Trucs del Pau Boig #1

1#

Telèfon de l,Esperança: en les meves depressions i apogeus irresolts pel que fa la relació social, ben avançats ja, dedicava un temps inicial a comunicar ràpid la meva necessitat, de manera que en menys de deu minuts obtenia la formació exacta, informativa i sempre la mateixa: els meus contactes no volien ajudar-me i ni tan sols necessitaven dubtar si se,ls podria acarar que ometien el deure de socors.

Un nen així m,amenaçà amb trinxar-me, un antic company del BUP amb enviar-me un paquet bomba, i el més legal amb avisar la policia.

Valadí que jo era a l,extrem assertiva com el qui més, i em preparava per tornar a ingressar pels turnillussueltus.

Mentrestant, doncs, impepinablement havent de tornar a reformatoris, i la trucada em venia en ple trajecte de taxi que havia de girar cua amb mama angoixada i Albert complidor, encara, estacla, amb l,autoritat i que durés, EM FEIA EL LUXE de trucar al telèfon de l,Esperança per als suïcides, i era veritat: amanida amb l,iPad la cançó HIGH de Jems anava fent-la petar entre mitja i tres hores de la matinada a la pura masturbatòria, i realment, bo i amb alegria, que és el que no s,entén, feia vots del futur dubtós. Recitava Virgili, canviava la cançó per una rumba de Peret (això darrer amb ajut de l,aleatori,) etcètera. 

I doncs? Jo fui professor, i en un minut solia poder-me preparar una conferència de tres hores, arajanó.