Regalos Pau iv

El conte d’en Manelic i el dimoni

Per un cas el dimoni va anar a fer uns encàrrecs i llavors va trobar que la bossa li pesava massa perquè ell duia moltes paraules a la bossa. Decidí aleshores disfressar-se, perquè no tots els nens fossin bons, del seu mestre, i advertir-los contra el dimoni. Els deia: <<Pregueu, pregueu, minyons, dia i nit i no us descuideu una sola paraula en la pregària; si us descuidéssiu una sola paraula en l’oració, la del matí, la de taula, la d’abans d’anar a dormir, el dimoni vindrà i us agafarà pel monyo les nenes i per les orelles els qui no tinguin cabells.>> I quan el dimoni, disfressat del mestre, els deia això, és clar, tots els nens ploraven i s’esforçaven per aplicar-se a les mesures de memòria estricta que els imposava. Tenia ja tots els nens atemorits, però un d’ells, en Manelic, no en feia cas ni cabal, potser perquè no tenia por, potser perquè la innocència no se li havia vist encara mai tacada de cap pensament que el portés a haver de decidir sobre res. El sac de paraules ja pesava menys, però tot i això encara pesava: com que veia en Manelic així d’aturat, el fals mestre el va agafar per banda i va aprofitar per dir-li una altra de les contarelles que duia a la bossa carregada encara de paraules, tot i que no de moltes, però sí que s’hi podia recórrer en un cas de necessitat, i llavors li va buidar a les orelles la més fina i escoladissa, tan dolça com la mel i lleugera com l’oli. Feia així: <<Sobreposa’t. No pots seguir aturat la resta de la teva vida, que no et passés com amb en Peret quan va voler-se comprar una paperina de pipes: anava passejant pel simple fet de passejar un dia pel carrer major del seu poble, i topa amb una parada de llaminadures que no hi era abans, era molt vistosa, de molts colors, i hi havia de tot, rossinyols de caramel, elefantets de sucre, i dolços de les formes més boniques i variades. Aleshores en Peret, cridat a l’atenció pel primer que havia vist, això sí, després de repassar tots els altres, va dir: <<Mestre! Quant, el rossinyolet de caramel?>> I el botiguer li va fer que eren tres pessetes i mitja. En Peret, però, només duia quinze cèntims, i així li ho va dir al venedor, que molt enfadat pel temps que havia perdut i per tant els diners amb aquell nen pobre, va dir: <<amb això, ni una bossa de pipes, i no pas de les grosses! Vint cèntims per la petita!>> En Peret va tornar tot tristoi a casa i va explicar a la mare el que li havia passat. La mare, tot compadint-se’n, tot i que era una despesa dura de poder-se permetre, per petita que fos, li va donar cinc cèntims, que era el que faltava per les pipes, tot convencent-lo que s’hi conformés, perquè també eren bones per a entretenir la gana>>

<<El dia següent, en Peret torna a passar per la nova tenda, i llavors sí: demana amb barreja de resignació i encara un esquitx d’il.lusió que no perdia mai, les pipes. El botiguer, malcarat com no ho havia estat fins ara, me li fa: <<Les coses pugen, i ara hi ha molts nens que me’n demanen, de pipes: per tant, no he tingut més remei que pujar cinc cèntims més la bossa de pipes: ara en costa vint-i-cinc.>> Comptat i debatut, en Peret aquell dia es va tornar a quedar sense res, i ho va tornar a dir a la mare, la qual se’n va tornar a apiadar i a deixar-li cinc cèntims més. Però cada vegada que el noi tornava a la tenda, el venedor li tornava a pujar cinc cèntims més el preu, i així van passar uns dies, sense arribar a assolir mai la llaminadura per falta de cinc cèntims i d’honradesa en el cor d’aquell home malvat.>>

<<Finalment en Peret, amb els darrers cinc cèntims nous de trinca que li havia donat aquell dia la mare, es planta davant del venedor i li pregunta: <<Han tornat a pujar, les pipes?>> A això el venedor fa: <<Cinc cèntims.>> En Peret: <> El venedor: <<La llei de l’oferta i la demanda: cada dia hi ha més nens que me’n demanen.>> <> <<Només pipes, res més.>> <<Doncs aquí té tres pessetes i mitja: posi’m el rossinyolet de caramel.>> El venedor no s’hi va poder negar i en Peret va tornar a casa amb el seu trofeu de la paciència. I llavors, perquè es vegés que no era l’obra d’un dia sinó d’una llarga espera, abans de menjar-se’l el va dibuixar per poder-lo tenir sempre.>>

El dimoni, sota la forma del mestre, havia parlat. En Manelic, de tant goig, va començar a girar els ulls, i la marca d’edat que el va acompanyar tota la vida va ser una mirada travessada, amb la qual cosa semblava tornar d’on venia i anar allà d’on tornava, i quan volia acotava el cap i quan no tant seria, perquè ningú mai no es preocuparia per si el mirava de fit a fit. Com ara, que en Manelic ja frisava perquè acabés l’hora de classe, i quan va poder marxar va córrer cap a casa. Pel camí va trobar uns nois, més grans de cos que no pas d’enteniment, que el volien pegar; ell, el nostre Manelic, va alçar la vista cap als nois i els va dir, tot somrient: <<Pegueu allò que vegeu, allò que no vegeu no ho pegueu.>> Els nois se’n van anar impotents i el van deixar tranquil. A la fi el noi va poder acabar el camí i buidar aquella càrrega tan dolça que era el conte que li havia explicat el seu mestre.

En arribar a casa, casualment hi havia la seva àvia al menjador inclinada sobre el seu ganxet i mig cega. Aleshores el noi li va explicar fil per randa tota la contarella que havia sentit al dimoni. L’àvia, un cop sentit el conte, es va posar molt contenta, o si més no ho semblava per les llàgrimes i l’exclamació que va fer: <<Noi meu, un dia tu seràs algú!>> Així és com aquell minyó tan aturat va poder-se fer gran, molt abans que els seus companys i de cop, perquè per força ha de ser ja gran qui allò que fa és, enlloc d’escoltar contes, contar-los ell mateix als altres.

Aleshores corrien uns temps difícils, per al dimoni, perquè, malgrat que anava guanyant terreny a cada pas que feia, li semblava que no n’hi havia mai prou, i quan havia posat mil discòrdies entre la gent, veia quants eren els milers de discòrdies que encara podia posar, i al cap del dia li semblava haver fet molt poc, com sempre. Perquè sempre que hi hagués dos cors innocents al món, faltava una discòrdia, o sigui, una diferència d’acords, una distància entre aquests dos cors per posar. Ja n’estava fart ell d’enviar l’enamorat a recórrer mil terres estranyes perquè la seva estimada no en sabés res durant molt de temps, ja n’estava ben tip de posar un doble sentit a les paraules, de manera que, quan un noi i una noia quedaven a un lloc per l’endemà a les dotze, ell feia pensar al noi que hi seria a migdia, i a la noia, en torn, que hi seria a mitjanit, i com que no hi havia telèfon, perquè la pensada del mòbil no se li va acudir fins molt més tard, no es podia resoldre el malentès fins encara molt més tard. És més: en aquells temps la gent vivia del seu esforç i s’encomanava a l’endemà sense deixar d’assaborir els fruits del dia, que eren més i menys dolços: el pagès mesurava les pomes segons la dolçor que contenien, diferent a la de les figues, que es concentra a graus que segons la quinzena que corre agraden a un o a un altre; és més, encara: la pagesia trobava un regal del cel la dolçor de la fruita, i en conservaven el misteri, que per a ells era quasi sagrat. A un d’aquests pagesos, el que era conegut per la seva més entera simplicitat i sincera franquesa, se li acosta el nostre dimoni una tarda de sol i me li fa: <<A veure, pagès, què són totes aquestes fulles i llucs que treuen la tofa alegre damunt la rasa d’aquest camp tan ben llaurat?>> A la qual cosa, el pagès, cofoi i content de la seva feina, contesta: <<Això que tens més aprop són bledes, que mai no volen massa sol, però encara en poden tenir unes hores més; en canvi, allò que al mig comença a insinuar la verdor que saluda el cel al març, són faves, i seran tendres per a d’aquí a uns quants divendres; i al fons els fruiters, que ja comencen a sentir la dolça alegria que el sol els acarona més estona, i a punt de flor ja tenim els ametllers; després els seguiran els cirerers i els altres, i per fi, sense sol.licitar la posta amb cap antel.lació que no sigui la fulla nova, les figueres de totes menes, i la darrera flor dels caquis, que aquest any es preveuen dolços a més no poder, i segur que vindran molt de gust després d’una menja xiroia que fa set, com ara el que ens dóna el mar, perquè ens cal sal per ser qui som i que ens respectin, però també ens cal acomplir els deures taulers amb la dolcesa d’un fruit de la temporada.>> El dimoni, mentre parlava el pagès, anava fent cara d’interessat, com quan en fem davant d’un jai que ens explica la vida i miracles, i del qual només volem veure si en treiem un clauer, o una calculadora de butxaca, o aquelles mil pessetes que ja no existeixen, o aquells deu euros que ens paguen per discurs. En realitat, al dimoni tant li feia tot el que deia el pagès, més aviat cercava que la conversa anés a parar en un punt, i ho va fer, llavors que, quan al pagès se li va haver acabat la saliva, me li pregunta: <<Molt bé, molt bé, però...no t’has deixat d’esmentar-me una cosa?>> El pagès: <<Ara no sé pas què vol dir.>> <<Sí, home, són aquests arbrells d’una fulla verda que desafia l’hivern, aquests que has col.locat als marges que enquadren tot el teu clos, a banda i banda.>> <<Ah! Vol dir el canyís? Pot comptar el que em dóna: més que disgustos...: aquestes canyes havien de servir per preservar-me del veí, qui, d’ençà del dia que es va adonar que el meu presseguer feia els préssecs més grossos, no es va acontentar que el seu en fes més, i, d’ençà que es va adonar que les meves pereres en feien més, no es va acontentar que les seves fessin les peres més grosses. Per tant, més val no veure-hi que doldre’s, he tapat el meu clos per evitar les envegetes del veí, però, a part del disgust de fer ombra als llucs més propers i magrir-los, què em poden donar aquestes canyes? Cap cosa? I ca! Prou que fan el fet, un fet que jo no desitjaria.>> <> <<No sé pas—fa el pagès, encara ple de senzillesa—què en trauria de bo de saber quin fruit fa la dolçor.>> Davant d’això, contraatacà el dimoni: <<Voldries ser ric com el qui més? (el pagès aquí mostrà cara d’interès amb un punt incrèdul) Doncs escolta’m: d’aquí a qui sap si mitja setmana o potser més, del teu canyís aquell que hagi nascut amb l’any enrossirà o enyorarà la viola tot prenent-ne el color: aleshores, amb molt de compte en buides la tija d’aquella viscositat que se li fa i que se’t pot haver enganxat a les mans més d’una vegada. Quan hagis fet això, la mola, massa lassa d’un blat mal pagat, haurà de premsar aquest suc, que me’l fas fermentar amb els mitjans que tinguis. I llavors, si hi barreges aigua, amb el bon temps exposaràs la barreja al sol més picant de migdia, fins que veuràs que d’aigua no n’hi ha; el que resti en el plat ho tritures, i aleshores ho portes a vendre al mercat, a veure què me’n saps dir després.>>

