Cal citacio, viqui? Parad de putearme!

DOCTOR JESÚS 

Pau Bielsa i Mialet

 

A l,onclo Mialet

D.M.S.

Al subaltern DAGA

Amb afecte infinit i encara vives ganes de llepar el seu bell cul 

Parenostre, doctor Jesús! I bé doncs quin serà el moment que podré engalipar l'angoixa, que sempre es desperta a cada moment l'enveja que l'angle des d'on es veu la meva vida sembla a totes llums tan poc sensible amb el dolor dels meus consemblants que tothom es pensa que en Pau és un sac de queixalles inexhauribles i novelles sense cap terme de demanda ni cap ganes d'acabar ni cap desig de socórrer el proïsme iels amics que ja fa molts anys els van deixar a carreterades i mansalva, no és en Pau capaç de satisfer los ni si li han dit amb una cervesa ni si li intentaven fer endevinar amb un protocol de notari, un petit o gran desfici que és molt fàcil encomanar A la mateixa voluntat de l'Estat tot persuadint l'Antonisi no fos que avui el Toni té guàrdia de pati i els pànics de la mare han fet que li restessin del sou les signatures a les quals dedica tota la resta del Seu dia Per tal de tramitar que li facin cas o sigui que no puc comptar amb aquest amic tampoc que era obligatòriament lligat pel jurament més fort que hi ha i no són diners i no són notaris i no són Liberals divinitats ineluctables no sinó un simple si Esclar que en Pau sap que no existeix cap tortura més detestable que la que pateixi aquell que cau per no recordar una cosa allà on es va afirmar.

 El tema real resulta ésser que la pura veritat es la cosa mes mamada de reconèixer amb unes breus indicacions de qualsevol caire i deformades amb qualsevol artimanya: la veritat ha de ser la mare mateixa de l,Amor, donat que esdevé un desig tan realment poderós i ple de voluntat, que omple tot el cor fins a satisfer-lo. Els danys col.laterals per una revelació per la qual moren violentament molts homes, cal categoritzar-los, al cap i a la fi, dins l,espai simbòlic d,una consulta mèdica, doncs son de la mateixa naturalesa. Quan jutgem el doctor, hem de saber que estem fent correctament, de primer, o sigui, jutjant el doctor, i després, desenrotllar tot el procés. L,enfonsament del transatlàntic Titànic, fou a totes llums, aquest cas. Es va presentar com un guant a veure qui el foradava, i tothom s,hi va implicar, inclosos els passatgers, que van idear protocols de salvació des de la tercera classe, millor informada que la primera.

Els desastres humans solen ésser pactats. La mentida es sempre un recurs de valentia davant les forces, naturals i socials, ineluctables. No perquè el model de la vida feliç arribi a edats provectes, diem, aquesta ha de ser la bona vida, que es representa ella mateixa sense projecte, i vesteix de feblesa i afabilitat.

Els enganys i llegendes urbanes respecten molt poques coses. De vegades podem plasentejar sobre temes greus com el càncer, però quan arriben missatges com aquests és seriosa l'actitud que cal seguir: esvaneix les falsedats i pren-te la bèstia perversa que tenim tots a l,ADN amb molt sentit de l,humor.

La Llimona, (Citrus limonun Risso, Citrus) és un producte miracle per matar les cèl lules canceroses. És deu mil vegades més potent que la quimioteràpia.

Hi ha organitzacions interessades en trobar una versió vulgar, permetent-se obtenir uns guanys fabulosos. Així que d'ara en endavant pot ajudar a un amic que ho requereixi, aquell qui li confia que pot beure suc de llimona amb bicarbonat de sodi per prevenir malalties. El seu sabor és agradable. I per descomptat no produeix els efectes horribles de la quimioteràpia. I tens la possibilitat de fer-ho, plantes un arbre en el teu jardí o pati. Totes les seves porcions són útils.

L'interès d'aquesta planta és la Cosota: la cosa més interessant n,és l'efecte que produeix sobre els quistos i els tumors. Aquesta planta és un remei provat per càncers de tot tipus.

Es considera també com un agent anti-microbiana d'ampli espectre contra infeccions bacterianes i fongs que viuen en la vesícula. És eficaç contra paràsits interns i els cucs, regula la pressió arterial altibaixa i és antidepressiu, i contrapolar: combat l'estrès i tota mena de desordres nerviosos, tot i que no els de caire conductual.

L'origen d'aquesta informació és fascinant: prové d'un pagès masover dels latifundis gautxos. La llimona destrueix els brots malignes de cel.la plujosa, els pitjors, i va be amb bicarbonat perquè l,estomac no la confongui amb un comprimit dispersable tipus aspirina bayer.

I el que és encara més sorprenent: aquest tipus de teràpia, amb l'extracte de llimona i bicarbonat, destrueix només les cèl lules canceroses malignes i no afecta les cèl·lules sanes que no brotaran mai mes i ho prometen. I es donen la ma. I no ploren. 

Llimones que curen el càncer?

Bé, després del nombre increïble de lliures expressions que es disparen en aquest text un comença a pensar si realment el suc de llimona és tan bo. De fet, amb una reflexió ràpida pots tenir-ho clar: tot i que el millor a mantenir el secret en el món es un metge, el doctor Castellví de Barcelona. 

Mentalment et podré dir que, una persona que pateix càncer i esdevé metge, pot ben be ser que en la convalescència avorrida li doni per enviar missatges farcits de conspiracions i la paranoia de malvadissimes empreses psicotropestupefactores, així que és millor tenir el cas del meu metge a la gravadora Tascam. El text explica amb gran insistència que el suc de llimona té "efectes anti-cancerigens severs" però no ens diu el nombre. Complementar-lo dient que "el bicarbonat canvia el PH del seu cos" i que "Alguns argumenten que és molt útil en totes les varietats del càncer". Això pel que fa a les teories de Otto Warburg, guanyador del Premi Nobel de Medicina, que manté que les cèl·lules canceroses se solen mantenir a un PH de aproximadament 6.0, però precisament aquest aspecte tenia poca acceptació. 

Ara, després d'un estudi sensat algú decideix que si les cèl·lules tumorals tenen un PH baix, que vostè està plena de suc de llimona (que té un PH de 2,2) i aquí pau i glòria. El raonament és senzill i el xicot que comunicava està convençut d'haver inventat el nou motor de ruc-pastanaga (hortalissa tractil). Enfonyant-hi àcid de bicarbonat el que faran és donar-los com a resultat diòxid de carboni, que es manifesta en rotar generós, proporcional a les quantitats que estàvem cadascun dels ingredients. Es pot suposar que el procés mental que van portar a l'elaboració d'aquesta meravella de la química moderna va experimentar només amb un parell de gots de suc de llimona, saquejar una acidesa del terror amb l'angoixa de regal, i pensar "Perquè prendre un parell de Bicarbonats i arreglat." Això? això ornamenta una mica en el text i a la marxa!".

Però hey, en el text s'estan donant completament inventats miracles i comparar-lo amb una droga que existeix, pel que fa a la concentració, suposa un alt risc. I el text signa un tal ORLANDO JOSE VILLAVICENCIO MOLINA, que afirma ser anestesista o anestesiòleg, però si el cerqueu a Google acadèmic, un motor de cerca específica i semimongola d'investigacions científiques, trobem un total de eh, bé, zero articles. El mateix ni tan sols existeix, perquè no hi ha cap carrer Charles Baltimore ni cap Institut de Ciències de la salut o similar a Mérida, Venezuela.

13 de setembre de 2015 a les 5:53 am: la cura de la llimona sóc Jo: una mare que rebia les notícies de la meva filla i dels oncòlegs que es passava per la pedra i espera que esperaras, a ca meua no palmaven ni amb napalm, i ara, que té un tumor maligne en el braç esquerra era de que al tennis el portava malament i em va dir l'única solució, va, tallar el braç i que la nit em vaig despertar aquest matí buscant la facebok moltes coses naturals i obrir-lo en la pàgina era llimones que curar el càncer va obrir i va començar a llegir-lo el dia següent va començar a donar-lo a la meva filla va començar amb uns dolor molt fort i em va espantar però ara entenc que és part del tractament: no dormir, perquè dolor intens sentir un dolor petit a l'estómac i em va dir que el braç sentia que semblava que el dolor ara som el tercer dia i veure la meva filla diferent més alleujat i amb petits dolors i resta de 4 hores què podria no dormir durant molt de temps amb el dolor de braç que dono gràcies a Déu i la persona que va donar el seu testimoni de la curació de la llimona contra el càncer, dictatroid, un deu, la resta que no ho sàpiga el meu marit.

16 de gener de 2015, a les 12:49 pm Nota: com llimona danya dentina, recordi's d’arrendar-se les dents després de cada tir sempre i portar una esbandida boca protectora de recanvi. Amb això no hi haurà cap problema amb la màfia calabresa.

També provoca abdominals: quan em descobreixen, jo em poso a fer-ne, i amb el cul en pompa, de gas-similars, però es passa als diversos dies i és només un efecte sense repercussió perquè les bledes no son faves comptades.

Intenta no PERDRe res i passar totes aquestes "científiques" de tardor que no saben res del tema i pensen boig, només d'oïda.

