La Farsalia, Tota la Farsalia, i res mes, que la Farsalia

i les PUJOLES, Ni somniar les!!!!! PUÑETS mon

Resten categòricament interdites i expostes a castig serios les accions de reprografia, tècnicament qualsevulla, inclosa la mes innocenteta virtualada accessible, sense el permis, per escrit i signat en cos i color remarcable, del seu tenidor absolut, en Pau Bielsa i Mialet, owner a perpetuitat del seu copuright. En vigor des de la data de publicacio a la plataforma CreateSpace.

JAMES HILLIER-BLOUNT I PAU BIELSA PRESENTEN MARC LUCA FARSALIA VERSIONADA ADEQUADAMENT DE L,ORIGINAL ANTIC EN GLOBAL EXCLUSIVA A LA COMPOSICIÓ EN CATALA.

Guerra a batussa, Banus, rixa, esbatussada, Tremenda,

Judit, Elies, us dic, de moment: ni gota ni gota,

Cívicament mostra l,adveniment de la culpa

Emprada a comunicar tot el mon, Farsalia vostra!

En sincronia global, preparant l,advent de la gnosi.

Doncs no hi ha fons que el recar no recupera de seguida

Quan l,amenaça preme persuasiva l,ingenu.

JAMES HILLIER-BLOUNT

 I PAU BIELSA 

PRESENTEN 

MARC LUCA 

FARSALIA VERSIONADA ADEQUADAMENT 

DE L,ORIGINAL ANTIC EN GLOBAL EXCLUSIVA A LA COMPOSICIÓ CATALANA.

A la Lluïsa Blecua del Alamo, en integra companyonia global, pel reeixit, i pel reeixible.

 

ORIENTAR LA FARSALIA######################.

Oriund d,Iria Flavia, i efebus favorit del seu il.lustre novel.lista, descobridor, l,autor inequívoc de l,universal La Colmena, i personatge excelsament protagonista de la mateixa, avui tarda he sentit de la seva mort, als vuitanta tres, i em molesta una mica la forma, pero ben mirat, mai no li vam tirar el duro, els mialet, per alla dinant a cal pinxo o la mar salada, pero, quan la Barceloneta encara era la Barceloneta, el seu murmuri no se m,escapava mai a l,oïda, i el seu somriure autèntic i gentil me,l revelava sempre a la meva cua d,ull, educat fins a la Bàrbara, i complaent amb l,estranger, fabricant de les estones plàcides, i promotor del pavimentat mundial de les places publiques via els germans Pujol i Ferrussola, hi ets sempre, dins nostre, i pertanys al cor del caloret amistós i amorosament universal. Ha mort la postguerra.

Fa cosa d,algo mes de dos dies vaig fer un truc a Mallorca per sol.licitar els productes Pep a la meva rodalia, i es va donar el cas que em poses al dia del litigi amb el gegant ultramarí, de manera que vaig fornir la seva gerència amb la verificació autentica dels textos mormona i la seva exacta arqueologia, com a missió documentada, en temps de Nero, cap a les fonts del Nil com a pretext, i amb l,objectiu de dotar de riquesa i poder un estat que Roma comprenia que, tard o d,hora, hauria de néixer, i obviament calia orientar-lo amb els termes exactes del domini del nord i la servitud del sud, fenomen que totarreueja i es global. No fa ni Vint-i-quatre hores vaig recopilar informació suficient per contactar el meu col.lega de la universitat de la Laguna, a Santa Cruz de Tenerife, Ricard Blanco, perque tingues a be orientar, des d,un Carmen  treballat a seminari fa disset anys totes les direccions exactes, a la quàntica, dins les quals un simple missatge traçat en plena via pot estar apuntant amb encert, i a partir d,aixo demostrar telègrafs verídics amb Washington pertinents al segle segon de la nostra era, i l,existència mes que plausible de la cocacola i l,sprite en temps de Nerva. Es tracta del famós francès de la nena morta als tretze amb les sigles S(it) L(evis) T(erra) al marge il.legible superior dret que presenta l,anomalia genomica d,un pentametre clonat, metricament parlant, el qual fa possible la coincidència màgica, poc defendible, del nombre de versos al poema, insisteixo, en distics elegíaca i sagnat al pentametre, i l,edat de la criatura difunta: defenso que el disseny d,aquesta estel.la, com diria la col.lega Empar, ultrapassa els calçotets del Paubielsa, i per tant arriba al Nou Mon amb facilitat. Es tracta d,un protocol molt probable de segona vida en aquests termes geogràfics exactes.

Marc Luca orienta la mort de Cèsar dins el tumult del Senat de la següent manera, bo i creuant informacions perfectament recopilades dins seu mateix: Ptolemeu XII desapareix no se sap com al mode que recorda deserta Creusa, i doncs estem en l,encert que es ell el qui veu Juli fent ganyotes transformistes al punt, pero, que reconsidera respexit el soldat lleidatà que surt ple de venables al pit boscos, i doncs allò que el gitanet esta ensenyant al líder es que nomes te un deure: a la toga, al plec, dur-hi sempre una perruca, i la resta es conjura sol, i fins i tot el mort apareix espontàniament i es ben be Cèsar i els testimonis juren sempre, per aixo.

La qüestió del doble, es molt encertat reorientar-la sempre que floreixen novetats tecnològiques, pero tenint en compte que el punt de partença del qui la ignora es sempre el mateix: com es resol la mirada que l,ha autenticat, impersonal, i n,esta completament segura?

Aixo se sol educar, quan el coneixement ja es força avançat, amb la PROSODIa de la veu humana, instrument òptim de la musica panuniversal, i nomes recordar, a aquest punt: amazon no serveix ni de conya els discursos radiofònics, ni de Hitler, ni de Churchill, ni de Stalin, ni de Franco, ni de Negrín.

¡Error! Nombre de archivo no especificado.

Javier Cercas

Quan Javier Cercas acaba de publicar el seu darrer sobre la guerra civil, molts patriotes, especialment  socialistes i no tant catalanistes de rel, inclòs jo, naturalment ens hem posat les mans al cap perque comprenem perfectament el castig que comporta aquest fenomen: deu anys mes sense tenir puta idea de la historia contemporània!

La queixa no s,adscrit solsament als fets recents del segle passat, no: l,engany històric, empoderament indivis de la Llar Borbònica, ens ha estafat, també, els fets de Cardona i Barcelona del 1.714, i aquest es el famosissim i hilarant punt filipí de n,Iceta, quan recorda la genètica compartida de socialisme catala i ultranacionalisme cataluf.

El missatge es sempre el mateix quan deixem de jugar amb els ossos de l,avi, lenterrarem degudament. Llavors vindrà l,historiador sensat a fer-se les preguntes sensates, llavors, el viatge a Salamanca per desfermar els lligalls adequats, llavors els cinc anys de links i després de quinze anys ben bons, el premi: la historia de la Gierra Civil de Franco, la que volen tots, la que dirà coses com, aquesta consigna protegia de manera permanent tal zona, on, mira, curiosament l,avi del Pedro Sánchez estiuejava sempre; aquesta altra consigna permeté que els morts que no hem trobat, alguns potser, o quins? De cop ens escrivissin una estampeta als anys seixanta fent-se passar per la txatxa d,aquella cosina que encara no ha tornat, ETCÈTERA,!

Per ara, i molt intuïtivament, aquest coneixement nomes el tenim els qui solem tractar be les generacions que se,n van.

Em podria equivocar, no ho se, el cert es que l,estafa historicista contra Catalunya jo l,entenc com un castig a la ludopatia amb els morts. Que es fotin.

Estimo el meu poble, i el meu poble parla i es comporta sempre catalanament, cosa que em fa estimar el doble.

De la catalanitat aprecio especialment la seva filopaganitat, el seu menyspreu pel sexe i el valor a les arts.

Em veig obligat a guaretar un mes la meva redacció de Farsalia. He rebut una descarrega conductista de part de la televisió secessionista, i mentre desgrano, si m,ajudeu, el significat d,aquest castig es impossible de concentrar-me. Suposo que ja m,explicaran.

Jo si que vinc a explicar: el catala, i en aixo no el molesti pas mai, te una tendència malaltissa a l,autocomplaença i a no donar cap senya de rebut res ni comunicar-se a la mínima manera com la cultura universal indica.

Heu d,entendre que, mirar de compondre un poema universal al bon catala m,exigeix la convicció que es possible que tot catala quan cal expressi allò que se li demana, des de qualsevol angle, si el demandant compleix amb un protocol estàndard, i acceptat internacionalment.

D,altra manera podem refer els acords. El que no podrà existir de cap manera llavorens, sera Farsalia.

Jo no disposo de mil anys per escriure-la: disposo de tres hores per donar-la per acabada i d,un minut per destruir la completament sense deixar rastre durant mes de setanta anys des del meu decés. Empero si vull completar-la, tinc tres anys justos per escometre be la tasca, segons acordat amb Antequera.

Jo no soc Riba, donat que respecto la legalitat vigent, i tots sabeu que el mestre de Vallcarca per subratllar la seva poesia solia estuprat cruelment nenes adolescents. I ell mateix confessa, ací

Mes enllà de la injustícia, dic jo

Jo, Pau BIELSA, dic que mes enllà de la injustícia no hi he d,anar mai, i que mes val cremar un Luca que no pas contravenir alguna imprevista essència del país que realment veta que la nostra literatura sigui quelcom agradable des de tots els punts de vista. Si aquest projecte me,l retallen, aixo no ha d,existir. Punt. El tres d,abril a la matinada, reemprendre els esforços. Tot.

El desencís de l,Incosncient 

Imagina estar parlant agradablement amb una persona molt estimada, i que de cop, quan esperes una impressió en relació a quelcom que li acabes de dir molt bonic, ella respon

Que?

Quina reacció tindràs? Fesho, pero procura tenir remotes les armes blanques i de foc, mentre ho fas. Amb James ha passat mes d,una vegada, i jo ho tenia vist d,haver ho fet amb la mare i després haver rebut el Consell de Cubells.

Es l,emoció de perdre la unitat, a traves d,una discontinuïtat relativament habitual. La unitat hi es, i hi es sempre. Aixo es una emoció relativa al pànic per terrorisme al metro.

Fer-s'ho a un mateix es possible, quan especialment sens escapa una fuita de l,Incosncient, i estem adoctrinats per identificar-la com a tal: ens desencisa que sigui veritat una cosa que moltes vegades floreix de la negació del punt on estàvem arribant amb el pensament

Res mes lluny d,aixo, si fem un petit esforç de quadrar el marc representat i identitari en els seus termes mes exactes dins els quals desarrollavem el pensament o la rao explícita, i adonar nos que estem dient una veritat dissimulada (no necessàriament de manera personal i nostra) que aclareix moltes parts de l,esquema global, i realment posa una drecera increïble en allò que discursive ment encara no resoliem, i la nostra felicitat completa.

CaixaBank assegura els meus bens perdurables (la Rao)

CaixaBank assegura els meus bens peremptoris (l,Incosncient)

M,estic donant a mi mateix la informació veritable que el banc no respondrà mai per aquest concepte, tal i com jo l,imagino de nen.

Val a dir, el primer punt d,aquest estes, sovint persuadeix a la discriminació de les persones d,edat avançada sota l,epígraf equívoc i ambigu Alzheimer.

Publicat per Jo a de març 02, 2017   

Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a TwitterComparteix a FacebookComparteix a Pinterest

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digues l,orangutanada que et vingui de gust, i no em parteixo en set mil milions pero arribaré a dir algo, no pateixis!

Enllaços a aquest missatge

Crear un enllaç

La major nafra sens dubte calumniada contra el geni de Corduba i fill predilecte de la nostra mateixa era present i catòlica s,esdevingué en la vulgarització tardana del mot farsa pertinent a nivell bàsic. Em perdonarà l,alta filologia teutona en general, pero, el prejudici que exigeix veracitat en la seva traducció mes humil i alegre, parteix d,aquest escarni i descrèdit inicial. I doncs, es una emoció.

Orangutanament fer el que don la gana, m,ho criava de gitano i passant pel pare, i sense veure ni mig psiquiatre, esclar, si la mare s,oblidava de mi ben en haver-la considerat l,estiu del 78 a Torrefarrera. 

Els justos i fecunda i nobles Secans de la Lleida encara em feien inclinar el coll com un cigne davant la proposta enorme del meu darrer psiquiatre, recentment jubilat.

I per que? La sospita, ella sola, acusarà, si mai resol: dessots els dissenys gay  emesos per la cultura de massa estatunidencs i determinants de l,enteresa històrica dels guerrers al segle XX, SUBJEU, ENCERTADAMENT, LA GUERRA CIVIL d,en Marc Anneu Luca (Corduba, tres de novembre del 39-?, pelsvolsde les Saturnals del 65, Marcial indica l,embolic de la lletuga a tals efectes verificadors, Juvenal esmenta un bust de marbre, res mes).

Altrament dita, i mes aviat, i amb encert: La Farsalia.

La nostra Farsalia gaudeix de transmissió, bo i dissimulada, directament sempre des del mateix brot de Cànem al papir, o encara abans, sabem aventurar sense ni risc. Completament, i tranquils, del miracle del qui que com hi pensa mirant nivols que li representen airadament formes del seu pensament purificat i espontàniament alegroi.

Folga llargar que Sigmund Freud alliçona contra el pitjor enemic, i el mes perversament satanic de la psique humana, mentre llegia els fets del front de la Serra de Pandols. Un altre que mori amb protocol? Aixo, segur.

Hitchcock es feu notori i immensament famós i estimat per desenvolupar el monotema de l,asfixia psíquica naturalment insuportable, la pitjor, sempre, assomant el nassarro en totes les seves produccions: deixa atònits tots els crítics entenimentats de les fecundes i fraternals espanyes, inclòs Gubern hagué d,admetre potineria en les seves darreres produccions, i el meu mestre, directament parlant de les vascongades estant, establí: en salvo dues, dues i prou, del mestre de l,estend: psycho et vertigo. Curiós i sa, davant el llatinista, dos préstecs llatins a l,america.

Alfred en tenia prou posant dues negres en algun lloc del pentagrama per aconseguir el folk real opera of the suspense drama.

I Welles va ficar el nas per Extremadura en el seu inconclòs Quixot.

El quart de la Farsalia presenta l,estratagema dels Pompeiana invencible: perque es Ilerda, a mans de dos generals. Que Escevs arrasi Catalunya es per força de necessitat, donat que aquells increïblement jugaven a complaure el doble als ilergets, marca de la catalanitat hi ètica completa i inesborrable. Aixo, som.

Confecció del Poema Farsalic

El poeta Luca, donat que a bastament mostra el coneixement complet dels elements connectors i articulatoris de l,entera sintaxi romana, sense provocar, en aixo, cap ni una vegades, ambigues i càlides picades d,ull a la sobreinterpretació, indica meridianament que es en aquest eix precisament on reposa la seva voluntat compositiva, cal notar, molt al contrari del mètode virgilia autèntic que ha estat consensuat a traves de gegantescament numerosissims i seriosos esforços de la panfilologia clàssica, molt especialment al llarg dels tres darrers segles, pero ja testimoniadament i com cal, des de Servi Honorat com a mínim, terme davant el qual no hi ha possible acord al punt, a risc de l,existència mateixa del compilador, d,anima gnostic, pertinent al segle quart de la nostra era.

Aquest fet axiomatic estén una sobtada llum en l,obrador de l,artista, una llum que admet no fondre,s fins que el curiós, saciat, abandona l,empresa al seu lliure albir: la llibertat compositiva de Marc Luca cal imaginar-la amb plena justicia dins el moderat tràfec de la vida social i les seves aversions geogràfiques i dialèctiques, molt variades, que conformen el veritable infern del purista. Luca no aspira a purista, Luca es perfectament purista a propi risc en una proporció acceptable, i ha de sensibilitzar molt mes que els seus antecessors la seva oïda al relat de feedback directe sobre la seva obra, per la qual cosa ha estat testimoniat que no te problema a emprar l,expressió gestual d,una descarada ventositat a la cara de Cèsar per conservar la biblioteca menor de les seves pesquises, naturalment, en altre lloc físic: els forica.

El poeta Luca compon, a trossos, allò que desseguida compren: Tu entres, A Farsalia vas. El mètode es sensiblement i sensata el favorit, actualment, de l,escola americana de l,espectacle.

Marc Luca

Aquesta esdeve una edició honesta, i radicalment amiga de la veritat, i no pas, per aixo, completament veritable. I aquest axioma el vull aclarir profusament en dos punts capitals: la veritable provocació inabastable al traductor discret, i la naturalesa favorable a la musica de la meva versió.

Pel primer es sabudissim de tots els catedràtics i llatinistes sensibles l,emprament a l,extrem abusiu de la metonímia al vocable: des del mateix antull sobirà del poeta eròtic del primer Properci, qualsevol paraula en la poesia lleugera pot escondir discretament la veritable volguda de dir: un traductor honest, un traductor veritable aixo no ho pot assumir de cap manera, i molt especialment quan, de la lleugeresa coixa del vers altern, i no: un pentametre, per puresa lírica mai dels mais de per jamai no ha de poder esser de lluny comparable al seu patró de sis peus homologats, i no sols ho demostra l,hexametre de cinc i quatre peus, un pur i veritable hexametre que res no comercia amb la pantagruelica i grotesca visió errada del mestre de Vallcarca, no. Quan el joc de transposició verbolexica, qualitativament i per puresa d,un guant previst que salta i recullen, esdeve global, al previsible i ja demostrat just vint per cent de tota la peça, aixo per força ha de trobar lloc al nostre romanç europeu, i néixer algun dia, bo i essent una violència summa de manifest horrend i violent al Zodiacal i Originalment pacífic nebot de Seneca. El que es la meva escomesa, de manera real nomes viola un dos llarg per cent del tresor.

La Doctrina de la Doble Moral. Origen.

El doctor Pere Ballart es radical i extremament reluctant a la grandesa egregia de la poesia catalana heroica, en hexametres, i en distics. Simplement sospitava a veracitat total i a costa d,emoció desagradable, que allò no val la pena. Els termes exactes en els quals aixo es veritat, passo seguidament a delatar-los, cruament i a la sal.lustiana, veraç:

Riba i Bracons maltractava Clementina, i no sabia resoldre correctament el seu propi projecte de pancatalanitat filohel.lenista. La seva muller, l,egregia poetessa Arderiu, en tenia ben be prou, i li bastava, d,esbossar unes paraules rimadetes en un tovalló casual, per donar la discussió per terminada, i tirar-li en cara a l,enano la solució de l,altra camacurt, el pictòric que dibuixava la Pau Columbofila, i marcar per la posteritat l,encarcarat i ranci masclisme excloent de Carles.

Carles Riba i Bracons no vanament disfruta de les alegries totals del precrac, bo i estafant a la posteritat els noms i cognoms dels seus múltiples amants masculines, els mateixos que degudament la fundació s,ocupa d,acreditar a la primerissima pàgina de l,esca dels seus pecats, Ana a mes.

Es presta tan porcament i inefable a les alegries del ventre i la tertúlia, bo i continuant la predica de la poesia pura, i sempre, cal admetre, el cor germà i fraternal de les esquerres essencials, que, el monstre que se,n deriva es, acadèmicament impossible i fastigós. L,Odissea de 1.953 es, veritablement, una solemne merda, i pel rossec dels monossil.labs, i pel lliure albir de les interpretacions que el mes benèvol esta obligat a atribuir a un transtorn autista, tal es la versió de capsigrany per senyor, clarament relatant el subnormal que li va tocar engendrar al infal.lible mestre.

Purisme i vida plaent no casen, i a partir d,aixo, la doctrina, que esmenta Cubells: per tal de representar el guarro has d,anar dutxat, i per tal de representar el clin ha de dur barba de dies, senzillament, cau pel propi pes.

La Mort Profitosa

La mort profitosa, a qualsevol edat, d,ençà de l,úter matern als ben documentats cent dinou anys d,edat, es argumentativament imperatiu inexcusable de directe acompliment, i no transmès directament de cap manera, sino per la mateixa situació i moment. Aquesta, es la mort que busco, amb la virtut, sempre a la vista, de ferme perdonar per un profit major.

Aixo es exactament el complex des d,on cal orientar el desencís recent a les Borges del Camp. La primera queixa dels pagesos ha fitorat l,inexistent jefe d,estació, i encertadament, si no es que aquesta gent no entenen les múltiples utilitats dels escratxos feisbuquers, sempre enriolats.

Directament prenen consciencia els pagesos, amb el mateix que han dit, de tot el que han estafat a la reial actualitat històrica. El nen comunicava un gest exacte, que, si no passava per l,electrocució i encara, la mort, tots sabem, honestament, mediada, colava, adhuc davant un addicte del Feisbuc, per banal.

El que jo en trec, tot plegat, son els immillorables auguris de la meva Farsalia que esta encertant completament el tret, en el paral.lelisme que l,únic lloc on no em comunico de manera horitzontal i continua, ja per sempre, des d,ara mateix, es l,Índia dels Janomamis, on visc meditadament sempre, sense molèstia, i quànticament actiu en aixo, i retroactiu.

Sovinteja desesperadament la musulmana queixa pel retorn de les plaents plusvàlues occidentals que han reeixit des del si Persa, resposta amb una pregunta que sorprèn els mateixos mestres: l,aigua barroera es el record de la presa idèntica ( no d,Identitat! ) de l,aigua cent per cent pura, sovint en edats enèrgiques, i alegres, masculines, i la confusió en una cosa categòricament emesa de paraula correcta que no s,ha de prendre per res, ni tan sols el retret d,un deliri a recordar, donat que el judici de l,adolescent que aprèn llatí no es, en aquest cas, dual de cap manera, i cal respectar, a la quàntica i a la maxima, el fonament lexicoverbal de la seva coartada de vida que no ha de ser desxifrada baix cap concepte.

Lletra a Carme Junyent: l,Autocompletar 

Cur tàcit us, Mystes?

                      Curar mes gaudia turbant!

CLE, 12

Entenc positivament que sempre intuires, estimadissima Carme, que jo no he jugat a l,engany quasi mai amb les opcions automàtiques de la compleció virtual en la gramàtica del catala ni en cap altra. Ara com ara assajo el text de blocaire vàlid a la primera picada, i els teus ulls preciosos se te n'hi van sols. En el darrer combinatòria de pronom feble complex, nena! He escrit les tres lletretes seguides. I continuarà.

P.s. Vigila be l,accent i l,efecte PROSODIC, i la merament inútil distinció, a cap de tot nivell, entre perfer simple i present. A mi, em funciona, versa damunt, a mes del noranta-nou.

A Josep Cuni, per Comprendre

Ja es evident que la queixa, estructuralment la sabem tots fer anar de manera superba i meravellosa, ara be, els puristes de l,enteniment ortogràfic de Catalunya (i Rajoy ens donarà l,oficialitat exclusiva als PPCC quan apliqui el 155!) ras i curt que s,en retirin davant aixo, que he estat madurant des de les beceroles informàtiques: tots sabem els icones mínims que comprometen seriosament la maquina i sens mostra i sens explica sempre. Apple ha integrat amb èxit notable, si certament també a balquena de suor i sang, les llàgrimes les hi solem posar sempre nosaltres, reptiliana!, (confer, a aquest punt arribats, per l,us del gènere gramatical, el Canònic LOS curricula).

Almojadilla, altrament dit sostingut: # solapa les comunicacions telefòniques i ha arribat a desarrollar amb excessos increïbles, i la gent no ho sap fer anar, els hangouts!

Accents, altrament dit tildeeeee, greu agut circumflex: ^ Apple nomes accepta aquest, i ni per al grec tan solsament, com un símbol d,ajuda A L,ESCRIPTURA RÀPIDA, PRESA D,APUNTS A CONFERÈNCIES, QUEIXA NOTABLE, LA QUAL REQUEREIX L,INDISPENSABLE AUTODISSENY del teclat virtual.

Guions: preciosismes noucentistes. P-N = putamerda, en PHI.

N.B. FIXA BE, IN MEMORIAM, SEQUEMDIC, LES 6 paraules inicials de la línia numero 5 i respon a la pregunta: realment cal, la Tildeeeee? I repeteixo com a un primer deso, Qui creus que ho llegirà en present, qui en perfet? Qui dubtarà? Qui sera Expatriat? Qui necessita mestres que no saben comprar-se un cunilingus escaient a la tarda per relaxar-se en ves d,un brioix del forn de cal Jaume en rbla nova?

La verosimilitud de Luca no se debe rastrear empezando por donde realmente está : el de Córdoba es el verdadero poeta del verso rehau hexámetro , a todas luces, y disipadas todas las dudas posibles.

 Lo que implica calara mente dos factores prósodicos de ley: primeramente, elecciones cero . Sushi excepciones contadísimas y me atrevo a decir que menos que las notabilísimas Virgi livianas que sabemos todos y llego apuntar que Norson pedestres para nada , deben malograda mente explicarse en relación a la tensión dramática del momento narrativo presente en la página magistrado .

 Para el siguiente, debemos atender Elecnor me tabú con que trabajó justamente nuestro español glorioso: los versos , de cabo a rabo, hexámetro sus , sin lugar a dudas para solucionar tau sin razón el genial poeta usa la verosimilitud de la Matura Mors en la mismísima forma al término de su Farsari .

El tresor PROSODIC, dins Orientar Luca

Activament referits, el tresor interior que se salva sempre de manera Excel.lent nomes mitjançant tota l,energia sexual tal com estableix la pivotal intenció psicoanalítica des de la seva honestedat mes Orestenca, & , i no oblidem que es, sexe, sexe i sempre sexe, i obviament, sexualitat, i en tant que saviesa i avantatge pràctic de sexe, i amb tot temps el ben entès que l,avantatge porta a la practica frenètica,ENT assedegada, i aquesta, per si sola, i ja hem tancat el cercle complet de la bella vida com tots la volem, requereix de coneixements estrictament acadèmics del tercer grau humanista i legalment establert com a universitari sense dubte, & , tingueu tots present, que el veritable tresor possible de desar i no pervertir ni corrompre en termes de seguir el Consell del Lliure Albir del tot i Cascu, es la PROSODIa.

Tot el coneixement d,aquesta ciència, obviament, es, en mesura humana, el real, veritable, versemblant i certament mes sensible. Si aixo es furta, copia, abernegs, estafa, o malmet, hi mana el senzill sentiment a l,Origen, & , considero molt segur de mi mateix que devem la mort estratosfèricament mes documentada i patida al nervi i a la ment, esmerceuhi temps a lloure, que l,Estat hi es sempre, obligat, i satisfà.

Non alibis, cap atenuant. Si no es el perdon real del abusat, i l,esperada reparació, menys del mínim del deure.

Aixi intuïtivament l,original i lloable intenció del poeta de Corduba al segle primer de Roma ja ben entrat, si atenem al testimoni que assegura, amb veracitat, un cert escondiment de les set darreres desenes parts integrals de Farsalia, i no discutim aquí pas aquesta prova, mentre tampoc no furtem als ulls gormands pas cap feblesa, realment, resolem rapid que el poema intitulable des del primer editor, de bello civili, es un resultat, rodó, perfecte, i alegre.

Recordarem que Virgili es representa dins el càntic, a l,ombra perillosa, sempre, i climàticament difícil a la disciplina, una pura extorsió a la puresa mateixa, no vaig enllà. Perque alegria es el que ben be defensaré com a condició indispensable a la naixença del projecte major, i amb l,exemple insigne del poeta Itàlic, tenc la certesa, trèmula i tot, que la tradició iambicoarquiloquia i amiga dels tavernals alcohòlics sempre, deu devenir de la seva pròpia natura trista.

Epil.lis? Un entremig, Calv, exemple suficient a Catul, que no suporta l,atropellament, precisament del nostrat Marc Luca.

La tristesa depèn directament del fet exogenetic que no t,obliden ni per dir tifa de tu. Dementre, l,alegria pura penja exclusivament del fet, endogeneticament treballadissim, si es dona, que no t,obliden ni per deixar-te realment relaxar.

Melodia infinita, Michael von Albrecht, 1.998

Luca es melodia infinita, si entenen QE es presents com un fast food directe sense excloure,cde cap manera, les nobles inflexions de la PROSODIa de fre.

Dins, prefaci a MarcLucs

Intentar pretendre,m iniciàtic a aquestes alçades de la meva cançó de cor monotemàtica ja mes que excessiu, directament avorriria.

Tanmateix, el mètode, d,entrada purament intuitiu a ultrança i altament avortable després, fins en la seriositat d,uns destins que ni controlo ni temo ja saber-ne de tan REMATXADAMENT inadmissibles a la meva senzilleta consciencia, ara si, generativa, i gnostica,ENT cognitiva, tot i l,us i l,abús lubric de recursos fastigosa i capritxosamenr, unitària en mi mateix també, d,en Pau, supersticiosos i defixions autèntiques, espero, i encara, millorar la, i honestament, segur de molt i molt del que se'n va esperar en tot de gran, assolit amb lloança perenne, profunda,ENR coneixedor del meu disseny Autolesió a la medul.la, deixo encomanat al segon poder personal del sencer acadèmic, i de cor, germans fraternals, us expresso, foter-ne el que vulgueu, de la meva sobirana i veritable Farsalia de Roma.

Amor, mama, ah, mor!

Praemia Poematis, Matrem NE CAUIT amatam.

Referit al cosí Roger. De Valls.

Publicat per Jo a de febrer 26, 2017   

Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a TwitterComparteix a FacebookComparteix a Pinterest

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digues l,orangutanada que et vingui de gust, i no em parteixo en set mil milions pero arribaré a dir algo, no pateixis!

PERFACI!

Organitzador i netet, desava tot el porno a lloc al moment, estudiava postureig, i psicometries, i certament cert: complia molt el seu talent. En arribar als dotze aparegué el primer gotx autoplaent a l,espill després del rugbi col.legial, que per grandíssima sort del noi l’entorn no acceptava que fos anomenat talment. Tecnicolor m,ho premia, i la mort a en Pau li venia de visita quan menys s’ho esperava, i era possible entendre que rebia, del seu entorn social més immediat, consignes constants sobre la mort prematura, exemples de grans iconoclastes i músics que havien traspassat abans dels divuit d,una tacada

.

En Pau va enterrar la simitarra, Hen enfonyada dins un aspirador frescal i va desenrotllar el seu propi caos a veure si es podia donar una oportunitat de treure l’entrellat d’una vida que no volia curta igual que la seva factora. Decidí aprendre de llatí, i dins del llatí, poesia, i dins la poesia, els hexàmetres. La morfologia grega era impossible d’entendre, aleshores, i organitza tots els col.legues per estar d,acord a dar-la pel sac, diguessin el que se,ls antulles els catedràtics i xarotant-nos dels menors.  Tal l,andalús Pança grassot li tradueix, enslarosa: dioses indigenas, tal, la Carlota li fa yo amo cuando se Li requeria el futur castellà simple, el simple d,estimar. Cada cop que piadoses i amorosissimes noverques intel.lectuals s,apiadaven de la ignorància lesBiana saltava un company orangutanament com he dit. Els exàmens de tragèdia grega sempre traduïa cors, sempre cors, alla fontana Castal.liota, musa rajant.

Ell delejava anar a passar estones al despatx del mestre a mostrar-li els darrers progressos en les Bucòliques de Virgili. El mestre, al despatx i en les seves lletres, suggeria millores, de llengua i estil. Pau ho traduiria tot sempre a palles lubriques i ben enregistrables per al dolç pederasteig líric de Roger l,america, qui veia, sempre. I li cantava, ara obriràs la porta, ara la rompras a parades, ara...i Jo, jo complia, tendrament. Però la morfologia grega era un impediment sexual. En Pau va caure malalt, vuit dies d’hospital debatent-se amb la mort, i, després de veure que no n’hi havia per a drama massa gros, s’atreveix amb la morfologia, i ho deixa rapid per quan sigui al actiu, i ben en la convalescència assaja el seu primer Ovidi, les Metamorfosis: la tieta Núria li ha portat uns bombons que s’ha cruspit d’una tacada i ara amb els seus diccionaris gruixuts es posa a la tasca sobre el llit, embenat encara del seu mal, i la mare no l,ha entès, la Núria no deixa parlar ningu, i exclama, els bombons? Son per aixo, alça la ma a la Xarlotana de Hynkel, comença:

Ovidi, Metamorfosis, Llibre primer

En nova tira l,alè de dir formals revingudes

Corpora, déus, que vàreu inclús revenir-les, aquelles,

Insufleume l,intent, de l’origen primer de la terra

conduïu sense cessar fins l’època meva el poema.

Antes que el mar, que les terres i el cel que tot ho tapona,

un sol vult a la Creació mostra la natura:

Caos me,l van batejar, pagesota i morta cosota,

ni pas res sinó un pes inútil i en ell congriant-se

Gèrmens dissidents d,estats no ben entenent-se.

No hi havia Tità que fornís els llums a la terra

ni reparava de nou els corns en créixer la lluna

ni penjava el món per l’aire a l’entorn esbargint-se

recompensat pel seu propi pes, i Amfitrite no havia

braços estesos arreu dels llargs litorals de les terres.

On es trobés la terra, hi havia les aigües i l’aire

tal era d’inestable el terrer, innedable l’onada,

l’aire mancat de claror, de cap no restava sa forma

i cadascun impedia el restant, perquè congriant-se

dintre d’un cos l’humit amb el sec i el fred amb el càlid

i amb els durs els tous i pesant amb lleuger es barallaven.

Una natura millor i un déu aturà la disputa

ja que del cel separà la terra i la mar de la terra

i segregà de l’aire espès l’atmosfera fluïda;

que, en tenir-ho arrencat i a part de la cega muntanya

tot, separant-ho per llocs en concòrdia i pau relligava.

L’element lleu i de foc del cel arquejat, aleshores

Avantatja procurant-se al cim la zona suprema.

L’aire s’hi troba proper pel lloc i per la lleugeresa,

més espessa arrambà la terra elements gegantescos

s’afeixugà amb el seu propi pes; l’escoladís líquid

senyorejà els racons i clogué la volta sencera.

Així disposta llavors, qui fos dels déus que l’havia,

tota la pila tallà, i tallada, en membres refeia:

en primer lloc, la terra, que no igualada de tota

part es quedés, congrià d’una gran bola amb semblança;

llavors els freus esbargí i amb els vents abrivats rebotir-se

manà tal com circumdar els litorals de la terra envoltada.

I hi afegí les fonts, i estanys i llacs grandiosos,

mentre el pendent dels rius cenyí de biaix amb les ribes;

que en diversos llocs una part ells mateixos xarrupen

poden al mar arribar una part, i rebuts a la plana

d’aigua per més llibertat, polsen per ribes les platges.

Manà també que la plana s’obrís, que les valls s’asseguessin

tofa cobrís el bosc, pedregosos monts es llevessin.

I com a dreta un parell el cel i tantes a esquerra

bandes l’han distingit, més que elles crema la quinta,

talment el pes reclòs separà en uns nombres idèntics

l’albir del déu, i són tantes pel tros les zones premudes.

De les que, aquella del mig no és pas habitable de calda;

neu cobreix fonda un parell; tant entre les dues posava

i la temprança donà amb la flama pel fred barrejada.

L’aire les succeeix, qui tant com al pes de la terra

i al pes de l’aigua es fa lleu, tant pesa més que la flama.

Allí també les bromes, allí que cresquessin els núvols

manà, i adés movedors, els trons, de penses humanes

i juntament amb llamps els vents productors de llanternes.

No pas per tot també el fabricaire del món de tenir-hi

aire els deixà permès. Prou va mantenint-se entre aquestos

quan cadascú mana el seu, uns bufs de ròssecs diversos,

per no esqueixar tot el món; tanta, entre germans, la discòrdia.

L’Eure en el despuntar, en nabateus reialmes cedia

i en els pèrsics colls sotmesos als raigs de l’albada.

vespre i pel sol morent aquelles platges que bullen

més són al Zèfir propers; els septemtrions i l’Escítia

Bòreas encrespat ocupà; la terra oposada

amb nuvolades constants i pluja es xopa de l’Austre.

Sobre tals implantà fluid i sense pas feixuguesa

l’èter, i no pas res retenint de ronya terrena.

Quasi talment que ho havia desclòs tot amb límits exactes,

quan, els adés oprimits llarg temps per cega calitja,

astres van començar a rebullir per tota la volta;

perquè dels seus animals no quedés cap contrada privada

tenen estels el terra celest i de déus les semblances,

l’ona perquè s’hi visqués donà pas a peixos claríssims,

feres la terra cobrà, voladors el que és l’aire agitable.

Sant i més que ells, l’animal, i capaç de ment elevada

no hi era encar, que pogués senyorejar entre la resta:

l’home nasqué, bé si d’una semença divina va fer-lo

aquell autor dels éssers, d’un món més apte naixença,

bé si el tros recent i adés separat de la cresta

d’èter va retenir d’un cel germà la semença;

tros que el de Jàpet nascut, mesclat amb ones plujanes,

en la semblança formà i els déus tot van arbitrar-ho,

mentre inclinat tot altre animal contempla la terra,

d’home la cara sublim donà i de veure la volta

manà i que redreçats als astres llevessin els rostres.

Tal, la que rude hagués estat adés sense imatge, la terra,

produí al capdavall d’humans enyorades figures.

Rossa primera nasqué l’edat, que de síndic mancada

naturalment, sense llei la paraula i el recte colia.

Càstig no hi era ni por ni mots d’amenaça en el bronze

no es rellegien clavats, ni la colla pobrenca temia

del seu jutge la faç, sinó que eren segurs sense síndic.

No encara especejat, per a veure una terra estrangera,

dels seus turons el pi rebaixà les líquides ones,

altra no pels mortals era tret de sa platja sabuda,

no encara cap fossar cenyia els seus forts, suïcida,

no la trompeta de dret, no el corn de bronze que es torça,

no hi hagué casc ni espasa hi hagué: sense ús de caserna,

lliures de maldecaps, blans lleures les gents acomplien.

Lliure de deure també i del rasclet intacta i de relles

poques ni cap esberlada per si tot ho dava la terra.

I contents amb l’esca ningú forçant-la creada,

els embrions d’arboç, montans maduixers recollien

i cirereta i en dur esbarzerar la móra clavada, 

glans que els havia l’obert fet arbre de Júpiter caure.

Era florida tot temps, i plaents amb tèpides aures

Zèfirs acariciaven les flors nades sense semença;

prou que ja messes el tros sense llaurança portava,

ni s’emblanquia el conreu renovat d’espiga feixuga;

ja rierols de llet, rierols ja de nèctar anaven,

rosses anaven rajant mels de l’alzina verdenca.

Des que Saturn es portà dins la tenebra del Tàrtar,

el món amb Júpiter fou, succeí la prole platenca,

menys avalable que l’or, més que el bronze ros valuosa.

Júpiter contragué el temps d’anterior primavera,

i per hiverns, estius, tardors no pas igualables,

breu primavera en espais acabà de quatre l’anyada.

Just acabar de llegir aquestes ratlles, el mestre exclamà al noi que realment valia per a la poesia, que si li havia anat donant arguments sense conrear llargues esperances, ara admetia que el noi tenia fusta, que calia que preparés grans propòsits perquè podria acomplir-los.

En Pau, rabejat de satisfacció, decidí escometre Virgili de manera definitiva, i a tal fi i efecte consultà una enciclopèdia on s’esmentava els seus imitadors i èmuls, entre ells el qui excel•lia, Lucà, el qui totes les edats han considerat àdhuc millor que el model, sobre la guerra civil.

S’imbuí el jove llatinista de batalles cruentes i crits a la llibertat en plena Roma de Neró, encara es recorda del dia al quarter del bruc amb la Farsàlia sota el braç, mentre se li havia de fer la prova mèdica. Aquell noi que sabia llatí va penetrar de manera inextricable dins l’obra que admirava, i va començar a declamar-ne en tinta encesa i catalana els seus membres:

FARSÀLIA

GUERRA CIVIL

Llibre Primer

Invocació a la Materia

Esbatussades al Pla, i molt mes que Civils, de l,Emati, i  

Tot permís fet a crim cantem, i la força d,un poble 

contra les vísceres amb triomfaire destra girant-se, i 

Files de familiars, i, esguerrat el Pacte d,Estat, el

combatut del Planeta convuls a potencia plena 

En comunal Prohibit, i, alçat l'estendard a l'encontre 

dels estendards, dues àguiles, asta que l'asta amenaça. 

Quin furor, oh ciutadans, quina tanta disbauxa de ferro 

que obsequieu amb sang Llatí nacions maleïdes 

quan l'arrogant Babilònia ostenta trofeus lladrotables

Occidentals i impune de Cras fa rossecs un plasma, 

guerra aprofita endegar que de cap manera triomfa? 

Au Quant Pla pogué, i blavós Oceà d,amanir-nos

aquest sang que de ciutadans despilfarren les destres: 

des d'on Arriba Tità i on Nit fonamenta lluisses, 

per on escalfa migjorn les seves hores enceses, 

i on l'hivern sec, que mai per mai primavera efemina, 

Trempa, amb gelabror glacial, l,Escític Ocean! 

Ja collat el Xines, ja, bàrbar, iries, Araxes 

I nacions del Nil, si n'hi ha, que en saben el Germen. 

Allahonts, si t,es tanta l,amor, Roma, amb grinys inefables,

tot sencer quan el planeta hagis dut sots Norma Llatina, 

gira les mans en tu: d'hostes no encara pobreges. 

Més ara, amb migderruïts terrats si closos trontollen 

Als Plans Italians i, esfondrats els Tàpies, enormes

Jeuen carreus, si de cap rabadà les Llars s,aguanten

I el llogater, ara escàs, per vetustes ciutats vagareja, 

D,esbarzerar esbullat i verge mil anys de la Fanga

Es Occident, i manquen les mans als erms que supliquen, 

tu no, Pirrus feroç, ni desastres enormes el Púnic 

Rubricara: a ningú, en el fons, penetrar-me la dalla

no escaigue: de destra civil seu fonda ferida. 

Què si, per al futurible Neró, no era altra la senda

que excusa el destí, i eterns al Sumne amaneixen

regnes els déus, i creure el Tronant que estima, el celeste

no va poder sinó feta als cruels gegants la batussa, 

ja no res, oh suprems, maleim: retrets, ells, i tabús, son 

per aquest preu un plaer: Farsàlia prada sinistra 

Que ompli i que Púnics amb sang botifarregin els manes;

últims engrinys, després, que a Munda funesta recaiguin; 

sobre aquests fats Perusina, la fam, i les Mútines penes,

Cèsar, que sobrevindran, i estols que la Lèucade Torti 

prem, i davall de l'Etna cremós, batusses esclaves. 

Gran, Empero, amb les armes civils serà el deute de Roma: en

Vistes a Tu ho fem tot. Tu, quan, servida la posta, 

Vagis als astres, tarda, a l,aula favorita del Cosmos

Aniràs, bo i disfrutant el pol; bé els ceptres atènyer, 

bé t,aprofiti muntar tirafocs de Febus als cotxes,  

sense que el sol variat amenaça pas res a la terra 

embolicar-la amb claror vagarosa, tot déu reverencia 

T,ha de fer i mes, al dret de tu deixarà la natura 

quin déu voldràs ser, i del món on poses l,Estat.. 

No triis pas, emperò, ni a l'Àrtic gir el teu àtic  

ni on el pol del contrari migjorn més càlid agotna: 

des d'un estel torçat hi veuràs la Roma estimada. 

D'èter la immensitat, un botó que arribis a prémer 

l'eix sentirà aquest pes: d'un cel que la massa equilibra

resta a la zona central. Què de l,eter serè sigui tota 

Teva la part; cap broma a la seu de Cèsar Reposi. 