El pagès, mogut més per la curiositat de la recepta que no encara per una total avarícia, va seguir pas per pas el que li havien preceptat, i quan va veure enrossir i enyorar la viola alguns llucs nous del seu canyís, els va arrencar amb compte, va premsar-ne el suc llefiscós, va fermentar-lo, va dur-hi l’onada encomanada i el va evaporar, tal com havia de fer: un cop obtingut el resultat en aquell platet, exclamà sorprès: <<Goita quins cristallets més curiosos, i sembla que hem fet com una mena de sal! I això...segur que m’ho voldran, a mercat?>> No s’ho va pensar més que una estona abans de prendre el morter, trinxar els cristallets, i, en tenir-ne una bosseta curulla, anar, no sense la resta de fruits, a mercat.

Un cop a plaça, el bon pagès em fa: <<Bledes, pomes verdes, faves tendres, suc sec de canya!>> De moment, no en semblava fer cas ningú, però ell ho va repetir, i a mida que anava repetint <<bledes, pomes verdes, faves tendres, suc sec de canya!>> la gent s’hi anava acostant, encuriosida per la darrera proclama: <<Què deu ser això del suc de canya, que és sec, i és suc, quina ximpleria, a qui se li acut vendre això?>> Tothom ho pensava, fins que se li acosta el més salat, i li diu: <<Que serveix per a res, això del “suc sec de canya”>> I el nostre pagès: <<Ja ho crec, que serveix! Preparar-lo m’ha tret molt de temps, per força ha de servir, ja ho crec!>> <> <<Tasta-ho, a veure què me’n dius>> El client es posa un grapadet de cristalls a la llengua i tot seguit exclama, llençant una escopinada: <<Però què és això? En tasto una mica i ja em queda la llengua com un drap! Quedi’s per vostè tot el suc sec de canya, si tant s’ho creu, que no para de dir “ja ho crec”, que ha de servir per res, si és tan beneit que tant s’ho creu!>> Aquí tothom va fer mofa del nostre pagès, i des d’aleshores el van anomenar el “S’ho creu” perquè s’havia cregut la bondat d’aquella recepta, i de tant anomenar-lo “Socreu” també van anomenar així el seu producte, que va passar a ser el sucre.

Comptat i debatut, el nostre pagès se’n va tornar ben trist al seu mas, i mentre se’n tornava, anava pensant: <<Ai Miquelet de cal Glauc—així és com se deia ell—, ai Miquelet, com t’han entabanat, donant-te feina per no res, i això només m’imagino que ho saben fer els mandrosos, donar feines inútils! Jo que em pensava que el treball detallat i precís sempre servia per a alguna cosa, que sempre que ens hi esforcem i anem fent feina de formigueta, la providència ens fa anar en bon terme, i ja ho veus: si a ningú no se li acudeix posar-se a fer preses al riu perquè l’aigua torni a la font corrents, a mi m’ha semblat que el treball abnegat em duria en algun lloc; au! Que se’l mengin els ocells, tot aquest suc sec de canya, si és que el volen.>> I ja anava el nostre pagès a tirar la bosseta escampant els cristallets per terra, quan, en ple camí que anava fent, topa de nou amb el dimoni que prenia el sol al marge. Aleshores, el pagès, aquest Miquelet de cal Glauc, li etziba un <<Té!>> furiós juntament amb la bosseta que per poc no va anar a esberlar-se a la panxa bruna del turista. Llavors el pagès l’increpa: <<mira el teu suc de canya—li fa—per què ha servit: des d’ara ja ningú no se’m prendrà seriosament; ara em diuen el que s’ho creu, el sucreu, ja no sóc més en Miquelet de cal Glauc per això. I tu, siguis qui siguis, ja t’ho pots emportar ben lluny de la meva vista si no vols que et clavi una mà de bastonades!>>

Aquí el dimoni: <<Ep, mestre! No tan de pressa...que potser sou cec o no veieu el bé que us he fet adquirir? La riquesa i la ruquesa, ja es veu, tot va junt! Ets a punt de ser l’home més ric de la contrada i no te n’adones!>>

Amb aquestes paraules el dimoni tornà a despertar la curiositat del pagès, i també aquell punt crèdul que per fi havia recuperat, per tal com ningú no pot deixar de ser com és, i en Miquelet de cal Glauc era així de ben jove, aleshores que els seus companys de jocs, per riure-se’n, el feien anar a buscar granotes porpra: corrien els anys mossos, gens exempts de feina dura, d’aquell pagès, i a casa tothom el tenia per totxo, fins que un dia es va decidir a fer una cosa, encara no sabia quina, que havia de deixar tothom bocabadat, els de casa i els de fora. Així solia vantar-se davant dels coetanis que faria una gran cosa, que duria a terme una tasca important quan en Cisquet, el més viu de tots aquells, li va fer, amb el rostre il.luminat com per una revelació: <<A veure, si seràs tu, ara hi veig clar: a veure si seràs tu el qui trobaràs les granotes porpra que diu el meu avi, i per fi tots serem feliços al regne, les dones tindran més fills, hi haurà pa sempre i fins i tot, més que pa, tall a taula de tant en tant!>> El jove mosso Miquelet feia veure que no baixava de l’hort, tot i que el delatava la faixa que duia encara tesa de collir bledes, i donava a entendre que tot allò que li deia el viu d’en Cisquet ja ho sabia. Per la seva banda, en Cisquet, que se n’adonava, anava administrant la seva faula engalipababaus a petites dosis, fins que tota la història va ser narrada: si algú trobava les granotes porpra i les hi recitava un eixarm de Virgili en llatí, aquestes li indicarien el camí d’un castell ple de riqueses que serien totes per a ell, i fins la noia més bonica mai vista cauria als peus d’aquest sortós. I ja me’l vas tenir, en Miquelet, amb l’eixarm après de memòria, arran de l’estany, dia i nit, esperant veure granotes porpra.

Bé és cert que va passar un cert temps d’aquesta manera sense obtenir cap fruit, però quan feia ja deu mesos que era a l’aguait, la terra en l’espai es va posar entre el sol i la lluna que adés era ben plena, i aquesta rajà sanguinolenta, una mena de llum que contaminà tots els éssers de sota, i també les granotes. En Miquelet, ben viu, no va dubtar a fer l’eixarm indicat, ja que les granotes, totes atabalades, sortien porprades de l’estany i se n’anaven a botre ben lluny, totes esparverades. En Miquelet les seguí, i en ser de nit, allò que va veure només com una ombra li va semblar un castell. Allà a les golfes, que és on el va portar la granota més espantada, hi va trobar una arca, i aleshores sí: hi havia uns quants duros de plata, i encara alguna quincalla. En Miquelet, del tot convençut que havia fet la gran troballa va anar amb el seu tresor, aquella mateixa nit, a fer la requesta de la noia que li havia robat el cor de jovenet, i que ell considerava la més bonica mai vista sobre l’escorça de la terra.