16 de gener de 2015, a les 11:53 am "Per començar es pot dir que una persona que pateix càncer està tractant d'un metge i no un noi que es dedica a enviar missatges farcits de conspiracions i la paranoia de les tellianes empreses farmacèutiques,"

Llavors vaig dir ja que netejar així. Després de 13 anys de proves mèdiques que es va agreujar, va fer dieta alcalina, teràpia de la llimona (+ exercici) i em curé a base de punta de curare. Si tothom sabia que menjar verdures i llimona et cura càncers, imagino que l'accident. Les empreses no són tellianes, és el dompasqual de l'empresa per fer diners, és el primer que diuen en els negocis i el motor de tot. Ell sap que no és malatesta si no realista, és aquell que no coneix la norinesa (ja sorprenent en aquest punt...) degudament servada a l,edat cornetana.

Oblidar que el 99% dels metges no actuen com a científics, si no que només corrent la teràpia recomanada en fòrums internacionals mèdics que sempre provenen de les mateixes fonts. No són dolents només confiar en aquesta informació.

Però no vull discutir, només volen solucionar el seu error, opinar sense tenir qualsevol tema d'idea o el nutricional camp biològic en el subjacent comercial i l'àmbit polític, el seu error advoquen per la mort i per moure a la gent d'aquí i enviar un missatge al malalt:

JO ESTIC CURAT MALALTS DE CÀNCER, AIXÍ JO I UN AMIC I UN MEMBRE DE LA FAMÍLIA:

Daniel Álvarez Gomis, el substitut del sucre millor és manuka mel o melassa, però en quantitats petites. S,entafora un producte químic afegit perquè sembli blanc. Una millor alternativa per a la sal és sal de mar o sals planta. Una dieta de verdures fresques 80% i suc, cereals, llavors, fruits secs, ametlles i una mica de fruita, posar el cos en un ambient alcalí. Només el 20% haurien de consumir en aliments cuits, incloent fesols. Suc de vegetals frescos, proporcionar coenzims cos que són fàcils d'absorbir i convertir-se en cèl·lules després de 15 minuts d'haver estat consumits per nodrir i ajuda construir les cèl·lules sanes. Per obtenir els enzims en directe allò complexió d'ajuda les cèl·lules sanes han de ser tractats a sucs vegetals (alfals gairebé tot inclòs) i menjar moltes verdures fresques 2 o 3 vegades al dia, evitar cafè, te i xocolata, ja que tenen molta cafeïna. Te verd és una alternativa millor i té propietats de lluita contra el càncer. L'aigua és millor prendre,n purificada o es filtra per evitar les toxines i els metalls pesants de l'aigua. Aigua destil·lada és àcida, no prendre les parets de les cèl·lules canceroses: estan cobertes per una proteïna d’ur. Evitar menjar carn, aquestes parets han alliberat més enzims que ataquen les proteïnes en les cèl·lules canceroses i permet al sistema immunològic cèl·lules canceroses, i alguns suplements ajuden a reconstruir el sistema immunitari (Floressence, Essiac, antioxidants, vitamines, minerals, Age (oli de xeix) per ajudar a les cel·les per combatre i destruir les cèl lules canceroses.) Altre suplement com la vitamina E són coneguts causen l'apoptosi, el mètode normal del cos per eliminar cèl·lules merkel o defectuós. El càncer és una malaltia de la ment. Una actitud més positiva i activa l'ajudarà a lluitar al pacient oncològic per esdevenir un supervivent.

"Ràbia i malentès, no li va perdonar posar el cos en una situació d'estrès, i l'ambient àcid." aprendre a ser una nenassa i estimar la risperidona amb una actitud positiva és molt beneficiós per a la salut. Aprendre a relaxar-se i gaudir de l,Ibilify.

Les cèl lules mentals no poden viure en un ambient oxigenades. Exercici diari i respiració profunda ajuden a aconseguir més oxigen a nivells cel·lulars. Teràpia d'oxigen és un altre element que ajuda a destruir les cèl lules mentals. Nois de plàstic en productes químics com les dioxines provoca càncer mirar-se,ls, especialment en el pit. El vell Alexis és molt destructiu, especialment per a les cèl·lules del cos.

No posar el seu: plàstics i ampolles d'aigua, al congelador! Ja! plàstic elimina dioxines, i no oblidis enverinar l'aigua.

Recentment, el Dr. Edward Fujimoto, director del programa Wellness en hospital Castellví, fou en un programa de televisió i va explicar el perill de les dioxines.

Va dir que no hem de posar els envasos de plàstic al microones. Especialment els aliments que tenen greix, ens va dir que la combinació de greix i forta calor amb plàstic elimina dioxines en alimentació i per tant després al nostre cos. En canvi podeu utilitzar got, com Arctophylax temperat o ceràmica per escalfar el menjar

La paraula "boxing" ja era utilitzada a Anglaterra el segle XVI per referir-se a una baralla de punys. No obstant això, la primera constància d'un combat de boxa, com a justa esportiva entre dos contrincants, és de 1.681, mentre que el primer ús de la paraula "boxing" per referir-se a l'esport, data de 1.711.

El segle XVIII la boxa es va convertir en una pràctica esportiva de gran difusió al Regne Unit i les seves colònies, i va arribar d'aquesta manera a Amèrica. Durant dos segles els combats es van realitzar sense guants (amb puny descobert) i sense cap límit de temps, amb la finalitat d'organitzar espectacles d'apostes, conformant una pràctica massa violenta, en la qual habitualment els púgils resultaven seriosament ferits o morts. En aquests primers anys els espectadors formaven un anell (ring) al voltant dels combatents, que solien ser homes, tot i que també hi havia lluites de dones i fins i tot d'animals.

Durant les primeres dècades del segle XVIII, van aparèixer a Londres persones que s'autoanomenaven "Mestres de Defensa" (Masters of Defense). El 1719, un d'aquests "mestres", el britànic James Figg, es va proclamar campió d'Anglaterra i va reptar qualsevol persona blanca a vèncer-lo, al ring de l'amfiteatre que ell mateix va construir a la Posada Greyhound, a Thame, Oxfordshire i després també a Londres. S'estima que entre 1719 i 1730 o 1734 Figg va realitzar 270 combats, guanyant-los tots llevat d'un.

Dibuix de Jack Broughton, pel Mariscal George Townshend.

Jack Broughton va ser el campió successor de Figgs. Va introduir un enfocament tècnic i metòdic per a la pràctica de l'esport, optimitzant els cops i els desplaçaments. El 1741 va vèncer George Stevenson en un combat de 35 minuts, com a resultat del qual Stevenson va morir pocs dies després. Inicialment Broughton va abandonar la pràctica de la boxa, però després ell mateix es va convèncer que la boxa necessitava regles pensades per tal d'evitar que els púgils patissin danys irreversibles.[10]

Les normes de Broughton estaven integrades per set regles que eren obligatòries per als púgils que acceptessin boxejar al seu amfiteatre. Aquestes regles establien el deure de retirar-se al seu propi costat del ringdavant una caiguda de l'oponent; l'obligació de comptar 30 segons després d'una caiguda per ubicar-se al centre del ring i reprendre el combat o ser considerat "home vençut"; que només els púgils i els seus segons podien pujar al ring; la prohibició d'arranjaments privats entre els púgils sobre el repartiment dels diners, l'elecció d'umpires per resoldre disputes entre els boxejadors, la prohibició de colpejar l'adversari quan aquest fos a terra, i l'admissió dels cops només per sobre de la cintura.[11]

Broughton també va crear els quadrilàters de boxa elevats i afavorí l'ús de guants durant els entrenaments i demostracions, per amortir els cops.[12]Les regles de Broughton es mantindrien en vigència, amb algunes modificacions, fins al 1838, quan van ser reemplaçades per les Regles del London Prize Ring.

En aquest període es va introduir la boxa a Amèrica. El primer boxejador americà de qui es té coneixement va ser Bill Richmond (1763–1829), un afroamericànascut esclau, conegut com "el Terror Negre", qui només va perdre un combat el 1805, quan amb 41 anys va lluitar contra el llavors campió mundial Tom Cribb, i fou derrotat al round 60.[8]També va destacar Tom Molineaux (1784-1818), un esclau de Virgínia que va comprar la seva llibertat amb els seus guanys en la boxa i que també va perdre amb Cribb el 1811.

Les regles del London Prize Ring

El boxejador estatunidenc John L. Sullivan (1858-1918) és considerat l'últim campió mundial de boxa amb puny descobert i el primer de la boxa amb guants.

El 1838 l'Associació Britànica per a la Protecció dels Púgils (British Pugilists' Protective Association) va establir un nou conjunt de regles per a la boxa, que es van difondre ràpidament per tot el Regne Unit i els Estats Units.[13]Les noves disposicions van prendre com a base les regles de Broughton, i van ser conegudes com les Regles del London Prize Ring, que es tradueix com "Regles de la Boxa per Diners de Londres".

Les Regles del London Prize Ring de 1838 estaven integrades per 23 regles. Aquestes establien un estàndard per a la construcció dels rings de 24 peus (7,3 m) de costat, els assistents dels púgils i les seves funcions per atendre'ls, els umpiresi referee, la reglamentació dels "racons", els 30 segons del púgil caigut per tornar al centre del ring a punt per tornar a iniciar el combat, i diverses prohibicions com la d'ingressar al ring durant el progrés del round, la dels assistents de dirigir o agredir el púgil adversari, de colpejar amb el cap, de colpejar l'adversari caigut o amb un genoll a la lona, de colpejar sota la cintura, d'utilitzar els dits o ungles per fer mal al contrincant, d'expulsar, etc.[14]

Les Regles del London Prize Ring van mantenir la boxa amb el puny descobert, però van introduir la possibilitat que cada boxejador pogués posar un genoll a la lona per aturar la lluita durant el compte de 30 segons, per tal de permetre una millor recuperació. El 1853 les regles del London Prize Ring van ser ampliades, i el 1866 es van establir les "Regles Noves" aprovades per la creada recentment Pugilistic Benevolent Society.