Doncs mirarà per si el gènere humà, deposades les armes, 

Tota nació per torns aimara. Difosa a la terra 

Clourà la pau acerats portals de Janus guerrífer. 

Ja, però, numen a mi. Ja mai, si el meu de poeta 

Chor et rep, Cirreus secrets al déu que provoca 

sol•licitar voldré, ni Bacus prendre de Nisa: 

tu bastaras a l,empenta que vol poesia romana. 

Porta l,alè els motius revelar d,uns actes enormes 

i immens esbatanem intent: furiosa a les armes 

què impulsà una gent, què expulsà la pau de la terra. 

Torn invisible dels fats, prohibit qui molt temps feliceja 

resti dempeus, i greu, sota pes remenut, la ruïna, 

Roma a punt de petar. Així, ben absolta la junta, 

quan tants segles del món travats hagi l'hora suprema 

per segon cop repetint el caos d'antic, a barreja 

Llums i lluisses coincidiran, baixaran a les aigües 

astres de foc, negant litorals a estendre, les terres, 

s'espolsaran els freus, correrà contrària Febe 

al germà, a manejar les regnes d'una òrbita torta 

indignant-se, voldrà claror, i la tota discorde 

màquina de l,univers dissolut torbarà tota regla. 

En si abalança,s el gran: tal terme de pura creixença

per al feliç el numen fixà. Nacions de cap mena 

Lloguen contra un Estat potent en terra i ocean 

un mal ull, Fortuna, que te. Tu, causa de plagues, 

feta per tres senyors comuna, Roma, i el pacte 

fúnebre d'un Estat mai abans confiat a la púrria. 

Ai, en mala hora acordats i cecs de massa cobdícia! 

Què en traureu confonent poders, tenint el planeta

a cor que vols? Mentre terres al freu, mentre l'aire sostingui 

terres i portin en cercle Tità unes llargues fatigues, 

mentre la nit a claror per tants de signes segueixi 

cap fe en amistançats d,Estat; potestat ni cap home 

Suportarà associat. Ni cal a pobles diversos 

que fem cas, ni pas lluny que dels fats recerquis exemples: 

van amarar-se de sang fraternal les primeres muralles; 

i recompensa a l,esbojarrament no fou aleshores 

terra ni pont: enfrontà els senyors un exigu refugi. 

D'un escanyat minut consens dissident Romania i  

Pau sense el copyright dels ducs. Car ja de batussa 

Cras mediant era l'únic retard. Talment les onades 

gràcil fendeix en gemina mar separant-les-hi,l'Istme,

i no tolera be el freu acoblar, si la terra retira 

Jònic el flux xocarà a l'Egeu, tal, mentre apartava 

L,arma cruel dels ducs,  Cras d,un funeral deplorable, 

amb Llatina sang maculà l'assíria carras, 

Pàrtiques pèrdues desfermant la còlera a Roma. 

Més del que creure podreu aquell fet us resolia, 

Arsàcides: la guerra als vençuts civil atorgareu. 

Tall d,Acer esqueixa l,Estat, d'una gent poderosa, 

ja qui la mar, qui les terres,  qui tot el planeta domina  

no en concebé, Fortuna, bessons. Car vincles de pacte 

De sang, i, d,un sinistre averany, les fúnebres torxes 

Júlia als manes prengué, per mà cruel de la Parca

interrompuda. Què si els destins t'haguessin donada 

més gran retras a claror, ja l'única tu del frenètic 

home podies l,orgull refrenar, i del pare en persona 

i, havent tirat l,acer, unir les mans que s'armaren 

com, mediant, sabines uniren gendres i sogres. 

En morir tu, trencada la fe i anar a esbatussades

Garantitzaren els ducs. I l’emul valor estimula: 

tu, que la gesta recent antics triomfs no t'eclipsi

i que el piràtic llorer cedira a la Gàl•lia sotmesa, 

Gran, tens por: i una sèrie, ja, i usatge de càrrecs

t'erigeix, i incapaç de lloc segoner, la fortuna; 

i ja ningú no pot suportar, bé Cèsar un previ 

bé Pompeu un igual. Més just qui branda les armes 

Sebre prohibit: cadascú un gran àrbitre té en la defensa: 

Deu, pel trumfo aposta, pero per la derrota, Cato.

Coincidiren dispars. Un d'ells, dels anys que s,ajupen 

a la vellor, més plàcid per l'ús constant de la toga 

desaprengué, ja en pau, el duc, i aspirant a la fama 

molt repartí i divulga, tot ell per l'aura del poble 

S,agombola, amb la claca fruir del propi teatre 

No reparar el vigor, novament, afiar a la fortuna

Anterior amb excés. Gran s,alça el nom d,un espectre 

talment un roure sublim en la fructífera prada 

que es relicari de pobles antics i sagrades ofrenes 

Gesta dels ducs, que ja amb fermesa de rel no s'agafa, 

és pel pes estable de si i gita, nua, per l'aire 

branca i amb el tronc, i no la fronda, fa l,ombra, 

i, si al flat atrevit de llevant mou, quasi sotsobra, 

tantes entorn amb ferma vigor si selves exulten, 

sol és, ell, pero, colt. 

                                 En Cèsar, amb tot, no hi havia 

sols un nom, i fama de duc, sinó un chor increïble 

De reposar i nomes enrojolar-se de vèncer ataractic. 

Ardu i incivilitzat on d,esperances i enutjos

Crida rebés grapona, i mai mirar la taca a la dalla, 

Arpiotar el seu propi succés, simpatia dels númens 

Assetjar, enfonsant tot allò, en la cursa del summe, 

Se l,oposés, gaudint d'obrir-se via amb la ruïna 

així com un llampec que disparen els brofecs en bromes 

Pel ressonar de l'èter colpit i l'estrèpit de l'orbe 

brota corusc i solca l,estel i aterreix pavorosos  

pobles amb foc que brunz sinuós ofuscant la mirada,

contra el seu temple enfureix i cap material que rebrota 

no prohibeix, tan digne, caient, com digne, refent-se, 

fa amplament l'estrall i els focs esbargits arreplega. 

Tals, per als ducs, motius. Però ben conegut de batussa 

Germen resta, el que sempre ha enfonsat nacions poderoses. 

Que en reportar, sotmès l,univers, Fortuna riquesa 

Massa, i anar els costums obrint pas a l'estat favorable, 

Furt i boti dels grans enemics Animaren al luxe, 

Terme es fongué per als sostres i l'or, repugnen antigues 

taules a fam, vestits i models al port decorosos

Ni quasi en nora rapinyen els nois; la fèrtil pobresa 

Dels herois, es una pesta, d'arreu del planeta s'importa 

Amazon, perdició; llavors s'unifiquen en termes 

propietats, i antany ratllats per rella secana, 

de Camil, els que han sofert la fanga vetusta dels Curis, 

Son latifundis en mans de colonitzadors idiotes. 

No era tal nació a qui la pau abellis relaxada, 

a qui la llibertat pastes immòbil en armes, 

d'on els enuigs gratuïts i, persuasio de misèria, 

Crims baratets, i gran honra per a assaltar a foc i ferro 

més que la pàtria seva poder, violència amida

Tot el dret; d'aquí plebiscits i lleis extorquides

i els tribuns barallant el dret alhora i els cònsols; 

Rapte d'aquí del feix a suborn, que planta  a subhasta 

Tot el favor popular; corruptela letal per al poble 

reconvocant tot any al Camp catalufo certàmens; 

d'aquí la usura voraç i al minut l,interès mes caníbal  

Talls a l,aixeta del banc i, a molts profitosa, batussa. 

Cèsar ja hagué superat els Alps gebrats a la carrera

i grandiosa revolta, en ment, i guerra futura 

organitzat; del prim Rubicó en atènyer l,onada, 

veu grandiosa visió, el duc, de la seva pàtria Estremida  

clara per l'obscuritat irrompre de rostre tristíssim, 

cana crinera esbargeix des d'una turrígera testa, 

amb els manyocs lacerats dempeus dreçar-se pels braços 

nus, a gemecs rabejada dient: "enllà on anàveu? 

on em porteu l'ensenya, soldats? Si amb dret arribàveu 

si civils, fins aquí us permetre!" L'horror abaltia els 

membres del duc, s'eriçaren els pèls, prohibint-li la marxa 

una impotència els peus aturà a l'extrem de la riba. 

Diu tot seguit: "oh murs de la gram ciutat Qui contemples 

des de la penya Tarpeia, Tronant, i de Júlia prole 

Frigis penats, i misteris secrets de Ròmul assumpte 

i resident a l'alt Albà, tu, Júpiter Laci, 

i Vestals fogons i parell al Summe, oh, numen 

Roma, amadrina l'emprès! No et vull molestar amb Furioses 

armes, aquí tu em tens, vencedor per mar i per terra, 

Cèsar, el teu soldat (mentre pugui, com ara) on calgui. 

Ell farà, ell farà mal, qui te m'hagi posat a la contra!" 

I de combat desféu el retras, i per l,aigua botida 

Mena l'ensenya corrents: tal com en terra escamada 

Líbica portaestius, quan hoste sotja en rodalies 

seu un lleó consiros mentre tota la còlera apreta 

i, acte seguit, a l'assot burxat d'una coa salvatge 

alça les crins, un estrèpit, llavors, de les fauces obertes 

retrunyira: si el Maur atlètic hi clava la pica 

torta, llavors, o el pit balmat fereixen venables 

ell, conhortat d,una nafra tan gran, se la pira pel ferro. 

Cau d'una mòdica font i emputxen minses onades

Ruboritzat Rubicó, quan l,estiu fèrvid escalfa, 

tot serpejant per fondes valls, i les Gàl•liques prades 

Distingeix dels Ausonis colons tot fent de frontera. 

Força llavors abasta el temporal i l'ona acreixia 

Cíntia ja de corn prenyat de pluges tercera 

i pel xop alè de llevant els Alps dissolent-se. 

En primer lloc, al riu, de biaix, un sonípede oposa 

Rebotaire del flux. Després, la resta ja trenca 

per un gual satisfet, d'un riu partit les onades. 

Cèsar, un cop superat el gorg, en atènyer l,oposta 

riba, i plantar-se al damunt del Pla prohibit de l 'Hespèria

 "aquí" fa: "aquí de pau i de dret violat jo deserto: 

Et, Fortuna, creure. Vagin pactes a fer-se punyetes; 

Jo crec en els destins: tindrem per jutge la guerra." 

Tal havent dit, pel pregon de la fosca rapta l,exercit 

Duc ivaços, més que tort assot Balear de la fona 

ràpid i més que sageta del Part que dispara d'esquena. 

Amenaçant s'adreça al veí Rimini i totes les flames

Posen del sol en fuga els estels, deserta lluerna,. 

I ja claror que veurà els primers tumults d,esbatussades 

Brota, i ja fos a puixança de déus, ja fos provocant-los 

Túrbid migjorn, una trista claror retingueren els núvols. 

Quan es plantà manat el soldat descansar les ensenyes 

al pati pres, estridor de clarins i crits de cornetes 

gens pius tocs amb el corn rogallós a l,unison entonen. 

Rupte el repòs de la gent, alçat el jovent de la colga, 

va arravatar dels sacres penats l,arnés encastat que

els dedica llarga pau: desfets de trama visible 

corren sobre els escuts i les astes de punxa corbada 

i pel mossec del negre rovell les brutes espases. 

Àguiles en fulgir conegudes i ensenyes Romanes

i, dreçat al bell mig de la fila, en Cèsar coneixer

S,esglaiaren de por, l'esglai cossos freds ocupava: 

dintre de mudes ments remogueren tàcites queixes: "

Ai, en mal'hora es fundà vora els Gals aquesta muralla, 

ai, condemnada en un trist indret! Pau alta per totes 

poblacions, i tranquil•la quietud. Som presa dels bojos 

i el primer fort. Millor hauries fet, Fortuna, de dar-nos 

sota de l'orbe Eou la seu, sota gèlida óssa; 

cases errants, que no pas vetllar la porta del Laci! 

Érem primers de Senons a veure tumults, i de Cimbres 

destructors i de Líbia Mart i la boja carrera 

dels Teutons: cada cop que danya Roma Fortuna 

som al camí del combat!” Tal plany cadascú recelava 

Sense gosar pel pànic palès, cap mot afiaren 

al dolor, sinó com del fred que retén les alades 

callen els camps i resta alta mar sens veu, era tanta 

pau. Ja la llum esbargeix de la nit tota gèlida ombra: 

torxes de guerra aquí, i a la ment dubtosa, a la lluita, 

posen fiblons a sobre burxant, i tota demora 

de mirar, rompen els fats. Fortuna s'esforça que justes 

son les revoltes del duc i causes troba a les armes. 

Vila de l,ambivalent retira els tribuns discrepants la

Curia contra la llei, pels Gracs brandant amenaces. 

Ja el moviment seguien del duc i l,ensenya veïna  

quan l'audaç Curió de llengua venal s,hi apunta: 

veu per un cop del poble, de llibertat atalaia 

sens mirament, igualant a la plebs  armats poderosos. 

Quan, cara a cara, trobà el cabdill coent a la pensa 

preocupacions "aleshores de veu que podia prestar-te, 

Cèsar," digué "suport al partit, a desgrat de la Cúria 

vam arriar el govern, aleshores guiar la tribuna 

m'era de llei, tal com procurar-te Quirits indecisos. 

Però després que el dret calla atropellat per la guerra 

M,acomiaden dels Llars paternals, i alegre l,exili 

Vaig tolerant: em farà ciutadà la victòria teva. 

Ara que bàndols hi ha sotsobrant sense base que aguanti, 

prou miraments! Diferir al que es llest li fa pèssima fruita: 

tant d'esforç, tant risc, aspiren a més recompensa. 

Com per als Gals, que t'han ocupat dos lustres en guerra

 -I quin racó de mon!-: fàcilment si, amb poca batalla, 

Gestionessis amb sort, a tu cedira Roma el planeta.. 

Ara d'un llarg triomf, a la teva tornada, no trobes 

Pompa, ni pas piadosos llorers refilant Capitolis. 

Tot t'ho ha furtat l'enveja dement: ja prou sense pluja 

Menis el poble sotmès. Excloure el sogre a l,Estat es 

El generós decret; dues parts no pots fer de la terra: 

pots dominar-la tu sol.’ Tal quan hagué dit i a l'home 

ja abocat a batussa tan gran, pero encara, afegia 

còlera, i el general encén, com el clam estimula 

Un sonorípede Eleu, malgrat que, closa la tanca, 

contra els batents enfureix i, cap cot, força la balda. 

Crida a formar estendards l,armat maniple depressa: 

quan l'esverat aldarull de tantissima gent col.locant-se 

prou d'un gest endreçà, i la destra ordena silenci

‘Combatents i aliats, els qui mil perills de la guerra’

Jo’ diu ‘he vist sofrint; aquest any ne fa deu que sou winners!: 

això la sang meresqué vessada en Àrtiques prades 

i els hiverns sota els Alps viscuts i les morts i ferides? 

No abaten ara altrament disturbis enormes de guerra 

Roma, que com si els Alps anés travessant-los Hanníbal 

Púnic, i s'omplen ja d,eficaces cohorts a reclutes; 

cau per a estol tot bosc, i per mar i per terra consignen  

Cèsar caçar. I què, si m'haguessin caigut les ensenyes 

sota d'un Mart advers, desfermant-se'ns a sobre salvatges

Les nacions dels Gals? Ara, quan Fortuna a projectes 

Presta favor, ara quan els suprems a la glòria animen, 

Miren qui som. Envant, maricon de la pau duradora, 

el capità i cadet de decret, togats a batussa 

bàndols, Marcel xarlatà i els Catons, el nom dels inútils 

Sembla que els arreplegats que compra Pompeu com a llepes

en Estat sostenible tant temps seguiran adulant-lo? 

Conduirà carruatge un menor amb carnet de la fira? 

Ell, que els usurpà, ja no deslliurara els seus càrrecs? 

Què em queixaré dels erms, a tot el món confiscats, la

Llei del servei a mitja pensió? Qui no sap la barreja 

de campaments al pati poruc, de tristes espurnes 

Daga abraçant l'agitat tribunal amb rara corona 

i pel bell mig militars a trencar gosen la democràcia  

Pressionant el reu Miló Pompeiana senyera? 

Ara, que no l'atrapés tot sol i exhaust la vellesa, 

Grinys indicibles pretén, civils avesat a les armes 

Sul.la tot aprenent, el mestre d,estrall, esmenar-lo, 

i com la còlera mai rendeix tigressa salvatge 

que mentre caus maternals pel bosc rastregen Hircanis, 

Mengen hectòmetres cúbics de sang dels bous trucidats, i, 

tal per a tu, que sempre has llepat el ferro de Sul•la, 

dura, Gran, la set. Cap sang que un cop a la boca 

Ja has admès, no soste d,amansir la gola torbada.

Quan, però, terme veurà una fatxa tan interminable? 

Quin límit hi ha per als crims? Ja, malfactor, fora l,Estat, que 

Sul•la, amor teu, si mes no vulgui ensenyar-te d,estar-te,n. 

És que després dels Cilicis errats i la Pòntica guerra 

d'un rei exhaust per verí d,Amazon amb prou feina resolta 

última s,atorgarà a Pompeu província Cèsar 

perquè el decret que abaixem el triomfant aguil.lutxo 

no creure? Si em prenen, a mi, els honors al treball, doncs, 

Ells, almenys, que rebin el sou d'una guerra tan llarga 

sense el duc; sota qualsevol aquest home triomfi. 

Pàl•lida, on el durà la vellor, després de combatre? 

Quina seu serà als subsidiats? Quina terra que llauri 

Al veterà nostrat donarem? Quins murs als exhaustos? 

o bé tu, Gran, millor colonitzaras amb pirates? 

Vinga, ara amunt, triomfanta d,abans, ara amunt la bandera: 

Ara el poder movem que hem assajat. A qui branda les armes 

tot donarà qui el just oblida. Ni ens fallen els númens 

car ni botí pretenem, ni l,Estat, pels nostres exèrcits: 

derrocarem els fatxes d,un poble que es deixa dir merda!’

Tal acabà, però el folc consiros d,obscurs xerrotejos 

incertituds internes brogeix. Pietat i els patris 

Rompen Penats les ments, tot i feres de mort, i els òptims  

Chors, però estimació psicopata d,armes els força 

Esser bonets, i la por del duc. I el càrrec primípil 

Leli ostenta, allahonts, del do i de la vàlua insigne 

premi marcat, salut d,un ciutadà, corona de roure, 

‘Amb permís’ exclama ‘del Roma mestre perfecte 

Significant, perdon, si veus veritables revelo, 

perquè la força et ferma una tan subnormal paciència 

queixa de tots. És que t'ha fallat el trust de nosaltres? 

Mentre la càlida sang bat aquests cossos que anhelen,, 

mentre valen a llançar aquests ferms braços una asta 

Toleraras estat senatorial i togues indignes? 

Fins a tal punt la guerra civil és llàstima vèncer? 

Ja em pots dur per Escítics homeis, per l,aspra de Sirtes 

platja, per càlida arena de grat de la Líbia eixuta: 

aquesta mà, per deixar humiliat tot el món a darrera, 

túmides de l 'oceà amb el rem tallà les onades 

i ha esquarterat el Rin bromidor sota l,Àrtica volta: 

ordres seguir, esser capaç , per a mi, desitjar-les, és força. 

No soc el convilatà de ta banda en contra el qui, Cèsar, 

Haja escoltat. Pels senys en deu campanyes feliços, 

per les victòries sobre enemic quisvulla, t,ho juro: 

Dins el cor de mon germà, dins el coll del pare la daga 

meva si manes plantar, i de brots a la panxa prenyada 

de la muller, ho faré tot a desgrat, Empero amb la ma dreta; 

si fer pillatge als déus, brasa calamarsar sobre esglésies, 

Ídols els confondra el castrense foc de moneda; 

si campaments fixar del Tíber etrusc sobre l'ona, 

jo intrèpid acudiré, en l,Hesperi Pla et faré el mapa. 

Fos quin fos el mur que igualar a l,horitzó se t,antulli,

Esbargira roquissars l'ariet que tindran aquests braços: 

Fins i tot completament la ciutat que esfumar suggerissis 

fos Roma! Totes a aquest les Corts accepten alhora: 

I enartades amunt, per a l,esbatussada a què els valgui, 

Lliuren les mans. És tan gros el clam que en l,eter despega, 

quant, a l,haver carregat el Bòreas Traci dins roques  

d'Óssa pinífera un so s'esdevé de la Selves que esclafa 

Encorbant el brancam, o de nou que regressen enlaire. 

Cèsar, quan troba el soldat tan prompte accepta batussa, 

i que es pixa el destí, que per cap paciència Fortuna 

no baveges, mobilitza llaurats per Gàl•liques terres 

els contingents i alçant de pertot bandera va a Roma. 

Desahuciaren el buit Leman de la tenda plantada 

i els campaments escarpats on el Vosg a la corba ribera 

Esbatussant, reprimeix els Língons d'arnes tutifrutti. 

Jaquen aquests el llit de l'Ísara, al cor que demanes 

Batre pel seu esplendor, en raure en un riu de més èxit  

no realitza el seu nom complet fins l'ona marina. 

Dispensarem els rossos Rutens d'una posta Quovadis; 

l'Àtax gentil enjoliua no dur trirremes Llatines 

com el final de l,Hesperia, ençà dels termens, el Varus; 

fins on, consagrat al nom Herculi, s,hi fa un port 

que amb pedra còncava el pèlag empeny: no hi mana ni Caure 

pas ni Gregal; de ses Ribes el Cerç és l'únic okupa 

A l'ancoratge promès de Mònaco espanta les barques. 

Fins on hi ha el litoral bisexual que terra i onada 

se n,enamoren a torns alterns, quan vessa l'egregi 

Oceà, o bé a alçar-se que va amb licors fugisseres; 

sigui un flat de l'extrem del vèrtex qui l,ona rebolca i 

Se,n divorcia en tornar, bé, empesa per l'astre propici, 

l'ona de Tetis errant ganyotes lunars reescalfen, 

bé si esclatant Tità perquè buidi licors nutritives

Puja per reportar l'Oceà les aigües als astres 

Cerquin els anguniats del treball del mon, però sempre 

siguis quin siguis, motiu, que mous competicions formidables 

Com els suprems volgueren, quiet! Del Nemeç Allavontes 

qui té els plans i la llinda de l'Àtur, en corba badia  

l'ample del mar, enrolat amb amor, Tarbel.lica tenca,

Guia estendards plaent molt al Sànton 1'hoste a la fuga 

Mentre Bitúriges i Suessons, atletes de piques 

Llargues, i l'òptim Leuc i el Rem pel braç que dispara; 

Sèquana, l'òptima gent remenant les regnes al ròdol, 

i l,aplicat xofer de covinnis d,Amazon, Belga,

Mentre els Arverns, fer-se veure germans del Laci gosaren:

pobles d'Ilíaca sang. I, respondon, també el Nervi:

Poble que amb l,assassinat de Cotta s,emmerda de pactes.

Sàrmata, i els qui tu, per llargues calces, inspires

Vangions, Batave atroç, també, al qui, torta de bronze, 

Posa calent la trompeta estrident, on baden, el Cinca, 

pel corrent, on a l'Àrar rapit per onades veloces 

Ròdan atansa a la mar, on, a l,interior encimbellada  

pobla una gent pendent d'una penya canosa Cevennes. 

A tu també et fa goig, Trever, el trasllat de la guerra, 

i, ara pelat, Ligur, decorosament antes a lloure 

duieu pels colls els cabells, favorits de tota la Grenya,

Com qui l,incontinent amb sang criminal pacifica, 

Teutatis i l'Esus, rebuig de feréstegues ares 

Tàranis, no més suau que Escític altar de Diana 

i els qui les ànimes dels atrevits que es cobra la guerra 

Adreçareu, poetes, a temps a lloances perpetus, 

Bards, moltíssims papers tranquil•lament entonàreu 

i els qui sinistre costum sagrat i ritus inhòspits, 

Drúides, heu reprès, un cop abaixades les armes. 

Sol de conèixer els déus i poders de la volta a vosaltres 

o desconèixer-los sol us es dat. Per llucs entre selves 

Feu tot el vostre comerç. Vosaltres dieu que les ombres 

ploren del pal.lid estat de Dite pregon i l,estatge

d'Èreb el silenciós: en altra esfera a una cossa 

Regna l,idèntic alè; demostrat si cantigues, viure

Mata pel mig, tallant llarg. Amb tot, a qui l'Ossa contempla 

gent feliç dintre del seu error, que no els neguiteja 

El paupèrrim temor que és témer la mort. D'on a bronze 

té a suïcidar el propòsit proper i de mort cobejosa 

l'ànima, i el menyspreu d,ahorrar en una vida que et tornen. 

I qui del Belga el Cauc de profusa crinera salvaveu 

Ben acarats, a Roma llargueu, i del Rin la salvatge 

Riba isoleu i un planeta espanyat a les gents forasteres. 

Cèsar, un cop recollits efectius, quan forces enormes 

l'han persuadit que ja pot gosar més, s'escampa aleshores 

per tot arreu de l,Itàlia a reblir muralla veïna. 

Vana també acompanya una fama les pors veritables

I penetrà els esperits de les gents, i la plaga propera 

Entafora i, missatgera veloç d,urgents batussades, 

Allibera en embusters reports innúmeres llengües. 

Uns, on fèrtil en braus Mevània estampa planures 

Llarguen que els esquadrons intrèpids s'hi tiren a batre 

i per on entra el Nar a lliscar per aigües del Tíber 

Cesar ha desenrotllat barbariques, sàdic, les ales;  

Ell mateix brandant tota l,àguila i juntes ensenyes 

                Exponencia els fortins i de més d'una fila s'avança. 

                No es fien del record: s'apareix més gros, i mes sàdic

                se'ls acut, i molt més que l,hoste sotmès esgarrifa. 

                Poblacions, allahors, entre el Rin esteses i l'Albis 

                totes de seus pairals i d'Àrtics termens excloses

                Corren detras, que la vila per gents salvatges exhorta, 

                mentre s'ho mira el Romà, espoliar. Tots, presa de pànic 

                Enrobusteixen rumors i sense cap prova sospiten 

                Tot el que s'han figurat. No sols el poble s'espanta 

                per un inútil temor abatut, que la Cúria, els patricis 

                Botre se,ls troba dels seus escons i odiosos de guerra

                Subrogara, el senat fugitiu, decrets per als consols. 

                Sense comprendre quin lloc fora cert per anar i quin haurien,

                Perillós, de desertar, alla on duu cadascú l'embranzida 

                Profuga, acuiten el poble abocat i aferrats en corrua

                Rompen fileres envant. Creuries bombes terroristes 

                que havien pres els coberts o que ja sotragant la ruïna 

                Tentinejar les cases cedint. Així d,espaordida, 

                A accelerada carrera pel poble, com si l'esperança 

                única fos per als mals eixir de pàtries muralles, 

                irreflexiva es desferna la gent. Com quan de les Sirtes 

                Líbiques repel•leix, el turbid migjorn, les onades

                i emet un so, trencant-se, el pes de l'arbre velífer 

                Bota al corrent el pilot, la nau deserta aleshores

                I el mariner, no encara dissolt el cos de la quilla, 

                Cadascú el seu naufragi s,escriu. Així a esbatussades

                Fugen, deixant ciutat. Cap fill no valia cap pare

                Pal.lid dels anys fer recapacites, cap home l'esposa 

                plena de llàgrimes, o paterns, pels vots de l,ambigua

                salvació a ningu retingueren els Llars. Ni a les portes

                Triga ningú ni omplint-se els ulls de la pàtria estimada

                Tal volta l,ultim cop. Folch, irrevocable, t,emboques. 

Oh déus fidels a lliurar l,excels, i a fer-lo durable 

Infidels! De les gents sotmeses i pobles repleta 

una ciutat capaç de l 'humà-si la gent s'aplegava­

gènere, a Cèsar que està vinguent, com a presa xupada

braços la lliuren covards. Llavontes que el tust acorrala 

dels enemics al cadet Romà, per terra estrangera, 

ell, dissol els perills nocturns amb prima estacada 

i un parapet sobtat amb gespa que rasca guardant-lo 

proporciona tranquils dintre les tendes els somnis: 

tu, només en sentir la paraula, Roma, batussa,

se,t repudia; als teus murs no ha estat una fosca creguda. 

Perdonarem, amb tot, paures tan grans: perdonem-les:

temen al veure que marxa Pompeu. I ja, que no valgui

cap esperança a alleujar les ments paoroses, s,hi suma 

prova evident d,un destí pitjor, i de fenòmens els summes amenaçants rebliren el pont, les terres i l'èter. 

Fosques uns desconeguts les nits vegeren incendis; 

presa de focs observen el pol, i torxes enlaire 

tortes al cel, enfonyen el buit, i cabells del tremendo 

Llum variable d,Estats sobre el planeta, cometa; 

Foldres en mentider per feixos esclaten oratge

I sobre el condensat la flama fa formes diverses: 

Una, d'un dard estirat, una amb foc espars, una torxa. 

Baden camí, pel cel tranquil i lliure de bromes, 

Els llampecs, i agafant el foc de la cinta de l'Óssa 

Abufetegen el cap Laciar, i estels que solien 

Vagarejar pel cec interval de la fosca, arribaren 

Tots en plena claror. I quan, amb banya establerta, 

Febe ja al seu germà reflecteix a esfera completa, 

l'ombra d,un cop envesteix de la terra tot fent que s'eclipsi. 

El propi cap portava Tità pel mig de la volta, i

Dissimula els seus cotxes potents en negres tenebres 

i embolica el volant de foscor i les gents obligava 

desesperar la claror; tal com escàpol al pròleg  

Vespres el sol provoca a les Tiestees Micenes. 

Bada Mulcíber ferotge el Sícul cràter de l'Etna, 

i no porta les teies al cel, que del cim que s'entrega

Brasa caigué a l'Hesperi favor. La negra Caribdis 

Sacsa l,ocean sangós del fondo. Complanta de cafres

Cans lladrucada sona. De l'altar de Vesta la brasa 

Han rapinyat; el caliu que marca la fi de les Fires 

Parcialment escindeix brotant amb punxa bessona 

A la faisó de tumuls Tebans. Allahontes rebota

L,eix del mon, i els Alps sa neu perenne se sacsen

A la trontolla dels puigs, i S,acreix de liquida Tetis

I atles el cim curulla tal com l,Hespèride Calpe. 

Patalejaren els déus indigets, que els Llars testimoni

Daven, suant, del problema de l'urbs, que queia a l,església, 

Tots exvots, esquerrers la claror sutzu pajarus raven 

Tots ho sabem, i, deixat el bosc, que feres gosades

Sots l,obscur madrigueres al ple de Roma estableixen. 

Llengües, llavors, de bestiar als humans murmuris propenses

I entre la turba fatals nadonets pel numero, i, d,òrgans,

Dimensions, els del cos: son seu propi infant aterria la mama; 

de la sibil.la Cumana es difon l'oracle sinistre 

Per al vulgar. Ja de braços segats aquells que Bel•lona 

Porta brutal, afirmen els déus, i els Gals ulularen 

per a Tothom tristeses, negant els cabells sangonosos. 

Urnes van xiscleguejar que d'ossos sepults eren plenes; 

ja de les armes fragor i important cridòria pels boscos 

intransitats se sent i venint cara a cara fantasmes. 

I els urbanites dels camps a tocar de l,ultima Tàpia 

Foten el camp. Ciutat cenyeix Erinis geganta

Bo i sacsant Jacints Violats, vermella la punta,

i els cridaners cabells. Tal com a Agave Tebana 

duia, o com de Licurg cruel l'Eumènide fletxes 

va desviar, o com, de Juno segons ordes injustes,

s'esgarrifà l'Alcida, ja el Dite viscut, de Megera. 

Van ressonar trompetes i estrèpit de certa barreja 

de les cohorts, callant l'oreig, la nit produïa 

negra, i, testimoniats del Camp de Mart deixondir-se, 

els esperits Sul•lans entonen tristos oracles, 

i alça el meló, d'Aniè arran les gebrades onades, 

Màrius, i el pagesam espanta, taladrat el sepulcre.

Per tot aixo, un costum primitiu, cridem els etruscos 

Folls mesuren adient.  Dels quals, Arrunt era el màxim 

Dels carcamals, viu als murs del fortí de Luca deserta, 

D,insinuosos llampecs instruït i caldes aortes

de les xinxines i, rars, d,airecel, consells en alades

Mana pels monstres primer, els qui de cap fotimenta natura miracula dissident, calabós, i d'úters estèrils 

abominables minyons holocaustar amb flames infaustes. 

Ara, la vila cenyir ciutadans per cònjuges tota

mana i, purificadors dels murs, ja llavors, a festiva 

Llustració, als portells vaginals llargant pomeria 

Voltin: als qui permet facultat cultual de pontifexs.

Púrria menor al ritu Gabí acudeix galdironada 

I l,Orfeo Vestal dirigeix amb ínfules monja 

única a qui permeten guipar la Troiana Minerva. 

Ja el tresorer dels destins dels déus i els secrets vaticinis 

i xipollada en el prim Almó retorna Cibebes, 

l'àugur i tot, qui sap atresorar esquerranes alades 

i el septemvir de banquets festiu i els Ticis confrares, 

.               Salis i tot, l,escut pel coll alegre carreguen, 

i, encimbellant d,un cap famós, la mitra del flamen. 

Mentre ells la ciutat en llarga marrada arrosada 

Acorralaven, Arrunt els focs dispersos congria 

del llampec i en un mantra tristoi fonamenta la terra

I canonitza l,indret. Llavors a l'altar venerable 

Mena un matxot d,electe bescoll. Ja l, Iaccos avança  

a esbargir, escampant amb tort coltell la farina, 

i neguitosa a l,ingrat ritual la victima força 

quan el banyam salvatge espremut de transgeneres txatxes

Fou, doblegat el genoll, son coll sotmès ofrenava. 

I no nasqué pas sang de costum, sinó negre s'escampa 

suc per roig Licor a l'adestralada ferida. 

Pàl•lid Arrunt i Estupid restà dels ritus funestos; 

i escrutà, arrabassant les carns les ires divines: 

ja esbalaia el color, aquell boig, car, pàl•lides, pesta 

Flaira llanguent les vísceres, gèlids coàguls sollant-les, 

i llangor per tot de sang enverinant-les a esquitxos. 

Mira de pus el fetge arrosat; de la part enemiga 

Força l,aorta inquietant; la fibra es comporta adequada 

de l'alenant pulmó; els vitals escindeix una corba 

línia, el cor és ocult, i pus per escletxes que baden 

Bufa el budell, aclarint els seus amagatalls les entranyes. 

I, monstruositat que Xinxina no deix de Rosites, 

Mira, que troba, pel cap del fetge crèixer la massa 

d'un segon cap. Part li pendul.la, flaccida i moixa, 

L,altra, vibratil, procaç, bat a pols bakalati la vena”. 

Quan per això comprèn destins d'uns mals grandiosos 

"Quasi que no" exclama "oh déus! la vostra conxorxa 

puc revelar als mortals! Ni he fet cap bona matança, 

Júpiter summe, per tu: en el cor de la bèstia immolada 

déus infernals han concorregut! Temem l'inefable 

però vindrà més gran que la por. Que els déus ens ajudin, 

que les entranyes no tinguin valor i que Tages, el mestre, 

fos un farsant, tant de bo!" Cantussa aquesta sortija 

L,aire d,etrusc, amb molt obscur amagat i tapant-ho. 

Fígul però, el qui dels déus i secrets del cel reconèixer 

tasca tingué, els estels al qual l,Egiptica Memfis 

no humilia en escrutar ni els ritmes que mouen els astres, 

‘Be es que sens dubte es error’ comença: ‘que porta pels segles 

Tot l'univers i a escondit vacil.lant s'escapen estrelles

Be determinen els Fats doncs, a Vila i a raça preparen

Un mal, humana, madur. Be: han d'espellifar-se les terres, 

s'esfondraran ciutats, un flat rapira greu el clima

Mediterra? La terra, putot, negarà la collita? 

Be És que amb infosos verins se'ns confondran les onades? 

Déu, quina mena d'estrall, amb quina pesta estableixes 

Ta crueltat? Acabades de molts a l 'hora mateixa

coincideixen clarors. Si, fret, a la Cresta de l,eter 

l'astre envejos de Saturn fes cendres amb el metxero 

uns aigualers d,en Deucalió baixarien d'Aquari: 

segrestarien el mar abocat sota tota la terra. 

Si el lleó salvatge Nemeu, Febus, sols que el toquessis,  

Tot radiant, per l,ample univers fluirien incendis 

Culpa dels cotxes i ves, inflamaries tot l'èter. 

No es manifesta tal foc. Tu! El del foc a la verga 

tot l'Escorpí amenaçant encens i les pinces n'abruses 

què és tan gran que pretens, Gradiu? Perque sa se'ns ofega 

Júpiter sots el Crepuscular; saludable de Venus 

l'astre panseix i el prest d'empenta Cil•leni s'atura, 

Mart reté el cel en sa totalitat. Be l'òrbita els signes 

Pròpia no fan i salten obscurs per tota la volta, 

massa que resplendeix el flanc d'Orió el de la dalla? 

Ai que caurà rabior de punyals! i llicència d,armes 

Confusira tota llei amb la mà i del crim execrable

N,haurem de dir virtut! Quaranta anys podrà estiragassar-se

Eixa bojor. Què en traurem als déus pregant que s'hi mori? 

Amb el Senyor Pau ve tot aixo ara ja. Oh Roma, suporta 

Llarga corrua d,estralls, desastres darrere desastres

Tira: de llibertat nomes et queda la guerra.’

Espaordides gents prou presagis tals provocaren

Les pressionen majors. Que com de la Cresta del Pindus 

blerta d'Ogigi Lieu diligent una Edònide baixa, 

tal a la vila flipant també una matrona s'arrauxa amb 

Tals esgarips demostrant son Chor posses per Apol.lo:

‘On violats-me, Peàn, quina seu, després de rapir-me 

Ultra de l'èter, em fas aterrar? Miro blanca i nivosa 

Cresta al Pangeu i ajagut, a la txin de l'Hemus, Filippos. 

Quin furor és, oh Febos, aquest, que fletxes i braços 

Coiten els rengs Romans i hi han esbatussades sense hoste. 

On violats-me de nou? Ara veig el Broll i l,Origen 

per on el gorg del Làgida Nil el pèlag enfada: 

fet una tifa de tronc dorment a l,areny fluvial, jo,

Se qui es, el reconec! Sobre pelag a Sirte dubtosa 

Hasta la Líbia ardent m,arravates, on llòbrega Enio 

ha traduit el filam de l,Emati. Ara sobre nubífers 

colls dels Alps i l,aeripicant Pirineu m'arrabasses; 

Ja regressem a les seus de la vila del pare, i batusses

Ara son impiadoses pel ple senat retomades; 

I novament rebroten les parts i per tot el planeta 

Corro de nou. Nova dóna'm mirar de freàtica sorra, i

nova terra també: vegi ja, Febos, Filippos.’

Tal fa i de l,esgotament furiós dorm finiquitada.

Diva a Estupendos terminals parida

Mami la xiula la matxota nena

Nena mullada Riallera mira,

Com de be fita la mirada i mata!

LLIBRE SEGON

Ja era l’enuig dels déus evident, i ben clars de batussa

signes donà l’univers, i els vincles i drets de les coses

àugura els capgirà en monstruós trasbals la natura

i exigí el prohibit. Per què et, pare d,Olump, eixa guisa

Complague de neguits afegir, als mortals ansiosos

que sabran amb averany funest l’estrall impepinable?

Bé si, rector d,univers, allahonts que Estats de creixença i

Material en brut, a part del foc, recobrava, i

causa eternal fixà, sots dret que tot ho apariona

ell mateix, i tot l,univers que en sèrie aporta

gernacions, dividí dels fats amb límit immòbil,

bé si no res s’ha arranjat, sinó que erra incerta fortuna,

porta i reporta els atzars, i la sort té els afers dels qui moren,

sigui sobtat el que has preparat, sigui cega la humana

pensa dels fats futurs; pugui haver, el temeros, esperança.

Mira: quan saben ben clar de quants estralls per a l’orbe

ha de constar la fe amb els déus, ben fúnebre a vila

dol oficial, tots els honors sota roba plebea

resten ocults, cap feix ja no acompanya la porpra.

Plants vans ser retinguts i un gran dolor s’esbargia

entre tothom sens veu. Talment atònites callen

quan un gran dol s’esflora les llars, que els cossos encara

l’últim adéu no han rebut ni amb crins a lloure la mare

cap a salvatges planys no ordena els braços d’esclaves

sinó que prem glaçats de la vida escàpola els membres

desanimats semblants  i els ulls, que en mort amenacen,

ni hi ha aquell dolor ni ja por: ella vetlla i absorta

I esbalaïda del mal.

Tira la vestimenta  vetusta

la matrona i grups tristois okupen els temples:

unes amb plors arrosen els déus, unes altres encasten

Al terra fret els pits llançant en Llar sacrosanta

esbalaïdes, cabells lacerats, i a xisclets les orelles

Solites amb els vots a ser invitades, fereixen.

No fou el temple del summe Tronant que totes okupen:

es repartiren els déus i a cap ara no s,escaqueja

mama que a enveja mogués. D’aquestes, una, de galtes

Xopes a talls, dels braços blavencs pels cops ennegrida

‘Ara’ digué: ‘colpeix-te  el pitram, oh pobra matrona,

fes-te esquinçalls de cabells, no ajornis aquesta sofrença

tot reservant-la a mes mals: ara facultat de tristesa

mentre l’atzar vacil.la dels ducs: quan venç un o altre

caldrà gaudir!’ Amb arpiots aixi, el dolor s,autolesiona.

Com en partir a combats i traïdors exèrcits, els homes

Tiren als númens cruels, Allahonts, justissima queixa:

‘Au, quina merda de sort que no vam en l’època néixer

púnica ni el jovent de Cannas i Trèbia fórem!

No demanem pas pau, suprems: doneu còlera als pobles,

ara exciteu salvatges ciutats, que a guerra conjuri

tot l,univers: que els mèdics rengs d’aquemènide Susa

baixin, que no aturi més massàgetes l’Híster escític,

Vòmits d,alla on l’aquiló sorgeix, del Rin l’indomable

cap i de l’Albis, els blonds sueus; enemics a nosaltres

feu-nos els pobles tots; civils exclogueu esbatussades!.

Dacis d’aquí, premin getes d’allí, que l’altre els vacil.li

als hibers, giri aquest estendards contra aljaves d’aurora;

Roma, no et quedi cap mà per lluitar. Fins perdre l’hesperi

nom si aprofita, suprems, que presa de flama tot l’èter

caigui a través de trilions de llampecs dels cels a la plana.

Pare cruel, alhora dos ducs, i dues alhora

Parts, mentre no ho mereixen, fereix. Que amb tanta notícia 

de nous crims sortegen qui d’ells sotmetra tota Roma?

Moure la guerra civil quasi no valia la pena

perquè cap d’ells.’ Una queixa aital pietat moridora

Tira. Però els desgraciats pares prem sa pròpia angúnia 

tot maleint el destí vivaç de la lassa vellesa

i l’edat per a nous combats civils conservada;

i amb una gran temor n,hi ha un, qui, cercant-ne els exemples

‘no diversa’ va dir: ‘el fat esbatussada preveia

quan exultant després de triomfs teutònics i líbics

Màrius expatriat s’ocultà entre l’alga llotosa.

