
altres les seves.
Com un atleta sentreté en el lleure,
seu a la platja sota enceses hores,
duna mà a laltra fa passar larena,
duna hora a laltra, semblantment, la dolça
vida sescola.
Dea nascuda sobre brumidores
mars, que la turba dels ocells més tímids
porta per lèter, és un tir blanquíssim:
deixans fruir-te mentre al nostre rostre
manquen arrugues.
Irreparable se nha anat un lapse
mentre parlàvem: tu darrel arrenca
les fugisseres i plaents estones
mentre tés lícit.

II Català, Membres del Cor
Català
Corral esverat! Us vull demanar
si us sembla bonic deixar-vos portar
enlloc dagafar la brida amb les mans.
Cor
Quin jove mesquí, no sé què vol fer,
on sha esgarriat, anant-sen del cap?
És boig i caurà per un càstig del cel!
Català
Porteu-me, doncs, un llit si és que estic malalt
o bé escolteu-me.
Cor
Tescoltem.
Català
Començo, doncs:
Sabreu, o bé mho sembla que us ho ha dit algú,
que temps enrere, quan es creia el més segur
mitjà les cames fins que avui sha confirmat,
quan pels carrers corria el treballós carter,
i cuines dins de casa feien el sopar,
quan era a tots propera la universitat,
un nom ja buit, i quan vam fer-nos un estat
plural com era, sense veu i ple de vots,
que negra taca maculà els primers governs:
terror, es deia, prò vegem terror per qui;
car pas no ho era pel govern guanyant-hi vots
ni més que la tortura per als torturats
ni més que la distància per als allunyats.
Terror per un i un altre regidor; altrament
no sucumbiren que com adés a Arcàdia
donaven els pastors a Dafnis un anyell
rajant tendrals a lara el rou de llur la sang;
van caldre i han calgut, Egipte, nous humans
que víctimes del déu del folc i el popular
caiguessin: larma del terror sha fos del tot
en fer-se públic que la pau la fa el tirà
o qui fos que mani; sempre venç la guerra el bo
que és lúnic que et dirà la guerra com ha anat.
Dormint les armes cau feixuc un nou sopor
damunt la llengua, aquesta, sí, la que parlem:
que sembla reservada a quatre gats oients
en un teatre descenari reduït.
Doncs bé: jo sóc dels pocs que a casa lhan mamat
dels pares, i dels bards en ser una mica gran;
daquests em sembla lésser més civil i bo
qui feia els ritmes rics de lantigor tornar
i laltre que inventà paraules del no-res.
Prò passa avui el cul dels escanyols davant
del cap dels nostres ni passem un bon moment;
Per xò he cercat els últims temps un cert consell
de vells que el català com jo han sabut de mà
primera, i els he dit: amics, que sens esmuny
la llengua dun grapat que el puny no pot tenir;
cal fer-hi alguna cosa, penso, i sembla cert
que en llocs diversos pot mostrar-se el que és divers:
així shi guanya, duna banda, el no morir,
respecte daltra: cal que fem un nou liceu,
el nostre, en el país que nostre sha imposat,
Escanya, si partim del fet que els escanyols
no estimen el país si ignoren els parlars.

Cor
Demanes, amic, que el sol doccident
sen vagi rabent a leixida a morir,
que mel plataners i roses els oms
ens portin, que els rius saboquin al cap,
que tot vagi tort, que el món capgirem!
Català
Si és cert que bufa prop daquell que gosa molt
Fortuna, sembla que veurem un bon final;
si no, cal creure que no hauré gosat bastant.

Cor (el Català fa mutis)
Més gran que enveja vola a la volta el cant
del cor duns llavis reconeguts soldats;
és ara que em daràs, Citera,
ara em diràs, riallera, causes.
Un nom lentranya mha emborratxat ni puc
cessar cridant-lo: pàtria, pàtria!
Dorms? Alçat! Insultada a terra
jaus? Ara encetes insigne cursa.
Per fi retrobes els elements primers
del que ets dispersos: mans pacients els heu
posat alhora i neix del caos
sàvia llum que la nostra endreça
cultura santa! Ressonaràs la veu
propera als astres, la que sescolta el déu
i parla, nostra, sempre nostra,
del Català per a tots els segles!

III Mare, Cor, Català
Mare
Déu meu que un nombre de batecs al cor bastant
per veure la imminent dissort ens has donat
a mi i la casa, amolla lurc, la còlera,
sisplau, afluixa i duu les celles al seu lloc!
Cor
Quins mots que sento punxen ara el meu pulmó?
Mare
Els duna vella que no guanya per malfats!
Cor
Quin mal ha fet que el cap de terra no aixequés?
Mare
És lúltim que he parit un fill amb pensament;
salut, si aquell que no en tindrà en pot desitjar.
Que és entre els vostres el rebrot que vaig parir?
Aquell a qui ensenyant a dir domèstics mots
donava, i no ho sabia, un horrorós verí
que el cor rosega, sí, que els avantatges jo
mostrava com enlloc de les ventatges dir;
prò cal anar-men a lalzina i al pedrusc?
Avui, em diuen, que ha volgut orbar-me dell,
que el vagi a Montjuïc cada any a visitar;
fill meu, on ets, que et vol parlar una mísera?!
(Entra el Català)

Català
De qui és la veu que vora meu ressona aquí?
Que ets tu, marona?
Mare
Deixam veuret mentre puc,
tocar-te i abraçar-te!
Català
Sí, prò què és això
que mentre puguis? És que ha de caurem un malfat?
Mare
Això no ho dubtis!
Català
Dubto qui ens el vol llançar.
Mare
Ets tu i els teus projectes tan forassenyats;
que em diuen que ten vols anar a la capital
a fer que aprenguin llengües mortes o en procés!
Català
Quin déu ho pot malveure?
Mare
Tot laplec, et dic,
que dona pau al poble.
Català
Quina pau vols dir,
aquesta injusta?
Mare
Justa, injusta, tant se val:
latzar ens ho dóna i no voldrà que la hi prenguem!
Català
Es diu també que alena aquells insatisfets.
Mare
Per ara és satisfeta pels professionals,
que no tagafin!
Català
Quins professionals vols dir?
Mare
Els de la violència que un certificat
guanyaren explicant allò que saben fer
amb armes de tot tipus, blanques i de foc.
Català
Vols dir la policia?
Mare
Sí: sen diu així.
Català
Tot seu el meu sistema nerviós serà
i el cor de Catalunya.
Mare
Què en faré dun cor
quan siguis a la tomba?

Català
Colgal al terròs
que arrels i fulles a la llarga en sortiran.
Mare
A quantes mares més vols prendre els seus nodrits?
Català
Nodrits amb cor de porpra, sants en el futur.
Mare
Que perds el nord i mare teva ja no em veus?
Català
Una altra mare em crida al temps que sóc adult.
Mare
Deu ser ferotge, que tem vol arrabassar!
Català
Només la sé pel nom , la ignoro jo pel fet.
Mare
Quin nom pot indicar una bèstia tan cruel?
Català
La sé pel nom de pàtria prò no la veig.
Mare
Si fos dEscanya no thi trobo cap retret.
Català
No, que és de Catalunya.
Mare
Ai! Ser català
la teva forma ha estat de ser escanyol, fill meu.
Català
Qui ho pensi pensa que és idèntic al divers.

Mare
O va a favor daquells que tenen el poder.
Català
No vulguis persuadir-me: estic del tot resolt.
Mare
Pels pits escoltam, els que than donat salut!
Català
Em vas donar la llengua i the destar agraït...
Mare
No cal, per xò que et quedis ara al meu costat...
Català
...prò es deu al deure que lobliga tot humà.
Mare
...tancant-me un dia els ulls, com deus, no a linrevés?
Català
Puc dir que el deure ens dóna ser el que som a tots.
no pots triar-lo, que és pel temps que et ve donat,
a voltes amb un altre deure contradit
quan cal posar distància a aquells que ens estimem;
prò quan lhumà llinatge et porta llàgrimes
o bé permets que et creixin els cabells hirsuts
o lluites: no sóc jo qui mha triat el fat;
si perds, em sembla, el fill guanyant la pàtria,
despesa grossa hauràs per guanys immensos fet,
ni ploris perquè em veus complir la meva part:
si plores ara et cal per ser feliç després.
(El Català i la Mare fan mutis)


Cor
Dolça i agra a un sol temps corre les vísceres
meves la tremolor: més ja no sé si dir
fort o fluix el teu nom, pàtria, pàtria,
que del tot inquietant rebo de tu un neguit:
no altrament el troià Ílion, Ílion!
dins els murs va cridar: hem de morir plegats
si no viure-hi podem mentre pel pla avançant
ara, adés reculant, mentre vencent vençuts
van dubtar si els fills arribarien mai
veure els propis Penats reconeixent-los seus,
o si en una labor feta per hàbils mans
la notícia de llur casa tindrien mai:
mira: lavi aquí va donar a làvia
un anell, i aquí va el pare beure vi
sense mescla, i aquí vas deixar anar el teu plor.
Sempre enrere talment, sempre talment avant
marxo, i ara no sé si dun graó pujat
setze en baixo, no sé si servirà el combat,
el darrer dels combats: déus, ajudeu-nos, déus,
si és cert que en català sonen els vostres noms
molt més plàcids que en cap altre parlar de gents;
si vam dur-vos als sants una tauleta amb precs
i promeses, avui intercediu per mi:
sé que part del poder màxima té un sol déu;
la Fortuna avorreix fer duradors casals:
troba goig en allò que ve donat per poc:
sempre, des que existim, sempre però ens ha fet
un mal ull que és el seu als catalans germans;
uns et diuen Atzar, rítmic i bensonant,
altres Sort opulent, altres Fortuna i tots
han sabut amb bells sons fer-te venir si es pot.
Saps que els altres bufant on tu no vols, lesquif
corre allà on has volgut; saps, per seguir perdent,
juga tot perdedor: lúltima mà ens escau;
ara és lhora del cert: dónans un bell cavall
que de grat lacceptem si has projectat la fi;
deixa el nostre, si no, dur-lo entre el grec infaust.

IV Herald, Cor
Herald
Si heu de rebre bé un herald, aquí em teniu:
parent del vat que féu la dissecció damor.
Cor
Don véns, què ens has de dir, què et porta, amic, aquí?
Herald
Les noves són dolentes; qui les porta, bo.
Cor
Animat: de nosaltres no rebràs cap mal.
Herald
Doncs érem tots a punt danar a la capital
i jo seguia en cotxe rere el Català
i feia un dia esplèndid, grat per viatjar,
que feia el sol en el zenit presagis bons
i tots cantaven, els ocells, a cor què vols
auspicis líquids per la dreta tot volant
quan ve, de sobte, un núvol que ennegreix el cel:
ningú sabria dir-te com ens va arribar
del res, si en fou una bruixa o bé algun déu capaç;
el cas és que ell, amb llaços roigs a lescarbat
tot verd, anava sense sostre fent camí
i ens deia no patiu, cap gota no caurà.
Llavors fulgura un llamp que al núvol neix i mor
i rere aquest un altre i un tercer després.
Llavors el cel eructa amb un fremir tremend
i jo que penso que daquí no en sortirem,
que ens cau el cel a sobre, i ell es descobreix
el pit traient la roba i deixa anar el seu clam:
celestes, ara o mai mhaureu danihilar!
I al punt sericen els cabells i en veig sortir
del cor un raig de llum que crida el que és al cel
i un llamp que es removia al cúmul de vapor
torçà la via dirigint-se al meu amic:
un crit comença, i no lacaba, com dinfant,
i el cotxe en un arbust sencasta i torna el sol
i tornen els ocells de gola transparent
i fóra tot normal llevat que aquell carbó
rajava la rosada, que era el Català;
i encara respirava i just amb lúltim buf
amb un paper i el llapis que era ja el seu dit
tot negre, esquerrà, posa viu dacord amb tu
i més hi vol prò el dit llavors se li desprèn
i ell, maldestre en laltra mà, no escriu res més
i acaba els seus minuts amb un final ben trist.
Cor
Adéu esperança, adéu Català!

Herald
Si cal saber-lo, el cert, amb tot, és espantós.
Cor
Per tot el que he vist només podré dir
que lhome estableix, dacord amb un déu
que ens bufa encarat, el nostre final:
naixem i vivim avui i morim
i un dia ens ha dut la misèria a tots.




 L
EXPLOSICIÓ DE SENTIMENTS
PART A

 A Mariona Marlet
professora de la veritable música

I

La vida no és un oxímoron. Puc dubtar que la vida sigui important?
Un home enfadadíssim surt un matí a tv3 renegant daquells que a últim moment vulguin enterrar el cos sencer dun donant, i afegeix: Necessito aquest ronyó! Que no ho veuen, que si no em moro? I de mi dirà un altre i jo dic dell i ell haurà dit de cinquanta més: I què?!? Quina diferència real fa, en termes de vida, morir-se avui que dací a cinquanta anys: és que si ho fem pensarem més, sentirem més, viurem més? No.
Un nadó que mor mig minut després dhaver vist la seva mare i aquell mallorquí de cent catorze anys, els comparo en termes de vida i quedo perplex. Qui dels dos ha viscut més, o amb més intensitat, qui dels dos ha fet més vida, és un pur misteri.
Per això que la vida és important? Què és important? El sr. Maragall, per exemple, i el rei i en Carod i en Bush són persones importants. Si la vida fos important, llavors, ningú més que aquests o gent com aquests no viuria. Viu tothom: el pobre i el ric, el noningú i el gran senyor.
Una altra cosa és que, dos anys després de patir-los a Valldoreix, els mosquits tigre travessen el túnel i arriben a Sarrià. Llavors és quan apareixen realment als mitjans de comunicació. Llavors és quan existeixen. Sembla.
La gent rica a Catalunya, fins potser a contracor, acompleix una funció social de servei inexcusable i ben elevada: són el model de patiment per a la resta. Les constants crucifixions dels rics recorden als pobres que porten una creu ells també.
Però al tema: de la vida en sabem coses, com són els anys de vida i la qualitat de vida. De tot això sen pot tenir més o menys però no pas de vida. Per tant direm que el nivell és el nivell, però que no és de vida, sinó de luxe, despeses o el que es vulgui. Que la qualitat no pot ser mai res que tingui a veure amb la vida. Lúnic que tracta amb la vida és la vida mateixa.
Per això la vida, que porta una gran emoció quan es percep corrent pel propi cos, somple perversament de la figura dun i dun altre oxímoron.
Com que percebem que la vida és de fet lúnic estat que ens permet gaudir dels sentits, llavors la mitifiquem i lembrutem posant-hi els adjectius que qualifiquen allò que ens agrada més: ens agrada la importància social, la tinguem o no? Doncs pam: la vida ja és important. Ens agrada la qualitat del pernil i del bon whisky? Vinga, doncs: la vida ja té qualitat. Ens agrada que tot tingui principi, mig i fi, i un cert desenvolupament homogeni, com el cercle dels anys, doncs ja fem de la vida una edat.
Importància, qualitat i anys, tot matèria que crema: si la fes semblar quelcom jo no en faria un combustible, de la vida, sinó el foc mateix i la flama.

II

La mesura del patiment no va més enllà dun simple adverbi. Anomenem quantificadors adverbis com molt, poc, o gaire. També bastant. Indiquen quantitats o més aviat sacietats referides als límits de la paciència. Un suís a vint graus passa calorada. Un català fred.
Com que mai no podrem adquirir dues unces de desamor ni cinquanta grams dodi, llavors el patiment és enterament nostre i únic al món. Lacarem de molt diverses maneres.
Duna banda en sentir dolor el podem suportar desplaçant-lo; de laltra instrumentalitzant-lo. De laltra, si és que nhi ha, potser realitzant-lo.
I la realitat? Es pot assemblar a una percepció serena i objectiva, o és verament orgiàstica, cruel?
consilium resque locusque dabunt
Si en un sopar arriba un punt que els comensals es despullen i sabracen, llavors qui no ho farà? Si enlloc daixò reciten poemes o parenostres, qui no hi posarà de la seva part?
Una altra cosa és que dels sopars on anem ja tenim un mínim de mitja idea formada sobre com aniran.
Però la realitat és difícil, molt difícil de percebre. Cal consistir en identificar tostemps qui és el director de lorquestra humana que es congrega. Fet això i només això, tindrem el sentit real. Cal dir que hi pot haver tres menes daquests directors: numen, persona, fantasma.
Sol i pot ser molt desagradable la reunió humana organitzada sota els auspicis dun fantasma. Els homenatges que no siguin en vida, que no siguin. Altra cosa són les ombres tutelars. Aquí hi tenim els avis, besavis, rebesavis. Això és el numen.
Perquè el fantasma només el sentirem sota coacció i amenaça. Això fa que en Franco en sigui un. I moltes reunions nadalenques, també.
Quan un numen assisteix el convit, però, tothom en surt realment ric. Cada vegada que en els sopars ens adonem que bevem el vi espiritual, o no cal. Tothom té accés a aquests extres. Fan realment la vida. Perquè el sentit de la realitat és un sentit religiós: la mateixa realitat és en si religiosa i religent. Si no fos així no podria ser igualment dura, incomprensible i cruel.
Moria la teva néta de set anys. On era llavors làngel que li vas ensenyar de la guarda, que lhavia de protegir tothora? El seu àngel de la guarda, com el de tothom, era la cosa, la realitat.
El fet que ara sigui morta també és realitat, però resultativament realitat: en aquesta intervingueren les mans impies dun home.
Perquè ja em diràs si un home cec dun ull i tres quarts de laltre, si un home corrent a cent cinquanta pel desert, si un home que no cuida subjectar la teva néta de set anys ni amb cadireta ni amb el simple cinturó que li ve de sèrie, si aquest, diguem, està dins, fora, a favor o en contra de la realitat.
La cosa real té les seves regles i trens per on circular. Només cal respectar uns principis, uns escrúpols religents i bàsics.
Quan dic escrúpols religents o religió, no parlo de cap seguidor de Hitler que es posi tricornis ni de cap prec ni norma més que la que és tan mínima que esdevé lobservança simple de lateu que en anomenar-la sentit comú no té problema per practicar-la.
Ni tu. Ara timagino casada com el teu cor dadolescent havia decidit. És molt dur, però el fantasma que de tant en tant us exposa a perdre el tren de la cosa i la realitat vigeix. Tu series la mateixa, amb molta més alegria. El meu amor per tu, amb tot, no hi troba diferència. Salut.

III

I se tha mort el pare als deu anys. Quina llei divina ha de permetre això, o per quin mecanisme de raó ultrahumana passa, és del tot, potser també en absolut, de dir impossible. Un assassí piadós, Déu, la realitat em semblen la mateixa cosa. Però preguntat: quina forma té un cavall, un gat, un home? Dibuixals. La natura, un altre nom dels que es poden posar en el lloc, daquí a vint mil anys thaurà negat que allò que has dibuixat sigui un home, un gat, un cavall.
Quadrem lleis que shi assemblen, al gat, però vist en un bri de la perspectiva de natura, només tangencialment en un o dos punts casuals. Identifiquem causes i efectes i ja tenim forma. Formes. Hem de creure que és això mateix la natura, Déu, lassassí piadós, la realitat. Però inconcebible humanament. El cercle daquesta supera tot projecte que mai hagi vogat unes aigües.
Natura, realitat sap per què se tha mort el pare als deu anys. Si ella fos un home per parlar clar i català, tho podria dir. Humanament només podem percebre com et suggereix un so balb dintel·ligència difusa. I aquest so et diu coses escampades com que daquí et pot venir qualque aprenentatge que hagis fet a la vida en lexperiència i valoris per tu més que lor. Els alumnes et respecten, treus nous i deus als estudis. En això podria semblar-te que hi és el teu pare veient, somrient, empenyent.
Pot ser. Ara sembla que loreig de natura tafavoreix en semblança de la bellesa més bonica en una dona, i magrada molt dir-te coses com caníbal quan menges un bombó. Però això que fas com a treball interior, els estudis, les classes, només fan que abonar en lavui el terreny perquè tostemps la teva maquesa sigui permanent, fins i tot molt després que thagin aparegut les deu primeres arrugues. Tu seràs, i així set veurà, maca sempre.
També en absolut, impossible. Em sembla la realitat veritable font de pietat. El gran poeta es posicionava sense dubte:
contra la indiferència, immutable
jo ho podria fer en els mateixos termes exactes de vers, contra la diferència. Perquè sé que hi ha un punt místic, el mínim amb el qual crec lícit humanament haver contacte en què, assassí piadós, realitat, natura i Déu cal que siguin la mateixa cosa.
Ara bé, no podem desdibuixar la diferència sense haver-la apresa abans. Perquè el capteniment de lateu, per molt contingut de pietat quasi religiosa que mantingui, cal que sigui, en la mateixa descripció dels seus processos, absoluta i completament contrari al de lhome i dona creient.
Mentrestant ponderem els termes de limpossible, aquells caps, causes i efectes, puntes diceberg, i ens ve son, i ense salvem. Per això limpossible és absolut. El fet sembla senzill, en si: ponderem voluntats, coses, actes i resultats propis i contraris amb resultats i la resta contraris i propis: veiem cadascun com pesa relatiu a laltre i als altres. Acabem intuint o concebent una xarxa harmònica i dequilibri de forces. Ja podem anar a dormir. Lendemà hem carregat piles.
I no saps quanta veritat ha trobat la tècnica recent amb els ordinadors, les vises i els mòbils. A un antic, per tal dexplicar-se la vida, amb prou feines li podia venir a la ment la imatge dun vaixell de fusta.

IV

Entre els pocs consols que trec cada cop que em veig portat a concebre i descriure algun detall del mecanisme de la nostra societat, nhi ha un claríssim: ni en el passat mai ni suposo que en el futur la societat no és feta pas a mida de cap individu. Deixaria per tant de ser societat.
Un dia els nudistes veuran com es pot anar despullat pels puestos; un altre dia els dretans van veure com tothom calia que fos dretà; un altre dia potser els esquerrans; i tal volta aviat les prostitutes tornaran a ser considerades com van merèixer a la Grècia clàssica: eren les veritables santes, daixò no hi ha dubte.
Hi ha algun problema? Mirem-ho a la inversa: jo no concebo un individu completament acomodat a la societat, no com a tal individu: per força ha de deixar-lo de ser, per tant.
Tant en el cas de perdre la societat com en el de perdre la individualitat hem begut oli.
I els he vist, els éssers completament socials, nhi ha més dun. Acostumen a ser fanàtics irracionals. Perquè la societat i aquest nés el mal pitjorcompleix les funcions duna segona natura, la natura social, una altra ultraconcreció volgudament inabastable per la partició despecialitats productives: el  mestre forner ja no té per què saber quina mena de salsa li han posat en el pollastre dels dissabtes ni com es fa la fisió de làtom amb què cada dia escalfa el seu forn elèctric.
Així, qui deposa la seva capacitat argumentativa i racional i de parla i conversa i nabdica en favor dels diaris que compra i la televisió que veu, és un humà pervers fins al punt que és mentalment menys que qualsevol animaló de cervell unicel·lular o més petit que un botonet.
Aquests animalons, en el seu canvi produït al llarg de dotzenes de mil·lennis, tenen més projecte i llibertat que els éssers submergits en la societat, els fanàtics, els noningú.
De gent que és menys que els animalons nhe coneguda venent cafès, fent hipoteques, pintant parets i escrivint llibres. També, moltes vegades, molts catedràtics, també o sobretot, duniversitat.
Prenem lexemple: què és fer una carrera avui? Lliurar cada setmana uns treballs que lalumne sap, que el professor sap, que tothom sap, que no diuen res de nou. Aquí oficialment no sobre cap portella al progrés. Ni es deixa respirar aquest cementiri putrefacte anomenat amb lànim global duniversitat.
La clausura de les monges més estrictes és una carrera de relacions públiques, al costat dalgunes carreres.
Ja parlaré algun altre dia de la meva corda de guitarra, aquella que ressona cada cop que el pensament em porta en aquest lloc.
No hi ha cap estructura intel·ligent que no contingui en si la possibilitat de reestructurar-se.

V

Isabel, per tots els déus que mai algú hagi temut! On ets? Aquest nom. És més per mi que
aliquid nisi nomen et umbra
I les nostres gires per Europa? I la teva veu i les meves mans al piano ho havíem dit, ens ho havíem jurat, havíem dexhaurir més de vint vegades totes les cançons de Cole Porter. Tu cantaràs les de dona, les dhome, les heterosexuals, les homosexuals, les siderosexuals, les extraterrestresexuals totes per tu i jo al piano fent els millors arranjaments per la teva veu espectacular, magnífica, insòlita.
Present. Ara a la cinquantena se thauria fet el diamant a la veu. I el pur amor universal triomfa.
I què si et vas morir als quaranta? Jo encara vull fer la gira amb tu, encara vull fer brillar al món la teva veu de maragda.
lifes become a catastrophe
Sense tu. Només una escopeta de plàstic amb tap de suro i tu mateixa éreu mai en cap segle capaces de donar-me il·lusió.
Ara totes dues sou al fosc, a limpossible. Però el fil del meu telèfon encara hi connecta. Els nostres concerts hi són, més aplaudits que els valsos de cap dany. La teva veu hi és i la sento, com la sento, dea!
Per què no es moria el Joan, que mai no dirigirà més enllà de lesglesiola de Sant Cugat, o el Gomis, que xapurrejava el piano i encara ho deu fer, o la Maria i se nhagués anat lòpera fastigosa del pobres a la merda, o la Peris que segueix a la flor maquíssima dun amor menyspreat, o potser fins aquella noia maca que em sembla que es va enamorar de mi i hauríem pogut aprendre junts els jocs del sexe sense necessitar o bé, un dia posaré un anunci a tots els diaris amb la meva foto i la llegenda: si mai cap noia maca o lletja es va enamorar daquest que és el Bielsa que truqui, que ara la vol i no li farà cap lleig és un misteri? És una injustícia! Tu encara ets tot lo bo i tot lo que de pa de pessic pot quedar encara al món.
La resta ronya. Un dia diré
sordide pulvis abi
I me naniré al cantó fosc del món on habites i et faré lamor cada dia i cantarem. La gent em sentirà raonar, els alumnes aprendran de les meves classes, els pares escoltaran, tothom es podrà sentir convençut pel meu raonament, però serà un miratge: jo tothora seré amb tu fent concerts a la part fosca de lunivers, semblaré una pura presència en aquest món però els engaliparé a tots: seré mort com tu i amb tu per sempre
orbe alio
on farem els concerts, on les estrelles titil·lant ens aplaudiran totes: seré completament boig i ningú no se nhaurà adonat ni daquí a dos-cents anys.
Aquesta gent vulgar, jo mhi comunicaré sempre; però on sóc és amb tu i ningú més. Pels segles. Tho juro i prometo pel que més he estimat al món, la teva veu de la veritat que encara conec. I reconec.

VI

El dia que em toqui aconsellar el capitost català, que vindrà tard o dhora, el proper amb ànsies i poder de conquerir el món i refer el nostre imperi li diré que ha de començar per annexionar-se les terres britàniques, tal com Roma després de la seva península va començar per Grècia.
Si en algun lloc es conserva el sentit universal de la cultura, en una amplitud i riquesa que no ha desdenyat el que havia estat sinó que encara ho ha arribat a desenvolupar fins a cotes de distinció subtilíssima del coneixement, el màxim que pot la humanitat per cultura, és allà.
Llavors Catalunya, que gairebé ha oblidat la seva llengua i el fet que és el poble més civilitzat del món, florirà. Abans no. Però deixa que ho consulti amb el coixí.
En aquest món que ho pretén arranar tot i anivellar,  que constantment està a punt de donar lliçons digualtat, matreveixo a proclamar que hi ha cultures més desenvolupades, i civilitzacions, que altres.
El comunista ximple que senti això veurà encesa la seva cua de palla. Tant fa. Jo no he dit que ningú sigui millor que ningú altre. Ho he dit, això?
Llavors ¿Per què el comunista ximple ha de creure que civilització més desenvolupada vol dir millor?
Si lEspanya profunda, tot i ser la societat que es troba més al fons de la caverna més fonda, sense ni tan sols els titelles i les ombres al foc que deia Plató, tanmateix es diverteixen i saben donar-se un gustet al cos de tant en tant i anar a sopar amb qui els fa riure, no seré jo qui digui ni pot ningú que siguin personalment millor o pitjor que cap altres.
Jo no crec que el desenrotllament faci millor o pitjor que qui sigui: és un simple joc cultural per tal que la mort imminent no ens espanti. Amb valor o sense, és un joc. Què tenen de bo les grans obres de Mozart? Potser tot. De millor que altres? Potser res. Són un mer joc de la intel·ligència que a la manera del pagès que cuida tot lany el fruit que acaben sent les taronges més dolces de València, agraden. A qui poden, a qui cal. Això té valor? Per mi sí, per tu no. Doncs vés a menjar-te les calces de totes les despedides de solter que puguis amb la música més patxanguera. Si em busques, el dia que vulguis, jo en canvi sóc al Palau de la Música. Un palau és una cosa millor o pitjor que una cabana? No: un palau és un palau i una cabana és una cabana. Tan espai és lun com laltra. La resta, contes de fades, bonics, però insostenibles.
VII
Tota la meva religió segueix. Déu estima el diable i el diable estima Déu. Si no he llegit la Bíblia, sí que he llegit Milton. Si Déu és tot ell Amor, aleshores per raó lògica i sentimental Déu mateix es veu obligat a estimar el seu pitjor enemic. Si no ho fes, Déu, deixaria de ser Amor per tornar-se un soci del Betis o un locutor de la COPE.
I per Milton he après que el diable fa totes les maleses que li són pròpies precisament perquè enyora el cel, sent el disgust del desencís de Déu al seu costat, i el mal de veures exclòs del Màxim fa que faci mal. Això és pura estimació envers Déu. Qui ho negaria? Doncs els mateixos que sostenen aquestes faules això ho anomenen heretge.
Jo segueixo Hegel: si Déu i diable en el fons no sestimessin, voldríem dir que han entrat en consciència de ser contraris. Això vol dir demència.
Si la primera ment ja fos dement, home; potser que ens ho fem mirar i posem prestatgeries i lleixes a les catedrals.
Jo sé quin Déu prego quan em veig en un destret. Perquè enmig de loceà, amb la meva barqueta de paper, si prego Déu que em salvi de la tempesta també li estic posant a les mans ofegar-me.
No cal aficionar-nos pas a misses negres per adonar-nos que també en les misses usuals i públiques les voluntats humanes dels congregats les presideix el diable. I és necessari. Venerant el diable sota el nom de Déu encara tenim, que si no ense seria negat del tot, cert accés al que pot ser Déu en si.
Qui demana a Déu guanyar la loteria demana al diable que els altres la perdin; qui demana que li conservi la vista prega perquè el veí es quedi cec; qui demana lajut de Déu per guanyar un partit demana amb aquest lajut del diable perquè el contrari perdi. Evident.
Déu i el diable fan la millor i més efectiva oficina de col·laboració amb els humans. Ser amic del diable és ser amic de Déu. Enemics del diable també ho són de Déu. Aquests dos es reparteixen el món i col·laboren. Un semporta les lloances, laltre els blasmes i culpes, i al final del dia fan caixa i la diferència va per fer les gràcies típiques daquests dos personatges, que ja ens hi tenen certament acostumats com ara pluges a Novembre, nevades a Març, tempestes a Juliol, calor per Nadal, fred per Sant Joan, i tots els acudits amb què ens fan la vida més mogudeta als humans i ens aconsegueixen arrencar dels llavis alguna flastomia o lloança que necessiten per quadrar els números.

VIII

Ergo erat in fatis Scythiam quoque visere nostris

Pren-tho així: lhome més urbà i socialment desenvolupat, el més capaç de comunicació i relació a tots nivells, va ser exclòs de la societat. Quina és aquesta realitat? No és veritat que quan arribem a no tenir-hi cap compte per saldar, quan ens hem acabat fent i reposem lobra duna vida, aquesta encara pot riure?

iniuria mundi

La rialla del món tendeix a perfer-nos? Ha de ser la vida una destrossa constant del que ahir crèiem perenne i segur?
A ledat de tenir fills a lESO els teus fills et violenten: volen la teva casa, el teu temps, el teu espai com un reclam lícit duna criatura indefensa. Això hem arribat a veure. Ho podíem potser preveure quan recollíem floretes i pujàvem en un tractor sobre les peres més pures de Lleida?
Posals a la Grècia clàssica, uns fills així: amb la malaltissa voluntat dexcel·lència social i la seva inconsistència, i extracció mitjana semblant, no dubtis: ara la literatura clàssica es nodriria de més exemples i anècdotes de pallassades intemperants i curioses. Avui el gran premi es dóna al més pallasso.
Fins i tot el savi, per mantenir-se socialment, es mostra com un pallasso. Mira Einstein. La societat actual és: pallassos al poder. I aquí hi entra tothom: bo, pitjor, cos i ombra.
Arran daixò em pregunto quina època de la humanitat prefereixo a totes les altres: només una, avui. Perquè és avui que mha tocat viure. Per mi això ja val com tots els Platons i més i totes les Grècies. Valgui per tu.

IX

Ves, com vull que se macudeixi tot allò que no tensenyaré. Catalunya per descomptat amb el català. Segurament no arribaràs a veure mai com la meva cultura és la més patrimonialment civilitzada i excel·lent. De Ca lAgut ni parlar-ne. Ni daquell petó als llavis que sem va escapar massa dhora. Tampoc sabràs del bo den Rusiñol ni den Riba.
Tampoc no coneixeràs què vol dir la intel·ligència a la Mediterrània. Segurament i segur que els jocs de paraules que ara tens numerats en una capseta no et diran res perquè lamor no thi durà. Quin espant, quina angoixa. Res de figues ni cireres. Res de lassassinat a Constantí pel fet de ser-hi pobres i que Barcelona necessita gots de plàstic. Res de roses, res de rises. La teva llengua restarà inexplorada al paladar. Res de la força de joventut que està canviant el món el primer cop sense ser-ne víctima. Res de lhòstia que sóc, res de la germana pregonant lamor lliure. Ni del germà pegant la mare. Res.
De res, encara menys que res: res. Que encara pot ser alguna cosa. Potser tot el que sóc, no ho sé, potser tot el que thauria ensenyat. Ni tenduràs la font romana de Prades perquè allà ningú no la reconeix: era per tu, al jardí tota nevada i rorada entre herba era per tu, què hi farem.
Ningú no et traduirà simultàniament lo Cartanyà a mida que el fan per primer cop, ningú no tensenyarà les pintures del meu pare ni els meus llibres. Cap català de debò no tacotxarà la paraula ni et prendrà la mà càlida. Ningú no tensenyarà què és un Bielsa. I Siurana i Cornudella i Tarragona i els llocs bons seran desconeguts també a la teva ombra. Què havia de ser lamistat em sembla que no ho acabaré sabent ni jo.
Perquè pel que sé, la crueltat, odi, despit, desamor, ignorància, amenaça, poca-solta, ni em faré cap cel ni haurà estat possible.
El meu paradís es perdrà, però tampoc no esperava canviar-lo per infernals parcel·les. El meu paradís es perdrà quan desperti del son de la poesia. I això prego que sigui daquí a cent anys, sisplau, com a mínim.
El vi que beuries de mi tanava a donar un sentit inexplorat de tu mateix i del millor temps de lhome. El meu cirerer deixarà dagradar-se de becs de pardals abans de saber-te.
Busco el meu bé suprem. El pitjor que em passa és haver-lo trobat. Adéu, tant de bo lhagués tingut daquí a tres o quatre vides.
Tothom vol or i ningú un mal de ventre. Qui té or sovint també té laltra cosa. Cremo. Vol dir que sóc, si cremo, quelcom més que un nom i unombra. Tu ets tu, ets tu o lhavies de ser, veritablement tu, salut suprema. I de fet un senglar violent només és bo a taula. I tanmateix el senglar tenia vista més enllà de la beutat. Ara ploro. Prou lletra, sisplau, vull començar a viure si la lletra mho permet i no et continua. Un lladre força la porta a mitjanit. És un Bielsa.

X

The dit allò que creia del teu cas i, cosa que no passa amb tothom, has acceptat els meus arguments. Això és una meravella, i posa aire fresc per poder pensar, fins i tot, que tota la meva percepció i potser la daltres que shi ha assemblat és mentida.
La veritat que defenso a ultrança és veritat mentre troba oposició. En el punt que és reconeguda canvia la seva forma, per tal de passar a ser testimonialment veritat.
Però la veritable veritat, aquell plor dinfant que calia loïda exacta per sentir i la paraula torrencial i sonora per defendre, ja ha mudat la cabana, i a mida que jo he fet un palau dor dun fang i un fem sec, ella en torna a cercar un altre.
Llavors que em reconeixes, quedo potser més sol. El meu tema, per gran i maco que sigui, sha distingit, ha cobrat forma, i ja no és tan sols dins el meu pensament, aquest món tan maco.
Tothom comença a recollir les peces innúmeres de la meva veritat i col·lecciona cadascú la que sembla més maca, significativa, gran o bufona al seu enteniment.
Jo ja no sóc aquestes peces que diuen tant de mi. O sí? Tinc dret a mantenir la veritat troncal quan nhe fet cinc cèntims de curs legal?
Diria... És clar, magrada la natura, i en la natura hi ha la vida, la forma, la veritat.
Perquè jo puc saber on buscar la rosa tardana dHoraci, jo he volgut de jove ser lescriptor universal i tant si ho arribo a assolir com si no, ara sé que, encara que fos el més difícil, el meu projecte ha estat ben plantejat des del començament.
Sempre hi seré si mestimeu. També quan aquest pronom faci altres imatges, hi seré en vosaltres, no ho veieu? Estic dient tu, estic dient vosaltres i ni tu ni vosaltres us en sembleu adonar. Només puc anomenar amic algú que hagi escombrat lletres com aquestes amb els seus ulls on sigui, com sigui, i no saps com tenvejo si quan arribis al punt tens una pell per besar que et besa.
Més gran alegria que aquesta... Però anem cadascú on toca.