En arribar a ca l’Ernestina, que així es deia la noia, entra en Miquelet rabent i li curulla amb tot el tresor la falda entretinguda en els deures de la llana, i naturalment li demana un sí en presència dels parents. Ella, emocionada per aquell acte tan rude i bonic a la vegada, ho va valorar no segons el preu de mercat sinó del cor, i després de satisfer-li la requesta amb l’aprovació del gest del pare, el va fer tornar a tocar de peus a terra i li diu: <<D’on ho has tret, això?>> Quan en Miquelet va adonar-se que l’ombra on havia entrat de nit no podia ser un castell, va desfer camí junt amb l’Ernestina, i es van trobar de dret a casa del mateix Miquelet, qui va reconèixer l’ombra, tant com la del castell de la seva emoció, com la de la seva pròpia llar. Resulta que en Miquelet no havia pogut mai accedir a les seves golfes per una interdicció expressa de la família, que havia previst desar-li allà els béns dels avantpassats que un dia serien seus, un dia que fes un cop de cap i es casés. En presentar-se en Miquelet i l’Ernestina davant la família amb els diners de les golfes i la decisió ferma de matrimoni, a casa tot va ser una festa, i fins i tot ara, el nostre pagès en Miquelet de cal Glauc, anomenat en Sucreu pel sucre que duia, quan passava arran dels estanys, encara hi feia una miradeta fugissera, amb la il.lusió secreta que no havia perdut mai de tornar a veure aquell color porpra vogant, nedant o prenent-hi el sol o vagant i donar-li les gràcies pel servei que li va fer un dia.

En aquell moment, sense deixar el posat indolent de pixapins ben aclimatat, sense deixar tampoc de prendre el sol, el dimoni turista, afegeix: <<Vés de pet a ca les Jaies, prou les coneixeu al poble, són tres velletes adorables i venerades que només saben fer ganxet i contar-se contes i rondalles, i després també saben, només i de nou, tornar a fer ganxet i contar-se més contes i més rondalles. Doncs vés-hi ràpid, perquè d’aquí a tres quarts serà per a elles l’hora de les herbes, que és l’únic de què s’alimenten: totes les que veus aquí al marge, totes les del camp i la muntanya, les hi ve una minyona que les les bull en aigua abundant i en tenen per tot el dia d’anar xarrupant, cosa que fan cinc vegades: a l’hora d’esmorzar, a l’hora de dinar, per berenar, per sopar i abans d’anar al llit. No cal dir que tu les hi barrejaràs dues cullerades d’aquest bon sucre a cadascuna ben d’amagatotis. L’únic moment del dia que reben visites és a l’hora terça de les herbes, a berenar, que serà d’aquí a tres quarts menys els cinc minuts que portes palplantat escoltant-me: cuita, que no t’ho dic per dir, apa fés-hi cap desseguida!>>

El pagès, tot d’un cop, va despertar-se i deixondir-se, i ell mateix, rabent i corrents pel camí de tornada al poble, va adonar-se de tota l’estratègia que calia seguir: si el sucre era bo per a les Jaies, el sucre seria bo per a tothom. Amb prou feines podia organitzar els seus pensaments aquest pagès beneitó fins feia poc, dels quals pensaments ja s’havien evaporat completament totes les granotes porpra hagudes i per haver. Li va caure una poma pel camí, i ni es va aturar a recollir-la. De la grassa emoció li tibava el cinyell, i enlloc de folgar-lo una mica només hi va posar la mà per sostenir-lo: no podia perdre ni un minut més.

Miraculosament en Miquelet de cal Glauc va arribar a ca les Jaies a l’hora en punt que havien de deixar la tasca per a xarrupar les herbes i rebre visites. Aquestes el van rebre, la primera, amb un filet de veu <<passeu, passeu>>, l’altra amb un filet encara més fi de veu <<seieu, seieu>>, i la terça com cantant una cançoneta bonica <<no voldríeu pas un coixinet?>> La minyona portà les herbes, i mentre les Jaies deixaven el ganxet en uns cabassets de canya trenada, el nostre pagès va vessar-hi el sucre, i fins va poder remenar el líquid dins les tasses, perquè les Jaies eren les típiques persones que no s’adonen d’allò que tenen davant dels nassos, però que altrament es pot dir que ho saben tot. Així, sense adonar-se’n, ja sabien que el sucre era a la tassa.

Comença la primera, fent també la primera xarrupada a les herbes, dient: <<Vostè s’assembla a aquell senyor que un dia ens va venir tot esparverat perquè havia vist el dimoni.>> La segona aquí va fer: <<No l’atabalis amb aquestes històries, pobre senyor.>> Però la terça: <<Sí que s’hi assembla, us en recordeu? Era un dia plujós, que el primer que va trobar l’home va ser el nostre portal per aixoplugar-se, i com que era aquesta mateixa hora, el vam fer pujar perquè pogués escalfar-se a la llar, i llavors ens ho va dir, que havia vist el dimoni, tot vermell, amb posat seriós, això sí: ens ho va dir només després que la llar li desfés l’expressió d’espant garratibat que tenia en el rostre. Aleshores, després de prendre unes herbetes, ens va dir, fil per randa, tot el que li havia passat. Era al bell mig del camp que llaurava, amb un sol que ja feia preveure massa calma perquè després no hagués de venir calamarsa, tot protegint la terra i els fruiters com podia, quan li surt aquell ésser vermell i ros com un encenall que voleia, i li dóna una bosseta amb verí, un verí molt dolç, tot encomanant-li que, si es volia salvar d’ell, l’administrés a la primera casa que trobés. Aleshores el pobre home va deixar la feina i se n’anà errant sense saber on parar: a casa seva no volia anar-hi pas, perquè no volia fer mal als seus, i a casa d’altri tampoc, perquè també tenia escrúpols pels seus semblants. Tot caminant i pensant va arribar a les portes del poble, i llavors una gran tempesta va fer que corregués a aixoplugar-se a la primera que va trobar, que havia estat la nostra. Aleshores, un cop ens ho havia dit, i que no volia fer-nos cap mal però que el dimoni li imposava aquesta condició per salvar-se, nosaltres vam acceptar el verí, però li vam posar una altra condició: que no ens el prendríem fins que ell se n’hagués anat, tot i que li vam prometre que aquell verí tan dolç finalment seria begut, i així ell es podria salvar.>>

<<Un cop el pobre pagès se n’havia anat, més tranquil i sec per l’estona a la vora de la llar, nosaltres vam disposar el parament d’un funeral: ens vam estendre totes tres sobre sengles taüts i vam fer venir la minyona vestida de negre, en posat de planyedora. Cridat a l’atenció per aquesta notícia, el dimoni va fer cap aquí per comprovar que el seu verí tan dolç havia fet l’efecte desitjat i se’ns havia emportat a la tomba. Va venir, en efecte, sota el posat d’un peregrí que passava per allà, i la planyedora que era la nostra minyona el va fer entrar, tot fent-li saber la disposició que havíem fet, moribundes, referent a aquell qui pogués venir a vetllar els cadàvers: tothom qui vingués, havia d’acceptar el nostre darrer do d’una hospitalitat gairebé pòstuma, que consistia en què el convidat fos també convidat a prendre les herbetes que no havíem pogut acabar per la interrupció malaurada del dia. El peregrí no ho va dubtar i va prendre les herbetes, aquelles que havia encomanat el nostre desig extrem. Al punt que havia pres les herbetes, el pobre peregrí em posa uns ulls com unes taronges, se li inflen les galtes, i fuig escuat: havia pres el seu propi verí. I els qui el van veure corrent pel poble diuen que encara estan rient de veure com a cada cantonada el mal de ventre el feia parar a folgar-se d’un pes sobtat, i encara els de més lluny el van sentir clamar venjança mentre s’aguantava els pantalons, i un cor de quitxalla se li feia entorn tot alegre i jocós rient d’aquella situació. Des d’aleshores fins ara, el tal dimoni no ha volgut tornar a fer mal a unes velletes que esperem el dia de trobar-nos al cel, perquè l’únic que hem fet a la vida ha estat el ganxet i les rondalles, i les herbes xarrupades, i això, amic meu, em sembla que no és pas res de dolent, per haver fet en una vida, i ja tenim ganes de veure els nostres parents, que van ser tan bons com nosaltres.>>

Al punt d’haver dit tals paraules, les Jaies es van disposar a prendre més herbetes i xarrupar més sucs d’aquells de tota la muntanya i el camp; el pagès, en Miquelet de cal Glauc, dit el del sucre o Sucreu, no va ser a temps de posar més sucre a les seves tasses, i llavors les Jaies, en fer la primera xarrupada, exclamen, totes estranyades: <<Com pot ser, ara aquestes herbes no tenen el bon gust que tenien, em sembla que les hi falta alguna cosa.>> Davant d’això, el pagès les hi va fer la propaganda del seu sucre, que era aquell ingredient que les havia fet tastar sense adonar-se’n i del qual ara no podien prescindir. Davant d’això, les Jaies van riure, tot adonant-se del que havia passat, i la terça exclamà: <<Ja ens l’ha tornada a fer, aquest dimoni!>> <<Ara resulta que ja no podrem prendre herbes si no és amb aquest sucre que ve d’ell, segur: ara ja tenim una taqueta al nostre historial, però ves, què hi farem, el cel tindrà una miqueta més de feina per salvar-nos i dur-nos amb els avis i la família, comptat i debatut, una mica més d’emoció a les nostres vides!>>

Amb aquestes pessigolles que feia a l’esperit de les Jaies aquesta novetat del sucre, el bon pagès se n’anà, i és cert que es va fer ric, perquè les Jaies, d’ença d’aleshores posaren els cristallets del sucre a les herbes de totes les seves visites, que tampoc no se’n pogueren estar, i en créixer la demanda, el bon Miquelet de cal Glauc va poder acomplir una vida regalada i plena de futur per als seus fills, que podrien estudiar i ser algú, si és que cal anomenar algú aquell que deixa el conreu del camp pel conreu de les lletres, i el nom d’algú, un cop es refereix a qui no s’embruta les mans de fems, adopta la seva realitat més concreta.