D’àvids erms dissimularen els llacs i les amples maresmes

L,hipotecat, Fortuna, per tu; i les cadenes de ferro

van rosegar l’ancià i un fàstic llarg de masmorres:

qui moriria feliç i cònsol a vila arranada,

càstig abans pagava: pels crims. La mort en persona

Se n,esquitlla mil cops; poder va dar-se endebades

a l’enemic sobre un fetge odiat: ja l,ajusticiava,

Trempa i li falla la ma i afluixà el ferro que hi duia:

que havia vist una gran claredat en les fosques masmorres

Màrius el venidor, i dels crims els déus paorosos

i espantat sentit: ‘no t’és llegut tocar aquesta

nuca, a tu; deu ell moltes morts abans que la seva

a les eternes lleis: descarta ta còlera inútil.’

Si fa profit venjar els funerals d’una gent devastada,

Cimbres, feu per salvar aquest vell. No té de cap numen

L,ovació, sinó que és protegit per l’ira divina,

acarnissat, al destí que vol veure Roma perduda

suficient.’ Un mar enemic va endur-se tal home

en un país hostil, per buits aduars assomava

fins a petar al regnat de Iugurta vençut, aleshores

fet un desert, i recalca les púniques cendres.

Màrius compartí consols del fat, i Cartago:

eren tots dos vençuts i tots dos perdonaren els numens.

És aquell lloc on va congriar les líbiques ires:

tan bon punt regressa la sort, els rengs allibera

Esclasans, i fonent grillons ergàstuls alçaren

Ses salvatges mans. Ningú no rep les ensenyes

del general, sinó aquell avesat a maldat que ja havia

fet arribar al campament el crim. Pels fats! Quina data

quin dia fou que Màrius vencedor arrabassava

vila, i a quin gran pas s,escorregue mort violenta!

Junt amb la plebs, noblesa caigué, per tot les espases

varen errar, i el ferro davant cap pit reculava!.

Sang als temples llota, i llisca per molta matança

moll el roig paviment. A ningú l’edat socorria:

no el dia extrem del vell sabé greu, en anys que s,agotnen,

precipitar, i tampoc al primer llindar de la vida

els destins naixents d’un míser nadó d,interrompre.

Quin és el crim que cometen els nens petits perque els matin?

Basta, però, poder-se morir. L’impuls de follia

Porta el volant i els sembla mandrós cercar-ne culpable.

Per a fer munt part grossa morí, i prengué sanguinari

el vencedor algun rostre tallat de nuques estranyes

per mirament de dur buides les mans. La sola esperança,

salvació, era clavar en mans brutes petons tremolosos.

Pot un miler d’espases seguir el nou crit de matança,

poble oh degenerat, dels homes no fóra cap honra

l’eternitat guanyar així, molt menys de curta durada

un deshonor, i, mentre Sul•la no ve, una vida.

          I al poble

qui tindrà temps de plorar? Prou tu que les vísceres, Bebi,

t’han arrosat, entre innúmeres mans d’un cercle prenent-te

tots els membres, has mort. O Antoni, els mals pronosticaves,

del qual el cap graponat per les canes espessigades,

duia un soldat i el va col•locar rajant la rosada

sobre un dinar fastuós. Troncs Crassos, va esquarterar-vos

Fímbria: amb sang tribunícia aquells travessers s’amararen.

A tu que t’ha abandonat, Escèvola, Vesta ultratjada

al santuari mateix de la dea, a les flames eternes

t’han immolat; però fou ben poc el que lassa vellesa

va escampar de sang d’un coll que el foc perdonava.

Ve el setè any després en què es torna els feixos a prendre. 

Terme vital per a Màrius fou; li tocà la sofrença

del pitjor que fortuna pogué, i li tocà benaurança

més que a ningú; mesurà el que els fats permeten a l’home.

A Sacriport ja havien caigut quantíssims cadàvers

quanta de multitud estassà la porta Col•lina

quan per ben poc el cap del món i imperi dels éssers

no canvià traslladat sa seu, i nafra romana

van els samnites voler ultra les forques caudines!

Sul•la també s’arribà a venjar els estralls gegantescos.

Ell exhaurí l’exigu de sang que encara restava

a ciutat: remei, en tallar massa gangrena,

va passar-se de llarg, i la mà fastuosa seguia

més enllà d’on el mal la guia; sucumbí el culpable,

certament, solament quan ja faltava el culpable..

L’odi gaudí llibertat i de drets desfeta la trava

còlera es precipità. No tot d’un sol depenia

ans cadascú va fer-se a maldat: d’un cop exultaves?

Duus el volant! Pel cor del senyor uns acers inefables

féu travessar la txatxa; ben xops van quedar de paterna

sang els llucs, rivalitzen mirar la nuca del pare

qui segara, al germà que ha mort el germà, recompensa!

Tombes omplí el fugitiu i amb cossos sepults en dissolen

vius, i el poble no van abastar tots els caus de les feres.

Ell amb un llaç s,irromp el coll i la gorja escanyada,

l’altre tirant el seu pes de cap a esclafar-se per terra

Fa el saltet, lladrotant tots dos la fi de tota Alba al

Victorios carnisser; aquest altre llenya a la pira

pròpia va apilotant: amb sang no encara acabada

Neda al foc i mentre té temps es lliura a les flames. 

Colls dels ducs amb pica són duts per la vila aterrida

fent-se al bell mig del fòrum un Puig: allà reconeixen

tots aquells que jauen arreu: tanta mort no la veia

Tràcia dins l,estanc del Hitler bistoni, no tanta

Líbia pel llindar d’Anteu ni Grècia moixa

tant de cos mutilat no plorà a la cleda pisea.

Quan ja ragen podrit i pel temps esdevenen confosos

tot perdent els trets, d’un misers pares la destra

cull i amb un furt temorós s’enduen aquells que coneixen.

Be que recordo, jo, desitjos de dur al tanatori

Pel germà mort un cap deformat, i a flors clandestines,

vaig remenar de la pau sul•lana tots els cadàvers

i per l,oferta dels troncs amb quin encaixa la nuca

Investigant del meló  rasurat!. Ja no cal que relati

manes de Càtul sedats amb sang! Quan, víctima trista,

Màrius sacrificat potser a desgrat de les ombres

era, una expiació criminal per a l’àvida tomba,

quan trossejat vam veure aquell cos i tantes com òrgans

nafres, i encara que en tot el cos es féu la destrossa,

l’ànima de cop mortal se salva; crueldat paorosa

d’un horrorós costum, ahorrar-li la mort al qui mates.

En trinxar-les, caput, les mans; segada, la llengua

Vibra garlant i l’aire fereix dansant la callada.

Un la nariu del nas ganxut, aquest l’orellana,

talla, i els globus aquell de l’òrbita còncava glopa:

Per acabar, son els ulls que han vist pellofes que trenquen.

Creure amb prou feina podran un crim tan salvatge, una testa

sola tant martirologi rebés! Sota pes de ruïna

així trencats per un pes gegantesc li confonen els membres,

més rebocats que el noi no toca platja la soca

Naufraga en el bell mig del freu. Què en treus de malmetre,t

Fruïcions, com un nyap de confondre el geto de l’home?

Perquè aquest crim i la mort mostrada a Sul•la agradessin

Necessitaves salvar el denei!

Prenestina fortuna

tots els colons al minut  vegé passats per la daga:

com tot un poble morí en el temps d’una sola persona.

                   quan la Romana flor, ja la sola tendresa Llatina, 

                   Tota caigué i maculà d’una mísera vila les pletes. 

                   En una mort atroç sucumbir tants joves alhora 

                   faria fam, bogeria del mar, sobtada ruïna 

                   faria un mal de la terra o del cel, un estrall de la guerra, 

                   mai el càstig no ho feu. En files de gent apretades 

                   entre els homeis dessagnats en mort dictada amb prou feina

                   Que els vencedors mogueren la ma. S’ensorren, a penes 

                   feta la mort, oscil•la dubtant la nuca, la pila 

                   grossa però, els oprimeix i la part del crim els cadàvers 

                   enllesteix: troncs morts esclafen els cossos que viuen. 

                   Seia tranquil, rialler de tant de crim, a l’altura, 

                   l’Espectador: tantíssims milers de gent malaurada

                   no li recà haver manat morir. Les aigües Tirrenes 

                   tot el compacte pujol de Sul•lans cadàvers empassen; 

                   cauen al gorg els primers, sobre íntegres cossos, els últims.

                   Suicidats encallen les naus; per la carnisseria 

                   s’interrompé el corrent: el primer avança a l,onada  

                   l’aigua següent s’aturà al pujol. L’empenta sangosa 

                   ja va obrir-se vial i al pla, pertot disseminada,

                   Suïcidant-se en torrent a trobar les ones del Tíber 

                   Amistança els estanys aturats; ja el llit ni la riba

                  Sap ofegar aquell riu que al pla reintegra cadàvers. 

                  Contra l’oneig Tirrè batent-se amb prou feines, a l’últim 

                  Mercès al Broll de la sang,  solcà la cerúlia plana.

                  És per això que salut del món, venturós va merèixer 

                  ser nomenat i que enmig del Pla li erigissin sepulcre? 

                  Resta a sofrir això de nou, per tant: per tal ordre de guerra

                  Hom correrà, aquest èxit te la ciutadana batussa.

                  Mal que més fort preparen les pors, molts més s’hi barregen

                  perquè en combat el gènere humà encara mes malbarati. Als

.                 Màrius expatriats, la més gran recompensa de guerra,

                  Roma fou recuperar, i no pas més la victòria de Sul•la 

                  Aprofita que amb l,esborrar unes causes horrendes. 

                  Lleves aquests, Fortuna, a altre lloc: d’antic poderosos 

                  Corren a engriny. La guerra civil cap d’ells remenara

                  Satisfets amb el que a Sul•la bastà.’Així moixa velluria

                  sense oblidar el passat, pel futur tremolosa plorava.

                  Però terror no tacava el cor d,en Brutus magnànim 

                  Per prendre part de l,amic covard llagrimos, al torbar-lo

                  Pànic tan gran, sinó que en concertar soporífera fosca 

                  quan de biaix els eixos versa la Parràsside Óssa 

                  pica al portal del pati menut de l,oncle Cato i el

                  troba desvetllat rebullint les públiques queixes,

                  fats humans i atzars de ciutat, tement per la resta 

                  però tranquil per si; començà tals veus dirigint-li:

‘d,expatriada virtut temps ha de totes les terres 

i bandejada ja l’única Fe, que amb cap sotragada 

no arrencarà fortuna de tu, tu dreça’m la pensa

Trontolladissa, redreça el dubtós amb certa fermesa. 

Car seguiran els altres el Gran o les armes de César, 

Duc per a Brut, no mes que Cató. Que la pau assegures

tot fixant en un món sotragat la ferma petjada,

O bé et sembla amb els ducs dels crims i de gent embogida

Infiltrat a l,estrall, absoldre la guerra civil? Pren 

cadascú en combats criminals la seva senyera:

uns, la deshonra al casal i les lleis que en pau, toca, respectin, 

uns fugaran pel ferro, la fam i el crèdit barregen 

amb la ruïna del món. Cap Fúria duia a les armes; 

van a combat per l,enorme botí de virtut duradora: 

altres els descobrirà, et farà a tu, la guerra, culpable. 

Sols que no, supliquem, furioses armes poguessin 

moure també les mans, aquestes; ni l’asta gitada

amb el teu braç, en núvol obscur de dards se reporti,

tanta virtut no vagi al banal! L’atzar de la guerra

carregarà sobre teu. Qui hi haurà que no vulgui morir-se 

sota d,aquest punyal, que durà ferida d’un altre, 

i que el crim sigui teu? Millor pacífic inerme 

l’oci practica tu sol, tal com celeste per sempre 

sense pertorbació acompleixen l’òrbita els astres; 

és amb llampecs proper a la terra, que l’aire s’inflama, 

reben les parts de baix els vents i el ròssec de flames 

espurnejants; supera l’Olimp l’altura dels núvols. 

És llei dels déus que el que és avall discòrdia ho torbi, 

serva la pau el gran. Amb quin goig les orelles de Cèsar 

un ciutadà tan gran rebran que ha entrat a combatre! 

Car no lamentarà que, oposat al seu, prefereixis 

el campament de Gran. I massa a Cató ha d,agradar-lo 

si és que li agrada la guerra civil. Al senat majoria 

i sota duc privat un cònsol que vol fer la guerra

i altres il•lustres inciten també: Cató pots afegir-hi 

sots el jou de Pompeu, ja en tot el món l’únic home 

lliure Cèsar serà. Si et plau ara prendre les armes 

per unes lleis pairals, defensar llibertat, ara Brutus 

no el tindràs enemic de Pompeu, enemic ni de Cèsar: 

sinó del triomfador després de la guerra.’Tal deia; 

però Cató de l’arca del cor tornà veus sacrosantes: 

‘Sí que la guerra civil, Brut, és el més gran sacrilegi, 

però on porten els fats que virtut tranquil•la segueixi; 

culpa dels deus sera a mi també tornar-me culpable. 

Astres qui pot voler i l’univers mirar-se esfondrant-se 

lliure de cap temor? Qui en l’èter sublim desplomar-se 

Tota amb el pes del món dubtós rabejada la terra 

pot restar de braços creuats? Hi ha gents estrangeres 

o més, de reis sota un altre cel, separats per les ones? 

Tot sol jo gaudiré de repòs? Lluny aquesta follia 

oh suprems, que amb l’estrall movent els Dacis i Getes 

Roma s’esfondri jo estant tranquil. Per la mort com el pare 

que és orbat del fills estirar unes exèquies llargues 

El mateix dol a la tomba li fa, vol en focs tenebrosos 

introduir les mans, afegir-lo al munt de la pira, 

negres les torxes tenir ell mateix, no abans d’abraçar-te 

m’apartaré de tu pàtria morent, seguiré la teva ombra.

Sigui talment: que els númens cruels s’emportin Romanes 

víctimes a cor què vols, cap sang furtem a la guerra. 

Oh tant de bo que els déus del cel i de l’Èreb poguessin 

abandonar aquest cap damnat al compte dels càstigs! 

Deci en expiació les tropes hostils esclafaren: 

que ambdós rengs em cusin a trets, a mi bàrbara turba 

vingui del Rin amb dards, obert a totes les astes

rebi posat al mig les nafres de tota la guerra.

Que aquesta sang redimeixi les gents, amb aquest sacrifici 

tot el que els usos Romans pagar mereixien, que es renti.

Fàcil al jou un poble per què, qui vol tirania 

dura sofrir perquè mor? Veniu a mi sol amb el ferro, 

a mi que el dret i les buides lleis protegeixo debades. 

Tal donarà, tal gorja la pau i als pobles Hesperis 

Terme de malvestats: no caldrà a qui vulgui sotmetre 

guerra després de mi. Per què no la pública ensenya

Seguiré jo i Pompeu com a duc? Si ajuda fortuna

que ell se n,apropiara del dret sobre totes les coses 

és un fet provat. Guanyi doncs tenint-me al seu bàndol 

i no creura que ha guanyat per si.’Tal deia, i estímuls 

d’ira mogué burxants i així el fervor d’aquell jove 

Vers excessius amors de guerra civil agullona.

Febos, en tot això, esbargi la freda tenebra; 

Va ressonar picat el portal  que Màrcia santa

penetra entristida al deixar la pira d’Hortènsi; 

en joventut al tàlem s’uní d’un home més noble, 

i quan havia lliurat, recompensa i tresor de les noces, 

ja el tercer plançó, a curullar fou dada fecunda 

altres penats, i als vincles lligar per sang d’una mare 

Dues llars; però quan hagué desat en un’urna 

l’última cendra ja, d’una faç miseranda atiada 

amb els cabells a lloure esqueixats i al pit percudida 

Pels copiosos assots, coberta amb cendres del túmul, 

no altrament plauria al marit, tal, trista, parlava: 

‘mentre em corria la sang, i podia ser mare, les ordres 

vaig atendre, Cató: vaig tenir dos marits fecundat-me 

torno de nou, exhausta de part, de vísceres lasses 

ja per a ser lliurada a ningú. Dóna’m pura aliança 

ara del tàlem antic, dóna’m sols el nom il•lusori 

de casament; pugui jo a la tomba “Màrcia” escriure “ 

La de Cató”, i no dubtin gens els segles dels segles 

si m’han mudat rebutjada o de grat les torxes primeres. 

No em rebràs en la prosperitat company d’alegries: 

Dóna’m seguir els campaments. Per què en pau deixar-me segura 

i més de prop la guerra civil que Cornèlia vegi?

Van doblegar aquell home tals veus i l’època encara 

que és per al tàlem inescaient i el destí vol batussa, 

sols el lligam, amb tot, mancat d’inútil seguici 

plau i la llei i prendre en el ritus els déus testimonis. 

Sense corona el llindar no veu garlandes festives 

en els bessons muntants no corre càndida cinta, 

torxes llegudes tampoc, ni el llit es dreça a la grada 

de marfil recolzat, amb or fendint la coberta, 

d’emmarletada corona cenyida al front de la matrona 

en travessar no evita el llindar que toqui la planta;

Per a cobrir lleument el tímid pudor de la núvia 

no va velar cap flammi vermell la baixa mirada, 

ni els flotants mantells cenyí una faixa de gemmes, 

cap collaret l’embellí ni fix on comença l’espatlla 

estretament, els nus bracets abraçava rebeca. 

Tal com està, la seva faisó ben llobrega guarda 

i el seu marit, com si fossin els fills, abraça gebrada.

S’ha amagat la porpra a cobert de la fúnebre llana; 

no van fer els jocs salats de costum ni, trist, acceptava 

segons costum Sabí, el marit riotes festives. 

No hi hagué cap testimoni, els propers no van acudir-hi: 

són en silenci units i els basta l’auspici de Brutus. 

Ell ni tragué d’un rostre sant el manyoc de desordre 

d’uns cabells, ni el goig admeté en la cara severa 

(tan bon punt alçar havia vist les armes funestes 

sobre el seu rígid front havia deixat que baixessin 

els cabells blancs, que creixés una barba trista a les galtes: 

sols sens dubte ell pot, mancat de dèries i odis, 

per l’humà llinatge plorar), ni ja l’aliança 

prova del tàlem antic; fins a aquell amor que era lícit 

Relucta el seu seny. Tals eren usatge i escola 

ferma del sec Cató: tenir terme, guardar la mesura, 

i la natura seguir i donar per la pàtria la vida: 

no per si, per a tot el món pensar que existeixes. 

Creia en festins per a vèncer la fam, en cases luxoses 

per suportar l’hivern a cobert, vestits preciosos 

eren posar-se al damunt la toga més barroera 

com fa el Quirit Romà, per ell l’únic profit de la Venus, 

els descendents: un pare és aquest i marit per a Roma, 

conrador del just, vigilant de l’honest més estricte, 

bé de la comunitat. Cap zel per al seu benefici 

s’insinuà ni va prendre part en cap dels seus actes.

En tot això mentre el Gran se’n va en trepidant maniobra 

troba el mur Campà del coló Dardani i l’ocupa. 

Va triar el lloc com a seu. A l’encontre de màximes forces 

amb l’enemic, desplega d’aquí les parts esbargides,

Cèsar per on la central Itàlia en muntanyes ombroses 

alcen el Apennins, de cap altra punta la terra 

no s’encrespa més alt, ni més s’acosta a la volta. 

La serralada en el mig s’estén entre ones bessones 

la inferior i la superior i els colls empresona 

Pisa d’aquí trencant amb el llit la plana Tirrena 

i d’altra part Ancona a corrents Dalmàtics sotmesa. 

Ella de vastes fonts concep uns rius cabalosos 

i en l’entreforc d’un mar bessó dissemina les aigües. 

Cap al costat sinistre han caigut el ràpid Metaure 

i el Crustumi rapaç i el Sapis unit a l’Isaure, el

Sena també com l’Àufid que assota Hadríaques ones; 

l’altre, més que ell en cap corrent s’esquerda la terra, 

és el qui vessa a la mar quebrats boscatges, l’Erídan, 

i tota l’aigua exhaureix d’Hespèria: diu la llegenda,

fou coronat als marges el riu, primer, de pollancres, 

i quan dugué un jorn declinant en torta carrera 

va inflamar faetont amb brides ardents l’atmosfera, 

evaporà d’arrel tot gorg la terra cremada; 

sols d’aquest riu l’oneig pogué tant com la flama de Febos. 

No fóra menys que el Nil si el Nil no fes estantissa 

per la planura jaient d’Egipte en Líbica arena.

No fóra menys que l’Híster si al córrer la seva carrera 

l’Híster no fos que rep les fonts que en l’aigua que sigui 

volen vessar i no sol desguaça en Líbiques ones.

L’aigua que cerca el pendent del mont que és més a la dreta 

Tíber i Rútuba còncau refa. D’aquí amb rapidesa 

llisca el Vulturn i el Sarn que causa l’aura nocturna 

tal com el Liris que va pels Estats d’ombriua Marica 

dut pel corrent Vestí, i de Salern el Sílar que rasca 

rudes indrets, i el Macra en el llit que mai no s,atura 

verns, s’abalança corrent al mar de Lluna veïna. 

Per on més alt acreix el llom i s’alça en els aires 

mira els Gàl•lics conreus i rep els Alps ajupint-se. 

Fèrtil, a més, per l’Umbre i el Mars, domtat de l’aixada 

del Sabel, abraça amb penyals pinífers el pobles

que són nadius del Laci i mai no deserta de l’Hespèria 

fins que s’arriba a quedar tancada per l’ona d’Escil•la, 

tot estenent els cingles que té vers temples Lacinis. 

Més que la Itàlia llarga fins quan el pont resolia

límits en envestir i el mar separava les terres. 

Però després que el doble pregon ofegava la terra,

s’enretiraren, els colls extrems, de Pelor de Sicília. 

Cèsar, a guerra enfurit, gaudeix no obrir-se sendera

sense que es vessi pas sang, que buits d’enemic no trepitja 

els Hesperis confins ni irromp en terra deserta 

i que no perd la marxa que duu i que trenades amb guerres 

guerres va fent. No  tant entrar a les portes obertes 

com esbotzar-les li plau, ni tant a desgrat de pagesos 

vèncer els camps, com a ferro i a foc poder saquejar-los; 

córrer en camí permès, semblar un ciutadà fa vergonya.

Eren dubtant les ciutats del Laci, el favor d’un o altre 

les dividí, per molt que amatents a l’alarma primera 

fer per cedir, tanmateix amb dens parapet la muralla

fermen i posen entorn de tot una alta estacada,  

boles també de rocs i dards que a distància corrin 

sobre l,hostil, en els alts merlets dels murs asseguren. 

Més inclinat el poble pel Gran, lleialtat repugnava

l’amenaçant terror com quan migjorn senyoreja 

amb esbufecs horríssons el mar, tot el freu va darrere, 

si tanmateix d’un cop de trident fendia la terra

Èol duent llevant damunt les ones inflades 

mal que batut pel nou, el mar reté la bufada 

del primer vent; quan el pol deixa pas a llevant portanúvols 

l’aigua reclama migjorn. Pero fàcil a moure les penses 

era el terror, lleialtat vacil•lant portava fortuna. 

Fuig espantat Libó exposant els pobles Etruscos; 

dret sobre seu ja Umbria perdé quan féu fora Termus. 

Amb els auspicis paterns civil no porta la guerra 

Sul•la, posat en fuga en sentir el nombre de Cèsar. 

Varus, quan Auximó trepitjava l’ala invasora, 

precipitat per forts diferents no cobrint-se l’espatlla 

pels roquissars, pels boscos fugí. L’alcàsser Asculi

Lèntul deixà. El vencedor escomet aquells que s’allunyen 

tot desviant els rengs; sols fuig d’una tropa tan grossa 

el general, i sense cohorts darrere, l,ensenya.

Deixes també, confiat a tu, l’alcàsser Luceri, 

Escipió, exposat, malgrat que molt ferma jovença 

S,ha apostada aquí, ben lluny de les armes de Cèsar 

ja fa temps per la por dels Parts; danys Gàl•lics amb ella 

reemplaçava el Gran; mentre ell era lliure de guerra 

la va cedir per a l’ús de sang Romana al seu sogre. 

Però el cobert cenyit d’un mur robust de Corfini 

ara et reté, Domici pugnaç; el teu toc de trompeta 

serva el soldat que fa temps a Miló criminal planta cara. 

Quan , al lluny va veure en el pla aixecar-se un enorme 

Nimb i les files ardents, que un sol rutilant bofetava 

totes les llances i dards, “companys, correu” ordenava: 

fins al marges del riu i afoneu el pont a l’onada! 

I tot tu ara surts, corrent, de les fonts muntanyenques 

arrastrant tot el teu remolí per a dur escumejantes 

fustes, havent trencat la carcassa. Que aturi aquest terme 

guerra, en la riba tranquil l’enemic que en l’oci s’esmerci. 

Ara freneu aquest duc espeedat, victòria nostra 

aquí primer serà Cèsar parat.’ Res més afegint-hi 

precipità dels murs endebades el ràpid exèrcit. 

Car, en veure primer del pla davant lliures onades 

Cèsar que es talla el camí, una còlera ardent l’arrabassa: 

‘No basta amb recercar amagatalls entre pedres pel pànic? 

Que ara talleu el pla, covards, amb un riu evitant-me 

tan oportú? Encara que amb ses ones el Ganges 

ens separés, ja Cèsar cap riu no haurà d’aturar-lo 

després del Rubicó. Estol de genets, afanyeu-vos, 

infanteria, amb ells: pugeu al pont que trontolla!’

Tal havent dit, el lleu sonorípede amb tota la brida 

pren el pla, i ben bé semblà una pinya de núvols 

el tirar els dards uns braços forçuts a través de la riba. 

Entra en el lliure torrent un cop repel•lida la posta 

Cèsar, i vers el fort protegit d’hostils s’abraona. 

Ja erigeix les torres que hauran de llançar gegantesques 

moles, i mantellets dissimula als murs que els separen: 

crim de la guerra, mireu, que els rengs obrint-los les portes 

porten el duc presoner que s’atura davant de les cames 

del ciutadà soberg; però l’alta noblesa d’un rostre 

amenaçant, amb el coll ben dret el ferro demana. 

Cèsar coneix que tem el perdó quan prega pel castig: 

‘viu malgrat a desgrat per grat de nosaltres’ va dir-li: 

‘Mira la llum. Sigues ja dels vençuts una bona esperança 

i un exemple de mi; o si vols, tornant a les armes, 

cap compromís amb aquest perdó establim si guanyessis.’

Deia, i manà desfer els grillons a les mans presoneres. 

Ai, però quant millor, fins i tot amb un homicidi, 

estalviar fortuna pogué la Romana vergonya!.

Càstig major per al ciutadà que els bàndols seguia 

patris, sotmès del Gran i de tot el senat a les ordres 

ser perdonat. Reprimeix la còlera greu impertèrrit 

i dins seu: “a roma aniràs, de pau en refugi, 

degenerat? A morir, al bell mig dels furors de la guerra 

córrer, no vas preparant de lluny? Decidit precipita’t: 

trenca el sojorn a la llum i fuig de la gràcia de Cèsar.”

Sense saber, en tot això, del duc capturat, preparava 

armes el Gran per fermar barrejant-hi forces els bàndols. 

Ja per manar sota el Febos vinent els tocs de trompeta 

pensa les ires temptat de la tropa que marxarà presta 

i es dirigeix als callats estols amb veu venerable: 

‘oh venjadors dels crims que seguiu l,òptima ensenya, 

oh veritable exèrcit Romà, a qui les guerres confia 

no d’un privat el senat: reclameu anhelosos la lluita. 

Salvatgement devastats els camps d’Hespèria cremen, 

Gàl•lica arreu dels Alps glaçats la ràbia vessa, 

ja han tocat sang i mes sang les impures espases de Cèsar. 

Mercès als déus hem sofert primers els danys de la guerra: 

crim és d’allí  començat. Des d’ara que Roma demani 

pena i turment, jo essent comandant. Ni és bo anomenar-los 

justos combats, sinó colera de la pàtria que es venja 

no és la guerra més gran que quan preparà Catilina 

torxes volent les cases cremar amb el company d,aventura 

Lèntul i mans dements de Ceteg deixat de tapar-se.

Oh frenesí deplorable d’un duc! Quan els fats desitjaven, 

Cèsar, entre els Camils i els grans Metels barrejar-te, 

Màrius vas i Cinna a seguir. Cauràs, no hi ha dubte, 

com sota Càtul Lèpid caigué, com Sicània tomba 

ara cobreix Cargó que de mi tastà destralada, 

i com Sertori mogué exiliat els Hibers furiosos. 

Mal que, si creure’m podeu, no veig amb bons ulls acoblar-te, 

Cèsar, a aquests, que les nostres mans a la teva aventura 

Roma ha plantat. De la guerra amb els Parts tant de bo sa i estalvi 

Cras hagués regressat triomfaire, i d’Escítiques platges: 

sota el mateix enemic i causa d’Espàrtac cauries.

Ara si els déus, a tu, que als nostres títols et sumis 

t’han reliat, mira’m forta la mà perquè et tiri les astes, 

fèrvida novament la sang entorn les entranyes 

s’ha inflamat; sabràs  que no fugen davant de la guerra 

els qui la pau han pogut suportar. Ja pot ell un inútil 

i un maricon dir que sóc. Els meus anys no us facin basarda: 

vell sigui el duc d,aquí mentre d,alla li ho sigui la lleva. 

Fins on pogué conduir el ciutadà un poble que és lliure 

vaig pujar, i no res sobre meu sinó el tron no deixava. 

No cerques béns privats, a Roma, siguis qui siguis, 

que vols anar més enllà de Pompeu. D’aquí tots dos cònsols 

d’aquí el reng que estableixi els ducs. Del senat serà Cèsar 

el triomfant? No tot ho prens en tan cega carrera 

avergonyint-te, Fortuna, de res. Que els ànims li donen 

Gàl•lia ja, rebel per molts lustres, i els anys en la tasca 

sacrificats? Al Rin que fugí d’unes gèlides ones 

i anomenant oceà l’estany d’incertes onades 

que havent cercat els Britans els mostrà l’espatlla poruga? 

O l’ha inflat l’amenaça irreal que el renom de follia 

va expulsar l’armada ciutat dels patris estatges? 

Ai, dement, no fugen de tu: a mi tots em segueixen. 

Jo, que en portar fulgents per tot el pont les ensenyes 

no encara Cintia el disc complet dos cops ocultava, 

temerós, tot el freu deixava de mars el pirata? 

I demanà la llar en angost indret de les terres.

I jo mateix, perseguint l’indòmit rei per Escítics 

entreforcs, aquell que els fats Romans retardava, 

vaig forçar-lo a morir tenint més èxit que Sul•la. 

Buida de mi no hi ha part del món, sinó tota la terra 

tenen els meus trofeus, sota el sol que sigui que es trobi: 

per vencedor d’aquí fins gèlides ones de Fasis 

l’Óssa em té; d’ardent Egipte i l’eix de migdia 

m’és conegut, de Sirte que mai no vincla les ombres; 

tem el meu dret l’ocàs i qui Tetis fereix fugissera 

l’últim després de tots els rius, el Betis Hesperi. 

Saben de mi els Àrabs domats i Heníocs ferotges 

en el combat i el Colcs coneguts per la pell lladrugada. 

Tem capadòcia el meu estendard i donada als seus ritus 

d’un déu estrany Judea així com la molla sofene. 

Taures i Armenis he dut sota jou i Cilicis ferotges. 

Tret de la guerra civil què haurà deixat el meu sogre?

No acompanyà les paraules del duc cap clam del seu bàndol

ni demanaren els tocs urgents de la lluita promesa. 

Fins el Gran va sentir la por i plagué enretirar-los

els estendards ni en un perill de tanta contesa 

dur vençut pel renom de Cèsar mai vist, un exèrcit. 

Com expulsat de l’arment un brau a la lluita primera, 

cerca els indrets recòndits del bosc i per terres desertes 

expatriat, en troncs que ha trobat posa a prova les banyes 

i no regressa al past sinó quan, refeta l’empenta 

és satisfet dels músculs tibants, desseguida s’emporta 

amb tots els braus l’estol recobrat als salts que li plauen 

a desgrat del pastor: talment, desigual en les forces 

va l’Hespèria lliurar i per camps Apulis escàpol 

va retirar-se el Gran a l,alcàsser segur de Brundisi.

Una ciutat que adés els colons Dicteus posseïen, 

els qui fugint de Creta pel mar portaren les popes 

Cecròpies que Teseu derrotat amb les veles mentiren.

D’un cantó, el costat angost d’Hespèria estrenyent-se 

en un estret, condueix al mar una tènue llengua, 

tot cloent l’Hadríac oneig amb corns sinuosos. 

Ni tanmateix tal mar tancat en gorges estretes 

fóra un port, si no rebés la força dels Caures 

amb els esculls un illa tornant les lasses onades. 

D’un i d’un altres cantó natura oposà les muntanyes 

de pedregars al mar obert i apartà les bufades, 

per mantenir contentes les naus de trèmula amarra. 

D’on amplament tot freu és obert, ja es portin les veles 

vers els teus ports, Corcira, ja Il•liri Epidemne a l’esquerra 

vulguin anar a trobar inclinat el Jòniques ones.

Fugen  aquí els mariners quan Hàdria totes les forces 

mou i s’han transformat els Ceraunis en núvols espessos 

com quan el calabrès Sasó tapa la mar bromidora.

Doncs quan cap confiança en allò que ha deixat a l’esquena 

no pot haver ni els durs Hibers pot dur a esbatussar-se, 

car s’interposen els Alps en extensió immesurable, 

d’una tan gran estirp al fill més gran aleshores 

parla: ‘de tot el món et mano temptar-ne recessos: 

vés a atiar l'Eufrates i el Nil, arreu on la fama 

ha arribat del meu nom, ciutats per on Roma s'escampa 

un cop jo he estat duc; colons Cilicis per terres 

disseminats, torna al mar; reis Faris d'aquí agullona 

i el meu Tigranes; tampoc efectius de Fàrnaces deixis, 

t'aconsellem, ni els pobles errants d'ambdues Armènies 

i les salvatges gents que hi ha al litoral del Mar Negre 

i els efectius Rifeus i aquells que amb aigües espesses 

té el llac Meòtide lent, sofridor de carros Escítcis, 

i-per a què dir més? Fill meu, per tota l'eixida 

duu el meu combat i per l'orbe sencer les ciutats dominades 

sublevaràs; que tots els triomfs al bàndol retornin.

I qui amb nom Llatí els fastos marqueu, o vosaltres 

el primer Bòreas dugui a l’Epir des d’on per les terres 

de Macedonis i Grecs adquiriu renovades les forces 

mentre a la pau dóna temps l’hivern.” Tal deia i les ordres 

tots acomplint deslliguen del port les còncaves popes.

Mai avesat a endurar la pau i repòs de les armes 

gaire llarg, perquè els fats no tinguessin temps de mudances 

Cèsar segueix, entretant, i encalça la passa del gendre. 

Fóra als altres bastant haver pres tantíssims alcàssers 

al primer atac, tants forts oprimits bandejant-ne els contraris, 

àdhuc el cap del món i màxim botí de la guerra, 

Roma, un fàcil botí; però Cèsar que en tot s’abalança 

no trobant res fet quan resta quelcom per a fer-se, 

segueix atroç i a més, per bé que Itàlia sencera 

ja posseeix, li sap greu que el Gran en platges extremes 

s’hagi establert i que els és comuna; no vol que recorrin 

els enemics un freu obert i amb gepes les ones 

talla i la vastitud del mar amb roques tirades. 

Perd en la immensitat l’esforç inútil: esgota 

l’ona voraç tot roc i els monts barreja amb la sorra 

com si del mar Egeu al mig de les ones l’altíssim 

Erix es precipités, cap roc, amb tot, de la plana 

treuria el cap, o si el cim sotragat del Gaure es fes caure 

en les profunditats, tot ell, de l’Arvern estantissa. 

Doncs, com que no retingué en el llit cap gepa els seus pesos, 

Sembla bé fermar lligams a selva  tallada

i relligar pertot els troncs d’immenses cadenes. 

Fama semblant cantà sobre el mar que Xerxes el Persa 

va construir, soberg, i massa gosa amb passarel.les 

i que abrivat ell va atropellar l,estret Hel•lespòntic, 

sense cap por de llevant ni ponent, quan veles i flotes 

feia passar al bell mig de l’Ató. Així van estrenyent-se 

boques del mar amb tala de bosc; i amb una gran gepa

l’obra emergeix tremolant sobre el mar les torres alçades.

Quan Pompeu per un nou terrer premudes les boques 

troba del mar, estreny l’esperit amb angoixes mordaces, 

com s’obriria el mar per a dur el combat per la plana.

Plenes, sovint, de migjorn i dutes amb tenses escotes 

pel mateix dic del mar les naus van rompre la punta, 

en el salat, del munt, obrint espai a carenes

i la ballesta llançà clivellades torxes tesada

per braços forts en el fosc. Llavors que el temps a furtiva 

fuga semblà escaient, no agitar la platja cap fressa 

de mariners i no dividir amb la trompa les hores 

ni amb l'avís portar els navegants al mar la trompeta 

va advertir als companys. Començà ja l'última Verge 

a invitar l'Escorpí anunciar l'eixida de Febos, 

quan desfermaren les naus silents. No va l'àncora moure 

veus, llavors que la dent s'arrenca de sorres espesses 

mentre l'antena de l'arbre es corbà i quan el pi es dreçava 

tan elevat, els pilots de l'estol espantat emmudiren, 

els mariners penjant fan caure les veles lligades 

sense brandar els ferms cables per tal que l'aura no xiuli.

Fins el duc amb precs això et demana, Fortuna: 

pugui la Itàlia almenys, que tu has prohibit que retingui, 

perdre-la. Quasi que el fat no ho permet, car, empès pels navilis,

amb un ressò vastíssim el mar gemi, s’alça l'onada,

i barrejant-hi tants solcs de quilles, la plana colpida 

és rebullent i amb un brogit regolfa la platja.

Doncs l'enemic als portals que de tota ciutat els obria 

la lleialtat mudada amb el fat, i dins les muralles 

ben acollit, amb cursa veloç dels  ports que unes banyes 

torcen, se'n va al sortint i sap greu que el mar té la flota.

Ai, vergonya: el Gran fugint és victòria minsa. 

Un angost canal portava a la plana les popes: 

més estret que l'oneig Euboic que Calcis assota. 

Van dues naus encallar per aquí i a punt per la flota 

van recollir-les les mans, duent la guerra a les platges 

és on primer enrogeix Nereu de sang ciutadana.

Surt el restant de l'estol, privat de les últimes quilles 

com al vaixell Pagaseu percaçant les ones de Fasis

Li tramete uns esculls Cianeus la terra en les platges: 

l'Argo furtada als puigs va ser perdent-se la popa; 

la immensitat del pont colpí Simplègade vana 

i a fixar-se tornà. Ja a Febos venint confessava

no el mateix color de l'èter Eou i no encara 

blanca, la llum enrogeix i els focs als astres més pròxims 

roba, afluixant la Plèiade i ja del Bover que declina 

tornen els carros llanguint la faç d'una volta serena, 

tot ocultant-se els estels majors, i del dia que escalfa 

fuig la lluerna mateix. Ja, Gran, el pèlag tenies 

però no duies els fats de quan damunt de la plana 

vas el pirata encalçar arreu del mar: la lassa Fortuna 

dels teus triomfs ha fet defecció. Expatriat amb l'esposa 

i amb els fills i tots els penats traginant a la guerra 

exiliat sublim ara vas amb gents que et segueixen. 

Cerques un lloc remot per a una indigna ruïna. 

No perquè t'han preferit els suprems privar de sepulcre 

patri, s'ha condemnat a la tomba l'arena Faresa:

planyen l'Hespèria. Lluny i en l,orbe remot que Fortuna 

vulgui amagar aquesta impietat i la terra Romana 

immaculada en la sang del Gran que estima reservi.

Llibre tercer

En empènyer migjorn l’estol a la profuga vela

arremetent, quan l’alt i pregon les naus agitaren,

tot mariner vers els jònics corrents dirigia la vista:

              el Gran sols no distreu els ulls de l’hespèrida terra

mentre aquells ports pairals, mentre els arenys que a mirada

seva mai més no hauran de tornar i els cims que de núvols

eren coberts i els munts incerts contempla esfumar-se.

Quan la cossa del duc decandint-se en un son soporífer

Treia el barret, llaors plena d’horror paorós una crida:

Júlia veu, per l,esquerdat erm que la testa funesta

alça i resta dempeus al sepulcre flamant furiosa.

“De les elísies seus i del Pla jo exclosa dels justos

A les foscors” digué: “de l’Estix, i als manes culpables

des de la guerra em rapeixo civil! Jo he vist, al.lucina,

torxes que enfront del vostre armament les Eumènides brandin;

el peatger del tost Aqueront innúmera popa

va cuinant; el Tàrtar s’ha obert a tortura a balquena:

quasi les tres Maries que no, assotant-hi la destra,

donen l’abast, rompent els fils s’exhausten les Parques.

Quan, Gran, jo t’era muller, els triomfs graciosos guiares:

s’ha pervertit la Sort amb els llits, i la sempre marcada

a arrossegar a l’estrall pel fat compromís de puixança,

va maridar Cornèlia, en cendra tepent, maturranga!

Que ella als teus estendards per mar en guerra s’aferri

mentre el son furiós jo tingui permès trepanar-te

i per l,amor no tingueu un segon ara ja aprofitable

sinó que Cèsar les llums i que Júlia et tingui les fosques.

El que és a mi els oblits, marit, de la riba letea

no m’han desmemoriat de tu i anar-te darrere

deixen els reis dels muts. Vindré, quan facis la guerra

Pel bell ple del reng. Mai, Gran, no podràs, per les ombres

per tots els meus esprits deixar de ser gendre; endebades

proves a tall de matxet arrencar la teva penyora:

et farà meu la guerra civil.” Tal diu i s’escola

l’ombra entre els braços del seu marit astorat esmunyida.

Ell, malgrat que esperits i déus estralls amenacen,

més gran es tira a regerta en tots mals amb pensa resolta,

i “què” diu: “m’ha d’espantar la imatge d’un buit espectacle?

O, després que som morts, de sentir res a l’ànima resta,

o per si, la mort, res.” Tità agotnat a l,onada

Feia vial, i ja tan enfonsat del disc sonaflama,

com acostuma a faltar ja a punt que és plena a la lluna

o si plena ja fou: a les naus una fàcil entrada

féu un indret acollent. Llavors recolliren els cables

i havent l’arbre abaixat a rem recuperaren la costa.

Cèsar, en ser que els brofecs van prendre les naus estressades,

i tapa el freu els estols i ja a l’Hesperida Riba 

sol per duc s’erigí, no l,acontenta la gesta

d’heure expulsat el Gran: lamenta l,espatlla segura

duu l’enemic pel mar. I ja cap fortuna no basta

a aquell guerrer abocat, i tan valuós no li era

vèncer com per diferir esbatussada. Llavors, aclarint-se

bèl•lica angoixa del cor, tenaç, a pau la recicla

i sabedor de quina faisó atraure del poble

buides amors i motius de còlera i màxima ratxa,

arrossega amb blat, de favors. Que fixa les viles

Nomes la fam i es compra la por, quan bla els poderosos

peixen el folc: dejuna no sap què és témer la púrria.