XI

Si ara et dic què crec, correràs a pintar-mho de ronya ascètica, malestar i mala vida. Que quedi en mi allò que crec. Ni jo sóc pas algú per entintar-ho.
Ve de gust millor parlar de la teva creença, aquella que portes anunciada al pit destiu amb lletra grossa i no et fa res ostentar que es veu tan forta que no hi pot ni qui vol per descomptat: el producte.
No hi ha essències, no hi ha essència en res: si nhi ha, només en el producte. Tot al món és producte, ni quasi hi ha lobra de cap subjecte, i tot ve donat per lentorn, el gran geni Mozart si no hagués tingut un pare músic o un el que sigui tot com ho va tenir, francament no hauria escrit res, és més: lobra de Mozart és lobra de les condicions de Mozart, o sigui, la de qualsevol menys ell. Ell mateix com ningú, ni va existir.
Realment interessant. I si volem plantejar una tragèdia postmoderna en termes exactes és aquesta. Perquè, tot i la paraula que no magrada, això de la postmodernitat comença a sonar caduc i caducat.
Convèncer qui pensa que és, el que sigui que pensa que és, ell mateix, el seu cotxe, el seu Déu, el bar dels seus cafès. Posa-li a la cara que això no és... Mira: vés a dir-li a qualsevol daquests universitaris que es creuen, que només ha depès duna sort coital o ni daixò que els seus pares no haguessin decidit fer-lo collir peres a Lleida i pensessin que seria quelcom millor (i aquest és el quelcom dels quelcoms) que fos algú: que fes carrera.
Per un caprici o ja podem dir capritx duns pares que tant se val si saben pixar dret i menjar amb forquilla, duns insensats ja ho pots dir, potser, tu, senyor erudit que estudies, tu, senyoret que llegeixes Kant, i tu personeta que creus que tens dret natural sobre tot el que és teu, fores el que potser fores millor i més sencerament: un cap rapat, un tot el que no vulguis i et sembla que mai no ha pogut ni podrà anar amb tu.
I és cert, si pintes una paret de fullola dels colors més variats el fred passa, i el fred que passa és que, si rius que una mestressa de casa es queda pensant, quan li dius auri, impertorbabilitat o ataràxia, això que tant tagrada dir, i compadint-te que es creu que has perdut un taxi, també hauràs de riure si arribes a saber les úniques paraules que de debò saps què volen dir, aquestes acostumen a ser tres: pipi, caca, cul. Podem afegir mel, per als mallorquins.
Ho saps? A partir daquesta base inqüestionada pots haver estat construint tot el teu edifici conceptual: a partir daquí, amb tots els matisos, Hegel és pipi, Plató caca, Marx mel, Bush cul, i així pots mantenir qualsevol discussió amb qualssevol quatre termes que en siguin objecte. Religió: bé, mal? On poses mel i caca? Si poses caca a religió i poses mel a llibertat o a la inversa, aniràs construint ad infinitum així el teu discurs infantil. Completament abstracte, en aparença, i sense forma possible. Ni reconeixible.







 M
VENJANÇA! LLENTIES FREDES

Em portes el diari?
Sí, mama. Espero un moment.
Què, no ens ha tocat res?
Res, fill, a seguir treballant.
Vaig a lordinador una estona, a escriure un conte que se mha acudit.
Fes, fes. Jo em miraré el diari i no et molestaré. Au.
Un petó.
...
Les meves hores de relax intel·lectual, ara que treballo de debò, es redueixen a una per deu: una hora per deu idees al dia, si fa no fa.
Que hi patirà gaire, el món, si aquelles nou idees tan bones es queden sense fer? Em sembla que no, les meves idees estic en un punt que penso que només em fan profit a mi.
Fill, mira!
Ja vinc! Control més ge. Ja està guardat. A veure què vol ara.
Diguem.
Mira quina notícia més curiosa. Han profanat una tomba en un sisè pis de nínxols al cementiri de Barcelona. Diu que shi ha pixat fent punteria a lull del crani i allà on hi havia enteniment ara és tot negat de cervesa digerida. Diu que han agafat el fèmur i lhi ha lligat a la testa i li han posat un pegat: lhan deixat com un pirata, pobret. Els qui fan això no sé on tenen la compassió.
Sí. Cada dia hi ha més brètols. Però per això em fas venir?
És que... Vull dir la tomba era dun senyor que es deia Rodolf Martí, i mha recordat una cosa.
Ah, sí? Quina? Jo, com que els noms no els retinc si no els poso a lagenda, no sospitava la història més que suada, a casa, que en aquell moment mengegava.
Doncs mira: quan a casa només érem quatre i no havia nascut lidiota del Jofre...
Mira que nés didiota, el Jofre. Per fer dos-cents metres agafa el cotxe i troba lembús i sempre arriba tard. Ten recordes? Lesperàvem per dinar amb làvia i ve al cap de mitja hora. Jo em vaig limitar a indicar-li el cartell que estava dit i repetit a tots els fanals del moll: amb metro ja hauries arribat. I la pobra àvia, als seus noranta-quatre, dempeus esperant, al sol...
Ai sí, sí. La va fer grossa el Jofre aquell dia. Què deia?
No sé què de quan éreu quatre.
Ah, sí. La mare, malalta com sempre, i el pare tenien la ferma convicció que jo era mig retrassada.
Per què?
Doncs no ho sé. Em veien observar les flors i les rajoles de casa i es pensaven que em tornava ximpleta.
Eren ells, els ximplets, perquè no sen van adonar mai que el dibuix de les rajoles de casa eren una reproducció fidel del sistema reproductor femení. Que amb els temps que corrien no podia figurar als llibres.
Sí, sí, doncs em van portar a un gran doctor, que no era més que un xarlatà, per veure si podia fer alguna cosa amb la meva imaginació, que ells es pensaven que era una aturadeta. I tu ja saps que jo, a lhora de retenir els noms, sóc la primera. Es deia, juraria que es deia...
Què va passar a la consulta daquest xarlatà? Vaig fer com si fos la primera vegada que ho sentia.
Doncs que la mare va dir que jo semblava retrassada, que em quedava aturada mirant les rajoles de casa i les flors, etcètera. I sespera una estona, lhome i al cap dun moment, flas! Metziba una hòstia en tota la cara que em fa saltar dues dents.
Que fort. Quin fill de la gran puta.
I no es deia, no es deia Rodolf Martí?
Què? Jo feia per anar-men.
Aquest bon home, el doct... El xarlatà. Juraria que es deia com el llogater daquest nínxol.
Quin nínxol?
Aquest que han profanat em mostra el diari: juraria que sí.
Ah, pot ser. Vés a saber. Men torno a lordenyador.
No et munyi gaire el cervell, aquest.
Petó.
Petó.
Bé, lliure una altra vegada. Aquest cop només havia perdut tres quarts de la meva hora preciosa. Tornem-hi. El conte. Un fill que un bon dia sescolta els consells de la seva mare. I que deixa danomenar-la taladro. Pren consciència dels detalls amb què es comunica, de les seves glòries i derrotes vitals, i les comparteix.
Ella, de fet, és la meva vida sencera. Ella és la causa última de tots els meus moviments, tots els meus anhels, tots els meus sentiments. Per força que me lhe descoltar, però creu-me estimada que a vegades em costa i força. Sempre va amb les mateixes cançons. Clar que també jo em poso sempre els mateixos discos de Supertramp, i ja em fa el fet. Ara mateix me nha repetit una de sonada que porto escoltant des que tinc ús de raó. Hi posa variacions de manera interessantíssimes per a un literat. Espero que no sobsessioni massa. És una dona molt forta, sí. Però si és una dona tan forta és perquè ha patit molt a la vida. I ara que hauria de gaudir el jubileu li revénen les amargors infantils.
Un altre dia mexplicava la història de la Mari Pepa i la Joaneta Garcia, aquelles nenes més grans que ella que lesperaven sempre a la sortida de lescola, quan era petita, i la insultaven i li estiraven les trenes en el llarg calvari, el camí cap a casa.
Esteretaaa!
Quan la meva mare Ester sentia això, ja només li quedava un sospir de llibertat i tot el calvari per endavant.
Un dia la mare em va explicar com sen va poder esquitllar, de la Mari Pepa i la Joaneta Garcia tot donant tota la volta al xamfrà i caminant el doble del que acostumava.
I aquell dia què va aconseguir? Potser conèixer què és la virtut, potser que la pròxima la hi preparessin més grossa.




 N
EXPLOSICIÓ DE SENTIMENTS
PART B
XII

Molt bé, demanes, Llorenç, qui són ciutadans de primera i qui són ciutadans de segona, i quina ètnia o cultura és més civilitzada que quina altra ètnia o cultura.
Mho demanes perquè veus que el que et dic apunta aquí, i ja set fa la boca aigua del banquet que preveus de poder-me anomenar racista, xxenòfob, feixista.
Bé, doncs, tho diré: ciutadà de segona em sembla aquella perruquera que cobra trenta euros, de luxe, que quan hi vaig em diu que no em pot atendre; ciutadà de segona, o de tercera o quarta em semblen les cuineres del bar del Bruch que a les vuit del vespre xerren i fumen com qualsevol client al seu local i quan sels demana una hamburguesa amb ceba i formatge fan dir la cambrereta al client que no fan menjars.
En canvi a mi sempre el barber donze euros que en el moment exacte que madono de la grenya i passo per allà, zas! Vint minuts i em té llest; en canvi, la senyora que em fa un entrepà lhora que sigui i amb lúnica condició que entro dins lhorari que té obert aquests, Llorenç, a mi em semblen civilitzats: aquests són per mi ciutadans de primera.
I ja thi pots posar com vulguis. A qui es compromet dec tracte, cordialitat, respecte. A qui no es compromet ni tan sols amb la feina que fa, me nadono, no li demano res, no li dec res, ni les gràcies. Aquesta és, Llorenç, la genteta que menyspreo, aquest és mal que li surtin bitllets per les orelles, e populatxo profà que a la vida només pot dir com a experiència real que ha omplert el ventre i buidat la bufeta. Aquesta mena és clarament inferior no ja a mi sinó a tot el que la paraula persona o ésser humà pressuposa en lindividu. Són animalets contrafets que espanten la mateixa natura, i la repugnen, que els engendrà. Queda clar? Doncs ara ja em pots dir racista i xenòfob, si vols. O si més tho estimes, com jo et veig, persona humana.

XIII
Tu també, Marcial? Si encara et veig somriure un nen a laltre cantó de la cervesa. Bé. Tu també has anat a sumar números piadosos. En aquesta banda on se maneu posant els amics, penseu que magradaria ser-hi? Si hi aneu tants amics potser acabaré pensant que sí.
Un cop he vist clarament que la vida cal passar-la amb qui rius i fas riure després per deixar pel cap de setmana que ve, bé: ja no hi ha cap de setmana que ve. Ens quedaven unes quantes rialles per riure, ben cert. On han parat ara?
He de prometre aquestes rialles en una capseta votiva perquè Riu les volia i les esperava en tribut. Faré riure el desconegut per saldar aquest deute.
Encara et veig, perico, darrere els vidres del Cata.

XIV

És evident que series desquerres si les esquerres et deixessin ser desquerres.
Però la idea és que la idea visqui sempre entre els seus nuvolets siderals però que mai no baixi a la terra.
Què és autèntic? És pura meravella que la falsedat té les seves normes i sha pogut tornar un llenguatge abstracte, darrera del qual, lautèntic trobem com respira dels segles.
El càlcul exacte des que una, dues, tres o més persones passejant per un carrer estret de la Barceloneta poden escoltar fins que ja són lluny, una art pura i tècnica duna pidolaire, amb un discurs de falsedat impecable.
¿Me deja un euro que necesito para ir al bar de al lado que es más barato a buscar una bolsa de patatas de las baratas y poder comer un poco?
Això tha obligat. La mentida, dita en abstracte i tan impersonal esdevé veritat sotèrica.
I qui pot jutjar sobre la bondat superior duna bossa de patates a la dun gram de droga? I qui pot quan la bondat de la bossa de patates i la fam ja sha posat on calia, en el discurs aparent, en la comunicació reservada, discreta, formal?
No és que el gram de droga no es pugui comunicar: és que es troba en el pla sublim daquesta comunicació. I això equival a lactitud e religió més reverent i piadosa.
La gent perduda bé sha de trobar en algun lloc. És que potser qui es té sobre dos trens socials sap on va realment abans dhaver-hi arribat?

XV

Francament sí que es pot viure sense saber, com pràcticament sense viure també es pot viure. Una dona definia el xampany francès com una mena de sifòn, oi? I què?
Ara bé: veig aquest club privat que ha tingut el poder a Catalunya durant vint-i-tres inexplicables anys i sento com parlen els seus líders que sautoconceben polítics, aleshores percebo el sentit de repugna a tot el que pugui voler dir un comportament veritablement democràtic. Tant que se nomplen la boca! Doncs democràcia vol dir poder del poble. Si democràcia volgués dir poder dun club privat de gent més o menys adinerada sobre el poble llavors admetria només en aquest cas que després del franquisme Catalunya ha viscut una democràcia i talment ha estat governada.
És que ja les paraules daquests engalipababaus que lúnica cosa concreta que sabran fer mai és comptar diners ja repugna la intel·ligència del protozou. Escolteu-los, escolteu el pallasso de la clenxa o el vellet rabioset revestit de la gran autoritat que li dóna o suposa haver-se passat vint-i-tres anys fent la dona del president dEspanya, paper impúdic, quan es despullava impúdicament de cap escrúpol i ensenyava les vergonyes que tot home de classe hauria de tapar-se, aquestes intencionalitats privades i personals de poder, destimació dun poble, el català, mai no prou acostumat a sofrir cançons bordes i galls de sirenes calbes baixetes i grotesques.
Ens han venut, i ho segueixen fent, una pel·lícula de lEspílberg i a sobre no li han demanat els drets. Ahir mateix va passar primer el clenxut parlant literalment de varetes màgiques i que la crítica de nosequí era més que dura: deia deu vegades dura. Laltre dia el calb de la barba feia preguntes retòriques a algú que tenia davant, a mig metre. Què significa per ningú si tenen o no tenen una vareta màgica? Per escoltar contes de fades, cal esperar les notícies del vespre? Què vol dir repetir dura deu vegades? Aquesta gent fastigosa dura no tenen ni lossa del cervell perquè no tenen ni cervell ni tenen ossa: són una màscara en forma de vestit calba clenxa barba i pel·lícules per a explicar les quals han hagut de tenir per força experiències assídues amb substàncies.
Es necessita ser completament idiota o bé creures que se lestimen quan algú fa preguntes retòriques, o sigui, que se les guisa i endrapa ell sol, no espera resposta, i les dirigeix a algú que està present a la sala. Per què no sasinceren i es posen a parlar a les parets? Per què en lloc de dir senyor Maragall, senyor Ridao, senyor Carod no diuen clarament el que volen dir, que és senyor pany de la porta, senyor got de la taula i senyora làmpada de peu? Com és que permeten això?
Tanmateix que siguin autistes no és el tret que els fa veritablement criminals. Allò que realment els fa un scelus hominis a cadascun dels daquest club privat dels que saben comptar diners, és que no tenen cap vergonya ni escrúpol racional en identificar-se amb Catalunya i com si Catalunya fos una nina inflable ara se nomplen la boca, ara diuen que ells, que cadascú dells és tot Catalunya. I ho segueixen fent sense cap vergonya. Diagnòstic: el club privat de banquers calbs o amb clenxa són una colla perillosa de desquiciats que deliren en públic i campen lliurement sense passar per cap sanatori sense que ningú els aturi.
Està malalta, la societat? Jo més aviat diria que falta fusta per fer titelles, i que els guinyols del plus només duren cinc minuts, mentre que tothora aquests guinyols de pell i os es poden gaudir apareixent i dient les seves ximpleries que fan les delícies de grans i petits.
Un calb del club privat que es creu ser Catalunya sortia amb cara desencaixada, com patint, en una foto de carta als reis dOrient on sels demanava que no fessin mal a Catalunya. Aquest mafioset calb que sàpiga una cosa dun català veritablement decent i com cal: el dia, català com sóc, que em posi a imaginar quina figura pot tenir Catalunya, si es pensa vostè que em mortificaré pensant en la seva calba i cara de bombeta desencaixada, està molt equivocat: abans que vostè per mi Catalunya serà la dona barbuda. Abans que imaginant-me Catalunya em pugui venir la imatge de qualsevol dels vostres calbs, mautosuggestionaré i aniré al psicòleg perquè el mal sigui menor, i si no es pot evitar, maparegui la imatge de Felip V, qui al vostre costat, club dels bitllets, tenia infinitament més sentit de la pàtria catalana i era molt més catalanista pel mal que no va arribar a fer comparat amb el toc de gràcia que us heu entestat a donar a la pàtria vosaltres tot omplint-vos-en el nom.
A Valls actualment hi ha los Castilleros com a tot arreu. Gran èxit del catalanisme de dretes, del club privat de titelles que ha manat un quart de segle, en aquest quasi franquisme que ens han imposat a cop de faules.
A Valls actualment hi ha calçotades massives. Quina gran glòria per a Catalunya, oi?
Doncs diré què no hi ha, a Valls: la sinagoga jueva de més de mil anys, les cases del call són ruïnes. Les llegendes àrabs que qualsevol esglesiola catalana té ocultes als fonaments, la cultura i història veritable de Catalunya, destruïda. El bosc el sòl els camps el paisatge aquest club privat lha venut. I venent Catalunya, la de veritat, han comprat poder-sen dir.
I quan realment aquest club de calbs aconsegueixi que tot el que hi ha a Catalunya sigui la seva catalunya, o sigui ells, i que tot lo català sigui calb, potser serigirà a la plaça Catalunya un gran carall calb i vermell i borni de les dimensions dun dinosaure amb la llegenda: a tots els catalans, o sigui: a nosaltres.

XVI

Ara va de bo. Que no estic despert, que no veig el que passa? Els professors avorrits dells mateixos ens solien ensenyar en aquella adolescència com ells lassos ja no es menjarien el món ni el farien canviar, que ara ens tocava a nosaltres. Aquest partit lempatarem.
Jo ho predico, i qui escolta també sent alguna cosa: mai, vull dir mai fins ara shavia donat el que ara està naixent; ni el gran segle dHomer, ni laltre de Virgili, ni els grans romàntics ni sho podien imaginar, en quin canvi estem ficats i ben ficats que lúnica sortida ja és perfer-lo. Què passa? Com és que lunivers trontolla? Què és això que hi ha i es comença a donar que sigui nou i mai vist pels segles? Senzill.
La joventut està cobrant, per primer cop a la història universal, la seva personalitat social.
La millor carn de canó quan uns vells que havien llegit llibres els podien convèncer de matar i ser morts per seguir ells a la poltrona fins a ser dissecats, el sacrifici més prest i líquid quan un pare es pronunciava per al bé de lEstat, lheroi més anònim i manejable i manipulable, la força, la puixança de tot país, el primer que la societat condemna, sacrifica, utilitza, el xec en blanc en vides que no importen i que només són a la memòria de les que els van parir, escrúpol únic de mares, impàvids de la mort, capaços de suïcidi i portats per això al peu i lavantguarda de totes les guerres, la gran part de tota la sang vessada per la culpa del món, ara...
...Ara té accés al coneixement, a la comunicació social, a lèxit per si sola. Allò que els era negat purament per conservar un sistema de jerarquies i autoritats abusives i feixistes, el coneixement, ara el tenen, ara el poden.
La resposta, la venjança pacífica del jovent no serà ni haurà estat només contra Cal·lí, Tirteu i Ciceró: et tocarà també a tu i a tots els que com tu us creieu ben asseguts a la cadira social. La cadira social està corcada i lIkea ja té els nous models a punt de sortir.
El jove té, com nhavia tingut sempre, dret ple a cadira social, i si això significa borratxeres i xats, ningú no ho podrà impedir, nou déu, Jove, i si signifiques la nova cultura que es fa des de dos espectadors fins a la progressió geomètrica que admeti el talent i el convent de tota la humanitat, nova lletra, nova música, nou teatre, ets, si mai, poderós: ara els vells oligarques ja no et poden posar fre; ara les seves amenaces dexclusió social, de tractar-te de monstre contra lEstat, sonen a allò que ha estat sempre: picaresques dels que ja ni sels infla per fer creure a tothom que tenen dret a les femelles del ramat.
Han calgut vora cinc mil anys de llenguatge humà per iniciar la veritable història de la humanitat. És aquesta: el món demà serà gairebé just, perquè hi manarà la veritable força feta amb els seus braços, més poderosos que mil policies i cinc-cents exèrcits.
I jo aquest nou estat de coses ja no el veig ni a lhoritzó de tant que satansa a cada moment.

XVII

La realitat és realment la vida? Posem que sí.
Entre un Èsquil quan diu

ombra de somni, un home

i un budista buscant el temple i un psicoanalista que entén com quan algú diu, davant dalgú altre, a la cara fill de puta! lúnica mare que coneix és la seva o ni aquesta, no hi va ni un bri dintel·ligència diferent.
Dormim, en vida? Somiem que estem desperts quan diem que dormim? No passem un terç dormint, no pas de la vida: de la vida en dormim quasi la totalitat. I la mort no ens ve a matar, sinó a despertar-nos. Però per tal destar desperts, si més no desperts a la vida i a saber-la i gaudir-la, cal que morim, i aquesta és la paradoxa única i sense resoldre: davant la vida hem de morir, i mentre vivim no la sabem ni vivim, i quan la vivim i sabem, llavors deixem de viure. Posem que aquesta nostra vida era una solució de compromís, posem que era el joc duna aposta entre les forces naturals: la natura, tota la natura és la vida, i la natura ens ha fet, uns individus incapaços de ser-la, de seguir-la, dentendre-la, destimar-la i estimar-se.
Però la som, i dalguna manera la seguim i entenem, lestimem i ens estimem. La som vius, la podem viure i realitzar realment morts, quan no la som, quan físicament no és possible ni viure-la ni realitzar-la.
Daquí les faules que després de la mort hi ha un camp de floretes eternes i rierols daigua frescal i herbei brostejant fèrtil: el que vénen a dir aquestes faules és que només pot ser després dhaver passat la mort, després dhaver despertat, que pots fruir veritablement la vida, i fan posar en la imaginació i la fantasia allò que pertany tothom pel sol fet de respirar, però que ningú no sap i en vida ningú no pot saber: la vida mateixa.
Mentre vivim, somiem que diem coses als altres, que els altres ens diuen coses, que estimem algú altre, que algú altre ens estima o ens odia i que lodiem: somiem que riem, somiem que plorem per alguna cosa que fa riure o plorar; somiem que som algú i que algú també és algú i que no hi ha ningú que no sigui ningú i realment somiem el que som, perquè mentre dura la vida és evident que som, però som sense entendre que som, sinó fantasiejant que som.
En el somni de vida, hi ha qui somia que somia, però també hi ha qui somia que ha despertat: aquest, llavors, sent bullir la sang i es pensa pertànyer a algun lloc de lespai a partir de la lluna, perquè entorn seu veu com tothom somia sense fer res més que allò que el somni fa que faci, mentre ell somia que fa el que pot fer, i fins el que vol; i somia que mesura les forces i obté resultats, i realment ho fa, i té una espasa onírica que sap alçar i fer enrere lenemic quan toca, mentre els altres, verament somien que tenen una espasa, i verament la tenen, només que, si somiessin que és desperts que la tenen, aquesta espasa, llavors els esdevindria un instrument útil, mentre que simplement somiant-la no la fan seva ni la treuen del roc. Per tot això la vida mateixa és lúnica dea que cal venerar i respectar: cal trobar-nos en el sentit que lestem respectant, cal somiar que la respectem i recordar que somiem que la respectem, honorem i vivim. I la vida ja no és Riu, el déu que tot ho fa i tot ho destrossa al ritme que tot ho fa: la vida és perfecta en la contemplació, perfecta en el desarroll, la vida és el sentit grec gramatical de laorist, i si a la vida posem temps, llavors tenim el somni de la vida, somiar que hi som desperts, a la vida que tant ens fa gaudir, tant patir. Temps és lúnic que podem adquirir i usdefruitar sabent realment la compra que hem fet. Si som al punt que també somiem el temps, la nostra vida no val un ral, i no pas a ulls dels altres.
El temps és lúnic espai conscient de la vida.
Es trobi on es trobi la vida, és la vida: ella és tota la seva forma, i no ens enganya. Simplement trobem que Riu ens obre cercles a cada pas que fugim de la ignorància, i ens mostra aspectes insabuts de vida, per a més respecte daquesta i estalvi de les pròpies forces. Si cal creure, només sarriba humanament a poder creure en el temps, o en qualsevol dels seus milcolorats objectes: jo, un cotxe, una casa, una altra casa, un altre cotxe, un cd, una ampolla danís, la família la de qui, cal veure, tu.
Diguem, doncs, si hi ha vida després de la vida: evidentment, sí; evidentment quan un mor no mor pas la vida ni tothom, i deixa gent vivint: deixa vida, la de tothom menys ell, després de la vida, la seva, és més: cal dir que la mort dalgú pot ser un motiu dalegria pels que queden, i de fet fondament i inconfessable, perquè no ho puc argumentar sense caure en frivolitats, penso que la mort dalgú sempre és motiu dalegria pels que queden: si eres odiat, than vist esborrat; si estimat, la teva mort els ha donat un exemple preciós, tot i que tristament preciós, en el fet de lexemple consisteix lalegria: els ensenyes alguna cosa que ells mateixos han de tenir en compte a lhora de fer, de viure i de pensar en quan morin. La mort de cadascú proporciona als altres exemples de vida: proporciona destí, caiguda, amb causes i efectes concrets, i en veurels es produeix un efecte alliberador, i de fet és ciència com en morir algú proper la sexualitat tendeix a manifestar-se com una necessitat especialment immediata.
Per la resta, si mentre vivim i realment vivim puc dir que som quasi morts, perquè només vivim un u per cent o menys del que podríem aprofitar si sabéssim, també diré que, un cop morts som en un noranta-nou per cent vius, o sigui, quasi vius, perquè un cop morts és admirable com sarriba a poder mantenir una presència, un retrat, un fantasma que té tot el que no teníem vius, figura concreta, forma, color, intenció, identitat.
Si per a mi després de la mort hi ha un jardinet, herba fresca i cançonetes de pastors als déus i contemplació, em sembla el mateix que si sem té reservada una banyera de foc: pot ser que hi hagi jardinet, herbei, cançons i foc, però no oblidem que morts és quan hem deixat efectivament la vida, i uns ulls amb què veure el verd, una llengua amb què tastar el formatge de cabra, una oïda, una parla per a les cançons, unes narius ni per al sofre no tindrem ni tan sols pell per sentir fred o calor.
Aquesta quasi vida que és el que hi ha després de la mort, la quasi vida per a tots i cadascun de nosaltres, consisteix en seguir present, sí, però sense sentits, sense ser subjectes, sense ser individus, això és el que genèticament ens genera i fa viure: després de morts som, bé persona, bé fantasma, bé res.
Sigui com sigui després de morts podem passar a ser tu volent ser jo, i tota la vida, que havíem estat jos volent ser tus!
Com que és evident que de la vida es pot i de fet es passa a lestat de la novida, per què no creure, amb mínim esforç de fe, que de la novida també es pot passar a la vida?
Llavors diem que hi ha un tu perfecte, que és el veritable tu, el tu que veiem en tots els tus que veiem al llarg de cada dia de la nostra experiència. Aquest tu, és una mena de iogurt, total, rodó, gras, perfecte, esfèric, universal, que no creix de quantitat ni minva pel fet de sostenir les imatges de la vida, tots els jos del món haguts i per haver.
El fet de generar-se vida és per tant de tota la massa del tu omnipresent i homogeneitzable en laigua la terra el vent i el foc anar-ne sortint jos, tants com es vulgui, que en vida seran cecs pensant que parlen a algun tu, quan tota la concurrència del món no és res més que un grup massificat de jos solitaris.
La llum del tu i lorgasme són un simple motor que fa decidir un estatge que és un òvul incloure un foraster que és un espermatozou: òvul i espermatozou són milers i milions de jos que han quedat codificats i reduïts al mínim. Quan hom fecunda invitro, lúnic que fa és que aquest motor siguin unes pinces de laboratori, que ho poden ser, perquè també hi ha tu en unes simples pinces de laboratori, i daquí ve el contingut enterament personal del qui naixerà en nou mesos. La persona és el contingut de tu que pel fet de ser jo resta latent i quasi mai no desperta, quasi mai no es fa. Després de morir, aquest jo passa a ser un contingut de jo en el gran tu que també quasi mai no pot fer-se ni despertar. Quasi? La diferència a tot això, el poc que ens deixa despai aquest quasi equival als sis mil milions dhabitants del planeta més tots els que hi ha hagut i els que hi haurà, sumats tots aquests a qualsevol altra manifestació de vida vegetal, animal o mineral que hagi pogut, es pugui i shagi de poder donar.
Mineral? És qüestió de temps, del temps que la natura ha marcat, sempre caduc, però amb gran diferència, a tots els éssers. Un dia que tiri una pedra demanaré, potser, perdó al front del meu amic per si li ha fet cap mal, pobreta.


XVIII

A les Valls que heu arrencat, mà per mà, pels segles sense deixar empremta de cap nom, a la natura hostil cada metre dherba que renovava sorneguera a lesquena del pagès, qualsevol vallenc entre deu i noranta anys des den fa mil, a les Valls de la vida de més de cent mil Sísifs que han viscut els sols a lesquena i les llunes mai al cove, a les Valls pobres, humils, que la pura indiferència de la gent de nom no shavia atansat mai fins ara a calcigar, dic, a les Valls quina mena de pagès sabreu des dara per al benefici dallò que encara pugui ésser anomenat món que sha criat.
El teu pagès, Valls, sembla haver brotat del no res per mantenir-shi i acabar-hi desapareixent, donat que hi ha senyors a cent vint quilòmetres embrutant la sang de Barcelona amb els seus tiberis poc justos sense cura de qui la bomba ni don ha de ser per força de la moral de lunivers el cor de Catalunya, que els qui més han odiat tenir en compte però no han rebutjat omplir-se la boca de ser els catalans perfectes i els perfectes guardians de la llengua seguiren en el bombeig, seguiren en el batec amb sorts diverses, però mai no han reconegut com mereix. El cor de Catalunya és a les Valls de la justícia, a la Tarragona de la salvació des don batega per tothom que accepti dir-se català.
Català? Aquesta nació no és reconeguda per les Nacions Unides. Per tant i pura lògica, la nació catalana ni cap català no ens veiem obligats a reconèixer aquestes maturrangues de vodevil que no ens reconeixen i que són: les Nacions Unides, Espanya, la resta pràctica del món. Per un català de debò aquell qui li nega la identitat és un ningú, o això o desaparèixer.
Però diré de tu Valls i del teu pagès quina espontaneïtat generosa ha vingut per a profit de la humanitat dels segles.
Del teu pagès ha nascut la llavor del coneixement i dels segles, i de la llavor del teu pagès ha nascut la Ciència del Món.
Poca cosa? Ni que fos el profit dun sol gra en el blat de tot el camp de Tarragona i lAlt Camp dorgull per la seva pura saviesa, ja nhi ha prou per fer empal·lidir tota la colla de feixistes que than volgut segar de sempre i destruir-te per només que fos veritat el que sinventen, que la veritable humanitat és quelcom diferent del que sha cuit ancestralment a la Mediterrània.
Lhome cert, lhome de veritat és aquí: aquí la valentia, aquí la pagesia, aquí la cultura en el sentit unitari.
La resta, somnis dombres xineses just per passar les nits fredes a la intel·ligència entumida sempre. He dit i que consti.




 O
EL CLUB DE LA FÚRIA JUSTA

Diguem la veritat, la nostra veritat, que mai no es posarà en majúscules per tot el que cal endurar amb cor fort. Jo diria que som els cors forts els que caiem en crisi i ens renovem, i que el consell i la societat lliure ha pervertit el seu fi: dos nens no poden contra el tercer i no sinteressen pel quart: el tercer és ell sol i el món, amb un xic pessigat a lamor de la mare.
Aquells dos fan un pacte: volen la mare per a ells sols, un per ser més, laltre per posseir-la.
Estic dient coses estranyes? Em sembla que ja no nhaurien de ser gens. Aquests nens han de ser homes aviat i de fet ja sels pot quasi tenir per tals en la seva adolescència graciosa. Però, daquí a només quinze anys encara seran els mateixos, i el poder sobre la mare de la noia, que es veu ella mateixa, de fet, com una mena de noi, i la possessió della i la mare pel noi associat i recolzat, deliri contra deliri, com dues espirals que sajuden a no embogir tancant-se mútuament, ja no pot ser sobre res més que què? La imatge condescendent duna senyora jubilada i el més important: una finca.
Tres-cents noranta-un metres quadrats de terreny amb una casa de dues plantes als setanta no era ni gens fàcil però tampoc prou difícil, per a una parella dartistes joves, el matrimoni, i de fet no va ser impossible de lligar. I de llogar mentre en pagaven les lletres.
Només sé que un nadó va morir de fred a la meva habitació i que uns llogaters feien sorolls elèctrics sota el nom de grup La propiedad es un robo.
Panorames, la mare, els que volgués, pogués tenir capacitat de sorpresa per veure, i més.
La primera filla havia nascut allò que avui es diria persona i en aquells temps mongòlica o subnormal profunda.
La segona pel que sembla va sortir normal. Amb només un any de vida ja era capaç dabraçar-se a una senyora veïna que passava per allà i somriure cruelment a la mare desesperada.
I és clar pensar si això ha de ser normal. I què és normal? Se suposa, per definició que allò que inclou específicament la norma, legal, consuetudinària del poble. Però no: en lactualitat lo normal no és allò que inclou la norma sinó més aviat allò que no exclou.
També ve allò de pensar, per pura formació de la meva carrera, com hauria estat tractat un cas així en èpoques no pas diferents a la nostra, no cal que idealitzem, però daquells que sí que del poc que ha quedat sen respira una norma de justícia humana edificant: grecs i no tant romans.
El tribunal de lAreòpag tenim notícia de Quintilià que va condemna uns nanos de pocs anys a un càstig adult per haver buidat els ulls dun colom, ja que ho tenien per indici duna inclinació natural a la crueltat, un ànim criminal que podia esdevenir perillós per a la societat i el convent humà en uns anys.
És la meva fantasia preferida: quan veig un comportament en algú que no magrada, quan em pregunto per certes actituds de deliris materialistes, egocèntrics, crueltats o explosions de violència, o bé simples situacions de patxorra, men vaig a imaginar aquesta gent que davant dun públic clàssic faria més ridícul que si anés amb una mà al davant i laltra al darrera.
Sembla, segons ordenances municipals o fogots destius passats, que són el mateix que això de la mà al davant i laltra al darrera seria ridícul també avui dia per tal com impediria lexhibicionisme complet a qualsevol carrer a qualsevol hora davant qualsevol.
La més simple situació de patxorra, el que deia. Després duna diarrea severa, vomitera constant de dos dies sense tolerar ni líquids, matreveixo a les cinc de la matinada dun dilluns a menjar mitja tronja i esperar a les nou a anar a Barcelona a visitar-me al metge. Hi arribo, la passa passa que fa que esperi unes hores per ser visitat deu minuts, receptat i facturat. Sha fet la una del migdia i cada pas em tremola com si pogués desmaiar-me. Al carrer Aragó hi ha una casa de torrades molt famosa que no peer això em sembla bo dentrar. La cambrera, sudamericana, i he de confessar que els dies de cada dia quan vaig ben alimentat i no em fa ml res no hi tinc res ni a favor ni contra les cambreres sudamericanes, fa:
¿Qué quiere?

Jo:
Una tostada jamón país.

Què hi faria: era més ràpid i saludable no fer esperar lestómac ressec i solapat que aquella dona entengués el català. Ella:
Servimos desayunos hasta las doce trenta y comidas desde la una trenta. La cocina está cerrada.
Benvolguda! Pensa per un moment si tu, en una situació així , podries explotar, agafar una cadira o una taula i tirar-la a terra, no pas contra els licors danys ni res de valor monetari que llavors sí que us tindrien per bojos.
Què sabia aquella dona de la necessitat del client que entrava a la porta del seu bar? Com se li podia fer entendre ràpidament? Això era impossible i jo acabo de descriure el que em sembla que poden ser ganes dexplotar, daquestes per a les quals de tant en tant i potser més dun cop en un dia es dóna ocasió. Que déu ens protegeixi i si no déu, vint, que és un bitllet blau! Vaig poder caminar mig quilòmetre més, per pura gràcia divina, fins a Provença on vaig poder fer un mos de fuet.
Lúnica preocupació social entre el poble dels antics romans sobre la salut mental dels individus versava sobre si aquests esdevenien incapaços dadministrar els béns materials de la seva propietat. Actualment això segueix igual a grans trets perquè ¿Oi que cada dia veiem gent fer el boig i lidiota pel carrer i per la tele i tot això cola? Ara: el dia que dónes vint euros de propina al bar on fas un menú, aleshores compromets la base social en el seu fons més fonamental: la santa preservable propietat. I ja set pot incapacitar.
O sobrecapacitar, que és el que passa quan a un nen de bressol el seu pare lanomena cabrón. Aquest pare que duna marxa enrere mal projectada ha vist bessons al cap de deu clàssics mesos, un ros, el Jordi, laltre moreno que aquest era el Pau que sóc jo.
Quan sés minyonet tots els papers toqui quin toqui, poden escaure a lauca de laprenentatge i la presa de contacte amb el món.
Així el rosset, el Jordi, cada cop que volia atreure latenció de la mare dorment, enlloc de plorar ell i gastar energia inútilment, era llest en la llestesa mateixa: estirava els pocs cabells den Pau, el morenet, provocava el plor del seu germà que era jo, i allà ens trobava la mare quan es llevava intempestiva: un que era jo plorant amargament, laltre rient amb la mà al meu cap.
De petits i ja amb ús de raó tots els germans, tret de la gran, és clar, ens delíem per sentir aquestes històries dels nostres primers passos per la vida, jo hi gaudia.
Ara bé: quan lestirada de cabells del Jordi al Pau esdevé el tema favorit de lEsperança cada Nadal que té un nou manso i el que vindrà pitjor que lanterior, i ja compta ledat amb un tres al primer dígit que no és lúltim, llavors passa alguna cosa un pèl estranya: el Jordi  lEsperança riuen a cor què vols i a mi no men vénen pas, cap ganes de riure.
El nom de la meva germana, tres anys i mig més gran que jo, sovint és abreujat, inspira en qualsevol moment a qualsevol lloc una ocasió per mortificar-me.
Repassem. Sol·licitada en els jocs infantils, en el punt que ella veia arribat jjust el moment que mho passasva bé jugant, tallava la confiança, minsultava i es mostrava inabordable. Cada dissabte al matí la mare anava a comprar i ens quedàvem sols. Cada dissabte al matí lEsperança:
I si no torna, la mare? I si li ha passat alguna cosa?
Cada dissabte matí quan la mare tornava, abraçades i plors dels bessons:
Mare, has tornat!
Ella lEsperanceta samagava per no haver de fer cap cara. Escric una redacció sobre les festes i enlloc de posar nochebuena poso nochevieja. Al cap duns minuts, la meva redacció era damunt la taula, lEsperanceta amb to humiliant de delatora altanera:
Has fet malament. No val res. Has posat nochevieja enlloc de nochebuena.
Jo:
No, no. He posat nochebuena. Et confons. Mira-ho.
Ella sho mira i no fa cap paraula admetent el que li deien els ulls. Simplement es posa sèria i sen va del menjador. I és que el llapis mhavia permès un minut abans desborrar i descriure a sobre el correcte. Portem uns gatets en una bossa per deixar prop dun restaurant. A la cruïlla faig:
Compte que no es facin res.
La germaneta:
Ha dit això perquè la gent que passava sabés que portem gats.
Daquest estil, cada dia de dues a quatre tasses.
Dun temps ençà la seva feina en fixar-se en els meus saxons i resoldre:
Quan siguis gan, Pau, serà daquells homes tan fastigosos que else surt la panxa. Ecs!
Quan ja portava un mes daquesta guisa, em dibuixo a mi mateix en una creu amb els saxons fora. Li ensenyo el dibuix rient. Ella lacònica com una vella puritana que en realitat amagava i ja no tant en el sentit que cada cop shi atreveix més, la sexualitat més perversa, diu:
No fa cap gràcia.
Tot això ja és una mica més enllà del fet innocent i pocasoltet de vendre xiclets mastegats i fer buscar trèvols de quatre fulles sota el jurament que nhavia trobat un però lhavia tirat. Les germanes grans absolutament totes han fet això als germans petits, mentre existissin els xiclets i els trèvols i els descampats on esbargir-se collint-los i mastegant-los sense atrevir-se a fer fàstics perquè la nena diu que són bons, qque tenen gust de llimona.

