Les aigües barroeres, dins Prefaci A Luca (2020)

Sovinteja desesperadament la musulmana queixa pel retorn de les plaents plusvàlues occidentals que han reeixit des del si Persa, resposta amb una pregunta que sorprèn els mateixos mestres: l,aigua barroera es el record de la presa idèntica ( no d,Identitat! ) de l,aigua cent per cent pura, sovint en edats enèrgiques, i alegres, masculines, i la confusió en una cosa categòricament emesa de paraula correcta que no s,ha de prendre per res, ni tan sols el retret d,un deliri a recordar, donat que el judici de l,adolescent que aprèn llatí no es, en aquest cas, dual de cap manera, i cal respectar, a la quàntica i a la maxima, el fonament lexicoverbal de la seva coartada de vida que no ha de ser desxifrada baix cap concepte.


Llibre tercer
En empènyer migjorn l’estol a la profuga vela
arremetent, quan l’alt i pregon les naus agitaren,
tot mariner vers els jònics corrents dirigia la vista:
el Gran sols no distreu els ulls de l’hespèrida terra
mentre aquells ports pairals, mentre els arenys que a mirada
seva mai més no hauran de tornar i els cims que de núvols
eren coberts i els munts incerts contempla esfumar-se.
Quan la cossa del duc decandint-se en un son soporífer
Treia el barret, llaors plena d’horror paorós una crida:
Júlia veu, per l,esquerdat erm que la testa funesta
alça i resta dempeus al sepulcre flamant furiosa.
“De les elísies seus i del Pla jo exclosa dels justos
A les foscors” digué: “de l’Estix, i als manes culpables
des de la guerra em rapeixo civil! Jo he vist, al.lucina,
torxes que enfront del vostre armament les Eumènides brandin;
el peatger del tost Aqueront innúmera popa
va cuinant; el Tàrtar s’ha obert a tortura a balquena:
quasi les tres Maries que no, assotant-hi la destra,
donen l’abast, rompent els fils s’exhausten les Parques.
Quan, Gran, jo t’era muller, els triomfs graciosos guiares:
s’ha pervertit la Sort amb els llits, i la sempre marcada
a arrossegar a l’estrall pel fat compromís de puixança,
va maridar Cornèlia, en cendra tepent, maturranga!
Que ella als teus estendards per mar en guerra s’aferri
mentre el son furiós jo tingui permès trepanar-te
i per l,amor no tingueu un segon ara ja aprofitable
sinó que Cèsar les llums i que Júlia et tingui les fosques.
El que és a mi els oblits, marit, de la riba letea
no m’han desmemoriat de tu i anar-te darrere
deixen els reis dels muts. Vindré, quan facis la guerra
Pel bell ple del reng. Mai, Gran, no podràs, per les ombres
per tots els meus esprits deixar de ser gendre; endebades
proves a tall de matxet arrencar la teva penyora:
et farà meu la guerra civil.” Tal diu i s’escola
l’ombra entre els braços del seu marit astorat esmunyida.
Ell, malgrat que esperits i déus estralls amenacen,
més gran es tira a regerta en tots mals amb pensa resolta,
i “què” diu: “m’ha d’espantar la imatge d’un buit espectacle?
O, després que som morts, de sentir res a l’ànima resta,
o per si, la mort, res.” Tità agotnat a l,onada
Feia vial, i ja tan enfonsat del disc sonaflama,
com acostuma a faltar ja a punt que és plena a la lluna
o si plena ja fou: a les naus una fàcil entrada
féu un indret acollent. Llavors recolliren els cables
i havent l’arbre abaixat a rem recuperaren la costa.