Rep Curió el trasllat a sicànides viles i l’ordre

Lla on el mar en oneig sorpresiu o la riba aclapara

o be esquinça al bell mig tot fent-se arenys de planeta:

força gegant allà de pèlag i sempre treballen

aigües perquè no els puigs repeteixin contorns de divorci.

I ja batusses també en sardoniques ribes escampen.

Totes, de fruiterars, dues illes, al món conegudes,

Cap, ni l’hespèrida abans, d’unes collites remotes

Terres, ni més reblertes van fer les sitges romanes.

Quasi de ple supera el terròs, migjorns a reserva,

quan sota l’eix mitger forçant tramuntana la broma

d’escampats aiguats ha dut Líbia pingues anyades.

.                    Tal, quan fou provist pel duc victoriós, ara files

Arrossegant d,inerts, de pau firmant aparença,

cerca coberts pairals. Cap, si retorna a la vila

sols i només amb pobles dels gals i l’Óssa sotmesa,

quina corrua de gestes en gran processo d,arribar-se

quins, va poder, de guerra semblants! Al Rin a cadenes

Per lliurar i l’Oceà, enlairant com Gàl•lia els carros,

Com de noble a barreig els blonds britans seguiria! 

I quina pompa perdé, oh anant a vèncer més coses!

No en alegrat fugint pas ell encontre, les viles

sinó callant van veure’l de por i enlloc s’adreçava

colla a petar del duc. Gaudeix però fent-se de témer

tan gran pànic a tots i ser més estimat no desitja.

Ja hagué els precipitats superat de l’Ànxur alcàssers

i per on els estanys pontins talla molla carrera

on l,alterós boscam, l,escítica on regna Diana,

i on al feix llatí via fa a la cresta de l’Alba;

d’enlairat roquissar lluny ja contempla la vila

vista de l’Óssa no pas en tot el temps de batussa,

i admirant, tal fa, la seva muralla de Roma:

“Ets tu, estatge dels déus que de cap Mart per la força

homes han despitat? Per quina ciutat sacrifico?

Déus, tant de bo, de l,Alba no pas en Riba llatina

s’ha ara el furor agotnat ni junt el sàrmata ràpid

al pannoni i als dacs mesclat el geta: tenint-te

d’un tan covard, tu, Roma, de duc, Fortuna perdona

que jo soc la Guerra Civil!.” Tal feia i a vila

Puja, tota esbalaïda d’horror. Que amb flama negrenca,

creuen, el mur rapirà de Roma que és bona conquesta,

que esbargira tot deu: era aixo, la mesura del pànic.

Pensen que tot el que pot ell ho vol. No faustos auguris

no simular en alegroi festeig unes veus de mentida

quasi ni vaga odiar: Febeus Palatins arremora,

sense el dret de convocar el senat, una colla de pares

treta dels amagatalls: no pas cordials amb el consol

Esclataren escons, no, per llei, potestat seguidora,

.             Nombra el pretor, i les curuls a lloc desertes cessaren.

Cèsar significa tot: a parlar examinada la Cúria

testificà. Segueren a punt de vàlua els pares

si el regnat, si churches per ell, si el coll demanava

o expatriar el senat. Millor, que més avergonyia

Baladrejar que Roma provar.

      Però còlera excita:

si resistir al violent podran les lleis per un home

sol, experimentà llibertat. I Metel follonero

quan veu gegantesca munint els temples saturnis

Púrria, accelera el pas i rompent les files de Cèsar

cap als portals d’un temple no encara obrint-se s,aposta:

fins a tal punt ell sol la mort o el ferro de témer

no sap l’amor per l’or; sens cap diferència moren

les perdudes lleis però, part baratíssima d’éssers,

varen portar, les riqueses, engrinys; prohibint la rapinya

Pel vencedor, el tribú afirma amb veuarra sonora:

‘no sinó pels meus flancs s’hauran d’obrir per a vos els

temples batuts, i cap no en duràs sinó amb sang sacrosanta

emporcadets, furtaire, tresors. Força els parlamentaris

En tals deus creuran. Que Cras en guerra marcant-te

La imprecació a follon cruel tribunicia es calma?

Ferro ja descobriràs: ni la púrria no t’ha de fer escrúpol

espectadora de crims; estem a la vila deserta.

No portarà el soldat criminal medalla en nosaltres:

pobles hi ha que podràs arranar, hi ha murs que regalis

A espoliar nua pau no pas et força fretura;

guerra, és Cèsar, que tens.’ Vencedor, gran còlera, a aquestes

Trobes ardent l,esper vanitós d,una mort honorable

‘Pega,m i no’ esmenta: ‘d’aquest coll haurà de tacar-se

la mà nostra, Metel: de la còlera digne del Cèsar

Honestedat no et fa. Tu síndic llevar la discreta

llibertat? No pas a tal punt barrejà cara al pèssim 

Òptims el greu jornal que no, si per la veu segellades

Son les lleis de Metel, voldran ser per Cèsar llevades?

Deia i encara no pas el tribú s’apartà de les portes,

còlera el puny més encar: cruels considera les dagues

oblidant la toga fingir; quan Cota va empènyer

a desistir Metel d’empresa massa atrevida.

‘Llibertat’  esmenta:  ‘per al poble torquit per l,Estat es

mor en la llibertat de qui reservaras una copa

si quelcom vols haver encomanat. A tan gran injustícia

hem obeït lligats. Solsament perdono vergonya

i pànic degenerat que ja no podran mai esborrar-se.

Ràpid versar la llavor culpable de guerra cruenta

mouen els pobles pels danys, si n’hi ha que els seus drets protegeixen

no per ells, per al senyor esdeve greu la plusvàlua esclava.’

Tot seguit, enretirant-se Metel, s’esbatanen els temples

sona llavors el roc tarpei i en màxim obrint-se

narren de l,estridor els batents; desat de ben fondo

prenen al temple per anys més que moltíssims intacte

tot el fisc del poble romà, que les Púniques guerres,

que hagué donat Perseu, de Filip vençut, que la presa,

que a tu, Roma, en el fuit d,un sol trepidant reservava,

l’or amb què no vengué Fabrici el teu vassallatge

tot el que els costums dels avis austers conservàreu,

d’Àsia rics allò que en tribut trameteren els pobles

i al vencedor Metel lliurà la Creta minoica

el que Cató al bell llarg tradui sobre platges de Xipre

ja els tresors d’orient i de reis captius darreries

que en els pompeians triomfs de riquesa avançaven

se sostrau: s’espolien els temples en trista rapinya

I era ja la pionera en misèria, Roma per Cèsar.

Entretant la sort del Gran per tota la volta

Les decantables per ell en guerra viles moguera.

Pròxima al seu proper guerreig fa Grècia forces.

Mans de foceus Amfisa i ja Cirra també pedregosa

i el Parnàs dugué d’un coll desert a les bandes.

Concorregueren beocis els ducs que ràpid envolta

d’aigües oraculars el Cefís i Dirce de Cadme

i les pisees mans i a les gents que per riba reporta

dolls de sicanis l’Alfeu. Ja arcadis deixen el Mènal,

deixen hercúlia ja i la lleva traquínia l’Ete.

Dríops i Tesprots corregueren i alzines callades

abandonaren antics de l’eix caoni els sel•les

exhaurí al complet mal que una lleva d’Atenes

primes van retenir drassanes de Febos les popes

creure’s del cert, són tres a voler Salamina les quilles.

Ja amb centenar al combat preferit de Júpiter corre

Creta vetusta de gents i a moure Cnosos aljaves

sàvia i no als projectils pitjor Gortina d’aurora

i els qui l’Oricos dardània té i l’Enívol en altes

selves escampats, l’Atemeu, i de nom antiquíssim

Enqueliàs, d,en Cadme convers el dol testifiquen,

Còlquida i de l’Hadrià escumejant Apsirt a l’onada;

qui viu als camps també de Peneu dels quals a la tasca

tèssala va fendint l’hemònia Iolcos l’aixada.

D’aquí fuetejat primer el mar quan rústega l’Argo

desconeguts mesclà en violades platges els pobles

i la primera amb els vents i del pèlag oneigs furiosos

compongué el llinatge mortal i als fats per aquella

nau una sola mort s’afegí. Ja l’Hemos es deixa

traci, i la que fingeix biformes Fòloe els pobles.

S’abandonà Estrimó que al Nil temprat acostuma

d’encomanar bistonis ocells, i la bàrbara Cone

que és on perd sarmàtics oneigs i esparsa pel fondo

D’Híster aclivellat un cap sol Peuca remulla,

Mísia ja, i dispersa al Caïc glaçat la contrada

Idàlida i prou massa en terròs Arisba pobrenca

ja els qui per Pítone hi ha i qui, Pal•la, les teves ofrenes

ploren per Febus el vencedor, maleïdes Celenes

on ràpid i en arenys s’abaixa el Màrsias rectes

a l’errant Meandre se’n va i mesclat s’hi reporta

i el terròs sofert a eixir d’armíferes vetes

el Pactol, on la plana fendeix més sabuda no l’Herme.

I les ilíaques mans estendards i forts esborrables

varen cercar pels seus averanys, ni la faula de Troia

contingué i del frigi portant-se Cèsar Iül•le.

Vénen de Síria a més les gents; es deixa l’Orontes

i feliç, tals fames el Nin, Damasc la ventosa

Gaza ja i en l’arbust de palmes rica l’Idume

i l’inestable Tir i Sidó preciosa de propra.

Tals a guerra les naus en gens tort límit de pèlag

certa no més que en cap dugué la Cinosura de quilles.

I de primer els fenicis gosats, si cal creure la fama,

a signar amb uns rudes senyals la veu duradora:

no encar de riberencs teixir pas Menfis els llibres

Comprengué i en els rocs només les cledes i feres

i els animals gravats guardaven màgiques llengües.

S’abandonà de Taure el boscam i Tarsos penea

l’antre el corici obert també en rosegada pedrissa

Mal•los i més remota Efes retruny de drassanes,

justa el cilici tramet, ja no pirata, la quilla.

Fama mogué els eous, també de guerres, recessos,

per on el Ganges es col qui sol en tota la volta

Fauces al naixement enfilar contraries, Febus

gosa i un encarat corrent empeny cap a l’Eure

és on després Peleu capitost per la plana de Tetis

consolidà i pel gran vençut món va confessar-se

i on en gorg dividit una ràpida font que reporta

l’Indus vast en aigual mesclat no nota l’Idaspe

dolços de tendre canyís i aquells que es beuen els líquids

i els qui tot tenyint metzina porpra crineres

àgils en multicolor encasten els bucs pedreria

i els qui es van la pira aixecar i ben vius a calentes

brases van ascendir. Per, gran que és glòria al poble

haver ficat la mà els destins i replets de la vida

haver donat que sobra an els déus! Vingueren feroços

els Capadocs d’Aman sever un poble no addicte

i tenidor l’armeni de rocs giraire Nifates.

d’èter pessigollejant boscam deixaren Coatres,

desconegut us, àrabs, fins en un gir arribàreu

ombres meravellats de forest no córrer esquerranes.

Ja els extrems Orestes mogué bogeria romana

I els cabdills Carmans, dels quals ja en gir cap a l’Austre

L’èter no pas del tot capbussar però l’Óssa contempla

Mentre el Bover d’allà en prima nit relluu rapidíssim

I dels Etíops el sòl que cap no afeixugaria

Zona de pol portador d’estendard tret que en l’agenollada

Última del corbat s’avança l’ungla, del Toro,

I on el cap amb ràpid també alça Tigris l’il•lustre

Eufrates, les fonts que gens disperses sadolla

Pèrside, i no sabut, si gorgs la terra barreja,

Quin a les aigües escau de renom. Però en camps esbargint-se

Empra l’Eufrates feraç el torn de la Fàrida onada;

Tigris, però, de sobte la terra es xucla badada

Mentre cobreix el curs amagat i de nou renaixent-lo

En nova font el raig no assetja les ones de pèlag.

Entre les files de Cèsar i els estendards de la contra

Els bel•licosos Parts favors dubtosos tingueren

Acontentats d’haver-ne fet dos. Tenyiren sagetes

Errants les Escítiques gents, que Bactros en vèrtex

Tot gelabrós tancà i en vast Hircània boscatge;

Els Lacedèmons d’ací, poble aspre en moure la brida,

Heníocs i amb cruels llindant el Sàrmata Moscos;

Dels Colcs on la campanya tallà riquíssima Fasis,

Halis allà on a Cresos fatal, on gorgs ajupeixen

Tànais els Rifeus, d’un altre univers nomenada

Impongué a l’areny i d’Àsia a la llinda mateixa

D’Europa tot dirimint els confins de la terra mitgera,

Ara aquest, ara aquell, on s’agotna, el gir amplifica;

I per on torra el freu, de Meòtida oneigs pariria,

El Pont i als Herculeus arrabassa glòria límits

I l’Oceà impedint que sols s’hi Gades arribi;

D’ací les Essedònies gents i a l’or vinculades

Tofes tot Arimaspe cenyint; d’ací l’Ari amb coratge

Tots del Sarmàtic saldant els llargs dejunis de guerra

On dels Massàgetes fuig a cavall i Gelons que s’enlairen.

Pas, quan davallant els rengs dels regnes Memnonis

Cir, i en escampall de dards revistada la tropa,

Perses va davallar i, venjador d’estimança fraterna

Planes amb tan enormes baté d’estols, no pas, únic

Tants de reis tingueren cabdill, ni mai junts resultaren

Pobles tan variats de fe, tan desacordades

Parles de folc. Tants amics, gitadora a immensa ruïna,

Pobles va sollevar i dignes de la tomba del Magne

Els funerals Fortuna donà. No Hammó Cornucopi

Va cessar de gitar esquadrons Marmàrics a guerra,

Tot el que d’aponentats obre Líbia l’àrida, Maures,

Fins en arenys d’aurora arran Paretònides Sirtes.

Perquè rebés feliç mai pas tot Cèsar d’una vegada,

Semblantment prestà Farsàlia el planeta per vèncer.

Ell, en haver deixat els murs de la Roma espantada,

Accelerant el reng l’Alp sobrevolà nuvolosa,

Mentre doncs altres gents de rumors d’horror s’espaordien,

En el dubtós gosà reservar la Focea jovença:

Mai per grega blanor ni llei signà ni fiança,

Causes, i doncs, seguir, i no el destí. Però abans bogeria

Lliure i poder esbiaixar els soldats el dur determini

Amb argument arrangen de pau, l’enemic de la vora

Preguen tot avançant-hi rams de Minerva de Cècrops:

“Sempre pels exteriors destins a la vostra contrada

Companyonia al combat Marsella ens testimonia

Qualque que segellés llatina crònica segle.

I ara, si a cap triomfs per zona vas desconeguda,

Sacrificades rebràs en externa batussa les destres.

Bé si fúnebres rengs, prepareu si bé ara salvatges

Lluites discordants, les llàgrimes i les excuses

Hem de donar a la guerra civil. Faci cap nafra ròssec

Santa de mà. Si als celhabitants bojor des la batussa

Bé si els terraparits Gegants temptessin els astres,

No però hauria gosat pietat humana bé en armes

Bé en vots Júpiter fer-se proper i les sorts dels celestes

El mortal llinatge ignorant amb prou feina per foldres

Coneixeria del cel que sols hi regna el Tronaire.

Posa-hi que sense comptar d’arreu concorren els pobles

I no encrespa inactiu de crims l’univers propaganda

Perquè la guerra civil freturés d’espasa forçada.

Sigui tal decisió per a tots bona, vostres refusin

Fats, i no un altre soldat escometi aquesta batussa.

Qui no veurà llanguir la destra a l’esguard del seu pare?

Prohibiran escampalls de germans diversos les fletxes

I ja tot s’ha acabat si no us encomanàreu a aquells qui

Guerra se’ls ha permès. Només hem de pregar-vos a l’últim:

Àguiles de terror i hostils estendards abandonis

Lluny de ciutat i a les nostres fiar-te vulguis muralles

Deixis que s’exclourà admetent-hi Cèsar la guerra.

Resti un lloc sostret al crim, per a tu i per al Magne

Assegurat, que si el fat consulta la vila invencible,

Pactes si vénen de gust, hi hagi on aneu sense armadures.

Bé que en tan gran reclamar de Mart Hiber divergència

Què rabejat varies camí? No el pes de les coses

No en som les ocasions; mai a les armes felices

Fèiem la mà, dels primers estatges de pàtria pròfug,

I des que es transferí de cremada Fòcide alcàssers

Sota d’uns murs petits en segurs de platja aliena

Única ens fa brillar lleialtat. Si cloure muralles

En un setge pretens i esbotzar per força les portes,

A rapinyar la torxa al cobert i fletxa dispostos

Arrabassats xarrups d’oneigs a deu trastocada

Recercar i assedegats llepar la terra esventrada

I, si Ceres faltés molt temps, ja esbullada trobar-la

Lletja ja de collir amb mossecs atènyer sucosos.

I per la llibertat atacar no espanta aquest poble

Púnic el que en un Mart portà Sagunt assetjada.

Als mamellams de les mares rapits i debades a ròssec

Es gitaran eixuts els pits de fam a la flama

I la muller del marit fidel voldrà la matança,

Barrejaran ferida els germans, i forçats a la guerra

Cívica, millor aniran fent això.” Tal Graia jovença

Deia a la fi, quan pel torbat traïdes aspecte

Ires del duc també delatà la veu la sofrença.

“Buida mou els Graions una fe de la nostra carrera.

Per molt que de l’univers arribem als eixos Hesperis,

Resta a arranar Marsella del tot. Cohorts, alegreu-vos:

Guerres us rajaran per do dels fats a la cara.

Tal com els flats afluixen el tret, si no espessa fermesa

Hi apareix de bosc, en espai inútil perdent-se,

I com es fon ben gran sens cap obstacle la flama,

Tal d’enemic em nou freturar, i un dany considero

Dels guerrejars, si no fos els possibles vençuts rebel.lant-se.

Però si degenerat vaig sol a la guerra esbargida,

Ja se m’ha obert el cobert. Ja no pas excloure’m intenten,

Volen haver-m’hi tancat. Però bé els contagis de guerra

Crus fan fugir. Pagareu el preu de la pau demanada,

I no res ésser en el meu aprendreu més segur segle

Que el combat que jo duc.” Així tal havent dit, a la vila

Gens trepidant regira camí; ja la closa muralla

Mira, i en espessor de jovent la vallada corona.

Llibre sisè

Des que alcassers els ducs a matar en projecte ja a pròxims

Implantaren pujols, i a tocar transporten les armes,

I el seu igual beneeixen els deus, agafar-ho tot Cèsar

D,estacaments Graions descarta, i un Mart favorable

Tret que pel gendre als destins conservar el deute refusa.

Malaurada pel mon recerca a cor que vols hora

Al canyet la que tot tirarà, li plau timba assassina

Dirimidora de l,un o altre cap. Desplega les esquadres

Totes tres cops als puigs i amenaça d,ensenyes a lluita

Ha donat fe que jamai farà a estrall del Laci campana.

Tal com veu en cap reeixir no pot esvalotades,

Pel generós combat ans clos afiar-se a la fossa

Mou estendards i guardant el camí per espinavesses

A rapinyar suggereix suicida els alcassers de Dirce

Tal via preeminent pels mars el Gran resolia

I aquella vall que el veí Taulanci la Perra nomena

Escomet en fortins guardant la muralla Efirea

Segurament defen tot i sols per als Rocs, una vila.

Cap obra mai la gira ni pas cap constructe la guarda

Facil a tot esforç humà, ja si branda a les crestes

Enretirar-se als embats, o be als anys que tot ho desplacen,

Gauba pero uns parapets mai no estassables a ferro

I el natural i el pla de l,indret, que closa en el fondo

Arreu i allisador de pedrots que vomita la plana,

Desfilador reduit li deu no poder esser un illa.

En sustenten el Mur als bucs terrorífiques penyes

Joni com l,arravatat, quan l,Austre imprevist esvalota,

Temples i llars taladrant, bromidor hasta l,altíssima, pèlag.

Avid ací de batussa fixa un mal desig en propòsit  

Cèsar, tot perque en oberta esbargit plana escanyava

L,enemic desconeixent que fos lluny el munt de la fossa.

Llibre setè

Mes Romancer pel mar que la llei eterna invitava

Desencisat Tita mai mes discrepant de la volta

Poltres guia i la carrera del pol acuitant discutia

I esmaperdut de patir aleteja a clarors lladrotades

Forces, i bromes empantanega, ni els pastos amb flames

Mes al tessalic indret pas purificat lluiria.

Be que la nit per al Gran, epíleg d,un viure aprovable,

D,enamorats al buit decebé fantàstica en somnis,

Doncs del Pompeia paregut en grada, teatre,

Innumerable esguardar la faç del poble de Roma,

I enartar el seu nom envers els astres alegres,

I aplaudiments amb crits pels cunys batallant sonorosos;

Qual la semblança tenia temps ha el retruny del fanàtic 

Poble, que jovencell, i a l,edat de la pompa primera,

Des que domta nacions que el tòrrid Ebre Rodeja,

I quisvulla en fugir Sertori venta l,estacada

Vespre havent pacificat, en pura igual venerable

Toga que pas pel cotxe adornant, i el senat aplaudint-lo,

Seia, a tal punt Roma cavaller, pero terme de gaudis

L,home ansiós de treballs en templa alegroia arrecera,

Be que per ambivalents permeté impossibles suades,

L,oracular reposar alça d,un dol enorme presagis

Be era vetat pairals mes enllà de tu entendre les places

Roma aital Fortuna et lliura. No trenquis els somnis

Talaiot dels castells, cap testa trompetes assotin,

Crua quietud l,endemà tristoi en forma diürna 

Fúnebres files arreu portarà, arreu esbatussades.

Que fa la son a badocs i la nit igual de felices?

Iam super Herculeas fauces nemorosaque Tempe

Haemoniae deserta petens dispendia siluae

cornipedem exhaustum cursu stimulisque negantem

Magnus agens incerta fugae uestigia turbat

inplicitasque errore uias. pauet ille fragorem                  5

motorum uentis nemorum, comitumque suorum

qui post terga redit trepidum laterique timentem

exanimat. quamuis summo de culmine lapsus

nondum uile sui pretium scit sanguinis esse,

seque, memor fati, tantae mercedis habere                  10

credit adhuc iugulum, quantam pro Caesaris ipse

auolsa ceruice daret. deserta sequentem

non patitur tutis fatum celare latebris

clara uiri facies. multi, Pharsalica castra

cum peterent nondum fama prodente ruinas,                  15

occursu stupuere ducis uertigine rerum

attoniti, cladisque suae uix ipse fidelis

auctor erat. grauis est Magno quicumque malorum

testis adest. cunctis ignotus gentibus esse

mallet et obscuro tutus transire per urbes                  20

nomine; sed poenas longi Fortuna fauoris

exigit a misero, quae tanto pondere famae

res premit aduersas fatisque prioribus urguet.

nunc festinatos nimium sibi sentit honores

actaque lauriferae damnat Sullana iuuentae,                  25

nunc et Corycias classes et Pontica signa

deiectum meminisse piget. sic longius aeuum

destruit ingentis animos et uita superstes

imperio. nisi summa dies cum fine bonorum

adfuit et celeri praeuertit tristia leto,                  30

dedecori est fortuna prior. quisquamne secundis

tradere se fatis audet nisi morte parata?

     litora contigerat per quae Peneius amnis

Emathia iam clade rubens exibat in aequor.

inde ratis trepidum uentis ac fluctibus inpar,                  35

flumineis uix tuta uadis, euexit in altum.

cuius adhuc remis quatitur Corcyra sinusque

Leucadii, Cilicum dominus terraeque Liburnae

exiguam uector pauidus correpsit in alnum.

conscia curarum secretae in litora Lesbi                  40

flectere uela iubet, qua tunc tellure latebas

maestior, in mediis quam si, Cornelia, campis

Emathiae stares. tristis praesagia curas

exagitant, trepida quatitur formidine somnus,

Thessaliam nox omnis habet; tenebrisque remotis                  45

rupis in abruptae scopulos extremaque curris

litora; prospiciens fluctus nutantia longe

semper prima uides uenientis uela carinae,

quaerere nec quicquam de fato coniugis audes.

en ratis, ad uestros quae tendit carbasa portus!                  50

quid ferat ignoras, et nunc tibi summa pauoris

nuntius armorum tristis rumorque sinister.

uictus adest coniunx. quid perdis tempora luctus?

cum possis iam flere times. tum puppe propinqua

prosiluit crimenque deum crudele notauit,                  55

deformem pallore ducem uoltusque prementem

canitiem atque atro squalentis puluere uestes.

obuia nox miserae caelum lucemque tenebris

abstulit atque animam clausit dolor; omnia neruis

membra relicta labant, riguerunt corda, diuque                  60

spe mortis decepta iacet. iam fune ligato

litoribus lustrat uacuas Pompeius harenas.

quem postquam propius famulae uidere fideles,

non ultra gemitus tacitos incessere fatum

permisere sibi, frustraque attollere terra                  65

semianimem conantur eram; quam pectore Magnus

ambit et astrictos refouet conplexibus artus.

coeperat in summum reuocato sanguine corpus

Pompei sentire manus maestamque mariti

posse pati faciem: prohibet succumbere fatis                  70

Magnus et inmodicos castigat uoce dolores.

'nobile cur robur fortunae uolnere primo

femina tantorum titulis insignis auorum

frangis? habes aditum mansurae in saecula famae.

laudis in hoc sexu non legum iura nec arma,                  75

unica materia est coniunx miser. erige mentem,

et tua cum fatis pietas decertet, et ipsum

quod sum uictus ama. nunc sum tibi gloria maior,

a me quod fasces et quod pia turba senatus

tantaque discessit regum manus. incipe Magnum                  80

sola sequi. deformis adhuc uiuente marito

summus et augeri uetitus dolor: ultima debet

esse fides lugere uirum. tu nulla tulisti

bello damna meo: uiuit post proelia Magnus

sed fortuna perit. quod defles, illud amasti.'                  85

     uocibus his correpta uiri uix aegra leuauit

membra solo talis gemitu rumpente querellas:

'o utinam in thalamos inuisi Caesaris issem

infelix coniunx et nulli laeta marito.

bis nocui mundo: me pronuba ducit Erinys                  90

Crassorumque umbrae, deuotaque manibus illis

Assyrios in castra tuli ciuilia casus,

praecipitesque dedi populos cunctosque fugaui

a causa meliore deos. o maxime coniunx,

o thalamis indigne meis, hoc iuris habebat                  95

in tantum fortuna caput? cur inpia nupsi,

si miserum factura fui? nunc accipe poenas,

sed quas sponte luam: quo sit tibi mollius aequor,

certa fides regum totusque paratior orbis,

sparge mari comitem. mallem felicibus armis                  100

dependisse caput: nunc clades denique lustra,

Magne, tuas. ubicumque iaces ciuilibus armis

nostros ulta toros, ades huc atque exige poenas,

Iulia crudelis, placataque paelice caesa

Magno parce tuo.' sic fata iterumque refusa                  105

coniugis in gremium cunctorum lumina soluit

in lacrimas. duri flectuntur pectora Magni,

siccaque Thessalia confudit lumina Lesbos.

     tunc Mytilenaeum pleno iam litore uolgus

adfatur Magnum. 'si maxima gloria nobis                  110

semper erit tanti pignus seruasse mariti,

tu quoque deuotos sacro tibi foedere muros

oramus sociosque lares dignere uel una

nocte tua: fac, Magne, locum, quem cuncta reuisant

saecula, quem ueniens hospes Romanus adoret.                  115

nulla tibi subeunda magis sunt moenia uicto:

omnia uictoris possunt sperare fauorem,

haec iam crimen habent. quid, quod iacet insula ponto,

Caesar eget ratibus? procerum pars magna coibit

certa loci; noto reparandum est litore fatum.                  120

accipe templorum cultus aurumque deorum;

accipe, si terris, si puppibus ista iuuentus

aptior est; tota, quantum ualet, utere Lesbo.

hoc solum crimen meritae bene detrahe terrae,                  125

ne nostram uideare fidem felixque secutus

et damnasse miser.' tali pietate uirorum

laetus in aduersis et mundi nomine gaudens

esse fidem 'nullum toto mihi' dixit 'in orbe

gratius esse solum non paruo pignore uobis                  130

ostendi: tenuit nostros hac obside Lesbos

adfectus; hic sacra domus carique penates,

hic mihi Roma fuit. non ulla in litora puppem

ante dedi fugiens, saeui cum Caesaris iram

iam scirem meritam seruata coniuge Lesbon,                  135

non ueritus tantam ueniae committere uobis

materiam. sed iam satis est fecisse nocentis:

fata mihi totum mea sunt agitanda per orbem.

heu nimium felix aeterno nomine Lesbos,

siue doces populos regesque admittere Magnum,                   140

seu praestas mihi sola fidem. nam quaerere certum est,

fas quibus in terris, ubi sit scelus. accipe, numen

siquod adhuc mecum es, uotorum extrema meorum:

da similis Lesbo populos, qui Marte subactum

non intrare suos infesto Caesare portus,                  145

non exire uetent.' dixit, maestamque carinae

inposuit comitem. cunctos mutare putares

tellurem patriaeque solum: sic litore toto

plangitur, infestae tenduntur in aethera dextrae.

Pompeiumque minus, cuius fortuna dolorem                  150

mouerat, ast illam, quam toto tempore belli

ut ciuem uidere suam, discedere cernens

ingemuit populus; quam uix, si castra mariti

uictoris peteret, siccis dimittere matres

iam poterant oculis: tanto deuinxit amore                  155

hos pudor, hos probitas castique modestia uoltus,

quod summissa <a>nimis, nulli grauis hospita turbae,

stantis adhuc fati uixit quasi coniuge uicto.

     iam pelago medios Titan demissus ad ignes

nec quibus abscondit nec siquibus exerit orbem                  160

totus erat. uigiles Pompei pectore curae

nunc socias adeunt Romani foederis urbes

et uarias regum mentes, nunc inuia mundi

arua super nimios soles Austrumque iacentis.

saepe labor maestus curarum odiumque futuri                  165

proiecit fessos incerti pectoris aestus,

rectoremque ratis de cunctis consulit astris,

unde notet terras, quae sit mensura secandi

aequoris in caelo, Syriam quo sidere seruet

aut quotus in Plaustro Libyam bene derigat ignis.                  170

doctus ad haec fatur taciti seruator Olympi

'signifero quaecumque fluunt labentia caelo,

numquam stante polo miseros fallentia nautas,

sidera non sequimur, sed, qui non mergitur undis

axis inocciduus gemina clarissimus Arcto,                  175

ille regit puppes. hic cum mihi semper in altum

surget et instabit summis minor Vrsa ceruchis,

Bosporon et Scythiae curuantem litora Pontum

spectamus. quidquid descendet ab arbore summa

Arctophylax propiorque mari Cynosura feretur,                  180

in Syriae portus tendit ratis. inde Canopos

excipit, Australi caelo contenta uagari

stella, timens Borean: illa quoque perge sinistra

trans Pharon, in medio tanget ratis aequore Syrtim.

sed quo uela dari, quo nunc pede carbasa tendi                  185

nostra iubes?' dubio contra cui pectore Magnus

'hoc solum toto' respondit 'in aequore serua,

ut sit ab Emathiis semper tua longius oris

puppis et Hesperiam pelago caeloque relinquas:

cetera da uentis. comitem pignusque recepi                  190

depositum: tum certus eram quae litora uellem,

nunc portum fortuna dabit'. sic fatur; at ille

iusto uela modo pendentia cornibus aequis

torsit et in laeuum puppim dedit, utque secaret

quas Asinae cautes et quas Chios asperat undas                  195

hos dedit in proram, tenet hos in puppe rudentes.

aequora senserunt motus aliterque secante

iam pelagus rostro nec idem spectante carina

mutauere sonum. non sic moderator equorum,

dexteriore rota laeuum cum circumit axem,                  200

cogit inoffensae currus accedere metae.

     ostendit terras Titan et sidera texit.

sparsus ab Emathia fugit quicumque procella,

adsequitur Magnum; primusque a litore Lesbi

occurrit gnatus, procerum mox turba fidelis.                  205

nam neque deiecto fatis acieque fugato

abstulerat Magno reges fortuna ministros:

terrarum dominos et sceptra Eoa tenentis

exul habet comites. iubet ire in deuia mundi

Deiotarum, qui sparsa ducis uestigia legit.                  210

'quando' ait 'Emathiis amissus cladibus orbis,

qua Romanus erat, superest, fidissime regum,

Eoam temptare fidem populosque bibentis

Euphraten et adhuc securum a Caesare Tigrim.

ne pigeat Magno quaerentem fata remotas                  215

Medorum penetrare domos Scythicosque recessus

et totum mutare diem, uocesque superbo

Arsacidae perferre meas: "si foedera nobis

prisca manent mihi per Latium iurata Tonantem,

per uestros astricta magos, inplete pharetras                  220

Armeniosque arcus Geticis intendite neruis,

si uos, o Parthi, peterem cum Caspia claustra

et sequerer duros aeterni Martis Alanos,

passus Achaemeniis late decurrere campis

in tutam trepidos numquam Babylona coegi.                  225

arua super Cyri Chaldaeique ultima regni,

qua rapidus Ganges et qua Nysaeus Hydaspes

accedunt pelago, Phoebi surgentis ab igne

iam propior quam Persis eram: tamen omnia uincens

sustinui nostris uos tantum desse triumphis,                  230

solusque e numero regum telluris Eoae

ex aequo me Parthus adit. nec munere Magni

stant semel Arsacidae; quis enim post uolnera cladis

Assyriae iustas Latii conpescuit iras?

tot meritis obstricta meis nunc Parthia ruptis                  235

excedat claustris uetitam per saecula ripam

Zeugmaque Pellaeum. Pompeio uincite, Parthi,

uinci Roma uolet."' regem parere iubenti

ardua non piguit, positisque insignibus aulae

egreditur famulo raptos indutus amictus.                  240

in dubiis tutum est inopem simulare tyranno;

quanto igitur mundi dominis securius aeuum

uerus pauper agit! dimisso in litore rege

ipse per Icariae scopulos, Ephesonque relinquens

et placidi Colophona maris, spumantia paruae                  245

radit saxa Sami; spirat de litore Coo

aura fluens; Cnidon inde fugit claramque relinquit

sole Rhodon magnosque sinus Telmessidos undae

conpensat medio pelagi. Pamphylia puppi

occurrit tellus, nec se committere muris                  250

ausus adhuc ullis te primum, parua Phaseli,

Magnus adit; nam te metui uetat incola rarus

exhaustaeque domus populis, maiorque carinae

quam tua turba fuit. tendens hinc carbasa rursus

iam Taurum Tauroque uidet Dipsunta cadentem.                  255

     crederet hoc Magnus, pacem cum praestitit undis,

et sibi consultum? Cilicum per litora tutus

parua puppe fugit. sequitur pars magna senatus

ad profugum collecta ducem; paruisque Syhedris,

quo portu mittitque rates recipitque Selinus,                  260

in procerum coetu tandem maesta ora resoluit

uocibus his Magnus: 'comites bellique fugaeque

atque instar patriae, quamuis in litore nudo,

in Cilicum terra, nullis circumdatus armis

consultem rebusque nouis exordia quaeram,                  265

ingentis praestate animos. non omnis in aruis

Emathiis cecidi, nec sic mea fata premuntur

ut nequeam releuare caput cladesque receptas

excutere. an Libycae Marium potuere ruinae

erigere in fasces et plenis reddere fastis,                   270

me pulsum leuiore manu fortuna tenebit?

mille meae Graio uoluuntur in aequore puppes,

mille duces; sparsit potius Pharsalia nostras

quam subuertit opes. sed me uel sola tueri

fama potest rerum toto quas gessimus orbe                  275

et nomen quod mundus amat. uos pendite regna

uiribus atque fide, Libyam Parthosque Pharonque,

quemnam Romanis deceat succurrere rebus.

ast ego curarum uobis arcana mearum

expromam mentisque meae quo pondera uergant.                  280

aetas Niliaci nobis suspecta tyranni est,

ardua quippe fides robustos exigit annos.

hinc anceps dubii terret sollertia Mauri;

namque memor generis Carthaginis inpia proles

inminet Hesperiae, multusque in pectore uano est                  285

Hannibal, obliquo maculat qui sanguine regnum

et Numidas contingit auos. iam supplice Varo

intumuit uiditque loco Romana secundo.

quare agite Eoum, comites, properemus in orbem.

diuidit Euphrates ingentem gurgite mundum                  290

Caspiaque inmensos seducunt claustra recessus,

et polus Assyrias alter noctesque diesque

uertit, et abruptum est nostro mare discolor unda

Oceanusque suus. regnandi sola uoluptas.

celsior in campo sonipes et fortior arcus,                  295

nec puer aut senior letalis tendere neruos

segnis, et a nulla mors est incerta sagitta.

primi Pellaeas arcu fregere sarisas

Bactraque Medorum sedem murisque superbam

Assyrias Babylona domos. nec pila timentur                  300

nostra nimis Parthis, audentque in bella uenire

experti Scythicas Crasso pereunte pharetras.

spicula nec solo spargunt fidentia ferro,

stridula sed multo saturantur tela ueneno;

uolnera parua nocent fatumque in sanguine summo est.                  305

o utinam non tanta mihi fiducia saeuis

esset in Arsacidis! fatis nimis aemula nostris

fata mouent Medos, multumque in gente deorum est.

effundam populos alia tellure reuolsos

excitosque suis inmittam sedibus ortus.                  310

quod si nos Eoa fides et barbara fallent

foedera, uolgati supra commercia mundi

naufragium fortuna ferat: non regna precabor

quae feci. sat magna feram solacia mortis

orbe iacens alio, nihil haec in membra cruente,                  315

nil socerum fecisse pie. sed, cuncta reuoluens

uitae fata meae, semper uenerabilis illa

orbis parte fui, quantus Maeotida supra,

quantus apud Tanain toto conspectus in ortu!

quas magis in terras nostrum felicibus actis                  320

nomen abit, aut unde redi maiore triumpho?

Roma, faue coeptis; quid enim tibi laetius umquam

praestiterint superi, quam, si ciuilia Partho

milite bella geras, tantam consumere gentem

et nostris miscere malis? cum Caesaris arma                  325

concurrent Medis, aut me fortuna necesse est

uindicet aut Crassos.' sic fatus murmure sensit

consilium damnasse uiros; quos Lentulus omnis

uirtutis stimulis et nobilitate dolendi

praecessit dignasque tulit modo consule uoces.                  330

'sicine Thessalicae mentem fregere ruinae?

una dies mundi damnauit fata? secundum

Emathiam lis tanta datur? iacet omne cruenti

uolneris auxilium? solos tibi, Magne, reliquit

Parthorum fortuna pedes? quid transfuga mundi,                  335

terrarum totos tractus caelumque perosus,

auersosque polos alienaque sidera quaeris,

Chaldaeos culture focos et barbara sacra

Parthorum famulus? quid causa obtenditur armis

libertatis amor? miserum quid decipis orbem,                  340

si seruire potes? te, quem Romana regentem

horruit auditu, quem captos ducere reges

uidit ab Hyrcanis, Indoque a litore, siluis,

deiectum fatis, humilem fractumque uidebit

<r>ex tolletque animos Latium uaesanus in orbem                  345

se simul et Romam Pompeio supplice mensus?

nil animis fatisque tuis effabere dignum:

exiget ignorans Latiae commercia linguae

ut lacrimis se, Magne, roges. patimurne pudoris

hoc uolnus, clades ut Parthia uindicet ante                   350

Hesperias, quam Roma suas? ciuilibus armis

elegit te nempe ducem: quid uolnera nostra

in Scythicos spargis populos cladesque latentis?

quid Parthos transire doces? solacia tanti

perdit Roma mali, nullos admittere reges                  355

sed ciui seruire suo? iuuat ire per orbem

ducentem saeuas Romana in moenia gentes

signaque ab Euphrate cum Crassis capta sequentem?

qui solus regum fato celante fauorem

defuit Emathiae, nunc tantas ille lacesset                  360

auditi uictoris opes aut iungere fata

tecum, Magne, uolet? non haec fiducia genti est.

omnis, in Arctois populus quicumque pruinis

nascitur, indomitus bellis et mortis amator:

quidquid ad Eoos tractus mundique teporem                  365

ibitur, emollit gentes clementia caeli.

illic et laxas uestes et fluxa uirorum

uelamenta uides. Parthus per Medica rura,

Sarmaticos inter campos effusaque plano

Tigridis arua solo, nulli superabilis hosti est                  370

libertate fugae; sed non, ubi terra tumebit,

aspera conscendet montis iuga, nec per opacas

bella geret tenebras incerto debilis arcu,

nec franget nando uiolenti uerticis amnem,

nec tota in pugna perfusus sanguine membra                  375

exiget aestiuum calido sub puluere solem.

non aries illis, non ulla est machina belli

aut fossas inplere ualent, Parthoque sequenti

murus erit quodcumque potest opstare sagittae.

pugna leuis bellumque fugax turmaeque uagantes,                  380

et melior cessisse loco quam pellere miles;

inlita tela dolis, nec Martem comminus usquam

ausa pati uirtus, sed longe tendere neruos

et quo ferre uelint permittere uolnera uentis.

ensis habet uires, et gens quaecumque uirorum est                  385

bella gerit gladiis. nam Medos proelia prima

exarmant uacuaque iubent remeare pharetra.

nulla manus illis, fiducia tota ueneni est.

credis, Magne, uiros, quos in discrimina belli

cum ferro misisse parum est? temptare pudendum                  390

auxilium tanti est, toto diuisus ut orbe

a terra moriare tua, tibi barbara tellus

incumbat, te parua tegant ac uilia busta,

inuidiosa tamen Crasso quaerente sepulchrum?

sed tua sors leuior, quoniam mors ultima poena est                  395

nec metuenda uiris. at non Cornelia letum

infando sub rege timet. num barbara nobis

est ignota Venus, quae ritu caeca ferarum

polluit innumeris leges et foedera taedae

coniugibus thalamique patent secreta nefandi                  400

inter mille nurus? epulis uaesana meroque

regia non ullis exceptos legibus audet

concubitus: tot femineis conplexibus unum

non lassat nox tota marem. iacuere sorores

in regum thalamis sacrataque pignora matres.                  405

damnat apud gentes sceleris non sponte peracti

Oedipodionias infelix fabula Thebas:

Parthorum dominus quotiens sic sanguine mixto

nascitur Arsacides! cui fas inplere parentem,

quid rear esse nefas? proles tam clara Metelli                  410

stabit barbarico coniunx millesima lecto.

quamquam non ulli plus regia, Magne, uacabit

saeuitia stimulata Venus titulisque uirorum;

nam, quo plura iuuent Parthum portenta, fuisse

hanc sciet et Crassi: ceu pridem debita fatis                  415

Assyriis trahitur cladis captiua uetustae.

haereat Eoae uolnus miserabile sortis,

non solum auxilium funesto ab rege petisse

sed gessisse prius bellum ciuile pudebit.

nam quod apud populos crimen socerique tuumque                  420

maius erit, quam quod uobis miscentibus arma

Crassorum uindicta perit? incurrere cuncti

debuerant in Bactra duces et, nequa uacarent

arma, uel Arctoum Dacis Rhenique cateruis

imperii nudare latus, dum perfida Susa                  425

in tumulos prolapsa ducum Babylonque iaceret.