Emular és imitar.
Perdona, però emular no és imitar.
Sí.
Emular és superar en la imitació, i imitar no té per què ser emular.
Això potser era abans. En la llengua actual no.
Consulta el diccionari.
No ho necessito.
Tota la vida el mateix. Aquesta conversa la van tenir als seus trenta anys. Ella era la reina. I shavia de notar.
Es quedava nits a estudiar, i com que el cafè no era prou bo per a ella, i de tu si tocaves la seva botella de vidre de litre de coca-cola! Molt excepcionalment ten deixava fer un tastet de mig dit al got. La coca-cola, cal dir-ho, en aquells temps era bé escàs, i em sembla que no hi havia ni llaunes.
I quan li va donar per aprimar-se, va triar les exquisideses més plaents al paladar perquè la mare les hi comprés només a ella. Ai de qui satrevís només a tocar-les! A mi tant me feia tot això fins el dia que vaig tastar aquell formatge fresc de maduixa: que bo! Nhihavia dhaver per mi. Conflicte fet.
El dia que vaig fer tretze anys, lEsperança va decidir aprofitar allò que mera veí de mi mateix i començar a sexualitzar el seu domini de reina absoluta sobre el germà esclau que volia una mena deunuc. Va començar regalant-me un disc de Supertramp The autobiography.
Supertramp`es dirigeix sovint a la formació de la persona lliure i a la maduresa intel·lectual però ella sabia que ni ella ni jo sabíem més enllà de tres quarts de borrall danglès. Ara estic segur que em va triar allò pels falsets que ni abunden ni estalvien aquesta gent que canta. Regalar-me els Bee Gees hauria estat massa evident.
Ai Cinta! Et dec un petó quan deies:
Com és que us pot agradar una cosa que no enteneu què diuen?
I al cap de poc, calculant que jo havia començat a tenir pol·lucions nocturnes, tremperes matineres, inflors agradables i coses així, sem presenta, Esperança, a lhabitació, tasseus lleugera de roba als peus del llit i mengegues un discurs complet que ve a resumir-se així:
Pau, no passa res si ets homosexual: a mi mateixa mha agradat una noia.
I aquí venia una llagrimeta.
I és clar, jo que em tornava bomba encesa quan veia una dona despullada, sem va veure encès un misto que conduïa a la pólvora esbargida del gust pels del meu sexe.
Quan una família té aquests continguts, se sol dir que són quelcom que sacorda en anomenar draps bruts. Safegeix que cal que es rentin a casa. Bé: parlem de la casa. Lidiota del meu pare, que no serveix ni per acompanyar-me en la meva primer nit de prostitutes que són mosses bastant més interessants que el que circula com a noies decents o corrents, sovint perverses fins la medul·la i geloses o avares del seu tresoret que sels florirà sense haver esclatat mai, i si no, que mhaguessin acceptat com a company sexual, elles sho perden, que són mosses sí les prostitutes i no tinc interès pels mossos, sobretot gens perquè vinguin aquells uniformats que darrerament molesten els qui prenen copes tranquils en un local, es pensa que veu el meu problema i jo sóc cec.
Emotivament o emocional, no hi ha paper més ben pagat que el de profeta cassandrós dels qui pretén estimar, que sem bla que ho veu tot i la pedra on tropeça el fill i no pot impedir-ho perquè ai! Pròdig del fill que no té prou picardia, ni ho veu. És un paper ben pagat perquè posa en circulació la sang estantissa.
Jo no he pogut fer una foto del meu pare on no fes ulls dal·lucinat. I mira que nhi he fetes, de fotos.
Si jo li resumís la vida en un parell de paraules més de la primera que se macut i que és fracàs, a veure si se nadonaria que és un anormal esguerrat sense cadira.
Tienes que liberarte de tu madre. Tu madre es el drama, es un monstruo esquizofrénico que os ha jodido a todos. Huye del drama. Yo lo veo y me arriesgo a que me odies y no vengas más. ¡Pero reacciona! Yo te veo a los cuarenta igual que ahora. Estás con ella desgraciando tu vida con las historias horrorosas del pasado.
I Tirsis seguia esgargamellant-se a crits de psicodrama i jo el veia dins la cortineta del tren cridar en el teatrí de la finestra que mostrava el capvespre del barri de Sants amb les cases humils i els blocs de totxos escrits quan no firmats.
La famosa casa, un pèl maleïda, és obra en part daquest penco de quan encara podia satisfer una dona. Amb un pare anormal que tenia un germà esquizofrènic i uns pares lun dun poble manyo on tot eren ateus de cagüendioses i estúpids semblants i la mare del poble del costat on tot era religió i catolicisme. Quina mescla explosiva no havien de fer! Això estava destinat a explotar, a fer bum!, i jo que abans intentava investigar les frustracions de lavi matern. Bé: jo he somiat el dimoni fins a ser postadolescent, i pensava en els dimonis franquistes den Pere. No: no fa gaire vaig saber que lal·lucinat del meu pare veu dimonis quan va borratxo, o sigui, cada dia que a més duna cervesa a cada àpat, un gintònic després desmorzar, un whisky després de dinar i una canya de sopar, se li acut beure posem una copa de vi.
Aquest scelus hominis que mha engendrat, sabeu què ha engendrat?
Jo, professor titular, jo filòleg reconegut i poeta, jo, perceptor dun sou segur i bonic, responsable, jo, en una feina de responsabilitat mhe construït totxo per totxo i mhe acabat fent un palau.
Doncs la casa. LEsther no havia de ser vista en un veïnat assidu.
Un cop amb la mare la vam portar a lhospital feixista de Catalunya i entre la gent del vestíbul vaig poder observar com una nena dentre vuit i deu anys la mirava amb una expressió morbosa a la cara, dentre fàstic i fixació, que feia que la seguís amb la vista sense ellamateixa poder-sen desenganxar. La deformitat, que tampoc no nhi ha per tant, de lEsther, els ulls, un mirant amunt, laltre més, descentrats com que és mig cega, la boca torta, bava caient que la mare socupa deixugar, pel que és la resta és una nena molt maca, però és clar, lexpressió de no ser-hi posava imatge a una culpa inconfessable en aquella criatura perverseta, una culpa que ja tenia cara, ja podia tenir paraula, i a partir daleshores, aquella nena de vuit o deu, cada cop que volgués ventilar les pessigolletes que li havia fet una cega culpa novella, agradable i filla de la ignorància supina, cada cop que sentís la força violent del seu esperit esguerrat i lesquifida ànima, amb qualsevol que fos linterlocutor, ja allliberaria, ja sabria dir:
Subnormal!
I és que la cara és el mirall de lànima de qui la mira.
La casa era perquè aquest miracle de germana meva pogués passar desapercebuda, snese haver de despertar a cada mirada àvida de lexterior el pitjor dels sentiments e la gent que no sap que ha nascut i que potser tant li va fer néixer com no.
Jo estic convençut que lEsther mig no es va atrevir a néixer, i que se li ha de respectar mentre visqui, que ja només per això ´s la més respectable de les criaturetes que el món pugui haver donat.
No atrevir-se del tot a néixer només pot fer-ho algú que val molt. Néixer sense més ho fa tothom. Amb tot, jo sé per què he nascut i pel que si no hi hagués estat hauria anat més enllà de lEsther i hauria triat no néixer.
Altres teories que podem mirar: lEsther va néixer, tots paterns, amb un tiet esquizofrènic, uns avis frustrats, una àvia fanàtica, un avi més covard que lelefant del ratolí, i idiota, sobretot idiota que sense haver-se significat ni fet res durant la guerra, només perquè confonia tot sovint lhora de taula amb la del vàter i mentre menjava cagava, o sigui, agraïa a Déu el menjar beneint-lo a música duns quants cagüendioses, pensava que els nacionals lafusellarien, i un dels soldats i homes de debò que era al tren me li fa:
Clemente! No seas gilipollas y vuelve. ¿Qué te van a hacer a ti, pobre Clemente? Ándate ya.
Com si cap escrúpol religiós hagués mai tingut a veure amb un feixista.
Maternalment un avi literat, periodista i enemic de Franco, un dels bons pares de la pàtria catalana, que lhavia acarona panxa enllà, quan lEsthr estava decidint i ja no hi va ser més, una àvia frustrada que ja hauries vist com xalaria i bé que ho hauria passat si la guerra lhagués guanyada el bàndol de la legalitat democràtica vigent, mal adherit a aquesta perquè va cometre crims per defendre-la i els va purgar en vida permetent que el règim feixista deixés els seus tributs a pagar sota el garant de lombra, i mentre vivien, a fer-los tots, els pecats. Un tiet ximplet digual nom que  el pare, i una tieta histèrica, molt bonica.
La història materna marriba fins a la rebesàvia amb uns germns o amics que van estrenar la línia del tren Barcelona-Vilanova-Valls lany vuitanta-u del vuit-cents o pels volts, anant en bicicleta peer un túnel i quedant-ne només un després del pas de lexprés. Sempre es va dir mal del que va quedar, que era o la meva rebesàvia o algú della. Potser el seu pare o tiet o no sé. Ella va parir la besàvia, i la sogra daquesta senyora és la que alseu netet Peret després de sentir-li explicar un conte li va dir, mirant-sel com un home acabat de veure per primer cop:
Noi! Tu seràs algú de profit!
I això ho lligo jo amb la notícia que lo Peret, que de mi no és netet sinó aviet, a la seva, davia, diria, la paterna, no podent suportar quelcom, la va anomenar
Boja borratxa.
La bogeria, la borratxera, la creativitat és gastar-se bitllets morals de cinc-cents euros a cada botiga i cantó de la vida a cada hora de la vida mateixa, convertir-les en art i en expressivitat, en coses interessants i simbòliques,i quan això no es fa o sen té por es crea el club del la fúria justa, res més que una família que suporta la seva energia orgiàstica a base de declarar que un dels seus membres és boig, i respirar tranquil·la, recolzada en el problema dun altre que no és altre que el propi, el no saber passar la vida daltra manera que volent-la passar. Que desitjant que hagi passat duna vegada per totes.
Sempre hi ha hagut un boig a la meva família, a cada generació, i aquest mateix sempre ha resultat, o sovint, perquè del tiet Fernando no en sé res, el qui se nha sortit a cops de virtut i alegria, la mateixa alegria que fa por com a un home ric que la xifra del seu compte corrent portés problema enlloc dassossec i folgança.






 P
EL DIA QUE VA MORIR EL JAUME

En Pau es va llevar a les sis, quarts de set del matí. El cert és que el despertador sonava a les sis, però ell mandrejava a pler una mitja hora ben bona.
Si no agafava lautobús de les set menys cinc a Tarragona, tot i que no començava a treballar fins hora i mitja més tard i el trajecte només durava un quart dhora, el coordinador pedagògic, àlies Juste, li feia el discurs paternal del darrer mes.
I és que a la Nacional 240 feien obres i en començar-les en Bielsa va arribar tard a la feina una setmana sencera. De res no valien els justificants de lempresa dautobusos davant loportunitat que el Juste no deixava passar mai de fer-li un sermó a en Mialet.
En Mialet és funcionari de la classe A en un centre on la majoria ho són de la classe B, i per a aquests darrers, el fet de demostrar-se superiors als qui tenen més categoria reconeguda és un tros dun pastís que no deixen perdre a cap ocasió. Les obres de la N-240 comencen a quarts de vuit: el bus de les set menys cinc no shi troba, i ell té temps descoltar un disc sencer i flairar bons cafès a la ciutat.
Aquell dia es posa Avril Lavigne a les orelles. Canya i més canya, mentre pensa com evitarà lequip directiu i les ganes que té que rebin alguna hòstia moral dalguna banda tots alhora.
Pensa si alguna noia es dirigís a ell de la manera que ho fa la cantant a lhome que vol. Però les dones avui per no deixar la feminitat esperen el seu pas, i per no ser submises el renyen. Li fan de tot: de la mare que no són, de la germana i de làvia: tot tret de dones, elles mateixes, fins al punt que en Bielsa pensa que el concepte elles mateixes aplicat a les dones és una contradicció de termes. Ja han passat lantiga línia del Vendrell, de la qual només resta un pont i un sot. Un pont, daquests ponts acotats dels trens antics, que no se sap quina mena de nans ocupaven antany. I un sot que a la dreta arriba fins unes cases. La funció estètica del pont i el sot, com que no és referència per al temps de ningú, ben segur que sesborraran tard o dhora del paisatge per tal de fer-hi potser un altre pont i un altre sot.
Baixa a Andorra sense deixar la música de les orelles: si ho fes, això de baixar, a Imperial Tàrraco, perillaria el cafè, perquè al bar dallà no es permet fumar, i a més, creuar tots els semàfors dun terç de la plaça més congestionada del món resta entre cinc i deu minuts del preciós temps den Bielsa.
Entra al bar i es mira. Ell i barba fan bona pinta. Un cafè amb gel en aquest lloc un divendres setze de febrer li costa un euro amb deu cèntims, i al gener passat una broncopneumònia.
Però tot se supera, i si no, sopera.
Agafa el segon catorze, així no veu lÒscar el conserge, ni que porti ell també els auriculars i no en faci més cas, den Bielsa, que un gest amb el cap. En Bielsa vol gaudir dels darrers minuts de pau sense companys de feina i alhora frisa per les quatre hores de dolcíssima guerra contra la ignorància en plena tarima de laula, on és el rei.
En baixar del catorze la despesa de lÒscar també ho era dun usuari jove i ben estilat de roba i cabells que desperta els ulls den Bielsa des de fa uns dies: tots dos van amb el primer catorze.
A canvi un home de trenta bastant tirant a quaranta mira de dalt a baix en Bielsa, ell pensa:
Deu ser que avui porto els calçotets que em fan bona forma de paquet.
Puja la muntanya, trepitja les pedres, es planta a un metre del recinte davant la porta, i fa els darrers cigarrets.
El Jaume ja fa quatre dies que li va dir que no es trobava bé i van deixar estar les converses per més endavant, però la penúltima daquestes converses va ser un reprotxe perquè encara fumava a voltes dins el recinte escolar.
Tens sort que la teva provocació és lleu.
El dia següent en Bielsa truca en Jaume i tituba.
Hola, podem parlar?
És clar, home!
Dies després sabria de part de la Cinta que després de la trucada del reprotxe el Jaume havia dubtat si no havia estat massa dur amb en Bielsa.
Però en Bielsa ja mai més no va fumar al recinte escolar: entre classe i classe, fins i tot tenint-ne dues seguides, se les arreglava per córrer fora a fer dues pipades literals.
Ahir al bar del parc Barrau posaven un videoclip en què una noia tirava un vestit petit des dun globus aerostàtic. A en Pau li va venir al cap la paraula de Crist de quan deixés al

hombre que me viste

Bon dia Bianca.
...
Bon dia Kiko.
Bon dia.
Bon dia Cindy.
Hola profe.
Llatí de primer. La Blanca, com sempre, la darrera. Des que al primer trimestre en Bielsa va fer una classe dinàmica que ella no va entendre i del cabreig que va agafar va parlar amb Direcció procurant el comentari del cap destudis el Josep Maria, que sempre que parlava amb en Bielsa tenia el costum desbargir-se les ladilles amb els dits o això semblava, perquè no parava de gratar-se els ous. Ara el Josep Maria és pare. Li haurà sortit com a fill una ladilla gegant pensa en Bielsa Mialet.
Doncs des daleshores que la Blanca va posar-se el petard i va aprovar-ho tot amb nota, i atenia les classes.
Això sí, arribava sempre deu minuts tard.
En Bielsa si podia era discret amb els retards i les faltes dassistència a lhora de registrar-les, perquè si en registrava més de tres lalumne perdia el dret davaluació, i altres professors de lequip docent tenien on ficar la grapa per impedir promoció a alumnes que valien molt per a les assignatures den Bielsa però tenien el defecte descriure els pronoms febles a lestil den Quim Monzó. De la mateixa manera que

Ennius est lectus salvo tibi, Roma, Marone,

això la Isabel de català no ho tolerava, i no només no ho tolerava sinó que a més ho considerava un pecat mortal i satribuïa la mà ajusticiadora de posar un estigma que impedís pels segles dels segles laccés daquell alumne o aquella alumna a la universitat.
Avui veurem la passiva llatina. Sabeu de què parlo? Bianca? Fes en català una passiva.
El llibre és llegit per la nena.
Molt bé: i això en català, entre altres coses, procediments, serveix per identificar un cedé: la nena llegeix el llibre: què és llibre? Doncs ho passem a passiva...
No hi ha frase que embarbussés més en Pau que els dos simples mots passar a passiva.
... I problema resolt. Així, repeteixo, així es pot traduir la passiva llatina, i de fet és idèntica a la catalana, ep! En el perfet.
El llibre és llegit per la nena no hi ha cap problema a dir

liber est lectus

ara bé: això en llatí significa que el llibre va ser llegit: és perfet.
Per fer el present passiu NO TENIM PERÍFRASI. Kiko, quins són els temps de present?
Present, futur, imperfet...
Hola, Blanca: dèiem que per dir el llibre és llegit hem de modificar només la desinència personal: per t posarem tur: liber legitur.
I això significa el llibre és llegit?
Correcte: liber legebatur, era llegit, liber legetur, serà llegit. Ara mireu:
Iubere és donar ordres, per tant iubeRI, passiu, serà...
...
Si iubet és ell dóna ordres digueu-mho daltra manera ell mana en passiva:
Ell és manat!
Bé Blanca! Si donar ordres ho diem des del punt de vista del que li són donades les ordres aquest ja no les dóna sinó que les...
Rep.
Bé: rebre ordres: iubetur és més que passiu: no se sap qui, no se sap a qui, ni es necessita; iubetur és: hi ha lordre, flota lordre en laire, existeix una ordre, sordena.
Per això ha de tenir una forma diferent. Si ara jo li poso un miles concordant amb tur, tercera persona singular

miles iubetur

Ja sabeu què vol dir miles, oi?
Milit... soldat!
Bé, bé, millor.
Ja ho estem personalitzant. Ja no hi ha una ordre que flota en laire sinó que és el soldat qui shi veu implicat i obligat. Com traduirem això, Bianca?
...
Recorda que el soldat és subjecte, que concerta.
El soldat és ordenat.
Bé, Cindy: el soldat rep lordre.
Mireu que tant abans com ara hem estat escrivint missatges complets, cosa que no passa amb els verbs actius

legebat lllegia

Qui llegia? Què llegia?
En canvi, un verb en forma passiva

iubetur hi ha lordre

diuen que són els primers verbs de la humanitat. Després, per pura gràcia, perquè no ho necessita

miles iubetur el soldat rep lordre

I per pura gràcia, si volem dir de part de qui es rep aquesta ordre...
... Però en quin cas anirà això de de part de , des de quin tipus de complement és? ubi, unde, quo, qua?
...
—ubi: on; unde: des don; quo: cap a on; qua: per on.
—Unde!
Molt bé tots. Llavors anirà, quin cas requereix aquest ablatiu, ai mira que jo... bé aquest lloc des don com molt oportunament us he informat va en ablatiu.
Llavors hi posem una preposició i apa! El qui dóna lordre:

miles iubetur a Caesare

Tenim:
iubetur: hi ha lordre, es mana
miles iubetur: el soldat rep lordre
miles iubetur a Caesare: el soldat rep lordre de part de Cèsar. Veieu? Ara sí, com a passiva es pot dir amb el verb manar que és transitiu... Com ho farem? El verb! Iubetur quin subjecte tindrà? Caesar en nominatiu?

Caesar iubet militem

Amb el verb manar, Cèsar mana el soldat, en passiva, tots:

EL SOLDAT ÉS MANAT PER CÈSAR

Ara feu el mateix amb els verbs laudare cogitare videre i els noms poeta liber magister discipulus. Me lheu de posar primer el verb sol, després amb subjecte i després amb subjecte i complement agent. Fer lactiva i traduir. Deu minuts i corregim!

Hora de guàrdia. La sala de professors més o menys com ho són a tots els instituts, tret que hi regna sempre una pau mortuòria i un silenci gairebé sempre dunna hora de durada a cada guàrdia.
Avui hi ha aquella noia nova, lHelena, que substitueix la de dibuix.
En Pau es posa a buscar lescola on aquest vespre començarà el curs de copte. Li ho comenta a lHelena. Lescola Pelegrí, aquí hi ha un mapa.
És a Hostafrancs. Ostres! Molt a prop hi viu un amic meu.
El taller del Jaume també era un lloc de vida encara que el Jaume no hi dormís.
Ah sí? Què és això del copte?
Egipci amb alfabet grec.
I es van posar a parlar, ella entusiasmada amb uns reportatges que havia vist del National Geographic que donaven punt per punt la raó científica de la Bíblia.
Així va passar lestona fins a lhora del pati. Just després de sonar el timbre, baixa la Dolors de castellà preguntant qui hi ha de guàrdia: una nena shavia fet un trau i calia acompanyar-la a urgències. Per deu segons no va haver-ho de fer en Pau.
Va cap al bar de lavinguda dels Països Catalans on passarà bona estona: després del pati té lliure lhora.
És massa dhora encara, quarts donze, per trucar a la mare a veure com ha anat la visita del Jaume a les deu a lhospital. Es proposa trucar a les onze. En Pau truca el Llorenç.
Hola puta!
I davant gent diversa que podien ser alumnes de la universitat i professors, van desbarrar mitja hora. El Llorenç va dir que li feia en Pau venir caguera.
Falten cinc minuts per les onze. Agafa ràpid el telèfon, no pot més, i finalment truca a la mare:
Molt bé, ja texplicaré, ara som al taxi.
Dona-li una abraçada de part meva al Jaume.
Val, ja lhi donaré.

—Se van a preguntar para qué sirve el uso de la palabra. El intercambio de palabras es un acto comunicativo, y ustedes deben entender el abasto de esta realidad. ¿Cuáles son los límites o dimensiones de la comunicación? Cuando un dinosaurio paseaba tranquilamente o bien huía de sus depredadores por un prado de estas tierras, hará miles de millones de años, no se preocupaba de nada más que no fuera su salud, probablemente no miraba atrás para contemplar el terreno pisado. Cuando el poeta Homero o Virgilio escribían sus epopeyas, cierto, estos fueron poetas del pasado, de hace tres y dos mil años, aquí sí, se estaban comunicando con su gente, con la gente de su época. ¿Pero qué pasa? Las obras de Virgilio y Homero, escritas hace dos y tres mil años, han llegado hasta nuestros días, con un bagaje de conocimientos incluso se pueden leer en su expresión original, esto es, en latín y en griego clásico. Cuando alguien toma un libro de estos o de los que quiera tomar y lo lee, se está comunicando con el autor. Pero ¿Dónde está el autor? Ese autor no es nadie al que pueda nadie saludar, ni siquiera, si es polvo, ya a duras penas sabe nadie apreciarlo, pero a más de uno le vienen ganas de preguntarle: ¿por qué pusiste tan bien escrito esto de aquí o aquello de allá? Este es otro tema.
Cuando un arqueólogo accede a las huellas fósiles de unos dinosaurios, unos que casualmente pasaron por allí hace miles de millones de años, unos que casualmente dejaron sus plantas impresas que mediante la fosilización han llegado hasta nuestros días, tal arqueólogo toma sus medidas, las toca, las compara con la planta de su propio pie, en fin, formula una teoría sobre qué estaba pasando en el mismo instante en el que se imprimió la pisada. Por decirlo claramente: lo que hace es comunicarse con el autor de las huellas. Tal es el abasto de la comunicación: va más allá de la vida y la muerte, incluso de la historia, y las cosas que hacemos, las que dejamos hechas, las que dejamos a medio hacer, todas, son susceptibles de formar parte de un diálogo puramente en el espacio, donde el tiempo no es ningún condicionante que pueda impedirlo.
Las dimensiones de la comunicación son estas, las más absolutamente grandes y completas de toda la creación, y salvan todas las barreras, o pueden, las que las circunstancias de una sola vida humana tiene genéticamente impuestas.
Pero además, el ser humano tiene, tenemos, la posibilidad y la exquisitez de comunicarnos con la palabra. Entrar en contacto con lo que una persona dejó escrito hace unos pocos miles de años, disfrutarlo, tomar ejemplo e incluso llevarlo como compañero de viaje, es un disfrute que espero que alguno y alguna de ustedes llegue a saber si no lo sabe ya, pero para centrar el tema, el uso de la palabra tiene una serie de virtudes, cuando aparece entre ustedes y entre gente de su época, o sea, cuando es contemporáneo, que, siguiendo unas mínimas reglas previas de respeto y de desarrollo, del cómo se dice lo que se dice y lo que se debe tener en cuenta, llega a producir, sí, sí, directamente llega a producir felicidad. Les voy a hablar de un cuento que me contaron Yo no sé de qué época podía ser el cuento, pero desde luego de abuelos para arriba seguro, porque en el tiempo en que se escribió no había aparatos de televisión, o por lo menos no los había en los hospitales, ya no hablar de MP3 ni demás artilugios del entretenimiento casual.
Bien: el hecho es que, como puede pasar también hoy en día en los hospitales, dos enfermos comparten habitación. Uno de ellos está al lado de una ventana, y de vez en cuando se ve afectado por unos ataques de tos severos que cuando aparecen su compañero no duda en avisar a enfermería para que le pongan oxígeno, porque se ahoga. En un momento dado, al compañero le entra curiosidad, e inicia una conversación con el que está al lado de la ventana, y le dice:
¿Qué se ve por la ventana?
Entonces el compañero de esta situación le cuenta unos paisajes maravillosos: prados, valles y ríos, verdes y en flor, lo que ve, con diversos animales correteando por ellos, una estampa bucólica, vaya, y cada vez que se le vuelve a preguntar dice una serie de descripciones amenas de la naturaleza con las que su compañero queda maravillado.
Y de la maravilla se pasa a la envidia: el enfermo que no está al lado de la ventana quiere estar, y entonces pasa que cuando le sobreviene al otro un nuevo ataque severo de tos, el primero ya no avisa a la enfermera y le deja morir. Se llevan al cadáver y él pide ser puesto al lado de la ventana, esperando disfrutar de los paisajes maravillosos que le había contado su colega casual. Se hace tal, se le pone en la camilla con acceso a la ventana, y ¿qué dirían que es lo que se ve a través de ella? ()
Pues nada más que un muro de hormigón de un edificio colindante.
¿Por qué piensan que el hombre de la tos habría tenido que mentir al otro?
¡Ese hombre estaba loco!
Puede ser, puede muy bien ser que estuviera loco, porque es cierto que se ha inventado una historia que no tenía nada que ver con la realidad. Pero también podía ser otra cosa, entre muchas, y es lo que yo creo que le podía motivar a decir toda esa sarta de mentiras.
Imagínense la situación: al hombre de los ataques de tos quizá lo único que le placía en la vida era hacer su trabajo, quizá quedar con sus amigos, o incluso se había comprado un cuadro original o una reproducción de Modigliani y lo único que le apetecía era pasar las tardes en su sillón, en su casa, con una copa de coñac, contemplando aquella obra de arte. Entonces se encuentra enfermo: todo lo que le gusta hacer se ve pospuesto por una estancia en el hospital, se trata de un tiempo de convalecencia. ¿Qué va a hacer?
Pasar el rato sin tener lo que a uno le gusta puede ser muy aburrido, más que aburrido, acongojante. A petición de su interlocutor, el enfermo decide dar continuidad a la propuesta que le viene de la cama de al lado: si dice lo que hay tras la ventana, la conversación se termina al momento, y el interés por cualquier cosa que se diga o que se haga, por lo menos con respecto al elemento ventana.
¿Hay más objetos de interés en una habitación de hospital? Sin televisión, sin poder hacer ruido, muy pocos o ninguno, creo yo. Entonces el buen hombre decide dar continuidad a las expectativas de su interlocutor, la persona que habla con él, precisamente para pasar bien en vez de mal un rato que debe pasar de todas formas.
Y lo que tiene la comunicación y la palabra es esto: entran en juego una serie de continuidades y discontinuidades que tienen razón de ser en el contexto, las circunstancias, del acto comunicativo.
Construyan una breve narración entorno a esta, explicando antecedentes y subsiguientes, o sea, dilatándola a partir del inicio hacia atrás y del final en adelante pero insertándolo en medio del cuento, en algún lugar; luego, un resumen de todo; y para terminar describirán una secuencia de los hechos: del primero al último siguiendo el orden temporal cronológico. Finalmente harán un esquema reflejando el orden en el que aparecen los elementos en la narración que ustedes mismos van a hacer, poniendo uno, dos, etcétera, y explicarán los saltos en el tiempo: ¿interrumpen y hacen perder el interés o dan información interesante? ¿Acerca de los hechos o de los personajes? Venga, empiecen y lo corregimos el lunes.
 Q
LLIBRETA DE LADOLESCÈNCIA FELIÇ

Què faré jo, que em veuran despullat o en calçotets les velletes que passin?
Quina fantasia!
Deia la Yola. El cas és que corria el rumor que lautobús de Mira-sol passaria per davant de casa.
Això és com allò que deies, Pau...
Frase sàvia i jo ni men recordava.
Segons la mare, en cantar la Cavalleria Rusticana vaig agafar la cintura duna noia més bé...!
Un dia, abans de començar, em vaig emborratxar i jugant amb la gorra va quedar penjada duna tramoia. La van haver de baixar.
Vaig assajar a teatre amb el grup del Salva un model de mim en què un pobre no sé com sho feia que acabava sent ric i deia Visca!
Després duna nit de farra truquen a la porta un diumenge a les 8h. del matí, era el Mohamed, que no sé què se nha fet, que venia a arreglar el jardí. Vaig obrir com un pal descombra en calçotets i mal de cap.
Amb la colla del Llorenç vam entrar per un forat a la piscina municipal a les 2 de la matinada un abril, idees del Llorenç, hi havia dins una parella gai que havia fet el mateix. Ens vam banyar despullats tots, jo vaig poder sortir abans que lidiota del Nasi es cagués a la piscina i en eixugar-me a laire que era fred em van dir marica.
En aquella època estava prim com un pal descombra i en sortir sem va enganxar al forat el jersei que havia portat al recital de la Frederica von Stade al Liceu, el Llorenç un cop fora mel va agafar, amb un forat de mig metro que tenia i dient a la merda la Frederica von Orgasmen el va tirar al primer contenidor.
Vaig anar a veure tres cops la Maria Stuarda al Liceu just després que a lAgnes Baltsa se li trenqués la veu per a sempre i un dimecres el tenor que era una tortura va deixar mut el teatre quan no se sabia Ah, rimiro il bel sembiante i el duet el va fer sol el baix.
El tenor va desafinar com un lladre, el malparit.
Quan vaig anar a les 7h. del matí a comprar lentrada de galliner pel recital de la Frederica von Stade, a la Rambla em van oferir droga, tenia de tot el camell, jo
No, gràcies, només estic comprant un clínex.
A la cua per lentrada una senyora em va dir veient que jo ho passava per primer cop:
Nhi ha perquè nescriguis un llibre!
I sóc escriptor.
Vaig aplaudir dret i sense parar i la Frederica von Stade em va enviar un petó directament a mi que era al galliner. Quan les ulleres es van trencar les vaig enganxar amb esparadrap i quan les vaig haver de deixar definitivament va ser traumàtic. Aquell dia algun ricatxo de la platea li va dir ailof iu i vaig pensar que fals que és, ella li va haver de contestar amb un somriure i amb un sènquiu però el petó me lhavia enviat a mi, allà, al cinquè pis, aplaudint, dret com un pal, deu minuts sense parar.
Ole!
En un recital del cor de Sabadell en un poliesportiu, al descans, amb aquelles túniques feixugues em poso a fer salts assegut i jugar amb els llits elàstics. Alguns espectadors van tenir accés visual on érem els del cor i em vaig divertir un rato.
Quan cantàvem
Chi del gitano i giorni abella jo no suportava aquell mi quatre i gairebé sempre feia un gall si no hi posava molta cura. Fet el gall, al concert, gesticulava amb la boca.
Al final del Va pensiero se macaba laire, nagafo i continuo sostenint la nota i el Miquel va mirar-me malament.

Mare, porta cafè, que aquesta llibreta es fa de meravella.
Ja va.
Ara no recordo quin va ser lúltim ardit dUlisses.
Quin?
De quan ja havia mort tots els pretendents i no volia aixecar una revolta a la seva illa.
A Sevilla? Per què havia daixecar una revolta a Sevilla?
Millor que continuï.
Sí, fes, fes.


En què consisteixen les coses que no només consisteixen?
La Montserrat Ros és una perxista.
Vine, Greta. Garbo!
Tens fred, Esther?
He comprat brat un pit de pollastre.
Ara majac si ni cols on en busques no en trobes.
És tibant. Portam lespill verd.
Dun franc si natrapes fes-men cinc cèntims.
Posat a lombra i voga.

Al Liceu en exclusiva de tant en tant shi representa lEnorme de Bellini.

El porter Cameni, mort recuperat de les molèsties físiques que tenia Cat.Inf. 24h. dv. 3/8/7 16.27h.

Una professora que es deia Estrella i encara sen deu dir, jo crec que un déu memparava adolescent, era a classe de literatura i havíem de corregir uns deures que consistien a haver llegit un fragment breu del Quixot, al llibre de text, un simple control de lectura, vaja i jo no havia fet els deures: nerviós i ràpid obro el llibre del company, jo ni el duia, em surt la pàgina correcta i llegeixo les tres primeres línies del text a corre-cuita mentre la classe es posa en ordre. Mentra una vaga idea que Sancho està incòmode dalt lasenet i que no satreveix a molestar Quixot.
Llavors la Maricruz Estrella, segurament havia advertit la meva pressa, i jo era a primera i si no a segona fila, em fa:
Pau! Tú. Dime. ¿Qué le pasa a Sancho?
Jo aixeco la vista cap a ella i sense ni saber-ho del cert faig exclamant:
¡Pues que se está cagando!
Hala! Qué ordinario fa la Coloma Barceló.
La Maricruz resol:
No, no, es eso: esta es la expresión adecuada porque la cosa es así.
Després de remugar una mica la Coloma, lEstrella em posa el positiu.
Amb la mateixa professora i el mateix déu que memparava, un altre control de lectura, aquest cop per escrit i sobre un llibre sencer, el Árbol de la Ciencia, de Pío Baroja, que jo aquest cop havia llegit prò, com acostumo moltes vegades, lhavia deixat a dotze pàgines del final i va i per escrit hem de reproduir el contingut duna conversa entre dos personatges principals ala pàgina 5 abans dacabar.
Jo que lexplico per escrit tal com em semblava lògic que fos i en haver corregit el dia següent comenta que mho havia inventat tot i era molt bonic i tot però que havia superat el control perquè es veia que havia llegit el llibre.

Doctor, no em fa mal rè.
Tingui, prenguis aquest inflamatori, aquest algèsic i un sèptic i torna la setmana que ve a veure si ha millorat.

Un examen amb aquesta mateixa: li escric en un full unes respostes al Sergi Pérez, que me les havia demanat, érem tocant la paret a darrere, i li tiro el full a terra. En sentit contrari hi havia uns exercicis danglès. La Maricruz veu un moviment i ve cap on era:
Qué pasa ahí?
Mira el full i diu:
... Inglés. Por qué no guardáis bien los apuntes?
I marxa. El paper es queda a terra i el Sergi Pérez ni se nentera que allò tenia les respostes que mhavia demanat.
La Carmen Pérez danglès ens posa deures en què hem de fer frases a partir duns patrons combinatoris.
Els corregeix i diu que lIsamu i jo hem copiat. Ens els mirem i havíem resolt tots dos una mateixa combinació que posava un cd i un subjecte i un verb formant una frase surrealista. LIsamu sí que va tenir sort. Aquell primer de batxillerat va conèixer la que diria que encara és la seva dona.

també han tallat el carrer que connecta amb la ciutat durant cinc minuts TN 22/8/7 14.45h.

Prenent un cafè a la meva terrassa preferida:
Sense els tuneros no sabríem quan triga un semàfor a posar-se verd.
Prenent un altre cafè a la meva terrassa preferida:
Sense els semàfors no sabríem quan triga un tunero a posar-se morat.

El Mauri no es deu ni dutxar, per no mullar-se. 22.23h. 27/8/7

Sembla curiós a efectes psicolingüístics, o hauria de corregir, psiconumèrics, com el 3 i el 5 es confonen. És molt comú, i quan el professor Escribano que fent honor al seu nom, era de castellà, va comentar-me a classe lo de la simfonia heroica que Beethoven va dedicar a Napoleó va dir la 5a i jo vaig corregir la tercera. La classe admirada va aplaudir jo em volia fondre: eren inicis de 1er de batxillerat. Al final després de sentir versions de tot sobre quina simfonia és quina, i sobretot, després de no poder-ho retenir quan ho he vist escrit en 1 llibre o un cd, ja he donat per inconegut quina simfonia és quina. Potser a casa ho miri.
El meu germà Jordi, a 1er A, just a laltre extrem del meu que era lF, estava enamorat de la Mari Paz.
Jo pel sant del Jordi o ni això vaig dir-ho a 1er A, donant una targeta perquè firmessin i dediquessin. Quan la Ma Paz va haver firmat i dedicat, la vaig retirar i lhi vaig regalar al Jordi després.
Només es va colar una o dues firmes més.

El dia 7/9/7
Cap a quarts tocats de dues de la matinada (per tant el 8/9/7) surt el poeta Miquel Desclot al canal 33 fent una descripció i una apologia documentada (o pretesament documentada) històricament de la música lligada a la poesia només i purament per vendre la cantarella anodina amb què compon tots els seus poemes.

Sa vida comença
an es bressol però hi ha
qui la fa des clot a sa tomba

Dietari democions i sentiments dun funcionari polític:
Angoixa: Una espiral no es pot tancar
Por: El punt de fuga és fora del camp de visió.
Odi: Els triangles tenen tres angles.
Admiració: Un triangle equilàter té tres angles iguals.
Enveja: Un cercle té corbes.
Gelosia: Un pentàgon és irregular.
Tendresa: Un segment va dun punt en un altre.