Cèsar, en ser que els brofecs van prendre les naus estressades,
i tapa el freu els estols i ja a l’Hesperida Riba
sol per duc s’erigí, no l,acontenta la gesta
d’heure expulsat el Gran: lamenta l,espatlla segura
duu l’enemic pel mar. I ja cap fortuna no basta
a aquell guerrer abocat, i tan valuós no li era
vèncer com per diferir esbatussada. Llavors, aclarint-se
bèl•lica angoixa del cor, tenaç, a pau la recicla
i sabedor de quina faisó atraure del poble
buides amors i motius de còlera i màxima ratxa,
arrossega amb blat, de favors. Que fixa les viles
Nomes la fam i es compra la por, quan bla els poderosos
peixen el folc: dejuna no sap què és témer la púrria.
Rep Curió el trasllat a sicànides viles i l’ordre
Lla on el mar en oneig sorpresiu o la riba aclapara
o be esquinça al bell mig tot fent-se arenys de planeta:
força gegant allà de pèlag i sempre treballen
aigües perquè no els puigs repeteixin contorns de divorci.
I ja batusses també en sardoniques ribes escampen.

Totes, de fruiterars, dues illes, al món conegudes,
Cap, ni l’hespèrida abans, d’unes collites remotes
Terres, ni més reblertes van fer les sitges romanes.
Quasi de ple supera el terròs, migjorns a reserva,
quan sota l’eix mitger forçant tramuntana la broma
d’escampats aiguats ha dut Líbia pingues anyades.
.                    Tal, quan fou provist pel duc victoriós, ara files
Arrossegant d,inerts, de pau firmant aparença,
cerca coberts pairals. Cap, si retorna a la vila
sols i només amb pobles dels gals i l’Óssa sotmesa,
quina corrua de gestes en gran processo d,arribar-se
quins, va poder, de guerra semblants! Al Rin a cadenes
Per lliurar i l’Oceà, enlairant com Gàl•lia els carros,
Com de noble a barreig els blonds britans seguiria!
I quina pompa perdé, oh anant a vèncer més coses!
No en alegrat fugint pas ell encontre, les viles
sinó callant van veure’l de por i enlloc s’adreçava
colla a petar del duc. Gaudeix però fent-se de témer
tan gran pànic a tots i ser més estimat no desitja.

Ja hagué els precipitats superat de l’Ànxur alcàssers
i per on els estanys pontins talla molla carrera
on l,alterós boscam, l,escítica on regna Diana,
i on al feix llatí via fa a la cresta de l’Alba;
d’enlairat roquissar lluny ja contempla la vila
vista de l’Óssa no pas en tot el temps de batussa,
i admirant, tal fa, la seva muralla de Roma:
“Ets tu, estatge dels déus que de cap Mart per la força
homes han despitat? Per quina ciutat sacrifico?
Déus, tant de bo, de l,Alba no pas en Riba llatina
s’ha ara el furor agotnat ni junt el sàrmata ràpid
al pannoni i als dacs mesclat el geta: tenint-te
d’un tan covard, tu, Roma, de duc, Fortuna perdona
que jo soc la Guerra Civil!.” Tal feia i a vila
Puja, tota esbalaïda d’horror. Que amb flama negrenca,
creuen, el mur rapirà de Roma que és bona conquesta,
que esbargira tot deu: era aixo, la mesura del pànic.
Pensen que tot el que pot ell ho vol. No faustos auguris
no simular en alegroi festeig unes veus de mentida
quasi ni vaga odiar: Febeus Palatins arremora,
sense el dret de convocar el senat, una colla de pares
treta dels amagatalls: no pas cordials amb el consol
Esclataren escons, no, per llei, potestat seguidora,
.             Nombra el pretor, i les curuls a lloc desertes cessaren.
Cèsar significa tot: a parlar examinada la Cúria
testificà. Segueren a punt de vàlua els pares
si el regnat, si churches per ell, si el coll demanava
o expatriar el senat. Millor, que més avergonyia
Baladrejar que Roma provar.