Durant l'era del pugilat amb puny descobert no va existir la boxa aficionada. Els combats es realitzaven sempre pel "premi" en diners que es posava en joc - d'aquí el terme "prize-ring"-, i els espectadors feien apostes que es pagaven en el moment. L'activitat sempre havia estat il·legal, però havia sobreviscut perquè gaudia del suport popular i perquè l'hi havien donat suport molts homes influents.

Tampoc no hi havia varietat de categories segons el pes dels púgils. Hi havia només un "campió", que solia ser un dels més pesants. El terme "pes lleuger" va començar a utilitzar-se a començaments del segle XIX i de vegades s'organitzaven combats entre els homes més lleugers, però no hi havia cap campionat específic per a ells.

La boxa a puny descobert "pel premi" es va limitar als països anglosaxons i si bé durant el segle XVIII els principals boxejadors van ser britànics, a mitjan segle XIX Estats Units va anar desplaçant a Anglaterra, tant pel que fa al lloc principal dels combats com a origen dels boxejadors més destacats.

Cap a mitjan segle XIX, però, la decadència de la boxa amb puny descobert era evident:

Més informació

D'aquesta manera el pugilat amb puny descobert va anar desapareixent a poc a poc. El 1882 els tribunals anglesos van decidir, en el cas R c. Coney, que un combat amb puny descobert suposava un assalt criminal causant de lesions, sense importar que hagués existit consentiment dels participants.[15]

El 8 de juliol de 1889 es va realitzar el combat Sullivan-Kilrain, considerat l'últim combat de campionat amb el puny descobert, amb el triomf del primer.[16]L'estatunidenc John L. Sullivan és considerat un pont entre la boxa amb el puny descobert i la boxa amb guants, essent l'últim campió mundial d'aquella i el primer d'aquesta.

L'era de la boxa amb guants

Les regles de Queensberry

Detall d'una animació (1890-1900).

El 1867 es va inaugurar a Londres el centre poliesportiu Lillie Bridge Grounds. Allà, per iniciativa de John Graham Chambers, va establir-hi la seva seu l'Amateur Athletic Club, organització que va decidir aquell any d'organitzar els primers campionats de boxa amateur de la història, establint també per primera vegada tres categories segons el pes dels púgils: pes lleuger, pes mitjà i pes pesant. El torneig va ser patrocinat per John Douglas, 9è Marquès de Queensberry, i va utilitzar un conjunt de dotze regles que Chambers havia escrit dos anys abans, i les quals serien publicades en aquell moment amb el nom de "regles de Queensberry per a l'esport de la boxa", o com són universalment conegudes, Regles de Queensberry.

Les Regles de Queensberry van originar la boxa moderna. Allà es va establir que els boxejadors havien d'utilitzar guants, que els rounds havien de durar tres minuts amb un minut de descans entre ells, el compte de deu segons al boxejador caigut i la prohibició de prendre, empènyer o abraçar el contrincant.

El primer púgil a guanyar un títol mundial segons aquestes regles va ser l'estatunidenc Jim Corbett, que va derrotar John L. Sullivan el 1892 al Club Atlètic "El Pelicà" de Nova Orleans, Estats Units. Amb l'acceptació gradual de les regles del Marquès de Queensberry, van sorgir dues branques clarament diferenciades de la boxa: la professional i l'aficionada. Cadascuna d'elles ha establert els seus propis organismes reguladors locals, nacionals i internacionals, amb les seves pròpies variacions de les regles.

Als Jocs Olímpics de 1904 s'hi va incloure la boxa com a esport olímpic, i es van establir les set categories clàssiques: pes pesant, pes semipesant, pes wèlter, pes lleuger, pes ploma, pes gall i pes mosca.

Difusió mundial de la boxa

"Dempsey i Firpo", quadre de George Wesley Bellows. Luis Ángel Firpo va ser el primer iberoamericà a combatre per un títol mundial, el 1923.

Des de finals del segle XIX la boxa va començar a difondre's en països no anglosaxons, principalment en aquells en els quals hi havia influència britànica o nord-americana, com ara l'Argentina, l'Uruguai, Panamà, Cuba, Mèxic, Puerto Rico, les Filipines, Sud-àfrica i Espanya. A l'Argentina, el primer campionat de boxa es va realitzar el desembre de 1899, consagrant campió a Jorge Newbery, un dels precursors de l'esport en aquest país.[17]El 1903 es va organitzar la Federació Francesa de Clubs de Boxa.[18]A Catalunya, Barcelona va acollir algunes sales de boxa -més voluntarioses que eficients- des de 1876. El 1903 es va crear a Barcelona l'Sportsmen's Club, en el qual el professor francès Vidal oferia exhibicions de boxa, i el 1908 el seu nebot, Jean Vidal, va obrir una sala de boxa al Gimnàs Vila. En aquella època també es practicava, a reduïda escala, al País Basc o a la Societat Gimnàstica Espanyola, de Madrid.

Combat Valuev vs. Chagaev (14/04/07) pel títol mundial dels pesos pesants.

El juny de 1923, amb diferència de dies, el francès Eugene Criqui i el filipí Pancho Villa, es van convertir en els primers campions mundials no anglosaxons, en obtenir el títol de pes ploma, el primer, i el títol de pes mosca, el segon. Aquell mateix any, l'argentí Luis Ángel Firpo va combatre pel títol mundial del pes pesant contra el campió Jack Dempsey, llançant-lo fora del ring d'un cop, encara que no li va ser concedida la victòria. El 1928 els argentins Arturo Rodríguez Jurado i Víctor Avendaño, es converteixen en els primers iberoamericans a consagrar-se campions mundials en obtenir la medalla d'or als Jocs Olímpics d'estiu, en les categories de pes pesant i pes semipesant, respectivament. El 1929 el panamenyPanamá Al Brown es va convertir en el primer iberoamericà a aconseguir un títol mundial professional, en consagrar-se campió del pes gall.

Els boxejadors estatunidencs han dominat la boxa mundial, sobretot a la categoria del pes pesant, i s'han adjudicat la majoria dels campionats. De les 115 victòries pel títol professional dels pesants, obtingudes des de 1885 fins a finals de 2008, 81 van correspondre a púgils dels Estats Units. Entre els més destacats hi ha Jack Dempsey, Joe Louis, Rocky Marciano, Archie Moore (rècord de 141 knockouts), Muhammad Ali, Joe Frazier, George Foreman, Mike Tyson, etc.[19][20]

El primer campió de pes pesant no nord-americà va ser el britànic Bob Fitzsimmons (1889-1905), el primer a introduir el joc de peus i els desplaçaments laterals.[8]Des de llavors i fins al 1980, només va haver-hi quatre campions de la màxima categoria no estatunidencs: el canadenc Tommy Burns(1908-1915), l'alemany Max Schmeling(1932-1933), l'italià Primo Carnera (1934 - 1935) i el suec Ingemar Johansson(1960-1962). El 2001 el porto-riquenyJohn Ruiz es va convertir en el primer "llatí" a conquerir el títol mundial de pes pesant.

A la boxa aficionada també hi han predominat -tot i que menys que a la boxa professional- els boxejadors estatunidencs, seguits dels cubans. En el medaller olímpic de boxa, des de 1904 fins a 2008, les següents són les deu primeres posicions, segons la quantitat de medalles d'or obtingudes: Estats Units(48), Cuba (32), Itàlia (15), Unió Soviètica(14), Regne Unit (14), Hongria (10), Polònia (8), Rússia (8), Argentina (7) i Sud-àfrica (6). Entre els campions olímpics destacats que no es van passar al professionalisme destaquen els cubans Teófilo Stevenson i Félix Savon, i l'hongarès László Papp, cadascun d'ells tricampió olímpic.

Durant tot el segle XX es van anar afegint noves categories i modificant els seus límits, estenent el rang des de la de menys pes, el pes mínim o palla, fins a la de major pes, el pes superpesant, actualment en vigència.

També s'han anat modificant l'extensió dels combats i dels assalts. A la boxa professional, el 1982, el Consell Mundial de Boxa (WBC) va prendre la iniciativa seguida després per les altres organitzacions, de reduir la durada dels combats per títol a dotze rounds -abans eren quinze rounds- després que el boxejador Duk Koo Kim morís a conseqüència del dany cerebral patit en una baralla, detinguda a l'assalt 14, contra el campió Ray "Boom Boom" Mancini.[21]

La boxa en l'art i la cultura popular

Segell del Kirguizistan.

La boxa ha estat part de la cultura popular moderna de diversos països, i ha estat plasmada en cançons, en obres cinematogràfiques i en altres formes i objectes diversos. Representacions de boxejadors han estat creades en escultures, i caricatures i cartells han estat vehicles d'expressió d'idees, crítiques o en l'àmbit polític. Pintures artístiques han reflectit algun esdeveniment de la boxa, i en filatèlia, diversos dissenys en segells han circulat celebrant tant a l'esport com a l'esportista. Se n'han escrit llibres i se n'han publicat revistes. De la boxa n'han derivat articles nous, com per exemple clauers, joguines i videojocs. En dibuixos animats s'ha lligat amb el cangur, i sobretot a cangurs (i gats) se'ls han posat guants de boxa (també hi ha una bandera australiana que porta el pictograma d'un cangur boxejador). La mascota i logotip de Netscape Communications Corporation, Mozilla, originalment era verd i feia servir guants de boxa.