Assyriae paci finem, Fortuna, precamur;

et, si Thessalia bellum ciuile peractum est,

ad Parthos qui uicit eat. gens unica mundi est

de qua Caesareis possim gaudere triumphis.                  430

non tibi, cum primum gelidum transibis Araxen,

umbra senis maesti Scythicis confixa sagittis

ingeret has uoces? "tu, quem post funera nostra

ultorem cinerum nudae sperauimus umbrae,

ad foedus pacemque uenis?" tum plurima cladis                  435

occurrent monimenta tibi: quae moenia trunci

lustrarunt ceruice duces, ubi nomina tanta

obruit Euphrates et nostra cadauera Tigris

detulit in terras ac reddidit. ire per ista

si potes, in media socerum quoque, Magne, sedentem                  440

Thessalia placare potes. quin respicis orbem

Romanum? si regna times proiecta sub Austro

infidumque Iubam, petimus Pharon aruaque Lagi.

Syrtibus hinc Libycis tuta est Aegyptos, at inde

gurgite septeno rapidus mare summouet amnis.                  445

terra suis contenta bonis, non indiga mercis

aut Iouis: in solo tanta est fiducia Nilo.

sceptra puer Ptolemaeus habet tibi debita, Magne,

tutelae commissa tuae. quis nominis umbram

horreat? innocua est aetas. ne iura fidemque                  450

respectumque deum ueteri speraueris aula;

nil pudet adsuetos sceptris: mitissima sors est

regnorum sub rege nouo.' non plura locutus

inpulit huc animos. quantum, spes ultima rerum,

libertatis habes! uicta est sententia Magni.                  455

     tum Cilicum liquere solum Cyproque citatas

inmisere rates, nullas cui praetulit aras

undae diua memor Paphiae, si numina nasci

credimus aut quemquam fas est coepisse deorum.

haec ubi deseruit Pompeius litora, totos                  460

emensus Cypri scopulos quibus exit in Austrum

inde maris uasti transuerso uertitur aestu;

nec tenuit gratum nocturno lumine montem,

infimaque Aegypti pugnaci litora uelo

uix tetigit, qua diuidui pars maxima Nili                  465

in uada decurrit Pelusia septimus amnis.

tempus erat quo Libra pares examinat horas,

non uno plus aequa die, noctique rependit

lux minor hibernae uerni solacia damni.

conperit ut regem Casio se monte tenere,                  470

flectit iter; nec Phoebus adhuc nec carbasa languent.

     iam rapido speculator eques per litora cursu

hospitis aduentu pauidam conpleuerat aulam.

consilii uix tempus erat; tamen omnia monstra

Pellaeae coiere domus, quos inter Acoreus                  475

iam placidus senio fractisque modestior annis

(hunc genuit custos Nili crescentis in arua

Memphis uana sacris; illo cultore deorum

lustra suae Phoebes non unus uixerat Apis)

consilii uox prima fuit, meritumque fidemque                  480

sacraque defuncti iactauit pignora patris.

sed melior suadere malis et nosse tyrannos

ausus Pompeium leto damnare Pothinus

'ius et fas multos faciunt, Ptolemaee, nocentes;

dat poenas laudata fides, cum sustinet' inquit                  485

'quos fortuna premit. fatis accede deisque,

et cole felices, miseros fuge. sidera terra

ut distant et flamma mari, sic utile recto.

sceptrorum uis tota perit, si pendere iusta

incipit, euertitque arces respectus honesti.                   490

libertas scelerum est quae regna inuisa tuetur

sublatusque modus gladiis. facere omnia saeue

non inpune licet, nisi cum facis. exeat aula

qui uolt esse pius. uirtus et summa potestas

non coeunt; semper metuet quem saeua pudebunt.                  495

non inpune tuos Magnus contempserit annos,

qui te nec uictos arcere a litore nostro

posse putat. neu nos sceptris priuauerit hospes

pignora sunt propiora tibi: Nilumque Pharonque,

si regnare piget, damnatae redde sorori.                  500

Aegypton certe Latiis tueamur ab armis.

quidquid non fuerit Magni dum bella geruntur,

nec uictoris erit. toto iam pulsus ab orbe,

postquam nulla manet rerum fiducia, quaerit

cum qua gente cadat. rapitur ciuilibus umbris.                  505

nec soceri tantum arma fugit: fugit ora senatus,

cuius Thessalicas saturat pars magna uolucres,

et metuit gentes quas uno in sanguine mixtas

deseruit, regesque timet quorum omnia mersit,

Thessaliaeque reus nulla tellure receptus                  510

sollicitat nostrum, quem nondum perdidit, orbem.

iustior in Magnum nobis, Ptolemaee, querellae

causa data est. quid sepositam semperque quietam

crimine bellorum maculas Pharon, aruaque nostra

uictori suspecta facis? cur sola cadenti                  515

haec placuit tellus, in quam Pharsalica fata

conferres poenasque tuas? iam crimen habemus

purgandum gladio. quod nobis sceptra senatus

te suadente dedit, uotis tua fouimus arma.

hoc ferrum, quod fata iubent proferre, paraui                  520

non tibi, sed uicto; feriam tua uiscera, Magne,

malueram soceri: rapimur quo cuncta feruntur.

tene mihi dubitas an sit uiolare necesse,

cum liceat? quae te nostri fiducia regni

huc agit, infelix? populum non cernis inermem                  525

aruaque uix refugo fodientem mollia Nilo?

metiri sua regna decet uiresque fateri.

tu, Ptolemaee, potes Magni fulcire ruinam,

sub qua Roma iacet? bustum cineresque mouere

Thessalicos audes bellumque in regna uocare?                  530

ante aciem Emathiam nullis accessimus armis:

Pompei nunc castra placent, quae deserit orbis?

nunc uictoris opes et cognita fata lacessis?

aduersis non desse decet, sed laeta secutos:

nulla fides umquam miseros elegit amicos.'                  535

     adsensere omnes sceleri. laetatur honore

rex puer insueto, quod iam sibi tanta iubere

permittant famuli. sceleri delectus Achillas,

perfida qua tellus Casiis excurrit harenis

et uada testantur iunctas Aegyptia Syrtes,                  540

exiguam sociis monstri gladiisque carinam

instruit. o superi, Nilusne et barbara Memphis

et Pelusiaci tam mollis turba Canopi

hos animos? sic fata premunt ciuilia mundum?

sic Romana iacent? ullusne in cladibus istis                  545

est locus Aegypto Phariusque admittitur ensis?

hanc certe seruate fidem, ciuilia bella:

cognatas praestate manus externaque monstra

pellite, si meruit tam claro nomine Magnus

Caesaris esse nefas. tanti, Ptolemaee, ruinam                  550

nominis haut metuis, caeloque tonante profanas

inseruisse manus, inpure ac semiuir, audes?

non domitor mundi nec ter Capitolia curru

inuectus regumque potens uindexque senatus

uictorisque gener, Phario satis esse tyranno                  555

quod poterat, Romanus erat: quid uiscera nostra

scrutaris gladio? nescis, puer inprobe, nescis

quo tua sit fortuna loco: iam iure sine ullo

Nili sceptra tenes; cecidit ciuilibus armis

qui tibi regna dedit. iam uento uela negarat                  560

Magnus et auxilio remorum infanda petebat

litora; quem contra non longa uecta biremi

appulerat scelerata manus, Magnoque patere

fingens regna Phari celsae de puppe carinae

in paruam iubet ire ratem, litusque malignum                  565

incusat bimaremque uadis frangentibus aestum,

qui uetet externas terris adpellere classes.

quod nisi fatorum leges intentaque iussu

ordinis aeterni miserae uicinia mortis

damnatum leto traherent ad litora Magnum,                  570

non ulli comitum sceleris praesagia derant:

quippe, fides si pura foret, si regia Magno

sceptrorum auctori uera pietate pateret,

uenturum tota Pharium cum classe tyrannum.

sed cedit fatis classemque relinquere iussus                   575

obsequitur, letumque iuuat praeferre timori.

ibat in hostilem praeceps Cornelia puppem,

hoc magis inpatiens egresso desse marito

quod metuit clades. 'remane, temeraria coniunx,

et tu, nate, precor, longeque a litore casus                  580

expectate meos et in hac ceruice tyranni

explorate fidem' dixit. sed surda uetanti

tendebat geminas amens Cornelia palmas.

'quo sine me crudelis abis? iterumne relinquor,

Thessalicis summota malis? numquam omine laeto                  585

distrahimur miseri. poteras non flectere puppem,

cum fugeres alto, latebrisque relinquere Lesbi,

omnibus a terris si nos arcere parabas.

an tantum in fluctus placeo comes?' haec ubi frustra

effudit, prima pendet tamen anxia puppe,                  590

attonitoque metu nec quoquam auertere uisus

nec Magnum spectare potest. stetit anxia classis

ad ducis euentum, metuens non arma nefasque

sed ne summissis precibus Pompeius adoret

sceptra sua donata manu. transire parantem                  595

Romanus Pharia miles de puppe salutat

Septimius, qui, pro superum pudor, arma satelles

regia gestabat posito deformia pilo,

inmanis uiolentus atrox nullaque ferarum

mitior in caedes. quis non, Fortuna, putasset                  600

parcere te populis, quod bello haec dextra uacaret

Thessaliaque procul tam noxia tela fugasses?

disponis gladios, nequo non fiat in orbe,

heu, facinus ciuile tibi. uictoribus ipsis

dedecus et numquam superum caritura pudore                  605

fabula, Romanus regi sic paruit ensis,

Pellaeusque puer gladio tibi colla recidit,

Magne, tuo. qua posteritas in saecula mittet

Septimium fama? scelus hoc quo nomine dicent

qui Bruti dixere nefas? iam uenerat horae                  610

terminus extremae, Phariamque ablatus in alnum

perdiderat iam iura sui. tum stringere ferrum

regia monstra parant. ut uidit comminus ensis,

inuoluit uoltus atque, indignatus apertum

fortunae praebere, caput; tum lumina pressit                  615

continuitque animam, nequas effundere uoces

uellet et aeternam fletu corrumpere famam.

sed, postquam mucrone latus funestus Achillas

perfodit, nullo gemitu consensit ad ictum

respexitque nefas, seruatque inmobile corpus,                  620

seque probat moriens atque haec in pectore uoluit:

'saecula Romanos numquam tacitura labores

attendunt, aeuumque sequens speculatur ab omni

orbe ratem Phariamque fidem: nunc consule famae.

fata tibi longae fluxerunt prospera uitae:                  625

ignorant populi, si non in morte probaris,

an scieris aduersa pati. ne cede pudori

auctoremque dole fati: quacumque feriris,

crede manum soceri. spargant lacerentque licebit,

sum tamen, o superi, felix, nullique potestas                  630

hoc auferre deo. mutantur prospera uita,

non fit morte miser. uidet hanc Cornelia caedem

Pompeiusque meus: tanto patientius, oro,

claude, dolor, gemitus: gnatus coniunxque peremptum,

si mirantur, amant.' talis custodia Magno                  635

mentis erat, ius hoc animi morientis habebat.

     at non tam patiens Cornelia cernere saeuum,

quam perferre, nefas miserandis aethera conplet

uocibus. 'o coniunx, ego te scelerata peremi:

letiferae tibi causa morae fuit auia Lesbos,                  640

et prior in Nili peruenit litora Caesar.

nam cui ius alii sceleris? sed, quisquis, in istud

a superis inmisse caput, uel Caesaris irae

uel tibi prospiciens, nescis, crudelis, ubi ipsa

uiscera sint Magni: properas atque ingeris ictus                  645

qua uotum est uicto. poenas non morte minores

pendat et ante meum uideat caput. haud ego culpa

libera bellorum, quae matrum sola per undas

et per castra comes nullis absterrita fatis

uictum, quod reges etiam timuere, recepi.                  650

hoc merui, coniunx, in tuta puppe relinqui?

perfide, parcebas? te fata extrema petente

uita digna fui? moriar, nec munere regis.

aut mihi praecipitem, nautae, permittite saltum,

aut laqueum collo tortosque aptare rudentes,                  655

aut aliquis Magno dignus comes exigat ensem.

Pompeio praestare potest quod Caesaris armis

inputet. o saeui, properantem in fata tenetis?

uiuis adhuc, coniunx, et iam Cornelia non est

iuris, Magne, sui: prohibent accersere mortem;                  660

seruor uictori.' sic fata interque suorum

lapsa manus rapitur trepida fugiente carina.

     at, Magni cum terga sonent et pectora ferro,

permansisse decus sacrae uenerabile formae

iratamque deis faciem, nil ultima mortis                  665

ex habitu uoltuque uiri mutasse fatentur

qui lacerum uidere caput. nam saeuus in ipso

Septimius sceleris maius scelus inuenit actu,

ac retegit sacros scisso uelamine uoltus

semianimis Magni spirantiaque occupat ora                  670

collaque in obliquo ponit languentia transtro.

tunc neruos uenasque secat nodosaque frangit

ossa diu: nondum artis erat caput ense rotare.

at, postquam trunco ceruix abscisa recessit,

uindicat hoc Pharius, dextra gestare, satelles.                  675

degener atque operae miles Romane secundae,

Pompei diro sacrum caput ense recidis,

ut non ipse feras? o summi fata pudoris!

inpius ut Magnum nosset puer, illa uerenda

regibus hirta coma et generosa fronte decora                   680

caesaries conprensa manu est, Pharioque ueruto,

dum uiuunt uoltus atque os in murmura pulsant

singultus animae, dum lumina nuda rigescunt,

suffixum caput est, quo numquam bella iubente

pax fuit; hoc leges Campumque et rostra mouebat,                  685

hac facie, Fortuna, tibi, Romana, placebas.

nec satis infando fuit hoc uidisse tyranno:

uolt sceleris superesse fidem. tunc arte nefanda

summota est capiti tabes, raptoque cerebro

adsiccata cutis, putrisque effluxit ab alto                  690

umor, et infuso facies solidata ueneno est.

     ultima Lageae stirpis perituraque proles,

degener incestae sceptris cessure sorori,

cum tibi sacrato Macedon seruetur in antro

et regum cineres extructo monte quiescant,                  695

cum Ptolemaeorum manes seriemque pudendam

pyramides claudant indignaque Mausolea,

litora Pompeium feriunt, truncusque uadosis

huc illuc iactatur aquis. adeone molesta

totum cura fuit socero seruare cadauer?                  700

hac Fortuna fide Magni tam prospera fata

pertulit, hac illum summo de culmine rerum

morte petit cladesque omnis exegit in uno

saeua die quibus inmunes tot praestitit annos,

Pompeiusque fuit qui numquam mixta uideret                   705

laeta malis, felix nullo turbante deorum

et nullo parcente miser; semel inpulit illum

dilata Fortuna manu. pulsatur harenis,

carpitur in scopulis hausto per uolnera fluctu,

ludibrium pelagi, nullaque manente figura                  710

una nota est Magno capitis iactura reuolsi.

     ante tamen Pharias uictor quam tangat harenas

Pompeio raptim tumulum fortuna parauit,

ne iaceat nullo uel ne meliore sepulchro.

e latebris pauidus decurrit ad aequora Cordus.                  715

quaestor ab Icario Cinyreae litore Cypri

infaustus Magni fuerat comes. ille per umbras

ausus ferre gradum uictum pietate timorem

conpulit ut mediis quaesitum corpus in undis

duceret ad terram traheretque in litora Magnum.                  720

lucis maesta parum per densas Cynthia nubes

praebebat, cano sed discolor aequore truncus

conspicitur. tenet ille ducem conplexibus artis

eripiente mari; tunc uictus pondere tanto

expectat fluctus pelagoque iuuante cadauer                  725

inpellit. postquam sicco iam litore sedit,

incubuit Magno lacrimasque effudit in omne

uolnus, et ad superos obscuraque sidera fatur

'non pretiosa petit cumulato ture sepulchra

Pompeius, Fortuna, tuus, non pinguis ad astra                  730

ut ferat e membris Eoos fumus odores,

ut Romana suum gestent pia colla parentem,

praeferat ut ueteres feralis pompa triumphos,

ut resonent tristi cantu fora, totus ut ignes

proiectis maerens exercitus ambiat armis.                  735

da uilem Magno plebei funeris arcam

quae lacerum corpus siccos effundat in ignes;

robora non desint misero nec sordidus ustor.

sit satis, o superi, quod non Cornelia fuso

crine iacet subicique facem conplexa maritum                  740

imperat, extremo sed abest a munere busti

infelix coniunx nec adhuc a litore longe est.'

sic fatus paruos iuuenis procul aspicit ignes

corpus uile suis nullo custode cremantis.

inde rapit flammas semustaque robora membris                  745

subducit. 'quaecumque es,' ait 'neclecta nec ulli

cara tuo sed Pompeio felicior umbra,

quod iam conpositum uiolat manus hospita bustum,

da ueniam: siquid sensus post fata relictumst,

cedis et ipsa rogo paterisque haec damna sepulchri,                  750

teque pudet sparsis Pompei manibus uri.'

sic fatus plenusque sinus ardente fauilla

peruolat ad truncum, qui fluctu paene relatus

litore pendebat. summas dimouit harenas

et collecta procul lacerae fragmenta carinae                  755

exigua trepidus posuit scrobe. nobile corpus

robora nulla premunt, nulla strue membra recumbunt:

admotus Magnum, non subditus, accipit ignis.

ille sedens iuxta flammas 'o maxime' dixit

'ductor et Hesperii maiestas nominis una,                  760

si tibi iactatu pelagi, si funere nullo

tristior iste rogus, manes animamque potentem

officiis auerte meis: iniuria fati

hoc fas esse iubet; ne ponti belua quicquam,

ne fera, ne uolucres, ne saeui Caesaris ira                  765

audeat, exiguam, quantum potes, accipe flammam

Romana succense manu. fortuna recursus

si det in Hesperiam, non hac in sede quiescent

tam sacri cineres, sed te Cornelia, Magne,

accipiet nostraque manu transfundet in urnam.                  770

interea paruo signemus litora saxo,

ut nota sit busti; siquis placare peremptum

forte uolet plenos et reddere mortis honores,

inueniat trunci cineres et norit harenas

ad quas, Magne, tuum referat caput.' haec ubi fatus,                  775

excitat inualidas admoto fomite flammas.

carpitur et lentum Magnus destillat in ignem

tabe fouens bustum. sed iam percusserat astra

aurorae praemissa dies: ille ordine rupto

funeris attonitus latebras in litore quaerit.                  780

quam metuis, demens, isto pro crimine poenam

quo te fama loquax omnis accepit in annos?

condita laudabit Magni socer inpius ossa:

i modo securus ueniae fassusque sepulchrum

posce caput. cogit pietas inponere finem                  785

officio. semusta rapit resolutaque nondum

ossa satis neruis et inustis plena medullis

aequorea restinguit aqua congestaque in unum

parua clausit humo. tunc, ne leuis aura retectos

auferret cineres, saxo conpressit harenam,                  790

nautaque ne bustum religato fune moueret

inscripsit sacrum semusto stipite nomen:

'hic situs est Magnus'. placet hoc, Fortuna, sepulchrum

dicere Pompei, quo condi maluit illum

quam terra caruisse socer? temeraria dextra,                  795

cur obicis Magno tumulum manesque uagantis

includis? situs est qua terra extrema refuso

pendet in Oceano; Romanum nomen et omne

imperium Magno tumuli est modus: obrue saxa

crimine plena deum. si tota est Herculis Oete                  800

et iuga tota uacant Bromio Nyseia, quare

unus in Aegypto Magni lapis? omnia Lagi

arua tenere potest, si nullo caespite nomen

haeserit. erremus populi cinerumque tuorum,

Magne, metu nullas Nili calcemus harenas.                  805

quod si tam sacro dignaris nomine saxum

adde actus tantos monimentaque maxuma rerum,

adde trucis Lepidi motus Alpinaque bella

armaque Sertori reuocato consule uicta

et currus quos egit eques, commercia tuta                  810

gentibus et pauidos Cilicas maris, adde subactam

barbariem gentesque uagas et quidquid in Euro

regnorum Boreaque iacet. dic semper ab armis

ciuilem repetisse togam, ter curribus actis

contentum multos patriae donasse triumphos.                  815

quis capit haec tumulus? surgit miserabile bustum

non ullis plenum titulis, non ordine tanto

fastorum; solitumque legi super alta deorum

culmina et extructos spoliis hostilibus arcus

haud procul est ima Pompei nomen harena                  820

depressum tumulo, quod non legat aduena rectus,

quod nisi monstratum Romanus transeat hospes.

     noxia ciuili tellus Aegyptia fato,

haud equidem inmerito Cumanae carmine uatis

cautum, ne Nili Pelusia tangeret ora                  825

Hesperius miles ripasque aestate tumentis.

quid tibi, saeua, precer pro tanto crimine, tellus?

uertat aquas Nilus quo nascitur orbe retentus,

et steriles egeant hibernis imbribus agri,

totaque in Aethiopum putres soluaris harenas.                  830

nos in templa tuam Romana accepimus Isim

semideosque canes et sistra iubentia luctus

et quem tu plangens hominem testaris Osirim;

tu nostros, Aegypte, tenes in puluere manes.

tu quoque, cum saeuo dederis iam templa tyranno,                  835

nondum Pompei cineres, o Roma, petisti;

exul adhuc iacet umbra ducis. si saecula prima

uictoris timuere minas, nunc excipe saltem

ossa tui Magni, si nondum subruta fluctu

inuisa tellure sedent. quis busta timebit?                  840

quis sacris dignam mouisse uerebitur umbram?

imperet hoc nobis utinam scelus et uelit uti

nostro Roma sinu: satis o nimiumque beatus,

si mihi contingat manes transferre reuolsos

Ausoniam, si tale ducis uiolare sepulchrum.                  845

forsitan, aut sulco sterili cum poscere finem

a superis aut Roma uolet feralibus Austris

ignibus aut nimiis aut terrae tecta mouenti,

consilio iussuque deum transibis in urbem,

Magne, tuam, summusque feret tua busta sacerdos.                  850

nam quis ad exustam Cancro torrente Syenen

ibit et imbrifera siccas sub Pliade Thebas

spectator Nili, quis rubri stagna profundi

aut Arabum portus mercis mutator Eoae,

Magne, petet, quem non tumuli uenerabile saxum                  855

et cinis in summis forsan turbatus harenis

auertet manesque tuos placare iubebit

et Casio praeferre Ioui? nil ista nocebunt

Llenys per al teu funeral: deu basiliques d,or et tinguessin,

Eres un mort baratet, ara es per la summa robusta

Dins aquest munt Fortuna que ha mort; mes noble a les Ares 

Del triomfaire un txin se rebat a la Libica platja

Als poders tarpeis cent cops qui encensos estafen

Tatxonat en ETRUSC estimen gespes i foldre

Temps ha l,haurà traïcionat que frèvola enfront dels venibles

Alta de marbre absolut dreça ben fixa la prova.

D,un minimissim polsim civilitzacions a pretendre

L,Encosotat, i la pira caurà, i a l,infern que et comprenguin:

Saps convèncer del tot. Ribaran mes segles alegres 

Que no ho cregui ningu assenyalant-los el txin de la merda

I sera Egipte ben be, per ventura, pels nois de netades

Tant com Creta de Deu, pel bust del Gran embustera.

Llibre vuitè 

Ja esvalota l,espieta genet per platges en tràfec

Cites de l,hoste blindat i l,aula rebli espaordida,

Quasi ni temps per a cap complot, ninotada completa

Coincidí de Pel.la a la Llar, dels quals en Acori

Mes relaxat a vellor i moderat que els anys revoltosos

(me,l va parir el guardia del Nil a la fèrtil crescuda

Memfis de buit ritual; en fe del seu sacerdoci

No nomes Apis visqué els lustres de sa Febe estimada)

Veu del complot primera parla: lleialtat honorable

Tira, del seu pare, per guant, i fúnebres honres

Pro prefereix Consell de Maldat, coneixença de Hitlers,

I s,atreveix Pompeu a llit executar-lo Poti.

‘Dret i permis en fabriquen a pler, Ptolemeu, fillsdeputa;

Paga el que deu l,adobada amistat que aguanta’ comença:

‘Els qui Fortuna oprimeix. Fats i deus obrin la porta,

I col els alegrois, dels agrots pira. D,astres la terra

Dista un bon tros, i flames de mar, tal profit de correcte.

Tota la força dels trons morirà, si dependre dels justos

Vol començar, i tombar en respecte d,honest els alcassers.

Es llibertat criminal la qui Estats malvistos preserva

En servei de les dalles el fi. Fer-ho tot a lo bruto

No pas gratis podrem, sino Fent-ho sols, marxi de l,aula

Qui vol esser piadós. Honor i poder estratosfèric 

No van del braç; sempre temera el qui lo bruto fes fàstic.

No pas gratis el Gran vindrà a castigar-te com un nen,

El qui ni dels derrotats fer espai a la nostra ribera

Creu que podràs. Que no ens privi dels trons l'amic a nosaltres,

Son les joguines que tens a l,abast: pel Nil i per Faros,

Si manar t,empereseix, Deixa-ho al putot de ta germana:

Tot Egipte del cert defendrem de les armes llatines.

Diu, reclinat arran de braser: ‘Malhaja el Grandíssim

Conductor i majestat del nom univoca Hesperi,

Tens, si per l,esgarriada del mar, per pures exequies,

Llastima a sobre d,eix foc, esperits i alenada capaços,

Lleva,m aquestes obligacions: injusta matança

M,ho permet, obeeix. Ni del pont una bèstia qualque,

Ni fera o pas ocellots, ni la còlera crua de Cèsar,

Gosara, i remenudeta rebràs, i pots, una calda,

Ben encesa per ma de Roma. Fortuna recursos

Si fes envers Occident, per ací, no pas: lloc els pertoca

Tan reverits cendrers, pero et Cornelia, Magne,

Recobrarà, i de la nostra ma a rabejat-te dins l,urna. 

Entrelentant d,un fi marcare les platges Pedrolo,

Com un traç del pilot. Si hi ha qui la calma dels justos

Vulgui per cas omplir, regressar honestedat del carnatge,

Ell trobarà les cendres, al tronc, entendrà les harenes,

En quines pròpiament, Gran, relati ta testa’. Tal deia, i

Ja la foguera incapaç aplicant-hi la manxa atiava

Rapeix, i lentament estil.la el gran en encensos,

Greix, li caliua els braons. Pero ja ha taladrat les estrelles

Llibre novè

empero el seu esperit no erra entre l,arena Faresa:

Ni uns menudets cendrers tan gran estagnen espectre:

resilienta el cor a holocaust, no exhaust, i se,l xuta,

Pira de degenerats, i se,n va als convexos del Tronant

On negre per tiraestels empalma pulmó referents, i

Tot l,evident entre els terrers i vials de la lluna,

Semidivins esperits colen els quals vàlua fogosa

Intatxables de vius i soferts a l,espadat eter

Feu-los, i l,anima en cercles eterns va ramificar-los,

Mai d,alla per l,or situats ni encens deplorables

Repatriats, d,allí d,ençà que amb llum veritable

S,emplena i estels amollats contempla i planetes,

Fixos del pol, vegé sota quina gran nit que reposen

Nostres clarors, i rigue, a l,empastifada del seu tronc.

D,on sobre el Pla de l,Emati, i enllà de l,ensenya del sàdic

Cèsar, com esbargits estols voleia per la plana,

Vindicador de tot crim en el cor egregi de Brutus

Seia, i a l,irreductible Cato li okupa la pensa.

Hem arribat a la church: per a nacions Líbiques, una,

Possessió dels grenyuts garamants. Tarotero, s,hi dreça, 

Júpiter oracular però no qui foldres dispara

Tal com el nostre sinó l,Hammón de retorta cornada.

allà plaents no li van erigir les Líbiques races

temples ni resplendeix el tresor per gemmes eoes:

mal que per a nacions etíops i pobles aràbics 

afortunats Hammón i pels indis, és Júpiter únic

encara avui un déu és humil: guarda el santuari

inviolat de tresors dels temps a la llarga i el numen 520

d’avis costums sap a l’or romà son temple defendre.

Que en aquests llocs hi ha déus per Líbia ho testimonia

l’únic bosc brostant perquè tot de sorra sedega

el que separa a l,ardent Berenícide torrida Leptis

Ignora fertilitat: solament Hammón toca boscos;

causa del Lluch al lloc una font, que les pols arenoses

ferma i uneix a força d,oneig sotmetre la sorra.

I ni res hi te Febus vetat de la Cresta Suprema

Quan resta equilibrada claror, a tronc no tapa copa

Tan breus al bell mig en raigs bufeteja les ombres

He investigat que aquest es el lloc on el cercle del fondo

Solsticial rebat el gir mitger de lluisses.

Siguis qui siguis, nació distingida per Libica flama,

A Notus l,ombra et recau, la que se,ns escapa per l,Óssa.

Et gentil Cinosura segueix, tu eixuts a l,abisme

Negar et creus els Portals, ni pas cap en el vèrtex tothora

Astre retens exempt d,oceà, es remot l,eix, un i altre,

I la fugida dels senys ho pren tot al mig de la volta.

No han circulat de biaix, ni Escorpí del Toro s,escapa

Recte o be l,Ariet atorga a Balança ses temples

O be ordena suau als Peixos Astreus davallada.

Tal el Bessó, Quiron, i igual que crema el Porteros

Aigualers rabejat i no mes Lleó s,alça que l,Urna.

Era a la llinda plantat el poble, encàrrec d,Aurora,

Júpiter Cornicopios pel tust nous Fats xerrotaven.

Pero al Llatí cediren senyor, i Cato els seus camarades

Preguen experimentes famós a la Libica volta,

El poder, del record de tan llargs segles judiqui.

Màxim animador a desxifrar veus inspiradores

Resulta Labie, que era: ‘Sort et planta’ comença:

‘I fortuna del tur els vults de màgia infinita i

Reflexions divinals, de tant duc podem aprofitar-nos

Per la Sirte, i d,engrinys ens do conaixer el repòquer,

Car en qui confiare els suprems secrets comprometre

I enfilar pas mes que al Sant Cato veritables?

Cert Que la vida tostemps l,entrempes a l, altivolada

Lleialtat i ets càlid a Deu. Donen, mira, de parla amb

Júpiter l,ocasió, dispara als Fats del malastre

Cèsar i tot pairals sacseja les modes futures,

Del seu dret a les gents usar i les lleis sera facil

O esbatussades civils s,han perdut? Ton chor de sagrada

Parla ompliras, de seca virtut l,amic, a lo menos,

Examina virtut i exigeix l,honesta persona.’

Ell, de Deu ple a la pensa silent, qui sempre acompanya,

Dignes dissemina als retrets del Chor les paraules:

‘Que inquirir, Labie, desitges? Que lliure en batusses

Suïcidar- me millor que veure l,Estat prefereixo,

Que sigui nostra la breu, be l,edat, no dissembla, mes llarga,

Que perjudica cap força el bonet, Fortuna esgarria

En oposar-s,hi virtut els enuigs, a lloança desitjo

I basta i per mai l,honest no acreixen els èxits?

Ho se tot, ni Hammon no pot dipositar-ho mes fondo:

Tots ens som adherits als suprems, si l,església calla

No fem res, no en fe del gran Deu, ni de classe de parles

Manca el poder, i digué, un sol cop, al naixer, el Factor, que

Toca saber a cadascú. Encapritxat d,infèrtils arenes

Era poeta de pocs i colga en pols el veritable 

Es que hi ha estatge de Deu sino terra pont i ventisca i

Celestial virtut? Els suprems, per que els recerquem lluny?

Júpiter es tothora els teus ulls, tothora els teus braços

Tarot necessitarà el cagadubtes tostemps de la tarda

Indecís si farà sol. A mi cap oracles concreten

Mes que, concreta, la Mort. Temeros i abrivat, sucumbeixen 

Basta aixo d,haver Júpiter fet! Tal ell conversava

Guarda la fe de la church i s,enretira de l,ara

Sense contemplacions, per a tots, Hammon abandona.

Catàleg de les Serps

Per que l,aire Libis exhala pestes enormes

Dispersaire de morts o que feu que en erms verinosos

Potineges Natura amb secrets ni l,esforç ni l,estudi

Nostres no valen saber, tret que, per la raó veritable

Ha entabanat els temps un cuento escampat pel planeta:

Pels termenals extrems de Líbia, on l,àrida terra 

va a recollir l'oceà bullent del sol que declina 

l,erm rebullit s'estengué de Medusa, filla de Forcis, 

no arrecerat amb tofa d,arbrells, no moll de llaurada, 

ans enasprit pels rocs dardats pel get de la jefa. 

En tal cossa, primer, hi aporta, malfactora Natura, 

pesta cruel: sortint d'aquelles gorges etziben

insuportables xiulets les serps de galta vibratil.

Elles donaven plaer assotant el coll a Medusa; 

a la manera de crins delicades li broten a lloure 

per les espatlles, dreçant-se del front nefast, colobretes: 

raja un verí viperí llavors que es passa la pinta. 

Té per a tots sens risc això, la infausta Medusa: 

Mira, tu pots.  Car qui dels llavis i get de tal monstre

Pot tenir por? Ja qui, dels qui amb ull fita directe  

Concedirà Medusa morir? Li vacil.les i mata

i ve abans que la por i artells i l'ànima furta 

mors i no exhalat, sota l'os, l'esperit se t,entrempa. 

Duia la tofa d'Eumènides únicament bogeria; 

Cèrber, pel cant d'Orfeu, cessa el tuneig i l,estrèpit 

quan la vencé, i la vegé! l'Amfitrioníada a l'hidra: 

Fàstic d,eix monstre tingué el parent i déu secundari, 

Forcis, del mar, i la mare Cetó i les mateixes germanes 

Gòrgones; amenaçar pogué aquest el mar i la volta 

Amb inoit torpor i fer tot l’univers una pedra. 

Queien de dalt del cel, cop i sobte feixucs, els pit rojos; 

feres als rocs es van encastar; tota gent, qui vivia

Vora els Etíops veïns, s’enrigidiren en marbre. 

Cap animal no sofreix la visió i enrere escampades 

àdhuc les serps de sa pròpia Gòrgona eviten el rostre. 

D'Atlas Tità dempeus Als pilars Hesperis dreçant-se 

ella va fer-ne un pedret i llavors que el cel aterrien, 

temps era temps, gegants sobre serp Flegrea aixecant-se 

els erigí en pujols i dels déus la guerra salvatge 

Gòrgona des del mig del pit de Pal•la finia. 

Pel que a Perseu, d'un nimb preciós i de Dànae prole,

en succeir el trasllat amb ses Parràssies ales 

d'Àrcade cítara l'inventor i d'oliosa palestra

i com a alat sobtat, Ci1•lènida pren simitarra, 

la simitarra. per mort d'un altre portent arrosada, 

ja el guardià abatut de la jònega a Júpiter cara, 

casta enviava socors al germà Pal.la, al pilot, tot

emparaulant-ne el cap, als confins de terra Libissa; 

va ordenar a Perseu virar a l,'eixida Febea 

esbiaixats els vols, solcar de Gòrgona els regnes 

i un escut de bronze fulgent li lliura a sinistra

Be aconsellant per ell poder-s'hi veure Medusa. 

D'ella el sopor que l'etern repòs, en mort, adjudicava,

no s'apodera del tot: gran part de la crin deixondida

i, baluard del cap, hidres arravatant-li la cara;; 

part jau damunt la tenebra dels ulls i enmig de la geta.

Pal•las mateix dirigeix l'astorat. Tremibunda la destra 

Dreça a Perseu avertit Cil.lenida, la simitarra, 

Ara que romp el centre papat del coll co1•lobrífer. 

l quina cara posà, en el cap colpida per nafra, 

Gòrgona, amb ferro hamat! I quant de verí que els seus llavis, 

Crec que van engegar i quantíssima mort que els ulls donen! 

No pot ni Pal•la mirar. Glaçats s 'haurien els rostres 

quan es girà Perseu, si no fos que Tritònia havia 

totes les crins escampat i cobert la faç amb col•lobres. 

Fuig cap al cel, així, l'alat amb Gòrgona presa. 

Feia drecera, ben cert, aquell i més pròxim solcava 

l'aire si anava tallant pel mig dels pobles d'Europa: 

Pal•la que no fes mal, manà, a les fructíferes terres 

i respectes les gents. Car qui, amb tanta d'alada, 

no miraria al cel? Gira cua l'alat anb el Zèfir 

i sobre Líbia va, que amb cap cultiu treballada 

és a mercè de Febos i estels. N'abrusa la terra 

l'òrbita, i prem, del sol. Ni més alta en cap altre paratge 

cau cap al cel la nit, prohibint el curs de la lluna, 

sense pensar en cap  vagues revolts tot dret si lluisses 

va recorrent ni defuig a migjorn o a Bòreas l'ombra. 

Erma, però, la terra d'allí i les planes fecundes 

per a cap bé, ja el suc verinós que estil•la Medusa 

reben, i d'una salvatge sang els rous horrorosos 

que incrementà la calor i cogué en l'arena polsosa. 

Aquí, el verí primer que el cap separà de la sorra 

féu alçar, de coll inflat, un àspid hipnòtic: 

és on caigué més sang i d'una espessa metzina 

el degoteig: cap altra serp no és més concentrada. 

Ella, que vol calor, no passa a zona més freda 

per un instint, i fins al Nil mesura l'arena; 

però (i quin mirament de lucre tindrem?) unes pestes 

Líbiques importem i hem fet un saldo de l'àspid. 

Però per no deixar als dissortats que la sang romancegi 

grossa 1'hemòrroïs ha obert una escamifera espira 

Nat per a sojornar els pradells d,enigmàtica Sirte, 

surt el quersidre i, qui fuma al camí caminant, els quelidres, 

i qui tot temps haurà de lliscar en recta línia, el cencris: 

pinten la panxa d'aquest, tutifrutti, moltes més taques 

que acolorida amb esquitxos petits serpentina Tebana. 

I concolor tal com indistint de la sorra cremada 

l'hammòdites i torquint l'espinada els cerastes errivols

tal com l'escítale: muda la pell encara avui dia 

Sola quan és gebrat. I la dípsade ardent i ara encara 

qui vers un cap bessó rellisca, feixuga amfisbena,

i solladora d'estanys la nàtrice i jàculs que planen

i qui té prou fent solcs pel camí amb la cua, el parias

i esbatanant, el préster voraç, la boca fumosa 

i qui dissol amb el cos l'ossam, el putrefactor seps;

i qui xiulets escampa  aterrint la resta de plagues, 

mata en prefaci al verí, la turba sencera remota 

amplament te el basilisc, i governa a la sorra deserta. 

Com ara a tu, que serpeges arreu com a numen innocu, 

que d'un fulgor, dragó, com d'or esclates, en canvi 

l'Àfrica ardent mortífer et fa: t'envoles amb ales 

a l'airecel elevat i seguint arment de tot tipus 

romps amb l'assot, quan t'hi has abraçat, uns braus gegantescos 

ni l'elefant, per gros, és segur: dónes mort a tot ésser 

ni cap verins per a fats no t,es necessari culpables. 

Entre tals mals mena el soldat, i seca carrera 

Posa en el mapa Cató veient tants llastimosissims 

fats dels seus i insòlites morts amb nafra petita. 

Aule, el portaestendard, un noi de vena Tirrena, 

va trepitjar una dípsade que, retrògrada a l,acte,

torta de cap, el va pessigar; amb prou feina hi havia 

percepció de dent o dolor, i la cara no deia 

l'hostilitat de mort i res no amenaçava la nafra.

Mira: el verí penetra callat i corrou la medul•la 

flama voraç que encén amb càlida pesta l'entranya:

l,aigua que abraça els òrgans vitals s'escampa, la plaga 

xucla; en un sec paladar comença a torrar-li la llengua. 

Una suor que socórrer pogués els braços exhaustos

Manca, i fins dels ulls la veta de llàgrimes marxa. 

Ni d'un Cató consternat el seny ni decòrum del càrrec 

Obsten, pas, el noi ardent peque tiri per terra

els estendards, que embogit recerqués per tots els ribatges 

aigües que dins del cor el verí assedegat reclamava. 

Fins si arribés al Tànais, ell, i al Ròdan i Padus 

fins bevent-se el Nil errant per camps, cremaria. 

Líbia prengue part en la mort i del fat una fama 

dípsade té la menor, per la torrida terra aplaudida. 

Cerca amb deler la veta del fons de l,arena escatada; 

torna a les Sirtes després i rep el corrent amb els llavis: 

li ve de gust el líquid marí p'rò tampoc no li basta 

i no s,adona la mena de fat, la mort per metzina 

sinó que creu en la set: obrir ses venes inflades 

va suportar i de la pròpia sang omplir-se la boca.

Ràpid manà Cató alçar els estendards: a ningú deixà aprendre

Que la set pot això. Però més repulsiva que l'altre 

era una mort a la vista, i al pobre Sabel, a la cama, 

se li aferrà un petit seps; tot i fix amb dent retorçada 

ell se,n desfà amb la mà i el clavà amb la pica a la sorra. 

Breu de llargària, serp, però tant com ella cap altra 

no posseeix d,assassí. De prop, entorn de la nafra, 

fuig rapinyada la pell i els pàl•lids ossos ensenya;

Al eixamplar-se el clot, sens cos una nua ferida. 

Neden els òrgans en pus, es fon el panxell, i s,hi troba

sense cobert el genoll i tot muscle també de les cuixes 

ja s'aigualeix; 1'engonal estil•la licor atzabeja, 

peta la pell que el ventre té tensionat i fluiexen

vísceres, ni brota en rao al que del cos s'esperava 

fins al sòl, sinó els membres torra metzina salvatge 

i aquella mort en un mínim de pus tot va reduir-ho. 

Tot el que és l'home ho obrí el tarannà nefast de la pesta: 

tant l'estructra dels flancs, els vincles dels nervis, el còncau 

pit, com tot allò per fibra vital que s'oculta 

mostra la mort. Tant braços forts com espatlles regalen, 

coll i testa flueix. Per càlid migjorn no més ràpid 

jau desfeta la neu ni el sol ha de fondre la cera. 

Poc fóra dir que el cos consumit en pus dissolia:

Flama ho pot, però quina foguera prengué també els ossos? 

Ells fins i tot se'n van seguint, fetes pols, les medul•1es: 

no van deixar d'un fat apressat romandre vestigi. 

És per a tu la palma de dany entre pestes del Cínips: 

totes les serps ens roben l'alè, tu sola el cadàver. 

Mira: apareix un tipus divers a la mort aigualida. 

Conrador del terreny marsi, Nasidi, 

Prester catxondo el fereix. Rubor de foc li va encendre 

tota la faç: tesant la pell esborrava l'aspecte 

tot confonent-ho la inflor. Eixit d'humana mesura 

força major que el cos sencer, sobre tots els seus membres

és exhalat el pus, atacant per tot la metzina; 

l'home és ocult, immers al fons d'un cúmul de cossa, 

ja la cuirassa no pot tenir un pit que creix i que tiba. 

No sobreïx així en un'olla encesa de coure 

El pilot d,ona escumós, ni al buf del Caure la vela 

Corba pas tant els plecs; ja lloc no atorguen als tumids 

braços un globus amorf, un tronc de massa confosa. 

No tocat pels becs de les aus, oferint a les feres 

no sense pena banquet, no gosen dur-lo a sepulcre: 

fugen del cos no encara cessant el ritme de créixer. 

Paren major espectacle, però, les Líbiques pestes. 

Va estampar, una hemòrroïs aspra, la dent sobre Tul•lus, 

d'ànim fogós un noi que mostrà a Cató pleitesia. 