A lexamen de lUndostrès, el professor dhistòria que era clavat al Jordi Estadella, el presentador, no havia estudiat res, i res: un moment abans, a lhora del pati, fullejo el llibre i em fixo en la foto duna dona molt graciosa pujant unes escales: era Rosa de Luxemburg, i al peu hi figurava la vida i obra política. Mho miro per sobre i a lexamen zas! Surt un text per comentar, un text que val cinc punts, la meitat de lexamen.
De no tenir-ne ni idea a saber-ne alguna informació complementada pel seu pensament polític, el que sortia al mateix text, comento, trec 5 de 5 daquella pregunta.
El professor en haver corregit va dir que el meu examen era per treures el barret.
El mateix professor ens donava classe després de les matèries despecialitat optatives a COU, i després de grec érem tres, la Marta el Marc i jo que fumàvem un parell de cigarrets i pujàvem quan la classe dhistòria ja havia començat. Ell ens ho respectava i ens rebia amb distinció.
Un dia, parlant del destí, va dir:
Això és el fato.
I en la conversa posterioir als urinaris, el Sergi Pérez, el guapo dels guapos dels meus companys de classe, pregunta:
Això que ha dit de fato, què és?
Jo faig, en to universitari, cobrint la meva ignorància:
Havia de dir fatum perquè fato és una persona grassa. Blablablà.
I al Sergi Pérez aquest un dia li faig una lliçó pràctica del que sabia de com han destar de reforçats els tendons de les falanges dels dits per tal de poder tocar el piano i li ensenyo agafant-li la mà una per una com ell tenia fluixos els més exteriors. Ideant això no sentén que Arquíloc fes la pregària

Oh, si pogués agafar la mà de Neòbula!

O sí que sentén.

CÀTERING HEPBURN:
especialitat en canapès i pastisseria industrial.


Una actriu que fa un bis és una bisectriu.

Antes tenían muy mala fama, que mordían y que tiraban patadas, pero es porque no les trataban bien. 11/10/7 18.10h. TV1 Propietari dels burros catalans Colecciona burros.

Com està la mare?
Sovint, a qui em pregunta això tinc ganes de clavar-li una morma. Altres:
La teva mare és forta
A la mare: No mestranyaria que et morissis.

En Lluís no plora? Sí: no ha mamat de Frankfurt. Qui no plora no mama, i qui plora sovint tampoc.

La Pepa ens diu nazis perquè no lhan convidada, ara entenc que una comensal com aquesta no la volen a cap festa. Per sentir parlar la Pepa ningú no en dóna ni rep un duro, ara si escriu com parla, sha equivocat de Frankfurt: amb el de la cantonada ja podia quedar satisfeta.

El tren encara trigarà una mica, el llum ja és verd de fa estona, i sé que el tren és dels macos, una estona i podrem concloure el dia fins demà que el nostre llit torni a alleujar-se.

17/10/7
Como decidimos en 1.978, hay que mirar hacia el futuro.

Mira Mariona per sentir ximpleries sobre el cosmos i la pols destrelles em fumo un porro i escolto en Sisa, no tinc perquè anar al teu enterrament.

La meva primera feina va ser de mosso dencàrrecs a làrea comercial de lestació de Sants, a lestiu, als setze i als disset anys, o sigui, lany pre i lany olímpic a Barcelona.
Venia discos i sempre que en posava un de Bach al tocadiscs al cap de poc venia un o una i mel comprava, aquell mateix, allà mateix.
No és estrany, sonant com sonava pels altaveus tothora la Santa Espina barrejada amb els anuncis dels trens.
A la guixeta un americà o anglès preguntava per fer una transferència bancària, i en demanar:
Do you speak english?
El venedor de bitllets i informador fa un gest estenent ambdós braços:
Sólo español.
Jo li vaig traduir el que volia saber a langlès:
Youll have to go to the central office in Plaza Catalunya.
I quan em va fer
Thank you very much!
No vaig saber que cal respondre:
You are welcome.
I em vaig quedar callat. A la cua, algú va aprofitar per colar-se, i el de la guixeta, un home gras amb barba ho va impedir, va fer el gest dexigir el meu torn.

Dl 12/11/7
Ei, sóc jo! Encara hi sóc, encara visc, encara tinc per dir i per fer Catul passava temps besant i besant, Ovidi plorant i jo aquí fent. Només fent i dient. 18.25h.

16/11/7 14.55h.
Fa nou mesos ara dirigíeu uns darrers mots amb la mare, eres viu i tot havia destar molt bé segons les teves mateixes paraules daquí a quatre hores de fa nou mesos. No puc suportar la teva pèrdua, avui, ara, aquest minut. Per què mhavies de deixar, Jaume? No era prou el que et donava? El teu cos las va dir prou. Jo pateixo, pateixo sense límit.

La mesura no hi ha altra manera de trobar-la que posant-la en pràctica. 26/11/7 15.10h.

Lo de dins i lo de fora és el mateix però en lloc divers, que nés de simple!
El doble apareix amb la Història. És un mecanisme de supervivència i de projecte.

Adolescència feliç
més em val una adolescència amb tot tret de sexe, que amb sexe tret de tot.

No cal desitjar ser on no ets quan ets on has triat. dll. 26/11/7 19.02h.
Tinc por dels llamps i trons però no daquests.

Dissabte 1/12/7
13.18h.
He estat amb mi mateix: un segon, un minut, tant és: massa poc.
15.43h.
prou per creure i encertar.

Estic deprimit? Ho diu lAlberni, la Mina i la Vanessa. No estic deprimit? Ho diu la Vanessa o si més no que pot ser. Estic angoixat? Ho va dir la psiquiatre de guàrdia. Estic estressat? Ho diu el meu metge de capçalera, i convé. Estic en baixa forma? Ja ni recordo qui ho diu, això. He patit algun dany neuronal? En tot cas no és paraula meva res daixò. Desanimat? No funciona la màquina? Falla?
Llavors el mareig sen va, i el qui sóc decideix.
I només veient-me els nos puc orbitar entorn del sí, abans no hi sigui del tot.

Lo de casa ara comença a rutllar.
Que no rutllava?
Prenc un cafè?
Si em sobra canvi prenc un cafè.
Corregeixo: si em sobra canvi puc prendre un cafè.
I si no tinc canvi a punt per demà a lautobús?
Puc agafar-ne de casa o demanar-ne després.
He de tenir canvi a lhora dagafar lautobús.
Primer universal: No dejes para manyana lo que puedas hacer hoy.
Ja mestic encaboriant. Els llops ja estan grunyint.
No són llops, són polls.
Res més que polls.
És clar, també res menys.
Sigui com sigui, són polls, i quan mels hagi tret tots i trepitjat em rentaré el cap i com a nou.
I si somio que mel rapo? Per què no somiava que mel rapava.
Mentrestant, tant si faig el cafè com si espero ja se mha fotut tot.
Però a veure: no anava a fer un cafè? Ja no hi ha temps/A mi el cafè magrada. Magrada? Sí. El Jaume em va preguntar què em feia, si mexcita o em relaxa, jo li vaig dir
Relaxa.
Em relaxa. Però últimament estic dels nervis, és millor que no.
Sí però laltre dia en vaig prendre a la nit.
Jo em provoco (paraules de la Marta).
Ja és hora dagafar el bus i el mal de cap no mel treu ningú.
Redacció per a Vanessa Punset, que magrada. Un plaer, vaja! Pau Bielsa. Mentre prenc un cafè amb gel a Imperial Tàrraco i espero lautobús, després que a lhotel sonés My kind of lady de Supertramp i la cantussés.

Anava a un concert de piano, tocava un dels professors del meu conservatori, allà on jo estudiav, que resultava ser un jove virtuós, peces de Schubert, a lauditori de Caja Madrid, a la Plaça Catalunya de BCN.
I vaig i decideixo abans del concert, com que em sobrava mitja hora o tres quarts, just sortir del tren, anar a prendre el meu primer cubata al Zurich. Tal qual vaig demanar:
Un cubata.
Eren les cinc o quarts de sis de la tarda.
I vaig anar al concert, tot seguit i durant tot quest vaig lluitar per no clapar-me.

Quan sinsinua lautèntica alegria i la resta fa defecte doncs alegria tot té per vèncer el meu guerrer fidel vull treballar i tinc trencada una pota íntima he provat daixecar-me i el dolor em pot i els esbufecs calden a laire dhivern blau. 14/12/7 Pau Bielsa. 18.23h.

Momentàniament sap més greu perdre un esternut que una parella. 18/12/7 Sta. Esperança 16.40h.

Quan el Barça va guanyar la Champions (per primer cop) men vaig enterar el dia següent pel rebombori a classe. El germà del Sergi Pérez, que havia anat a Wembley, havia sortit en un primer pla a la retransmissió. El professor de castellà de COU, el que em va aprovar amb un tres i mig i va ser lúnic que va encertar la nota, vaig treure la mateixa a selectivitat, la resta totes dos punts mínim més amunt, comenta:
Fer la copa i no fer la lliga no lliga.
El segon cop que el Barça va guanyar la Champions era jo, professor, el qui comentava als meus alumnes la jugada. I contesten:
Esperem el tercer cop no comentar-la nosaltres com ha passat amb tu.
 R
TEMPS I AMISTAT TOT HO CARDA

Sóc un cuiner sense comensals. Un mestre sense deixebles, un polític sense partit. Sé amb bastanta exactitud que tinc a dir i què hi tinc a dir, en aquest món. Em veig feliç. Sé que riuré, ho sé.
Tinc un amic que es diu Ovidi, un altre que Plató i un Aristòfanes.
Tanco els llibres i vaig sol a prendre una cervesa. Ningú de carn i ossos no shi assembla, als meus amics.
Què ha perdut la humanitat?
Doncs això: ha perdut la humanitat.
Casualment mha donat per trobar-me el melic del món, que és lamistat, i a partir daixò, refer-ne el cordó umbilical.
Predico en el desert.
Jo sé que això meu valdrà.
Examino la placenta de Plató en fotocòpies i una veu darrere matura la lectura.
Què fas grec, si les oposicions són de llatí?
Doncs mira...
És lamic Eubalb, que cada dimecres puntualment es veu que va a la biblioteca.
Que no treballes?
Avui tinc lliure.
Anem a fer un cafè.
Mentre fem el cafè, em mostra el bon Eubalb com passaré les oposicions, com ell no està gens preparat, quasi pensa no fer les unitats didàctiques que es requereixen per a la segona prova perquè està segur que no passarà la primera.
Un dia et trucaré.
Així poso fi de moment a tanta calamitat dhome.

Ara encara lEubalb sha atrevit a dirigir-me la paraula, des que va dir que ja no em volia veure mai més i que havia esborrat el meu nom de la seva agenda.
Deu voler-me comunicar alguna cosa.
Potser ha canviat?

Una tarda, quan sortíem pel poble, temps ha, shavia atrevit a ridiculitzar les meves ànsies dèxit. Jo vaig mostrar-me interessat per traduir una obra que ell deia que faria.
Però home, aquest vocabulari tu no saps quin corresponent té en català. No ets de família catalana. A la Fundació això ho noten. I de cop, canviant lopinió, em dóna la raó.
Home, jo no vull dir que no siguis català encara amb algun mirament per si lhavia ofès.
No, sí, que sí fa ell: aquest vocabulari és massa difícil per mi, no conec el corresponent català, sí, es veritat, no sóc un català de veritat, faré aquesta altra.
Deia, somrient i portant-me a confusió.
Ja de reveurel ben poques ganes quan al mig del Departament de la Facultat, no havien passat dos dies, el professor Gras em fa:
I què, lEubalb?
Doncs mira: va dací cap allà pels despatxos. Ara mateix lhe vist. Busca tutor.

Ara mateix lacabava desquivar.

Un temps més endavant., vam quedar amb aquest Eubalb. Jo ja havia oblidat el seu joc macabre de repetir-me els meus arguments a la cara.
He vist el Gras.
Ah, i què diu aquell ase?
Res... Res...

Encara un temps més tard, em desvetlla una mena de misteri que només entenia ell
Laltre dia et vaig dir que havia vist el Gras. No tho vas imaginar?
Imaginar-me què?
El que em va dir.
Com vols faig: que jo sàpiga què et va dir, si no mho expliques?
El Tsac ha entrat a fer de professor associat al Departament enlloc de qui hauria dhaver estat, que era jo.
Ah... I...?
Doncs que el Gras mha dit que em vas criticar davant seu. I ell ho va dir al Mortes que és qui em podia contractar.
Jo et vaig criticar? Ah sí? Què vaig dir?
Doncs que pul·lulava de despatx en despatx.

Això és una crítica?
Em va dir que era el dimoni, que li ho havia dit una amiga seva que és psicòloga.
Jo no vaig tenir cap més remei que trametre-li una lletra.

De fet, havíem quedat de comunicar-nos així un temps. Entre les metàfores que em va dir aquell dia, variades i multiformes, una deia que ell es trobava al tercer graó i jo al cinquè. Bé, a veure: la lletra era aquesta:

Amic Eubalb  
Vilamaca 26/3/2
Prèviament al nostre diàleg per carta mhe vist en el deure de puntualitzar sobre un parell de qüestions perquè restin clares.
En primer lloc, jo no sóc dipositari de la teva culpa o la teva part, millor dit, en la culpa: si jo tinc culpa dhaver-te difamat, tu la tens dhaver-me maltractat i aquesta part no és meva, perquè ni jo sóc diabòlic ni tu ets sant; ni jo sóc Satanàs ni tu Crist, ni a la inversa.

En segon lloc i com a conseqüència jo, ni sóc millor que tu ni pitjor, ni estic un graó més amunt ni més avall, ni sóc el teu amo feudal ni tu el meu serf, ni tampoc a la inversa.

Per tant, considerant que tot això són elements de confusió que no puc deixar passar, si es donés el cas que madonava que continues en el temps amb aquest joc dassociacions perverses, sense trobar alternativa seria jo llavors el qui donaria un terme a la nostra amistat duna manera resoluta i irrevocable. Altrament ben teu
Pau Elbielsa

P.D. Si, amb posterioritat a aquesta lletra, desitges que tractem objectivament el teu problema, estic obert a fer-ho. Tal com ho estaré si tractem del meu separadament. En el benentès que sempre ha de ser per carta.


Aquell dia, després denviar la carta certificada, vaig anar a veure la col·lega i amiga Júlia.
Escoltam una cosa. Tu ten recordes quan et vaig enviar una carta parlant del teu xicot amb tons ridículs?
Sí, bé, però per què...?
Tu llavors em vas donar una resposta que em va posar al meu lloc. Com et pensaves que jo reaccionaria?
No ho sabia pas.
És el que em passa. Ara li he hagut de parar els peus a un amic, i vés a saber si es posa a perseguir-me pels carrers de Vilamaca.
Aquesta opció és seva. Li has de donar.

Uns dies més tard sem presenta lEubalb davant de casa, gens enfadat sinó desfet, amb veu plorosa com de queixa infantil.
Vam anar a prendre una cervesa i li vaig explicar jocosament que si una nòvia al llit em deia:
Posem el dimoni a la cova?
Era cosa meva prendre-mho com mho prengués. Però que ningú no tenia dret a demonitzar-me i fer-me assumir aquest paper amb el meu vistiplau.
Sembla que ho va acceptar, i un temps més tard que el truco per un nosequè, i em fa allò de
No, Pau, en principi jo ja no et vull veure més.

I ara era allà, interessant-se per si llegia Plató enlloc destudiar oposicions i dient-me gratuïtament com no estudiava i no les passaria ell mateix. Li faig:
Ja et trucaré.
I apa siau.

Ara truquen. Qui serà? El número el conec. És la Marta! Però la Marta és a Mèxic. És la seva mare.
Pau, hola, sóc la Maria, no res. És per dir-te que daquí a una setmana la Marta fa trenta anys i que estaria bé que li enviessis un correu.
Maria, ja ho tinc present. Cada nou abril que arriba penso en ella.

Jo en vaig estar molt, de la Marta.
Ella va arribar a nomenar-me tiet dels seus fills, si mai nhavia de tenir, i la meva mare àvia.
Amb cor pur i dolor, fa uns anys, la vaig estimar.
Li vull fer un poema ben maco:

Trenta te nentren com un
Pastís tremolant la primera
Espelmeta. La teva pell és terreny
De petons, aire de paraules,
Dels teus pits rodons com móns
Tot guerrer venç la presència
Si plores espera abraçar-me
Que maleirem tot lor
I al final tu tens raó
I qui són els palestins
Pregunta-ho a Ovidi
I els catalans, qui eren,
No retardarà en un futur
Labraçada dels amants.


Apa! Li enviaré aquest, a veure què li sembla.
Aquest dissabte no sé què fer. Oi que encara recordo el número de lEubalb? Doncs el truco.
Ningú no contesta.
LEubalb és quec, i tot ell fa un aire com dinacabat. Ha estudiat la més alta filologia per treuren alguns ressons estranys a qui lescolta. Al front hi té una creença cega, quasi infantil, catòlica per defecte, que tant pot ser per Déu com pel dimoni. En això té la ment simple dun americà: ell és el bé què hauria de ser, sinó?  que lluita contra el mal.
Em poso a fer quatre cosetes de la llar. I al cap dun moment truquen. És lEubalb.
Daquí a mitja hora al Cata. El coneixes? Et va bé?
Sí... Sí...
Mitja hora i sóc al Cata, i ell, que va en cotxe, no ve. Passa un quart i un quart més, i al final es presenta.
Hola! Canviem de lloc, que aquí passa corrent daire.
Canviem de lloc. Està com nerviós dun triomf a punt dassaborir. Mira una noia asseguda a laltra taula. La torna a mirar.
La meva tesina va treure la nota màxima, i lhe publicada a lestranger.
El que jo encara no percebia, però vaig anar perfilant a mida que anava avançant la conversa, és que davant tenia el mateix Crist explicant al dimoni com li anava de bé la vida. És clar, el dimoni no pot quedar fotut si no en sap res, del que se nha fet, de Crist.
Jo en canvi he fet el cos duna tesi que ha resultat inacceptable, i després de fer-la tota em trobo que he de començar de nou. I la meva tesina va treure un notable i no me la vol editar ningú.
Encara penses que Manili és Ovidi?
Sí, sí. Tu quin signe ets?
...
Doncs aquest són els Fastos. Cada signe és una obra del mateix Ovidi. I dins el text hi ha més text, tot obeint a les normes de lal·literació, o repetició de sons.
Ah somreia com qui va a veure un ximple.
Laltre dia mateix lidiota del professor Gras em va trametre la crítica del meu article sobre Lucà, aquell que diu que el poeta representa en la figura de Cèsar, el seu personatge principal, la seva pròpia mort.

bENvolgut Pau,  noi, perdONa, però fins avui NO M'HA EStat possible trobAR i ENviAR-te la censuRA (altRAMent breu, com veuràs) de l'ARticle. aquí la tENs:  1. Opinió general sobre l'article "ÉS un article EScrit de forMA MASSA PErsonal i poc ACAdèmiCA, AMb rePETicions i AMb antecedents i pARAl.lels innECESsaris i no PErTiNENts"  2. El considera publicable? En cas negatiu, indiqui les seves raons. "NO el considero publicable. NO ES cita ni s'uSA bibliografia PErTiNENt i ad hoc PEr demostRAR RES. ÉS l'opinió, no demostrada, d'un lector avesat, RES mÉS."  Ànims,  Agustí

Mel va esbandir amb quatre arguments perquè no sortís publicat. I el text de dins, el text de dins deia:

Nen marrano, és massa pet i caca. No sé res

Tu creus que una persona que té això a dins ha doptar a una càtedra duniversitat.
I el Trabuco. Mhi presento al despatx amb ledició dEnni feta, anotada, introduïda i corregida, i sense ni mirar-la em diu que faci un altre autor, que Enni és massa difícil.
Tenim que els catedràtics no són capaços darriscar pels altres ni per ells mateixos ni una mica. Per què sels paga? El catedràtic Trabuco és un pobre home, no és res més que això.
Ets una mica dolent em fa llavors lEubalb i em comença a clarificar lactitud. Jo segueixo:
Un paleta posa en risc tot el seu físic per un sou de merda. I un catedràtic duniversitat. Que en principi cobra més. I això és perquè se li suposa més ús de la responsabilitat, trobem que ni arrisca, ni sap què és la responsabilitat.
Trabuco és un pobre home.
Ets dolent, i hauries de ser més prudent metziba.
Ara els aniràs a dir això que et dic jo, a aquests professors!
Home...
Doncs si vols et signo un paper que ho he dit jo, perquè no tinguis problema.
Home... No...

Total, que ens despedim i ni es digna portar-me en cotxe. Que sen vagi a la merda aquest ressentit que quequeja mentre la ment, més ràpida que la parla encara que fos mig subnormal, maquina les seves venjances dopereta.
Vés i troba un bon cony on ficar-la. Que et fa falta.
Espolsem-nos la pols daquesta era: diria que és per reaccionar, que busco les rebaixes morals; reobrir capítols tancats es fa per basarda davant allò que ve, i allò que ve són unes oposicions que shan de passar, un futur, una vida possible però on jo mateix mhe fet la traveta. El record burxant i sofert daquest idiota i la conversa és inversament proporcional a lèxit que constantment mhe anat prohibint. Raja tot de font mateixa, si vegés.
Per cert, que em sembla tenir millors amics, que no pas aquest.
Un de la infància, el Llorenç, daquella infància bestial, manomena amic. Ell és senzill i directe i esmerça des del començament la seva vitalitat en recercar el punt feble del seu interlocutor sobre temes absurds, en què tanta raó pot tenir lun com laltre. Jo el respecto perquè ell és el primer que, en teoria, aposta per aquest canvi global en el món que ningú sap on ens portarà.
Aquell dia, després de la carallotada viscuda amb lEubalb, necessitava discutir.
Doncs em presento a acasa seva a lhora de dinar. Bé, cals pares.
Féu, féu, que ja he dinat.
Tan dhora i ja has dinat? Em fa la Isabel, la seva mare.
Jo en aquest moment preparo oposicions i em quedo a dinar a la Facultat. Quan men canso, surto a passejar, i proposo el tema del dia. Faig:
He trobat una senyora que estalvia tota la setmana per poder-se donar el luxe diumenge de comprar-se un croissant de xocolata.
Ah.
I un ricatxo daquests que, posem, durant una setmana ha de controlar despeses per poder-se comprar un Ferrari... Posem que lesforç de la senyora, velleta, és el mateix que el del ricatxo, i que per tant el fruit que obtenen, a part de la diferència en cost monetari, quant a valor és el mateix.
Val el mateix fa el Llorenç: un Ferrari que un croissant de xocolata? Potser sí. Però darrere de cadascun hi ha els costos de producció i aquests sí que no són els mateixos, en persones i esforç, per fer un Ferrari que per fer un croissant de xocolata.
Ja ho saps quanta energia hi ha en un Ferrari i quanta en un croissant de xocolata? Si els posem cadascun dells a fundar un sistema solar perquè els posem en estat de plasma, durarà més el croissant de xocolata. Lesforç, per tant, per fer un croissant de xocolata és superior al del Ferrari.
Però jo agafo el concepte valor de les coses i trobo que aquest, com més arriba a reduir la seva expressió numèrica, en cost monetari, a canvi senriqueix molt més en expressió qualitativa i purament simbòlica, dabsoluta significació. Vull dir que lesforç és més netament esforç en lexpressió reduïda del croissant de xocolata un cop ens adonem que és el mateix per un Ferrari. Des del punt de vista del consumidor.
Jo hi estic dacord fa la Isabel: la mínima expressió quantitativa sobre el mateix concepte produeix la màxima expressió qualitativa.
Llavors, no sé com, va i la conversa ens porta per altres llocs. La virtut simbòlica i la voluntat.
La cosa va anar que jo defensava limpuls de vida per sobre de tot, i que la raó i la voluntat no hi tenia res a fer. Va sortir el cas daquell tetraplègic, el Sampedro, que es va eutanasiar.
Aquest home raonava que volia morir, però en realitat ell no volia morir. Si ho hagués volgut de veritat, no li hauria calgut maquinar tot allò del cianur teatral o si més no tan dramàticament. Hauria pogut fer vaga de fam i deixar-se perdre.
Però limpuls e vida és purament físic, i tu pots raonar la mort, fet que està per sobre del físic perquè la raó és superior.
La raó mana sobre els sentiments i les emocions? En aquest home, i en molts, no: ells deien raonadament que volien una cosa i el cos els portava a fer-ne una altra.
Raonadament en Sampedro volia morir. Emocionalment volia defensar la causa de la mort i fer-se notori, això li donava vida. Cert que va morir, però després de molta més indecisió que no pas altra cosa.
La conversa es va anar escalfant fins a cotes gairebé roents, amb exemples propis de cada família, de membres que, a veure, si seria bo haver eutanasiat o no per impedir el patiment, i vaig voler posar-hi un gerro daigua fresca agafant un exemple històric i deixant els nostres.
Els nostres havien estat lavi del Llorenç, que va patir una agonia horrorosa, i la meva germana, a qui si Déu o la natura dotés dun instant de raó humana vam resoldre que ben bé podria decidir en aquell moment la mort. Temes, com dic, candents, que calia canalitzar: una mare de vora seixanta bastants i un fill de trenta, es prenien les coses personalment, potser hi trobaven una sal, una energia per dir, una vehemència que no sabien buscar en altre lloc.
I va sortir lexemple dels exemples: la mort de Sòcrates.
Quin home virtuós, Sòcrates, per decidir la mort i la cicuta quan li havia estat a les mans poder-sen escapar! Abans de viure en la vergonya va preferir portar les seves idees fins al final. Ila màxima daquestes idees era el respecte absolut a les decisions de la democràcia. Les seves Atenes don només va sortir puntualment un cop, per lluitar contra linvasor a Marató!
Sí, però Sòcrates deixava dones i fills. Si sescapava ignominiosament perdia els drets sobre el seu patrimoni, i la seva nissaga quedava en un mal pas. A fer desclaus, els hauria obligat Sòcrates si no hagués calculat que amb la seva mort la seva honorabilitat restava intacta.
Això és el que va dir el Llorenç.
Jo no ho podia acceptar, i vinga dir que si Sòcrates havia fet un acte de virtut, de decència, damor al gènere humà...
Virtut? Decència? Ja em diràs què volen dir aquestes paraules, perquè jo no ho sé.
La virtut és saber suportar els mals passos humans prenent fins i tot decisions contràries a la pròpia salut i...
Tu fumes, oi?
Sí.
Cada cop que encens un cigarret, això vol dir que has pres una decisió contrària a la teva salut. És una decisió virtuosa, encendres un cigarret?
Així anàvem fins a llepar els límits de lexasperació amb la nostra diarrea verbal.
Virtut, decència... Per a mi aquestes paraules no volen dir res, pr molt que existeixin al diccionari. El que no es pot comprovar no es pot afirmar que existeixi.
Deseperant.
Així el qui et ven una barra de pa que és pa i ten fas entrepans, si no comproves que aquella barra ha seguit tot el procés damassament i cuita, no existeix i no talimentes. El procés de fabricació que segueixen totes i cadascuna de les barres de pa és impossible de comprovar.
Quedo, amb el cap calent encara, amb la Carla, per acabar de repassar la tarda. Aquella perla ddamiga que ha començat a escriure i que comença a guanyar petits premis. Truco i li faig:
Nhas guanyat un, darrerament?
No, no, ha, ha! Encara no. I tu, com vas? Vols quedar? Avui em va malament. Si mho dius amb tan poc temps, no puc quedar. Normalment entre setmana vaig de bòlid amunt i avall, i els caps de setmana tinc el nen. I els caps de setmana que no tinc el nen men vaig a Mallorca.
Ah, bé, doncs ja quedarem un altre dia.
Penjo.
Quedar un altre dia? Com? Si mhavia dit literalment que en tota la resta de la seva vida no tindria cinc minuts per a mi.
Però la fembra, amb totes les seves contradiccions, és maca per mi i la respecto.
Que sen vagi amb Aristòtil al llit, a veure si fan un bon coit, el qui cregui que lamor i lamistat es regeix per la lògica.
La realitat, ni una no en té, de lògica. Tanmateix la vivim.
Sona el telèfon abans de Sant Jordi.
El número no el conec. És un mòbil. Potser em truquen dun daquests premis que espero amb candeletes que em donin aquest Sant Jordi. Dos de poesia, un de traducció de poesia on he presentat Manili amb introducció i interpretació fresques i meves, i un de divulggació científica on he dut la tesi malaguanyada al Departament. Els classics posaven textos sencers dins els textos visibles. No escrivien pas com nosaltres.
Però lagafo. Una veu fa:
Amb qui parlo?
Perdoni, amb qui parlo jo?
Sóc la Mariona...
La Mariona! La meva professora de música temps ha!

quocum multa volup mihi gaudia clamque palamque

Amb ella i el seu marit, el Quim, si nhem arribat a llegir, de poemes meus i de músiques i pintures seves...!
Ah, hola, Mariona. Què hi ha?
The de donar una notícia horrorosa.
... Aquests deu segons van ser infinits.
Ja se li havia mort feia menys dun any la mare de més de noranta i una jove de quaranta. No volia ni imaginar-me remotament què mestava a punt de dir. No vaig dir res. No podia dir res.
...
Ella, per espontaneïtat lacònica, sense més, com calia fer, fa:
La Jana és morta.
No puc expressar dolor. No puc expressar cap mena de sentiment. Per aquesta punyalada al cor. Em limito a:
I com ha estat?
Un safari, a lÀfrica, amb el pare. Que ja saps que es coneix lÀfrica com ell mateix. Anaven en dos cotxes. En el seu ell i la Jana. El cotxe va bolcar per una duna i quan la van agafar ja era morta. Ell no es va fer res.
...
No podia, no podia dir.
The trucat a tu un dels primers perquè em recordo daquell dia que la vam portar a passejar al parc.
Sí. Tu vas tirar els seus panyals en una paperera, i em vas dir: pensa que fa set mesos aquesta criatura no hi era.
...
Quina edat tenia, ara la Jana?
Demà passat fem el funeral a Santa Maria del Mar a les deu del matí. Digue-ho a la teva mare.
Sí, sí. La mare era davant meu, seriosament sorpresa pel to que em sentia. Però quina edat tenia?
Set anys acabats de fer.
...
La mort de ningú és inexplicable. Però jo aquesta, al cap dels dies me la vaig explicar pensant que la Jana era un àngel. I que aquesta havia estat la seva única culpa.
Rossa, ulls clars, mirada innocent i franca, dintel·ligència creixent amb les coses del món que li passaven davant a un ritme maquíssim, duplicant el seu enteniment a cada pas, un àngel de Déu.
Ara sí que per venjança de la mort injusta agafo el document de la meva tesi, tallo, enganxo, suprimeixo, canvio de lloc paràgrafs sencers i la faig de nou. Que sentengui. Que es pugui entendre.

De cop, magafa lemprenyada dels anys: sóc poeta, sóc escriptor, la meva obra és força bona, i omple el calaix. En faig una llista, de les obres de traducció i de creació pròpia que he fet, i lenvio a una editorial. A latenció de leditor.
Fa, el cos del correu:

A latenció del sr. Vallcorba:
Us adjunto en document de word una llista dalgunes obres de traducció i creació que tinc al calaix. Esperant que alguna pugui despertar el vostre interès, rebeu una cordial salutació,
Pau Elbielsa, professor de Clàssiques.

En lesmentat document de word., hi havia Lucà, hi havia Manili, hi havia Ovidi, hi havia la meva integral, amb introducció, doble text, traducció i notes dels Annals i Epigrames dEnni, totes citades: la meva novel·la dOvidi, els meus darrers poemes, etcètera, etcètera.
La mateixa tarda obro el correu, a veure si em donen una resposta temporal, un ho miraré Res. Bé sels ha de donar temps.
Ja recordo que fa dos anys, als mateixos, els vaig trametre la sàtira tercera de Juvenal traduïda en hexàmetres catalans. A veure si la flor feia estiu i me les encarregaven totes, les sàtires.
Bé és cert que jo recordo com des de fa dos anys encara espera resposta, aquest Juvenal. I aquella tarda, sense res al correu, només va caldre aquella tarda, per començar a sospitar. No em farien cas.
Cada tarda aquesta teoria durant una setmana prenia cos. Sanava corroborant.
Truco el Llorenç. Necessito veurel. És un acte purament egoista i li ho confesso en aquests termes. Si aconsegueixo teure una mica de llum sobre la seva manera de raonar, que pora tothom a desesperar, si aconsegueixo entendrel una mica més, també mentendré més a mi mateix. I la meva tesi, ara en reformes, podrà mostrar-se indestructible.
Jo partia de la idea que el professor de secundària explica tot de metàfores a laula per fer agradable la matèria. I a lhora de defensar quelcom científicament amb un article per a la universitat, ni ell mateix se les creu. Les deixa de banda.
Les Geòrgiques de Virgili són un poema? Una versificació? Són un tractat de les tècniques del camp. I quin valor poètic té, això?
Cap ni un, en principi.
Llavors per què entren les Geòrgiques de Virgili en els plans destudi de Batxillerat, si no tenen cap valor més que el de ser un tractat tècnic? El professor de secundària surt daquest mal pas dient que quan Virgili descriu la societat de les formigues, està pensant en realitat en la societat del seu temps. I defensa que les Geòrgiques són un tractat suggestiu de la condició humana.
I com ho demostra?
No li cal. Simplement, quan ha de demostrar, es dedica a llegir pedres. No tracta mai Virgili. I si algun universitari segueix defensant aquelles idees suggerents que ell li va exposar al batxillerat, simplement amb una ganyota riallera, li fa:
Tu delires.
I es queda tan ample.
Per això pensava jo: els arguments desesperants del Llorenç posen de manifest la falta de compromís dels professors i de tothom en general entre les seves idees, que no sap ni don li vénen, i el eu raonament pràctic. Volia investigar-ho.
Avui no. Faig un treball amb la Laura. No sé quan ni com acabaré.
Tiran más dos tetas que dos carretas. Va bé. Ja quedarem.
El dia següent va treballar tot el dia, i a laltre fins les nou.
Jo estava desesperat. Vinga enviar-li missatges sense resposta. Em pujava per les parets.
Per fer bullir lolla, mentrestant, tinc qualque alumne particular que no estudia quan toca.
De moment dos. A un, el Jaume, li costa molt entendre els conceptes abstractes. Laltre, en Josep, és intel·ligentíssim i no sorganitza gaire. Ara toca parlar daquest. Daquest i de la seva mare.
Quedem un dilluns, em presenta el seu fill, parlem del problema, quedem que li faré classe els dimarts i els dijous, de vuit a nou del vespre. Dimarts. Una classe normal. Acabo i la mare em fa:
Què, com el veus?
Precisament en el moment que mhavia de pagar la classe.
Jo no sé què li dic. Però francament, magrada fer classe a un alumne intel·ligent. Li dono el precepte, des del primer dia, que es compri el Quixot, que hi treballarem.
Dijous. Toca repassar socials perquè lendemà té un examen.
Laltre dimarts: mensenya lexamen corregit. Un tres i mig. La seva mare em demana explicacions, amenaça el Josep que es quedarà sense pintar el dia de Sant Jordi (ell havia comprat esprais de colors) i no es limita a això: a partir de llavors interromprà la classe al seu gust i albir.
Dimarts després de Sant Jordi, li faig:
Què, ja tenim el Quixot?
I la mare del noi, com si la cosa anés per ella:
No li compraré el Quixot. Prohibit. Ara toca fer els deures per aprovar les assignatures.
I jo comprovo com, quatre-cents anys després de la seva publicació, aquesta obra segueix sent objecte de la censura.
El Quixot fa por, penso, perquè ensenya a pensar amb llibertat. Llibertat creativa.
I la mare den Josep, una mera funcionària dun aquari municipal que se les dóna de docent perquè ha de dir als nens que li vénen de les escoles que un peix groc és diferent dun peix vermell, no pot suportar la vena creativa del seu fill. La creativitat posa a parir lordre establert per fer-ne un de nou. I això fa por.
Total que el proper dia fem deures.
Arriba la mare, interromp cada dia amb més ínfules, i diu:
Sóc professora (sic!) i sé què li convé al meu fill. Els deures els ha de fer ell. Aquí que faci esquemes. I aquí no li donis explicacions. Per això ja té els professors. Que texpliqui ell les coses.

Truco la Carla. La felicito pel seu segon premi en un concurs on tenbé mhavia presentat jo i el primer era una merdeta. Jo res de res, i el premi era un rellotge perquè lorganitzava un orfebre.
La Carla em va sentir tan enrabiat i defraudat per aquest Sant Jordi, que va decidir fer un gest.
Pau, no et preocupis. Quan vagi a buscar el premi a la joieria demanaré un rellotge dhome i tel donaré.
Carla, això marriba. Tho agraeixo profundament. Però...
Res, que jo sóc al·lèrgica a tot el que no sigui or i plata.
Bé. Tho agraeixo. Per mi serà realment com si hagués guanyat premi. Tindrà el mateix valor.

Aquí és on la vaig cagar, perquè vaig posar la meva felicitat a les seves mans, felices en la mateixa mesura que voraces de premis. I quan algú té a les mans la felicitat dun altre, per pura raó humana, per molt amics que siguin, i com més amics siguin millor, doncs decideix, com que se li atorga un poder; castigar-lo.
La merda de la condició humana és aquesta. Digue-la a qui vulguis. Sen riurà.
El dia següent, és clar, la trobo pel carrer, i el primer que em diu és, ensenyant-me un rellotge de dona:
Mira, ja mel tenien embolicat i no he pogut dir que no. Oi que és maco?
Has fet bé. És molt maco.
Vols que prenguem un cafè? Tinc cinc minuts.
Va bé. I entrem en un bar.
Bé. Men sobraven quatre i mig per la venjança.
Li exposo, amb rigorosa lògica aristotèlica i exemples, la fal·làcia de la meritocràcia. Com un geni pot passar desapercebut i ser transparent per als altres. Com no hi ha cap criteri i nhi ha la total mancança a lhora de valorar les obres literàries. Tot això, ja que amb ella era impossible, va ser un coit amb Aristòtil i amb els exemples històrics. El mèrit literari va veures forçada a admetre que en ella depenia completament dallò que nopinessin els altres.
En marxar, fa:
No sé, em sembla que això que dius està fora de la realitat.
I adéu.
Tranquil·la, Carla, que només passaran dos mesos i mig i això que dic estarà dintre de la realitat: passaré les oposicions, i allò que entens per realitat ho podràs ofendre davant qualsevol altre aturat, ja no més jo.
No en tenia prou, vaig al locutori, consulto el correu que ja suposava sense resposta de leditor, i escric:

De Pau Elbielsa a Jaume Vallcorba:
Ja fa uns dies vàreu rebre un correu meu proposant-me com a autor per a la vostra editorial amb un ventall dobres que considerava podrien haver estat del vostre interès. Pel que sembla, no només no ho deuen haver estat, sinó que ni tan sols us heu dignat emetre cap mena de resposta. Bé: lestatus social dun escriptor amateur no és aquest el lloc de discutir quin és o ha de ser, el que sé del cert és quina mena de personalitat posa de relleu la mera indiferència que sembla definir-vos pel que fa a mi. Us he dinformar, que, si escric una carta al rei, el rei em respon; si escric un correu al president del Parlament, el mateix president del parlament es digna contestar-me: en quina categoria cal situar-lo, doncs, a vostè. Segur que en la del rei i en la del president del parlament és impossible. Gràcies per haver llegit i salut.
Pau Elbielsa i Mialet, professor de Clàssiques.