      Però còlera excita:
si resistir al violent podran les lleis per un home
sol, experimentà llibertat. I Metel follonero
quan veu gegantesca munint els temples saturnis
Púrria, accelera el pas i rompent les files de Cèsar
cap als portals d’un temple no encara obrint-se s,aposta:
fins a tal punt ell sol la mort o el ferro de témer
no sap l’amor per l’or; sens cap diferència moren
les perdudes lleis però, part baratíssima d’éssers,
varen portar, les riqueses, engrinys; prohibint la rapinya
Pel vencedor, el tribú afirma amb veuarra sonora:
‘no sinó pels meus flancs s’hauran d’obrir per a vos els
temples batuts, i cap no en duràs sinó amb sang sacrosanta
emporcadets, furtaire, tresors. Força els parlamentaris
En tals deus creuran. Que Cras en guerra marcant-te
La imprecació a follon cruel tribunicia es calma?
Ferro ja descobriràs: ni la púrria no t’ha de fer escrúpol
espectadora de crims; estem a la vila deserta.
No portarà el soldat criminal medalla en nosaltres:
pobles hi ha que podràs arranar, hi ha murs que regalis
A espoliar nua pau no pas et força fretura;
guerra, és Cèsar, que tens.’ Vencedor, gran còlera, a aquestes
Trobes ardent l,esper vanitós d,una mort honorable
‘Pega,m i no’ esmenta: ‘d’aquest coll haurà de tacar-se
la mà nostra, Metel: de la còlera digne del Cèsar
Honestedat no et fa. Tu síndic llevar la discreta
llibertat? No pas a tal punt barrejà cara al pèssim
Òptims el greu jornal que no, si per la veu segellades
Son les lleis de Metel, voldran ser per Cèsar llevades?
Deia i encara no pas el tribú s’apartà de les portes,
còlera el puny més encar: cruels considera les dagues
oblidant la toga fingir; quan Cota va empènyer
a desistir Metel d’empresa massa atrevida.
‘Llibertat’  esmenta:  ‘per al poble torquit per l,Estat es
mor en la llibertat de qui reservaras una copa
si quelcom vols haver encomanat. A tan gran injustícia
hem obeït lligats. Solsament perdono vergonya
i pànic degenerat que ja no podran mai esborrar-se.
Ràpid versar la llavor culpable de guerra cruenta
mouen els pobles pels danys, si n’hi ha que els seus drets protegeixen
no per ells, per al senyor esdeve greu la plusvàlua esclava.’

Tot seguit, enretirant-se Metel, s’esbatanen els temples
sona llavors el roc tarpei i en màxim obrint-se
narren de l,estridor els batents; desat de ben fondo
prenen al temple per anys més que moltíssims intacte
tot el fisc del poble romà, que les Púniques guerres,
que hagué donat Perseu, de Filip vençut, que la presa,
que a tu, Roma, en el fuit d,un sol trepidant reservava,
l’or amb què no vengué Fabrici el teu vassallatge
tot el que els costums dels avis austers conservàreu,
d’Àsia rics allò que en tribut trameteren els pobles
i al vencedor Metel lliurà la Creta minoica
el que Cató al bell llarg tradui sobre platges de Xipre
ja els tresors d’orient i de reis captius darreries
que en els pompeians triomfs de riquesa avançaven
se sostrau: s’espolien els temples en trista rapinya
I era ja la pionera en misèria, Roma per Cèsar.
Entretant la sort del Gran per tota la volta
Les decantables per ell en guerra viles moguera.
Pròxima al seu proper guerreig fa Grècia forces.
Mans de foceus Amfisa i ja Cirra també pedregosa
i el Parnàs dugué d’un coll desert a les bandes.
Concorregueren beocis els ducs que ràpid envolta
d’aigües oraculars el Cefís i Dirce de Cadme
i les pisees mans i a les gents que per riba reporta
dolls de sicanis l’Alfeu. Ja arcadis deixen el Mènal,
deixen hercúlia ja i la lleva traquínia l’Ete.
