Ofici de l,alquímia

per a Idil.li Lizcano:
No atanso a comprendre com en l,ofici d,aquest home no ha arribat mai a tocar l,autentiquissima, i autenticada, carta setena de Plató, al darrer volum, amb les Lleis.
+Pau Bielsa 2.010 Amazon

Plató Carta setena 342a-344d:
Cadascun dels éssers té tres propietats per les quals la força cognitiva es presenta; la quarta és el mateix coneixement; en cinquè lloc cal establir l’ésser mateix que és cognoscible i veritat. El primer de tots és nom, el segon raó, el tercer imatge, i el quart coneixement. Per un cas, doncs, pren si vols aprendre el que ara he dit i sàpigues així sobre tots. Un cercle és quelcom dit, que té aquest mateix nom que dèiem. La raó d’aquest és el segon, compost de noms i de verbs. Perquè “allò que dels extrems al mig dista igual per tot” seria raó d’aquell al qual donem nom de rodó i gir i cercle. El tercer és el pintat i emblanquit i afaiçonat i destruït. D’aquests, el mateix cercle, sobre el que va tot això, no en pateix res en tant que els és diferent. I el quart és el coneixement i pensament i l’opinió veritable sobre aquest. I ara, això cal veure-ho tot com un, no pas en els sons ni en les formes del cos sinó intern a les ànimes, i és clar que és diferent a la natura del mateix cercle i dels tres que hem dit. I d’aquests la pensa s’ha apropat molt a tocar per l’origen comú i la semblança al cinquè, i la resta es té més apartada.
El mateix sobre la rectitud alhora que la forma de gir i el color, i sobre el bo i el bell i el just, i també sobre tot cos preparat i també sobre el nascut per natura, el foc i l’aigua i tots els tals, i sobre tot animal i els costums en les ànimes, i sobre tot el que es fa i el que s’experimenta. Perquè si un no els agafa d’alguna manera tots quatre, mai no serà partícip perfectament del coneixement del cinquè.
A més això no menys els intenta aclarir de qualitat en cadascun, que l’ésser de cadascun, per la feblesa de la paraula. Per causa de tot això ningú que tingui seny no s’atrevirà mai a aplicar-hi l’objecte del seu raonament i el mateix a l’inamovible, fet que clarament experimenta l’escrit amb els caràcters.
Això mateix ara de nou cal aprendre-ho. Cada cercle dibuixat en les pràctiques o també descrit, és ple del contrari al cinquè, per tal com per tot és atès per la rectitud. Ell mateix, afirmem, el cercle no té res més petit ni millor en ell que la natura contrària. I diem que els seus noms no són cap més fort que cap altre, que no obsta res el que suara dèiem rodona anomenar gir, i el gir rodona. I per no haver de tenir res menys ferm que els transposats, també els anomenen contràriament.
I és cert, sobre la raó, que la mateixa raó, per tal com és composta de noms i de verbs, en cap cas no és afirmat amb prou precisió ni ferm. I són deu mil de nou les raons sobre cadascun dels quatre, de manera que és poc clar. Però el més important, que dèiem poc abans, és que dels dos éssers, del que és i de l’una certa qualitat, no és la certa qualitat que l’ànima persegueix saber, sinó el què, i el que no persegueix cadascun dels quatre ho ofereix a l’ànima amb paraula i també segons els fets, i oferint sempre cada cosa que es diu i s’assenyala com a refutable pels sentits, omple d’impossibilitat i de perplexitat, per dir-ho així, tot home. Així doncs en això ni acostumats a perseguir la veritat, per la mala educació, basta amb la primera de les imatges, no ens tornem ridículs davant dels altres, aquells que som preguntats pels que ens pregunten que poden apuntar i examinar tots quatre. Entre aquests, si es pregunta pel cinquè i estem forçats a poder-lo arribar a aclarir, se’n surt el qui vol rebatre els arguments, i fa que aquell que parla en raons, o lletres o respostes davant la majoria que se l’escolten sembla que no sap res d’allò que intenta escriure o dir, perquè ignoren que no és l’ànima del que escriu o diu la que s’examina sinó la natura de cadascun dels quatre, sorgida amb defecte.
Però és el discerniment a través de tots aquests transcendint amunt i avall per cadascun, fins que pareix el coneixement del ben format al ben format. Però si és malparit com es féu la capacitat de l’ànima de molts per a l’aprendre i cap al que s’anomena moral i és corrupta, ni Linceu podria fer veure a persones de tal mena.
En una paraula, a aquell que no congenia amb l’objecte ni el farà mai aprendre el bon aprenentatge ni mai la memòria. Perquè per començar no s’engendra en capacitats alienes. De manera que tots els que no s’han inclinat a tantes belleses dels justos, ni són connaturals, uns d’uns altres ben apresos alhora que recordats, ni els que hi són connaturals, però desapresos i desmemoriats, ningú d’aquests mai per mai no aprendrà la veritable virtut segons el possible, ni la maldat. Perquè alhora igualment és força aprendre la mentida alhora que la veritat de l’essència sencera, a través de tota mena d’exercici i molt de temps, cosa que he dit al començament. Amb prou feines exercitant entre ells cadascun d’aquests, els noms i les raons amb les mirades i les percepcions, examinades en bons exàmens i servint-se de preguntes i respostes sense mal ull, espurneja el seny sobre cadascun i la pensa, per a aquell qui s’esforça tant com pot segons les possibilitats humanes.
I és per això que tot home seriós de les matèries realment serioses, sobretot requereix que mai per mai d’haver escrit per un cas entre els homes no sigui rebaixat a l’enveja i l’estupidesa. De tot això en una paraula cal saber que cada cop que algú veu els escrits compostos d’algú, com si en lleis d’un legislador, com en quisvulla altres que siguin, que no són aquests per a l’autor els més seriosos, si és que ell mateix és seriós, jau en algun espai intermig bellíssim dels treballs d’aquest; i si realment s’ho va prendre com una obra seriosa entre les escrites, “aleshores de veritat després, no pas déus, sinó mortals, han arruïnat el seu cor ells mateixos.”