Corria per aquell mateix poble una, si la podem anomenar, senyora, que ni tot el sucre del món caldria veure si li podria arribar a endolcir les entranyes i el cor ple de fel d’uns anys que no s’havia resignat a portar amb gaire dignitat. Aquesta senyora, o diguem dona, tothom l’anomenava Paca, i pel poble corria la brama que alguna mena de deler de joveneta l’havia trastocada ja per sempre. I la cosa no era que fos pobra, perquè havia heretat dels pares un mas que tenia abandonat per viure i dormir a qualsevol racó del poble. Dir que anava bruta no seria l’expressió exacta si la vegéssiu: un dia que va ploure i aquesta Paca no es va poder aixoplugar, va sorprendre tothom que era de pell blanca, perquè la gent des de feia ja molt temps la considerava africana, i no és per dir mal de les dones africanes, més netes i polides que les quals al món no crec que n’hi hagi, però també és cert que quan un blanc es vol disfressar d’africà acostuma a posar-se sutges a la pell, i així és com una vegada aquell home amb un fil de veu envellida que delatava la pell pintada va cantar una cançó a la que es creu la primera pel.lícula sonora, que es va fer quan els besavis anaven de festa els dissabtes a la nit.

Però aquesta Paca, que si l’anomenéssim pudenta no ens taparíem el nas i per tant no ens podríem fer una idea de com n’era de pudenta, anava pel poble i a tothom que passava li deia amb una veu melodiosa, que era l’única imatge de claredat i neteja que encara s’esforçava a conservar, amb una musiqueta de falset: <<Perdoni...que em podria deixar una moneda d’una pesseta?>> Això si: quan van aparèixer al poble les monedes de dues pessetes, va canviar la requesta per aquesta altra: <<Perdoni...que em podria deixar una moneda de dues pessetes?>>

Després d’aquesta pregunta, al poble ningú no tenia notícia que cap persona no li hagués donat pas ni cinc. Tot i això, la Paca insistia i no deixava mai la tasca de pidolar, encara amb una mena d’imatge de dignitat mal perduda, perquè tenia encara l’escrúpol de demanar deixat.

Un dia, però, se’n va cansar, la Paca, que ningú no n’hi fes ni cas, i va decidir anar-hi amb arguments més contundents, i per si no n’hi havia prou, va arreplegar un coltell d’un pagès que se l’havia deixat al ras, per tal de convèncer més amb la força que amb aquell falset inútil. Va dedicar-se a perseguir per tot el poble aleshores les persones que anaven d’ací d’allà. Aleshores les hi requeria dues pessetes per la força, i la primera que va trobar va ser el dimoni, que amb cara d’espantat es va treure una bossa amb quatre pessetes, i vessant-les al palmell me li fa, tremolós: <<Tingui, tingui.>> A partir d’això la nostra Paca va cobrar coratge i es va decidir a seguir per aquest camí de moralitat dubtosa. Però ai! Quina va ser la primera persona que es va trobar pel camí, després d’aquell dimoni tan poca-solta? Doncs no va ser altre que en Miquelet de cal Glauc, que en aquell moment tornava de recollir els guanys del seu sucre prometedor. I la Paca, tota violenta i valenta, me li fa: <<Dues pessetes, ràpid!>> tot brandant aquell coltell tacat només de messes del pobre pagès a qui li havia sostret.

En Miquelet, aquí, no va perdre els nervis, i va mostrar les bones arts que havia après del dimoni amb la propaganda del sucre, i me li fa, a la Paca: <<Tot el que porto és poc, comparat amb allò que t’espera si m’escoltes un minut.>> A això la dona va fer posat d’interessada, i en Miquelet continuà: <<El que porto són els guanys del sucre, i m’han dit que tu tens terres en guaret, tothom et coneix, i tot i que dormis al ras tens casa, i tot i que pateixes alguna mena de patiment, jo no et proposo que canviis d’estil de vida, ni que et rentis mai més, si no vols. Et lliuro de grat aquests diners, coltell amunt, coltell avall, tant se val, que són la fiança per l’arrendament de les teves terres, que des d’ara faré servir pel conreu de la canya de sucre.>>

Casualment un notari passava per allà amb la seva carpeta i segell, ja que anava a testar un home malalt en un mas proper, i en sentir la proposta d’en Miquelet, no va dir que no a treure uns papers que aviat van ser legalizats. I aleshores, la Paca ja no va haver de demanar més amb aquests mitjans violents cap moneda de pesseta o de dues, perquè la renda de la seva terra era fructuosa, tot i que més d’un la va seguir veient amb el falset de sempre demanant allò de sempre, però, ara sí, sense cap més raó que no fos passar l’estona tranquil.la i com coneixia de molt temps enllà. I és que els costums, tant els bons com els més dubtosos, costen una mica de perdre.

El dimoni no estava del tot descontent de com havia promogut l’economia de tota una comarca i tot un país, però amb això del sucre es va trobar un fet desagradable, que era el següent: es veu que la gent, ara que ja sabia d’on venia la dolçor i què era allò que la feia, ara que ja coneixia aquests cristallets banals i no havia de donar gràcies al cel, tal com havia acostumat a fer en Miquelet de cal Glauc, d’aquella poma que havia tingut els dies exactes de sol perquè es tornés assaonada i madura, d’aquell pebrot vermell i d’aquell verd que jugaven a rivalitzar en matisos d’acidesa, d’aquell préssec que feia venir ganes de ser agraït per sempre més a qui l’hagués fet tan bo, i només podia ser el cel, doncs ara, la gent, que ja sabia que del cel res de res, que no hi tenia a veure, es van tornar certament descreguts, van deixar d’anar a església i el fet de combregar ja no tenia sentit per a ells, que ja trobaven una explicació racional per a una de les qüestions que fins aleshores havia estat de les més misterioses.

El dimoni, per tant, va entrar en un fort estat de preocupacions, per tal com veia perillar la seva feina constant de fer lliscar les ànimes i esbandir-les amb lluentons com per rentar-les fins que no en quedava res. I aleshores va prendre la determinació de fer un càstig exemplar, a veure si la gent tornava als costums que en aquest cas havia costat massa poc de perdre.

Perquè bé és cert que corrien uns temps prou criminals, en la contrada: allò que es diu de les pitjors èpoques de la Història, allò mateix apareixia a pas apressat en aquest lloc. La muller es va acostumar a barrejar metzines en el menjar del marit, la filla en el del pare, el fill consultava l’edat de la mare, el marit la de l’esposa, a veure quan marxaria per sempre. El germà calculava quina estossinada faria més mal al germà, i preparava els instruments del camp per a fins gens fèrtils. Així tothom conspirava contra tothom, i n’era bon exemple la casa d’en Llop de la Sínia.

El tal Llop de la Sínia era el patriarca d’una prole gens avalable, un home de noranta anys que havia fet certa fortuna fent de negrer: vivia envoltat d’esclaus que tenia per fer qualsevol tasca, no només les del camp, sinó les més simples com anar al lavabo i rentar-se les dents: un esclau li eixugava el cul i un altre li passava el raspall per les genives, això des de sempre: també a l’hora de vestir-se tenia negres, també a l’hora de menjar tenia negres, que tractava molt malament, i a força de fer-ho, els havia submergit en un govern de la por, i ell mateix, el tal Llop, s’havia erigit en una de les fortunes del poble, que els únics que consideraven per la quantitat no desdenyable eren els seus fills. En tenia tres, tots nois, voltant tots ja els seixanta anys d’edat: en Quec, en Poc i en Brut, i tots tres havien rebut molt bé la notícia del sucre inventat perquè ja tenien una excusa per no deixar ni un minut a tasques piadoses d’anar a església i coses per l’estil, si és que en ells s’havia de considerar piadós algun fet.

La màxima preocupació del moment, tant per a en Quec, com per a en Poc, com per a en Brut, era que el seu pare, aquest Llop de la Sínia, no morís intestat, per tal com a qui moria sense testament l’església se li enduia els béns: la segona preocupació, si s’arribava a satisfer la primera, era, per a cadascun dels germans, arreplegar tota l’herència per a ell solet.