Dríops i Tesprots corregueren i alzines callades
abandonaren antics de l’eix caoni els sel•les
exhaurí al complet mal que una lleva d’Atenes
primes van retenir drassanes de Febos les popes
creure’s del cert, són tres a voler Salamina les quilles.
Ja amb centenar al combat preferit de Júpiter corre
Creta vetusta de gents i a moure Cnosos aljaves
sàvia i no als projectils pitjor Gortina d’aurora
i els qui l’Oricos dardània té i l’Enívol en altes
selves escampats, l’Atemeu, i de nom antiquíssim
Enqueliàs, d,en Cadme convers el dol testifiquen,
Còlquida i de l’Hadrià escumejant Apsirt a l’onada;
qui viu als camps també de Peneu dels quals a la tasca
tèssala va fendint l’hemònia Iolcos l’aixada.
D’aquí fuetejat primer el mar quan rústega l’Argo
desconeguts mesclà en violades platges els pobles
i la primera amb els vents i del pèlag oneigs furiosos
compongué el llinatge mortal i als fats per aquella
nau una sola mort s’afegí. Ja l’Hemos es deixa
traci, i la que fingeix biformes Fòloe els pobles.
S’abandonà Estrimó que al Nil temprat acostuma
d’encomanar bistonis ocells, i la bàrbara Cone
que és on perd sarmàtics oneigs i esparsa pel fondo
D’Híster aclivellat un cap sol Peuca remulla,
Mísia ja, i dispersa al Caïc glaçat la contrada
Idàlida i prou massa en terròs Arisba pobrenca
ja els qui per Pítone hi ha i qui, Pal•la, les teves ofrenes
ploren per Febus el vencedor, maleïdes Celenes
on ràpid i en arenys s’abaixa el Màrsias rectes
a l’errant Meandre se’n va i mesclat s’hi reporta
i el terròs sofert a eixir d’armíferes vetes
el Pactol, on la plana fendeix més sabuda no l’Herme.
I les ilíaques mans estendards i forts esborrables
varen cercar pels seus averanys, ni la faula de Troia
contingué i del frigi portant-se Cèsar Iül•le.
Vénen de Síria a més les gents; es deixa l’Orontes
i feliç, tals fames el Nin, Damasc la ventosa
Gaza ja i en l’arbust de palmes rica l’Idume
i l’inestable Tir i Sidó preciosa de propra.
Tals a guerra les naus en gens tort límit de pèlag
certa no més que en cap dugué la Cinosura de quilles.
I de primer els fenicis gosats, si cal creure la fama,
a signar amb uns rudes senyals la veu duradora:
no encar de riberencs teixir pas Menfis els llibres
Comprengué i en els rocs només les cledes i feres
i els animals gravats guardaven màgiques llengües.
S’abandonà de Taure el boscam i Tarsos penea
l’antre el corici obert també en rosegada pedrissa
Mal•los i més remota Efes retruny de drassanes,
justa el cilici tramet, ja no pirata, la quilla.
Fama mogué els eous, també de guerres, recessos,
per on el Ganges es col qui sol en tota la volta
Fauces al naixement enfilar contraries, Febus
gosa i un encarat corrent empeny cap a l’Eure
és on després Peleu capitost per la plana de Tetis
consolidà i pel gran vençut món va confessar-se
i on en gorg dividit una ràpida font que reporta
l’Indus vast en aigual mesclat no nota l’Idaspe
dolços de tendre canyís i aquells que es beuen els líquids
i els qui tot tenyint metzina porpra crineres
àgils en multicolor encasten els bucs pedreria
i els qui es van la pira aixecar i ben vius a calentes
brases van ascendir. Per, gran que és glòria al poble
haver ficat la mà els destins i replets de la vida
haver donat que sobra an els déus! Vingueren feroços
els Capadocs d’Aman sever un poble no addicte
i tenidor l’armeni de rocs giraire Nifates.
d’èter pessigollejant boscam deixaren Coatres,
desconegut us, àrabs, fins en un gir arribàreu
ombres meravellats de forest no córrer esquerranes.