La boxa a Catalunya

La boxa, al costat del futbol, va gaudir de molta popularitat als Països Catalans, especialment a Catalunya, durant els anys 1930. De fet, es van arribar a fer combats davant moltes persones, tant a la plaça de toros de la Monumental, com a la plaça de toros de les Arenes o a l'estadi de Montjuïc.

Alguns dels boxejadors catalans més destacats van ser Josep Gironès, campió europeu i candidat al títol mundial, Carles Flix, Víctor Ferrand, Francesc Ros i Llorenç Vítria, entre d'altres. Molts d'aquests púgils catalans van ser escortes del president de la Generalitat Lluís Companys i Jover i, per tant, enemics directes del règim franquista. Alguns escriptors de l'àmbit catalanoparlant han dedicat part de la seva producció a parlar de la popularitat d'aquest esport durant els anys previs a la dictadura. Alguns dels més destacats en aquest sentit són Joaquim Roglan, qui va escriure sobre la situació dels boxejadors catalans durant l'època del franquisme al seu llibre Combat a mort: Gironès i els perseguits pel franquisme,[22]i Juli Lorente amb la seva publicació Història de la boxa catalana, la qual fa un recorregut per la història d'aquest esport de combat durant la primera meitat del segle XX, més concretament del període que va de 1909 a 1949.[23]

Combats

Cada combat de boxa es divideix en diverses parts de 3 minuts de durada cada una. Quan està en joc el títol mundial se'n disputen 15, 12 pel títol continental o nacional, 10 pels combats sense títol en joc i 3 pels combats d'aficionats.

Boxa professional i boxa amateur

Durant els segles XVII i XIX, la motivació pels combats de boxa eren els diners. Mentre els lluitadors competien pel premi, els promotors controlaven les entrades, i els espectadors apostaven al resultat. El moviment olímpic modern va despertar l'interès per l'esport amateur, i en el cas de la boxa va esdevenir un esport olímpic el 1904. En la forma actual, els combats olímpics i altres combats aficionats són típicament limitats a tres o quatre assalts, el marcador és computat per punts basats en la quantitat de cops nets que hagin impactat sobre el cos sense importar la força, i els lluitadors vesteixen equip de protecció del cap, cosa que redueix el nombre de ferides, enviades a la lona,[24]i knockouts.

La boxa professional es manté, de molt, com la forma més popular de l'esport globalment, tot i que la boxa amateur és predominant a Cuba i en algunes antigues repúbliques soviètiques. Per a la majoria dels lluitadors, una trajectòria aficionada, especialment als Jocs Olímpics, ajuda a desenvolupar les habilitats i guanyar experiència en preparació per a una carrera professional.

Boxa femenina

Les boxejadores Lucía Rijk i Jane Couch.

Tot i que hi ha antecedents des del segle XVIII, l'esport de boxa exercit per dones ha trigat més a obtenir acceptació i popularitat entre atletes en molts dels països, sobretot a causa de prejudicis i discriminació. Arran d'aquesta discriminació, es van celebrar judicis famosos en diversos països per garantir el dret de les dones a practicar aquest esport.

Moltes són les similituds amb la boxa masculina pel que fa a tècnica i dedicació de l'esportista, encara que també s'hi troben algunes diferències. La boxa femenina formà part dels Jocs Olímpics de Londres 2012.

 Espectacles fora de la reglamentació oficial. En les últimes dècades, derivat de l'esport de la boxa i relegat a un aspecte més aviat relacionat amb l'espectacle i no tant amb l'esport en si, s'han realitzat combats femenins no necessàriament regulats per associacions esportives, sinó de caràcter més informal que han estat presentats primordialment a audiències masculines; aquests partits, en tant que són pràcticament de tipus no reglamentari, poden fer servir guants més grans.

Boxa masculina

 

Jo, bon senyor meu Jesús, soc capaç i sobiranament puc, a risc del perill mes enorme, amb el vostre ajut per descomptat, només, a vegades, si jerarquitzo els canals i resultats dels meus consells, arribar a tots, i soc principal en els coneixements de teoria i història de l,art i de la humanitat, física quàntica i medicina general devinguda de les saludables conductes i l,observació constant. Això soc jo.

Sembla ser que la queixa per la qual em poses proves tan irremissiblement arriscadisses, es il.lustrar-te tu mateix sobre les faisons ocultes dels coneixedors de la psicoanàlisi, especialment aquells que amassaren fortunes considerables i tingueren un tren de vida envejable. Totes, ni te les puc desxifrar ni escatir ni enumerar ni servir, i doncs provarem, en comú acord si m,ajudes tu mateix pare meu, Jesús, a arquetipar la mentida psiquiàtrica de tot el segle passat de manera que feina fàcil serà categòricament saber-ho tot d,aquells facultatius que tots, com tu, es van trobar en un moment o un altre davant la prova diabòlica de pensar que haurien de justificar davant un pacient irat perquè els meus consells han conduït a dany. Aquests son els terrors. Els de tothom al món qui ha mai obert les tapes d,algun llibre.

•

 

Aquest dilluns, 20 de març, és el Dia Internacional de la Felicitat, una efemèride que se celebra des del 2013, quan l'ONU va instaurar la data per reconèixer el paper que té aquest sentiment en la vida de les persones, Els éssers humans estem dissenyats per buscar la felicitat, i la principal aspiració de tot individu és trobar-la. Però moltes vegades no ho fem bé i cometem errors a l'hora d'intentar ser feliços. Un d'ells és portar aquesta idea a l'extrem i pensar que aquesta emoció ens ha d'acompanyar de manera permanent, quan tenir l'expectativa que sigui així produeix encara més insatisfacció. En canvi, permetre'ns ser infeliços de tant en tant ens fa més feliços.Segons un estudi de la revista 'Nature', hi ha un aspectepurament genètic en la felicitat, però hi ha molts factors que influeixen en aquest estat: alguns no els podem controlar, però sí que podem modificar els hàbits per portar una vida més positiva i més saludable per a la nostra ment. A continuació, cinc claus per ser una mica més feliç:Segons el psicòleg de Harvard Tal-Ben Sahar, una clau important per ser més feliç és aprendre a perdonar els propis fracassos: és impossible viure sense emocions negatives i s'ha d'aprendre aacceptar-les. Si ens obsessionem amb les emocions positives i ens neguem a les contràries, no serem capaços de disfrutar de la vida i ens endinsarem en un mar de baixa autoestima i depressió. Una vegada que acceptem que hi ha moments millors i pitjors, disfrutarem més dels millors i ens frustrarem menys en els pitjors.Una altra actitud que pot canviar la nostra vida per millorar és la d'anar a passos. És positiu saber concentrar-se en una cosa concreta i posar-hi la nostra energia per després passar a la següent. No és recomanable intentar ocupar-se de tot a la vegada o pretendre fer-ho, perquè resulta angoixant i ens sotmet a molt estrès. Sembla fàcil, però no ho és. Es tracta de saber desconnectar del que en aquest moment no som capaços de fer -per molt que ens preocupi-, i d'ocupar-nos d'una cosa a la vegada, la més important oSegons aquest expert en positivisme psicològic, fer esport i meditar pot tenir molts beneficis per a la salut mental i per ser més feliç. No cal exagerar amb el gimnàs, sinó practicar prou exercici per segregar endorfines. A més, fer esport ajuda a sentir-se autorealitzat, descarrega estrès i fa que no es pensi en els problemes. Meditar, per la seva part, contribueix a agafar perspectiva davant els reptes de la vida, a superar les crisis i a tenir més fortalesa interior. L'assertivitat és un altre punt importantíssim en la vida de les persones. Moltes vegades no sabem com comunicar-nos amb els altres, com dir que alguna cosa ens ha molestat o com demanar el que necessitem sense crear un conflicte. La qüestió és que hem de comunicar les nostres necessitats i els nostres límits per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i amb els altres. A més, és essencial que sapiguem identificar el que necessitem i fins on podem arribar o donar de si. Si no ho fem, ens reprimirem i renunciarem als nostres drets. Això sí, les coses s'han de dir des de la calma i la tranquil·litat, sense atacar els altres i parlant sempre de nosaltres mateixos i de com ens sentim, sense apuntar a l'altre amb el dit acusador. Escoltar música que ens agradi també produeix molta felicitat i activa la nostra energia. En casos de tristesa, també ve bé per desfogar-se i acceptar el nostre dolor, per després superar-lo amb més forces.

 

La simbologia dels colors en l'art i en l'antropologia es refereix a l'ús del color com a símbol en les diverses cultures. Hi ha una gran diversitat en l'ús dels colors i en les seves associacions amb cada concepte en les diverses cultures[1]i fins i tot en una mateixa cultura en èpoques diferents.[2]Un mateix color pot tenir simbologies molt diferents en una mateixa cultura al llarg del temps.El color té una dimensió psicològica, i juga un paper important en la nostra vida, influenciant-nos cada dia. Les associacions simbòliques dels colors vénen determinades per reaccions emocionals i són resultat de la nostra educació i cultura.

També hi ha unes preferències cromàtiques pròpies de l'edat, sexe, lloc de residència o d'origen. Els consumidors més joves prefereixen escollir colors més vius;[cal citació] les persones grans prefereixen colors clars i senzills.[cal citació]Els homes prefereixen combinacions cromàtiques monocromes, preferentment blaus i marrons, i les dones prefereixen colors més elaborats.[cal citació] De tota manera, el mode en què un color és percebut depèn de l'estat d'ànim de qui mira i de les seves experiències personals.

El simbolisme cromàtic distingeix entre colors càlids i colors freds, colors clars i colors foscos, com una mena d'ambivalència.