Llavors sí que es va veure mogut a respondre, leditor. Fent

Re: De Pau Bielsa a Jaume Vallcorba
Distingit senyor Bielsa,
el dia 20 em vau enviar un correu electrònic proposant-me unes traduccions. Li deu constar que el dia 3 és Sant Jordi, festa del Llibre des de fa molts anys, circumstància aquesta que exigeix gairebé dedicació absoluta als editors, i no solament en aquesta data exacta. El 23 era dissabte, el 24 diumenge, festa, i el dilluns, ahir, el 25, un dia en el qual muntanyes dassumptes esperaven (i alguns encara esperen) solució. Avui tanmateix, esperava poder-men ocupar, fins que he rebut el curiós correu que pot llegir a sota (enviat ahir, dilluns a un quart de deu del vespre). Lamento haver-li de dir que no podré editar les seves traduccions perquè la programació és molt plena. Atentament, Jaume Vallcorba.

Com li agraeixo el gest. No esperava menys dell. No va caldre contestar-li, com qui parla amb una paret, i lamistat amb la Carla es va veure lliure de retrets.








 S
DOCTORAT

Condom: A veure, ara que hi sou tots: us heu llegit lEneida de Virgili?
Tots: Sííííí...
Condom: I algú em pot dir ara de qui era, lEneida?
Pere: Aquesta que té en Pau era meva, però me la va demanar i encara no me lha tornada, per la qual cosa podem resoldre que lEneida és meva però que el seu usdefruit és den Pau.
Pau: Això és mentida! LEneida és de qui la treballa!
Pepa: Ah...com la terra?
Tots: (a Pau) Comunista!
Condom: No fugiu destudi! Vull dir lautor, quin era lautor de lEneida!
Pere: Això és fàcil: lautor és el senyor Fondo, un erudit de Buenos Aires.
Pau: Jo ho puc subscriure: el llibre que he treballat el firma un tal senyor De Cultura...
Pepa: Ah...com el Liceu?
Pau: ...Económico.
Pepa: Ah...com el sabó?
Tots: Rendeix més que no costa!
Condom: Aquesta és leditorial! A veure: quin nom hi ha damunt del títol, no sota, no sota...damunt!
Pere: Aaaaah! Virgili.
Condom: Hi esteu dacord?
Teresa: La meva és un plagi! La meva és un plagi!
Condom: I qui és limpostor?
Teresa: Una tal Biblioteca, aquí ho diu ben clar, al lloc de lautor: Biblioteca de Clàssics Grecs i Llatins!
Pau: Aquesta sí que és una lliçó difícil!
Condom: I com ho sabeu, que lEneida la va escriure Virgili? A veure, contesteu.
Pere: Jo no la vaig escriure.
Pau: I jo tampoc.
Pepa: (se sent observada) Juro que...jo no he estat!
Condom: És clar que cap de vosaltres: lEneida existeix molt abans que nasquéssiu!
Pepa: Com quan?
Condom: LEneida existeix, com a mínim, a partir de lany mil nou-cents cinquanta set, que és quan vaig néixer jo.
Tots: Aaaaaaah...
Pere: Però, però...no ho entenc!
Condom: Què és el que no entens? Si és molt fàcil!
Pau: A mi tampoc no em quadren les dates, perquè lany mil nou-cents cinquanta-set encara no shavia inventat lescriptura. Així, com es podia escriure sense escriptura?
Teresa: I qui ho diu que no shavia inventat? Com ho saps?
Pau: Perquè recordo perfectament quan vaig aprendre a escriure, i corria lany vuitanta-dos ben entrat.
Tots: És veritat, jo també!
Condom: Això és un error de perspectiva: quan vosaltres vau néixer, jo ja sabia escriure.
Pere: Des de quan?
Condom: Des de lany seixanta-dos, com a mínim.
Pepa: Ara ho entenc! Lescriptura existeix des de lany...
Tots: Seixanta-dos com a mínim!
Condom: Bé, doncs: ara que comenceu a entendre, passarem a qüestions més subtils de lalta filologia. Dacord?
Tots: Síííííí!
Condom: Com que tots us heu llegit lEneida i avui heu après que era de Virgili, passarem als caraculi carmina. Us sembla bé? (silenci general). Bé, doncs: apa. Llegirem aquell que fa odio i amo. El teniu tots? És igual. A veure, Pere: què ha volgut dir Caraculus quan deia que odia i que ama.
Pere: No ho sé. Potser que sent dues emocions contràries?
Condom: Oh, no: aquesta és una lectura massa fàcil. Fixat en les lletres, i el que ens diuen. Algú pot proposar una lliçó més difícil, i per tant més bona per a la filologia? Fixeu-vos en les lletres...
Pau: Que ama i que odia?
Condom: No són pas aquests, els verbs! Digueu-ne uns altres!
Teresa: Que vol i dol? (Condom va fent que no amb el cap a cada aportació dels alumnes).
Pepa: Que creu i no creu?
Pau: Que cara i creu?
Pere: Que cap i pota?
Pepa: Que cul i merda?
Condom: No, no i no! Fixeu-vos que els antics no distingien pràcticament gens en la grafia entre la de i la ela. Voleu més pistes? Tampoc no distingien entre la ema i la ena. Què? Us ho he de posar més clar? Vinga! Allò que amb tota seguretat Caraculus ens està dient aquí no és pas <<odio i amo>>; si fos així no hauria passat la censura eclesiàstica. El que realment deia loriginal no era <<odio>> sinó olio, i no era <<amo>> sinó ano. No ho veieu clar, així?
Pere: Doncs...no gaire, la veritat, més aviat obscur.
Pepa: I a què es referia?
Condom: Doncs amb tota seguretat es referia a la prèvia de lacte sexual entre el poeta Caraculus i un altre home, és evident, i com que no tenien en aquell temps vaselina, havien dagafar altres substàncies.
Teresa: Però a mi no em sembla que hagi pogut voler dir això. Em sembla que odiar i estimar són dos conceptes lògics en un poema.
Condom: Això és una qüestió de gustos, i ja sabeu que sobre gustos...si no tagrada la meva lliçó a un altre li agradarà. Deixam que pregunti als nois. Què? Us ha agradat, la meva lliçó?
Pere: A mi em sembla que quan Ovidi diu <<odio i no puc deixar de desitjar el que odio>> sestà referint a aquesta idea de Caraculus sense el canvi que vostè ha proposat.
Condom: Tu tens un sol testimoni, jo en canvi en porto molts. Des del plom dEmpúries parlant del comerç doli, fins a les troballes arqueològiques de llànties amb oli, passant pel conte de Psique i Cupido en què apareix clarament en un moment de gaudi marital la cremada amb oli. El mateix puc dir per a la segona paraula: està suficientment testimoniada perquè no lhaguem de posar en dubte. Aquesta és la lliçó definitiva.










Pau: Digues-me, Pere; de qui és aquest paper? Per ventura és el paper de la Pepa?
Pere: No, certament és el de la Teresa; ara fa poc me lha confiat la Teresa.
Pau: Oh Virgili sempre, traducció miserable! Ella, dementre, escalfa en Pere, i la lletra, mentrestant, no coneix amo ni creix nodrida de saviesa!
Pere: Fés el favor! Perquè jo sé molt bé quin un etsho miraven de reüll a la gespai sota quinaperò les mosses sen reienpinassa.
Pau: Deuria ser aquell dia, recordo, que vas prendre la traducció a la Pepa i com que la pobra no hi entenia un borrall, et vas posar en evidència davant den Mena!
Pere: Què podran fer-hi els professors, quan és tant el que gosen els...gossos?
Pau: Que no ets tu el dels lladrucs a la porta quan arribes tard i no vols que ningú surti a lhora?
Pere: Vols que lluitem, minyó? Jo hi poso la traducció de Virgili de la setmana que ve, i no faràs el ridícul si la guanyes!
Pau: Jo, en canvi, hi posaré el resum de la tesi den Mena, i si la llegeixes ja veuràs com es posa i shi posa!
Pere: Fet! Però mira que ja hem entrat a lantre, minyó, deixa la resta, que ja tenim aquí en Mena...
Mena: Estimats deixebles, avui farem un tast de Virgili, ben condimentat amb la descoberta matemàtica que vaig fer al vers noranta-tresè de la bucòlica vint-i-cinquena.
Pepa: Senyor Mena, senyor Mena!
Mena: Què hi ha, estimada marreca?
Pepa: Que no eren deu, les Bucòliques de Virgili? Ens ho va dir!
Mena: Deu, vint, què hi fa? Nhi vaig afegir unes quantes a lestiu, i ningú no se nha adonat, del canvi.
Tots: Però, però...
Mena: Però res! Ara escolteu el vers noranta-tresè de la bucòlica vint-i-cinquena. Fa així: repetiu amb mi: Pater noster...
Tots: Pater noster...
Mena: Qui es in coeliis...
Tots: Qui es in coeliis...
Mena: ...Amen.
Tots: ...Amen.
Mena: En aquella època, Carles Riba es trobà amb un cec, i el cec, topant amb ell, li va dir: <<vigila per on passes! Que no hi tens ulls, a la cara?>> i Carles respongué: <<com ho saps, si en tinc o no en tinc, parla per tu!>> Aleshores el cec, reconeixent que havia arribat Carles, va dir: <<ja arriba Carles! Arriba a casa, arriba a Espanya!>>. I Carles, gaubant-se de la seva gent, va dir: <<on vius tu?>> I ell en resposta va fer: <<visc aquí, visc a Catalunya!>> Des daleshores Catalunya fou cristiana o no fou, i els fidels em van fer reverència amb els dits en pinça duent-hi el petó a mi, en Mena, pels segles dels segles. Paraula de Mena...
Tots: ...Arriba Riba!







Pau: Ha arribat, el professor Trabuco?
Eudald: Està fent classe a laula de repàs/recuperació: de seguida vindrà.
Pau: No em podries imprimir un disquet? Estava tancada la botiga.
Eudald: No pot ser: sens han emportat la impressora. No funcionava. Però diguem: com va tot?
Pau: Molt bé (a veure si ja ronda per aquí en Trabuco): ara sé perfectament llatí i grec a bastament, i ja no em cal llegir si no és un encàrrec. Havia quedat...
Trabuco: (entra) Ah, Pau, sí que havíem quedat! Minteressa molt el treball que em porta! (a Eudald): Escolta, tu que ja tens feta la tesi, porta-me-la, que la posarem al meu disc dur, qui sap: a casa et poden entrar lladres i buidar-te-la, i ja ho diuen que més val lloc conegut que llavi per conèixer.
Eudald: El que és bo és poder sucar el xurro.
Trabuco: No siguis xarnego! Es diu sucar el melintro: jo me lintro, nosaltres ens el intrem i tu tel...pintes a loli! Ha, ha! Tinc més poder que el president dels escacs bonics! (a Pau): i tu, què em portes? (Pau li lliura un plec de fulls sense enquadernar): a veure, a veure...
Pau: És el meu treball exclusiu de quatre anys de dedicació...
Trabuco: (fa una ràpida passada de fulls, tots en blanc, com per posar-los a la fotocopiadora, amb les mans, shi venta, shi grata, fa de tot menys intentar llegir una sola paraula): aquest paper pot irritar les natges...
Pau: Tot és qüestió dacostumar-shi...
Trabuco: Això és un assaig, i els assaigs no poden entrar a lAssociació Bernat Pudent!
Pau: Però...com a tesi?
Trabuco: Perfecte, perfecte com a tesi! Mentre no te lhagi de dirigir jo...!
Pau: Ara que lha llegit a fons...digui-men més coses...
Trabuco: Aquest text llatí que has treballat és molt difícil, i és una obra per tenir-la al calaix...a veure...quin dia és avui?
Pau: Trenta-u de febrer del dos-mil cinquanta-set i mig, després de Bernat Pudent!
Trabuco: I jo ara tinc cinquanta-set anys, per tant! Com que em penso haver mort als vuitanta-sis, el deixaràs trenta anys al calaix! És el que el mestre Pols, nom profètic, perquè ara no és res més que pols, ha, ha, pobret, em va recomanar quan li vaig voler editar a lAssociació la primera cartilla dautor desconegut, la llatina, naturalment...
Pau: Mea mater me mimat, mea mater me amat...
Trabuco: És clar: donada la dificultat, em va proposar que comencés per una autor més senzill, i vaig fer lAlquimista.
Pau: LAlquimista? Però no és una obra portuguesa?
Trabuco: Tot són llengües: la vaig traduir al llatí i de nou al català, i així em vaig sentir útil al gran públic, i així lAssociació Bernat Pudent no morirà mai, si amplia la nòmina dautors clàssics a traduir, no trobes?
Pau: Ja lentenc. Vostè és el salvador de la pàtria literària! Donim més consells, que estic desitjós de la seva saviesa!
Trabuco: Per començar, llegiràs Plaute!
Pau: Ja el vaig llegir amb en Carbó, i em va posar matrícula.
Trabuco: Però no el coneixes! No et pensis que vol dir res que hagis acabat la carrera! La llicenciatura no et dóna cap llicència! Ni el doctorat! Qui en sap només sóc jo.
Pau: I què més?
Trabuco: Pren-te una valeriana i llegeix Valeri Gras. Ara nhi ha una edició molt bona. Sempre me la llegeixo quan passejo, vinc a la universitat, vaig pel tren, fins i tot la llegeixo quan vaig a pixar, i per no haver de deixar el llibre per baixar-me la bragueta, mho faig a sobre.
Eudald: Ja deia jo, la flaire...
Trabuco: I ara me nhe danar: tinc classe amb els de primer/daguts, al primer pis. Fins després.



Pau: Thas après els noms dels professors?
Pere: Encara no, nhi ha molts, i són difícils de recordar. I com volen que ens hi dirigim?
Pau: No pas de tu, cal mantenir la forma, si no, diuen que som falangistes perquè els saludem de camarades.
Teresa: Voleu callar?
Pere: Ja hi som tots.
Pau: Recorda, la forma, sobretot.
Alguns: Xxxxxt, silenci!
Carbó: Tot seguit procedirem a la presentació del curs, i direm allò que sespera de vosaltres. No és altra cosa que aprendre a traduir els textos llatins i grecs, i aprendre a criticar-los.
Trabuco: Jo per la meva banda us ensenyaré a traduir una línia en dues hores.
Carbó: Però jo abans us faré traduir vint línies en deu minuts.
Mena: El que em sembla important és que aprengueu el parenostre en llatí: sense això no podeu anar enlloc.
Trabuco: I els noms de les plantes en antic persa, avui dia són necessaris per anar a qualsevol discoteca.
Condom: Ja us aixecarem drets, ja! El que cal és que sapigueu parlar en llatí, perquè avui dia ningú no és ningú si no sap parlar en llatí, i us en posaré un exemple, un exemple amb el que amaniu els macarrons, sí, sí, els macarrons! Vosaltres sabeu què és la salsa Venus? Que no contesta ningú? Vinga, que surti algú!
Teresa: No hi ha més remei que intervenir.
Pere: Però qui? Sels veu tan engrescats...Que algú surti, per favor.
Pepa: És això, doncs: una salsa.
Condom: Veieu? Aquestes són les idees que us haurem de treure dels caparrons de pardals: salsa Venus és llatí, i significa <<oh, deessa Venus, que véns de la mar salada!>>. I a veure: algú sap què significa veni, vidi, vici...? veieu com encara us heu de formar? Aprovar les assignatures serà certament fàcil, tan fàcil com una digestió agradable, però treure bona nota serà certament difícil, tan difícil com una digestió pesada. Just en el moment de corregir els exàmens. Tot depèn del pernil que hem menjat per dinar: si és de pota negra, fa la digestió agradable, i si és daquell dun euro els cent grams, la fa pesada: en el fons, tot depèn del que mengem. A vosaltres us correspon lesforç.
Pau: Què diu, ara, aquest, de ficar la pota?
Teresa: Pota negra! I calla!
Condom: En el fons, tot és una gran metàfora dels plats, i quan mengeu salsa Venus recordeu que heu vingut perquè Venus ha volgut que ens trobéssim. Nois, menteneu...o no menteneu? (es pentina amb la mà en un gest efeminat).
Pau: Jo només entenc que no entenc res.
Mena: El que el professor Condom volia dir, jo ho dic a les noies.
Trabuco: I jo als camells! Però no fugim destudi. Heu de saber la gran importància dels clàssics. I algú de vosaltres es preguntarà per a què serveixen. Vinga va, pregunteu-vos-ho.
Tots: (mirant-se encuriosits i repetint): Per a què serveixen? Per a què serveixen?
Trabuco: Per posar pernil al pa amb tomàquet! Hi esteu dacord? (mirada aterridora) Hi esteu dacord, molt bé! A partir dara sabreu el que són unes classes ben organitzades, uns currículums ben estructurats; tots treballem amb una base, aquí: ensenyar.
Mena: Vinga, va, ja heu sentit el professor! Ensenyem-nos! (salça, es fa el senyal de la creu, afectat, i torna a seure). Ara, els que heu tret més dun sis a la selectivitat, quedeu-vos, que farem la rifa dels becaris (treu un bombo amb boletes); la resta ja podeu marxar (marxen uns quants, es queden Pere, Pau, Teresa i Eudald; Mena comença a girar el bombo i els crida un per un amb ordre, i els va dient:) A veure, vostè...un quatre...beca de quart curs! El següent!...Un...u...beca...denllustrar-me les sabates...el següent...un cinc...beca de doctorat...i a lúltim...un dos...beca per a treurem els pèls del nas! Ja podeu marxar. Ens veiem a classe.



Pau: Fes-me lloc.
Pere: Aquí.
Trabuco: Per començar, he de transmetre a tot lauditori les excuses del President de la Generalitat que no es podrà personar a lacte perquè li ha sorgit un concert de roc català del qual no ha pogut esquitllar-se.
Pau: Va bé. Atents.
Teresa: Silenci!
Trabuco: Per continuar, cal que digui la tasca que lAssociació ha fet a favor de la cultura catalana, tot acostant els clàssics grecs i llatins a versions llegidores i populars, a labast de tothom que hagi fet la bàsica?
Pau: Abans de quatre llicenciatures!
Trabuco: LAssociació Bernat Pudent ha obert horitzons des de sempre, i el gran prestigi que suposa haver-ne format part no es troba només al llustre actual de les nostres sabates impecables, ni al futur llustre del nostre calçat etern, els taüts que ens dignifiquen, no: també es troba sobretot en el fet que per la Bernat Pudent no passen els llustres, i aquí ens trobem com van fer els nostres ancestres, ells de cromanyó, nosaltres de cromo nyu, com es veu en lemblema de la nostra Associació, un nyu en un cromo, que simbolitza la pau del traductor fent una obra dart de moltes coloraines, ells, deia, celebrant els primers centenaris, nosaltres ja el setanta-novè.
Pere: I que duri!
Trabuco: Perquè avui fa set mil nou-cents anys, que el gran filàntrop Eudald Canigó va inventar lescriptura (Condom no ho aprova amb un gest de cap), i amb ella els nostres volums irreprotxables. Les primeres edicions dun Ovidi en vida seva i dun Virgili les vam promocionar nosaltres fa tan sols dos mil anys, quan ens havíem assegurat que no deixaven drets dautor, en el cas dOvidi, perquè lemperador August ens va fer cas i el va portar a prendre la fresca, i en el cas de Virgili el mateix, tot i que el va torrar al sol. És per aquests atzars històrics que, tant bon punt vam començar la Col.lecció ho vam fer amb un esperit domplir el buit que la necessitat de tenir els autors més importants de lantiguitat a la nostra llengua demanava: per això, enlloc de començar per traduir Homer, que és el primer autor dOccident i per tant el més valuós, set llocs sen disputen la pàtria, vam decidir començar per Cornelio Cipote, i pels Caraculi carmina, tot afegint les Vides de llepafigues il.lustres de Putarc. Vam continuar amb les comèdies de Plató i els diàlegs filosòfics de Plaute (Mena fa que sí amb el cap), i Tersites, ja menjats per les termites, no hi fa res, ens els vam inventar, per això estem a disposar. Lúltim volum és la gran lluita nazi explicada per lAri Tòtil segons la va viure, perquè no ens cansarem de promulgar els ideals que han fet grans les nacions. En preparació hi ha la integral de Sabo i la de Zuló, per no esmentar Heròdot, Culà, i Frigorífic dEsparta. Un aplaudiment! (aplaudiments)
Mena: Té la paraula el professor Carbó.
Carbó: La democràcia espartana, de la qual hem après tant els darrers segles, és la que ens ha inspirat a obrir amb orgull la nostra gran saviesa al públic en general, a tothom, excepte aquells que llegeixen qualsevol altre tipus de lletra impresa com ara diaris, premsa esportiva, novel.les, poesia destar per casa, etcètera. Nosaltres només ens movem amb allò que és elevat (mica en mica es va elevant el seu seient amb ell); ens enlairem a les altes regions on només habiten les muses i els déus grocs de la nostra volença, i arribem a cotes insuperables de dignitat, prestigi, importància, i humilitat alhora també, de veure els altres humiliar-se sota nostre (el seient cau de cop). Té la paraula el professor Mena.
Mena: Les primeres paraules de la primera traducció del primer volum publicat a la nostra Col.lecció de la Bernat Pudent, profètiques, fan així: <<merda! On he deixat el paper de vàter? Tant se val: això em servirà.>> Es tracta dun volum fragmentari, que de fet només conté aquestes paraules i la resta són pàgines arrencades, tal com ens han arribat. Hem de pensar, doncs, en la rica simbologia de la merda entre els antics, la merda que per ells era la divinitat quan havien de creure en el més enllà, i podem dir que entrava en els seus costums culinaris. Acabo esmentant que us hem preparat a la sortida un piscolabis basat en la cuina clàssica i en aquests textos que tant ens engreixen, perdó, vull dir enriqueixen, de la seva substància. Fins aviat. Si ens disculpeu, no us acompanyarem, perquè hem de tornar al taxidermista que ens prepari per al proper centenari de lAssociació Bernat Pudent: emplacem amb una abraçada fins aleshores els vostres néts, perquè és cert que aleshores vosaltres no sereu ja més damunt la terra, pringats!






Carbó: Comencem les proves orals i definitives.
Coixí: No fan per obrir-se la bragueta, no ho entenc. No són orals, les proves? Quins nervis!
Carbó: Senyor Bonet, a veure: quina és la seva especialitat?
Bonet: El paper de lesponja a les cases de barrets romanes relacionat amb la poesia dOvidi.
Carbó: Molt bé, doncs; tenint això en compte, ens respondrà la pregunta següent: en quins casos de verbs linfix -sk- no presenta cap matís freqüentatiu segons el gramàtic Priscil.là i en quins casos sí?
Bonet: No el presenta en les conjugacions segona, tercera i quarta, i sí en la primera, de tema en a, segons diu a la pàgina quatre-cents quaranta-set de ledició del seu tractat (remor crítica general i comentaris en veu baixa del tribunal).
Condom: Correcte!...vull dir bé, bé...pot seure. Ara aixequis vostè, becari Coixí. (Coixí saixeca amb una esponja a una mà i una botella de sabó a laltra). Què fa amb això? Es troba en una oposició, ho entén? O-PO-SI-CIÓ! La higiene del professorat pertany al segon curs de la beca.
Pau: I a primer, amb la llengua.
Trabuco: No és un secret que en vostè hem dipositat grans esperances, però el moment crític de demostrar la seva vàlua com a professor daquesta universitat no li podem ni li volem estalviar. Per tant, permetrà que li posem una pregunta més complicada. Lopositor Bonet ja ha respost bé, ara li toca a vostè superar-lo. Ànim.
Carbó: A veure, Coixí: quina és la seva especialitat?
Coixí: La pelussa del cul. La sé treure, de bé...! I després en faig boletes. Volen ara...?
Carbó: Després, després. Ara mhaurà de contestar la pregunta següent; faci-ho bé i deixins en bon concepte.
Coixí: Endavant. Estic preparat.
Carbó: Molt bé: diguins la declinació de <<rosa, rosae>> (Coixí dubta).
Pere: Ja la ballem!
Coixí: Rosa, rosae, rosam...(dubta una estona que es fa llarga i hi torna:) rosa, rosa, rosam...(torna a dubtar:) rosa, rosam, rosae...(duna tirada:) rosa, rosa, rosammmm...morena, pèl roja, castanya!
Trabuco: (i els altres del tribunal a luníson:) Bravo! (Trabuco sol:) Senyor meu, està acceptat: ha passat loposició.



Mena: Per què no, Coixí, ja que hem coincidit, bons col.legues, tu per a inflar les notes dels bords, jo per dir versicles, ens asseiem de costat aquí, entre pinyes obertes?
Coixí: Tu major, és que jo tingui el teu parer, oh Mena, tant si estàs preparat per donar lextremaunció com per confessar per darrera vegada el capellà Bala, catedràtic estimat per tots nosaltres. I no crec que la teva laïcitat sigui cap impediment.
Trabuco: (afegint-shi) És clar, pobret, com que sha de morir aviat, li hem fet un sopar dhomenatge. Però ja ve (va entrant gent, tots els professors de lobra, i a lúltim, fragilíssim i vell com un cristall de Venècia, Bala, que pren seient, mig absent, tot i que més dun fa per saludar-lo: Bala es posa al centre de la taula).
Condom: (brandant una cuixa de xai amb la mà dreta) A menjar! (tothom es posa a engolir els plats en una actitud més que grollera, mentre es veu en Bala al centre amb les mans juntes beneint la taula i finalment fent el senyal de la creu sobre el seu plat).
Trabuco: (donant un cop de colze a Bala que li provoca un ensurt passatger). Expliquins, mossèn, aquella vegada que va veure Josep Pla i què li va dir! (escolten uns pocs sense deixar de menjar, eixugar-se els morros amb les mans i repetir aquesta operació constantment; la resta fa el mateix, sense estar pendent den Bala i la conversa, però gesticulant, rientde tant en tant, en les pauses, esclata una rialla mofeta per vés a saber quin acudita més, altres gestos com gratar-se laixella, el cul, o altres, a discreció).
Bala: Doncs simplement això: es va interessar per la meva obra i vam tenir una llarga i cordial conversa.
Trabuco: Això i res més? (pausa) Però home! (pausa) Digui-ho tot, va, vinga, digui-ho tot! (en aquesta darrera ordre sha produït un silenci sobtat i lhan poguda sentir tots els comensals).
Tots: (vociferant a luníson, naturalment a Bala i excepte aquest) Que ho digui tot! Que ho digui tot! Que ho digui tot!
Bala: (molt serenament, com abstret, amb un fil de veu, i plena seguretat de si mateix) No, si no hi ha res a afegir, aquest és el fet.
Trabuco: Expliqui com Pla li va portar una safata amb cinquanta duros de plata! (exclamació general).
Condom: (salta) Cinquanta duros de plata! Que amagat que sho tenia, el murri! (rialla general, en aquell moment passa una cambrera prop de Condom i aquest lagafa per la cintura i se lasseu a la falda; li toca un pit tot fent pinça amb el dit mig i el polze: tothom se submergeix una bona estona en la cridòria; en Bala, dementre, distingit de la resta per un fil de llum vertical de la qual els altres no participen, menja tranquil, entre gestos obscens, fins i tot algú pot pujar a taula i fer el joc del potro; Bala, ni simmuta, segueix amb el seu ritual de menjar tranquil.la i pausadament, amb forquilla i ganivet, laliment).




Carbó: Ella va ser la primera que es va atrevir a empastifar les obres clàssiques, i no va posar-se vermella, la nostra Facultat, de sojornar antres grisos com capses de sabates. Aleshores ens va donar llicència, a nosaltres, els professors, per fer el que ens donés la gana, i com que tret de Virgili no hi ha perfecció, vam poder tirar per terra tots els altres. I que Virgili és perfecte és tan cert com...com què diríem que és cert? Com la mort, ha, ha! Perquè si sé alguna cosa és que tots vosaltres morireu, i que gràcies al meu mètode de llatí ja no hi ha ningú que nestudii, per això us haureu de dedicar a descarregar camions, pobrets. Però entrem en matèria. Partint de la base que Virgili no sequivoca en res, afirmarem en conseqüència que els altres sequivoquen en tot. Agafem-ne exemples. Va el primer. Llegeixi, Pepa.
Pepa: <<Fins quan, Caterina, abusaràs de la nostra paciència?>>
Carbó: Tothom dacord amb la lectura? Calia dir Caterina perquè el públic actual no ho entendria, que un home es pogués dir Catilina, tot i que hem de conservar el nom de Catilinàries perquè així ens ho exigeix la tradició. Sha dactualitzar els clàssics! No ens rovelléssim! Vinga, el següent! Llegeixi, Pau.
Pau: <<Temo els Danones fins i tot quan porten regals>>
Carbó: És clar que loriginal escrivia <<temo els Dànaus>>, però això sha dactualitzar, ins i tot tractant-se de Virgili, i la paraula actual més propera és el Danone que tothom menja i que ve amb un regal tot sovint, un obridor, una cullereta, etcètera. Per tant, ladaptació és més que bona. Vinga, Pere, el tercer.
Pere: <<Tu també ets bruta?>>
Carbó: Loriginal deia <<tu també, Brutus?>> però això no té cap actualitat. Si pensem que els antics eren bruts i que Brutus, com que era antic, ho havia de ser, i si trobem que tots eren invertits, així no hi ha cap obstacle per dir en femení <<bruta>>. Vinga, el següent, Teresa.
Teresa: <<Mousses de Sicília, elevem un poc la tonyina>>
Carbó: Naturalment avui no tenim Muses, però sí que tenim el postre de la mousse, que shi assembla molt, i com que els antics, si podien o no elevar una tonada no se sap, però el que és cert és que en català és impropi, això delevar tonades, cal actualitzar-ho en tonyina. Algun comentari?
Pere: Però el sentit, es preserva?
Carbó: Si ho deixem com estava, llavors ningú no voldrà llegir-los, els clàssics, i cal que tothom els llegeixi, tothom sense excepció, tots els clàssics, i com més allisats millor. Cal fer-los normatius sobretot, i normals, que els pugui entendre la gent normal, i que parlin de les coses davui dia.



Condom: A veure, Pere, tradueixi el fi poema eròtic que ens toca avui, aquell dOvidi.
Pere: Vol dir el priapeu?
Condom: No és cap priapeu, però vinga.
Pere: <<Podria dir-te obscurament dónam allò que em pots donar tantes vegades com vulguis i no hi perds res.>>
Condom: Tothom dacord? (silenci general:) segueix.
Pere: <<Dónam allò que potser desitjaràs altre temps donar en va, quan una barba lletjota se thaurà arrapat a les galtes.>>
Condom: Quin tòpic apareix aquí?
Pau: Jo diria que la pederàstia: quan un nen té pèls, ja no agrada als pervertits.
Condom: Però tu no saps allò que diu que on hi ha pèl hi ha alegria? El que Ovidi està dient és que aquest que li ha de donar, ja veurem quina cosa, estigui trist.
Teresa: Si vostè ho diu...
Condom: I que plori mentre ho dóna. Segueixi.
Pere: <<Allò que a Júpiter donà aquell raptat per una alada santa que ara mescla unes copes plaents al seu amant, allò que la donzella dóna la primera nit al promès desitjós, mentre tem, mal acoblada, la nafra de laltre lloc.>>
Condom: Quina és la nafra de laltre lloc, Pepa?
Pepa: Diríem que...el forat de reserva.
Condom: Tothom dacord? (silenci.) Ja veurem: segueixi, Pere.
Pere: <<És molt més simple de dir: dónam el cul a cardar clar i català; què hi podré fer? La meva art és grollera.>>
Condom: Hi esteu tots dacord? Sí? Doncs jo no. El que defensaré en la meva propera ponència al seixanta-novè congrés de pràctiques sexuals en lèpoca clàssica, és que, enlloc de dir <<dónam el cul a cardar>> allò que significa loriginal és <<dónam pel cul.>> Alguna objecció? (Pau es mostra en desacord, a Pau:) digui, que hi té a dir?
Pau: Objeccions, doncs cap i totes, perquè em sembla que si aquest poeta demana que el do que li donin li vingui dalgú que fa el paper de la <<donzella que es troba la primera nit amb el seu promès desitjós>> em sembla que aquesta donzella no hi pot prendre part activa, en la relació, sinó més aviat passiva.
Condom: És clar, és clar, això és el que sembla a simple cop dull, però jo sempre proposo lliçons difícils, i res no és allò que pot semblar al començament, sinó que és allò que és, i segons els textos grecs, encara més experts en aquestes qüestions i daltres, les dones, les <<donzelles>> que tu dius, disposaven de pròtasis per a lacte sexual. I sovint invertien els papers. Per tant, com que això podia ser, segur que era així. A més, no trobeu que la traducció tal com la proposo queda més musical i més rítmica? És molt més bonic així. Per contrastar opinions avui us he portat un alumne duna altra promoció, lEudald. Digues, Eudald, hi estàs dacord?
Eudald: Jo sí.
Condom: Què et sembla millor, donar el cul a cardar o que et donin pel cul?
Eudald: Si per aconseguir una lliçó difícil cal que em donin pel cul, jo faig el que sigui.
Condom: Ben dit.
Eudald: Però encara voldria afegir una altra lliçó difícil, sobre aquest poema, i versa sobre la noció <<nafra de laltre lloc.>>
Condom: Endavant, tescoltem.
Eudald: Doncs em sembla que si es parla de nafra això vol dir sofriment, i que si es parla de sofriment davant del promès la primera nit això indica clarament perversions sexuals, i que si això indica perversions sexuals, vol dir clarament que...bé: laltre de lorella és laltra orella, laltre del braç és laltre braç, i laltre del colló és laltre colló, per tant, aquesta perversió que indica sofriment en la <<nafra de laltre lloc>> és en realitat una mutilació, i com que tenim notícia que existia la mutilació dels genitals amb fins religiosos, això ha de ser perfectament obvi que el que en realitat ens diu aquest poema i ens adoctrina és labstinència sexual el tercer dijous de cada mes, perquè parla clarament del <<raptat per lalada santa>> que és Ganimedes, i va ser raptat un tercer dijous, voleu més proves? Etimològicament el dijous és el <<dia de Júpiter.>> No veieu com tot quadra? I com que Júpiter també és el nom dun planeta, això indica que el sexe pels romans era de naturalesa extraterrestre, i encara més: tenien relacions amb extraterrestres, i això no mho invento, aquest testimoni dOvidi ho diu ben clar, per tant, he descobert testimonis antics, aquest per exemple, que confirmen lexistència de vida al planeta Júpiter, si més no en temps dOvidi. Aquesta és una prva irrefutable!
Condom: Molt bé, noi, molt bé. Persevera, que vas per bon camí.






Trabuco: Ben vinguts i ben trobats a Literatura Perifèrica Llatina, o sigui, literatura, preclàssica i postclàssica, més concretament tota aquella literatura que queda fora de Virgili, també anomenada Literatura Marginal.
Pau: Aquesta sí que és bona.
Trabuco: Per començar, digueu. Algú de vosaltres escriu poesia? Que surti qui escriu poesia. A veure, vostè (assenyalant amb líndex Pere:) com se diu, vostè?
Pere: Jo Pere, per servir-lo.
Trabuco: Molt bé, doncs, senyor Poma, diguim: quant triga vostè a escriure un vers?
Pere: De vegades ho provo, i el temps és variable segons el nombre de síl.labes del vers.
Trabuco: És clar, és clar, el nombre de síl.labes. Diguim, per exemple, quant triga vostè a escriure un vers monosíl.lab rimat.
Pere: Doncs ara no ho sé. Hauria de provar...
Trabuco: Surti a la pissarra i provi-ho. Au va, surti.
Pere: (Un cop dret, amb el guix, a la pissarra:) però, què escric?
Trabuco: Allò que linspiri, imaginis caminant per les muntanyes de Collserola, imaginis les muntanyes alçant-se sobre el nivell del mar, imaginis...
Pere: (després de meditar:) Ja ho tinc! (Escriu ben clar a la pissara, mentre Trabuco mesura el temps amb un cronòmetre de mà : CONY/QUIN/BONY). Ja està!
Trabuco: Sis segons, exacte! En català triguem una mitjana de dos segons per compondre una síl.laba de vers. Ara, que cap de vosaltres trigui vuit segons a escriure en els apunts quatre síl.labes com ara són collonades, co-llo-na-des, no: perquè heu de saber que els antics, a lhora de compondre versos, trigaven cinquanta vegades més, cent segons per síl.laba, i per fer un grup duns pocs versos podien tirar-shi hores. Podem resoldre per tant, que fer versos en llatí era molt més difícil que el que suposa actualment fer-los en català. Tothom dacord?
Pepa: Però com ho sap vostè tot això, don ho ha tret?
Trabuco: Més respecte, nena, que estic parlant segons els paràmetres del seixanta-novè congrés internacional de lespecialitat. I tots hem acordat el mateix: cent segons per síl.laba, que és la mitjana del que triguen els catedràtics europeus a escriuren una en llatí i rimada, què et sembla?
Pere: A mi només em sembla que no em sembla res.
Pau: Però els poetes, un cop eren poetes ja fets i consagrats, shavien de dedicar a comptar síl.labes, per fer versos, no els sortia per un natural?
Trabuco: Això fóra inconcebible! Jo ho he comprovat en persona, tot això! Diguem un sol professor teu que sàpiga fer un vers en llatí sense posar-se a comptar síl.labes! Oi que no nhi ha cap? Doncs aquí tens labsurditat del que has dit.
Teresa: Per tant, Ovidi deuria trigar, a fer les Metamorfosis uns...
Pere: Cent-cinquanta anys a hores perdudes!
Trabuco: Exacte. I ara veureu per què anomenem marginal la literatura que no sigui de Virgili: com us demostraré, està plena derrors, inexactituds i vicis imperdonables, que fan aquest autors poc dignes de lectura. Llegiu el primer fragment de Culà, vostè Pepa.
Pepa: <<Es va casar amb tu la concubina, quan la meva pira era encara calenta.>> (llegint:) Paraules del fantasma de Júlia al seu antic marit.
Trabuco: Aquí, estimats alumnes, hi ha un error, un vici de composició, perquè lautor exagera amb això que la pira era calenta; llegeixi, doncs, Pepa, el comentari.
Pepa: <<Naturalment Culà exagera, perquè una pira triga trenta-cinc hores a refredar-se a mitja tardor, que és quan la senyora havia mort, i sabem de bona tinta que el marit va trigar, després de la mort daquesta, quaranta hores a casar-se, per tant en aquest vers de lobra La Farsa Liada de Culà, cal una correcció, en la qual sestà treballant a hores perdudes: hom calcula que el total que caldrà afegir són dos versos per subsanar lerror.>>
Trabuco: Quins són aquests dos versos? Llegeixi el que segueix, senyor Poma.
Pere: <<Aquests dos versos, pel sentit, són: tot i que la pira no era calenta perquè no hi quedava una brasa/tothom qui es casi amb el meu ex jo lanomeno bagassa. Si safegeixen aquests dos versos, que calen, el sentit se salva. Això demostra que Culà amb aquest poema de La Farsa Liada només va fer un esbós, per molt que shi esforcés.>>
Trabuco: Ja veieu que tots els autors, tret de Virgili, tenien defectes. Ara us demostraré un defecte dOvidi, als Fastos. Us llegeixo el vers que fa: <<La meva pàtria és molt lluny dels Getes, ¿així doncs jo hauré de...però deixem aquestes queixes que no interessen ningú.>> Com tots sabeu, Ovidi va acabar exiliat als Getes, i aquest vers dels Fastos, una obra anterior a lexili, demostra que, un cop allà, Ovidi va corregir lobra, tot i que no la va acabar, és més: els cinquanta primers versos han danar al final, i els cinquanta darrers al principi: així havia de ser loriginal.
Pere: I al mig, què hi havia danar al mig?
Trabuco: Bona pregunta! Al mig, estimats amics, hi havia danar una descripció dels pits de la seva mare.
Pau: I com, això?
Trabuco: Si no veu el com, llegeixi, llegeixi lexplicació.
Pau: <<Naturalment, com que Ovidi no tenia cap biblioteca en el país dels Getes, havia dacabar lobra descrivint alguna cosa personal que recordés, perquè les festes del calendari eren impossibles de recordar, ja que actualment la memòria dels qui sabem llatí només dura tres segons. Per tant, quina cosa hi ha més personal i arrelada que aquesta? És el que sha acordat al congrés: Ovidi va descriure els pits de la seva mare, i això cal afegir-ho. Ja shi està treballant.>>
Pere: Jo pregunto: no podia ser que abans de ser exiliat als Getes, Ovidi ja ho sabés, que podia anar-hi a petar, i ho posés a la seva obra?
Trabuco: Impossible! Bon amic, la Filologia actualment està molt desenvolupada i no shi pot afegir res de nou. Tu baixes de lhort. Si Ovidi ja ho hagués sabut, que podia anar a parar als Getes, aleshores les tesis dels teus professors no tindrien validesa, i la prova de validesa de la tesi dun professor sha estipulat que és de cinc-cents anys, ni més ni menys.
Pepa: Què vol dir, això?
Trabuco: Això vol dir que per contradir un professor i tots els seus llepa...vull dir seguidors, has desperar.






