El Somnide Pau

Veia el doctor Pombo per la finestra de l,autobús. Estava rialler, prenent unes cerveses Damm, no en se el grau, amb amics comuns. La cervesa era igual per tots, i el got, al centre de la taula olives sense pinyol, intactes, i tots eren dins la rotonda de pedra de Mas Janer. Però jo havia de fer cas de tres gitanes de tres edats, que se pes intercanviaven amb la paraula encantadora, perquè havien vist els meus protocols a la cartera.

A Valldoreix, la cartera ja no era la mateixa, del comte rius, ara era la verda de quan sortia amb l,Elena Albiol, i tot l,hort estava com en els millors temps de tot, no hi faltava ni el presseguer, ni el cherry tres, ni el caqui ni el codonyer ni les dies poemeretes ni la perera ni la figuera.

Jo em banyava a la bassa i venia la mare amb tomàquet sòlid triturat a les mans tirant el pot ben amunt a vals gordos. Mira Pau, deia ça mare: si no pots recordar res mes enllà de la mort almenys fixa,t en això. I no parava de plorar.

Era a casa la besàvia i veia un brodat, al carrer dels metges, i obria la meva cartera: ara era fúcsia molt semblant a la UE e vist a ca la rere de l,eroski de tgn on també ven bamves. Obria. Hi havia un gat negre dissecat amb dos ulls de vidre molt brillants. Em posava el gat de cosí i i mirava la tele amb crispetes que no feien mal a les dents, i gominoles, que iraculosakenr menjava com sempre.

Ara recrpde que el primer conte que vaig escriure l,any vuitanta dos era d,un gat que com un llum a la foscor el recuperava, teu,

Pau,

P.s. James, cuida sisplau que la gent entengui la lletra de tot, perquè quan dius tou van say to me veautiful vuit i SIAD it ber for estàs dient que et sap molt greu sentir la teva mateixa cançó quan no en reconeixen l,autor, i que et poses enfunfurruńadissim.