En aquest estat de coses el dimoni se’m vesteix de notari i se’n va a veure en Quec, tot exhortant-lo a que li expliqués la situació d’aquesta manera: <<Ep, mestre!—me li fa—Em sembla que teniu un problema i que jo, com a notari, us el puc resoldre.>> A això en Quec, malfiant-se’n, per tal com no es fiava pràcticament ni de la seva ombra, li fa, insolent: <<Via, via, deixeu-me en pau!>>

A això el dimoni: <<Però no voldríeu els béns de la família, el testament del vostre pare al vostre favor, això sí, un cop el cel se l’endugués, que tots voldríem que fos tard, però ara com ara ja és força gran, l’home?>>

Aleshores en Quec s’aturà, amb uns ulls lluents de cop amb guspires de cobejança i de content d’haver trobat allò que semblava un semblant. El dimoni vestit de notari li va proposar de testar el seu pare, amb l’excusa que era la seva feina i no volia quedar-se sense feina, que és l’únic pel que som el que som. Com a favor personal—aquí va adduir que l’havia vist créixer de petit i que tenia certa inclinació en el seu favor—va proposar que convenceria el seu pare de testar a favor d’ell. Els detalls eren els següents: quan el pare Llop morís, tot passaria a les seves mans. Aquest és el tracte, per tant, que va fer en Quec amb el dimoni, i se’n va anar tot content a casa, content però sense alè, d’haver-hi anat corrents perdent el buf per parlar amb el seu pare, el tal Llop, i proposar-li l’entrevista amb el fals notari.

No havia arribat encara en Quec a la casa pairal, que el dimoni topa amb en Poc convencent-lo amb els mateixos arguments, i després ho fa amb en Brut, a qui li explica la mateixa història. Així tots tres germans es van posar d’acord, cadascun amb raons pròpies, perquè el seu pare testés en presència d’aquell notari tan il.lustre i poca vergonya com només n’hi pot haver un al món, i el tal Llop de la Sínia va fer talment, acontentant tots tres plançons, o si més no ho semblava.

Tota una tarda van estar reunits a la notaria el pare Llop i el dimoni, que havia aprofitat que el veritable notari era fora, anant a testar un malalt, i que semblava entretenir-se pel camí amb un contracte d’arrendament, per tal de suplantar-lo. Un cop redactat el document, el pare Llop va decidir desar-lo sota la rajola que ballava, que era l’únic lloc on ell es pensava que ningú més no hi tindria accés ni curiositat. El desa, i es posa a fer allò que sempre acostuma, oblidant-se del tot d’aquell paper.

Els tres germans, confiadíssims del contingut del document, no van preocupar-se per haver-lo de llegir, també pel fet que en Lletres no hi entenien pas gaire, que eren mig analfabets, i no podien saber de cap manera el plaer de la lectura.

Però van passar mesos, després anys i després encara més anys i el pare Llop gaudia d’una salut de ferro, fins que va arribar a comptar-ne cent vint.

El pare Llop, al cap de poc temps des d’aquesta edat, va expirar el darrer buf, per una malura sobtada o bé perquè el dimoni l’havia acuitat, delerós de gaudir d’una ànima més al seu servei a l’infern.

El dol al poble no va ser ni molt ni poc, menys per als germans, que no van córrer a regirar la casa amb la clau que no havien pres del cinyell del seu pare en Llop abans d’enterrar-lo.

I quina no fou la seva sorpresa quan no troben que del document en quedava ben poc, que la humitat i les rates havien menjat la resta. A això en Brut no va poder dir: <<No ens posem nerviosos. Aquesta còpia, és ben evident que no val, però a la notaria hi ha d’haver l’original.>> Ni van poder acordar tots tres germans sol.licitar l’original a la notaria, ni fer buscar al veritable notari un arxiu que no recorda haver redactat.

Ni malgrat tot, després de molt buscar-lo, no va poder aparèixer, amb una signatura tan ben falsificada, amb el timbre de la notaria tan ben imitat, que de moment passés per alt al bon notari.

Però tant era que passés o no per alt la falsificació, perquè el resultat seria el mateix: el text disposava ben clarament la donació dels béns sencers a l’Església i l’emancipació dels esclaus, i la pèrdua a tot dret per part dels fills cobejosos. Això és el que de veritat havia redactat el dimoni. És clar, en el moment que el notari s’adonés que aquella còpia no valia perquè era una falsificació, el resultat seria el mateix perquè aquell poca vergonya d’en Llop de la Sínia havia mort, a tots els efectes, intestat, i com manava la llei els seus béns van anar a parar als convents.

Tot això, com dèiem, no va poder passar perquè els tres fills d’en Llop havien expirat a la vuitantena, sense haver-ho fet encara el pare, i tots van morir sense descendència, de manera que, de totes les maneres que es pogués mirar el cas, els béns d’en Llop pare eren destinats a la comunitat—i és que el dimoni no juga mai a perdre—una comunitat que els va netejar en usos comuns com escoles i esplais.

Arran d’això la gent, mig atemorida, mig conscient d’un destí indefugible, va seguir anant als llocs on dictaven els bons costums, que no va acabar mai de perdre.

Diuen que no lluny del lloc on s’havien trobat, temps ha, la Paca, en Miquelet i el veritable notari, si pujaves per un turó tot dret arribaves en un temple antic, que els nous costums havien reconvertit en casa de la vila...però de quina vila, si la vila amb les seves cases i carrers era ben lluny d’allà? En aquest temple hi havia una gran biblioteca, i tots aquells que eren homes de lletres i vivien en aquella comarca no tenien més remei que pujar el turó perdut després de moltes hores de viatge. Aleshores no hi havia taxis, sinó carros de mules i ases o atzembles que es negaven sempre per sistema a pujar aquell turó, les molt tossudes, fins al punt que qui hi arribava, ho feia sempre pels propis mitjans, mai millor dit, amb allò que li era ben propi com les dues cames que acostumem a tenir.

El cas és que per accedir al temple del saber que era aquesta biblioteca calia recórrer, en la pujada, un ample passeig, en un terreny molt deprimit per la pobresa del sòl i dels qui hi solia haver vagarejant sense saber res de la santedat del lloc, perquè mai no havien agafat un llibre. Així amb tota cautela en Manelic, aquell Manelic que seria algú i que de fet ja ho era, i era un lletrat, passava per allà tots els dies camí de l’estudi i de l’ampliació de coneixements. Per altra banda el dimoni no n’havia sabut mai res del lloc, fins que es va trobar en Manelic pel camí, encara al pla, i en preguntar-li, aquest li respon: <<Vaig a l’antic temple del saber>>. A això el dimoni es va mostrar sorprès, perquè pensava que tenia control sobre tots els temples, i aquell d’ara, recentment descobert, no entrava en el seu domini, el domini del dimoni, volem dir, perquè no n’havia tingut ni notícia. Aleshores li va venir una pensada. Passat en Manelic, va esperar el pròxim, que va resultar un altre pagesot dalt d’una atzembla que passejava per la zona. El dimoni aquí va agafar el pagesot, li va prendre tot allò que duia de roba i diners posant-s’ho al damunt, el va lligar a una pedra i va pujar dalt d’aquell ruc, l’atzembla que l’havia portat, i va disposar-se a anar dalt del turó. Però l’atzembla, aquell ruc, era molt ruc i no res més que ruc, i en sentir el primer desnivell de l’encara lleu costa del turó, es va aturar en sec, i quan el dimoni va voler fer-lo tirar endavant, aquest ruc es va enfadar i va tirar del seu daltabaix el pobre dimoni, que es va enrossir de pols. Després d’haver maleït aquell ruc poca-solta, el nostre dimoni va decidir seguir el camí a peu, tot ple de pols com estava, però dringant del que portava a la butxaca, que eren les bosses amb unes quantes monedes que havia sostret al pagesot.

Però per allà en aquell moment passava gent deprimida d’aquella que de lletres no n’entenia gens, i com que eren un grup, van cobrar valor per estossinar el dimoni i prendre-li tots els diners. Aleshores aquest, tal com va poder va córrer endavant fins trobar en Manelic, el de la doble mirada dels ulls girats, aquell noi que ja era algú, i me li pregunta: <<Ep, mestre! Què cal fer per arribar a la biblioteca?>> <<Vostè segueixi’m>> va fer en Manelic, i en un moment ja hi eren tots dos al davant.

L’edifici era precedit d’un pòrtic amb columnes dòriques, lloc d’esbarjo il.lustrat dels qui havien de ser persones importants; més enllà hi havia el temple immens, amb una basílica en forma de cap que dotava de la llum del dia tothora l’interior de l’edifici. Aquesta part de dins, la biblioteca, era un lloc on només calia anar a taula i seure davant d’un faristol, que era com el plat que sostindria la menja subtil que s’hi administrava. Donada l’extraordinària sonoritat del lloc, dins la basílica, només calia seure i demanar amb un lleu murmuri el llibre desitjat, que els bibliotecaris, cridats pel seu nom, diametralment oposats, el sentien des de l’altra banda i l’anaven a buscar i el portaven.

En aquell moment el dimoni, mig cec de tanta llum que hi havia, amb prou feines veia el pòrtic, i en demanar: <<Què hi ha darrere d’això, això que semblen columnes?>> en Manelic va respondre que la basílica. El dimoni enlloc d’entendre <<basílica>> va entendre <<basilisca>> i es va posar molt content, per tal com la basilisca és la dona del basilisc, una serp que fa estralls amb la mirada. Per tant, aquest dimoni que anava a fer trapelleries va quedar content que el temple que no coneixia era regit per una serp com era ell, i per tant el va considerar en bones mans. No s’ho va pensar més, i va marxar, deixant en Manelic amb una expressió de menyspreu divertida a la seva esquena, perquè va veure com n’era de ruc el dimoni.