Mena: Teniu tots els apunts amb les lleis fonètiques del canvi? Vull dir llatí vulgar i el seu pas a les nostres llengües romàniques. (Ningú no diu res:) sí? Doncs vinga, comencem amb el primer canvi: la paraula monumentum. Què ha donat en català? Algú mho sabria dir?
Pau: Aquesta paraula en llatí significa monument, per tant el català monument és allò que ha donat.
Mena: Bé, bé, però aquest és el cultisme, la solució de préstec directe del llatí. Allò que ha donat popularment és una altra expressió. I cal que sapigueu les realia, o contextos, per poder esbrinar-ho.
Pepa: I quins són, aquests realia?
Mena: En primer lloc, heu de saber que tots els monuments del fòrum tenien una ubicació determinada: un lloc. Sapigueu que els monuments tenien, a la dreta, el temple de Venus, i a lesquerra lamfiteatre, que era una mena de zoo, amb les lluites que shi feien amb animals. Tothom dacord?
Pau: Però...
Mena: Però res! Algú em pot dir ara quin és el resultat del temple de Venus a la dreta, o sigui, una mena de casa de barrets, i la gàbia de micos a lesquerra, que era lamfiteatre?
Pere: Bé, Venus era la deessa del sexe, i els micos eren animals de lleure.
Mena: Per tant, la paraula monumentum, en català no culte, ha donat lexpressió, no mho podeu negar <<mono montam>> que era allò que deia la gent de mala vida al peu dels monuments, a lhora que establia relacions íntimes amb animals. Ara a veure: la paraula patria, què ha donat, i no em digueu que pàtria, perquè aquest és el cultisme i tornaríem a estar en el mateix. Alguna proposta? (silenci general:) cap? Doncs us la dic: si més no en castellà, la paraula patria ha donat pa tu tia, i ho demostra el fet que a la tieta es relaciona directament amb la pàtria quan diem <<tieta valenciana.>> Algun dubte? (res:) bé, doncs, amb aquestes dues expressions us prepararé un examen, i ara la resta de lhora mediteu, a veure si trobeu com us guanyareu la vida després daquesta carrera. Bon dia.



Pau: No tho perdis: saps què em va passar laltre dia, quan anava a comprar els poemes de Tibul, els Tibulli càrmina?
Pere: Digues, què?
Pau: Doncs que vaig dir el títol, i la llibretera em va corregir: enlloc de càrmina va fer, afectada, Carmina, i ja tenim que lestimada den Tibul era la Carmina.
Eudald: (Ficant-shi:) Jo crec que això es podria demostrar, perquè tot sovint els poetes posaven en clau el nom de la seva estimada dins de la seva obra. Jo crec que lestimada den Tibul, i per tant també la dHoraci, Catul i Properci eren la mateixa persona, per tal com tots titulen els seus llibres amb aquest nom, Carmina.
Pere: És clar, i és un nom que ve del planeta Mart, oi?
Eudald: No ten riguis, o potser em creus tan ximple? Aquest nom ve del planeta Venus, allà totes sen diuen, Carmina, és el planeta de la deessa de lamor. Per força els havia de venir de fora. Com expliques si no que els antics fossin tan intel.ligents i nosaltres no?
Pau: Aplica-tho i ens podem posar dacord.
Condom: A veure, tots, avui llegirem les làpides llatines, i resoldrem les abreviatures. Qui vol començar amb HSE, que al segle primer volia dir Hi Seu Enterrat?
Eudald: Jo vull, jo vull!
Tots: Endavant, doncs.
Eudald: Doncs dic que HSE al segle primer volia dir Hi Seu Enterrat afegint-hi tal persona, però no pas al segle segon, que defenso que vol dir Hem Sortit Errats per tal com al segle segon es vn multiplicar els parts deformes de nens que no sobrevivien, o els mateixos grans, que ja no es trobaven en lèpoca de Virgili, es reconeixien un error de la natura.
Pere: (Rient:) I al segle tercer, què vol dir al segle tercer?
Eudald: Al segle tercer HSE significava Hom Sap Eixir per tal com es van donar aleshores els primers casos deixida de tombes, els primers morts vivents, i això és científicament demostrable. I si voleu...
Condom: No caldrà pas. Passem al següent, labreviatura LM. A veure...qui...?
Eudald: Jo, jo!
Condom: Vinga, doncs, vostè, a què respon aquesta?
Eudald: Hi ha diverses possiblitats, depenent del cas: si el mort era una matrona llicenciosa, aleshores LM volia dir lubrica mater; si el mort es descomponia fàcilment, alehores volia dir, LM, larves mengeu; si el mort era de la púrria, LM, amb una A davant, significava A La Merda. En voleu més?
Tots: No, no cal!




Condom: Com tots sabeu, lany 218 abans de la nostra era, Escipió va desembarcar a Empúries en motiu de la segona guerra púnica, a lluitar contra els cartaginesos o púnics. Algun dubte?
Pepa: Jo, jo!
Condom: Digui. Què?
Pepa: No em queda clara la raó per què els romans van desembarcar a la Península.
Condom: Però si ho acabo de dir! (Shavia vist passejar algú amunt i avall per la porta: és Eubalb que ara shi està com un estaquirot:) A veure, Eubalb, el nostre becari estimat, deixi de donar tombs pels corredors del Departament i contesti la senyoreta, el perquè del desembarcament dEscipió a Empúries.
Eubalb: Va...va venir a lluitar contra els grecs.
Condom: (Furiós:) Però com satreveix? Surti del meu davant ara mateix! (Eubalb a partir daquí quequeja.)


Eubalb: Avui el professor Tra-tra-aaa-buco no vindràa. Us fafaré la claclaclasse jo ma-ma-ma-ma-MA MA...
Pere: Ai la mare, com sha quedat, després de lensurt!
Eubalb: -teix! A veveure: avuvui desxixifrareem la llellengua ibe-ibe-ibe-riri-CACA!
Tots: La llengua ibèrica!
Eubalb: Ma-ma-gra...ma-ma(gra)da molt libèric, i el sé i no em co-cou com un ull de po-po-polla-al peu. I pe pe per saber-lo tinc una-na equaquaQUAQUAció!
Tots: (Picant de mans:) Que digui lequació! Que digui lequació! Que digui lequació!
Eubalb: Oioi queque sosóc mamaco?
Tots: Síííí!
Eubalb: Viví ngngngaaa lequaciooó. Fa aixíxí (escriu a la pissarra:) llellenguaaa romamammaMANIcaca osisi gui CACAtalà o CACAstellaà menys llengua llaaaTITIna, és igual a...
Pere: Llengua romànica menys llengua llatina és igual a...
Eubalb: LLENGUA IBÈRICA! No voleleu exemples?
Tots: Exemples! Exemples! Exemples! Visca!
Eubalb: (Mig murmurant, però clar, i escrivint:)
Cadira menys cathedra igual a: DIR
empenyo menys inpendo igual a: EM
cola menys cauda igual a: OL
enyorar menys ignorare igual a: E
Quèquèquècc:tteninim? Dodoncs un mimisssatge ibebèric. Un missatge de la llengua ibèrica perdududa.
Pepa: I quin és, aquest missatge?
Eubalb: (Traça una línia vertical al costat dels resultats o els inclou en un quadre:) Això: DIREM OLE!
Tots: Ole! (Canten:) Viva laccademia,
viva il proffessoore...!
etc.
 T
LA CADIRA DEL DOCTOR SABATA

 U
EL FUMADOR PROSTITUT I LA FEINA

Reunió Programada pel (un punt de lordre del dia) problema del lavabo. Ai!

Un prostitut que fuma a la feina i els companys sen queixen, en un pis, al·lega que no pot recuperar lerecció sense cigarret.
És el qui té les dones més riques. La prostitució és legal. Els companys destrempen en sentir pudor de fum. Hi ha fum als lavabos.
Se celebra un judici: el denunciant és testimoni ell mateix. El denunciat porta testimonis. Està en qüestió leficiència a la feina i lajut per a aquesta del cigarret.
Viuen tots en una realitat social on és acceptada ladulteració legal de la cocaïna i el tràfic de drogues, i les orgies; en canvi és tabú, la prostitució femenina, el tràfic i el cultiu del tabac, laparició de la dona a la televisió i fer pa.

 V
HASSAN

Què és això de la CE? Gent de terra endins que mai històricament no ens han creuat un bon dia ara ens han de vendre els seus productes, i nosaltres a ells? Què fa que Escandinàvia sigui u amb Itàlia com si lou i la castanya compartissin rovell? Per què els germans i els britans semporten els nostres garrins i deixen imbebibles les fonts més pures de muntanya a Catalunya? Ni britans ni germans no van voler ser conquerits per August. Simplement hi va anar Varus, a Teutoburg, i el catorze dC sel van cruspir literalment amb els seus homes.Ara, més al nord, per demostrar que hi tenen alguna cosa a veure, amb Europa, desenterren un parell dàmfores den Marqui Porqui: són capaços daixecar tota una ciutat, per trobar-les. Però Europa no és Europa sense la Mediterrània, i la comunitat mediterrània és històricament el nucli al llarg de tot el qual sha format la gent i els pobles que més possibilitats tenen dagermanar-se i estimar-se. Un magribí, lamic Hassan, avui té problemes per quedar-se a Catalunya. Mentre escric, ell és a la comissaria de Sant Cugat, esperant per ser concentrat amb tot un munt a la Verneda. I ha treballat tres anys aquí fins al moment, i sap català i sha fet als costums del país (potser és per això, que molesta). Lestan a punt dexpulsar, mentre que un germà, o alemany, no té cap impediment en trepitjar Mallorca i fer pasta de sobrassada de tots els seus costums ancestrals. Injust: això no hauria de ser, o, com a mínim, per pura lògica dafinitat, hauria de ser al revés.

EL TREN I LA VIDA

El tren a Tarragona: poca gent, si no hi para esment, se nadona amb prou feines del que passa cada dia al tren de Tarragona. Avui ha frenat de cop després de Sitges i he pogut veure per la finestra, no, més de disset anys no els deurien haver acomplert, una colla que volia creuar les vies, allà, arran del convoi que els havia xiulat i de poc que no els agafa. Jo ho he vist i potser algú altre: la cosa és que les converses dels passatgers no saturen; tothom està acostumat que el tren acceleri i freni segons uns semàfors i normes que no tenen a labast del coneixement.
Un home de cinquanta a seixanta anys, que parla un anglès capellanesc i de fort accent de Barcelona intenta convèncer un simple immigrant daquells que treballa més que no dorm de tots els béns catalans: des de Pompeu Fabra fins Martí i Pol.
Unes noies de Lleida es conten els moments aguts de por que han passat  a la vida: les sentissis, fan feredat, com de pel·lícula.
I em vénen al cap els anys i els amics. Els projectes: què se nha fet del Vicenç? Jo ho puc dir, avui: vinc de veurel, ell i les seves amistats.
Disset anys teníem quan ens vam plantejar fundar el moviment frustracionista, per tal de frustrar les frustracions abans no ens poguessin atacar, i en va sortir al llarg del temps un manifest que vaig fer en homenatge de ladolescència i les idees: com qualque persona podia ser bona començant pels seus propis interessos, sense altruismes barats i culpables de ceguesa.
Anava més o menys així: si una persona volia tenir veritable cultura democràtica i sentir-se bé dins la xarxa social, havia de començar per admetre que la societat no està feta a mida de cap individu, i començar també acceptant les seves punyetes, que si era xenòfob pugés a la muntanya un dia dexcursió solitària i cridés deu vegades contra els estrangers; que si odiava qui fos, de la família o del veïnat, fes el mateix, que tornaria al seu poble carregat denergia positiva i bo per ell mateix, i bo per al comú.
I amb el Vicenç parlàvem de la forma, i de la forma de la forma: ell em titllava didealista i jo a ell de materialista; no va concebre res que no es pogués mesurar segons les lleis del mercat.
Avui hem discutit, i lhe deixat amb una perplexitat confusa que li podrà durar unes hores; després berenarà, dormirà una estona i seguirà en el seu burro don ja no té opció de baixar mai més: li he mostrat com, posats a mesurar-ho tot segons la producció i el mercat, els productes són en si infinits, i un producte no és mai acabat perquè sempre és matèria primera dun altre de més elaborat i amb un altre destinatari específic: en fi, que la qüestió del producte és infinita i que per tal de posar-hi límit cognitiu shavia de servir per força de lidealisme, de la forma, i de les paraules que ell odiava, les paraules que per ell no significaven res i calia desterrar, tals com dignitat, honestedat, llibertat, etcètera.
El burro que no permetria mai més baixar-ne al Vicenç tenia nom i cognom: es deia Farlopa i Porro.
El Vicenç, que en els bons temps em va demostrar com Sòcrates podia haver mort pensant en clau davarícia material per no deixar malament la seva família, i no pas per obeir i honrar la democràcia, ell, que dialècticament no tenia rival, ara shavia acomodat en unes fórmules que més o menys li donaven algun resultat: provocava, encenia, però ell mateix era un disc ratllat, cendra amb miques de fòsfor barrejat, molt poc.
El nou costum que va adoptar el Vicenç als divuit, juntament amb una colla damics mal avalables, era el de xuclar pel nas allò que els expulsaria mica en mica lesperit, i aquest moment, tan llunyà quan sen tenen divuit, ja ha arribat quan sen tenen trenta.
Una reunió de quinze: hi arribava a haver un porro encès per persona. Allò era patètic.
I jo no sé per què, però dadolescent em feia un fàstic indicible la mateixa paraula venopunció, i per mi era horrorós el concepte esnifar: em feia venir basques i conseqüentment ni ho vaig fer mai ni aquells mals amics del Vicenç no sé per què, no es van atrevir a deixar-mho de respectar.
Als vint-i-tres anys treballaven tots ells en feines de tercera. Vivien encara amb els pares, i enlloc de projectes, on hi haurien dhaver posat una xicota o una casa, hi posaven dos terços del sou en drogues, i cada dia anaven abastits  feliços en el món paral·lel de la destrucció de la pròpia vida.
És cert que un pot seguir vivint, o fent-ne la pinta, i haver mort totalment. I les drogues programen la mort personal a un escàs mig termini de tan sols deu o dotze anys. I potser ningú no se nadonarà mai, estimarà, serà estimat, patirà, riurà, plorarà, però sent el que serà: un espectre destruït més lleu que el somni duna ombra. Passarà la resta danys, és força probable, sense haver pres cap decisió de cap mena, sense haver-se mostrat, sense haver aparegut, sense ser-hi, ni en si mateix ni enlloc: aquest és el programa de les drogues que no admet excepció en cap ésser humà: tothom qui les usa segueix sent algú, sí, però algú que només és un nom, una mica de tinta en un paper, un mer robot.
Agafo els poemes de lAnna. Sen sentirà a parlar, aquest segle, de lAnna: encara el tren no passa pels horts del Llobregat que mimbueixo dels seus versos. Ella, més aviat que tard els podrà fer llegir, els seus versos, en una tapa més feta que aquest plec amb espiral que mha passat.
¿Es pot sentir un orgasme pel simple fet de llegir uns versos? Es pot gaudir de la vida al cinc-cents per cent pel sol fet destar assegut en un vulgar seient dun tren normal i públic i casualment tenir unes paraules màgiques davant dels ulls, paraules que sonen, veritat que surt de la seva cabana de fang per mostrar-se com és, experiència pura que humanament ens assemblem a quelcom més que un que menja i va de ventre?
Vaig poder, puc cada cop que pel tren o on sigui llegeixo lAnna o qualsevol dels meus autors favorits. I el Vicenç, i els seus amics?
Ningú no sadonaria mai que una conversa més enllà de
—Quin grup tagrada?
—Dire Straits.
—Què has menjat avui?
—Avui llom, demà peix.
(...)
—Posi-men dos-cents de pernil ben finet que és com ens agrada. I dos iogurts.
—Tu sí que saps què és bo, nena, que et cuides!
—Sí. Adéu.
no else seria mai possible en aquesta església de fum que shavien muntat des dels disset, un fum que els semblava donar allò que en realitat sempre havia estat seu fins que van arribar a perdre-ho del tot, allò que només demanava una mica de respecte: la pròpia persona, en ells, era fosa per no tornar. I cap terra no li pesava al damunt, i cap record, en fi, no en donava compte. Feien tots ells als seus trenta un cementiri ambulant dalguna civilització passada que ningú ja no recorda. Adéu, amics.

DILLUNS TRENTA DE JULIOL DEL DOS MIL SET

Després de dobles pastilles i unes vint abdominals em va agafar el miracle del son. El despertador, ni cas, i he trucat avergonyit la mare davant el pamboli sol a casa que ella era al pis vell endreçant.
Quan hi he anat, després de fumar i refumar, ja havia tret els penjadors dels quadres i fet quasi tot. He mandrejat però no mha costat massa baixar la brossa que quedava, pots de vidre inclosos. En un moment donat sota el relaxament molest de la droga no he pogut fer sinó seure en lúnica cadira que ha quedat al pis vell i reclinar el cap a la porta de la cuina.
Hem fet dos viatges de les darreres coses a casa i ja és més que plena.
La mare ha tornat les claus i avui i aquests dies ha estat ella qui ha salvat la distinció Mialet i Bielsa us lhe deixat millor que el vaig trobar. He trucat a la Tudela perquè mha agafat la morrinya de lEnni, que ja magradaria haver-lo publicat. Mha dit que estava reunida i em trucaria al quart.
A la mare li ha agafat un mareig sever que ha posat una cara com no lhavia vista mai.
He escalfat pizza i pollastre, i li he portat un got daigua amb glaçons i una aspirina, a la que he obligat passant per sobre dallò que tenia lestómac buit.
Li ha passat, hem dinat. Migdiada, ella més, però ha trucat la Tudela. Jo li he dit que no faré el simposi aquest any. La mare ha dit un renec pensant que era la Ros.
No ha pogut tornar a dormir. A mi mhan agafat tots els mals i amb el consell de la mare he sortit dues hores que han estat una i mitja.
A linfordisa mhan dit que demà em tindran el programa, a lAdserà hi havia vàrios llibres de Word 2007 però cap no aclaria el doble text i al cafè del teatre, amb una birra, se mha acudit la solució. Fer en un document la introducció i les guies, imprimir-los a doble cara, després aliniar el text i la traducció en dos documents diferents i imprimir-ne un primer i després laltre amb les mateixes pàgines. Per als números de vers, quadres de text. Independents.
He tornat i mentre ho feia la mare ha trucat dient que lEspe ens convida a dinar demà. Jo he dit no em ve de gust però ho farem. Les pomes agres han endolcit a mida que acabava el dia. Hem sopat llonganissa amb pa i oli de fregir el pollastre i amanida.

DIMARTS TRENTA-U DE JULIOL DEL DOS MIL SET

Sobre el que és la meva dona ideal jo la sé imaginant-la segons un personatge dun acudit que mexplica la mare de tant en tant i a ella làvia de petita.
Es veu que eren uns promesos que ja convivien o matrimoni, o diguem que estaven a prova, una tercera va a veure el marit i l diu que la dona amb qui està a punt de passar la resta de la seva vida és una bruta, i perquè ho comprovi, li fa:
Ja veuràs, tu diga-li que et faci un emplast de borrim de sota el llit i fang daigüera.
Lhome, quan és amb la dona, fa:
Ai Pepeta (posem que es deia així:) avui no em trobo gaire bé.
Què tens? Fa la Pepeta, i aquí la mare ho diu amb un to de sincera tot i còmica preocupació ingènua.
Rè que no pugui passar-me si em fas un emplast de borrim de sota el llit i fang daigüera.
Quan la mare explica que la dona li fa
Ara mateix! I lhi porta
També ho explica amb to de candidesa ingènua i credulitat absoluta. La dona lhi porta, i ell
Bruta, més que bruta, ja mho van dir.
I laltra dona és la que sel queda.
Làvia diu la mare: afegia que borrim de sota el llit era fàcil que sen fes, però això del fang daigüera...! Havia de ser molt bruta, aquella dona.
Doncs bé, considero la Pepeta el meu model ideal de dona per conviure-hi, perquè si bé era bruta, això és circumstancial i si hi ha diners trobar solucions dhigiene de la casa perquè del cos propi la història aquesta dona no diu pas que ho fos i si no ho esmenta i lhome hi convivia ja, posem que una abraçada mínim i petonets sels feien i no en treia pas fàstic, o sigui que en tot cas el que estava en debat  no era un problema que no es pogués resoldre senzillament contractant una dona de fer feines amb referències. Aleshores anem al nus que minteressa de debò.
Davant una dona que no qüestiona el que li diu el marit, crèdula fins a la medul·la, hi ha dues possibilitats: primera, que ho sigui perquè és dun cercle menor (intel·lectualment més limitada).
Segona que ho sigui més aviat per fe, desarrolli el cercle que sigui. I si ho és per fe, en tornem a tenir dues:
Primera que cregui tot i tothom o molts i contradictoris.
Segona que cregui els del seu cercle de relacions més sòlides i per la resta sigui independent.
Si dins les possibilitats es dóna el segon cas, jo tinc la dona dels meus somnis posa-li el nas boterut i galtes grosses si vols: davant una dona així la meva responsabilitat com a marit voluntària automàtica decidida i perpètuament és dir la veritat en tota ocasió, moment i lloc i la solidesa, la compleció, el poder i lestimació que sesdevenen a partir daquí agafen forma infinita i compartida.
Dic.
Avui mhe llevat cap a quarts de deu i fumar lo primer, diria que fins i tot abans de pixar. El cafè, això sí, mel reservo darrerament per quan ja he fet un mos, que, si no, és una bomba. Dos pambolis, un mitjà i un crostonet petit, damunt la taula. Mhe arriscat menjant una pruna sabent lo que fan, però ho he decidit espés de descartar les peres per trencar el dejuni un dia de feina que vaig acabar anant al vàter una dotzena de cops pel cap baix i sense diarrea. Com sentén? La merda era fluïda però no líquida, la que precisament magrada més de fer i em posa de molt bon humor quan és possible.
He menjat tot el pa, he refumat, la mare sha dutxat, he posat lúltim de la Koko Taylor, daquest mateix any o no: ho vaig fer ahir i li vaig comentar de passada a la mare el criteri del Quim iñolas quan va sentir lanterior i va dir que era una com nhi ha moltes, de la turba, vaja i dic que si el Quim no sap anglès la part vocal i musical potser la copsa però per lligar-la al sentit no en té ni idea.
Donat que darrerament penso amb pànic a fer-me una banyera i sobretot que potser nhe abusat i encara més com que al bany de la mare hi ha mampara, mhe dutxat rebé en cinc minutets.
Quan hagi deixat de fumar aniré net i prest a la feina sense haver-me de llevar una hora abans dagafar el bus, segur.
Havia somiat, i com que no en tinc la llibreta a sobre, que ara vaig pel tren passat Sitges cap a Barcelona, lescric.
Coses i moltes del nou institut, coses que no recordo. Després mentrevisto amb lAndreu Buenafuente, som amics, i el que diem ho diem per pura representació i comunicar, li faig tu ets important (com un rei) i jo no (com el poble) però el poble a vegades es revolta i canvia lordre de coses.
El Buenafuente preparava el programa en un lloc i per aparèixer en directe travessava amb una moto un boscam per una carretera ben definida i jo el seguia en el lloc.
El lloc era una habitació on veig lEsther dormint. Dun cop de porta obre els ulls i jo amb lesquerra com per un mort els hi cloc i els torna a mig obrir i seguint dormint. Tot i que dins el somni madono que és un gest que es fa amb un mort,no tinc en cap moment impressió que lEsther estigui altrament que dormint.
Des del fons de lhabitació lEspe em reclama que li tanqui el llum, linterruptor també és al fons, jo li dic que ho faci el Jordi, que el té més a prop.
La mare ha anat a la Caixa a dos de dotze. Mha trucat preocupada perquè la factura de la nevera no era la de la meitat sinó la mateixa part de sempre. Jo preocupat que no sé on he deixat lúltima carta de Finconsum que són aquesta companyia que ens la finança. He trucat a Miró i me nhan donat el telèfon, hi he trucat i mhan dit que si volia pagar la meitat (segona) de cop havia dhaver donat lordre a labril i qe ara em cobrarien quotes amb interessos. Mha dit com ho he de fer per pagar el que queda de cop o si no pagar fins labril que ve (2008).
Amb la mare, quan li he comentat això mentre dinàvem al Teatre amb lEspe i lAntonio, hem decidit fer-ho a terminis perquè és urgent dotar de quantitat el compte corrent. I he decidit fer inventari dels llibres per poder vendre (col·leccions).
A la una han vingut a veure el pis i els ha agradat. Ho han dit molt ajustadament. Hem dinat al cafè del Teatre. Conversa agradable, relaxats, la guàrdia un pèl baixa, potser. A més que ja deuen més que intuir que la mare pensa cancel·lar la hipoteca quan hagi venut la casa de Valldoreix, potser més coses que ja em vindran a la memòria.
He estat mitja hora o més preparant la bossa. Mentrestant he posat La Favorite de Donizetti tota sencera. Mh emportat vint-i-quatre cedés en una bossa de portar-los que vaig comprar amb el Muddy Waters i la Koko Taylor. Anant al tren mhan trucat dinfordisa que ja ho tenen. Ha vingut amb un minut de retard. He canviat el lloc pel de la mare: jo volia finestra. Li he comentat que quan dic i poso fàstics a veure el Jordi i lEsperança és ficció, que no em fa res. He escrit a lagenda coses de lany, aquest i el proper, i del dia de demà, i he escrit aquí lo de la dona del fang daigüera. Li ho he llegit a la mare provant devitar lemoció i poc després de Gavà li he comentat que estarà bé fer-ho llibre, que sortirà de categoria, posant totes les provs fetes a dones, quan no les han passades, i declarar-les la dona ideal, sense ni tan sols menysprear les escollides.
Hem arribat a Sants i ha passat quelcom esgarrifós.
Dues dones sudamericanes es veu que anaven a agafar un avió i la mare mhi ha fet fixar, portaven una dotzena de maletes grosses i pesantes, han demanat ajut per baixar-les justament a lhome que havíem tingut al costat, a laltra banda del passadís.
Ara penso qe podien haver anat a Estació de França, que aquest estiu gestiona trens a laeroport, i era més segur, perquè és estació terminal.
Ha baixat lhome les maletes amb la despesa de temps, quan la segona dona ha baixat, li ha caigut la bossa a la via, i en principi han decidit esperar que arranque el tren, que se vaya no que hagi marxat.
Shan impacientat i lhome, diria jo que per quedar bé o cortès davant una desconeguda, qualsevol que fos, sha estirat al marge de landana, ha posat braç i cap i tot sota les rodes dun tren a punt de sortir i nha tret la bossa i un altre objecte, un moneder, potser.
Ho hem comentat amb la mare horroritzats en directe i viu i hem conclòs que aquell home no tenia vida pròpia.
Pel Passeig de Gràcia passejant, però, la rebaixa de rigor: he recordat quan vaig fer el passeig per la via dels catalans una nit que no hi havia assaig dòpera i no volia la renyina materna pel preu dun taxi. Si en fa, danys!
Jo havia tingut la idea danar a agafar la línia dos per fora i arribant-hi la mare ha tingut la idea de baixar fins a Rambles a veure si hi ha el quadern tres del sudoku diabólico, que al quiosc primer fa temps que no el tenen i a ella li agrada fer-lo i un cop fet repetir-lo, no el tenien, la idea llavors de passar per Tallers, a Tallers la idea meva de buscar discos de Willie Dixon a Revólver i comprar-ne un i un de Mike Bloomfield i llavors hem anat suant i suant fins a ca la Cinta, ara hi som. Demà i demà passat té metge i també han de fer lo de la làpida del Jaume.
Estic decidint si secretament i/o quan vegi que puc, obertament encarregar-me de lhort. Veurem. En tot cas, caldrà molta aigua fresca i ombra la que pugui ser.
 W
DE MALLORCA A LESCORXADOR

A tot arreu hi ha places Espanya. Això no és rota sinó esmicolada. I en Bielsa esperava lautobús que el duria al moll i de nou a Barcelona. Li havia costat un esforç indicible caminar deu metres fins al bar per fer el cafè i tornar, el seu cafè amb gel.
Duia maleta, duia bossa i duia bossa: el paquet dels encisadors llibres mallorquins se lhavia enviat per correu a Valldoreix.
I les ensaïmades. En Bielsa recordava com les hi havien empaquetat, just per oblidar-ho: tres de cabell dàngel, una de crema i dalt de tot aquella novetat dalbercocs que li havia cridat latenció. Totes de mida grosa, lligades amb corda, feixugues i pesantes, quasi si no fossin aliment caldria arrossegar-les. Amb prou feines perquè no toquessin a terra amb el cartró de sota hi contactava la sabata.
Un bus va passar i en Bielsa va demanar al xofer si duia al port.
A laltra banda, has desperar!
I torna-hi a esforç indicible, quasi Titànic si no fos que no tenia fills nombrosos, i centrava latenció en un punt, en un punt que passava pel mar.
 X
XERRA QUE XERRA
I

Voleu quantificar la literatura mundial que sha perdut, o bé la que resta? Bé, una dada respondrà per laltra, i com que confio que la mateixa identitat humana és un zero coma u per cent, genèticament, diversa a lanimal, i que a sobre entre els éssers humans la mateixa identitat genètica de cada individu torna a ser un zero coma u respecte la dels altres, ja no parlem de vuitantes ni de vint-i-cincs: la literatura, composta o escrita temps ha, que mai ningú no podrà recuperar per molt que shi posi a treballar tota la vida, ara com ara, sembla, és un gruix del 99,9% de la total, aquest coma 9 potser periòdic i tot, mira.
Vaja, si bé a la universitat poden seguir sense saber què és literatura i no es preocupen dignorar perquè en això consisteix la seva feina, i al qui més gala lluent sap fer de no tenir ni idea de com és el material de les preguntes dels seus exàmens ni saber-ne, a aquest, càtedres, càrrecs, conhorts i cadira curul, per poder-la escalfar el més temps possible amb allò que hi rima, el gran projecte de lhome realitzat, de lespecimen tardovintesc català, vull dir, graó insòlit i extemporani que potser per accions de desgel dels pols connecta directament amb lesglaó perdut, a veure aquest si també triga el mateix a perdres, espero que no, no acceptaré en cap cas que sem demani a mi per enllumenar el concepte, que jo sóc professor de secundària, i si aquests tenen dret a ignorar els continguts de les seves classes jo encara més dret no pas al de les meves, ni puc ni vull permetre-mho, sinó a aquelles: els funcionaris densenyament primari i secundari tenim més rang  en quota dignorància que els universitaris, i no tinc perquè estar-hi dacord: és el que de fets i paraules defensen els pocs o molts individus del tardovintesc català i la pràctica universitat en ple. Que sagenollin davant el rei.
A mi que no em carreguin el mort de dir què és literatura si els qui ho han daclarir per contracte sen desdiuen: és com aquella pel·lícula que es titula Marco Antonio y Cleopatra i vas a veure asseient-te tranquil al mig del reng, aquesta és de les meves, i a la primera escena surt una vella boteruda parlant en plata, en plata argentina, que diu <<Hola, somos Marco Antonio y Cleopatra, qué pasa? Nuestros padres antes de follar siempre leían a Chéspir y nos colgaron estos nombres que no tienen nada que ver con lo que les voy a contar.>> I tres hores més tard per poder marxar estàs tranquil que no has creat agressivitat en aquell gordo de trenes rasta que mirava tan atent la pel·lícula i que no thas sentit dir capullo, tot i que nets bastant, i què voleu? Jo encara hi crec en la tranquil·litat universal i que vagis pel carrer sense ser assaltat i no parlo dels clàssics lladres, tant de bo, per això com que hi crec i sé que no és, per això hi crec, perquè no és, si no, com hi podria creure? em dedico a fer linvisible.
Doncs tampoc no accepto que ara algú, revestit de la veritat incontestable, amb ple dret, faci que literatura, ep!, ve de lletra, i la lletra només es pot escriure, i que estem parlant de textos escrits i de pàgines.
Bé que el suport jo diré de la lletra pot ser sòlid, líquid o gasós, i fins i tot potser de plasma. Ara per a leteri i gasós no trobo gaire problema si un avió pot tacar els núvols amb un cartell que veu tota la vila: Meri, ailof ju, però és clar, surto a defensar això al circ ultraromà que tant em meravella i vinga! A haver de dir un cas de suport líquid de la lletra! Realment cal? No nhi ha prou amb dir que pot ser? Que al primer que va dir que hom podia anar a la lluna algú li va exigir que hi pugés immediatament i en tornés? I don? Si ara una feminista diu que la dona també pot trepitjar la lluna, què li hem dexigir? Bé, a vegades ja és bo trobar-los algun escrúpol amb què aturin, certes senyores que pensen, els seus processadors neuronals més potents en termes de velocitat que aquell ordinador de trenta tones, i si algú se salva per això de qualsevol destret que després torni al lloc amb una garlanda de flors i violes i lescrit <<lautor era el Bielsa>> i ho dipositi.
Bé, si tornes la tinta dun calamar al seu medi natural i confons a qualsevol peixet feliç que passava per allà la vista en forma de lletres, ja ho tens, si et serveix; si no, grava-ho amb una càmera, això si realment creus que la incredulitat és alguna cosa important, important per a tu i per a mi, vull dir.
Totes i cadascuna com a mínim de cada vella, cada jove i cada néta han engalipat des que el món és món cada nét, cada marit i cada germà petit de la terra quan hi ha hagut paraula, quan hi ha hagut lletra, i alguns sho han cregut fins al punt de deixar testimonis escrits: una Ilíada, una Eneida, etcètera. Daixò no dubto: són contes, o potser faules, i dels contes i faules seria boig qui dubtés: són literatura, aquí ens entenem fins i tot amb aquells que ens volen entendre.
Amb això ja podem saber, si no la humanitat sencera, sí el nombre exactament aproximat de dones civilitzades que el món ha vist, i quin punt de vista, el del món, no sen salva ni la més discreta! que seran els tres mil milions que ara hi ha deu vegades, o sigui, trenta mil, i aquests milions al seu torn noranta-nou més, per tant actualment, entre linfern i la terra ara hi deu haver, si fa no fot, uns tres milions de milions, bilions, de dones cremant.
Això darrer no mho tinguis en compte, és que la meva germana gran, com que no se sabia les lluites dAquil·les ni les enyorances dOdisseu, va haver dagafar-se al recurs de cantar-me les delícies dun pilot amorf de cinc xiclets mastegats de feia mitja hora i la gran il·lusió que en treia ja feia menys valuosos aquells que encara eren sencers i separats a la meva butxaca.


II

—Què vols dir? (La inefable pregunta)
Llengua xinesa: contenidor absolut de la discreció i el recer del jo.


III

Calma adquirida. Mossecs. Un boig rabiós, però metafòric. Loptimisme del prospector de lor.
El bloc de granit. El bloc de marbre de Carrara. El David, foto més venuda i no ho sé però mho temo, un ou més gros que laltre, abans descompensats, el membre no ha dhipnotitzar les ments obsesses, la panxa ben cert, tallar-li les ungles. Més enllà ja decidirà amb el que en quedi si vestir un Kent o una Barbi o cap dels dos qualsevol o fer-li la pedicura com de fet un va intentar.


IV

Un dia passejava per Sant Cugat del Vallès en aquest segle xxi i vaig veure quelcom un pèl inquietant perquè em semblava estrany, i és que del natural, el que es diu del natural, era el primer cop que els meus ulls hi topaven: era una tribu de negres caníbals perfectament instal·lats al centre de la vila i acceptats sense haver hagut de fer fora ningú, tret, potser, dels apetits que ja ningú no semblava recordar molt abans que correguessin les clavegueres, fetes les crues digestions; de fet, no puc dir exactament que eren una tribu de negres caníbals perquè els faltava una cosa per acabar-ho de ser, i és que les vergonyes no les arribaven a tapar ni tan sols amb una mà i això cap tribu dels documentals no he vist que ho acostumés.
Em sacsejo el cap i passat un moment recordo que el company suara mestava advertint que estava passant-me de la ratlla. I és que jo amb poques ratlles no en tinc prou per expressar una idea i és clar que mhe passat. He recuperat el senderi perdut per un lapse.
Gràcies dono al Voler que mentre patia les visions esmentades no sem va acudir gratar-me els ous davant de cap convent.