El fet de tenir un color preferit, també va molt amb el caràcter que té cada persona. Per exemple, si s'és una persona forta, pot agradar molt el vermell;[cal citació] si s'és, molt afectuós i molt sensible, el rosa. 

Els colors càlids són els matisos que van des del vermell al groc, passant pel taronja, rosa, marró... Són brillants, ostentosos i agressius. Atreuen l'ull i exciten les emocions. Animen la motivació.

Els colors freds són els matisos que van des del verd al violat, incloent-hi els blausi els tons del gris. Retarden el metabolisme del cos[cal citació] i són molt usats en hospitals per a calmar pacients maníacs.[cal citació] Poden semblar tenebrosos i opressius o, en cas contrari, poden produir sensació de frescor.

Es refereixen al to, la quantitat de blanc o negre barrejats en el color.

Els colors clars són delicats i eteris, subtils i de qualitat.

Els colors foscos són pesats. Negre, vermell fosc, verd fosc, etc., s'associen a la reialesa i connoten dignitat.[cal citació] Es troben en vestits d'home i roba formal. Donen una aparença de magnificència.

Es refereixen a la brillantor o a la intensitat del color.

Els colors brillants tenen personalitats poderoses. Són usats generalment en roba de nens i joguines. L'ull tendeix a cansar-se'n.[cal citació]

Amb els colors opacs, ens trobem amb el gris, que apaga la personalitat dels colors. Fan una impressió borrosa. Ajuden a reduir la tensió

El vermell és el color més intens de l'espectre i col·loca els objectes en un primer pla, és el color més proper. El vermell evoca un missatge de perill, d'excitació, de passió, de força i dinamisme.[cal citació] Provoca emocions fortes, expressa passions.[cal citació] És un color molt visible, ideal per a cridar l'atenció. Dóna missatges estimulants i enèrgics.

A la Xina, representa la sort (les núvies xineses es vesteixen d'aquest color).[cal citació 

És el color més alegre de l'espectre. Està associat a la calor, a l'optimisme i la diversió. El groc aporta vitalitat a altres colors. L'associació del groc amb el sol li dóna un aura lluminosa que evoca saviesa, intel·ligència i imaginació.

En molts països, el color groc és testimoni d'èxit, prosperitat i poder.[cal citació] Al Japó, simbolitza la gràcia i la noblesa.[cal citació]

La gran visibilitat del groc estimula l'intel·lecte[cal citació] i, com a fons sota lletres negres, millora la memorització.

També se l'associa amb la covardia i la traïció, com és el cas de França.[cal citació 

El fet de ser un color combinat de vermelli groc, fa que el carabassa tingui les característiques dels dos colors. Té energia i vitalitat, i també alegria i entusiasme. És un color enèrgic, dinàmic i creatiu, i és el color internacional dels grups de seguretat. També suggereix la idea de bona qualitat, sinònim de frescor i de productes sans.

En cromoteràpia es considera un estimulant per a la curació.[cal citació]

Pel seu aspecte lúdic i actiu, és un dels colors preferits dels nens, adolescents i atletes 

El verd és sinònim de vida i creixement, i també és el color més pàl·lid i tranquil·litzant[cal citació] de l'espectre. Com més càlid és el verd, més calmant resultarà. Evoca clemència, bondat, generositat i seguretat.

Segons els seus matisos i emplaçaments pot tenir diferents missatges. El verd més groguenc evoca la primavera, la joventut, però també la immaduresa i la falta d'experiència. El verd botella és el color dels boscos i representa més estabilitat i maduresa. El verd oliva s'associa al poder, i el verd pradera està lligat al creixement i la fertilitat.

Els verds més vius tenen un aspecte refrescant i els més pàl·lids evoquen serenitat, pau i netedat.

Qualsevol producte embolicat en paper verd, semblarà sa, natural i ecològic.

Als Estats Units, el verd és el color dels diners; per als europeus, és esperança[cal citació] i, per als àrabs, és força i fertilitat.[cal citació 

El blau és un dels colors més apreciats.[cal citació] Quasi totes les associacions simbòliques amb el blau són positives.

El blau és el to ideal per a expressar confiança i sinceritat. És estimulant i convida a la conversa. És símbol de fidelitat, esperança i fe. S'associa amb el sabor dolç.

Els blaus clars són tranquil·litzants i calmants. Creen una atmosfera amb encant i expressen dolçor. El blau marí representa la fidelitat i suggereix autoritat. Indueix al respecte i a la integritat. El blau fosc s'associa a la riquesa en moltes cultures. Evoca bona educació, rang social elevat, estabilitat, dignitat, poder i èxit.

En moltes cultures és el color més protector. A l'Orient Mitjà, les portes pintades de blau protegeixen dels esperits malignes 

El rosa és un color passiu que afavoreix l'amabilitat i disminueix l'agressivitat i el mal geni. És un color tranquil·litzant que desarma qualsevol agressivitat (el rosa calma i cura).

És un color maternal i el més "femení"[cal citació] de l'espectre. Evoca ambients estivals i perfums de flors.

Un rosa viu, pujat de vermell, el converteix en un color enèrgic, divertit i actual 

El marró representa estabilitat. És el color de la terra i la llar. Evoca confiança, sinceritat i treball, però també humilitat.

El marró té un punt rústic que s'associa a la vida i a 

El món de les coses fantàstiques i màgiques està associat al color violeta. El violeta és espiritual, misteriós, i alhora digne i estricte. És el color dels sacerdots i la religió catòlica.

Era un color reservat als emperadors, generals i senadors; és per això que també s'associa a la riquesa, la reialesa i l'elegància.

És un color protector, apassionat i generós, el color del compromís i la meditació.

Aquest color suggereix sensacions molt variades en funció de les seves tonalitats. El més fosc té connotacions funeràries i pot ser massa solemne i depriment. Els més clars, com el color lavanda, tenen una connotació més nostàlgica i romàntica, que suggereix calma i tranquil.litat. El gris es un color neutre: ni innocència ni culpabilitat. El gris evoca tristesa i ansietat. És un color que no implica, és convencional, digne, distant i solemne.

No té cap emoció, és neutre i clàssic, ni excita ni calma. S'associa a la maduresa i la saviesa.

També dóna sensació de prestigi i riquesa. Els metàl·lics evoquen avanços tecnològics i competència. És un color inexpressiu i pràctic amb el blanc, que significa puresa, innocència, virtut, bondat, fidelitat i el bé. El blanc ha estat associat durant molt de temps a un estatus social elevat, que era el de qui podia conservar la pulcritud i netedat de la roba blanca.

Simbolitza netedat i seguretat.

El blanc es considera, per a molts, l'absència de color.

Llocs com l'Índia, la Xina o el Japó, associen el blanc a la mort.

El blanc es considera un color fred perquè s'associa a la neu i al gel.

Agitar una bandera blanca és signe universal de pau 

En la síntesi subtractiva, el negre és el resultat de la unió de tots els colors primaris. En la síntesi additiva, és l'absència de color i de llum. És el color més dur i dominant i, a la vegada, el més elegant i sofisticat. És convencional, digne, i pot resultat agressiu.

S'associa a la mort, a allò desconegut i misteriós. Color de la mala sort, que evoca perill. En molts països, és el color del dol.

Las piquetas de los gallos 

cavan buscando la aurora, 

cuando por el monte oscuro 

baja Soledad Montoya. 

Cobre amarillo, su carne, 

huele a caballo y a sombra. 

Yunques ahumados sus pechos, 

gimen canciones redondas. 

Soledad, ¿por quién preguntas 

sin compaña y a estas horas? 

Pregunte por quien pregunte, 

dime: ¿a ti qué se te importa? 

Vengo a buscar lo que busco, 

mi alegría y mi persona. 

Soledad de mis pesares, 

caballo que se desboca, 

al fin encuentra la mar 

y se lo tragan las olas. 

No me recuerdes el mar, 

que la pena negra, brota 

en las tierras de aceituna 

bajo el rumor de las hojas. 

¡Soledad, qué pena tienes! 

¡Qué pena tan lastimosa! 

Lloras zumo de limón 

agrio de espera y de boca. 

¡Qué pena tan grande! Corro 

mi casa como una loca, 

mis dos trenzas por el suelo, 

de la cocina a la alcoba. 

¡Qué pena! Me estoy poniendo 

de azabache carne y ropa. 

¡Ay, mis camisas de hilo! 

¡Ay, mis muslos de amapola! 

Soledad: lava tu cuerpo 

con agua de las alondras, 

y deja tu corazón 

en paz, Soledad Montoya.

           *

Por abajo canta el río: 

volante de cielo y hojas. 

Con flores de calabaza, 

la nueva luz se corona. 

¡Oh pena de los gitanos! 

Pena limpia y siempre sola. 

¡Oh pena de cauce oculto 

y madrugada remota! 

Federico García Lorca nació en Fuentevaqueros (Granada) en 1898. Y es aquí, en Granada, donde comienza sus estudios de Música, Derecho y Letras, que proseguirá en Madrid. En la capital residirá en la Residencia de Estudiantes, donde se relacionará con poetas y artistas que formarán parte de la Generación del 27.

Entre 1929 y 1930 va como becario a Nueva York, experiencia que influirá decisivamente en su trayectoria poética, llegando a componer su famosa obra Poeta en Nueva York. A su regreso, concretamente en 1932, funda la compañía de teatro La Barraca, y sus éxitos despiertan admiración y odios a la vez. Muere asesinado en 1936, y su muerte se convierte en uno de los episodios más polémicos y famosos de la Guerra Civil española.