I tal sol un simulacre  vessar en mesura igualada 

l'aspersió del Corici safrà, així tota la cossa

deixa anar en un moment per sang la roja metzina. 

Era la sang el plor. Qualsevol sortida que el líquid 

sap, d'allí raja sang a balquena: els llavis s'inunden 

i les obertes narius, enrogeix la suor i tot article 

raja de vasos curulls: el cos sencer és una nafra. 

Pel que fa a tu, pobre Lleu, la sang gelada t'obtura 

gràcies a serp Nilíaca el cor, provant queixalada

sense dolor, la mort que et duu una sobtada calitja 

reps i en el son visites avall les ombres col.leguis. 

Amb tan ràpida mort no arriba a corrompre les copes 

tret d'un fust funest, que simula la verga Sabea, 

aquell verí en madurar que recullen mafiosos Xiïtes. 

Mira feroç com lluny de l'estèril trempeig d'una soca 

s'ha retorçat i tirat una serp (dita a l'Àfrica jàcul) 

i pel cabolo de'n Pau, taladrant-li la templa, fugia. 

Res no hi ha fet el verí: el seu fat l,ha begut amb la nafra. 

S'ha demostrat que lent que vola el roc de la fona, 

com de calmós que brunz l,aire romput d'una Escítica fletxa. 

Quin profit fa a en Murrus fitar el basilisc amb una asta? 

Dissortat! Veloç el verí recorre la pica 

i se li adreça a la mà que al punt ell en persona amb l'espasa 

desenbeinada fereix i d'un cop del braç la separa 

tot veient de la pròpia mort l'exemple patètic, 

resta segur en matant-hi la mà. Qui els fats sospitava

que l'escorpí posseeix o la força de mort apressada? 

Ell per un recte flagell cruel, que amenaça amb uns nusos,

Testimonia tot cel, d'Orió vençut dugué l'honra. 

Qui  trepitjar pot témer els caus, salpuga, que habites? 

Dret al seu fus també et dónen a tu les germanes de l,Ombra. 

Llibre desè 

M. ANNAEI LVCANI BELLI CIVILIS LIBER DECIMVS

Tan bon punt al Tros de Pompeu a encalç de la grenya

Atenye i ben calciga revantxistes Cesar arenes,

seu a parlar fortuna amb el duc i el fat de l,egipte

Malfactor, i el tron sots armes romanes de Lagos,

Gitarem o robara a l,univers Memfitica espasa

Els culs del batedor i del batut. La teva ombra era amiga,

Magne, tui socerum rapuere a sanguine manes,

ne populus post te Nilum Romanus amaret.

inde Paraetoniam fertur securus in urbem

pignore tam saeui sceleris sua signa secutam.                  10

sed fremitu uolgi fasces et iura querentis

inferri Romana suis discordia sensit

pectora et ancipites animos, Magnumque perisse

non sibi. tum uoltu semper celante pauorem

intrepidus superum sedes et templa uetusti                  15

numinis antiquas Macetum testantia uires

circumit, et nulla captus dulcedine rerum,

non auro cultuque deum, non moenibus urbis,

effossum tumulis cupide descendit in antrum.

illic Pellaei proles uaesana Philippi,                  20

felix praedo, iacet, terrarum uindice fato

raptus: sacratis totum spargenda per orbem

membra uiri posuere adytis; fortuna pepercit

manibus, et regni durauit ad ultima fatum.

nam sibi libertas umquam si redderet orbem                  25

ludibrio seruatus erat, non utile mundo

editus exemplum, terras tot posse sub uno

esse uiro. Macetum fines latebrasque suorum

deseruit uictasque patri despexit Athenas,

perque Asiae populos fatis urguentibus actus                  30

humana cum strage ruit gladiumque per omnis

exegit gentes, ignotos miscuit amnes

Persarum Euphraten, Indorum sanguine Gangen,

terrarum fatale malum fulmenque quod omnis

percuteret pariter populos et sidus iniquum                  35

gentibus. Oceano classes inferre parabat

exteriore mari. non illi flamma nec undae

nec sterilis Libye nec Syrticus obstitit Hammon.

isset in occasus mundi deuexa secutus

ambissetque polos Nilumque a fonte bibisset:                  40

occurrit suprema dies, naturaque solum

hunc potuit finem uaesano ponere regi;

qui secum inuidia, quo totum ceperat orbem,

abstulit imperium, nulloque herede relicto

totius fati lacerandas praebuit urbes.                  45

sed cecidit Babylone sua Parthoque uerendus.

pro pudor, Eoi propius timuere sarisas

quam nunc pila timent populi. licet usque sub Arcton

regnemus Zephyrique domos terrasque premamus

flagrantis post terga Noti, cedemus in ortus                  50

Arsacidum domino. non felix Parthia Crassis

exiguae secura fuit prouincia Pellae.

     iam Pelusiaco ueniens a gurgite Nili

rex puer inbellis populi sedauerat iras,

obside quo pacis Pellaea tutus in aula                  55

Caesar erat, cum se parua Cleopatra biremi

corrupto custode Phari laxare catenas

intulit Emathiis ignaro Caesare tectis,

dedecus Aegypti, Latii feralis Erinys,

Romano non casta malo. quantum inpulit Argos                  60

Iliacasque domos facie Spartana nocenti,

Hesperios auxit tantum Cleopatra furores.

terruit illa suo, si fas, Capitolia sistro

et Romana petit inbelli signa Canopo

Caesare captiuo Pharios ductura triumphos;                  65

Leucadioque fuit dubius sub gurgite casus,

an mundum ne nostra quidem matrona teneret.

hoc animi nox illa dedit quae prima cubili

miscuit incestam ducibus Ptolemaida nostris.

quis tibi uaesani ueniam non donet amoris,                  70

Antoni, durum cum Caesaris hauserit ignis

pectus? et in media rabie medioque furore

et Pompeianis habitata manibus aula

sanguine Thessalicae cladis perfusus adulter

admisit Venerem curis, et miscuit armis                  75

inlicitosque toros et non ex coniuge partus.

pro pudor, oblitus Magni tibi, Iulia, fratres

obscaena de matre dedit, partesque fugatas

passus in extremis Libyae coalescere regnis

tempora Niliaco turpis dependit amori,                  80

dum donare Pharon, dum non sibi uincere mauolt.

quem formae confisa suae Cleopatra sine ullis

tristis adit lacrimis, simulatum compta dolorem

qua decuit, ueluti laceros dispersa capillos,

et sic orsa loqui: 'siqua est, o maxime Caesar,                  85

nobilitas, Pharii proles clarissima Lagi,

exul in aeternum sceptris depulsa paternis,

ni tua restituit ueteri me dextera fato,

conplector regina pedes. tu gentibus aequum

sidus ades nostris. non urbes prima tenebo                  90

femina Niliacas: nullo discrimine sexus

reginam scit ferre Pharos. lege summa perempti

uerba patris, qui iura mihi communia regni

et thalamos cum fratre dedit. puer ipse sororem,

sit modo liber, amat; sed habet sub iure Pothini                  95

adfectus ensesque suos. nil ipsa paterni

iuris inire peto: culpa tantoque pudore

solue domum, remoue funesta satellitis arma

et regem regnare iube. quantosne tumores

mente gerit famulus! Magni ceruice reuolsa                  100

iam tibi, sed procul hoc auertant fata, minatur.

sat fuit indignum, Caesar, mundoque tibique

Pompeium facinus meritumque fuisse Pothini.'

     nequiquam duras temptasset Caesaris aures:

uoltus adest precibus faciesque incesta perorat.                  105

exigit infandam corrupto iudice noctem.

pax ubi parta ducis donisque ingentibus empta est,

excepere epulae tantarum gaudia rerum,

explicuitque suos magno Cleopatra tumultu

nondum translatos Romana in saecula luxus.                  110

ipse locus templi, quod uix corruptior aetas

extruat, instar erat, laqueataque tecta ferebant

diuitias crassumque trabes absconderat aurum.

nec summis crustata domus sectisque nitebat

marmoribus, stabatque sibi non segnis achates                  115

purpureusque lapis, totaque effusus in aula

calcabatur onyx; hebenus Mareotica uastos

non operit postes sed stat pro robore uili,

auxilium non forma domus. ebur atria uestit,

et suffecta manu foribus testudinis Indae                  120

terga sedent, crebro maculas distincta zmaragdo.

fulget gemma toris, et iaspide fulua supellex

<stat mensas onerans, uariaque triclinia ueste>                  122a

strata micant, Tyrio cuius pars maxima fuco

cocta diu uirus non uno duxit aeno,

pars auro plumata nitet, pars ignea cocco,                  125

ut mos est Phariis miscendi licia telis.

tum famulae numerus turbae populusque minister.

discolor hos sanguis, alios distinxerat aetas;

haec Libycos, pars tam flauos gerit altera crines

ut nullis Caesar Rheni se dicat in aruis                  130

tam rutilas uidisse comas; pars sanguinis usti

torta caput refugosque gerens a fronte capillos;

nec non infelix ferro mollita iuuentus

atque exsecta uirum: stat contra fortior aetas

uix ulla fuscante tamen lanugine malas.                  135

     discubuere illic reges maiorque potestas

Caesar; et inmodice formam fucata nocentem,

nec sceptris contenta suis nec fratre marito,

plena maris rubri spoliis, colloque comisque

diuitias Cleopatra gerit cultuque laborat.                  140

candida Sidonio perlucent pectora filo,

quod Nilotis acus conpressum pectine Serum

soluit et extenso laxauit stamina uelo.

dentibus hic niueis sectos Atlantide silua

inposuere orbes, quales ad Caesaris ora                  145

nec capto uenere Iuba. pro caecus et amens

ambitione furor, ciuilia bella gerenti

diuitias aperire suas, incendere mentem

hospitis armati. non sit licet ille nefando

Marte paratus opes mundi quaesisse ruina;                  150

pone duces priscos et nomina pauperis aeui

Fabricios Curiosque graues, hic ille recumbat

sordidus Etruscis abductus consul aratris:

optabit patriae talem duxisse triumphum.

     infudere epulas auro, quod terra, quod aer,                  155

quod pelagus Nilusque dedit, quod luxus inani

ambitione furens toto quaesiuit in orbe

non mandante fame; multas uolucresque ferasque

Aegypti posuere deos, manibusque ministrat

Niliacas crystallos aquas, gemmaeque capaces                  160

excepere merum, sed non Mareotidos uuae,

nobile sed paucis senium cui contulit annis

indomitum Meroe cogens spumare Falernum.

accipiunt sertas nardo florente coronas

et numquam fugiente rosa, multumque madenti                  165

infudere comae quod nondum euanuit aura

cinnamon externa nec perdidit aera terrae,

aduectumque recens uicinae messis amomon.

discit opes Caesar spoliati perdere mundi

et gessisse pudet genero cum paupere bellum                  170

et causas Martis Phariis cum gentibus optat.

     postquam epulis Bacchoque modum lassata uoluptas

inposuit, longis Caesar producere noctem

inchoat adloquiis, summaque in sede iacentem

linigerum placidis conpellat Acorea dictis.                  175

'o sacris deuote senex, quodque arguit aetas

non neclecte deis, Phariae primordia gentis

terrarumque situs uolgique edissere mores

et ritus formasque deum; quodcumque uetustis

insculptum est adytis profer, noscique uolentes                  180

prode deos. si Cecropium sua sacra Platona

maiores docuere tui, quis dignior umquam

hoc fuit auditu mundique capacior hospes?

fama quidem generi Pharias me duxit ad urbes,

sed tamen et uestri; media inter proelia semper                  185

stellarum caelique plagis superisque uacaui,

nec meus Eudoxi uincetur fastibus annus.

sed, cum tanta meo uiuat sub pectore uirtus,

tantus amor ueri, nihil est quod noscere malim

quam fluuii causas per saecula tanta latentis                  190

ignotumque caput: spes sit mihi certa uidendi

Niliacos fontes, bellum ciuile relinquam.'

finierat, contraque sacer sic orsus Acoreus:

     'fas mihi magnorum, Caesar, secreta parentum

edere ad hoc aeui populis ignota profanis.                  195

sit pietas aliis miracula tanta silere;

ast ego caelicolis gratum reor ire per omnis

hoc opus et sacras populis notescere leges.

sideribus, quae sola fugam moderantur Olympi

occurruntque polo, diuersa potentia prima                  200

mundi lege data est. sol tempora diuidit aeui,

mutat nocte diem, radiisque potentibus astra

ire uetat cursusque uagos statione moratur;

luna suis uicibus Tethyn terrenaque miscet;

frigida Saturno glacies et zona niualis                  205

cessit; habet uentos incertaque fulmina Mauors;

sub Ioue temperies et numquam turbidus aer;

at fecunda Venus cunctarum semina rerum

possidet; inmensae Cyllenius arbiter undaest.

hunc ubi pars caeli tenuit, qua mixta Leonis                  210

sidera sunt Cancro, rapidos qua Sirius ignes

exerit et uarii mutator circulus anni

Aegoceron Cancrumque tenet, cui subdita Nili

ora latent, quae cum dominus percussit aquarum

igne superiecto, tunc Nilus fonte soluto,                   215

exit ut Oceanus lunaribus incrementis,

iussus adest, auctusque suos non ante coartat

quam nox aestiuas a sole receperit horas.

     uana fides ueterum, Nilo, quod crescat in arua,

Aethiopum prodesse niues. non Arctos in illis                  220

montibus aut Boreas. testis tibi sole perusti

ipse color populi calidique uaporibus Austri.

adde quod omne caput fluuii, quodcumque soluta

praecipitat glacies, ingresso uere tumescit

prima tabe niuis: Nilus neque suscitat undas                  225

ante Canis radios nec ripis alligat amnem

ante parem nocti Libra sub iudice Phoebum.

inde etiam leges aliarum nescit aquarum,

nec tumet hibernus, cum longe sole remoto

officiis caret unda suis: dare iussus iniquo                  230

temperiem caelo mediis aestatibus exit

sub torrente plaga, neu terras dissipet ignis

Nilus adest mundo contraque incensa Leonis

ora tumet Cancroque suam torrente Syenen

inploratus adest, nec campos liberat undis                  235

donec in autumnum declinet Phoebus et umbras

extendat Meroe. quis causas reddere possit?

sic iussit natura parens discurrere Nilum,

sic opus est mundo. Zephyros quoque uana uetustas

his ascripsit aquis, quorum stata tempora flatus                  240

continuique dies et in aera longa potestas,

uel quod ab occiduo depellunt nubila caelo

trans Noton et fluuio cogunt incumbere nimbos,

uel quod aquas totiens rumpentis litora Nili

adsiduo feriunt coguntque resistere fluctu:                  245

ille mora cursus aduersique obice ponti

aestuat in campos. sunt qui spiramina terris

esse putent magnosque cauae conpagis hiatus.

commeat hac penitus tacitis discursibus unda

frigore ab Arctoo medium reuocata sub axem,                  250

cum Phoebus pressit Meroen tellusque perusta

illuc duxit aquas; trahitur Gangesque Padusque

per tacitum mundi: tunc omnia flumina Nilus

uno fonte uomens non uno gurgite perfert.

rumor ab Oceano, qui terras alligat omnes,                  255

exundante procul uiolentum erumpere Nilum

aequoreosque sales longo mitescere tractu.

nec non Oceano pasci Phoebumque polosque

credimus: hunc, calidi tetigit cum bracchia Cancri,

sol rapit, atque undae plus quam quod digerat aer                  260

tollitur; hoc noctes referunt Niloque profundunt.

ast ego, si tantam ius est mihi soluere litem,

quasdam, Caesar, aquas post mundi sera peracti

saecula concussis terrarum erumpere uenis

non id agente deo, quasdam conpage sub ipsa                  265

cum toto coepisse reor, quas ille creator

atque opifex rerum certo sub iure coercet.

     quae tibi noscendi Nilum, Romane, cupido est,

et Phariis Persisque fuit Macetumque tyrannis,

nullaque non aetas uoluit conferre futuris                  270

notitiam; sed uincit adhuc natura latendi.

summus Alexander regum, quem Memphis adorat,

inuidit Nilo, misitque per ultima terrae

Aethiopum lectos: illos rubicunda perusti

zona poli tenuit; Nilum uidere calentem.                  275

uenit ad occasus mundique extrema Sesostris

et Pharios currus regum ceruicibus egit;

ante tamen uestros amnes, Rhodanumque Padumque,

quam Nilum de fonte bibit. uaesanus in ortus

Cambyses longi populos peruenit ad aeui,                  280

defectusque epulis et pastus caede suorum

ignoto te, Nile, redit. non fabula mendax

ausa loqui de fonte tuo est. ubicumque uideris

quaereris, et nulli contingit gloria genti

ut Nilo sit laeta suo. tua flumina prodam,                  285

qua deus undarum celator, Nile, tuarum

te mihi nosse dedit. medio consurgis ab axe;

ausus in ardentem ripas attollere Cancrum

in Borean is rectus aquis mediumque Booten

(cursus in occasus flexu torquetur et ortus,                   290

nunc Arabum populis, Libycis nunc aequus harenis),

teque uident primi, quaerunt tamen hi quoque, Seres,

Aethiopumque feris alieno gurgite campos,

et te terrarum nescit cui debeat orbis.

arcanum natura caput non prodidit ulli,                  295

nec licuit populis paruum te, Nile, uidere,

amouitque sinus et gentes maluit ortus

mirari quam nosse tuos. consurgere in ipsis

ius tibi solstitiis, aliena crescere bruma

atque hiemes adferre tuas, solique uagari                  300

concessum per utrosque polos. hic quaeritur ortus,

illic finis aquae. late tibi gurgite rupto

ambitur nigris Meroe fecunda colonis,

laeta comis hebeni, quae quamuis arbore multa

frondeat aestatem nulla sibi mitigat umbra,                  305

linea tam rectum mundi ferit illa Leonem.

inde plagas Phoebi damnum non passus aquarum

praeueheris sterilesque diu metiris harenas,

nunc omnes unum uires collectus in amnem,

nunc uagus et spargens facilem tibi cedere ripam.                  310

rursus multifidas reuocat piger alueus undas,

qua dirimunt Arabum populis Aegyptia rura

regni claustra Philae. mox te deserta secantem,

qua iungunt nostrum rubro commercia ponto,

mollis lapsus agit. quis te tam lene fluentem                  315

moturum totas uiolenti gurgitis iras,

Nile, putet? sed, cum lapsus abrupta uiarum

excepere tuos et praecipites cataractae

ac nusquam uetitis ullas obsistere cautes

indignaris aquis, spuma tunc astra lacessis,                  320

cuncta fremunt undis, ac multo murmure montis

spumeus inuitis canescit fluctibus amnis.

hinc, Abaton quam nostra uocat ueneranda uetustas,

terra potens primos sentit percussa tumultus

et scopuli, placuit fluuii quos dicere uenas,                  325

quod manifesta noui primum dant signa tumoris.

hinc montes natura uagis circumdedit undis,

qui Libyae te, Nile, negent; quos inter in alta

it conualle tacens iam moribus unda receptis.

prima tibi campos permittit apertaque Memphis                  330

rura modumque uetat crescendi ponere ripas.'

     sic uelut in tuta securi pace trahebant

noctis iter mediae. sed non uaesana Pothini

mens inbuta semel sacra iam caede uacabat

a scelerum motu: Magno nihil ille perempto                  335

iam putat esse nefas; habitant sub pectore manes

ultricesque deae dant in noua monstra furorem.

dignatur uiles isto quoque sanguine dextras

quo Fortuna parat uictos perfundere patres,

poenaque ciuilis belli, uindicta senatus                  340

paene data est famulo. procul hoc auertite, fata,

crimen, ut haec Bruto ceruix absente secetur.

in scelus it Pharium Romani poena tyranni,

exemplumque perit. struit audax inrita fatis

nec parat occultae caedem committere fraudi                  345

inuictumque ducem detecto Marte lacessit.

tantum animi delicta dabant, ut colla ferire

Caesaris et socerum iungi tibi, Magne, iuberet;

atque haec dicta monet famulos perferre fideles

ad Pompeianae socium sibi caedis Achillam,                  350

quem puer inbellis cunctis praefecerat armis

et dederat ferrum, nullo sibi iure retento,

in cunctos in seque simul. 'tu mollibus' inquit

'nunc incumbe toris et pinguis exige somnos:

inuasit Cleopatra domum, nec prodita tantum est                  355

sed donata Pharos. cessas accurrere solus

ad dominae thalamos? nubit soror inpia fratri,

nam Latio iam nupta duci est, interque maritos

discurrens Aegypton habet Romamque meretur.

expugnare senem potuit Cleopatra uenenis:                  360

crede, miser, puero, quem nox si iunxerit una

et semel amplexus incesto pectore passus

hauserit obscaenum titulo pietatis amorem,

meque tuumque caput per singula forsitan illi

oscula donabit. crucibus flammisque luemus                  365

si fuerit formonsa soror. nil undique restat

auxilii: rex hinc coniunx, hinc Caesar adulter.

et sumus, ut fatear, tam saeua iudice sontes:

quem non e nobis credit Cleopatra nocentem

a quo casta fuit? per te quod fecimus una                  370

perdidimusque nefas, perque ictum sanguine Magni

foedus, ades; subito bellum molire tumultu,

inrue; nocturnas rumpamus funere taedas

crudelemque toris dominam mactemus in ipsis

cum quocumque uiro. nec nos deterreat ausis                  375

Hesperii fortuna ducis, quae sustulit illum

inposuitque orbi: communis gloria nobis,

nos quoque sublimes Magnus facit. aspice litus,

spem nostri sceleris; pollutos consule fluctus

quid liceat nobis, tumulumque e puluere paruo                  380

aspice Pompei non omnia membra tegentem.

quem metuis, par huius erat. non sanguine clari

(quid refert?) nec opes populorum et regna mouemus:

ad scelus ingentis fati sumus. attrahit illos

in nostras fortuna manus: en, altera uenit                  385

uictima nobilior. placemus caede secunda

Hesperias gentes: iugulus mihi Caesaris haustus

hoc praestare potest, Pompei caede nocentis

ut populus Romanus amet. quid nomina tanta

horremus uiresque ducis, quibus ille relictis                  390

miles erit? nox haec peraget ciuilia bella

inferiasque dabit populis et mittet ad umbras

quod debetur adhuc mundo caput. ite feroces

Caesaris in iugulum; praestet Lagea iuuentus

hoc regi, Romana sibi. tu parce morari.                  395

plenum epulis madidumque mero Venerique paratum

inuenies: aude, superi tot uota Catonum

Brutorumque tibi tribuent.' non lentus Achillas

suadenti parere nefas haud clara mouendis,

ut mos, signa dedit castris nec prodidit arma                  400

ullius clangore tubae: temere omnia saeui

instrumenta rapit belli. pars maxima turbae

plebis erat Latiae, sed tanta obliuio mentis

cepit in externos corrupto milite mores

ut duce sub famulo iussuque satellitis irent                  405

quos erat indignum Phario parere tyranno.

nulla fides pietasque uiris qui castra secuntur,

uenalesque manus; ibi fas ubi proxima merces:

aere merent paruo, iugulumque in Caesaris ire

non sibi dant. pro fas! ubi non ciuilia bella                  410

inuenit imperii fatum miserabile nostri?

Thessaliae subducta acies in litore Nili

more furit patrio. quid plus te, Magne, recepto

ausa foret Lagea domus? dat scilicet omnis

dextera quod debet superis, nullique uacare                  415

fas est Romano. Latium sic scindere corpus

dis placitum: non in soceri generique fauorem

discedunt populi; ciuilia bella satelles

mouit, et in partem Romani uenit Achillas;

et nisi fata manus a sanguine Caesaris arcent                  420

hae uincent partes. aderat maturus uterque,

et districta epulis ad cunctas aula patebat

insidias, poteratque cruor per regia fundi

pocula Caesareus mensaeque incumbere ceruix.

sed metuunt belli trepidos in nocte tumultus,                  425

ne caedes confusa manu permissaque fatis

te, Ptolemaee, trahat. tanta est fiducia ferri,

non rapuere nefas; summi contempta facultas

est operis; uisum famulis reparabile damnum

illam mactandi dimittere Caesaris horam.                  430

seruatur poenas in aperta luce daturus;

donata est nox una duci, uixitque Pothini

munere Phoebeos Caesar dilatus in ortus.

     Lucifer a Casia prospexit rupe diemque

misit in Aegypton primo quoque sole calentem,                  435

cum procul a muris acies non sparsa maniplis

nec uaga conspicitur, sed iustos qualis ad hostes

recta fronte uenit: passuri comminus arma

laturique ruunt. at Caesar moenibus urbis

diffisus foribus clausae se protegit aulae                  440

degeneres passus latebras. nec tota uacabat

regia conpresso: minima collegerat arma

parte domus. tangunt animos iraeque metusque,

et timet incursus indignaturque timere.

sic fremit in paruis fera nobilis abdita claustris                  445

et frangit rabidos praemorso carcere dentes,

nec secus in Siculis fureret tua flamma cauernis,

obstrueret summam siquis tibi, Mulciber, Aetnam.

audax Thessalici nuper qui rupe sub Haemi

Hesperiae cunctos proceres aciemque senatus                  450

Pompeiumque ducem causa sperare uetante

non timuit fatumque sibi promisit iniquum,

expauit seruile nefas, intraque penates

obruitur telis. quem non uiolasset Alanus,

non Scytha, non fixo qui ludit in hospite Maurus,                  455

hic, cui Romani spatium non sufficit orbis,

paruaque regna putet Tyriis cum Gadibus Indos,

ceu puer inbellis uel captis femina muris,

quaerit tuta domus; spem uitae in limine clauso

ponit, et incerto lustrat uagus atria cursu,                  460

non sine rege tamen, quem ducit in omnia secum

sumpturus poenas et grata piacula morti

missurusque tuum, si non sint tela nec ignes,

in famulos, Ptolemaee, caput. sic barbara Colchis

creditur ultorem metuens regnique fugaeque                  465

ense suo fratrisque simul ceruice parata

expectasse patrem. cogunt tamen ultima rerum

spem pacis temptare ducem, missusque satelles

regius, ut saeuos absentis uoce tyranni

corriperet famulos, quo bellum auctore mouerent.                  470

sed neque ius mundi ualuit nec foedera sancta

gentibus, orator regis pacisque sequester

<quin caderet ferro. quamquam quis talia facta>                  472a

aestimat in numero scelerum ponenda tuorum,

tot monstris Aegypte nocens? non Thessala tellus

uastaque regna Iubae, non Pontus et inpia signa                  475

Pharnacis et gelido circumfluus orbis Hibero

tantum ausus scelerum, non Syrtis barbara, quantum

deliciae fecere tuae. premit undique bellum,

inque domum iam tela cadunt quassantque penates.

non aries uno moturus limina pulsu                  480

fracturusque domum, non ulla est machina belli,

nec flammis mandatur opus; sed caeca iuuentus

consilii uastos ambit diuisa penates,

et nusquam totis incursat uiribus agmen.

fata uetant, murique uicem Fortuna tuetur.                  485

     nec non et ratibus temptatur regia, qua se

protulit in medios audaci margine fluctus

luxuriosa domus. sed adest defensor ubique

Caesar et hos aditus gladiis, hos ignibus arcet,

obsessusque gerit, tanta est constantia mentis,                  490

expugnantis opus. piceo iubet unguine tinctas

lampadas inmitti iunctis in uela carinis;

nec piger ignis erat per stuppea uincula perque

manantis cera tabulas, et tempore eodem

transtraque nautarum summique arsere ceruchi.                  495

iam prope semustae merguntur in aequora classes,

iamque hostes et tela natant. nec puppibus ignis

incubuit solis; sed quae uicina fuere

tecta mari longis rapuere uaporibus ignem,

et cladem fouere Noti, percussaque flamma                  500

turbine non alio motu per tecta cucurrit

quam solet aetherio lampas decurrere sulco

materiaque carens atque ardens aere solo.

illa lues paulum clausa reuocauit ab aula

urbis in auxilium populos. nec tempora cladis                  505

perdidit in somnos, sed caeca nocte carinis

insiluit Caesar semper feliciter usus

praecipiti cursu bellorum, et tempore rapto

nunc claustrum pelagi cepit Pharon. insula quondam

in medio stetit illa mari sub tempore uatis                  510

Proteos, at nunc est Pellaeis proxima muris.

illa duci geminos bellorum praestitit usus.

abstulit excursus et fauces aequoris hosti

Caesar et auxiliis ut uidit libera ponti

ostia, non fatum meriti poenasque Pothini                  515

distulit ulterius. sed non, qua debuit, ira,

non cruce, non flammis rapuit, non dente ferarum:

[heu facinus, gladio ceruix male caesa pependit]

Magni morte perit. nec non subrepta paratis

a famulo Ganymede dolis peruenit ad hostis                  520

Caesaris Arsinoe; quae castra carentia rege

ut proles Lagea tenet, famulumque tyranni

terribilem iusto transegit Achillea ferro.

altera, Magne, tuis iam uictima mittitur umbris;

nec satis hoc Fortuna putat. procul absit ut ista                  525

uindictae sit summa tuae. 

                                         Ni Franco en persona

Li pairia el merder, ni tots els ceptres de Lagos!

Mentre paterns entraran de Cèsar en vísceres glavis,

Magne, no t,han reparat. Pero no l,ideòleg de rauxes

Un cop sotmès minva rabiors; car novament guerres

Corren al ganimedeu albir, i força amb empenta

Rixes van fent al culet. Pogué en dot extrema cromàtic

Cèsar en nom al canyet un jorn desferrar per als segles

Al canalo d,una zona de vips apinyant-hi les pedres

Fins que no deixa el deler d,esvalotar concaves barques

JEFE llatí en complet estupor evidenciant-se de guerra

Es escanyat: d,ací mil teixeixen estols la ribera,

Rere d,allí saltironen peons, kaputt de salvar-se,

Ni subterfugis, ni ardits; no pot quasi emparaular la soga.

Res a la fila el confon, res d,estralls grans a pilotes

Derrotaria llaors sino Cesar ni gota ni gota.

Pres a la sort de l,irat, suspèn; dubtós temeria

Be triaria finar, revege en la filera compacta

Eskaul amb il.limitat honor ben digne del títol,

Ran dels plans, Epidamne, que tens on il.lustre i visible

Estrangula el gat Tom que el Gran molestava muralles.

Lucan The Latin Library The Classics Page

La mort prematura premia el consell del jove llatinista, i encara més, des que els seus dinou van ser celebrats per mestres i companys amb una citació de Sèneca en què lloava la brevetat de la vida ben representada. On era en Pau no ho sabia ni ell, on era Lucà sí, tothora de dia i de nit a la butxaca quan no a la mà nerviosa d’aquell noi. I aquell noi i el poeta de la guerra civil van ser un, i en Pau va tornar a l’hospital, aquest cop ingressat de manera mental, per un ensurt enorme i unes visions que havia tingut. En sortir de l’hospital, quinze dies després, les mànigues dels jerseis se li feien curtes sempre, els menjars també, les converses pesades, i de fet aquell noi no era capaç de retenir més de tres paraules seguides en el sentit d’una frase. En Pau va resoldre aquell dubte decidint que li calia d’aprendre d’estimar, i qui millor per ensenyar-n’hi que el mestre universal de la matèria a les lletres romanes, el noble Ovidi? Va fer cap a la tasca, i a mida que anava resolent els versos anava també resolent una carrera que sí que acabaria en els cinc anys estipulats sense més entrebanc. Amb el seu nou company de consells literaris i la seva nova font i quarter general, el noi que sabia llatí va començar a escometre sense por la confiança de l’altre sexe. Els alegres inicis feien així:

EPIGRAMA DE L'AUTOR

Els qui, adés, de Nasó erem cinc llibretets, serem ara 

tres: aquesta a aquell' obra l'autor prefereix. 

Mal que ja cap desig, a tu, de llegir-nos et resti, 

Ja més suau sense dos ha de ser el càstig per mi. 

l 

Armes en nombre de pes, violents combats preparava 

jo publicar, acordant ritmes i material; 

era idèntic el vers de baix, que se'n reia Cupido, 

diu, i que, d'amagat, va arrabassar-me'n un peu. 

Qui’t dóna, nen esquerp, aquest dret sobre la poesia? 

Canto Muses, jo, lluny de ser el teu seguidor 

Què si Venus prendrà l'arsenal de la rossa Minerva? 

Rossa, Minerva, anirà torxes enceses brandant? 

Qui vol Ceres regnant pels boscos veure-la agrestes 

fent vida als camps a llei de la donzella amb buirac? 

Febos, d’il•lustres crins, qui t'ensenyaria esmolades 

puntes, mentre polsés lires aònies Mart? 

Nen, tu tens grans regnes, i massa que molt poderosos; 

per què, acaparador, una obra nova pretens?

O tot arreu és teu? Teva és l'Helicònia Tempe?

És que la lira també corre de Febos perill? 

Bé que encetava, amb el vers primer, la pàgina nova, 

ara que ve el següent ha d’afeblir-me l'impuls? 

No per a nombres més fins la meva matèria és apta: 

nenes guarnides de llargs rínxols o bé xicotets." 

M'era queixat quan ell, deslligat el buirac, de seguida 

tria a la perdició meva un dard fabricat 

i allunà amb el genoll aquell arc corbat amb fermesa 

i "perquè cantis pren l'obra, poeta" va dir. 

Pobre de mi! Infal•libles el nen tenia les fletxes; 

cremo i regna l'Amor en el meu pit foradat. 

Alci’s per tant la meva obra en sis peus, en cinc que descansi 

i, amb el vostre vers, fèrries guerres, adéu. 

Doncs el meu pols daurat cenyeix amb murtra de platja 

Musa, que en onze peus ara pertoca de cantar! 

2

Què és això, diré, que ara tan duríssim em sembla

el matalàs, ni al llit para quiet el mantell 

i sense son la nit, tan llarga com era, passava 

Mentre l’ossam cansat nou d’haver el cos regirat? 

Perquè, crec, sentiria si algun amor m'atacava 

o sobrevé noent, hàbil, amb art encobert? 

Deu ser això: subtils al cor se'm claven sagetes 

i el feroç Amor crema en un pit posseït; 

hem de cedir, o l’incendi sobtat encendre en la lluita? 

Hem de cedir: esdevé el pes ben carregat més lleuger. 

Créixer he vist els focs llançats d'una torxa agitada; 

sense brandar-los ningú com s'extingien he vist. 

Reben més cops de fuet que els qui admeten l'ús de l'arada  

bous que al primer jou es resisteixen collats;

l'aspre cavall és picat per durs frens dentats a la boca, 

menys la brida ressent el qui s’hi fa amb l’instrument. 

Més dur l'Amor oprimeix qui s'hi resisteix, i ferotge, 

força que a aquell el qual ser-ne l'esclau reconeix; 

heus-me que jo, reconec, teva sóc nova presa, Cupido: 

braços vençuts estenem a la mercè del teu dret. 

Guerra no cal per a res; prego pau, prego pau i clemència; 

mèrit no tens de combat, sóc un vençut desarmat. 

Trena els cabells amb murtra, junyeix els coloms de la mare 

mentre el padrastre mateix carro adient posarà 

i sobre el carro posat, dempeus, quan el poble aplaudeixi 

la processó, guiaràs aus ajuntades amb art; 

joves captius hi seran portats i joves captives: 

tal processó haurà de ser el teu magnífic triomf. 

Jo mateix, presa recent, hi duré la ferida ara feta 

i amb el meu seny d'esclau dures cadenes duré. 

La Sensatesa hi durà les mans darrere l'esquena, 

Porpra i tot enemic dels campaments de l'Amor; 

Et temerà tot hom i per tu, fent braços enlaire 

“Visca” amb la veu potent cantarà el poble "triomf!" 

Et serà Encís company, així com Error i Deliri 

turba que assíduament vol militar al teu partit; 

tu, amb aquests soldats, els déus i els homes superes 

nu et trobaries mancant de tot aquest parament. 

Al triomfant, des del cim de l'Olimp, alegre, la mare 

aplaudirà i juntament roses al cap gitarà; 

tu, amb gemma adornant els cabells, amb gemma les ales 

sobre de rodes d'or, d'or tu mateix, aniràs; 

si et conec prou bé no pocs en cremaràs aleshores 

tu, mentre passis de llarg, molta ferida faràs; 

tot i que tu volguessis parar no poden les fletxes 

amb la veïna ardor, fèrvida flama fa mal. 

Tal era Bacus a les regions domades del Ganges; 

tu carregat d'ocells, ell amb els tigres anà. 

Doncs com que puc formar part de la teva victòria sagrada 

no perdis més, vencedor, els teus recursos en mi. 

Mira de Cèsar, el teu parent, les armes felices: 

amb la mà amb què venç ell protegeix els vençuts. 

3

Just prego jo: ha d’estimar la noia que adés em caçava, 

o haurà de fer per què sempre la vulgui estimar. 

Ai, que massa he volgut; que accepti només que l'estimi! 

Tants precs nostres haurà la Citerea sentit. 

Pren aquell home qui a tu per anys i panys es dedica, 

pren el qui sap estimar amb pura fidelitat. 

Si cap gran nom dels pares no pot ara recomanar-me, 

si de la nostra sang és fundador un cavaller, 

ni el meu camp conreen innumerables arades 

els meus pares austers compten el cèntim ambdós, 

Febos, les nou aliades, el descobridor de la vinya 

fan per ací i aquell qui te m’entrega, l'Amor 

i lleialtat, que cedeix a ningú, usos sense delicte, 

nua simplicitat, porpra d’escrúpol honest; 

no me n'agraden pas mil; no sóc en amor variable: 

creu-me, ets ocupació inacabable per mi.

Anys amb tu com els fils de les germanes em donin 

viure m'escaigui i després sota morir-me el teu dol. 

Dona-te'm material feliç en la poesia 

i brotarà el meu vers digne del seu fonament; 

gràcies al vers ténen nom l'aterrida lo de banyes

i qui l'adúlter burlà pres per una au fluvial 

i la que sobre la mar en un jònec fingit cavalcava 

banyes retortes prengué amb una mà virginal; 

ens cantarà tot el món igual també a nosaltres: 

sempre de sempre el meu nom junt amb el teu anirà. 

4

El teu marit anirà al mateix sopar que nosaltres; 

sigui, pel teu marit, prego que l'últim sopar. 

Un convidat i res més, així doncs, miraré l'estimada? 

L'altre serà qui per tu d'ésser tocat gaudirà? 

Has d'escalfar, estretament a prop, la falda de l'altre?

Ha de posar-te pel coll, quan aquell vulgui, la mà?

No t’estranyi, servit el vi, que la tèssala blanca 

Porti biforme al punt d’estossinar-se l’homei; 

ni visc al bosc ni amb un cavall se m'acoblen els membres; 

lluny amb prou feines de tu crec que les mans puc tenir. 

Què has de fer, però, sàpigues, i no donis a l'Eure 

els meus mots ni a l'irat Notus que se'ls enduran; 

vine primer que el marit; si venies primer jo no trobo 

què s’hi pot fer, ara però, vine, com sigui, primer; 

acompanyant, amb aire modest, aniràs per a jeure 

quan ell s'estiri al llit; toca'm el peu d’amagat.

Fixa't en mi i el meu cop de cap i la cara garlaire: 

rep els senyals secrets i tu mateixa respon; 

amb les celles diré sens veu paraules que parlen: 

les llegiràs en els dits, les llegiràs en el vi; 

quan et vindrà la disbauxa del nostre incendi a la pensa 

toca't la galta rogent amb el teu polze tendral; 

si, sobre mi, en la callada ment, tindràs una queixa, 

penja la mà de l'extrem de les orelles suaus; 

quan el que jo, ma llum, afirmi o faci t'agradi 

entre els teus dits l'anellet ara i adés girarà; 

toca la taula, segons costum que toca qui prega 

quan li voldràs molts mals, com es mereix, al marit; 

el que t'haurà barrejat, ten seny, mana-li que s'ho begui: 

el que tu vols fàcilment pots demanar-ho a l'esclau;

jo primer, les copes que hauràs tornat he de prendre: 

per on hauràs begut, d'aquesta part beuré jo; 

si el que prèviament ha tastat tal vegada t'ho dóna 

rebutjaràs qualsevol menja provada per ell; 

ni deixaràs que amb els braços posats al teu coll es recolzi, 

ni dolçament el cap posis al seu rígid pit; 

no admetran cap dits ni falda ni pits manejables; 

especialment petons: no voldràs fer-ne ni un: 

i si donessis petons, amant manifest jo retorno 

i dic "són meus" posant sobre vosaltres la mà; 

veuré això, és ben clar, però allò que bé amaguen els mobles

  serà per mi motiu d'un invisible temor. 

Ni atansar la cuixa a la cuixa ni unir-te a la cama 

ni el peuet tendral amb el dur peu ajuntar; 

molt temo, pobre de mi, perquè molt jo, cràpula, feia, 

em turmenta la por del meu exemple mateix: 

per la senyora i per mi, sovint, passió accelerada 

sota el vestit posat, dolços treballs ha acomplert. 

Tu no faràs això, xuclets però treu de l'esquena 

  còmplices, perquè mai més sembli que hauràs fet això. 

Prega que begui, incessant; cap petó als teus precs acompanyi, 

posa vi pur si pots, mentre beu ell, d'amagat; 

si ben compost de son i de vi, llavors, s’arrepapa, 

ens donaran consell la situació i el fet; 

quan per anar-te'n a llar t'aixequis, i s’alci tot altre, 

vés, recorda, pel mig entre la colla de gent: 

em trobaràs o se't trobarà en aquell lloc de la colla: 

en aquell lloc de mi toca el que puguis tocar. 

 Pobre de mi! El que et dic per a poques hores és útil: 

sóc separat de tu tal com imposa la nit; 

l'home et tanca de nit; brollant-me les llàgrimes, trist jo 

et seguiré per on puc, fins a les portes cruels; 

ja ha de rebre petons, ja no sols petons ha de rebre; 

el que em fas d'amagat, força de llei, li faràs; 

dóna't però (això pots) a desgrat, igual que forçada;

callin els afalacs, hi hagi, de Venus, ben poc; 

si el meu desig val res, també vull que no gens no li agradi; 

o, si més no, certament, gens no t'agradi a tu.

Fos quin fos, en fi, l'atzar que a la nit correspongui 

amb veu ferma, demà, nega'm que t'hagis donat. 

5

Feia calor i l'hora mitja del jorn ja era passada;

vaig posar al mig del llit, per descansar-hi, el cos; 

part oberta va estar, i part closa, de la finestra; 

llum, la que més o menys solen els boscos tenir; 

tal com dèbil llueix, en Febus anar-se’n, el vespre 

o quan la nit s’ha fos, i el dia encara no neix; 

era la llum que s’ha de donar a les noies porugues 

perquè vergonya recer tímida hi pugui trobar. 

Mira, Corinna, que ve coberta amb túnica solta; 

càndid el coll tapat per la meitat dels cabells: 

com Semiràmide anà camí del tàlem bonica

és el que diuen, i com Lais estimada per molts; 

vaig arrencar la túnica; fina, no feia cap nosa: 

amb la túnica ja per a cobrir-se lluità; 

ella lluitava talment com qui no vèncer desitja 

fou vençuda a traïció seva i no pas a desgrat; 

quan romangué, caigut l'embolcall, a la nostra mirada 

cap tara en tot el cos no s’hi podia trobar; 

quines espatlles i quins bracets jo veia i tocava 

com la bellesa dels pits fou per a prémer escaient; 

com de pla, sota el pit tibat, tenia el seu ventre: 

quant de flanc i quin un; quins jovenívols malucs. 