Mentrestant, aquell pobre pagesot que es trobava lligat nu en una roca no parava de lamentar-se de la seva sort. Deia <<ai pobre Joanic—que així era com es deia—pobre! Gairebé no em puc moure, tot i que hi faig força. Provem-ho per darrer cop.>> I gairebé exhaust, el pobre Joanic va fer el darrer esforç per deslligar-se, i de cop, amb la darrera estrebada que ja no seria acompanyada de cap altra, va i se li bada al dessota la roca, que li va desfer els vincles mostrant-li una gruta. Allà a sota, entre parets humides d’allò que semblaven estances de reclosió, va trobar un papir escrit; al costat del papir hi havia uns atuells i una roba que l’esperava. Després de llegir l’escrit, dedicat a qui el llegís després d’haver trobat l’indret, va fer el que deia aquell papir, no tant perquè ho deia com perquè li calia: les instruccions eren que es posés la roba i que tornés a sortir fora. El pagesot d’en Joanic sense pensar-s’ho es posà aquella roba que amb prou feines veia per la foscor, i ja lliure, va sortir de nou al camp.

El nostre pagesot, sense ni adonar-se’n ni contemplar-se ell mateix, va adoptar automàticament el posat d’una dignitat que no havia ostentat fins ara, tot dret d’esquena i amb la mirada alta, i se’n va anar camí del poble.

Poc abans d’arribar-hi, un noi el va veure de lluny i va córrer a avançar-se per tal d’advertir els vilatans. En arribar a les portes del poble, en Joanic va rebre la sopresa d’una rebuda càlida amb aplaudiments: el poble, per la roba, reconeixia en el pagesot que ja no ho era, la figura del seu rei, i n’estava ple de gaubança i de joia infinita. Se li van dedicar càntics preparats per a l’ocasió, se’l va asseure en un convit sumptuós, i finalment se li va demanar la paraula: que es pronunciés sobre els seus súbdits i la seva terra. El nou rei no ho va dubtar ni una mica i va abolir tot dret els deutes de la terra, els latifundis, tot proclamant que el tros és de qui el conrea, va establir les lleis de propietat del camp i no va dubtar a limitar els arrendaments a la mesura d’un enriquiment digne, tan pel seu subjecte com per als de l’entorn. Amb tot això el nou rei va ser celebrat tot al llarg de la comarca, de la província i del país, i va gaudir d’un lloc de dignitat infinita que també era conferida a tots aquells que tractaven amb ell, els seus súbdits, que van deixar d’anomenar-se així per passar a ser gent de bones raons, per tal com el rei Joanic inspirava en tots aquells qui tractava un respecte naturalment envers ell, però sobretot també envers cadascun dels qui hi tractaven. Així és com aquest rei, que no va ser mai destronat va ensenyar al seu poble una lliçó que trigaria molt a oblidar, que cadascú, per humil que fos, era rei dels seus actes i de tot allò que li pertocava decidir sobre la seva pròpia persona. Per tant, la dignitat reial era estesa ja des d’ara a tots aquells que decidissin voler-se saber lliures i profitosos.

Amb tot això, no hi va deixar d’haver gent que no sabé què fer de tanta llibertat. Aquesta gent, després de conspirar sense èxit, va passar la resta de la seva vida en una foscor volguda, enganxant-se com servents a persones que no els volien, i després a coses com una ampolla o un bitllet verd, això fins que no va morir el rei Joanic i les coses no van anar poc a poc tornant a ser com abans.

Un d’aquests que van conspirar, se’l coneixia per en Ruc de cal Llard, no estava content amb la feina que el nou regnat imposava a tots els ciutadans, i que no era cap obligació de la mena de pagar més impostos dels que calen o es pot, ni tampoc consistia en deixar les escombraries a tal hora a tal lloc, ni en fer res que no es volgués per principi, sinó que consistia en—i tothom ho observava per un natural—saber: abans d’anar a litigi calia saber; abans d’anar a mercat a comprar calia saber; quan es parlava amb algú calia saber, i calia saber quan s’escrivia: per això el bon rei es va proposar que tothom sabés llegir i escriure a la seva terra, per tal com el saber s’assegura si se sap contenir en els signes comuns que apareixen en els llibres. Ara bé: aquest Ruc de cal Llard fins aleshores havia viscut molt content i alegre de servir amos, que anava canviant amb cada acció del dia: quan ja no depenia dels pares, escoltava qualsevol contarella i se la creia: llavors que anava a comprar, agafava uns quants diners del pot, i se’ls ficava a la butxaca, i el bon Ruc ja em feia cara de duro; si el duro era de Felip Cinquè, ell feia posat de Felip Cinquè i caminava de perfil; si el duro era de la reina, ell aquell dia es pentinava amb rínxols i també es posava de perfil—ep!—això mentre li durava el duro a la butxaca. Aleshores, en desprendre’s del duro, li canviava la fesomia: si havia comprat naps a carretades, aleshores la cara de carallot no me li treia ningú; si tomàquets, es posava vermell mentre els traginava, i tot això durava fins que es desfeia de la càrrega, perquè aleshores ell es dedicava a fer safareig amb les veïnes per criticar tot i tothom. Quan una treia el tema de tal noia que no mereixia el marit o tal altre que havia fet una rucada, a aquest senyor Ruc de cal Llard se li posava la cara de la persona amb qui estava parlant. D’aquesta manera en Ruc era feliç, perquè a cada moment del dia tenia una excusa per ser qualsevol cosa o persona que no fos ell mateix, que, ja es pot dir, en realitat no era res ni ningú. Per això en rebre la notícia que havia d’aprendre a llegir i escriure, en Ruc es va tancar en banda, i és que s’atrevia a ser-ho tot mentre no hagués de ser ell, sí, però un llibre o un escrit no gosava pas ser-lo. I és que el tal Ruc tenia això: odiava els miralls i el paper. I aleshores, un bon dia, va decidir reunir totes les veïnes amb qui feia safareig i les va arengar de la següent manera, això sí, duia una arengada a la butxaca per no perdre’s:

<<Amigues veïnes i totes les persones que em vulgueu escoltar, amb qui ja fa anys que mantinc tractes cordials: aquest rei que no l’ha triat ningú se l’ha de matar, per què, em demaneu? Doncs jo us ho dic: si ens posem tots a llegir llibres i a escriure receptes, aleshores ens trobarem en eternes vacances, els camps se’ns floriran, les cases no es cuidaran, ens portarà a la ruïna, aquest rei, si no l’aturem. Per això proposo que se’l mati i que se’m faci rei a mi mateix. He dit>>

Revestit, per tant, amb aquesta dignitat, aquest Ruc de cal Llard va acceptar la disfressa que li van proporcionar les veïnes, i se’n va anar cap a l’estatge del rei Joanic, més enllà del temple vetust, i s’hi trobà: un palau en forma de rotlle de papir, arrecerat dels vents, l’accés al qual era permès a tothom, ple de riquesa que passaria per alt als avars, perquè allà no hi havia més or que el de les ciències senceres, i tots els consellers sabien disposar sobre la Ciència del Món, la ciència exacta, més que per tractar amb nombres infinits, perquè, més aviat, conciliava sàviament tots els humors que fan la persona i assolia la seva millora perpètua.

Entra aquest Ruc de cal Llard allà, per la porta gran, i se’n va de pet a la sala del rei, que sap on és pels rètols que ho indiquen, i finalment para davant la seva porta, que era d’un roure massís encara vivent però recoberta de dalt a baix i d’esquerra a dreta d’un amplíssim mirall. Aleshores en Ruc, el molt ruc, pensant que la porta era oberta i que ell es trobava davant del rei en persona, perquè pel vestit que li havien donat les veïnes ho semblava, l’escomet. Però el mirall irrompible el fa fora d’una estrebada igual en proporció a l’empenta d’aquest Ruc de cal Llard. El ximple ho torna a provar, i a la segona vegada que ho prova es veu pel mirall amb un trau al cap rajant sang, i llavors es diu <<ja és meu, ara el feriré de mort>> i fa la tercera escomesa, que ja li bada tota la testa amb una nafra oberta. En Ruc, aleshores, va caure malferit, però content que havia mort el rei. Aleshores el rei, de dins, havent sentit els tres cops, va dir: <<endavant, la porta és oberta>> i en no ser respost va anar a veure què passava, i es va trobar el pobre Ruc de cal Llard sense sentits. Es va informar del que havia passat i va decidir escriure’n la història, la del pobre Ruc, en els llibres dels més menuts, perquè d’ara endavant servissin per aprendre a llegir.