Su personalidad nos revela a un hombre de gran simpatía y vitalidad, por un lado, y de íntimo malestar y “dolor de vivir”, por el otro. Estas antitéticas facetas se manifiestan en su obra, donde nos encontramos, tanto manifestaciones de gracia bulliciosa como un elemento obsesivo central: el tema del destino trágico y la frustración.

Como dijimos antes, Federico García Lorca se encuadra dentro del movimiento creado por la Generación del 27, y toma de él gran parte de su estilo. Este grupo se llamó así para conmemorar el tricentenario de la muerte de Góngora que, como veremos, influirá decisivamente en la obra lorquiana. Entre otras características, cabe destacar el gusto por lo culto y lo popular, así como una profunda admiración por las corrientes poéticas primitivas (como es el caso del romance, reflejado en este poema). A esta influencia popular se le conoce con el nombre de neopopularismo. Pero también sería curioso resaltar el gusto por las corrientes más nuevas, procedentes de Europa (futurismo, dadaísmo, ultraísmo...) en contraposición con lo antes comentado: el estilo de la Generación del 27 abarcaría desde los poetas primitivos hasta los europeos más actuales. Y es en esta línea donde descansa la poesía de Lorca, concretándonos en ese gusto por lo culto y popular en este “Romance de la pena negra”, poema característico del Romancero Gitano. 

Fue publicado en 1928, pero escrito entre 1924 y 1927. Su publicación alcanza un éxito resonante. La primera mención que tenemos de la idea de un romancero gitano hecho por Lorca se halla en una carta a Melchor Fernández Almagro, íntimo amigo del poeta, fechada en Granada, el día 1 de julio de 1922, y que nos parece un interesante testimonio para saber las motivaciones que llevaron a Lorca a crear esta obra:

«Quiero hacer este verano una obra serena y quieta; pienso construir varios romances con lagunas, romances con montañas, romances con estrellas; una obra misteriosa y clara, que sea como una flor (arbitraria y perfecta como una flor): ¡toda perfume! Quiero sacar de la sombra a algunas niñas árabes que jugarían por esos pueblos y perder en mis bosquecillos líricos a las figuras ideales de los romancillos anónimos. Figúrate un romance que en vez de lagunas tenga “cielos”. ¿Hay nada más emocionante? Este verano, si Dios me ayuda con sus palomitas, haré una obra popular y andalucísima. Voy a viajar un poco por estos pueblos maravillosos, cuyos castillos, cuyas personas parece que nunca han existido para los poetas y... ¡¡Basta ya de Castilla!!»

Por otro lado, habría que añadir que García Lorca fue una persona dedicada a la comprensión de los perseguidos: gitanos, negros, judíos... Aunque esto supusiera un peligro evidente, ya que muchos de sus enemigos lo llegaron a tachar de gitano y judío, acusaciones a las que Lorca se opuso tajantemente.

En cuanto al personaje central del Romancero Gitano, el gitano, Lorca lo eleva a la altura de un mito moderno parejo a los clásicos. Se mueven al margen de un mundo hostil, marcados por la frustración y la muerte (no sólo física, como veremos). El poeta proyecta sobre estos personajes sus grandes obsesiones, como veremos en el “Romance de la pena negra”, que es, según el propio Lorca, el poema más representativo del libro, porque fusiona los dos temas centrales: amor y muerte.

Por último, habría que acabar aludiendo al estilo que se emplea en todos sus romances, sembrados de “metáforas audaces”, muy del estilo gongorino, como más tarde podremos comprobar.

Existe, como primer testimonio, un manuscrito con fecha del 30 de julio de 1924. En una carta a su amigo Melchor Fernández Almagro, fechada en enero de 1926, lo titula “Romance de la pena negra en Jaén” (como se puede comprobar en el poema al aludir a las tierras de aceituna, en el verso 21).

El poema está dedicado a José Navarro Pardo, conocido arabista de la Universidad de Granada y miembro del grupo, junto con Lorca, que dio vida a la revista literaria Gallo.

Como característica propia de la Generación del 27, podemos destacar esa fusión por lo culto y popular y esa búsqueda de la raigambre del pueblo. Podríamos decir que este poema representa el movimiento “neopopularista” que practican algunos autores de este grupo y que nos sitúa en los temas y estéticas de la primitiva poesía española.

En esta composición se nos relata las consecuencias que sufre la gitana Soledad Montoya tras una espera trágica durante toda la noche. Estas consecuencias se pueden reducir en una sola: la Pena (con mayúscula). Esta Pena que siente la protagonista es el dolor de los gitanos. Según el propio Lorca: «En el Romancero Gitano hay un solo personaje, que es la Pena, que se filtra por el tuétano de los huesos». Pero al mismo tiempo, Soledad Montoya es una alegoría de la Pena: «La mujer en el cante jondo se llama Pena (...). En las coplas la Pena se hace carne, toma forma humana y se acusa con una línea definida. Es una muchacha morena que quiere y no quiere porque puede querer»

Federico García Lorca pretende fundir el romance narrativo con el lírico, sin pérdida de la calidad y sin caer en la técnica de los poemas épicos. Y para ello elige el estilo gongorino, sobre el que da una conferencia en 1927, con motivo del tercer centenario de la muerte de Góngora, a sus compañeros de Residencia:

«Góngora tuvo un problema en su vida poética y lo resolvió. Hasta entonces la empresa se tenía por irrealizable. Y es: hacer un gran poema lírico para oponerlo a los grandes poemas épicos que se cuentan por docenas. Pero, ¿cómo mantener una tensión lírica pura durante largos escuadrones de versos? ¿Y cómo hacerlo sin narración? Si le daba a la narración, a la anécdota toda su importancia, se le convertía en épica al menor descuido. Y si no narraba nada, el poema se rompía por mil partes sin unidad, ni sentido. Góngora entonces elige su narración y la cubre de metáforas. Ya es difícil encontrarla. Está transformada. La narración es como un esqueleto del poema, envuelto en la carne magnífica de las imágenes».

En este sentido, Lorca emplea lo que él llama el “medio tono”, característica muy típica de la canción popular y tradicional, que consiste en la mención indirecta, con símbolos elementales o sin ellos. Esta mención indirecta y por sugestiones es una constante del habla popular, sobre todo en Andalucía. Lorca lo usa con frecuencia y es lo que podríamos denominar “parábola”. Ya hablaremos de ello más adelante.

En cuanto a su estructura, todo el romance se compone de rápidos diálogos sin “verba dicendi” entre Soledad Montoya y un innominado interlocutor, típico en muchos romances tradicionales. Es decir, tenemos, por un lado, el personaje de la gitana, que es la voz del pueblo gitano y una alegoría de esa Pena a la que antes aludíamos; y por otro lado tenemos al interlocutor que juega un doble papel: el de narrador y el de consolador y consejero.

Es interesante referirnos a la métrica brevemente, ya que, como en los romances primitivos, en este caso nos encontramos con una composición cuya medida responde al popular octosílabo, que es el metro más característico del español ya que es el más adecuado a su cadena fónica. En todos los versos nos encontramos con una medida perfecta.

La rima que se nos presenta es la típica de los romances, es decir, rima asonante entre los versos pares, quedando libres los impares. Esta rima se produce por las vocales “o - a”. Y en cuanto a la estructuración estrófica, ésta se produce por fenómenos sintácticos, es decir, podemos observar que las oraciones tienden a agruparse de cuatro en cuatro versos, produciendo el efecto de que el romance está agrupado en cuartetas.

3.- Estudio del tratamiento de la personificación y significado de la obra en relación con el mundo gitano y aspectos biográficos del autor

Como dijimos anteriormente, la historia que se relata está envuelta en una serie de metáforas audaces propias del estilo gongorino. Esto provoca el efecto de estar ante una composición lírica, aunque en realidad se esté relatando una historia, es decir, nos encontramos con un poema narrativo.

En los primeros cuatro versos, nos sumergimos en un ambiente de claroscuro, que no nos va a dejar a lo largo de todo el poema. Este claroscuro nos da la sensación de incertidumbre, de desasosiego. La espera de Soledad Montoya, que ha durado hasta la madrugada, parece no tener término. A la negrura de la noche le sigue el alba con una penosa búsqueda de la luz: los cantos de los gallos son como piquetas que cavan en la oscuridad para sacar el sol: cavan buscando la aurora. Los dos versos siguientes nos muestran un lenguaje directo que contrasta con la metáfora anterior y en los que destaca una paronomasia en los vocablos monte - Montoya. Para Lorca el monte oscuro puede significar un Calvario de sufrimiento y por ese motivo atribuye este apellido a su personaje, para identificarla aún más con la Pena, además de resultarnos curioso el nombre de Soledad, como adivinador de su futuro; pero por otro lado, Soledad Montoya resultó ser una gitana que vivía en la Sierra de Jaén y de la que el poeta había oído hablar desde su infancia, por lo tanto, tenemos estos dos argumentos para caracterizar a la protagonista. Para acabar esta primera “estrofa”, querríamos destacar el hecho de que la gitana “baje por el monte oscuro”, ya que esto nos da un adelanto del itinerario descendente y deterioro que sufrirá la mujer a lo largo del poema.