V

Quan els grans i il·lustres genis de les arts amb el seu lloc reconeixible ja assignat i indiscutible, jo tampoc no el discuteixo, de la talla per a nosaltres els catalans dallò que podia suposar un Virgili per als romans de lèpoca dAugust o un Fídias per als grecs que, admetent que no li calia cap carro tirat per bous ni cavalls ni persones ni sacerdots a lhora danar al taller i tornar a casa i celebrar un simposi o un acte, fan ximpleries infantils, no pas conceptual sinó tècnicament, unes creus a pinzellades grolleres que signifiquen molt però no requereixen ni cinc minuts a la universitat per saber de fer-ne, és lògic: el component dart que té lart a part del seu reconeixement en el gran Olump social dels inspirats, lart, ja ho puc dir ben clar, sha de cercar en altres llocs, ep! això si volem satisfer una pura necessitat estètica i ètica, aquella que ens ve de la contemplació, més que no pas cantar glòries a qui no té ni amb què demostrar que no li tremola el pols a la seva edat fòssil.
Parlem dart, si ens interessa, i anem a raure a linfern dels proscrits, daquells que per mantenir-se i mantenir el simple fet descriure un poema com sha fet secularment sempre i una cançó segons els patrons existents des de Bach i no pas futeses primitives dun segle anterior que no van deixar firma i ara les volen totes, si més no les del prestigi, tot per a ells el prestigi que sen facin un fart per tots els forats on puguin ficar-ne a plenes i impressionades manguerades.
Aquests creadors, aquests artistes, aquests, naturalment aquests. Parlo daquests. I aquests són els que tinc sovint als llibres, a les lleixes i al reproductor de cedé.
Altres copiaran fins a la tomba la fórmula amb què van arrencar el primer aplaudiment, sincer o aconsellat per la inversió duns pares especuladors que van identificar una tela amb un totxo i no sé com sho farien de manobres ni quines tendes de campanya hi hauria avui a Via Laietana, que els enterrà definitivament en el seu propi anodisme avorrit, suïcidi de tot el que restava a dir i que pel que es veu no era pas res sinó ganes de descansar de dubtes i passions que violenten la identitat per a entregar-shi per sempre.
Els millors museus, les ones més presents i escoltades, voluntàriament o com quasi sempre contra la voluntat o a part della, les lleixes a les llibreries, a les cases, les més elevades, la neteja constant de la pols no per lús sinó per la minyona que ens fa quedar bé davant les visites, sí: tot això els pertany, tot és daquest corral de mòmies indecents que han enculat Dant, Virgili, Bach, Miquelàngel i tot allò que han representat sempre amb les seves vergues que porten a la figuració artística, allà on no calia, tot el seu fang dissecat de sexualitat manifesta.
Qui són Mojinos Escozíos? Són sexuals, són homosexuals, són pervertits, són corruptors de la joventut, són uns cràpules incontinents que no respecten res digne de contemplació i blasfemen constantment fent paràfrasis evangèliques en to sexual? Certament, són. Això són i res més que això, que és com es presenten i si defensés altra cosa abans de seguir demanaria consulta en un bon psiquiatre per al meu pobre sentit capgirat.
Ara, allò que tampoc no negarà ningú que no em vulgui seguir la línia anterior és des del punt de vista del talent, de lart, de la natura musical i del treball: vistos sota aquests quatre angles que no els discuteix ni qui vol demostrar que la terra té forma dull cec, són reis entre els reis, són músics complets, tenen ciència dharmonia i de comunicació abstracta, apresa i ben apresa, i talent creatiu, encara que lhagin reguassat a vegades en talent recreatiu.
Per tant, si algú vol experimentar plaer estètic i gaudi alegre com era costum i serà sempre a través de la contemplació o la inspiració de lart, haurà de passar per alt un reguitzell dobscenitats i provocacions aparents i defugir els clubs llèpols i llagoters dedicats a la lloança del qui es dedica a la lloança dels qui el lloen. O sigui, els Istes, perquè la paraula art encara se la reconeix amb el seu contingut de codi figurat de llenguatge universal per al qual cal entrenament tècnic, si es vol així, i jo no poso Virgili en un torn de ceràmica encara que hi fos perquè en contemplo el resultat.
Que no falti mai al Cèsar allò que és del Cèsar; si és així, a la resta no faltarà mai blat, i si sens força a anomenar el blat cagallons de cabra, també hi ha bombons de mestre pastisser amb aquesta forma.


VI

El llibre II de la Poètica dAristòtil: hi va ser? Existeix? Són dues preguntes diferents. En tot cas, si hi era i sha destruït, allò que se nha destruït és el suport, en termes funcionals, perquè la matèria mateixa del suport es troba constantment subjecta a canvi. El suport també es presenta en varietat. Època, gènere i suport varien al llarg dels temps. Si tots els testimonis literaris clàssics fossin còdexs del segle XV caldria poder defensar i aplaudir la tesi que Virgili va ser un monjo del segle XIII.
Els suports físics es destrueixen o millor dit es transformen en altres coses. També laire pot fer de suport a lescriptura, les coses són un fet físic. El que Plató deia a la seva dona. Comprovar la temprança de Xenofont. No se sap i es pot creure o no el desarroll de la tecnologia al punt de recuperar el cent per cent dels textos antics. Ones sonores. Però no es pot ni cal creure perquè se sap positivament que aquests textos segueixen existint i no shan perdut pas gens perquè no trobin la manera de llegir-los. Quan una realitat es manifesta o apareix, esdevé indestructible.
Un filòleg potser no ho entendria mai, pot ser facilíssim o dificilíssim, no cal buscar-hi dobles sentits: el segon llibre de la Poètica dAristòtil existeix i és una realitat manifesta perquè ha aparegut en la figuració pública del senyor Umberto Eco i des de i en la seva paraula de cafè.
Indestructible. És el títol, amb això ja en té prou per ser el que és. És dAristòtil perquè si no seria el de qualsevol altre i és el que és. Per no dir que allò que la filologia accepta com a obra dAristòtil també accepta que són apunts que va escriure qualsevol menys el tal Aristòtil.
I va ser i és i serà sempre perquè és un producte natural que parteix de realitats existents sempre i com a mínim abans dAristòtil: segon, llibre, poètica, Aristòtil mateix.
I per tant, el segon llibre de la poètica dAristòtil és indiscutible que va existir en temps d’Aristòtil, abans durant i després també, i que Aristòtil, històric, el va escriure.


VII

Del dins i del fora: φύσιϲ κρύπτεσθαι φιλεῖ.
Història dels fills de puta (tertúlia de Valls, els que passaven davant amb cotxe).
El dedins guanya espai a mida que en perd, el defora perd espai a mida que en guanya (conquereix), com un colador al revés, el dedins com més expulsa més conté, i el defora com més agafa més li queda per agafar.
Uns senyors se situen a fora passejant en cotxe: com que es distingeixen, són fills de puta: els que els anomenen tals acaben comprant cotxe, per tant, passejar amb cotxe deixa de ser de fill de puta.
<<Fill de puta>> assenyala la novetat amb una paraula coneguda. La novetat es generalitza, i per tant el senyal de la novetat, en la mesura que la novetat sinstal·la al defora, es queda al dedins sense ús possible si no és davant duna altra novetat completament diversa.
Per un que es manifesta dos queden a lombra, aquesta és llei dialèctica.
Manifestar fill de puta és deixar a lombra el cotxe com a realitat positiva i com a projecte i a la llum el cotxe com a realitat negativa.
Projectar comprar-se un cotxe és posar en llum el projecte i en ombra la realitat positiva i la negativa igualades, així es produeix leix entre un estat i un altre leix de canvi: ho sabeu que sereu tots uns fills de puta? Quan dins un nucli saccepten els contraris.
Tenir un cotxe a la llum equival a mantenir el projecte dun cotxe millor per exemple a lombra igual que la negativitat del cotxe (fill de puta, contaminador, classista, temerari).
Els qui posen la temeritat a la llum i per això fan servir un cotxe, ja no tenen projecte, ni pas tenen ni saben mantenir ni usar res més que diners, que acaben esdevenint el seu ahir avui i demà en un infern endolcit a la mesura de lexageració de riquesa crematística de què disposen i poden.
És la mentida de la diferència, en aquest aspecte aparent i desitjable, que per força pura mimètica aconsella, recomana i assoleix la majoria de les vegades que la resta de persones perdin també el projecte. Llavors parlem dun infern una mica més amarg que el dels altres.
És impossible igualar a la llum la realitat positiva i negativa si no és que aquestes semmirallen en la seva contrària i mantenen dues realitats paral·leles més que, tot i no ser realitats en si, gaudeixen dequilibri.
El terme positiu i el negatiu igualats daquesta manera al defora, esdevé aleshores metafòric sense cap alternativa.


VIII

Déu féu Catalunya a imatge i semblança del Pare. Ni té cap llista, ni Li cal: un país, una nació, una terra suficientment i molt més que distingida com a tal que té tot el que té una nació, país, estat, comunitat i poble, tret de llei que la protegeixi i la preservi dels atacs i injúries.
En Catalunya Déu comprova la paraula de lhome, i de la dona, per descomptat, i sacostuma a escoltar els qui conculquen i anomenen, ja no nazis els jueus, sinó doblement nazis, perquè tot allò que fan ho emmirallen en lajagut que no té dret vigent, el català, la llei del qual quan satreveix a anomenar és dita per ell mateix un reglament al costat de la llei de veritat que no és mai nostra.
Aquí la por, aquí la por dels feixistes que no saben entendre una acció teatral més enllà dels titelles i els ases dels cops: aquí els jocs de Déu.
Catalunya és amb la seva diferència el poble únic entre únics al món que el català senorgulleix de no mudar per altre.


IX

Cal anar vestits a la moda. Imagines els pantalons que es veuen a les pel·lícules dels quaranta en algú davui, fins als mugrons que arriben? Això és inimaginable, ni tan sols en una pel·lícula dèpoca ambientada als quaranta: tels faran tots a punt densenyar el cul i amb rellotges de colors a piles. Per tant, cal admetre: Companys era un ximplet, ja et dono les mans aquí i ho admeto, això ja no cal discutir-ho, que Companys era un ximplet és el que es porta ara.
Un ximplet com Sòcrates? Sí, Sòcrates era ximplet perquè no sabia res i a sobre ho admetia, això només pot fer-ho un ximple ximplet.
Així, Sòcrates era un ximplet que feia de sofista i Companys un ximplet que feia de polític.
Busquem altres ximplets? Va! Un ximplet que fes de físic... Einstein, perquè és cert que acostumava a treure la llengua davant les càmeres i fer ximpleries. Vols més ximplet? Ja hem fet una trinitat de ximplets, com qui diu, el tamboret ja saguanta i shi pot seure.
Però més aviat no serà una qüestió de casament?
Avui dia i que duri els bous es poden casar amb les vaques i amb els bous i les vaques amb els bous i les vaques i en tots casos cal que puguin tenir criatures a càrrec.
Però com casaries un bou amb una puça, un rinoceront amb un gat i un home amb un elefant?
Així per tant no provis de casar la memòria dels feixistes amb el sofriment dels republicans.
No busquis la patata fregida absoluta, deixa: nhi ha prou que sigui universal i a labast del qui la vulgui.


X

Heu vist mai un autobús anar de Barcelona a Mallorca rodant directament les seves rodes sobre el mar? Miracle? Si us ho diu un profeta correu-hi tots a dir que és veritat!
Jo us ho dic: he vist un autobús anar de Barcelona a Mallorca i no només això, sinó que jo hi he anat, dins aquest autobús.
I era realment un autobús, deixem-nos de punyetes.
Vaja, ja sembla que algú vol posar-se una bata i venir-me a foradar el cul.
Però no: amb un forat en aquest lloc en tinc ben bé prou, i per tant mexplicaré:
El buc Milènium del dia que el vaig agafar va sortir i arribar exactament a lhora prevista; el mateix el dia que vaig tornar.
Jo no anava a la feina sinó a contemplar la Mallorca que mestimo.
Bé, el fet dagafar un transport, quan es fa per plaer, fàcilment indulgeix la puntualitat.
Però no tot és Mallorca, a la meva vida, i he de llevar-me la majoria a les set del matí per anar a treballar.
Això és de Mira-sol a Sant Cugat i de Sant Cugat a Barcelona cada dia de la meva història. La daquí.
Cada dia aquí és diferent: si al bus de les vuit no li dóna per fer marrada i deixar desdejunar el conductor, els xofers del bus de Mira-sol neden en una llibertat infantiva, llavors combino amb el tren de les vuit i deu, i arribo a lhora a la feina.
Aquell dia em fan una festa. No és habitual.
Si provo de llevar-me a les sis i agafar el bus de les set, bé: el de les set té son i si no vol, no passa.
Jo no demano ni vull arribar puntual a Mallorca: només mhi esperen platges que no arronsaran la sorra per un més que la va a trepitjar.
Jo no demano ni vull cap plaer viatjant en autobús, només faltaria!
Ara bé: si vull agafar un autobús més real que el de quatre rodes no em queda més remei que anar a Mallorca on no he de fer res tot lany.
I si vull agafar el creuer de plaer de veritat, lhauré de dragar cada dia arriscant-me a la bronca del jefe.
Les meves vacances, les vull de juliol a agost. La meva feina, la resta.
La gent de qui depèn que pugui fer el que vull que és simple i sensat, i els conductors de Mira-sol per descomptat i com a mínim, no.
Es fan rutina imaginària del creuer perpetu.
No tenen aquests lofici adequat a les seves necessitats: haurien danar a aconsellar gent amb problemes de drogues i mostrar-los com ells se nhan pogut sortir, això quan ho facin.


XI

Bona nit. Laltre dia vaig tenir un somni estrany. Jo era a classe de mètrica i un professor explicava que Carles Riba no va escriure mai res perquè el vers en què ho va escriure no existeix i jo llavors agafava un llibre de mètrica que sobre el tema deia que tot i que era difícil acceptar que les divuit mil línies de lOdissea existissin de veritat se li havia de permetre al poeta la llicència ja que a més havia tingut la bondat de posar-hi alguna metàfora o procediment habitual dels sonets petrarquians. Llavors agafava un llibre de poesia titulat <<Elegías>> i estava escrit en decassíl·labs petrarquians i per tant buscava, per completar la col·lecció, un llibre compost de dístics elegíacs que es titulés silves o sonets i no el trobava.
Llavors un altre, un company que traduïa Xenofont em va confiar un secret que deia que Carles Riba va traduir sense saber grec, i que tota lOdissea era un invent que no tenia res a veure amb la versió homèrica.
Llavors em tocava a mi fer de professor i a lhora de preparar la classe als meus universitaris i ensenyar-los la qüestió Riba, ho vaig poder resoldre de la manera més lògica possible:
Ensenyava per primer cop a la història mundial que Carles Riba tenia un negre al qual feia traduir i escriure tot allò que ell signava i que ell no podia perquè estava en possessió del títol de llicenciat en grec, era poeta i català, però el negre no sabia grec, com havien demostrat els companys, ni català, com els professors i llibres, ni pràcticament poesia, per tant el cercle sacabava estrenyent i podia demostrar clarament que el veritable autor de lOdissea era un home que passada la setantena i cansat de negre es va dedicar a explicar xistes i fer-shi famós. No català, no poeta i no hel·lenista només indiquen una possibilitat: lOdissea de leditorial ALPHA la va escriure Chiquito de la Calzada.


XII

Aquests de Leònidas, els espartans, els grecs i els romans eren tots uns homosexuals i viciosos, una colla de maricons, vaja.
La societat espartana era una societat diguals. I homosexualista. Un grup damics per veure el futbol fa una societat homosexualista; lEscola de la Dona era una societat homosexualista; les cuineres reunides a Valls per fer el romesco fan una societat homosexualista i el club del Liceu la fa i etcètera.
Cap dels exemples que he posat són dhomosexuals. I tu, tu tens la confusió gravada al front que no te la treus ni amb lleixiu, Enric.
El moviment gai que ha aconseguit grans fites no nha tingut prou, en créixer, amb fer respectar les parelles tal com són i han de ser, si més no les seves, i sha començat un pastís que li ve molt de gust i més fam li fa com més en menja i se li indigestarà i li causarà a la llarga la perdició si hi persisteix.
Dos nois que tenen la vida íntima perfectament resolta cada un amb una dona dubten a lhora danar junts al cinema o al teatre. I així la comunicació homosexualista es veu esporuguida per poder ser titllada de gai. Bé, ells sho fan, i això explotarà per alguna banda, i només ho pot fer en forma dhomofòbia.
Torturen amb trucades i entrevistes un personatge públic, un cantant de roc pel sol fet que fa la seva feina amb un grup homosexualista: surt de larmari! Satribueixen a ells mateixos la ciència infusa sobre la sexualitat de lunivers, si poden, i a Thomas Mann, per haver escrit Mort a Venècia li fan un museu amb entapissats rosa.
I així tenim que un factor determinant de la generació dhomofòbia en les societats lliures, si no el principal un de no a menystenir, el fabrica el mateix moviment gai.
Repetir una mentida un milió de cops no la fa esdevenir veritat sinó necessitat, com més a la llarga, de reacció violenta.
Ni falten motius: el mateix pastís que ara els homòfils no sacaben abans els homòfobs ja lestaven cuinant, és un pastís prohibit. Quan davant la poesia mística sufí se cercaven les veritats de la perversió sexual dels autors psicoanalitzant-les, el pastís ja sestava servint. Quan es van aprofitar els escrits de Freud davant pacients que mostraven crisis severes per tal de definir lhomosexualitat en si i per si com una malaltia, ja sestava servint el pastís: ara Freud sha superat, és leixarm que es posa sobre aquesta ferida històrica: Freud no sha superat, el seu mètode és impecable, no oblidem, qui sha superat és qui nha fet una lectura interessada i en vistes a la discriminació social de persones per la seva sexualitat, per la mateixa regla de tres per què no es definia com a malalts i perversos els heterosexuals, que resta demostrat que quan copulen fan un acte cognitiu dincest en tota regla?
El pastís dAquil·les no es menja: és només un trofeu simbòlic que quan serveix la veritat dissol grans agressivitats i petites i mentrestant,  Aquil·les deixeu-lo fer la Troia i la femella quan i com li correspongui o convingui.

 Y
EL MENJAPOR
Laixecament del cadàver

Pau: (A la porta tancada de Júlia:) Vinga, bitxet, que no va ser res, allò...és que no estava per la cosa...va, amor meu, vinga! Per què no mobres la porta? Ja no mestàs? Jo testimo, ho sents? Testiiimo!
Veí: Cap problema?
Narrador: El veí del replà, com que baixa de lhort, es veu que exercia de jutge, i veu aquell noi preocupat.
Pau: És que no contesta.
Veí: Ah, i sap vostè segur que hi és?
Pau: Miri els croissants que porto: ella encara era al llit fa deu minuts quan he sortit a buscar-los.
Veí: Això és que en passa alguna. Vostè, que és forçut, ja té el permís daquest jutge per obrir per força la porta.
Narrador: Badabomba! I entren, i la troben al llit immòbil, amb els braços creuats damunt del pit.
Pau: Sembla...
Narrador: Prenen el pols a la noia. Res. Miren si respira. Ni alè ni moviment.
Veí: Amic meu, la vostra amiga ja sha reconciliat amb el món.
Pau: Morta? Aiii!
Narrador: El Pauet somica com un nen.
Pau: I què fem?  Hem de trucar els serveis municipals! Ens cal un jutge. No mogui res, no toqui res!
Veí: Amic meu, que no sap amb qui parla? Jo sóc jutge de mena i puc certificar el que calgui!
Narrador: El veí jutge anava alçant el to de veu i la senyora Teresina del pis de dalt que baixava amb el cistell a mercat, shavia aturat al replà, i en veure la porta oberta havia entrat al pis, sense més ni més, a veure què hi passava.
Teresina: Oooh! Valgam Déu! Tan jove, pobreta!
Pau: No sho mereixia
Narrador: Diu el pobre Pau amb els croissants encara penjant a la bossa que sostenia al puny.
Pau: Tenia tota la vida per endavant. Li hauria dhaver tocat a vostè!
Narrador: Assenyala furiós la Teresina mentre diu.
Teresina: Quina poca-solta! A mi també magrada ser-hi, en aquest món.
Mormó: Lhome de la casa?
Pau: Què!
Narrador: Fa el Pau dirigint la fúria contra aquell nou personatge que havia trobat la porta oberta.
Mormó: Doncs miri: que si vostè creu en Déu, pot estar segur de la vida eterna. I nosaltres tenim en 3D una imatge del lloc exacte del cel que li pertocarà. Miri, miri: fem parcel·les unipersonals, per parelles i per famílies, totes amb una etèria tanqueta i un jardí on creixen gominoles sense haver-se de regar...
Pau: Ara no, ara no, sisplau. Que no veu que just vetllem la meva noia morta ara fa només una passada de croissants al forn?
Mormó: Ah, doncs; quan ja sha produït lacte joiós del traspàs també tenim ofertes...
Pau: Que no, que calli!
Veí: A veure.
Narrador: fa el veí jutge aprofitant un moment de silenci:
Veí: Hem de procedir, ja que hem constatat la mort i el decés, ara a laixecament del cadàver. Vostès em faran de testimonis...
Amiga: Que molesto?
Narrador: En aquell moment apareix, feta un nervi, lamiga de linstitut de la pobra noia del llit. I segueix, mirant-la:
Amiga: Mira, Júlia: tu em diràs el que vulguis, i no facis veure que dorms, perquè el que tu em dius no serveix per lligar ni un vibrador, o sigui que ja mestàs dient com tho fas per tenir-los fent cua. I si em tornes a dir que em faci puta, testiro els cabells!
Pau: Deixi-la, ella no la pot sentir.
Amiga: Que és sorda de cop?
Pau: De cop, sí, sorda no: és morta.
Amiga: Aaah! I jo només tinc deu dies menys que ella, de vida. Pobra de mi!
Butaner: (Entra:) Butanooo! Aquí volen butano?
Mormó: Al més enllà no nhi ha, de butano, però sempre hi fa caloreta, creguim...
Veí: Laixecament...
Teresina: Ai, que em tancaran la tossineria!
Veí: No fugi, vostè és testimoni per a laixecament del...del...
Mormó: Per un bon preu pot portar el quisso al més enllà.
Veí: ...del CADÀVER!!!
Narrador: Tots callen, aquí. Sadonen del mort, sadonen de la mort. I ja neren uns quinze, dins del pis xerrotejant. Més calmadament i preceptiu, el bon jutge afegeix:
Veí: Cal procedir a laixecament del cadàver.
Mormó: Però on és?
Amiga: Déu meu, no hi és!
Narrador: En efecte, la Júlia no era al llit sinó ja vestida i dutxada, a punt per anar a la feina. Davant les cares de pòquer de tots, abans de sortir els mira i fa:
Júlia: Quan sortiu, tanqueu de cop.
Narrador: I per a ella:
Júlia:  Aquest Pau cada cop té amics més estranys.
Narrador: Un silenci total manté la sala, fins que el veí jutge, solemne i alçant la mà, fa:
Veí: Ja hem fet laixecament del cadàver.
Narrador: En Pau:
Pau: Sempre li ha costat, a la Júlia, llevar-se de matí.




A cal poeta

Escipió: Avui fa bon dia. Men vaig a veure el poeta Enni.
Germà: Germà meu, Escipió: vols dir que cal? Aquest poeta encara no ens ha escrit lobra que ens va prometre.
Escipió: Per això, a veure si es dóna pressa.
Germà: És un caparrut.
Noia: Escipió, Escipió! Què hi fas, aquí?
Escipió: Vaig a ca lEnni, el poeta.
Noia: Que raro! Jo et feia a Catalunya!
Escipió: Què dius? Què és això de Catalunya?
Noi: Catalunya és un país on la gent parla duna manera indesxifrable.
Escipió: Ah...! I ja sentenen?
Noia: Hi has danar per llà Empúries i ensenyar-los a tots el llatí.
Escipió: Hi ha temps per tot.
Vellet: Què veuen els meus ulls? No pot ser!
Escipió: Què és el que no pot ser, ancianet?
Vellet: Què fas, on vas, Escipió, que no ensenyes llatí als catalans?
Escipió: Jo anava a veure el poeta Enni.
Vellet: Però no saps que si deixes el teu deure amb la història, llavors els catalans no tindran mai...?
Escipió: Què no tindran mai? Explicat!
Vellet: Els poemes de Martí i Pol, els relats de lEspinàs, les novel·les den Quim Monzó, els gintònics de lEmpar Moliner i la tos den Jordi Pujol ni la clenxa dArtur Mas!
Escipió: I vols dir que cal, tot això?
Vellet: Home, a mi em sembla...
Escipió: Saps què diran, aquests catalans, dels Escipions en el futur? Doncs ens faran rimar amb una paraula gruixuda!
Vellet: Vist així...
Escipió: Vist així ens la repampinflen, els catalans: que segueixin parlant amb els seus sons indesxifrables.
Enni: Minyona, ja has fregat?
Minyona: Tota la casa, senyor Enni.
Enni: Bé, doncs, ara vigila, que em poso a escriure una oda als Escipions i fés el favor que no em molestin. I si veus aquell pesat dEscipió li dius que no hi sóc. Entesos? Que no hi sóc!
Minyona: Entesos.
Escipió: Ja he arribat. Enni! Enni! Què fa el meu bon Enni?
Minyona: (Surt:) El senyor Enni no és a casa.
Escipió: On ha anat? (Fa per entrar però la minyona shi interposa.)
Minyona: No ho sé. Només sé que no hi és.
Escipió: Bé, bé. Men vaig. (A part:) Aquest Enni, segur que és dins i mha volgut frustrar!
Enni: Avui plou i fa trons. Bon moment per anar a veure el meu amic Escipió, a veure si mallarga més diners per aquests poemes que li faig.
Vellet: No pot ser! Què veuen els meus ulls?!
Enni: Què és el que veuen els teus ulls i no pot ser, jaiet?
Vellet: Tu ets aquell Enni que tradueix paraules gregues al llatí?
Enni: El mateix.
Vellet: Que no saps que per culpa teva es desfaran els bons costums romans? Té, té! (Li etziba dos cops de bastó.)
Enni: Ai, ai! Deixam, mòmia! Uf, ja me nhe desempallegat!
Noi: Enni, Enni!
Enni: Què vols, minyó?
Noi: Que a escola mhan manat fer un col·laix amb retalls de paper. Puc fer servir els teus poemes?
Enni: (Li dóna un rotlle.) Té, nin: fés-ne el que vulguis. I si vols, després editals.
Noia: Una flor pel poeta! Una flor pel poeta!
Enni: Ah, gràcies, nena! Per fi començo a ser reconegut! (La flor raja aigua a la cara dEnni.)
Noia: Ha, ha! Ha picat, ha picat! Gràcies, Enni, per fer-me cas: aquest truc ja mel veia venir tothom i ningú no em feia cas.
Enni: A disposar, nena! Ja sóc a ca lEscipió. Escipió! Ep, Escipió! Obre! Que hi ets?
Escipió: (Surt a la porta, cridant exageradament:) Qui hi ha?
Enni: (També cridant exageradament:) Sóc jo, el teu amic Enni!
Escipió: (Creua els braços:) No hi sóc, no hi sóc, a casa!
Enni: Però que no testic veient amb els meus propis ulls palplantat davant la porta de casa teva?
Escipió: No et fiïs dels ulls. Quan jo vaig venir a casa teva vaig haver de creure la teva minyona que tu no hi eres. I ara tu, canalla, no em creus a mi en persona, que vinc i tho dic jo?



Un pessic de sal

Mare: Fills meus, veniu: us he de dir una cosa.
Pep: Pepa, Joan! Veniu! La mare ens ha de dir una cosa!
Pepa i Joan: Ja som aquí! Que passa?
Mare: Mireu, fillets. Daquí a una estona serà lhora de dinar, i jo us estic preparant un arrosset de peix daquell que tant us agrada.
Pepa: Sí!
Joan: Que bo!
Pep: Arròs, arròs!
Mare: Però hi ha un problema. A mig fer-lo se mha acabat la sal i avui és diumenge.
Pepa: No hi ha res obert.
Mare: Res, enlloc.
Pep: No en queda gens, gens, de sal?
Mare: Gens ni mica per un bateig.
Joan: Què farem, ara?
Mare: Lúnic que hi podem fer és anar a demanar-ne un pessic a la veïna.
Pepa, Pep i Joan: La veïna?!
Mare: Ja ho sé que és difícil. És tota una prova. Aquesta veïna, enlloc de fer cap servei quan la necessites, et diu paraules i es queda amb tu.
Joan: Se nha rigut sempre, de tothom.
Pep: I mai no dóna res.
Pepa: Com ens ho farem?
Mare: Mireu, fillets. Ella és una de sola i nosaltres som més. Tenim això a favor. Hi aniràs primer tu, Joan.
Joan: Dacord.
Mare: Si aquesta et dóna llargues, després hi anirà en Pep.
Pep: Està bé.
Mare: I si ni així, que hi vagi la Pepa.
Pepa: Bé.
Mare: Au vés, Joan: vés i torna.
Joan: (Surt de casa, truca a ca la veïna:) Que hi ha algú?
Veïna: Hola? Qui hi ha? Què vols, nen?
Joan: Sóc el veí. A casa fèiem arròs i hem fet curt de sal. No en tindria pas un pessic?
Veïna: Prou! Ara mateix te la dono! (Fa per entrar, satura i torna:) Però diguem, vailet: quina sal vol la teva mare? Prima o gruixuda?
Joan: No ho sé.
Veïna: Au vés i quan ho sàpigues mho dius. (Surt Joan, a part:) Ara sí que lhe engalipat, aquest! Venir a demanar-me un pessic de sal per a larròs, què sha cregut, quan a mi em toca menjar enciam cada dia!
Joan: Mare, mare!
Mare: Què fill: has reeixit?
Joan: Que si la vols prima o gruixuda mha dit i no me nha donat de cap mena.
Mare: Tha ben entabanat. Ara, si tornes i li dius tal o tal altra et dirà que no en té i a sobre afegirà que ella no fa tantes distincions com jo i ens anomenarà llepafils. Joan, no pateixis. Ara és el torn den Pep.
Joan: Bé.
Mare: Pep! Preparat?
Pep: A punt. Vaig. (Arriba i truca:) Senyora veïna! Senyora veïna!
Veïna: Qui hi ha? Què vols, marrec?
Pep: Hem fet curt de sal a larròs. Que en tindríeu, és igual prima o gruixuda, un pessic per afegir-lhi?
Veïna: Prou que en tinc! No veus que tot el dia cada dia mhe damanir els enciams que em poso a taula? Però digues: la vol amb iode o sense iode, la teva mare, la sal?
Pep: (Dubta un moment, i resol:) Tant se val! La que tingui.
Veïna: Tant se val no, minyó: si la vostra dieta és pobra en iode, que porta el peix, per exemple, llavors per força has de prendre aquesta sal. Au vés i pregunta a la teva mare uants cops us dóna peix al mes. (Tanca.)
Mare: Què, Pep? Com ha anat?
Pep: Tu ens dónes molt peix, al mes?
Mare: Ai que em sembla que ja sens ha tornat a rifar la veïna! Ara et toca a tu, Pepa. Pep, Joan, no passa res. Confieu que ens en sortirem.
Pepa: Vaig. (Truca:) Que hi ha algú?
Veïna: (Obre:) Hola, marreca. Què vols?
Pepa: Un pessic de sal, hem fet curt a larròs. Però si no men pot donar, ho entendré, que no men pugui donar!
Veïna: Però què thas cregut? Tan pobra et penses que sóc per no tenir ni això? Què et penses? Que perquè aneu a esquiar a lhivern i a la platja a lestiu sou més que jo? Doncs no! Jo sóc més que vosaltres! No tindré cotxe però enciams i sal a punta pala! (Va dins i torna carregada de paquets:) Té, nena: sal iodada, sal sense, sal prima, sal gruixuda. I digue-li a la teva mare que en sal, el que és en sal, no hi ha ningú que em superi, que ja us ho he demostrat! Que jo sóc la reina de la sal!
Pepa: Gràcies, adéu!
Mare: (Mentre mengen larròs:) Veieu, fillets: aquest arròs lhem fet entre tots quatre.

*    *    *

Com puc dir lo bona al cos que és aquesta nit destiu si bé que en passaran daquí a cent anys els molt bandarres i jo seré merda?
Què som, qui som? Al cap i a la fi, som merda.
En fi, merda.
Efímera, en fi, i mera merda.
Daquí ve la paraula.
No admiris la rosa només avui, perquè la rosa ets tu, i si tu avui ets la rosa això és així per tal com tant ahir com demà ets merda.
Hi ha gent que fuma bitllets de cinc-cents euros. Hi ha gent que crema pianos de cua. Hi ha gent que estella guitarres.
Genis.
Jo vaig estellar la meva primera guitarra.
Boig.
Que no havia de ser geni?
Ho vas fer sol. Eres boig.
Tothom que diu visca alguna cosa com ara Catalunya, Franco, Espanya o Miró es veu impulsat a dir-li visca...
Perquè savorreix que duri tant i vol que faci un pet.
Que mori.
Les coses que duren més dun dia, són insuportables.
I suportem:
La feina, un terç del dia.
El lleure, un altre terç del dia.
La son, la resta del dia.
I lexistència?
Ens pensem que encara no hem nascut, per poder-la suportar, que aquesta pot durar més dun dia.
I lamistat? Algú suporta lamistat? I lamor? I la convivència?
Amb lajut dun psiquiatre...
Els caps de setmana duren dos dies.
Cada setmana.
Quina feina! Realment és impossible saber exactament què és un cap de setmana.
La imatge més terrorífica del món és una nena collint roselles en un prat una tarda dabril.
A partir daquí, què?
Cal alienar-se. Tot el que ens dura més dun dia és un trauma i posem
La ment en blanc.
Tu saps com és un cavall?
Sí, és clar.
Així em pots dir si un cavall té tres cues?
Una, en té!
Com ho saps?
Clar, ostres! En veritat no ho sé. És clar que un cavall pot tenir tres cues. Quants peus té un gat?
Cap ni un: té potes.
Porta un trespeus que rentarem el gat a la bacina.
Vés a buscar-li tu, un trespeus al gat.
El meu trespeus és el dUlisses.
Què hi ha més efímer que un catedràtic duniversitat?
Potser res, potser la universitat mateixa.
Quants pits té una dona? Cinc?
Va, cinc.
Quants penis un home? Tres?
Va, posem-nhi tres.
Ningú no pot negar-ho, això.
Ni que vulgui.
Clar, això dura més dun dia i no ho sabem.
I aquest espectacle? Dura?
Sí que dura, perquè a mi quan assajava me la posava dura.
Dura.
Dura.
Escoltam. Que ens coneixem, tu i jo?
Ara que ho dius... No.
I com redimonis ens hem atrevit a dirigir-nos la paraula?
Això no ho fan ni els matrimonis.
Tant datreviment, crema.
Quina por!
—Sabeu que heu nascut?

*    *    *

Ara que, petita germana gran, tu que has passat sempre darrere de tothom i per això ets la primera en els meus pensaments de pau i benestar, joia goig alegria, llum meva sempre, et revelaré el fum fet en la riquesa de la identitat i la lluna dels altres als quals en edat impròvida és venuda tot sovint per no tornar mai més a semblar-los seva, i això és fet de part de gent corruptora; no tenganyo: no cal un esquinç anal perquè shagi produït labús més execrable, i els mitjans en són plens, de la corrupció a la qual se sotmet els menors i la jovenalla en general i els esquinços a la moral i la llibertat no els podran sanar en tota la vida shi posin com shi posin, cosa per la qual lantiga Atenes condemnava a mort els qui precisament emprant-ne les tècniques ho provaven devitar, entre altres que no ho deurien fer.
Em resolc a ser escriptor, home de lletres, vaja: i resulta que el primer molí de vent que sem presenta com un fantasma horriblement tremebund i desolador és el que sem fa aparèixer com trobar la pròpia veu mentre sem deriva cap a fer de negre, si es pot. El fantasma de la llibertat és esdevingut la realitat del servilisme i lesclavatge radicalment practicats per tot el món editorial. La presència de correctors i del nivell ka de català és una llicència de negres. Has de trobar la pròpia veu, expressa els teus sentiments, veus? Així, molt bé, així ets lliure. A tothom qui guiï un adolescent daquesta manera hi hauria dhaver un fuet prest, i no pas dels que van amb el pa amb tomàquet. Mentre al novell escriptor sel té en dubtes i disquisicions de fum sobre si és ell mateix el qui està escrivint el que està escrivint, si té veu pròpia, si expressa els sentiments o si es deixa anar i és espontani i valors de lestil de cada escola de cantonades, tots aquests problemes pertanyen a ser resolts per un escriptor més versat que no pas un jove, se lestà distraient de lúnic que li pot valer en aquell instant si és que escriu: quina colla faràs, quins mitjans empraràs, quina política seguiràs per publicar tan aviat com tu vulguis o ho creguis oportú, i ni això: receptes simples: ets bo en això, evita els tallers literaris, acudeix a les lectures públiques, passat per Muntaner dos-cents vint-i-u de tant en tant.
Lescriptor novell no necessita res més que això dit suara i haver agafat un llibre alguna vegada.
La por que es posa sobre el món de la creació literària, per tant, és la de lesclavatge: es pinta de llibertat la llibertat mateixa del novell posant-la en un nivell que no pot assumir per falta dinformació i immaduresa, i se lacaba posant descriptor de capítols sencers i tot el llibre descriptors que figuren com a tals i que la o no la farien ni posant un got sobre el full.
I la que es posa sobre les Belles Arts és la de lesclavatge. La mateixa. No sha de pintar amanerat, no sha de pintar com els altres, quan en la primera i tendra joventut la pròpia identitat agafa la mà dels grans autors per consolidar-se. Cal ser lliure: el mateix, es ven la llibertat a ladolescent abans que aquest la sàpiga, i en el moment que la podria saber ja se la veu rebaixada per sempre.
Passar unes oposicions és entrar a la màfia, així tho pinten, Esther. Quan no les has passat taconsolen dient que ha estat un tongo de dits poderosos, i quan les has passat, el mateix dia que signes lacceptació del càrrec sents algú que va a reclamar, que no les ha passat, i acusa que els funcionaris no serem mai més objecte dexamen, una mena dintocables, vaja, no sé si dEliot Ness, però en realitat de lAdministració, en realitat de lEstat, i en funció del poble al qual prestem servei.