Per aprendre també serviria una altra història, que, en arribar al coneixement del rei, aquest va fer que constés als annals del seu regnat. Perquè un bon dia un bon home de la terra que havia fet els set mars set vegades, que havia estat per tots els continents i ho coneixia tot i tothom, ara, en fi, havia tornat a gaudir d’un descans ben merescut abans de tornar a trescar pels llocs de la terra, perquè encara era jove i ho podia fer, doncs aquest home es presentà davant del rei sota l’apel.latiu de l’home més ximple del seu país: ell mateix es volia presentar així davant de tothom. Un cop va rebre’l, el rei, i preguntar-li quina era la causa d’això, el bon Josepet Ventura, que així es deia el míser, li fa:

<<Hi havia una vegada un ximple que coneixia tota la veritat i totes les veritats, per tal com havia recorregut el món set vegades, set vegades havia conegut el tarannà de totes les gents del planeta, i semblava que ho coneixia, efectivament, tot, i en aquest estat de coses, un bon dia es lleva, es vesteix com sempre fa cada dia, però a l'hora de cordar-se les sabates se n'adona que no n’ha sabut mai, de cordar-se-les.>>

<<Demana consell als amics que de bon grat li corden les sabates, però, com que ho fan de cara, el pobre ximple no sap com aplicar-ho a les seves pròpies mans. Aleshores, no tot eren tristeses, coneix una noia molt maca, i comencen a intimar, però quan va per fer-li un petó, se n’adona que tampoc no sap fer petons a les galtes, i això que aquest bon home ho coneixia tot i tothom. I aquest bon home, aquest ximple, bon rei de tots, el tens davant dels nassos, sóc jo mateix, en Josepet Ventura, qui ja no sé què hi puc fer perquè no se me’n riguin i no em deixin de banda tots els coneguts que he anat fent amb les meves coneixences, i sobretot la meva amiga, la Mariona de cal Brau, que ja es comença a cansar de les llargues que li vaig donant. ¿Què m’aconselleu, perquè si no m’aconselleu res, ja estic perdut!>>

A això el bon rei Joanic no va perdre la temprança, i va encomanar, com si fes una recepta, que el bon home que se sabia ximple—i que, per tant, no era gens ximple als seus ulls—es fes tot seguit, per tal com havia recorregut els mars, pescador, i que aprengués a cosir xarxes. Que els petons ja vindrien després.

Tal dit, tal fet. El bon Ventura va fer-se pescador tot aprenent a fer nusos i xarxes. Enlloc d’encomanar-se ell als mars, hi encomanava els companys, que més d’un cop van veure salvada la vida gràcies a aquells nusos tan ben fets i tan ferms.

Com en Pau Catau, el pescador que va voler anar una matinada de tardor a pescar tonyines, perquè la nit abans s’havia ficat al llit sense sopar, que era el càstig que s’imposava per no haver de deixar sense amb el ventre per omplir els seus, i se li havia aparegut en somnis una noia molt bonica amb una ampolla de licor, i després de fer-ne libacions li fa: “mar entrant, just abans de veure’t perdut en l’oceà, trobaràs demà el banc de tonyines més gros que s’hagi vist. Vés-hi amb els companys, jo ja les he fet saber que hi seràs per prendre-les i les he persuadit perquè t’esperin”. Llavors, sense pensar-s’ho es lleva en Pau Catau, esmorza mitja llimona en un got d’aigua amb sucre roig, i tusta els companys un per un que no dubten a fer-li costat. Així és com entren mar endins, i just abans de veure’s perduts en l’immens, troben el miracle nedant: una munió de tonyines que els esperava: ell va per enxarpar la més grossa, que ara jugava amb la roda de la barca, i la més grossa que era aquella hi fa força empenyent-lo cap a les profunditats de l’abisme oceànic: el fa saltar de la barca, el pobre Pau Catau, i se l’emporta a veure les algues. Però el cas és que amb un d’aquells nusos del bon Josepet Ventura que ara era pescador, aquell ximple que coneixia els set mars, ara els companys d’en Pau li havien pogut fermar un peu, i es van posar a estirar amb totes les seves forces, i com a recompensa a l’esforç, al cap d’una estona, veuen primer sortir el nus, després les cames d’en Pau, després tot ell i finalment la tonyina exhausta, que feia com tots els pescadors de grandària. El bon Catau en recuperar-se va tenir sopar per mig any i contarelles per tota la vida, de com era l’abisme, de quins peixos hi nedaven a lloure, de què hi ha més enllà de nosaltres, allà on no arribem a arribar mai i que el bon Pau havia pogut veure.

Amb això, el bon Josepet Ventura, l’autor dels nusos i de la salvació d’en Catau va veure crescudes les lloances al seu voltant, i ell mateix es va sentir millor. I és clar: un bon dia va posar-se les sabates als peus, amb molta cura, i va fer-se els nusos dels cordills d’una manera perfecta. El problema ja era resolt, bé, en part, perquè en Ventura encara se sabia ximple per no saber donar petons a una xicota que l’esperaria poc, per la qual cosa se’n torna plorant davant del rei i me li fa: <> A això el bon rei li fa: <<Menja cargolins tres cops per setmana, cargolins amb romesco, i un cop hagi passat un mes, prova de fer-li un petó a la teva Mariona de cal Brau, la teva princeseta, ja m’ho sabràs dir.>>

En Ventura va tornar a seguir les instruccions del seu rei, també perquè volia ell mateix i se’n fiava, i es va posar a menjar cargolins tres cops per setmana, trobant-se amb el següent: com que els cargolins tenen una closca petita però un cosset de dins encara més remenut, al qual no es podia accedir amb cap forquilla ni punxó, per petit que fos, va trobar que per treure el cosset de la closqueta els havia de xuclar exactament igual com quan es fa un petonet, i al cap d’un mes quan la bona Mariona me li posa la galta aprop, aquell cop va rebre el premi d’un dels petonets més dolços que s’hagin fet mai, i a partir d’aquí el bon Ventura va aconseguir que no es perdés el festeig, que, amb el seu temps i els seus passos, arribaria a esdevenir el matrimoni més sòlid i feliç de la comarca.

Aleshores en Ventura, un cop va haver après tot allò que li mancava, se’n va despreocupar, de tan bé que ho sabia fer, i com que estava molt content que tot li sortia bé per un natural, a més de cordar-se les sabates i fer petons, va aprendre a cuinar, va aprendre a escriure, a parlar, a fer cas i que n’hi fessin, cas i cabal, a fer sentir als altres les olors que ell sentia, a fer-los imaginar el que veia o havia vist.

Aleshores, quan ja era molt vell i li quedava poc temps, se’n va anar dalt d’una muntanya a escriure les seves memòries. Dins d’aquestes ensenyava les coses més variades, tantes com flors i peixets de colors hi ha al món, començant per cordar-se les sabates pescant i fer petons menjant cargolins. I des d’aquell moment la humanitat sencera ja va saber on anar quan no sap alguna cosa, i com que ja ho sap se’n despreocupa i viu en la senzillesa que per sempre més li pertany, i a partir d’aquest regne i per sempre, la saviesa és un gen que tenen totes les persones, i potser sobretot les persones que estimen allò que és bo d’estimar, començant per elles mateixes.>>

Fins ara no s’havia acrescut mai ni engreixat amb tant d’orgull la biblioteca del turó, el temple del saber, com amb aquest llibre, que va tenir vigència fins que una guerra va fer que fos ocultat per no perdre’s, una altra guerra ho va tornar a portar, i al cap dels temps se’n va perdre notícia del lloc on era desat, i les persones es van tornar a trobar en situació d’haver d’aprendre el més elemental, i no hi feia res que el bon Josepet Ventura ho hagués arribat a resoldre. Tot i això, el gen de la saviesa refà el camí des de l’inici tantes vegades com cal, i si n’hi ha d’haver més d’un, de Ventura, doncs endavant, que n’hi hagi tants com sigui oportú.

EL bon rei de si en Joanic, però, no podia evitar tampoc que arreu del món hi hagués conflictes, que la gent barallant-se de mala manera dirimís la raó, com si la raó tingués gaire a veure amb la força bruta, i tingué notícia d’un altre rei que se n’hagué anat, temps ha, a conquerir els països on no es venerava el mateix déu. Un cop en va saber la notícia, va fer que constés també als annals populars i fos desada a la biblioteca de tots com a exemple històric. I és que, temps era temps, allà on neixia tota la humanitat se li va voler cavar una tomba. I en aquesta acció perpètua no paraven les contendes, les disputes i les malifetes. Com que per a escriure, aquest que escriu aquestes línies, m’he pogut documentar, he tingut accés a la còpia de la còpia de la còpia d’algunes d’aquestes històries, ara mateix les reproduiré: en primer lloc la d’Aziz i les seves dones, i després la del pa de la pedra, i també la de l’amic del foc, i algunes més a les quals la flama dels temps ha pogut perdonar el rosec.

Mantenir els bons costums

(història d’Aziz i les seves dones)

Com a bon pare de família, mal que vagin mal dades, mantinc i faig observar els bons costums, aquells dels avis, aquells que tornen—deia el pare Aziz a la seva família nombrosa mentre els servia sengles llesques de pa amb oli, i afegia, tot invitant al primer mos: “mentre duri aquesta revolta i no tornin les coses a lloc, tal com feien els avis per entretenir la gana, farem nosaltres per passar-la, i prou que ens en guardarem de sortir, amb els perills que hi ha al carrer.” Tal deia el pare Aziz, i encetava el mos auster que exigien els temps. El seguia la dona, el seguien les filles, i el fill gran. En acabar, anirien tots al llit, a procurar-se un son que era vetlla tímida. Les dues noies, però, amb la seva mare, juntes van parar un mantell a terra de l’habitació de les germanes, secretament van treure una baralla de cartes, i van jugar fins la matinada. Això resultava que ho feien cada dia d’amagat dels homes, que tenien una observança estricta de la prohibició dels jocs.