Los siguientes cuatro versos nos detienen ante una espléndida descripción de la gitana. Dominan los rasgos sensoriales y a través de descripciones físicas conseguimos tener una idea de lo que realmente ocurre en su alma. Así, cuando leemos cobre amarillo nos hacemos una idea de que su piel morena está pálida por el sufrimiento, y ese olor a caballo y a sombra nos muestra, por un lado ese deseo de tener a un hombre y por el otro la muerte psíquica que se irá produciendo conforme avancemos en el análisis estilístico de la historia. El uso de los vocablos yunques y cobre nos sitúa ante un ambiente puramente gitano, ya que siempre se ha identificado al gitano con la profesión ejercida en la fragua. Otro punto que también habría que destacar es la mención a los yunques ahumados, en la que vemos una posible alusión al martinete, que es una variante de la siguiriya gitana. En una conferencia pronunciada en 1922 sobre el cante jondo, García Lorca definió el martinete:

«En la cárcel nacen la playera o plañidera, característica de ese fecundo penal de Cartagena, y el martinete propiamente gitano. Estos cantes se dicen sin guitarra, tienen un ritmo de martillo en la fragua o el golpe de la mano contra la madera. Son las canciones más impresionantes del cante jondo por su desolada pureza y su simple sinceridad amarguísima».

Además de esto, tendríamos que destacar el hecho de que los yunques sean ahumados, es decir, de un color oscuro propio de esa tristeza o “muerte en vida” que está sintiendo la gitana. Al finalizar esta descripción hay una preciosa hipálage o desplazamiento calificativo al atribuir la característica de redondas a las canciones, en lugar de a los pechos.

Los versos que siguen a continuación (9-14) cambian el tono de la narración para comenzar un diálogo entre Soledad Montoya y el innominado interlocutor al que aludíamos más arriba y que identificaremos con el propio poeta. Este diálogo se desarrolla a lo largo del poema sin “verba dicendi”. En esta intervención del poeta habría que destacar, por un lado el tono compasivo que emplea al decir sin compaña, aunque por otro lado observamos un cierto tono de reproche: a estas horas. La intervención de la protagonista está cargada de despecho y un cierto orgullo, como queriendo disimular la “vergüenza” a la que se ha visto sometida durante largas horas de espera. Sin embargo habría que comentar los versos 13 y 14 que son, según nos parecen, la clave de todo el poema, e incluso de todo el Romancero Gitano. En este libro, Lorca pretende exaltar la dignidad del pueblo gitano, que vive atormentado por esta Pena que es, según el poeta, «una pena sin nombre, cuya causa no se dice» (vengo a buscar lo que busco), pero que lucha por mantener esas ansias de vivir que caracteriza a esta raza. Esa búsqueda de Soledad Montoya se refiere a su propia apetencia sexual (mi alegría) y a la plenitud de su vida y de su nombre (mi persona). Esta búsqueda responde a una clara alusión al poeta, que debido a su homosexualidad se vio marginado y rechazado por una sociedad que no le aceptó, en muchos casos, tal y como él era. Vemos, en este sentido una identificación con las clases más marginadas y degradadas.

El poeta hace ahora su reaparición con unos versos que expresan un tono compasivo, en los que advierte sobre los efectos del amor, pasión destructora (caballo que se desboca) que conduce a una muerte psíquica (se lo tragan las olas). En estos versos vemos una mención indirecta y por sugestiones, es decir, el “medio tono” al que nos referimos antes. De nuevo habría que destacar el uso del caballo, en una metáfora aposicional, como palabra clave dentro de la poética de Lorca. La mar es otra palabra clave dentro de la literatura en general, y se puede identificar con las lágrimas salobres, es decir, de nuevo tenemos el tema de la Pena.

Una nueva actuación de Soledad Montoya nos mantiene en el “medio tono” en el que nos podemos encontrar dos interpretaciones:

1) que no es necesario pensar en el mar, porque tierras adentro, bajo el rumor de las hojas, también ahoga la Pena. En este caso consideramos al mar como un sustituto de la muerte, con el mismo significado que en los versos anteriores y en contraposición con la tierra, cuyo significado mitológico responde a la fertilidad, a la vida;

2) que no le haga recordar el mar, como sustituto de la pasión (mar en constante movimiento, que produce vida y provoca inquietud), porque si se acuerda de esa pasión que no ha llegado a consumar acabará sumida en la pena negra.

Siguiendo con esta “estrofa”, habría que resaltar el realismo geográfico que empaña toda la obra de Lorca, un realismo que le hace nombrar constantemente regiones y localidades de Andalucía. Así, las tierras de aceituna nos remiten a Jaén, y a ese inicial deseo de llamar a este poema “Romance de la pena negra en Jaén”, según la carta dirigida por el poeta a Melchor Fernández Almagro, que comentamos más arriba.

En los siguientes cuatro versos nos encontramos de nuevo con un tono compasivo fortalecido con interjecciones y que nos sitúa ante un dolor profundo, como si el poeta quisiera que nosotros también sintamos esa Pena, que debe bañar a la gitana, al interlocutor y a nosotros mismos. De hecho, la alusión al limón da una nota de acritud y amargura, ya que la Pena que abruma al personaje brota al exterior en un llanto amargo que mueve a compasión. También notamos un cromatismo característico del amanecer (amarillo) que ya se va acercando. No está muy clara la unión copulativa que existe entre espera y boca por ser dos sustantivos que no guardan relación entre sí. Sin embargo podemos interpretarlo como la “espera agria” que ha sufrido Soledad Montoya durante la pasada noche, y una alusión sexual, ya que el vocablo boca tiene connotaciones de este tipo, además de que es en este órgano donde se siente la acritud y la amargura de un fruto como es el limón.

Los versos que siguen a continuación son de una gran fuerza sensorial y afectiva, y nos sitúan ante la réplica más larga de Soledad Montoya, ya que en ellos vemos el clímax de su estado de ánimo. Esta Pena se manifiesta en una agitación de movimientos de mujer enloquecida. Podemos destacar el tono narrativo y el lenguaje claro y directo, falto de las metáforas que nos han ido acompañando durante todo el comentario. La alusión a las trenzas por el suelo nos sitúa ante una característica propia de la mujer que se nos presenta en los romances y canciones populares: una mujer decente debía llevar el pelo recogido, porque la que lo llevaba desordenado y suelto pretendía satisfacer sus deseos sexuales. Como muestra de esto, nos remitimos a la obra teatral de Lorca La casa de Bernarda Alba, en la que Adela aparece un poco despeinada tras haber tenido un encuentro amoroso con Pepe el Romano, su amante. No habría que olvidar el azabache como un vocablo que expresa una metamorfosis en la gitana, cosa que también se produce en el paisaje, atendiendo a ese ambiente claroscuro con el que empezamos el poema, y que no nos dejará hasta el final. Volviendo a esa transformación que se produce en Soledad Montoya, encontramos cómo su piel se ha tornado de “amarilla” (verso 5) a “azabache” (verso 32). Hay rasgos sensuales que también se han metamorfoseado. La gitana añora y recuerda que sus “muslos eran de amapola” (verso 34), sin embargo sus pechos ahora son ahumados (verso 7). Otra alusión sexual la podemos encontrar en el recuerdo de las camisas, que también se transforman de un color claro (de hilo) al azabache. Y siguiendo con el color negro, el poeta quiere hacer referencia al luto, costumbre muy popular que se llevaba (y aún hoy se sigue practicando de manera minoritaria) con la muerte de algún familiar, como muestra de dolr por su pérdida. Con esto se nos sitúa ante una muerte psíquica que quiere identificarse con una muerte física. Al igual que en la descripción de la gitana (versos 5 al 8), vemos rasgos físicos de una muerte que es espiritual. Las interjeciones de la gitana (versos 33 y 34) nos muestran el dolor que siente ella por esa falta de erotismo en su vida con dos vocablos muy sensuales, como dijimos anteriormente: camisas y muslos. Observamos además el fuerte cromatismo que nos acompaña. Durante el Romancero Gitano tenemos una importante referencia al negro, blanco y verde. Sin embargo, en el “Romance de la pena negra” se nos habla del negro y del amarillo constantemente (debido al claroscuro del ambiente en el que se desarrolla la historia) pero de una manera indirecta: ahumados, azabache, limón, flores de calabaza, y también tenemos el color rojo, como principal representante de la pasión y el amor, con las palabras amapola y cobre.

Con estos versos concluye la actuación de Soledad Montoya y comienza un consejo que el poeta le da para que no siga sufriendo esa Pena: debe satisfacer sus instintos y pasiones y no dejarse llevar por sus sentimientos. Con el agua de las alondras, es decir, con el rocío, que es un agua purísima que nos sitúa en el amanecer del día, se invita a la gitana a que se funda con la Naturaleza y desprecie todo sentimiento humano. Esta fusión del amor natural es también muy típica de la poesía tradicional.

Con los siguientes versos nos encontramos un cambio radical de tono: ahora es meramente descriptivo, lo que nos da una idea del paisaje en el que nos encontramos. La metáfora aposicional volante de cielo y hojas nos sitúa ante un río que remata, como un volante remata las faldas de las gitanas, la falda de la montaña. Podemos observar una característica propia de la pintura impresionista al describir el río como un espejo en el que se reflejan los árboles y el cielo, y esto nos situaría ante la doble tendencia que caracteriza a la Generación del 27: neopopularista, por un lado, e influenciable por las últimas tendencias europeas, por el otro. Las flores de calabaza nos sitúan de nuevo ante ese cromatismo que caracteriza la metamorfosis que va experimentando el día: de una oscuridad nocturna pasa a una claridad matutina. Las referencias a las flores del campo (amapolas y flores de calabaza) nos dan una idea de esa inclinación del poeta hacia lo natural, lo salvaje e instintivo, frente a la idea de jardín como espacio artificial y cuidado por el hombre.