He de dir tot un per un? No veia res illoable; 

nua, contra el meu cos, jo vaig estrènyer el seu cos. 

Qui desconeix la resta? Cansats tots dos reposàrem. 

Molts migdies, a mi, que se'm presentin així. 

7

Posa a les mans, les meves, lligams (meresqueren cadenes) 

fins que el deliri hagi fuit, si és que bé m'ets un amic. 

Porta deliri el meu braç imprudent contra la senyora: 

de la insensata mà plora la noia pels cops; 

vaig poder fins els pares volguts ultratjar aleshores, 

fins assots cruels als sagrats déus engegar. 

Què? El d'escut de set pells, rei Àiax, no pas abatia 

als sorpresos ramats sobre d'extensos pastius 

i, criminal venjador patern en la mare, Orestes,

contra númens arcans armes pretendre gosà? 

Així vaig poder jo els seus cabells arreglats arrencar-li?

A la senyora els cabells no feien lleig esbullats; 

així de bella ella fou: tal l'Esqueneida diríem 

quan anà escometent feres del Mènal amb l'arc; 

tal plorà la cretenca en endur-se promeses i veles 

del perjur Teseu el Notus impetuós; 

així, llevat que dugué els cabells amb cintes, Cassandra, 

temple on es va prosternar, casta Minerva era el teu. 

Qui no em diria "dement" qui "bàrbar" no m’hi diria? 

Ella, gelada de por la seva llengua, no res; 

però callant, tanmateix, retrets em feia la cara 

boca en silenci, a mi, m'acusà amb llàgrimes tost: 

de les espatlles abans voldria que els braços caiguessin 

part de la qual, amb profit, crec que podia mancar: 

vaig tenir embogit vigor en el meu perjudici: 

càstig va valer la meva força per mi. 

Què n'he de fer de tu, instrument de mort i vileses? 

Els grillons deguts, impies mans, suporteu. 

Si al més baix quirit jo pegués se'm castigaria; 

amb la senyora, doncs, més ha de prevaldre el meu dret? 

Pèssim record dels crims portà el Tidida: una dea 

ell va ferir el primer: jo l'he ferida el segon; 

menys culpable va ser: a la que jo estimar declarava 

he fet mal: ell fou amb l'enemic enfurit. 

vés ara, vencedor, magnífiques pompes enfila: 

lliga amb llorer els cabells; dóna per Júpiter vots; 

la multitud de companys seguint darrere els teus carros 

"visca! L'home valent venç a la noia" dirà; 

vagi davant amb cabells esbandits la trista captiva 

càndida tota si el seu rostre ferit ho permet; 

més bo que pels llaviets marcats ella estés moradenca 

fóra, i que el coll tingués tendra de dent el senyal. 

Si, finalment, com un crescut torrent em llançava 

i cec furor, a mi, la seva presa m'ha fet, 

no era prou d'haver escridassat la tímida noia 

massa dures tronant les amenaces llavors 

o lletjament arrencar la túnica des de la cara 

fins al mig (al mig el cinturó la salvés )? 

Però vaig consentir, jo ferri, marcar-li amb l'ungla 

les seves galtes suaus, presos del front els cabells; 

ella va estar amb el rostre blanc, sense sang, trastornada 

tal com als paris turons són els seus marbres extrets; 

com quan el vent agita el fullam d'un pollancre vaig veure 

els membres seus tremolar, i sense vida el seu cos; 

com amb el Zèfir suau un gràcil canyís vibraria 

o en passar el Notus temprat l'ona més alta fregant; 

contingudes llarg temps, per la cara les llàgrimes corren 

tal com l'aigua flueix des de la neu que ha caigut; 

jo aleshores primer, començo a sentir-me culpable: 

eren la meva sang llàgrimes que ella donà; 

tres cops davant dels peus, suplicant, volia inclinar-me; 

les temudes mans va rebutjar-me tres cops. 

Però no dubtis tu (minvarà el dolor la venjança) 

amb les ungles, tot dret, contra el meu rostre d’anar; 

ni els meus ulls ni els meus cabells no planyis: per dèbils 

que tu tinguis les mans, fortes la ira les fa. 

Ni tan tristos senyals de la maldat sobrevisquin: 

posa recomposats en el seu lloc els cabells. 

IX Fan de soldat els amants i Cupido l’alcàsser els porta;

 Àtic, fes-me cas: fan de soldat els amants; 

l'edat apta al combat convé també a Venus alhora: 

lleig un vell soldat; lleig un amor ancià. 

Els anys que un general demanà al brau legionari 

la bella noia els vol en el seu home aliat. 

Vetllen de nit ambdós i dormen a terra: ell guarda 

de la senyora els portals; l'altre els del seu general. 

Llarg camí, el treball del soldat: engega la noia 

que sense treva l'amant la seguirà diligent; 

contra muntanyes hostils anirà, i corrents duplicades 

per l'aiguat, amb els peus fregarà neus a pilots; 

fent-se a la mar, no hi ha de posar per excusa ni Eures 

gràvids, no cerca estels bons pel camí a solcar. 

Qui, si no és el soldat o l'amant en la nit patiria 

fred, sofriria les neus juntes amb pluja constant? 

Vers violents enemics un és enviat com a espia; 

l'altre, com en l'enemic, té en el rival els seus ulls. 

fermes assetja ciutats, i l'altre el llindar de la dura 

noia estimada i romp portes com l'altre portals. 

Ha aprofitat sovint assaltar l'enemic quan reposa 

i amb l'espasa a la mà batre un grup indefens. 

És com caigué la tropa ferotge de Resos el traci 

i el senyor, captius, abandonàreu, cavalls. 

En efecte, l'amant es val de la son dels esposos 

i mentre dorm l'enemic alça les armes que té. 

És travessar batallons guardians, de durs sentinelles 

sempre el treball del soldat i de l'amant dissortat. 

Mart és incert i Venus dubtà: el vençut es revifa 

i qui diries que mai no podrà jaure, cau mort. 

Qui fins avui donava el nom d'amor a la mandra 

deixi de fer-ho: l'amor és de caràcter actiu. 

Crema Aquil•les trist d'amor per Briseida robada: 

mentre pugueu derroteu tropes argives, troians. 

Hèctor, de l'abraçada d'Andròmaca anava a les armes; 

per posar casc al cap ell ja tenia muller. 

Diu que el més gran general, vista la priamea, Atrides, 

amb els cabells deslligats d'una bacant, s'atordí. 

També Mart, atrapat, provà cadenes de forja: 

més coneguda, al cel, cap contarella no fou. 

Era jo inactiu, procliu a lleures diversos: 

ombra i llit a mi van afluixar-me el valor; 

m'ha sacsejat, en la mandra, l'amor d'una noia bonica 

que imposà de guanyar paga en els seus campaments. 

Mira’m, enèrgic, ací: portador de guerra nocturna; 

el qui no es vulgui tornar un marieta, a estimar! 

En Pau ja ho anava tenint tot per poder-se començar a projectar home complet en si mateix, i es va decidir a escometre l’intent de perpetuar-se a l’Olimp universitari. A l’interès i albir del jove de cop, no sense haver campanejat força vegades abans, va aparèixer el poeta de Rúdies, el rude Enni, aquell que tenia la virtut de fer callar tot l’auditori quan deia una frase i el defecte d’haver estat perdut en la quasi totalitat de la seva obra. El jove Pau va veure matèria de desarroll en els seus Annals, i de fet, quan es va adonar de la intenció global que uns pocs fragments dibuixaven en l’obra major, no va dubtar a seguir l’emoció: el record, exacte. Davant el rectorat hi havia una petita cabina de telèfons des d’on va posar una moneda grossa per comunicar-se amb l’editora de les Grans Lletres Catalanes del moment, a la qual va confiar com en una súbita confessió detallada, tota la seva intenció i projecte envers el pare de la poesia romana, Quint Enni, i els seus Annals, com restabliria la forma primigènia a l’obra major i real de la poesia romana antiga, i en cinc anys ho tingué, i aquell setembre del 2003 llegia el seu discurs de Treball de Recerca, davant més tribunal que públic, de fet, la seva mare i prou.

Discurs de lectura de treball de recerca

Senyor President, senyors membres del tribunal, no voldria començar sense agrair les hores de plena disposició que m’han donat el prof. Balasch i el prof. Bejarano; tot el treball es nodreix de les seves apreciacions i el considero ja en principi ben esmerçat pel sol fet d’haver estat un pretext, un agradable pretext, de diàleg i d’entesa amb aquestes persones per les quals professo un respecte incondicional i etern. Tampoc no vull deixar de fer esment de la total disposició i recolzament del prof. Cano: per ell i tota la seva tasca lingüística no amago una profunda admiració.

En un principi el projecte d’aquest treball va néixer com un encàrrec editorial, un encàrrec que mai no va acabar de fructificar, però que em va donar el temps en el temps, o sigui, el temps de dedicar-me a una de les meves passions favorites que és Enni dins el temps establert per un encàrrec que avalava i feia recomanable fins i tot la plena dedicació a aquest projecte. Si se’m permet la citació bíblica, que no he tret pas de la Bíblia, “cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment.”

Recordo el primer contacte amb la poesia original d’Enni: es va produir a classe de literatura en ser que la professora Barreda ens va lliurar els fragments majors del llibre primer dels Annals. Pel que fa al fragment dels auspicis, només posar-se’m davant dels ulls aquell vers que els enceta, que fa 

Curantes magna cum cura tum cupientes

amb tots els seus efectes fònics i rítmics d’una majestat daurada, ipso facto em va captivar, ja pel sol fet de veure la lletra.

El cas que, més recentment, un dia vaig poder comprar l’edició integral de Segura a Alma Mater m’havia proporcionat estones de lectura d’un plaer infinit, i un respecte per la figura d’Enni, que ja no era aquell “potiner” que ens podia fer semblar un vers massa rústic. Els versos, fins i tot els més rústics, en una lectura que anava penetrant en subtileses d’interpretació es tornaven els més encertats i plens d’una agudesa cabdal, d’un ritme original inimitable, i d’un color de la màxima expressivitat. L’edició de Segura, malgrat tots els peròs acadèmics amb què sembla que pot comptar, penso que té una defensa clara en el fet que és l’única manera que un públic ampli disposi del text integral d’Enni.

Hem partit, doncs, de la necessitat d’oferir una nova traducció, la primera en català, dels fragments dels Annals i dels Epigrames: és a partir d’aquí que es comencen a plantejar les preguntes que l’obra sembla fer a qui la tempta per primer cop: com són els Annals? Quins són els fets històrics que s’hi descriuen i com estan exposats? Què pensa la crítica actual sobre el tema? I mica en mica ens anàvem introduint en aspectes de crítica textual, i de la filologia en el sentit més ampli, mica en mica s’anaven obrint les portes d’una forma que volia fer-se i encara era desconeguda, i tot i que ha pogut arribar a ser coneguda encara ha de continuar. Diríem, segons una certa teoria filosòfica, que la generació de forma és perpètua.

La línia investigadora, que va néixer amb el mateix projecte, s’ha anat dibuixant a mida que el treball avançava. En un principi, per exemple, es va atendre la possible ampliació de testimonis i fragments dels Annals, però ho vam anar perfilant, desestimant, per exemple, una equació que relacionava els punts de contacte d’Ovidi i Lucreci en llocs ennians amb la necessitat que allò produís per se un testimoni. En aquest cas, els resultats es mostraven massa subjectes a l’atzar, i el que és més important, comprometien el consens ja establert sobre l’obra. 

En canvi, en l’avenç del treball se’ns va imposar fer molt de cabal a les tècniques d’una metapoètica, o anàlisi connotativa en general, per a les quals ens oferien base tant els treballs recents (a partir dels anys noranta Jamie Masters sobre Lucà Poetry and civil war in Lucan’s Bellum civile, més recentment Horsfall Virgil, Aeneid 7, a commentary i el mateix article ressenyat de Peter J. Aicher Ennian Artistry). Com a “inspiració” per a les reformes aquesta és la bibliografia bàsica que ens situa clarament, segons sembla, en el moment filològic de poder-les fer.

Jo ja m’havia familiaritzat amb Masters i la seva manera d’exposar qüestions cabdals de crítica amb la mera suggestió d’un camp metafòric recurrent i subjectiu en el cas de Lucà. Sense ser-ne massa conscient, aleshores, m’estava posant al dia sobre una avantguarda filològica que encara presenta possibilitats. Tals possibilitats arriben al punt que qualsevol poeta clàssic ja és susceptible de veure renovat el comentari a la seva obra.

A més, hem adoptat com a bibliografia de referència, el precedent comentari de Otto Skutsch, The Annals of Quintus Ennius, 1985. Aquest llibre em posava sobre la pista de la mesura justa de la discussió de cada fragment. I em permetia saber fins on era plausible portar la meva proposta particular, si deixar-la allà o continuar-la.

En fi, també hem consultat tot d’articles recents, a partir de Skutsch, que discuteixen temes i qüestions recurrents en la crítica dels Annals d’Enni. Tals són els curiosos de les llàgrimes d’Homer, per exemple, per als quals la nostra cultura i en aquest cas el coneixement d’Ovidi exiliat ha estat determinant per poder recollir proves importants que ajudessin a emetre un cert judici.

Sobre aquests darrers, ja ho he dit, hem desenvolupat una posició pròpia, però a vegades, com en el cas dels “freqüentatius” en –esso, donada la magnitud d’autoritat que des de Priscià obstaculitzava la nostra possible anàlisi, només hem dibuixat un estat de la qüestió d’autoritat fent constar breument i alhora  reservant la nostra opinió. Per acabar d’establir una tesi sobre el particular, caldria precisament això, el cos de tota una tesi doctoral només a efectes de la defensa d’una lectura, el cas de corde capessere, en el somni d’Ília al llibre primer.

Perquè el que he volgut és oferir una versió llegidora d’Enni, Annals i Epigrames seguint una lògica que no se separa del consens.

Per a il•lustrar el consens que existeix sobre l’obra d’Enni, només em cal citar el primer vers dels Annals, 

Musae quae pedibus magnum pulsatis Olympum

que sembla que tots els crítics, des del primer han pogut establir en aquesta posició: es tracta de la invocació a les Muses, en un vers molt citat per l’antiguitat, que d’altra banda es mostra molt escadussera a l’hora d’atribuir context a aquest fragment, el mateix Otto Skutsch el posa sota dos asteriscos, amb els quals indica que no ha rebut notícia original de l’ubicació del passatge, ni de si aquest pertanyia efectivament a l’obra.

Si es podia haver triat qualsevol altre context en què un personatge invoqués les Muses, en canvi, la saviesa del consens ha actuat oferint la possibilitat més representativa. L’ordre dels fragments dels Annals, en la seva estructura bàsica, respon a un consens que hem volgut sempre o satisfer o enriquir, mai per mai retallar.

Amb aquest fi, també m’ha estat possible reorganitzar fragments que, en primer lloc, segons la lectura metapoètica, o més concretament d’unió connotativa de fons i de forma decisivament semblaven reclamar un lloc concret.

Tal és el cas d’una de les “perles” del treball, un fragment de quatre versos d’ubicació incerta, la comparança del cavall que trenca els vincla terrenals i corre per les prades blaves. L’àmbit celest connotat per tot el lèxic del passatge ens ha fet postular el lloc exacte on havia de figurar, el lloc de Ròmul assumpte al llibre primer.

En segon lloc, segons la mateixa lectura presentaven potser més d’un lloc possible, però ja concret, i ens hem decidit per postular-ne un. Com en el cas de l’acrònim numèric dels tres sisos i la seva exegesi pitagòrica, ens oferia dos o tres contextos molt probables dels quals n’hem triat un.

Després, segons el principi de fer llegidor el llibre, a més d’altres arguments filològics subsidiaris com són l’economia poètica, hem nodrit una secció. Tal és el cas del consell dels déus que hem fet únic i complet. Acoblant-hi els fragments que Skutsch posa en la ubicació incerta, per tal com no resol la qüestió de si hi podia haver més consells dels déus en l’obra.

També en la reconstrucció o recolocació de quatre versos per raó d’un acròstic hem mostrat un art que s’inscriu en el concepte més ampli de filologia que l’exigència primària d’una traducció posa en marxa en tots els seus aspectes.

També, aquest mateix argument filològic de l’economia poètica ens ha servit, per exemple, per reestructurar la seqüència en l’episodi de Rea Sílvia, com he deixat palès a la Guia del llibre primer. Aquesta possibilitat ja l’esmenta Skutsch.

A la fi, tampoc no hem desdenyat, allà on un fragment ens ho ha permès, postular les relacions amb altres poetes posteriors, però aquesta és la feina que segueix la ja feta, que només en dibuixa alguns trets. Hem trobat gran matèria de comentari amb el subjecte de l’arbre de la mort des d’Homer, passant per Enni, fins a Carles Riba, que per si sol mereixeria un altre treball de recerca.

Aquests trets són també, per exemple, la teoria musical d’Enni a través d’altres poetes i d’ell mateix. Connotativament els textos analitzats encaixen amb aquesta teoria de l’agut i del baix.

Dins aquest consens que el nostre treball mai no ha pretès trencar ans al contrari, crec que desenvolupa fins on ha estat permès als temps i les tècniques, penso que hem assolit, entre altres fites instrumentals, una visió global de l’obra que ens ha permès fins i tot postular-ne la forma en l’edició bàsica de quinze llibres. Un cop se’ns suggereix aquesta forma, salta quasi automàticament la citació d’una elegia de Carles Riba, “Clou-te, cúpula verda...” En veure la meravella quasi cristal•lina que es produeix quan Enni des del començament parla de Muses, i al final ensenya qui són les Muses, l’obra pot acabar en el moment històric que es comença a escriure, i es converteix en una paradoxa i un símbol d’ella mateixa. Naturalment, aquest postulat podrà passar a la categoria de descoberta major quan es posi en relació amb la resta de la literatura llatina, sobretot la poesia, feina que escau a la propera tesi, l’intertext a Enni.

També penso que amb aquest treball he pogut establir una base per als futurs camins d’anàlisi de la figura d’Enni i de la poesia en general. Aquest és el treball que m’ha exigit l’objectiu simple d’una traducció, que ha estat el cap per on hem descabdellat tota una visió de conjunt i de detall de l’obra d’Enni, els Annals de la història romana, que encara pot seguir cobrant cos en el futur, tot i que considero ja dignes de comunicació universal alguns aspectes crítics que ja semblen resolts. Moltes gràcies.

LLIBRE PRIMER DELS ANNALS

1

Muses, el magnficent polseu Olump a la punta

35

Ràpida amb trèmuls bracets una llàntia pren l’anciana, 

tal entre llàgrimes rememora estemordida del somni:

“Filla d’Eurídica, que estimà el pare de totes dues, 

vida i forces tot el meu cos ara ja l’abandonen:

car m’ha semblat que un home formós per amenes salzedes 

i per les ribes em pren i pels llocs ignots: així sola 

era després, fraterna germana, que errívola em veia, 

lenta cercant-te, també, i recercant-te, que ja no podia 

fer-me’n tenaç a la pensa: cap curs el meu peu no dreçava. 

Tot seguit, em sembla que el pare m’endreça paraules, 

fent així:  “Oh filla, veuràs turments obligada 

a suportar-los abans; després sort d’un riu ha dreçar-se.” 

Tal havent dit el pare, germana, de sobte s’esfuma, 

i ja no ha mostrat més el rostre, que el cor anhelava, 

malgrat que molt les mans a les blaves seus de la volta, 

entre plors he alçat, i amb la veu tendra el cridava, 

i ja adés m’ha deixat el somni en el cor afligida.”

36

digué talment i al punt els lladres executen les ordres     

37

mare d’Eneas, et prego, tu, criadora del nostre pare,que em vulguis veure del cel, consanguínia, per una estona.

38

fins al cel el clam regirable per l’èter xisclegueja   

39

els màxims cenacles del cel   

40

d’esbatanades

41

Oh criador nostre, saturni, màxim dels déus

42

respongué Juno satúrnia, santa entre dees

43

Júpiter aquí esclatà a riure i les tempestats asserenades16 rigueren en ple amb el riure de Júpiter totpoderós

44

Òptima dels del cel, satúrnia, gran entre dees    

45

un n’hi haurà a qui tu llevaràs als blaus temples del cel

46

ara bé: Ília retornada a les noces   

47

féu un gest d’aprovació i amb el gest estremí tot l’Olimp  

Júpiter hagué fet un gest d’aprovació: amb el gest s’estremiren ambdós pols   

48

a ca’ls déus que és l’alt retrunyent cel   

49

Ília, segons Enni, després de ser precipitada per ordre d’Amuli, rei dels Albans, en el corrent Tíber, fou unida en  matrimoni amb l’Aniè.   

50

després que s’hi dreçà, hi va el corrent que és entre tots el principal sota el qual quan Ília  ja maldà per dur-s’hi ella mateixa

51

Ília, néta celest, quines grans tristeses endurares! 17

52

      pel que és la resta, d’aquells que vas parir no curis    

53

el llop femella prenyada de sobte   

54

Féu-la que prenys, també, a la balma verdenca de Mavort s’hi ajacés la lloba, els bessons entorn la mamella s’enjogassaven penjant, nadons, llepar-los la mare, no esporuguits, reclinant aquella la nuca polida, acaronar-los per torns i compondre el cos amb la llengua.

55

guaita allí el llop femella, examina tothom, des d’aquí amb rà-pida passa havent mesurat el pla una estona, es tira dins la selva

56

Aleshores aquells a qui tal s’havia manat varen gitar dipositats a la llera els nens, entorn les rels del mont Palatí al Tíber, que en aquell moment estagnava per grans aiguats. I el porquerol d’aquesta regió que era Fàustul, havent talaiat els expòsits, en veure tornar a lliscar el corrent sobre la llera on es trobaven els nens, va aferrar-se en una figuera amb què topà, i advertida pels xiscles dels nens, una lloba que de sobte havia sortit, els esclarí amb la primera llepada, aleshores, per tal d’alleujar les mamelles oferí els mugrons, ell baixà i els prengué, i en virtut de l’alimentació dels nens els confià a Acca Larèntia, la seva esposa, tal com escriuen Enni al llibre primer i Cèsar al llibre segon.    

57

una part enjogassadament llencen uns rocs entre ells, fan la contenda   

58

són estassats. Aleshores s’apodera del botí Ròmul amb èxit  

59

Prou que el sol no omplia ja l’arc de cremors a la volta; ells, dirimint molt nobles afers, dirigien la vista, tot vetllant, com aprova el ritual, el disc a l’esquerra, fent per vosaltres, Llars, els qui els nostres coberts consideren. Considerant amb gran consir, anhelant aleshores el regnat, al punt comencen auspici i auguri. Rem seu en un cim per a l’auspici i ell sol està vetllant la propera au, però Ròmul, bell a l’altura, cerca, per l’Aventí, serva d’alt voladors la nissaga. Per la ciutat lluitaven si Roma o Rèmora dir-ne. Qui esdevindria el cap era cura de tota persona. Expectants com quan el cònsol es decideix a treure l’ensenya, tots àvids esguarden les dents de la tanca, com de ràpid ha de llançar aquells carros pintats de les gorges, tal era, expectant, la gent i en la cara fremia pel succés, a qui fos la victòria dada d’un regne magne. Entretant el sol blanc s’esmunyí en el pregon de la fosca. Després, càndida amb raigs la llum es féu cap a fora i llavors de l’alt tot dret la bellíssima alada esquerrana volà i llavors sortia ja el sol d’or. Cauen des del cel tres i quatre santes figures d’aus que en llocs favorables i molt vistosos es donen. Veu d’això Ròmul que pròpiament li ha estat concedida, amb l’auspici, la terra i el tron 18 estable del regne. 19  

60

Júpiter,20 que jo sigui més confiat en el mur que en la mà    

61

Ara bé: aquest que ara tu tan malcaradament has increpat    

62

Ni, per Pòl.lux, cap home farà impunement, un que bufi, això, ni tu, car em pagaràs amb calda sang el teu càstig 21   

63

No és cap bajanada el fet que amb tristesa de cor governis   

64

Ròmul, en haver bastit un temple per a Júpiter Feretri, estengué unes pells untades i així oferí uns jocs per tal que amb cestes 22 dirimissin el lluïment i amb la carrera contendissin, cosa que Enni testimonia als Annals.  

65

car amb força matar-se en combat és el que els porcs estúpids acostumen: l’home a qui s’ha donat la tasca de vetllar pel regne i el poble, per l’astúcia 23, no per la força, convé que  vigili la més alta cosa.  

66

car tots i cadascun dels romans a casa tenen llurs donzelles   

67

a tu, Mavort, a tu Nèrgene de Mavort i Herja 24  

68

i a tu, pare Quirí, 25 et venero i a l’Hora de Quirí   

69

encadeneu un dia etern ambdós en concordança   

70

que als meus ulls, als de la cosa i la fe, el regnat i vosaltres, Quirits, afortunadament i feliç i bona se’ns giri 26  

71

El conreu romà primer fou dividit en tres parts, d’on a les tres, hom posà el nom de Ticienses, Ramnenses i Lúcers; anomenades, com diu Enni, Ticienses per Taci, Ramnenses per Ròmul i Lúcers, com Juni, per Lucumó.  

72

Oh Titus, Taci, tirà, tu tantíssim que t’emportares! 27  

73

D’aquí trona, d’aquí s’estripa l’èter amb flames llançades, s’esdevé la fugida: el rei amb els cavalls paterns cercava els astres.  

74

I llavors, com el cavall que, fart d’estables, estripa els vincles amb les seves grans voluntats, desseguida es porta per les blavenques i alegres prades de la plana, alt de pit, sovint al punt que remou la crinera excelsa, l’alè de la calda bufera mou escumes fulgents 28

75

Té els cors <fidels> l’enyorança, al punt que entre ells mateixos així rememoren: “Oh Ròmul, Ròmul celeste, quin guardià de la pàtria que els déus t’engendraren! Oh pare, oh criador, oh sang dels déus oriünda! Tu ens has fet arribar fins les ribes de llum 29.

LLIBRE SEGON

1

Ròmul  dalt del cel amb els déus genitals1 passa l’edat

2

       Ell rebé en resposta del suau so d’Egèria

3

       constituí els entaulaments i ell mateix els escuts primer  i els cocs i escolans, els argius i els cofats2 

4

el Palatual, el Furinal i el Floral, i el Falacre i el Pomonal 3  els féu aquest mateix   

5

si amb mi hagués passat humanament 4 quelcom, que retingueu  

6

i a Meci Fufeci 5

7

per què doncs les legions occim amb el ferro?  

8

que no pas totes les teves legions amb les populars 6  

9

aquí és el cas donat. Però l’Horaci ínclit d’un salt   

10

arrossegat a través de la plana del camp  

11

Un voltor en un esbarzerar espicassava el pobre home:

Ai, en quin sepeli més cru reposaven els membres!   

12

sorgeix un clam d’homes i un ressò 7 de trompetes en massa,  al so de la trompeta,  es regiren les ciutats tal com Tul.li Hostili ordenà regirar Alba.

Però la casa per dins en gemec i  tumult  miserable es barreja i pregon els llocs balmats udolen de planys femenils, el clam fe-reix els estels d’or; aleshores espaordides les mares vaguen pels coberts gegantescos i en l’abraçada retenen els muntants i hi claven petons.

13

       els prats blavencs del Cel   

14

 Òstia fou guarnida. Ell mateix endreça llavors per a les naus

Belles i pels mariners que es busquen la vida 8 

15

ser estassat amb el ferro més que amb tals mots toleraria            

16

que amenaçaràs amb el ferro i contra tu ningú                

17

ha assentit en considerar-se amb mi amb el ferro                

18

És gran preocupació per mi ajustar forces amb amics                 

19

i tan bon punt fugí, així les nostres esperances                 

20

però la que l’havia donat a les ribes de llum es va...               

21

Debatent  això entre ells van esmerçar tot el dia                     

LLIBRE TERCER

1

Després que el bon Anc va deixar l’espurna als seus ulls 1     

2

a Tarquini lliurà el poder alhora que el sòl del regne              

3

i una àguila coberta d’espesses plomes volava en el vent

que el llinatge dels grecs mostren com aire en la llengua. 2           

4

entorn seu els grans pobles que són opulents                             

5

aquesta nit penjarà d’un fil l’Etrúria sencera                             

6

Després que s’han cansat d’estar drets i escampar-se               amb astes d’anses concorren d’arreu i amb dards.                          

7

va posar els ulls al cel travat d’estels que fulguren  3                 

8

a ella des del cel donà l’ínclit senyal esquerrà                          

9

al punt la bona dona rentà i ungí Tarquini                            

10

avancen els servents; llavors els llums blanquíssims lluen                   

11

d’on recorda que encara li resta una tasca                                        

LLIBRE QUART

1

I qui s’espera ara regnar en la Roma Quadrada?      

2

Els romans amb escales malden amb el màxim vigor de

les forces.                                                                            

3

el petit Volsc va perdre Ànxur.             

4

A les nones de juny la lluna i, per tant, la nit obstà el sol.          

5

Són set-cents, poc més o menys, els anys després que amb auguri fecund es fonamentà l’ínclita Roma.

LLIBRE CINQUÈ

1

És amb els costums antics i amb els homes que se sosté la cosa romana.

2

Ciutadans campans aleshores són convertits en romans.

3

Quan cap cosa més horrible mai cap llei no podria manar

4

Es precipita irritat, en té ocasió,  i ajuda el moment.

5

La nit maltempsada dirimí el combat a mans iguals.

6

 engeguen des de les torres, amb anses...

7

Forçaven els enemics, amb llàgrimes, que es compadissin.1

8

Un corrent que per la ciutat agradable flueix en dòcil reng.

LLIBRE SISÈ

1

Qui té a les mans regirar els monstruosos marges de guerra?1

2

Hom troba un home prompte, de pare grec, home grec, rei.

3

Burrus de nom, com recorden, de la més alta nissaga.

4

T’ho dic ben clar, Eàcida: vèncer els romans és possible.2

5

<Tar>ent amagats mussitaven

6

Estassa ramats de belants, tots recerquen les armes.

7

El proletari, públicament es guarneix amb escuts i ferro fer, pels murs, la ciutat i el fòrum vetllen fent guàrdia.

8

De Dècim, però, una asta voladora prengué amb ella el qui duu l’ensenya.

9

Fan l’escomesa per dalt de les arbredes, estassen amb destrals, abaten grans alzines i el roure s’arrasa, el freixe s’esqueixa i l’avet alterós es pertorba, pins excelsos es regiren, tot ressonava 3 el boscatge amb el gemec de la selva engarlandada.

10

Els homes que abans eren invictes, pare òptim de l’Olimp, aquests jo en la lluita els vencí i fui vençut pels mateixos.

11

No vull or per a mi ni que em donéssiu cap recompensa, ni fent contubernis de guerra sinó practicant-la amb el ferro, no amb l’or, considerem la vida, doncs, en dos bàndols: si us vol reis a vosaltres o a mi la mestressa, i allò que porti la sort, amb la virtut provem-ho, i rep alhora aquesta paraula: aquells dels quals l’atzar de la guerra regalà la virtut, dels mateixos és cert que jo he de regalar la llibertat. En faig donació, dugueu-los i els do 4 amb els grans déus volent-ho.

12

Déus, escolteu això una estona: que pel poble romà plenament conscient amb les armes i lluitant pel demà, exhalo el buf del cos.

13

O es sobreposen els cors i en aspror contendeixen, menyspreen les salvatjades de la guerra.

14

l’estúpida sang dels Eàcides, són guerrers poderosos més que no pas sapients poderosos.5

15

On se us han girat les ments que acostumaven a estar-se ben dretes, fins ara que, dements s’han vinclat lluny del camí?

16

Però jo aquí en el cor em lamento.

17

Ve l’orador sense pau i al rei reporta l’assumpte.

18

Aleshores, dins del seu cor, el pare dels déus i rei dels homes, diu.

19

Es regira entretant el cel amb els seus monstruosos signes.6

LLIBRE SETÈ

1

Tots els combats els narraré, però aquell púnic, gravíssim, el primer, jo el deixaré. Per què ho faig? Escrigueren altres la cosa amb aquells versos que, temps era temps, els faunes i els vats cantussaven...i aquesta <cosa> no m’és oportú besllumar-la amb pàgines esmolades.

1ª

Quan ni els pedregars de les Muses...ni estudiós del dir (cap home) no era abans que aquest, nosaltres hem gosat esbatanar...

2

I ningú pas la sofia, que per sapiència es mostra, en els somnis no l’ha vista abans que comencés a il.lustrar-se’n.

3

Amb quin gran senderi i quant hauria ell pogut amb les armes.1

4

Els púnics que acostumen a sacrificar els seus propis nodrissons.

5

Els púnics depenen d’una soldada

6

Api va declarar la guerra als cartaginesos.

7

El mar havia apressat la nau cap aquí, pertorbada pels oneigs

8

Rere agotneu-vos i els vostres pits copegeu amb els rems.

9

Es fan enrere, al punt retornen als pits els rems.

10

d’un cos del Tàrtar engendrada la Llacada 2 homenenca, per a qui és parell l’aiguat i el foc, l’alè i la terra pesant.

11

acostà les narius a les sulfuroses aigües del Nar.

12

i els llargs xiprers resten dempeus amb les fulles ben dretes, i el boix de cos aspre.

13

després que la Discòrdia abominable esberlà els muntants ferrats de la guerra i les portes.

14

per on els gals d’amagat i de nit atenyent el cim de l’alcàsser, ensagnen de cop els murs ja compostos i els vigilants.

15

La facció marsa, peligna cohort, d’homes la puixança vestina.

16

Mentre creuen aterrir amb amenaces, allí els exhorten.

17

d’on a Paros...simulaven

18

no sempre la vostra es capgirà, ara Júpiter és en aquesta.

19

Als homes ferms s’ha dat fortuna...

20

Qui ferirà un enemic em serà cartaginès, sigui qui sigui, d’on sigui que fos.3

21

A la fi, amb gran empenta els quadrúpedes cavallers i elefants es tiren...

22

En ser que li queia el cap, un cant va perfer sola la trompeta, i en morir-se el soldat un so rauc va córrer pel bronze.

23

L’un desitja nedar, aquest altre és a punt per la lluita.

24

Abaixen les espases hàbils de tall prim.

25

Juno, Vesta, Minerva, Ceres, Diana, Venus, Mart, Mercuri, Jove, Neptú, Vulcà, Apol.lo.

26

Exploren els númides. L’unglot bat tota la terra.

27

en el retorn la legió amb remor de ruïna...després sollevar les cases amb la remor favorable del poble.

28

Enrosseixen les garlandes.

29

Per què s’ha girat el sentit a les nostres paraules?

LLIBRE VUITÈ

1

Es declaren els combats. Es gita de ple saviesa, la cosa es porta per la força; s’escarneix el bon orador, el soldat feréstec s’estima, no pas discernint amb paraules il.lustres ni amb males paraules mesclen entre ells brandant tothora enemistat. No per dret s’estrenyen les mans sinó, més aviat, pel ferro recerquen la cosa cercant el regne: avancen amb total antull.

2

Ara bé: l’ocasió llavors o el temps reprimiren gosar.

3

Ja pots ser el gran general o bé mestre de cavalls i cavallers, ja cònsol.

4

molt és el que resol un sol dia en la guerra: i per torna moltes fortunes per un cas s’esfondren; no és arreu que la fortuna segueix sempre ningú.1

5

és prematur el combat.

6

Em desdic de combatre: temo la desfeta per a les legions.

7

...succeeix. Amb el més alt retruny pica l’unglot per terra.

8

Ja gairebé la pols sembla a tocar la vastitud del cel.

9

més amplament créixer amb la llum del sol inclinada.

10

Els llancers escampen les llances, es fa un núvol de ferro.2

11

Es condensen a la plana on s’ericen els dards dels soldats.

12

Dit això, crida aquell amb qui ben sovint i amb delit comparteix la taula i les seves xerrades, també de les seves coses, amb companyonia quan, las, la gran part del dia ja havia distribuït sobre les més altes coses regibles amb el consell a l’ample fòrum i al sant senat, a qui audaçment podia comunicar les grans i les petites coses i la fotesa, a ell en massa el bo i el lleig de dir podia vomitar-li, si és que enlloc volia col.locar-lo ben segur, amb qui li foren platxeriosos molts gaudis privats i públics, una bona sang a qui cap pensament convenç al tort per a cometre petita malifeta o quelcom perjudicial: il.lustrat, de bon nom, home suau, disert, content amb el que té, afortunat, expert en dir allò que escau a cada moment, ben adaptat, curt de paraules, conservant molt d’antic, a qui la sepulta vetustat féu, conservador dels costums antics i nous 3, les lleis de molts ancestres i dels déus i dels homes; previsor, fins a tal punt que podia dir el mot o callar-lo: aquest, enmig de la batalla, l’interpel.la Servili així.

13

A aquests els sega les cames la botida supèrbia del púnic.

14

Qui venç no és vencedor si no es reconeix el vençut.

15

Ja els enemics pel vi domtats i en el son sepults.

16

Mentre encara un sol home romà ens resti amb la toga.

17

Cenyits d’espases a la part del mig els més febles.

18

Júpiter prometent als romans la desfeta de Cartago.

19

En la segona Guerra Púnica, com diu Enni, Juno, aplacada començà a afavorir els romans.

20

El president hi és fet presoner:  l’altre el maten.4

21

Tots en el cor li deuen la paternitat i amb ànim benigne entorn seu...

22

El pare Quint esdevé quart cònsol...

23

des dels murs l’Osc porta la cosa.

24

Enfront de Roma, de nit, començà a dur les legions.

25

Els Llars foragitant Hanníbal de l’estatge romà.

26

La flauta de les Muses obre una melodia...

27

que els qui tenien el rem obeissin tot observant, abans que el capatàs hagués començat a donar el senyal.

28

els púnics fills de Dido.

LLIBRE NOVÈ

1

<Amb diversa sort> i forces robustes lluiten els homes.1

2

Livi torna d’allà honorat amb un superb triomf.

3

Prendrà els dentats rascles per tal de polir el camp.

4

On l’ona divideix rapaç Europa i Líbia.2

5

jovença amb túnica.3

6

S’hi afegeix l’orador Corneli d’una melodiosa boca, Ceteg Marc, col.lega als ulls de Tudità, i fill de Marc...tal home fou dit en boca d’aquells populars, homes que aleshores vivien i anaven passant l’edat, flor espigolada del poble i medul.la de Persuasió.

7

Àfrica amb un terrible tumult tremola, terra eriçada.

8

percudits al cor els púnics.

9

<florien amb flames> dos cops sis llums de llàntia.

10

el summe mortal, Fortuna de sobte el retorna de manera que esdevingui des del més alt regne l’esclau més baix.

11

Però per què ara en faig memòria? El fruit fa tant el dit com el fet.

12

pols rossa vola

13

 l’exèrcit abunda de botí

14

perquè la llibertat perpetuessin i de la més gran...

15

Com el ventre del Ciclop altre temps es botia de lluny tesat amb carns humanes...

16

dèbil home

LLIBRE DESÈ

1

Conta’m, Musa, com cadascun dels ducs dels romans féu amb la força i tingué encomanat en la guerra amb el rei Filip.

2

Grècia fou dada en sort a Sulpici, i la Gàl.lia a Cotta.

3

Acant

4

Contemplava la virtut 1 de la seva tropa, expectant per si dubtava a la fi que una pausa en la lluita s’esdevingués, o <la fi> del dur treball.

5

Home excel.lentment assenyat, l’agut 2 Eli Sext.

6

Aleshores, si fa no fa, uns remarcables vuit milers de soldats els comandà, escollits i poderosos en sofrir la guerra 3.

7

Tal com si, algun cop, una veloç llebrera fermada per les corretges es dol, si per cas per la nariu sagaç ha captat preses, amb la seva veu grinyola i udola allà agudament 4.

8

Aquell home sense gran renda però ple de bon nom.

Sol.licitar-te, Titus, tant les nits com els dies.

Oh Titus, si en res jo hagués ajudat i llevat una cura que ara et cou i se’t regira al cor clavada, és que hi haurà recompensa?

9

Torneu cap a nosaltres, oh epirotes, per tal que considerem part per part el què

Els pastors poden ser de Pèrgam o de Maledó.

10

Van venir per regirar la més alta columna del regne 5.

11

Que ni en la plana dardània pogueren desfer-se, ni quan foren presos ser presoners ni quan incendiats ser cremats.

12

Doblen Lèucade...

13

El general els exhorta

14

D’aquí la nit avançà travada d’estels que flamegen.

15

Amb el cor trist el company...

16

Piquen la terra amb els genolls.

17

llances

18

esdevenir

LLIBRE ONZÈ

1

Què acostumen els reis, tots ells, en moments de bonança?

2

<dirimeixen> tots dos

3

Llavors els escuts retrunyen i xiula la punta del ferro.

4

Clavada a través del pit travessant-lo xiula la pica.

5

Combaten els graions, que acostumen a anomenar grecs.

6

De ben alt caiguda i sota rocs enormes coberta.

7

en mala creu diu que el donis Júpiter

8

I alhora s’enrojolà com llet i porpra mesclada.

9

Pengen els ròssecs entorn de cada peu.

1

Un home, temporitzant, ens restituïa la cosa, car, davant la salut, mai no posà enraonies: doncs brillarà ja i després i molt més la glòria de l’home.

2

Tots els mortals vencedors, joiosos en el fons del cor, assaonats de vi, van veure’s sacsejats per un son de sobte arreu del pla, suavíssim i punyent.

LLIBRES TRETZÈ I CATORZÈ

13,1

Tal home estengué un pont en ple Hel.lespont.

13,2

Llacs salats.

13,3

Hanníbal amb pensa audaç em dóna mil raons perquè jo no faci la guerra; el meu cor sempre el cregué ésser el més gran persuasor i anhelós en la força de guerra.

13,4

prou encerten els vats vers el temps venidor?

14,1

l’ampla platja ressona

14,2

Llisca la ungida carena, l’empenta sobrevola les ones.

14,3

Al punt, plàcidament escombren el mar de ros marbre; blau es-cumeja el mar impulsat per la nau acoblada.

14,4

Quan albiren de lluny enemics que s’acorren als vents amb naus de vela volants...

14,5

...llances...

14,6

Ara és aquell dia que la glòria màxima se’ns ofereix, tant si vivim com si morim.

14,7

S’eriça de dards l’exèrcit aspre a banda i banda.

14,8

Comença: “Oh ciutadans, quina fortuna talment salvatge m’ha sacsejat, m’ha estassat sense merèixer-ho, en guerra terrible.”

14,9

Tots assassinats i cremats en la nit serena.

14,10

...i els trofeus reials arrossegats per una nau dels Emilis.

LLIBRE QUINZÈ

1

Marc Fulvi Nobílior, havent vençut com a cònsol els etolis amb batalles insistents, després d’aplegar-los a la vila d’Ambràcia els rebé en rendició...aquells sobre els que celebrà triomf: aquesta victòria, gran per ella mateixa, la va celebrar amb insigne lloança Quint Enni, amic seu.

2

Esqueixen els arbres, esdevenen entaulats i torres.

3

Cauen als peus de la mort molts amb el ferro i la pedra, adés dins els murs, adés fora, amb cas precipitat.

4

Sobre Pàndar i Bítia obrint les portes, és un lloc pres del llibre quinzè d’Enni, qui induí dos histres en el setge trencar  la porta i causar un estrall en l’enemic assetjant.