Ja els extrems Orestes mogué bogeria romana
I els cabdills Carmans, dels quals ja en gir cap a l’Austre
L’èter no pas del tot capbussar però l’Óssa contempla
Mentre el Bover d’allà en prima nit relluu rapidíssim
I dels Etíops el sòl que cap no afeixugaria
Zona de pol portador d’estendard tret que en l’agenollada
Última del corbat s’avança l’ungla, del Toro,
I on el cap amb ràpid també alça Tigris l’il•lustre
Eufrates, les fonts que gens disperses sadolla
Pèrside, i no sabut, si gorgs la terra barreja,
Quin a les aigües escau de renom. Però en camps esbargint-se
Empra l’Eufrates feraç el torn de la Fàrida onada;
Tigris, però, de sobte la terra es xucla badada
Mentre cobreix el curs amagat i de nou renaixent-lo
En nova font el raig no assetja les ones de pèlag.
Entre les files de Cèsar i els estendards de la contra
Els bel•licosos Parts favors dubtosos tingueren
Acontentats d’haver-ne fet dos. Tenyiren sagetes
Errants les Escítiques gents, que Bactros en vèrtex
Tot gelabrós tancà i en vast Hircània boscatge;
Els Lacedèmons d’ací, poble aspre en moure la brida,
Heníocs i amb cruels llindant el Sàrmata Moscos;
Dels Colcs on la campanya tallà riquíssima Fasis,
Halis allà on a Cresos fatal, on gorgs ajupeixen
Tànais els Rifeus, d’un altre univers nomenada
Impongué a l’areny i d’Àsia a la llinda mateixa
D’Europa tot dirimint els confins de la terra mitgera,
Ara aquest, ara aquell, on s’agotna, el gir amplifica;
I per on torra el freu, de Meòtida oneigs pariria,
El Pont i als Herculeus arrabassa glòria límits
I l’Oceà impedint que sols s’hi Gades arribi;
D’ací les Essedònies gents i a l’or vinculades
Tofes tot Arimaspe cenyint; d’ací l’Ari amb coratge
Tots del Sarmàtic saldant els llargs dejunis de guerra
On dels Massàgetes fuig a cavall i Gelons que s’enlairen.
Pas, quan davallant els rengs dels regnes Memnonis
Cir, i en escampall de dards revistada la tropa,
Perses va davallar i, venjador d’estimança fraterna
Planes amb tan enormes baté d’estols, no pas, únic
Tants de reis tingueren cabdill, ni mai junts resultaren
Pobles tan variats de fe, tan desacordades
Parles de folc. Tants amics, gitadora a immensa ruïna,
Pobles va sollevar i dignes de la tomba del Magne
Els funerals Fortuna donà. No Hammó Cornucopi
Va cessar de gitar esquadrons Marmàrics a guerra,
Tot el que d’aponentats obre Líbia l’àrida, Maures,
Fins en arenys d’aurora arran Paretònides Sirtes.
Perquè rebés feliç mai pas tot Cèsar d’una vegada,
Semblantment prestà Farsàlia el planeta per vèncer.

Ell, en haver deixat els murs de la Roma espantada,
Accelerant el reng l’Alp sobrevolà nuvolosa,
Mentre doncs altres gents de rumors d’horror s’espaordien,
En el dubtós gosà reservar la Focea jovença:
Mai per grega blanor ni llei signà ni fiança,
Causes, i doncs, seguir, i no el destí. Però abans bogeria
Lliure i poder esbiaixar els soldats el dur determini
Amb argument arrangen de pau, l’enemic de la vora
Preguen tot avançant-hi rams de Minerva de Cècrops:
“Sempre pels exteriors destins a la vostra contrada
Companyonia al combat Marsella ens testimonia
Qualque que segellés llatina crònica segle.