Con los cuatro últimos versos se hace una especie de resumen de lo que se ha pretendido hacer con el poema: el interlocutor parece declarar en estos versos el misterioso dolor del gitano, conjeturando una posible conciliación entre el Amor y la Muerte, durante el proceso iniciado con el largo y difícil itinerario que se abrió con las piquetas de los gallos / cavan buscando la aurora y que se cierra con la madrugada remota. Se alude a la pena limpia y siempre sola que se refiere al miedo ancestral del gitano acumulado a través de siglos de represión. El cauce oculto nos sitúa ante esa misteriosa Pena que es la protagonista central, no ya del “Romance de la pena negra”, sino también de todo el Romancero Gitano. Y decimos que es misteriosa porque no se sabe la causa de ese intenso dolor. A pesar de ser el protagonista principal, no se dice nunca en qué consiste ni cuál es el motivo que lo provoca. Así la definió el propio Lorca en una conferencia - recital sobre el Romancero Gitano, de 1935:

«La Pena de Soledad Montoya es la raiz del pueblo andaluz. No es angustia, porque con pena se puede sonreír, ni es un dolor que ciega, puesto que jamás produce llanto; es un ansia sin objeto, es un amor agudo a nada...»

El sintagma madrugada remota nos recuerda el origen de los gitanos, que se sitúa en lejanos países y en una época ancestral. Además, con madrugada de nuevo tenemos esa sensación de claroscuro con un intenso sentido simbólico que nos deja como al principio: en medio de un ambiente cargado de desasosiego e incertidumbre.

Lo que más nos ha llamado la atención ha sido la maravillosa destreza a la hora de componer un poema narrativo de manera lírica, que es, a nuestro modo de ver, una tarea complicada, sin caer en la creación de una obra épica. Además, este rasgo nos ha ayudado a comprender mejor la poética de Góngora y su estilo. Es una forma muy bella de componer y relatar una historia, aunque esto haga muy complicado desentrañar la trama que se relata, pero que se puede intuir tras un detallado estudio de la obra en su conjunto, el Romancero Gitano. Otro problema que hemos comprobado es que, al no estar claramente expuesto el asunto, nos encontramos con varias interpretaciones acerca del mismo, con lo que hemos decidido exponer nuestras impresiones personales, siempre después de consultar libros especializados en poesía lorquiana.

En el món de la moda, el negre és omnipresent. És misteriós i seductor. En ser un color tan poderós, una simple línia genera un fort impacte gràfic.

Estimat Jesús! Només cap que sàpigues, i això ho faràs amb les cròniques periodístiques del moment, curulles d,entrevistes directes a tota aquesta patuleia col.legiada, els gustos i disgustos de tots els doctors en psiquiatria dels darrers cent anys, ho pots consultar: ells segueixen en semàfor tot allò que endrecen a casa seva: cromàtica ment si trobes la rendició prop d,un vermell desgastat, allà mateix hi ha d,haver l,arquetip. Sort en la Santa Recerca!

De la manera que el gen rar de l,amant cubana de mon aguerrit i aventurer jove, el rebesavi Gallardo aparegué en mi, circumstancialment i per la situació psicosocial d,extrema por dels pares i tots els familiars especialment la progenitora, els llavis molsuts meus en son testimoni juntament amb els mateixos igual de la meva cosina Marta, ningú mes en tota la família, la meva nació natural es Amèrica; em sentiré satisfet a bastament si permets dignificar i acreditar amb escreixos la ciencia reflexoterapeutica.

Des que alcassers els ducs a matar en projecte ja a pròxims 

Implantaren pujols, i a tocar transporten les armes,

I el seu igual beneeixen els deus, agafar-ho tot Cèsar

D,estacaments Graions descarta, i un Mart favorable

Tret que pel gendre als destins conservar el deute refusa.

Malaurada pel mon recerca a cor que vols hora

Al canyet la que tot tirarà, li plau timba assassina

Dirimidora de l,un o altre cap. Desplega les esquadres

Totes tres cops als puigs i amenaça d,ensenyes a lluita

Ha donat fe que jamai farà a estrall del Laci campana.

Tal com veu en cap reeixir no pot esvalotades,

Pel generós combat ans clos afiar-se a la fossa

Mou estendards i guardant el camí per espinavesses

A rapinyar suggereix suicida els alcassers de Dirce

Tal via preeminent pels mars el Gran resolia

I aquella vall que el veí Taulanci la Perra nomena

Escomet en fortins guardant la muralla Efirea

Segurament defen tot i sols per als Rocs, una vila.

Cap obra mai la gira ni pas cap constructe la guarda

Facil a tot esforç humà, ja si branda a les crestes

Enretirar-se als embats, o be als anys que tot ho desplacen,

Gauba pero uns parapets mai no estassables a ferro

I el natural i el pla de l,indret, que closa en el fondo

Arreu i allisador de pedrots que vomita la plana,

Desfilador reduit li deu no poder esser un illa.

En sustenten el Mur als bucs terrorífiques penyes

Joni com l,arravatat, quan l,Austre imprevist esvalota,

Temples i llars taladrant, bromidor hasta l,altíssima, pèlag.

Avid ací de batussa fixa un mal desig en propòsit  

Cèsar, tot perque en oberta esbargit plana escanyava

L,enemic desconeixent que fos lluny el munt de la fossa.

Purgar: 1 1 v. tr. [LC] Llevar (d’una cosa) allò que l’embruta, que la impurifica, que no li convé. Purgar l’or de tota matèria estranya.

De l’anunci sobre la intenció de convocar el referèndum el proper u d’octubre (una vegada esporgat el memorial de greuges ploricó d’allò que anomenàrem catalanisme) caldria destacar-ne únicament que el president Puigdemont hagi apel·lat al dret de l’autodeterminació com a fonament de la crida a les urnes. Situant la sobirania referendària del país com un fet inqüestionable, el Molt Honorable ha segellat un gest polític difícilment reversible: a partir d’ara, el futur de la tribu haurà de ser qüestió-de-vot i els partits polítics, com als països civilitzats, un simple vehicle dels interessos ciutadans. L’anunci d’avui és objectivament positiu, tant si el govern compleix la seva missió com si fracassa.

El camí de l’èxit és incert però té un final del tot possible. Ara ja sabem, i perdó per insistir-hi, que la màquina de poder espanyol només té una via efectiva per aturar el referèndum: la violència. Espanya també s’està posant a provar, car haurà de demostrar als seus ciutadans què ha volgut dir quan els seus líders afirmaven “estar disposats a tot” amb tal d’aturar les urnes. Espanya no és una república bananera, i justament per aquest motiu la seva capacitat d’acció també es limita a la repressió institucional. D’aquí a l’octubre, quanta més gent s’impliqui en el referèndum millor: no és el mateix inhabilitar un govern, posem per cas, que amonestar setanta-dos diputats, centenars d’alcaldes i part del funcionariat.

Si la cosa fracassa, i els Gordó i companyia aconsegueixen que es faci real la seva fantasia erògena d’una mobilització que crispi l’ambient però que no sigui efectiva (és a dir, que sigui només una eina de pressió per tal d’aconseguir un canvi constitucional o una altra forma d’encaix), els catalans hauran de ser ben conscients que els ha fallat el seu govern, i ara sí que no podrem excusar les pròpies mancances en la repressió espanyola. Hi haurà una gent que ens ha proposat un quelcom (“o referèndum o referèndum”) i d’incomplir-ho caldrà enviar tota una generació de polítics a la paperera de la història. Hi ha gent que ja viu pensant en com s’excusarà: que no s’amoïnin i ho tinguin ben claret, els arrasarem sense pietat.

Perdó però perdo

Jo sóc un home d'aquella sort que el Seu pare es va preguntar en edats tempranissimes i pretrempals sobre la meva orientació sexual: al posar la bola de vidre sobre la taula va apareixer l,epifania del rebesavi Gallardo, i jo, jo vaig fer el partit de seguida i ja totalment vaig convertir l'amor en un  problema.

Llavors el sidral m'agradava i fer els deures i llavors dóna una mica de mates de bàsquet i de tot de tot una mica esports patinet i petita no massa, pero amagar-me-la sempre.

Quan la mare s'assabentà de les preguntes que feia als mestres, ella i el pare em van fer repetir un mantra: tu et dius Pau i jo  em dic Pau i els hi vaig repetir fins a memoritzar: jo em dic Pau Bielsa, i pot. 

Aleshores em vaig fer l'amic de Willie Dixon i les seves gravacions bo i aprofitant una turista americana a qui vaig demanar que es moris, i vaig posar-me a escoltar música negra; aquesta gent negra ha parlat molt d'una paraula que significa sexualment mascle i em vaig fer fan de Supertramp.

Vaig practicar altres plans: vaig començar a llegir sobre religions prohibides i perquè eren prohibides, i m,aturo poc la mirada i anava directe el text i parlaven directament de Déu i de sacrificis humans i prostitucio compensatoria. Aleshores les series de detectius violents em van interessar i força.  Quan la mestre Núria de la Sobecos potents es va enterar que discernir a sobre teu sobre la  sexualitat totes aquestes coses va decidir encarregar el millor llibre de naturals a l'editorial ele  bé i aleshores el Pau que sóc jo i els hi Mialet vaig rebre una el trencar.  Deixa't estar de proves inútil jo volia parlar de gats jo venia per als meus gats i de la seva  personalitat ho sóc jo 

Hi ha una cosa solament que no puc fer, mentiria si dig--mire doctor tengo el precio que no me espantaron qué tal la venta resulta de ti y que abrieron expresarme a las pañol portal de laLa victòria o la purga. Continuem.

 De: Pau Bielsa a Jesús Rodríguez.

Asunto: una consulta, doctor.