 Z
I LA NIT IGUALMENT VA CAURE
Feta de nit, feta fent-se després de totes les nits que fraudava al seu destí, la Carme Glas duna set indicible, duna insatisfacció creixent geomètricament a mida que sanava satisfent.
Què vols, Carme?
La Glas tenia resposta per tot des que dadolescent havia escrit en una llibreta màgica de quadrícula de quaranta pàgines totes les preguntes possibles amb les seves corresponents respostes, i aquesta era la primera que havia anotat en aquells anys tendres, en aquella tendra llibreta, i com recordava:
Res. Només servir Catalunya.
Res. Només a tu.
Res. Només la meva independència.
Res. Només passar-mho bé amb el meu fill.
Aquest darrer afegit el recordava posat de feia onze anys.

Però ara va quedar balba.
La mirada daquell home per primer cop no volia per res despullar-se davant seu, sinó que semblava voler-la i poder-la perfectament despullar a ella.
Ella en sabia, del gest; ella en sabia com ningú, de la mirada, de tota la mirada menys aquesta.
La Carme Glas tenia quinze anys a cada braç i quinze més a cada cama, i ara se nadonava: aquella mirada se nadonava: la Carme ja no tenia quinze quinze anys.

Ni tampoc esperava que el pare la fes llevar Joan Glas, per anar a lescola ni va poder mantenir més ja la fantasia que ell haia vetllat tota la nit mirant-la bonica com un estel.
Ja no hi havia cap raó que justifiqués a la Glas fer cafè ni convidar-ne a ningú.
La Carme Glas era tota feta de crosta morta fins al cor, i com a crueltat de la seva pròpia proposta vital ara se nadonava amb tot el pes lleugerament posat en altres espatlles mentre havia pogut.
No gosà tirar el cafè gelat a la cara del seu exhumador ocasional, amb prou feines va poder mig moure el braç que ja no reclamava bufetada. Ni plorà. El seu cervell de pedra tosca li ho prohibia. Va fer aamb prou feines sense ja voler-la evitar la ganyota sardònica i va aguantar els deu minuts que seguien a la conversa vivint-los com un procés interminable en el qual no podia al cap dels cent anys que se li sumaven a la resistència sinó declarar-se culpable.
Deixa-ho estar.
Quan un home triomfa duna dona encara i per molt que aquesta representi un teatre absurd i sigui una jaia indecent amb texans o faldilleta que ensenya unes carns que mortifiquen la vista del més necessitat de xoc de cossos, malgrat tot ell desa a palma i no fa ostentació denterramorts.
Perquè per ser enterramorts cal la pietat més gran del món.
O no, si parlem daquells que són operaris als cementiris.
No the dit que la Júlia treballa de pedagoga en una residència davis?
Aquest era el nou límit: la Júlia era la dona legal den Pau, i aquella dona podia ser substituïda per una altra en qualsevol moment, com ell per un altre home davant della.
La parella ho sabia, que la libido més poderosa i comprometedora pot néixer duna conversa casual, duna tertúlia amb qui sigui o duna simple apretada de mans, un petonet de compromís a la galta, un escot, no hi fa res si gran o petit, sinó adequat a la bellesa sabedora della mateixa, un so, una mirada, una paraula pronunciada fent servir una caiguda líquida del coll, una paraula, aquella que es torna la paraula i sescolta un cop rere laltre per tal de perfer lencís i plana un lleó celest i encalça una àguila de terra sobre el dolor, sobre la pluja que puja.
Precisament per això la Júlia i en Pau eren forts com a parella: van començar triant-se ells dos de molts i moltes que podien haver estat; el primer dia que no shavien estat infidels parlaven del cul daquell noi fet com de motllo exquisit i dels pits daquella noia que posant-hi la mà en deixaven sobrar el tros just per voler-ne més i fer el massatge, daquella espatlleta, daquella espatllota, daquells llavis, daquelles paraules i cap de misto, o daquella ingenuïtat que només recordaven haver vist en un rèptil i mica en mica amb la paraula...
Davant els propis ulls es transfiguraven. Davant els ulls luna de laltre eren tots aquells motius damor que repassaven cada dia, i davant això només els quedava fer lamor amb suavitat ferotge i salvatgement amics per sempre.
Perquè era clar que ells dos jugaven amb lavantatge de la tortuga sobre Aquil·les, pel que feia a la possibilitat de ser infidels.
Tots els glaçons i gels possibles bullien entre en Pau i la Júlia i és clar, una relació extra podria potser acabar sent apassionadíssima, però un gel lhavia de trencar, encara que fos només el glaçó mig dissolt en un cafè destiu i per això sempre que a en Pau li anava una dona i sempre que un home satansava a la Júlia ells dos al cap de només unes hores ja nestaven de tornada imaginant-se la pell ocasional de les que havien fet trempar en Pau durant el dia i els qui havien mullat també durant el dia lentrecuix secret de la Júlia.
Qui vol estar sol? Qui vol tenir cotxe? Metro! Autobús! Cua de correus! Aquesta és la salvació per a una parella així: lamor agafa els papers de totes les pel·lícules i totes les obres universals, i la pell de dos és lúnic que cal per agafar els vestits de tots aquests papers.
Ah, sí?
La Carme Glas no sabia per on tirar i no parlem que era mil·lennis llum remota darribar a entendre la possibilitat que se li brindava davançar la tortuga duna vegada per totes i que Aquil·les, per un cop a la vida, pogués veure alguna cosa que sassemblés a la seva Troia arrasada.
Per què?
En laparença dun simple ofici en Pau li estava ensenyant a la jaia cega de la Carme realment allò que més íntimament estimava de la seva dona, allò que realment el mantenia moralment fidel i actiu per la Júlia, allò que, fet una cosa, només que ho hagués sabut la Carme, era diana perfecta per fer a mil milions de miques el vas i el somni més treballat de Murano.
La Carme i no sen reia pas en Pau, sinó que ho respectava, era incapaç absolutament dentendre que per arribar a trobar la veritat més valuosa, el tresor més cobejat dels pirates oblidats, calia saber caminar per la platja i haver passat abans els ulls damunt del dofí putrefacte que la pudor prohibia reconèixer de lluny.
I no camina per cap brasa la voluntat quan ensenya la raó de suportar ferums; simplement quan fa això lúnic que aconsegueix és fer possible la seva pròpia i tranquil·la existència a pler.
...I què els ensenya, als avis?
Ten faries creus. Gent amb demència avançadíssima al cap dun temps amb ella treballant aspectes molt concrets de la psicomotricitat, la parla i el gest coordinats amb lajut de símbols bàsics i reconeixibles en les estructures bàsiques de la seva cognició, és religió gairebé, admirable, són capaços de controlar les situacions dintercanvi comunicatiu més usuals i gairebé poden tornar a anar soles pel carrer, fer les compres i tot i tractar correctament amb tothom i segons les exigències de la vida quotidiana, i mantenir el sentit de lorientació.
Quan jo no em pugui valdre, prefereixo quedar-me a casa que no anar en una residència.
...
Però jo sóc realment escriptora. I les històries de jaios no interessen.
Dona, els Despertars de De Niro van tenir també el seu públic!
Però cal economitzar. La cultura catalana té altres interessos, i jo la serveixo.
Ara sí que mica en mica la Carme havia anat recordant el color dels llavis amb què havia fregat la barra, la marca de les calces, el pinzell als ulls, el temps que li quedava al roig dels cabells, la llum mateixa als ulls amb tots aquests ornaments i vestits que eren la seva pròpia seguretat i essència veritable. El moment havia estat un no res. Ho havia passat malament...
...Ho havia passat malament? Però ja ni sen recordava. Per fi es va atrevir a mirar el rellotge.

Sorpresa que amb prou feines la busca llarga hagués avançat mig mil·límetre: va mirar els segons.
Com es podia anar tan tranquil amb aquella parsimònia?
Els nou minuts que encara quedaven a la conversa ja no afeixugaven cent sinó potser vint anys la paciència de la Carme.
Tot i no saber ni lautor ni el títol ni la mena dobra que ella mateixa sobligava a seguir representant, no sabia com, estava aadherida a aquells nou minuts; eren obligats; no hi havia manera humana al món de desfer-sen, ni ho volia.
Ni ho volia era el que li semblava. Però la Carme Glas era externa al concepte de voluntat i només el coneixia dhaver-hi orbitat sense descans fins que una grip o una depressió feia que prenent unes pastilles pogués deixar-la de banda per un moment.
N Pau va acceptar llavors de la Carme que era només despullant-se que se sentia vestida, i va deixar anar fent nou minuts, els de costum. Ja hi era
Avui una gallina vella mha ensenyat les plomes: li feien pessigolles i volia que les hi esporgués una per una i féssim un bon caldo junts. Les carns en la cuita no són lletges. Els cossos calents fan la forma de tots els cossos, joves o vells, i la gallina vella també té els seus encants per cridar el soldat a la gespa dun matalàs i fer la batalla campal més inexorable mai vista. Ja tespurnegen els ulls, Julieta.
Petó. Et toco.
Doncs avui he pujat a lautobús i em semblava que el cartell anava a linrevés, i tot i que ha parat on ha de parar, dos metres abans de si anava en laltra direcció, davant la contradicció de termes i la possible confusió, Pauet, jo tenia el temps just per no col·leccionar una altra llàgrima al pot de les renyines del gerent, i li he demanat amablement al xofer:
Va cap a Cornellà, ara?
I ell, groller com poques vegades:
Senyoreta!
Ha, ha, a la teva edat i tanomena així, el fill de la gran putarranga, limbècil, lidiota! Només faltava que et fes aquell gest que es fan els conductors quan savancen amb el qual es quedarien realment relaxats si el practiquessin cada dia i realment estimarien la vida estúpida que porten curant-se amb velocitat, gelats i putes la seva frustració de no poder pitjar el botó de la maleta del borratxo amb què els agradaria posar fi a lunivers i shan dacontentar amb pujar i baixar les llunes anodines del cotxe el luxe del qual no impedeix que el mateix moment que ha fet un metre fora del concessionari ja hagi perdut un quilo del que ell nhavia pagat! Ha, ha!
I afegeix:
Senyoreta! Que no veu on mhe aturat? On té els dos ulls que hi veuen, al lloc del que no hi veu?
I jo, Pau, Paulí, Pauet, Pauàs i Pau altra vegada, que li dic:
Tens temps dun tallat?
Ell em mira amb cara de pòquer i jo em veig obligada a cancel·lar el títol i seure i apa fins a Cornellà imaginant-me el que li hauria dit si shagués deixat convidar, que la meva vulva necessitava cada hora les pessigolles del seu bigoti, que amb el carall que se suggeria només de veure-se-li la cara hauria tret una mirada bòrnia per la boca i li hauria posat un ull de vidre, que volia que me la fiqués a fons, allà mateix sense parar ni desinflar-se dues hores seguides i que si li passava això que agafés el que tingués més a mà, la pròtasi, el consolador o el pal duna fregona, tant se val, que li volia xuclar libidinosament aquelles celles de hitleret intransigent i descontent perquè potser les sabates li feien mal.
Sensibilitat a les sabates! Quina gran sexualitat i erotisme que tenia lhome!
Fins a dissoldre les celles i deixar-li els ulls sabuts dun cop a la vida per tots de la veritat suprema de la pega de què estem fets home i dona, qualssevol quan fem una enganxada.
Brava!
I llavors de tornada una noia mha preguntat, era equatoriana, on anava lautobús, i jo que li dic:
Ese autobús va a Cornellán de Lobregado.
I una donota fogosa dhistèria insuportable em crida:
Que no podrem viure mai, en català? Sha de parlar en català o no naprendran mai, aquests... Aquestes... Bah!
La clau del lavabo de lestació es reserva només a lhome que la demana en aquell moment i a les dones, de vegades, de dues en dues.
No ho sabia, aquella dona, però potser no li calia esperar a tenir una luxació o un accident greu perquè un metge fent la seva avorrida feina li hagués dacabar estimulant amb correntets la medul·la espinal i per primer cop des de temps dOvidi sentís un orgasme i pogués ser apta per llegir lobra daquest poeta i a més de llegir-la, entendre-la.
Perquè ja lhi donava jo, lorgasme:
Tú me entiendes perfectamente, zorra: que no te hablo cristiano? No lo quieres, capulla, pero tú me entiendes y está claro que entiendes. Venga esa lengua. A ver si sientes algo. Venga el dedo. Venga la mano. Catalana, ahora vasa saber lo que es hablar cristiano.
Así, así! No sufras por las bragas: hoy no hace viento. Avui no fa vent i la faldilla és segura i preserva el teu bon nom. Se han hecho trizas. I au: Roma ha caigut per trilionèssima vegada en el temps duna cagada.
Només que la molt estúpida no hagués alçat el cap indignada ni mhagués girat la cara conservant la classe que de petitona li van ensenyar precisament a classe que per ser catalana mereixia bon tracte i potser fins i tot pariria sense dolor, que això estava reservat a les xatxes filipines i a les negrotes i mira, sent com era ella superior, potser fins i tot ni se nadonria i hauria evitat haver-se de morir. Toma castanya!
Ha, ha! Si sabessin com nanem de calents aquest Pau i Júlia que som la calamitat i la perversió sexual en persona.
Ara que mho fas... Com tho faria la catalana? Oi que començaria agressiva i barroera i et copejaria amb ràbia el clítoris però sabent pel seu conenir-la?
Així? Així?
Així!
Llavors en Pau mira el rellotge. Vuit minuts i mig encara el separen destar en pilota picada amb la seva Júlia refent el dia a lestil pitagòric més pur i repassant tothom que necessita i de fet té i dóna i motiva un polvo, un orgasme sideral.
Que bé que la gent acostuma a anar tan cremada pel món! Realment fan que la flama de lamor sempre sigui viva.
Després de vint-i-tres anys, qui ho havia de dir!
Però ara venia la repressió: havien de preparar una obra, Pau i Júlia i Júlia i Pau, que no els abellia gens representar.
En dos anys haurien de fer les noces de plata i calamitat!  fer veure que eren una parella normalment feliç com totes les parelles damics i amigues enquistades en el passat, en les rutines odioses, que només renovaven els preservatius quan aquests sels foradaven en ser col·locats i ni sadonaven del temps de maledicció dhaver trencat un mirall que ja portaven caducats insulsos, però normal i mesuradament feliços.
En Pau i la Júlia, feliços i prou, haurien de fer veure davant de tothom que com tothom eren avorridament feliços.
O això o córrer el risc de ser vistos un perill públic.
Suportar les sals cadavèriques, les rialles de vidre que no es resigna a reconèixer que el mateix any que shavia bufat va ser fet a trossos.
Els objectes lletjos de plata fets a partir de donacions de radiografies anònimes.
Les pastetes fetes com de pasterada, els copets de colze, els ten recordes que jo hi era quan, els quan facis les dor a veure si tots ho veiem. Els feliçospersempremésenllàdelamort.
I els acudits de capellans. Si realment aquells amics odiessin els capellans per què nimitaven el celibat cinquanta-set de cada seixanta-un dies de lany, per què estaven lliures de penitència i confessionari dies i dies i mesos i anys, i sobretot:
Per què no es tocaven? Per què no donaven als dits i al tacte allò que els dits i el tacte reclamen?
Un cec no hi veu, un sord no hi sent. Però encara pitjor: un que ha perdut les ganes de fer una carícia, per molts que nhi hagi per molt que manin facin lleis o anar els autobusos i defensar el món feliç de la ignorància supina, aquests, si no toquen ho sento però no són més confusos i perduts que cecs i sords: realment és que no hi toquen.
I llavors, és clar: ningú no ens estova, a ningú no estovem la pell de les tensions diàries: llavors neix el projecte tens, a mida que el rave aprèn de dormitar i la petxina oblida lalegria dobrir-se.
I neixen els pensaments típics:
Els terroristes shan deliminar del mapa.
Estats Units ha de conèixer el patiment.
El Papa ha de corregir la seva paraula.
El President del Govern lentenc i és ximplet: jo ho faria millor.
Els Palestins són pacífics perquè els jueus van tirar primer la pedra.
I finalment:
Açnar és amor.
Per arribar al teorema final cal haver passat, com a mínim, més de la meitat de la vida, possiblement casat, amb parella o sense, però buit de recordar què és una carícia al cos, què és un beset, què és gaudir veient el somriure universal de laltre.
Esteu acabats, quan arribeu aquí.

És fàcil o potser més aviat difícil, això de servir la cultura catalana?
Home... Un gust... És un plaer...
Ni amb convicció ni ensense, la Carme parlava automàticament, i en Pau aprofitava per escoltar la seva cançó preferida:
Ho dic perquè és un gran mèrit o pot ser-lo, el servei a la causa comuna. Però aquest mèrit no té per què ser mai reconegut. Necessita premi el servidor de Catalunya? En busca? És servidor si en busca o un trepa? Cal servir o cal fer-se el maco, per Catalunya?
Aquí la Carme es va encendre, i de Glas va passar a misto escadusser entre la cendra que la sentenciava.

Aquí li va bé a en Pau lestat que troba arreu, a Déu el que és de Déu, i la seva adoració es fa en el temple i des del temple del propi cos.
Per això Déu un dia es diu Mario, quan baixes de lautobús canvia de nom i ja es diu Fina i quan tornes amb el tren adopta el nom de Rubén.
Tots es noms que es revelen davant seu sacralitzen el moment que els viu, en el qual shi veu involucrat encara que només sigui com a convidat de pell que ha de semblar pedra.
Perquè digueu-me a veure si teniu resposta a això:
Una noia encarxofada en plena andana e lestació dient que acaba de dinar allioli i mostassa mentre es grata el melic juganer a la vista...
De tothom?
Ho sento! Pensa en Pau: a la meva com a mínim! Ella té tot dret dexplicar eròticament, tal com escaua la gràcia de la seva edat mai més tornadora, tots aquells sucs que jo mateix acabaré posant damunt la pell de la meva Júlia!
I jo, per la meva part, tinc dret a calcular el temps i lhora justa que he de ser a landana per anar on haig danar, i no maleir els dos globus que Déu a la cara mha donat penso just que per fer-se a si mateix i mateixa reconeixible, lloable i reverible cada cop que topo la seva obra que és Déu mateixa.
Obra de Déu és quan algú, sigui qui sigui, perquè li agrades o el molestes et surt amb un
Bon dia!
O amb un
Fill de puta!
Jo accepto els regals majors de la sinceritat i ballo al ritme de la veritat que produeixen per a ser escoltada, per a ser ballada, per a ser moguda i aturada segons afecta la pell i la medul·la a parts electritzadament proporcionals.

A qui diu
Bon dia.
Li he dagrair que mestà donant el seu dia.
Jo sé com és el meu dia, però poder accedir, contemplar, celebrar i il·lustrar el dia dun altre lleig o bonica, això em fa lalegria articulada, el cosmos amb què signo particularment la meva obra quotidiana. I a qui em tria a mi i la meva cara, lletja o bonica, a vegades fàl·lica, a vegades culera, i alguns cops bonica per ser pell i potser va i em diu:
Fill de puta!
És que aquests policies que dissolen manifestacions de desnonatistes i fan un copet estimulant a la cuixa del barut i la grenyuda antisistema amb el qual resolen moures uns metres endavant però de seguida els atura lenyor de la força bruta i contesten amb la llengua no menys bruta:
Hijo de puta!
Han de donar gràcies al cel i la terra, si veuen, perquè un noi, perquè una noia que es declaren els seus enemics els està entregant en aquell precís instant un regal més valorat que ells mateixos, potser.
Quin és aquest regal?
No és evident? La seva pròpia mare embolicada amb les lleis de la comunicació i amb letiqueta de per molts anys que és el contacte físic.
Contacte físic que tothom necessita i totdon però sisplau, que no en freturi ningú.
Si no, la vida no és vida ni és rè.
El més pansit es deia Pigmalió i què va fer? La dona va sortir de les seves mans. Ni tan sols el Ieti que sassembla al meu tiet no pot deixar de comunicar-se.
Santa virginitat! Enteresa irreparable!
Això no es pot explicar a les criatures!
Fins als catorze o posem més endavant que els bonys distintius de les formes humanes no es posen a lloc per inflar-se i desinflar-se a ratxes que cal educar fent de policia bo i dolent a la vegada.
Llavors que som pares fem servir la paraula caca, pipi, pupa per fer entendre lúnica veritat que de moment necessiten.
El respecte.
Aquí mateix ja han abandonat molts pares. Apa! Que es comuniquin amb els fills tractant-los de col·legues i amb els col·legues tractant-los de fills, si volen: però llavors no vull sentir dells ni mitja queixa quan en recullin el fruit sembrat, regat i cuidat amb la mateixa cura que qualsevol altre:
Pim, pam, pum!
Als quinze li començarà a dir soplapolles i xupaculs, als setze provarà les forces, als divuit el deixarà tombat a terra i quan pugui lentaforarà en un asil dels quasi tots on donen merda per menjar i molt de temps per meditar el desastre com han plantejat la seva pròpia vida i si llavors no ho suporten, tenen encara anys.
Naturalment sense visita de ningú que els estimi perquè
Qui han estimat ells si no saben ni mantenir lamor propi?
Anys i panys per delirar, perdre la xaveta, posar-se a dir les paraules que mai no havien gosat, i sempre tenien a la faixa del pensament, i per apetxugar quan diguin
Senyoreta, he danar al lavabo.
I la senyoreta que treballa per poder pagar el pis en el qual cada dia tothom renta els plats i vol abraçar el seu marit, li fa:
Faci-sho a sobre, que porta bolquers.
Que no semprenyin els jaios si han estat de joves una calamitat començant per a ells i continuant per als altres.
Cal triar bé des dels vint i conèixer les propietats dels arbres que un va alegrement sembrant per tot.
Perquè no només a Níuton li acaba caient la poma: cau a tots, si no poma, codony, si no codony, meló, síndria o xirimoia o carroll de raïm però cau a tots.
Allò que deia: sentint-ho molt, la virginitat es perd sense remei...
Diríeu que era verge el vell de noranta-cinc anys que no havia tastat mai dona?
Cèlib, ep! No verge!
La virginitat es trenca el mateix moment que per primer cop podem posar un vot en una urna i insultar els qui no pensen com nosaltres i convidar a tè i pastes els qui ens ajuden a acomplir un propòsit que afectarà un tercer.
Llavors els camins es divideixen per trobar-se eternament només durant mitja hora o més o menys cada nit a les nou.
La dona a ser propietària de totes les coses.
Lhome a fer-les totes, les coses.
Fes un cop dull a la meva vida i la meva manera de dur-la.
O serà ella que et farà un cop a lull? Per gràcia o per broma, tant se val.
I llavors podrem fer aquell acudit que lull de lanarquista va agredir el pal de la bandera espanyola.
Digat anarquista, si tagrada, però diga-ten només si això tha daportar algun benefici.
Si no, digat espanyol, europeu, mediterrani, americà o el que calgui.
Sóc ombra en la meva pròpia llum, i lúnica llum digna que en sigui jo lombra és jo mateix en extensió, diguem tot el jo que queda fora del meu cos però hi entra en relació de metonímia.
Tu ets part, qui siguis, del decorat, i alhora tadoro i aplaudeixo com tothom i sóc la galeria on fas el paper que no oblido, increïble.
No hi perdis salut, guanyan. La vida de ningú no és catastròfica si no ho és per ell, i si ho sent així, li queda raonar que no és així.
Cal ser, cal haver estat amb o sense temps res ni ningú més que qui sés i sha estat sempre.
A vegades per anar a casa gasto dues hores.
És llarg el camí, és curt el premi.
La mesura del valor del premi és directament proporcional a la llargària del camí.
Quan sóc al cel...
Però què estic a punt de fer? Jo sé quin fruit he menjat perquè et posessis a riure i tot anés com calia. Si lhe sembrat jo mateix, jo mateix el sé per força.
Quan no ploro duna banda, ploro de laltra.
Tots els sucs del meu cos volen manifestar-me, fer-me present, existir-me.
Quina llàstima, cada cop que perdo un amic, un amor.
Quina alegria lamor que és al començament i al cap de deu minuts ja fina.
Sóc prou vell per saber què llegeixo quan agafo el diari i quan em burxo el nas davant un semàfor.
Sóc el guerreret del dia, vinga endavant. No cal que ens abracem a lhora, només estimar-nos.
Sense nom, però amb cara.
Sense escalfor, però amb nom.
Sense genoll, però amb escalfor.
Sense cara, però amb genoll.
Sense veu, però amb cara.
Sense cara, però amb veu.
Tu ets el meu tipus. Deu minuts i el meu tipus passes de ser tu a ser tu mateixa.
Que ets una altra.
I tu sempre em vas ensenyant món, perquè sé positivament, mel meva, que el món és realment endreçat.
Quina alegria dhaver-te conegut!
Doncs a compartir alegria i missatges avui i no tirar més temps de vida fora.
Segur que tu ets meu. Segur que tu ets meva.
És la llei de lespai.
I daquest culpelat que molts i jo mateix coincideixen en anomenar Déu.
Vinga, vinga, vinga, va som-hi tots al món que és real, a mi, sempre a mi, sempre mha volgut agradar.
El que és de bé la resta em sembla...
Bé, ara toca acabar.
Què passa? Què ha passat? Ara toca tornar a començar.
No em deixis ara.
Ah? Però si ja has tornat! Com podia pensar que em deixaves, com si sentís ploure fora?
Pam, has dit mentida! Pam i canonada! Ara men rento les mans.
Però tampoc no han arribat a ser tan brutes.
Digues el que vulguis. Com podies ser tan falsa?
Realment ho pots seguir suportant?
Si tu pots, és evident que jo puc.
Què es trenca? Hi ha realment res que es trenqui? Un got es trenca.
Que no hi ha potser un milió daltres gots que ho neguen sempre? I quan aquest milió de gots es trenqui...
Que no nhi haurà un milió més per cadascun dells que els refuti? Que els estigui dient a la cara:
Aneu al carall, vosaltres no sabeu què és un got!
O què?
Aquesta és la llibertat del got, com la de locell, però la del got.
I fa bé, e got, passant tota la nit sol a la lleixa.
Demà ja sacosta i és a la banda dreta, com qui diu.
El got guanya? Perd la trencadissa? No: perquè
La trencadissa també vol guanyar, llavors la trencadissa no guanya mai perquè vol que el got no guanyi i tampoc no perd mai perquè no accepta perdres.
Per tant, tenim que el got ho té tot i pot sustentar-se sol: assumeix ell sol el guany i la pèrdua, i la trencadissa volent el que no pot i encara podent el que no vol, si segueix la voluntat és el benefici del got, perquè es queda sense res, mentre que si segueix el poder...
Bé: el got només és un got, i shi ha de conformar.
Podria estar equivocat, no ho sé.
Tu no ets res més que el got duna altra vaixella vivint en la cuina duna altra vaixella.
Digam gos, ho suporto; tria: quedat amb un xerraire que necessita el teu amor; tu no pots evitar donar-lo.
Els bojos no suporten que els diguin primer sí i després no.
Jo sí, perquè no espero que ho digui la mateixa persona, a la mateixa hora ni pel mateix motiu a la vegada.
I accepto que sí, que és la mateixa persona perquè ets tu i tu ets tothom, tothora i tota cosa.
Què em va dir la nena?
Jo volia fer el que fos, donar el que fos, perquè no plorés pel camí.
I què nhe tret a canvi?
Tot o quasi.
Jo no em dic problema de cognom. Més, enllà de tu què hi ha? Més tu, només i més tu mateixa.
La vida era una merda, després bona, ara blava, demà roja.
I què?
Tu hi ets sempre, ets loportunitat perpètua.
Au vinga presenta-tem, au dónam besos, vinga au va desfem-nos-en, dels vots obesos.
Aquell que espera que el seu grup de roc favorit torni a treure després de quatre anys un disc que saprendrà de memòria en menys duna hora, aquell és com jo, només que no sap que qui ha de treure discos és ell mateix i no el seu grup.
O no només.

Però a veure: en el món no hi ha ningú que a en Pau li agradaria agafar i lligar en una fusta i començar a fer llesquetes fines com per fundar Cartago amb una gilet inesmussable?
I tant que sí!
Tot aquell depredador dasfalt, aquell que es fixa i ulla vellets i velletes per fer-los una empenta i robar-los a aquest i només aquest li faria això.
I un cop seccionat el tornaria a enganxar però no en laparença enganyosa que gaudia abans, no: li posaria al front el forat del cul i lull esquerre a la natja; el membre li faria sortir de lorella dreta i aquesta aniria al dit gros del peu que es posaria a lengonal, mentre laltre peu el buidaria per posar-hi el cervell i dins la closca hi acabaria col·locant els ossos del peu.
Aquell qui agredeix persones als quals falla la força física i lencant, segons en Pau, mereix això, que no és res més que acordar la imatge externa amb el contingut.
Si pogués explicar a totes les velletes, a tots els vellets ultratjats, com encara tenen moltes armes per defensar-se!
A en Pau li agradaria sortir a lhora de les notícies a tots els canals de tele i ràdio un dia i dir-ho.
Vellets i velletes que no us deixen seure a lautobús una colla de jovenets i jovenetes creguts! Teniu encara molt per on fer-vos respectar! Feu-ho, que jo he resolt així el meu propi projecte de senectut.
Si algun dia heu fet veure un mareig, feu-ho ara, unes basques, una incontinència, agafeu el mòbil, feu veure que truquen i asseguts, assegudes o no comenceu:
Ai, nena, avui no sé si aguantaré; encara no mhe acostumat a portar bolquers... Ja ho sé, que mels hauria de posar cada dia, que ja em comença a passar... Bé, després els seients els netegen, no pateixis: això seixuga de seguida i shi asseu un noi o una noia i ni se nadona... Què vols que el pixum duna jaieta faci pudor! Si fóssim joves, lolor té una funció copulativa però ara... Ves... Què vols?
I així la bona estona que calgui perquè la joventut malcriada pugui passar, com a mínim, una mala estona en uns seients que no else són deguts. Al cap i a la fi, homes, dones, què tenim realment sinó els propis sucs del seu cos cadascú?
Fills? Surten com surten i sacaben rient de tu si els deixes poder o si no a vegades també.
Projectes? Ja mavisaràs, quan siguin alguna cosa. Però fan realment lalleujament del lavabo després de llevar-se cada matí? Em sembla que no.
Una casa, un cotxe?
Bé, qui no vulgui una altra casa o un altre cotxe aquest sí que em sembla que pot ser que tingui una casa, un cotxe.
Lúnic domini del qual som reis i senyors i podem ensenyar a creure el servei i estar segurs que no sense sega cap gespa, són els sucs del propi cos de cadascú.
O sigui, un setanta per cent de cadascú.
El trenta restant el dediquem a pretendre que som més alguna cosa que altres que tenim davant.
Bonic? Si no pots, lleig.
Virtuós? Si no pots, dissolut.
Blanc? Si no pots, bru.
I quan saltes del bonic que no pots al lleig i aquest tampoc no el pots, llavors ten vas a la insostenible virtut a fotret tot seguit contra la paret dissoluta per continuar com una pilota de ping pong entre el blanc i el bru?
Si Déu ha dictat que aquestes són les condicions de vida, llavors la imatge que men ve és la dun poca-solta que juga amb coses serioses i senfada amb brometes innocents.
Déu és el mestre Gobianes.
Tothom sen reia, del mestre Gobianes mig sord i mig cec i amb els pantalons que li queien vint-i-cinc anys abans que fos moda.
Tothom es consolava rient-sen, del mestre Gobianes, però ell tenia sempre lúltima paraula.
I qui li tocava el rebre, ningú mai ni argumentant-ho ni investigant-ho podia arribar a saber per què, però lúnic cert és que li tocava el rebre.

*    *    *

Jo no busco res! Els premis literaris són un joc on entra tothom. Si mel donen, jo no he estat nerviosa pas comptant els dies que falten perquè el jurat es reuneixi.
Sóc maca ben bé prou per mi mateixa i no he de fer-me-la pas.
Per guanyar premi cal tenir realment la voluntat ferma destar fent alguna cosa bona pel país, juntament amb la humilitat de no pensa-hi i de no voler-lo guanyar. Jo en realitat no el vull, el premi. Jo sóc una persona senzilla. Mira: mestimaria mil cops més abans que guanyar-lo jo que el donessin a qui es posa tan nerviós per un simple premi. De veritat.

En Pau havia ensenyat uns escrits satírics a la Glas, i com que hi havia vist posicionament polític, ho havia resolt dient que tenien
Verí.
Calia ser bonic dient coses boniques. Amb verí no sanava enlloc. El verí volia dir que tenia algun problema, aquell qui ho havia escrit.
Per la Carme Glas hi havia uns quants trets literaris que eren sinònim de caca, o verí, aquests eren: compromís, presència, ironia, aquesta última quan i només quan era difícil substituir-la pel terme sentit de lhumor, gràcia o facècia. Verí és caca.
Caca és dolenta, perquè la gent que juga amb caca qualsevol dia la policia linterroga i descobreixen que era un home dolent.
Caca és perillosa: caca és caca.
Qui fa caca fa mal.
La caca va a la presó.
La caca, quan corre per agafar el metro, com que és caca, la poden reduir a trets.
La caca és dolenta perquè vol parlar amb el mòbil i fer gestos quan agafa un avió. I això és intolerable.
La caca és estranya, fa por, no sembla daquest món.
La caca és extraterrestre.
Quan algú fa caca, cal dir-ho; cal denunciar-ho; la caca és perillosa per a tothom. Està bé que irradiïn amb raigs ics la bossa on porto el menjar i laigua.
Això és seguretat.
Seguretat és el contrari de caca, és núvol, i és quan passa un policia i quan passa un revisor.
Llavors hi ha seguretat.
Seguretat és llibertat.
Com que jo no he fet res, sóc lliure i tinc seguretat.
Entren de matinada a les cases pobres?
Els pobres fan caca, la caca és dels pobres i dels intranquils.
Jo sóc lliure perquè tinc tranquil·litat. Guanyo diners si sóc primer a trobar més de deu morts dun cop a la carretera.
Si han mort dun cop tants, segur que eren caca, perquè corrien massa i això és caca. O bé perquè havien begut una copa de vi, i això encara és més caca.
A les víctimes sels deu un respecte: elles són pipi.
Que bé que caca no sóc jo, perquè jo no puc ser mai caca, perquè jo penso i dic coses boniques com núvol.
Núvol és bonic.
Estic salvat.

*    *    *

La companya de segon de bàsica bessona den Pau es diu Gina. Gina Roure Paradís. En Pau la veu pel pati i se li acut exclamar:
Gina a Raure a Bardissa!
I el mestre Gobianes casualment passant per allà, casualment indignat, exclama:
A la Bardissa hi seràs tu, Pau!
Gobianes havia dit.
La resta, unes quantes móres i unes tantes punxes, seria la història determinada de la vida den Pau.
No pot ser! De reüll ningú no se nadona i li ha clavat la vista com un clau! Falten quatre minuts i vint-i-set segons.
Felicitat! Vint-i-sis, vint-i-cinc...
A en Pau li plaïa anar en conferències, despullar-se allà mateix i fer lamor obertament amb el conferenciant davant de tothom.
Tothom ,que no sabia què passava.
Loblit és la millor defensa de la veritat.
I quina coa i quin objecte i quin objectiu i projecte més bonic que és larqueologia!
En Pau a falta de carícies eternes era arqueòleg. Tot ell arqueòleg, a hores trobades, això sí.
I llavors venia larxidoctor de la superuniversitat més prestigiosa del continent de torn, cada cinc cops repetien, perquè és clar que pel que sembla a lAntàrtida encara no sha ft un campus ni crec que es pugui en molts anys.
Aquest paisatge de tundra, amb les restes que ens indiquen la presència humana fa tres mil anys, és un clar exemple de la mà desertitzadora i devastadora de lhome i les societats precapitalistes des que el món és món: abans aquest paisatge era tot un forest. I ara tundra. Es va aniquilar el bosc per poder fondre metall, indiscriminada, massivament, i la societat amb la seva economia possible va impossibilitar-se la persistència.
Laltre:
Aquí tenim restes massives de tot tipus de menjar apilades en un sol lloc. Sembla evident que resoldrem que aquesta societat era formada tota per iguals que gaudien sempre de menjadors comunitaris i així feien forta la societat més forta.
El model espartà té curiosos seguidors encara avui dia, curiosos perquè com va fer Plató i potser Xenofont al seu temps sen meravellen, troben toes les gràcies, però no saben com podria fer, un estat que esborra completament lindividu i ho posa tot en comú, per funcionar.
Els agradaria gairebé tant com els agrada no anomenar-se xinesos i encara més no ser-ne, a aquests arqueòlegs.
Busquen lu, la idea, el pa bo per tothom, la droga o a falta daixò, el xip universal que pgui fer creure tothom i anar en una direcció.
Llavors, quan lEstat hagi aconseguit aniquilar lindividu, ja no serà lindividu qui aniquili lEstat sinó lEstat maeix, i sho haurà guanyat a pols.
Sí però bé: en aquestes explotacions mineres de la tundra deforestada que, diu, shan trobat silicats, quarsos i òxids clarament en un ús auxiliar a la fundició de metalls. Tant depredava lhome? Sembla qu no: sembla que a mida que depreda lhome troba i aplica la solució destalvi de la seva pròpia depredació!
I ja està: el conte de fades amb què leminència de torn comunicava de biaix el seu fàstic de rutina sentimental, es converteix, per poc que aquest hi col·labori, en un acte damor que li dóna sentit vital, a la rutina.
Bé, sí: banquets massius i comunitaris. Bé: tot un poble diguals, molt bonic. Però quan acabaven, algú havia de recollir els plats, no?
Tot ho provava aquest home, tot el que fos enganxat o adherible li feia cos i és clar un dia, al veure que hi havia algun català que per pura necessitat comunicativa si nhavia destar desesperat!  com que no se satisfeia sautomortificava la identitat i la dignitat, votava el pepé i ho deia als quatre vents com una gran cosa:
Jo sóc del Barça i voto pepé!
Era un crit dauxili, que venia a voler dir:
Mireu què faig per cridar-vos latenció! Ningú de vosaltres no em donarà una abraçada? Jo també tinc dret a besar i ser besat, ho diu lEstatut, tinc dret a ser feliç! No mescolta ningú? Ningú no mescolta?...
En Pau pensava que deuria ser una experiència estranya i curiosa, aquesta de votar pepé, quasi plaent de prohibida que era a la recta conducta i la dignitat dun que realment es podia dir català.
Això de votar pepé deu ser com anar al llit amb un home. Ningú no sescapa de fer-ho un dia, potser per curiositat, a veure què passa!
No! Jo no vull! I si ten tornes per sempre, de moralment invertit? Invertit sexual no em preocupa a la pura imaginació especulativa, però moral... No ho puc sostenir! Ni pensaments.

Ja saps qui era Vernon Duke?
Vernon Duke va passar a la història per ser el lletrista que va reclamar haver escrit un tros de lúltima cançó de Gershwin, ja saps, Love is here to stay.

Amor hi és per quedar-shi.

Bona nit, i amb totes les perversitats que hagi fet i pogut dir encara et crec, petita germana gran, pregar des don siguis per nosaltres. La lluerna cada matí encara persisteix a petjar el dia. Així doncs tu.

fi