I ara, si a cap triomfs per zona vas desconeguda,
Sacrificades rebràs en externa batussa les destres.
Bé si fúnebres rengs, prepareu si bé ara salvatges
Lluites discordants, les llàgrimes i les excuses
Hem de donar a la guerra civil. Faci cap nafra ròssec
Santa de mà. Si als celhabitants bojor des la batussa
Bé si els terraparits Gegants temptessin els astres,
No però hauria gosat pietat humana bé en armes
Bé en vots Júpiter fer-se proper i les sorts dels celestes
El mortal llinatge ignorant amb prou feina per foldres
Coneixeria del cel que sols hi regna el Tronaire.
Posa-hi que sense comptar d’arreu concorren els pobles
I no encrespa inactiu de crims l’univers propaganda
Perquè la guerra civil freturés d’espasa forçada.
Sigui tal decisió per a tots bona, vostres refusin
Fats, i no un altre soldat escometi aquesta batussa.
Qui no veurà llanguir la destra a l’esguard del seu pare?
Prohibiran escampalls de germans diversos les fletxes
I ja tot s’ha acabat si no us encomanàreu a aquells qui
Guerra se’ls ha permès. Només hem de pregar-vos a l’últim:
Àguiles de terror i hostils estendards abandonis
Lluny de ciutat i a les nostres fiar-te vulguis muralles
Deixis que s’exclourà admetent-hi Cèsar la guerra.
Resti un lloc sostret al crim, per a tu i per al Magne
Assegurat, que si el fat consulta la vila invencible,
Pactes si vénen de gust, hi hagi on aneu sense armadures.
Bé que en tan gran reclamar de Mart Hiber divergència
Què rabejat varies camí? No el pes de les coses
No en som les ocasions; mai a les armes felices
Fèiem la mà, dels primers estatges de pàtria pròfug,
I des que es transferí de cremada Fòcide alcàssers
Sota d’uns murs petits en segurs de platja aliena
Única ens fa brillar lleialtat. Si cloure muralles
En un setge pretens i esbotzar per força les portes,
A rapinyar la torxa al cobert i fletxa dispostos
Arrabassats xarrups d’oneigs a deu trastocada
Recercar i assedegats llepar la terra esventrada
I, si Ceres faltés molt temps, ja esbullada trobar-la
Lletja ja de collir amb mossecs atènyer sucosos.
I per la llibertat atacar no espanta aquest poble
Púnic el que en un Mart portà Sagunt assetjada.
Als mamellams de les mares rapits i debades a ròssec
Es gitaran eixuts els pits de fam a la flama
I la muller del marit fidel voldrà la matança,
Barrejaran ferida els germans, i forçats a la guerra
Cívica, millor aniran fent això.” Tal Graia jovença
Deia a la fi, quan pel torbat traïdes aspecte
Ires del duc també delatà la veu la sofrença.
“Buida mou els Graions una fe de la nostra carrera.
Per molt que de l’univers arribem als eixos Hesperis,
Resta a arranar Marsella del tot. Cohorts, alegreu-vos:
Guerres us rajaran per do dels fats a la cara.
Tal com els flats afluixen el tret, si no espessa fermesa
Hi apareix de bosc, en espai inútil perdent-se,
I com es fon ben gran sens cap obstacle la flama,
Tal d’enemic em nou freturar, i un dany considero
Dels guerrejars, si no fos els possibles vençuts rebel.lant-se.
Però si degenerat vaig sol a la guerra esbargida,
Ja se m’ha obert el cobert. Ja no pas excloure’m intenten,
Volen haver-m’hi tancat. Però bé els contagis de guerra
Crus fan fugir. Pagareu el preu de la pau demanada,
I no res ésser en el meu aprendreu més segur segle
Que el combat que jo duc.” Així tal havent dit, a la vila
Gens trepidant regira camí; ja la closa muralla
Mira, i en espessor de jovent la vallada corona.