5

D’arreu concorren com aiguat dards al tribú; es claven en massa a la rodella, dringa amb astades la cresta del casc, pel ressò del bronze, però no pot ningú, maldant d’ací i d’allà, esqueixar el cos amb el ferro. Sempre tanta abundor de piques les trenca i les branda: tot el cos té una suor i molt hi treballa i no s’esdevé ni ocasió de respirar, amb ferro suïcida els histres gitant dards, amb la mà el burxaven.

6

Quan és visible l’arc que pels mortals s’anomena <Iris>

7

Les que anomenen Muses sàpigues que som Camenes.

LLIBRES SETZÈ, DISSETÈ I DIVUITÈ

16, 1

Després de l’edat ja fa mandra suportar la tasca.

16, 2

esmús

16, 3

Per què no basta amb remoure vetustos combats dels homes?

16, 4

Els reis a través del regnat cerquen estàtues i sepulcres, edifiquen un nom i malden amb màxim vigor de llurs forces.

16, 5

Allò que, comptat i debatut, haurà destrossat la llarga edat del dia.

16, 6

Quint Enni, meravellat principalment per T. Cecili Teucre i el seu germà, per ells afegí el setzè annal.

16, 7

El primer vell, tardà 1 en el govern i molt savi en la guerra.

16, 8

Bé és cert que aquell Marc Lèpid que fou dos cops cònsol i pontífex màxim, no sols pel testimoni de la memòria, ans també per les lletres dels annals i la veu del summe poeta, fou lloat en el fet que amb Marc Fulvi, el col.lega, el dia que fou nomenat censor, home molt malvist per ell, tot seguit tornà en gràcia al pla.

16, 9

Els qui, quan Èpul el rei va veure’ls dels alts penyals estant...

16, 10

Un clam que els assetjants, amb el seu xiscle que vola,

16, 11

Amb ferma embranzida la pica destra percudí el costat.

16, 12

Va sucumbir i al punt feren un ressò per sobre les armes.

16, 13

Vetllar el comandament de les naus és propi dels comandants.

16, 14

No pel fet d’esperar ansiós trair la cosa suprema.

16, 15

Quan la nit amb el cinyell dels signes s’enlairi 2.

16, 16

entretant la torxa s’occeix i poc a poc una llum vermella al mar precipita.

16, 17

Aleshores arreu del cos temorenc brolla suor.

16, 18

Omplen les matrones els murs que conviden a veure.

16, 19

Esbiaixats obstant els monts d’on brolla la fosca 3.

16, 20

La tardor segueix l’estiu, després l’agre hivern corre4.

16, 21

Espero, si les esperances poden ésser de cap profit.

16, 22

Lloc en el qual la mateixa cosa es mostra i obliga.

16, 23

Si a la llum, si de nit, si tot temps, si ja es dóna, en fi, el fruit 5.

16, 24

menjar ordena i exhorta.

16, 25

Per aquí vetllen a l’aguait, part reposen, a recer amb les espases sota els escuts, observant silenci.

16, 26

Llum...expert palafrener.

17, 1

S’alça fins al cel el clam sortit d’ambdós bàndols 6.

17, 2

Llavors sota el mont balmat s’obria endins una cova ampla.

17, 3

el mateix duc del camí

17, 4

Va el genet i en picar l’unglot buit percudeix la terra.

17, 5

Concorren així com els vents quan l’alenada de migjorn plujós i tramuntana amb el seu buf en contra per la vastitud del mar s’esbatussen per llevar les onades 7.

17, 6

Perquè no és bonic que ens callem els bons que esforçats en el treball de la milícia produiren gestes.

17, 7

Ni els cossos robustos...no s’estiragassen gens...

17, 8

quan els sols els facin estiragassar llargs.

18, 1

a l’aire ros

18, 2

aliniar el fòrum

EPIGRAMES

EPIGRAMES

1

Contempleu, oh ciutadans, la forma del bust del vell Enni: aquest il.lustrà els màxims fets dels vostres pares.

2

Que ningú no m’honri amb plors ni amb plants no m’arrangi els funerals. Per què? Volo viu, boca per boca dels homes.

3

Aquí hi ha aquell colgat a qui cap ciutadà ni cap hoste no pogué pels fets retornar el preu de la riquesa.

4

Des del sol ixent damunt els llacs de la Meòtide fins al mar on, cansats, desfà en el vespre els cavalls, tals fets que es veuen nostres per tots els pobles, ben ferms, no hi ha ningú que amb els seus fets pugui arribar-los a igualar. Si és possible que algú arribi a pujar dins de les regions del cel, és a mi sol que se m’obre la màxima porta del cel.1

1. mI solI caelI, acròstic semblant a 8,14. Vegeu nota a 17,1.

 

Per a la germana Esperança, putativa del jove Pau, arribava el moment impressionant de les noces, i talment una Psique del conte, li havia tocat en sort la baixúrria social del moment, una baixúrria que a sobre s’impostava poeta per sobre dels catalans hexàmetres, i precisament prenia tortament el model de Virgili per fer callar els qui acoblaven més de dos versos seguits en mitja hora. La trempera la hi donava l’Esperança, i la festa de noces va ser opípara des del pur matriarcat que estava canviant simbòlicament de relleu, i la paciència del jove Pau va portar a actualitzar la sàtira tercera de Juvenal, aquella en què un pobre oriünd migrava pel mal tracte dels coterranis nouvinguts a la seva Roma natal. L’eterna queixa del desplaçat feia així:

Sàtira X de Juvenal

Tot arreu on aniràs de Cartagena al Mismissim

Trenc del sol hindú, pocs desconèixer podrien

Bona britàth inclús molt deformant lesiu tira

Bromes per Vagarejar. Que es que raonadament temo

O deleges? Que en tanta reps cal.ligrafia

Que de l,intent total i l,anhel tirat no arrepenteixis?

Ruinaras en Mas i els seus a plaer d,ells mateixos

Deus, ajudeu!

Omnibus in terris, quae sunt a Gadibus usque

Auroram et Gangen, pauci dinoscere possunt

uera bona atque illis multum diuersa, remota

erroris nebula. quid enim ratione timemus

aut cupimus? quid tam dextro pede concipis ut te               5

conatus non paeniteat uotique peracti?

euertere domos totas optantibus ipsis

di faciles

Organitzador i netet, desava tot el porno a lloc al moment, estudiava postureig, i psicometries, i certament cert: complia molt el seu talent. En arribar als dotze aparegué el primer gotx autoplaent a l,espill després del rugbi col.legial, que per grandíssima sort del noi l’entorn no acceptava que fos anomenat talment. Tecnicolor m,ho premia, i la mort a en Pau li venia de visita quan menys s’ho esperava, i era possible entendre que rebia, del seu entorn social més immediat, consignes constants sobre la mort prematura, exemples de grans iconoclastes i músics que havien traspassat abans dels divuit d,una tacada

.

En Pau va enterrar la simitarra, Hen enfonyada dins un aspirador frescal i va desenrotllar el seu propi caos a veure si es podia donar una oportunitat de treure l’entrellat d’una vida que no volia curta igual que la seva factora. Decidí aprendre de llatí, i dins del llatí, poesia, i dins la poesia, els hexàmetres. La morfologia grega era impossible d’entendre, aleshores, i organitza tots els col.legues per estar d,acord a dar-la pel sac, diguessin el que se,ls antulles els catedràtics i xarotant-nos dels menors.  Tal l,andalús Pança grassot li tradueix, enslarosa: dioses indigenas, tal, la Carlota li fa yo amo cuando se Li requeria el futur castellà simple, el simple d,estimar. Cada cop que piadoses i amorosissimes noverques intel.lectuals s,apiadaven de la ignorància lesBiana saltava un company orangutanament com he dit. Els exàmens de tragèdia grega sempre traduïa cors, sempre cors, alla fontana Castal.liota, musa rajant.

Ell delejava anar a passar estones al despatx del mestre a mostrar-li els darrers progressos en les Bucòliques de Virgili. El mestre, al despatx i en les seves lletres, suggeria millores, de llengua i estil. Pau ho traduiria tot sempre a palles lubriques i ben enregistrables per al dolç pederasteig líric de Roger l,america, qui veia, sempre. I li cantava, ara obriràs la porta, ara la rompras a parades, ara...i Jo, jo complia, tendrament. Però la morfologia grega era un impediment sexual. En Pau va caure malalt, vuit dies d’hospital debatent-se amb la mort, i, després de veure que no n’hi havia per a drama massa gros, s’atreveix amb la morfologia, i ho deixa rapid per quan sigui al actiu, i ben en la convalescència assaja el seu primer Ovidi, les Metamorfosis: la tieta Núria li ha portat uns bombons que s’ha cruspit d’una tacada i ara amb els seus diccionaris gruixuts es posa a la tasca sobre el llit, embenat encara del seu mal, i la mare no l,ha entès, la Núria no deixa parlar ningu, i exclama, els bombons? Son per aixo, alça la ma a la Xarlotana de Hynkel, comença:

 

Poc més remei hi haurà en aquell flamant força soca professional del pur sexe en un poblet, un llogarret diví, que defensar-se davant la qüestió terrible que posa en dubte l, ànim envers l,anima, i jovenívola encara, s’hi va llançar talment un noble Oh, vidi! que recuperés els seus drets conculcats pels malentesos i les enveges de factors que l’havien atacat en massa com una plaga de colibrines. El jove Pau llatinista va dubtar ja de tota la poesia, i de tot el pensament que desenrotllava, si mai tenia veritable utilitat, més enllà de causar-li problemes amb la llei vigent.

                                          

TRISTES II

Pa desgraciat, llibretets, jo què hi tinc a veure vosaltres?

    Soc el qui s,ha mort gràcies a Deu i al meu do!

Què he de reprendre el meu crim, les Muses adés condemnades,

    o no és prou un sol cop càstig haver merescut?

Han provocat els cants que anhel de conèixer-me haguessin                                   5

    (mal averany per a mi) l’home i la dona tingut.

Han provocat els cants que a mi i costums ens censuri

    Cèsar per l’Art que he fet ja prohibida en decret.

Lleva’m la dèria, a mi, llevaràs també els crims d’una vida:

    porto la convicció d’ésser culpable de vers.                                                         10

Tal és el sou que del zel, de l’esforç de nits de vigília

    rebo: el meu enginy és qui ha vist puniment.

Si tingués seny bé hauria avorrit les doctes germanes,

    numen perniciós a qui les vol conrear.

Ara, però--acompanya el meu mal tan grossa follia--                                                15

    cap a tals rocs de nou porto el meu peu viciós.

És evident, com el gladiador vençut, a l’arena

    torna, i el nàufrag vaixell l’aigua botida reveu.

Pot ser que com un cop a l’amo dels regnes Teutrantis,

    tal per a mi el mateix nafra durà i guariment                                                         20

i amollarà la Musa que ha dut, la còlera duta:

    tot sovint els cants han aplacat els grans déus.

El mateix Cèsar també a Ausònies mares i nores

    va ordenar dir un cant per la turrígera Ops,

com també a Febos havia manat dir a l’època que els jocs                                          25

    féu, que a la vida només poden ser vistos un cop.

Prego amb aquests precedents que la teva, ara, Cèsar tendríssim,

    còlera amb la meva art més esdevingui suau.

Justa sens dubte ha estat, no diré que no la mereixo

    --no del meu rostre ha fugit fins a tal punt el pudor--                                           30

si no hagués faltat, però, què concedir-me podries?

    La meva sort t’ha fornit una raó de perdó.

Si cada cop que els homes fan mal els llamps engegava

    Júpiter, molt poc temps ell restaria tranquil;

ara que ja ha retronat i espantat tot l’orbe amb l’estrèpit,                                         35

    tot allunyant l’aiguat, l’aire retorna més pur.

Doncs amb dret a ell pare dels déus i senyor l’anomenen,

    bé el món capaç no té més gran que Júpiter res.

Tu també, quan de la pàtria senyor t’anomenen i pare

    tingues, d’un déu que té títol igual, el costum.                                                       40

I fas això i més que tu moderat cap altre les brides,

    les del seu propi poder, mai no ha pogut retenir.

Tu el perdó a la part superada sovint atorgares,

    el que, si hagués guanyat, no et projectava cedir.

A més a més, he vist d’honors acrescuts i riqueses                                                     45

    molts que l’armament contra el teu cap van girar.

Dia que guerra acabà, de guerra la còlera et treia,

    varen alhora les parts dur en els temples regals.

I com de vèncer enemics el teu exèrcit s’alegra,

    tal l’enemic vençut té d’alegria motiu.                                                                  50

Causa, la meva, és millor, que no sóc acusat d’enemigues

    armes ni haver seguit unes riqueses hostils.

Jo per la mar, per les terres, pel numen tercer ara juro,

    juro per tu present i remarcable dels déus,

l’ànim aquest t’ha fet sempre costat, home màxim, aquesta                                       

    pensa, com ha pogut una només, m’ha fet teu. 

Vaig desitjar que tard cerquessis els astres celestes

    i entre la gent vaig ser, poca pregant el mateix,

i piadós encens t’oferí i als meus era l’únic

    en afegir també vots per al bé de l’estat.                                                                  60

Què cal dir que els llibres també, la nostra condemna,

    són en mil racons plens i curulls del teu nom?

Fixa’t en l’obra més gran, que encara està inacabada,

    cossos que s’han transmudat d’una increïble faisó:

hi trobaràs del teu renom allí propaganda,                                                                  65

    hi trobaràs del meu ànim penyores constants.

No més sublim amb cants se t’ha fet la glòria, i cap lloc

    té per on créixer més pugui per fer-se major.

Sobra renom a Júpiter, però li plau que les seves

    gestes es contin i que ell sigui matèria de cant,                                                       70

i atès que del Giganteu conflicte es recorden batalles,

    creure que el satisfà que l’elogiin podem.

Altres amb tant d’alè com cal et celebren, i canten

    el teu enaltiment més ben dotats de talent.

I tanmateix igual que amb sang de cent toros vessada,                                              75

    capta igualment el déu l’honra petita d’encens.

Ah! Acarnissat enemic i cruel, molt més que cap altre,

    qui els amors t’ha llegit nostres, guardant-te llavors

que poguessin els cants dels nostres llibrets que et veneren

    ésser interpretats amb un judici més dolç.                                                              80

P’rò quin amic, tenint-te aïrat, podia restar-nos?

    Poc va faltar-me per ser per mi mateix enemic.

Quan un casal sotragat comença a esfondrar-se, reposa

    tot el pes en les parts més inclinades que té,

i s’abalança tot, provocant-ho fortuna, en l’escletxa,                                                  85

    i arrossegat pel seu pes es precipita a l’estrall.

Doncs l’aversió de la gent m’he guanyat amb el cant: del teu rostre

    l’expressió tothom, naturalment, ha seguit.

Però els meus costums, recordo, i la vida aprovaves

    en precedir-te jo sobre el cavall que em vas dur.                                                   90

Mal que de res no serveix i cap glòria a l’honest no es torna,

    cap mena de retret vaig procurar-me llavors.

No ens ha caigut per error la sort d’encausats a nosaltres

    ni repassable deu cops pels decemvirs el meu plet.

Jutge també he establert afers privats sense taca,                                                       95

    el meu bon nom fins i tot reconegué el perdedor.

Pobre de mi! Si l’últim no hagués fet mal bé podia

    segons tu creus segur més d’una volta restar.

L’últim ens perd i sols enfonsa endins de la plana

    una tempesta l’esquif tantes vegades salvat.                                                     100

No m’ha fet mal una part petita del gorg, sinó tota

    l’aigua ha caigut damunt, tot l’oceà, sobre el cap.

Per què vaig veure quelcom? Per què els ulls els feia noïbles?

    Per què de mi, imprudent, culpa sabuda va ser?

Sense saber-ho, Actèon vegé despullada Diana:                                                      105

    presa, no menys, devingué per als seus propis llebrers.

És evident que entre els déus també ha de rentar-se fortuna,

    i que en el cas del les numen no es troba perdó.

En aquell jorn de mi, quan mal error se m’enduia,

    queia una casa, ben cert minsa, p’rò sense retret.                                                  110

Minsa, però, talment que el viure ancestral l’anomeni

    clara i no menys important que la noblesa de cap,

i ni per massa tresors ni per falta de béns censurable

    d’on a cap extrem és de notar el cavaller.

Minsa de cens pot ser casa nostra, minsa d’origen,                                                   115

    cert que pel meu talent ella no manca de nom,

mal que talent que es veu explotat amb massa alegria,

    gran nomenada, amb tot, porto per l’orbe sencer,

i a Nasó coneix la colla de savis i gosa

    dur-lo en el compte d’aquells homes il.lustres, també.                                           120

S’ha abalançat amb el vistiplau, per tant, de les Muses,

    casa esfondrada d’un crim únic p’rò no diminut:

i s’ha esfondrat talment que alçar-se, sols que més molla

    torni la ira del les Cèsar, arribi a poder,

que en arribar el puniment va ser la clemència tanta,                                                  125

    que ens arribà molt més lleu que el que era el nostre temor.

Vida es donà, estalviant la mort aturares les ires,

    oh excel.lent que poc vas aplicar el teu poder!

Vénen, a més a més, paterns de què no em despullares

    (com si fos poc regal el de la vida) els tresors.                                                        130

No condemnares amb un decret del senat els meus actes,

    ni que jo me n’anés jutge selecte ha ordenat.

Tristos insults et van atacar i com és digne d’un príncep

    vas venjar com cal tu i en persona els atacs.

Posa-hi a més que l’edicte, sever i ple d’amenaces,                                                   135

    més tendrament amb tot va anomenar el puniment,

perquè no exiliat sinó que ell relegat m’anomena,

    i hi ha paraules allí particulars del meu cas.

Cert que més greu no hi ha per al sa i en ple ús de la pensa

    càstig, que el fet d’haver l’home tan gran disgustat;                                            140

però de tant en tant el déu sol fer-se aplacable:

    núvols havent esbandit, sol córrer el dia lluent.

He vist un om carregat de vinyes plenes de pàmpols,

    un que l’havia tocat Júpiter dur amb el seu llamp.

Veta fins esperar: haurem fins al final esperança;                                                 145

    contra el teu voler sols això fer-se podrà.

Gran esperança apareix en veure’t, príncep tendríssim;

    i l’esperança quan veig tots els meus actes, decau.

Però tal com quan els vents agiten els aires no es troba

    una embranzida constant ni violència incessant,                                                 150

sinó que adés s’aturen i callen parant una estona,

    tals que creuràs que hauran ja deposat el vigor,

així se’n van i retornen els meus temors variables,

    fent esperança i prenent d’aconseguir-te aplacar.

Per tots els déus, així, que et donen i han de donar-te                                           155

    anys, si pel nom romà tenen estimació,

pel meu país que és fort i segur tenint-te per pare,

    del que, com entre la gent, part era jo fa molt poc,

sempre l’amor que tot temps pels fets i l’ànim mereixes,

    de l’agraïda ciutat se’t recompensi com cal;                                                       160

Lívia sempre al teu costat que els anys acompleixi,

    mereixedora de cap altre marit sinó tu,

que, si no hi fos, et fóra escaient una vida soltera,

    no hi hauria de qui ésser poguéssis marit.

Vora l’estalvi fill que restis estalvi i moltíssim                                                        165

    temps en aquest estat manin el gran i el major;

i, tal com fan, els néts que tens, jovenívola estrella,

    s’obrin pels teus fets, pels del seu pare, el camí.

Que, acostumada als teus campaments Victòria sempre,

    ara es presenti també, cerqui estendards coneguts;                                               170

d’ales que sempre ho fan voli entorn el duc dels Ausonis,

    dugui en clars cabells una corona de llor,

per qui la guerra ara fas, amb el cos del qual ara lluites,

    a qui cedeixes molt grans els teus auspicis i déus,

prop en la teva meitat ciutat contemples alhora;                                                         175

    lluny en l’altra meitat guerres feroces vas fent;

dels superats enemics vencedor, així et torni a la vora:

    sobre cavalls coronats que resplendeixi enlairat.

Plany-me, sisplau, i el teu llamp, uns dards ferotges, amaga,

    ai que massa els tinc, pobre de mi, coneguts!                                                         180

Plany, de la pàtria pare, aquest nom recordant-lo tothora

    no em donis desesper d’aconseguir el teu perdó!

No et demano el retorn, malgrat que més del que els volen,

    tal com creure podem, donen sovint els grans déus. 

Fent un exili més bla i més proper, a qui prega,                                                        185

    part em llevaràs grossa del càstig, a mi.

He de sofrir els confins llançat en zona enemiga,

    no hi ha ningú més lluny del seu país desterrat.

L’únic, a mi, a l’eixida enviat del sèptuple Híster

    amb el seu pol gelat verge Parràsside em prem.                                                     190

Cíziges, Colcs i l’estol Tereteu a sobre dels Getes

    quasi el Danubi no els pot, interposat, retenir.

Mentre hi ha d’altra gent per causa més greu bandejada,

    terra a ningú s’assignà més allunyada que a mi.

Res més lluny que això, sinó sols l’enemic i el fred, i                                           195

    l’ona del mar que el glaç entumidor ha acompanyat.

És fins aquí d’Euxí esquerrà la part que té Roma:

    són del Bastarna els voltants i del Sauròmata són.

És la darrera que està sota Ausònia llei, i amb prou feines

    queda ja terra a omplir l’últim racó del teu món.                                                200

Prego per ‘xò suplicant que en lloc segur ens dipositis

    perquè no em sigui la pau presa amb la pàtria, a mi,

perquè no temi les gents no ben reprimides per l’Híster

    ni pugui, el teu ciutadà, ser capturat d’enemics.

Veda la llei que algú que de sang Llatina va néixer,                                                205

    mentre té els Cèsars salut, bàrbars pateixi grillons.

Mentre dos crims, el cant i l’error, van ser els que em van perdre,

    de la darrera acció he de callar-me el retret:

que no valc tant perquè ara de nou et remeni la nafra,

    Cèsar, que massa i prou era ferir-te un sol cop.                                                 210

Resta el primer: d’un cant immoral allà se m’acusa

    que he esdevingut professor de l’adulteri obscè.

Lícit que passi per alt quelcom a la pensa celeste,

    Molt de la percepció teva a l’alçada no està;

Tal com els déus del cel sublim llavors que els vigila                                              215

    Júpiter, no té temps de controlar el més petit,

talment a tu, mentre estàs vetllant pel món que vacil.la,

    dels maldecaps que tens fuig el que és menys important.

És que abaixant la guàrdia potser el governant de l’imperi

    has de llegir-te uns cants fets amb els peus imparells?                                         220

Càrrega tal del nom Romà no ha estat la que et pesa,

    ni a les espatlles no tens pes tan lleuger carregat.

Que desviar ara et puguis en jocs ineptes el numen,

    posis els meus passatemps a examinar amb els teus ulls.

Has de sotmetre ara tu Pannònia, ara Il.lírica riba,                                                  225

    Rètiques ara et fan, Tràcies armes temor.

Ara l’Armeni vol pau, ara el Part genet et deposa

    amb tremolosa mà l’arc i el captiu estendard,

ara Germània amb el teu descendent et prova ben jove,

    i a la guerra pel gran Cèsar un Cèsar ha anat.                                                    230

I que en un cos, en fi, tan gran com no era fins ara,

    que estigui trontollant part de l’imperi no hi ha.

I la ciutat i la guarda dels teus manaments et desvetlla

    I dels costums semblants, que vols que siguin, als teus.

Lleure no t’és escaient, el lleure que dónes al poble,                                               235

    i contra molts vas fent guerra i combat sense fre.

M’he d’estranyar, per tant, que en el pes de tasques tan grosses

    mai no t’haguessis girat a les foteses que faig?

Però si, cosa que vull, potser temps lliure tinguessis,

    en la meva Art llavors no hi trobaries retret.                                                         240

Que és evident, confesso, no fou per als ànims estrictes

    feta, ni digna que aquest príncep tan gran la llegís:

però tampoc per això encarats a lleis decretades

    són els preceptes que van nores de Roma instruir.

Perquè de quins llibrets parlem no et resti cap dubte,                                            245

    un, agafat dels tres, té els quatre versos que fan:

“Tènue cinta, estendard del pudor, manten-te allunyada,

    bandes també que cobriu, llargues, els peus al bell mig:

que cantarem els furts concedits i no res sinó lícit

    i en el cant que faig no haurà d’haver-hi retret.”                                               250

És que no hem allunyat de tal Art estrictament totes

    les que la cinta que han pres, veda, i l’estola, tocar?

“P’rò la matrona bé pot usar d’unes arts alienes,

    i en pot prendre part mal que ella no s’hi instrueix.”

No llegirà, així doncs, la matrona, que força més hàbil                                          255

    Gràcies a qualsevol cant, pot devenir a delinquir.

Tot el que haurà tocat la que tingui un afany pel sinistre,

    els seus costums podrà per al delicte formar.

Pot agafar els Annals, cap cosa més rude que aquesta,

    Ília d’on es va fer mare, segur, llegirà.                                                               260

Pot agafar la mare de Roma: llavors desseguida

    mare de Roma d’on ve, Venus nodrent, cercarà.

Perseguiré més avall, si puc posar-ho en un ordre,

    que tot tipus de cant pot fer a les ànimes mal.

No per això tot llibre tindrà un retret i una culpa:                                                 265

    res no fa bé que tampoc pugui alhora fer mal.

Útil, què més que el foc? Tanmateix, si encendre teulades

    vols, audaces mans has instruït en el foc.

Roba de tant en tant, adés dóna salut, medicina,

    quina és perjudicial, mostra, i quin’herba fa bé.                                                270

Tant el bandit com el caut vianant cenyeixen espasa;

    un els paranys, però, l’altre hi tragina el socors.

Hom estudia perquè l’eloqüència innòqües causes

    tracti: aclapara innocents i protegeix criminals.

Doncs com el cant, que si és llegit amb ment virtuosa,                                           275

    és evident que a ningú ha de fer mal, el que he fet.

“N’he corromput algunes.” Aquell que ho creu s’equivoca,

    i ell als meus escrits massa voldrà atribuir.

Si reconec això, però, els jocs també de disbauxa

    posen llavor: prohibir mana els teatres en ple!                                                     280

Causa d’errar per a molts donaren moltes vegades

    quan amb arena de Mart s’ha recobert el dur sòl.

Que es prohibeixi el Circ! Del Circ llibertat perillosa:

    amb un desconegut és on la nena s’asseu.

Mentre n’hi ha que hi fan el passeig per tal que s’ajuntin                                           285

    amb l’amant, per què els porxos es troben oberts?

Quin lloc hi ha més que els temples august? També ha d’evitar-los

    una que tingui talent a procurar-se retret.

Quan s’estarà en el temple de Júpiter, ha de venir-li

    quantes mares féu, quantes i moltes, el déu.                                                       290

S’acostarà en el temple de Juno, proper a qui prega,

    moltes, s’acudirà, putes la van disgustar.

Pal.las havent mirat, i un nat de culpa, la verge

    recercarà per què va l’Erictoni sofrir.

Si en el temple de Mart grandiós, regal teu, s’apropava,                                       295

    junta amb el Venjador Venus hi guarda els portals.

D’Isis seient al recinte per què la Satúrnia va dur-la

    pel Jònic, cercarà, i pel Bosfori corrent.

Latmi heroi, per la lluna amorós, per Venus Anquises,

    per Ceres en Jasió, algú que ho narri tindràs.                                                    300

Tot té poder de corrompre perverses ments; protegides

    totes les coses s’estan en el seu lloc, tanmateix.

I ben lluny de l’Art que he escrit només per a meuques

    totes les nobles mans porten els versos primers.

I qualsevol que ha trencat per on no deixa córrer el ministre,                                305

    d’un assumit retret rea s’ha fet tot seguit.

I no és crim,tanmateix, fullejar uns tendres poemes;

    molt que no faran poden les castes llegir.

Noies sens res al damunt la matrona de cella severa

    moltes, dispostes a tot tipus de Venus, ha vist.                                                  310

Cossos de meretriuis Vestals mirades contemplen,

    ni al seu amo això causa de càstig ha estat.

Però per què en la Musa que tinc hi ha massa disbauxa,

    o per què el llibre que he fet mostra a la gent estimar?

Res no confessaré sinó el crim i la culpa ben clara:                                              315

    del meu propi talent em penedeixo i del gust.

Per què millor, esfondrada del tot sota Argòliques armes,

    Troia amb el nostre cant no arrossegàrem de nou?

Tebes per què he callat, fraternals les mútues nafres

    i els seus set portals d’un general cadascun?                                                    320

Material tampoc la bèl.lica Roma em negava,

    fets de la pàtria esforç és pietós referir.

En ser que tot, en fi, de mèrits, Cèsar, ho omplies,

    m’era de llei una part, una entre tantes, cantar,

i com la llum radiant del sol atreu la mirada,                                                       325

    tal els teus fets a mi l’ànim m’haurien atret,

sense raó damnat. És prima la terra que llauro:

    d’una fertilitat grossa era l’altre treball.

I per això no deu confiar-se al pèlag la barca

    que l’entreteniment gosa en exigus estanys.                                                    330

Potser--ho dubto--és prou que sigui més bo per a ritmes

    lleus, i són nombres prims suficients per a mi.

Però si em manes cantar els Gegants que amb flama domava

    Júpiter, en l’intent m’afeblirà el mateix pes.

Propi d’un ric talent els fets de Cèsar enormes                                                     335

    dir, perquè el material no sobrepassi el cant.

Vaig gosar, tanmateix, però maltractar-te em semblava

    i, criminal, un dany ésser al teu propi vigor.

Cap al meu cant vaig córrer de nou, jovenívols poemes,

    d’un simulat amor tot agitant el meu cor.                                                          340

No hagués volgut, i tant! Però els meus destins se m’enduien,

    i per al meu puniment era llavors talentós.

Las, ai las que he après! Per què m’ensenyaren els pares

    i cap lletra enfront s’ha retardat dels meus ulls? 

És per les arts, te m’ha fet mal vist aquesta disbauxa,                                           345

    que, has considerat, cerquen els tàlems vedats.

Però de mi tampoc no va aprendre els furts la casada,

    ni pot ningú d’allò que coneix poc ensenyar.

Era talment com feia els amors i tendres poemes,

    que no esgarrinxés cap contarella el meu nom.                                                 350

Entre el comú de la gent no hi ha marit de tal mena

    que pel meu vici no té que és ell el pare, segur.

Creu-me que els meus costums són lluny del nostre poema

    (viure en respecte es manté, Musa jocosa he tingut)

i ficció és gran part de les obres que he fet, i mentida:                                         355

    més que a qui les va fer és el que els ha estat permès.

D’ànim no és indici el cant, sinó honest determini

    bo a l’afalagament de les oïdes amb molt.

Acci seria atroç, comensal Terenci seria

    i violents els qui canten ferotges combats.                                                        360

Per acabar, no sol uns tendres amors componia:

    per compondre els amors, sol he tingut puniment.

Què, si no el fet que amb molt de vi la Venus es mescli

    diuen, de Teos els cants lírics d’aquell ancià?

Lèsbia Safo què mostra sinó l’amor a les noies?                                                     365

    Safo segura, però, ell també estava segur.

Ni t’ha fet mal, Batíada, el fet que molts cops confessares

    a qui llegeix els teus propis amors en el vers.

Buida d’amor, de Menandre jocund no es troba cap obra,

    i l’acostumen, aquest, nois i donzelles llegir.                                                     370

Fins a la Ilíada, què hi trobaràs sinó adúltera per qui

    entre el seu amant, pugna hi hagué, i el marit?

Què hi hagué allà anterior al foc de Briseida, ja al punt que

    la raptada encengué còleres dels generals?

O l’Odissea què és sinó una d’amor requerida,                                                       375

    mentre el marit és lluny, dona per molts pretendents?

Qui, si no és el Meònida, Venus i Mart rememora

    encadenats, en un lleig tàlem els cossos premuts?

D’on, si no fos de l’indici d’Homer grandíssim, sabríem

    dues deesses que va foc foraster abrandar?                                                        380

Venç en seriositat tot tipus d’escrit la tragèdia:

    ella també conté sempre matèria d’amor.

Doncs a l’Hipòlit què hi ha sinó el foc d’una cega madrastra?

    Cànace té renom per estimar el seu germà.

Què? El Tantàlide mai, conduint els carros Cupido,                                               385

    va la Pisea portar amb Frigis cavalls i marfil?

Que de la sang dels fills tenyís un ferro la mare

    d’un ultratjat amor féu el dolor provocat.

Féu un amor del rei i l’amant alades sobtades,

    i que encara ara el volgut Itis la mare plorés.                                                  390

Si el criminal germà no hagués estimat Aerope,

    capgirats del sol no es llegiria els cavalls.

Ni hagués tocat els tràgics coturns Escil.la la impia

    si el cabell patern no hagués tallat un amor.

Els qui llegiu Electra i de seny qui manca, l’Orestes,                                           395

    culpa d’Egist llegiu, de la Tindàride, amb ells.

I què he de dir d’aquell domador funest de Quimera,

    a qui la mort un fal.laç hoste per poc no donà?

Què dir d’Hermíone, què de tu, donzella Esquenea,

    Fèbade, i tu a qui el duc, el de Micenes, volgué?                                             400

Dànae cal, amb la jove i ta mare, Lieu, recordar-les,

    Hèmon també i per a qui van acoblar dues nits?

Gendre de Pèlias què, i Teseu i aquell que tocava

    d’Ílion, primer Pelasg, terres en desembarcar?

Íole a aquest, i la d’Hèrcules, tal com el pare de Pirros,                                      405

    d’Ílion el minyó, Hilas a aquest afegeix.

Em faltaria temps si seguís les tràgiques flames,

    quasi que els simples noms no abarcaria el llibret.

I la tragèdia hi ha barrejada amb rialles obscenes,

    d’un perdut pudor moltes paraules conté.                                                        410

No condemnà l’autor que féu Aquil.les femella

    desbaratar amb els seus ritmes els fets d’un valent.

Va acoblar Aristides amb ell Milèsies faltes:

    mai Aristides va ser tret de la seva ciutat.

Ni qui descrigué el malmetre semences de mares,                                                 415

    Eubi, d’impur relat ell que era compositor,

ni va haver de fugir qui fa poc Sibarítiques feia,

    ni qui no va callar les aventures d’amor.

Tals entre els monuments es mesclen de doctes persones

    i per un do dels ducs pot contemplar-los tothom.                                             420

I per no defensar-me només amb armes de fora,

    àdhuc el llibre Romà té molt i molt d’afalacs.

Com amb el seu alè cantà Mart, Enni solemne,

    Enni pel seu talent màxim i rude per l’art,

tal com del ràpid foc Lucreci explica les causes,                                                   425

    triple vaticinant l’obra s’haurà d’esfondrar,

tal pel lasciu Catul sempre és cantada la seva

    noia a qui falsament Lèsbia deia de nom:

no satisfet amb ella escampà els amors a dotzenes,

    on confessa ell mateix un adulteri que obrà.                                                        430

Era semblant de l’exigu Calv, similar la disbauxa,

    qui destapà els seus furts tot variant el seu vers.

Què diré el cant de Tícida, què el de Memmi, on trobes

    tot carregat d’un nom i de vergonya tot nom?

Cinna que els és company i amb menys vergonya que Cinna                                   435

    Ànser i l’obra lleu de Cornifici i Cató.

I en el cant del qual adés sota el nom de Peril.la

    vas ocultar, ara es llegeix dita, Metel, pel teu nom.

Tal com aquell que l’Argo dugué en Fasíaques ones

    no va poder els seus furts, els amorosos, callar.                                               440

Menys els d’Hortensi no són, no són menys els poemes de Servi,

    ímprobes: qui dubtarà noms tan il.lustres seguir?

Va traduir Sisenna Aristides, sense deixar-se

    uns vergonyosos jocs d’introduir en el relat.

Ni celebrar Licòride, a Gal va fer perjudici                                                          445

    ans que a la llengua, de vi no va aturar-la l’excés.

Creure la noia jurant Tibul ho troba insofrible

    car és així que d’ell ho negarà al seu marit.

És el mateix que admet ensenyar burlar els qui vigilen

    que pel seu art mateix, pobre, ara està aclaparat.                                             450

Com provant, sovint, la gemma i segell de la noia,

    diu, per aquest pretext que va tocar-li la mà.

Com refereix, amb els dits sovint ha parlat i amb els gestos,

    sobre la taula duent silenciosos senyals.

Mostra quins són els sucs que els blaus dels cossos esborren,                              455

    blaus que acostumen a fer llavis i dents estampats.

I de l’incaut marit, en fi, ell massa demana:

    que tingui cura d’ell perquè ella sigui fidel.

Sap a qui lladra el gos quan sol passeja, i per quina

    causa davant els portals closos algú escopí molt.                                             460

Ell dóna molts i molts consells al furt i ensenya

    per quines arts mullers poden marits enganyar.

No va causar-li això cap dany, la seva lectura

    plau, i ja era Tibul, tu governant, molt famós.

I trobaràs de Properci amorós idèntics preceptes,                                                 465

    sense que, tanmateix, mínim retret el toqués.

Jo he succeït aquests perquè la innocència il.lustres

    Dissimular dels vius les nomenades gosà.

No he tingut por, reconec, per on tantes quilles van córrer

    nàufraga l’única fos entre les dutes a port.                                                         470

Altres les arts amb què juga la sort deixaren escrites;

    cosa que els avantpassats varen trobar criminal;

què valen els ossets, amb quina tirada moltíssim

    puguis plantar i els cans perjudicials evitar;

quins nombres bons té el dau, i quan divers requereixes                                        475

    on és que cal llançar, com procurar-ne la sort;

d’altre color el soldat com va en la línia recta,

    quan s’ha perdut un peó entre un parell d’enemics,

el següent com sap lluitar i atreure’s el previ,

    ni en fugir a cobert vagi mancat de company;                                                     480

com s’ha arranjat de tres en tres pedrolins la tauleta,

    en la qual qui venç és qui conserva els que té.

Tal com els altres jocs (no cal que tots s’enumerin)

    els que fer que perdem, solen, el temps preciós.

Mira que un altre fa cant de les formes i tirs de pilotes,                                           485

    heus que del cèrcol aquest, l’altre diu l’art de nedar.

Altres hauran arranjat la cura de fer maquillatge;

    l’altre als banquets les lleis, com a l’alberg, ha donat.

L’altre per fer atuells ensenya el treball de l’argila,

    quin és el gerro, ha ensenyat, bo per al líquid vi pur.                                      490

Coses així s’assagen al mes fumós de Desembre

    que per a dany de ningú era l’haver-les compost.

Jo, enganyat per aquests, vaig fer poemes no tristos,

    però als nostres jocs càstig ben trist ha seguit.

Per acabar, no he vist un sol de tants escriptors que                                           495

    pròpia Musa el perdés: l’únic que trobo sóc jo.

Què, si hagués escrit uns mims que fan bromes obscenes,

    que tenen sempre retret, el de l’amor prohibit,

on assíduament apareix ben maco l’adúlter,

    on empastifa del tot l’hàbil casada el marit?                                                     500

Noia en edat de casar i senyor i xicot i matrona

    se’ls mira i el senat en majoria és present.

No se’n té prou violant amb veus d’incest les oïdes,

    i acostumen els ulls molta vergonya patir.

Quan l’amant enganya el marit amb alguna sorpresa                                            505

    és aplaudit donant palma el favor general.

I el que fa menys bé és escena rendible al poeta,

    i uns retrets tan grans compra el pretor per no poc.

Fixa’t en l’ornament, August, dels teus espectacles:

    pel que has pagat alt preu molt de semblant trobaràs.                                       510

És l’espectacle que has vist sovint i dónes a veure;

    la majestat també t’és per on vulguis company.

Amb el teus propis ulls--dels que usa tota la terra--

    veies escenificats els adulteris tranquil.

Si és legal escriure imitaires mims de vergonyes,                                                   515

    càstig que tinc merescut és de més lleu fonament.

És que aquest tipus d’escrit l’asseguren les seves escenes

    i el que es pot als mims dóna l’escena poder?

Són els meus cants també dansats pel poble tothora

    i també els teus ulls han captivat tot sovint.                                                        520

És evident que a la nostra llar, com d’homes ancestres

    per una experta mà lluen els cossos pintats,

la que diversos coits i formes de Venus explica

    és en algun racó, minsa tauleta, també.

I com s’asseu d’una faç que la còlera diu, Telamoni                                               525

    l’home, i en els seus ulls bàrbara mare té el crim,

molls amb els dits així s’hi eixuga els cabells amarada

    Venus: l’oneig matern sembla cobrir-la també.

Tronen uns altres combat carregat de fletxes cruentes;

    part els del teu plançó, canta altra part els teus fets.                                           530

En un espai exigu natura envejosa em va estrènyer,

    i per al meu talent forces exígües féu.

I tanmateix el feliç autor de l’Eneida que estimes

    fins en uns llits del Tir armes i l’home dugué.

I entre tot el cos cap part no és més rellegida                                                        535

    que un amor pactat en il.legítima unió.

Focs, ell mateix, de Fil.lis i focs de la tendra Amaril.lis

    amb el bucòlic vers feia de jove primer.

És amb aquest escrit que un tort d’antic produíem:

    un suplici nou culpa no nova ha rebut.                                                            540

Vaig publicar els meus cants quan tu, que censures els vicis,

    vares deixar-me tants cops irreprotxat cavaller.

Així doncs, l’obra que, jove, he pensat que no em causaria

    mal, ben poc prudent, ara de vell ha fet mal.

Ha sobreeixit per a antic llibret tardana venjança,                                                545

    dista també del temps quan es causà el puniment.

Totes les obres que he escrit no pots degenerades trobar-les:

    al meu vaixell he donat veles més grosses sovint.

Sis i no menys que sis n’he escrit, de llibres de Fastos,

    junt amb el propi mes troba el final el volum.                                                   550

Era sota el teu nom tal obra, Cèsar, composta,

    i consagrada a tu fins que la sort la trencà.

Àdhuc als tràgics coturns una obra reial regalàrem,

    i les paraules que, greu, vol el coturn, les conté.

També hem dit, malgrat que la mà darrera a l’empresa                                          555

    falta, en aspectes nous, cossos que s’han transmudat.

I tant de bo que allunyis un poc de la còlera l’ànim,

    i si tens temps d’aquí mana et llegeixin un poc.

Poc, amb el que sorgint de l’origen primer de la terra,

    l’obra fins al teu temps,Cèsar, vaig dur-la endavant!                                          560

Hi trobaràs quantíssim d’alè que vas procurar-me,

    d’ànim amb quin favor t’he celebrat amb els teus.

Jo no he fet amb un cant mordaç atacs a persones,

    ni el meu vers conté culpes i crims de ningú.

Càndid he defugit les sals amb fel barrejades:                                                         565

    lletra de mi no hi ha junta amb un joc verinós.

Entre els milers de la nostra gent amb tants de poemes

    sol he de ser danyat per ma Cal.líope jo?

Doncs amb els nostres mals que cap Quirit no s’alegra

    puc suposar: més aviat molts se’n deuran lamentar.                                           570

I no puc creure que es mofi ningú de la meva caiguda

    si una gràcia m’és comunicada al candor.

Prego amb això, i amb més, poder doblegar-se el teu numen,

    oh pare, oh salut i de la pàtria tutor!

No per tornar a l’Ausònia, tret que un dia, tal volta,                                               575

    t’hagi estovat el temps d’un allargat puniment.

Poc més segur i poc més tranquil et prego l’exili,

    perquè el meu càstig així sigui parell al seu crim.  

"