El dia següent, com l’altre, com l’altre, esmorzaven tots amb pa amb oli, dinaven amb més pa amb oli, sopaven amb el mateix: el carrer, amb la revolta, era perillós. El dia següent, com tots els altres, les dones jugaven.

Fins que, és clar, tant de pa amb oli va animar l’Aziz a buscar un dolç consol i potser fills en la seva dona, més aviat li volia proposar que aquella nit la dediqués a la prole i tornés al llit amb ell. I obre sense avís la porta, trobant-se el panorama de vici femenil.

—Males pècores—les escridassa—què feu, orades?

Dubten elles i per fi la petita li fa: “ens jugàvem a veure, quina farà el pa, quina el courà al forn, i quina de nosaltres sortirà demà a plaça a buscar la racció d’oli i la farina, i quina t’entretindrà explicant-te un conte.”

El pa de la pedra

John Smith comença: “Petits, grans, amics vilatans, sabeu com va fer en Mohamed quan tenia gana i només duia pedres?” A la resposta dels nens i els germans grans, que era un no rotund, me’ls fa: “Doncs bé: uns lladres la nit passada al ras li havien canviat les monedes a en Mohamed, que tornava al poble de mercat amb els guanys a les butxaques, i ell no sabia ara com donar pa a tots els que esperaven amb el ventre buit a casa. Desesperat, les va llençar sense mirar enrere i va plorar. Les pedres, compadint-se’n, es van tornar pans entre les herbes i quan se’n va adonar en Mohamed va tornar content a casa amb la teca, i en van tenir per passar la gana d’aquell i de tots els dies, perquè cada vegada en Mohamed tornava a tirar pedres a l’esquena i es tornaven pans.”

Els nens van riure d’aquesta ximpleria que els havia fet passar l’estona. Un d’ells, l’Aret, va tornar a casa amb el regal de John Smith, que era una gominola i un pa rodó amb un embolcall amb la llegenda: “de J. Smith”. Cada dia els el feia el mateix regal, i tornaven contents a casa. L’Aret, però, en el camí va topar amb un ferro i es va fer mal al peu, pel que va arribar més tard a casa, i la mare me li fa: “D’on, tan tard?” L’Aret fa: “He topat amb l’oleoducte i m’he ferit”. La mare, en veure rajar la ferida va cridar el metge, i per pagar-lo va vendre’s totes les imatges i mobles de casa. El metge ni així no el va poder curar i l’Aret va morir.

El dia després de morir l’Aret, a buscar el pa hi va anar la mare, i quan ella no va poder, els altres fills, i els fills dels fills d’aquells fills un dia van preguntar al pare: “Pare, qui som?” Com que en tota la casa no hi havia més imatge ni escrit que un paper rebregat, el pare, lletra per lletra, va fer: som els Smith de Bàssora, fill.

L’amistat del foc

El fakir Samba es vantava davant les amistats i els qui arribaven a fer l’encuriosit aprop de la seva colla, d’aquesta manera:

<<Jo puc sofrir els dolors més extrems sense moure les celles, puc arribar a la torsió dels membres sense ni immutar-me, i el més important de tot: camino sobre les brases, me n’empasso unes quantes del caliu de la llar, i no em fan res més que una bona digestió. L’altre dia mateix vaig preparar-me una banyera de flames, i en vaig sortir amb la pell morena, enveja de tots els qui volen lluir cos. Què més? Arribo a poder passar-me mesos sense respirar més que un litre d’aire per hora, sense dormir o sense menjar ni beure, i me’n surto tan tranquil.>>

Aquí, tota la concurrència li preguntava, mig de broma perquè no s’ho acabaven de creure: <> I ell, en Samba, amb posat calculadament modest, però emfàtic, responia: <<és que hi tinc amistat, jo, amb el foc, i el puc suportar: quan vaig néixer em van escalfar en una pira, la del rebesavi que acabava de finar, i bé veieu que en vaig treure alguna cosa: l’amistat amb el foc, aquest element del qual tothom fuig mentre pot i les cames l’ajuden, jo m’hi quedo, quan els altres se’n van.>>

I per tal de fer-los una demostració, es posava una mica de crema a la llengua i enlloc de fer servir un plat, agafava l’estri roent i s’hi daurava el sucre, allà mateix, a la llengua, tot afegint: <>

L’amic del foc, que és com se’l va anar coneixent des d’aleshores, també era amic de la guerra més cruenta, i sempre que podia se n’anava a fer de mercenari per qualsevol amo que volgués conquerir un nou territori. Aquella vegada, però, la guerra era al seu país i contra els seus. Com que el bon Samba, l’amic del foc, va veure que entre els seus només hi havia escanyarates més pobres que el cul d’un sac foradat, va decidir, tampoc no gaire a contracor, allistar-se a les files dels enemics.

Qui sap quant duraria aquella guerra. El cas és que en la primera batalla, en Samba va posar-se al mig del camp a veure quants soldats hi cabrien per estossinar-se còmodament, i a un dels que hi havia a les seves files invasores, se li va disparar l’arma, tocant-lo de ple al pit i matant-lo a l’acte, el bon faquir Samba. Els seus, que eren ara els invasors, no van dubtar a fer-li un túmul i escriure un breu epitafi, que feia: <<Samba, mort per foc amic>>. Així és com la primera víctima d’aquella guerra esdevé també la més absurda, segons creiem.

La bomba W

John Smith és rebut en audiència pel president: “Us presento el darrer giny en material bèl·lic, la bomba W”—i per a què serveix?—fa el president. Aquesta bomba—diu el general Smith—distingeix els bons dels dolents, i un cop cau sobre caus de terroristes, mata només aquells inconfessats que han seguit la doctrina del mal i no se n’han penedit.

Convençut de la bondat del giny, el president decideix provar l’arma per primer cop damunt de sòl enemic, i per tal de fer-ho, s’inventa un motiu de guerra i els ataca.

Atemorit, el poble espera la nova bomba que els haurà de batejar, que distingirà entre ells qui és bo i qui és dolent. El poble, atemorit, espera.

I arriba l’hora D, l’hora de llançar la bomba W; els avions se situen estratègicament sobrevolant un mercat concorregut al costat d’un hospital, i a l’ordre del general, la llencen. Mor tothom que hi havia, al mercat i a l’hospital.

“Tants dolents hi havia allà sota?” Pregunta el president al general John Smith. A això, John Smith respon: “Si es preocupaven d’anar al mercat i de guarir-se a l’hospital, vol dir que tenien gana i estaven malalts. Qui passa aquestes necessitats no és perfecte, i el que no és perfecte no pot ser bo. Per tant, hem mort els dolents.”

El general John Smith va ser condecorat per aquesta acció i el nou giny bèl·lic desat per a una altra ocasió. I és que quan al món manen els bons, tenen tota la raó del món.

Les metxes subversives

Feia temps que aquell país tan terrorista era bombardejat pel president per tal que enderroqués el seu règim totalitari.

Alarmat, el general John Smith comunica al president: “Hem trobat una arma en poder dels enemics, una nova metxa més resistent que cap altra que fa esclatar les bombes casolanes quan volen i com volen els terroristes.”

El president ordena fer analitzar el material del que està feta la metxa. Els experts, després de moltes anàlisis, resolen que allò és pasta de paper encolada amb un líquid inflamable.

Per això, el president decideix atacar el país terrorista amb foc. I tal dit, tal fet: no només en maten la gent, sinó que també buiden les biblioteques i trituren tots els llibres del país, que perd les senyals d’identitat, i en fan bíblies, tot això per prevenir-se d’aquella terrible metxa, que mai més no hauria de ser fabricada.

Mentrestant, en un racó del país terrorista, l’Aret torna a cal Mohamed carregat de metxes d’aquestes tan perilloses, fetes de pasta de paper, i li fa:

“Quantes bíblies han caigut avui del cel?”

En Mohamed: “Avui els avions n’han escampat deu pels camps.”

“Ja tenim més material.”

I és que cadascú, amb allò que escriu l’altre en fa el que vol.

Mòmies, endavant

La senyora Mòmies de cinc cèntims havia crescut: ara, a la seva edat, vuitanta-set anys, ja podia anar ben alta de cap, perquè ja s’havia resolt l’antic misteri de la seva vida, quan no sabia si seria cosidora, planxista o venedora de supermercat, no: ara la senyora Mòmies, gràcies al dietari que havia escrit durant la guerra, era un referent per a la joventut del planeta, havia guanyat el Planeta, i podia passejar pel passeig de Gràcia tranquil·la que tothom li faria reverències. Però com que Catalunya deu ser fora del món, o si no no m’ho explico, la senyora Mòmies va anar amb el seu marit, en Sec Cigala, davant d’una geladeria, i els joves de la cua pel gelat no la deixaven passar, tot i que ella feia: <<no em cediríeu el lloc a la cua, velleta com sóc?>> No hi havia manera: els joves, malcarats, contestaven bruscos i de mala manera. Va desistir del gelat furiosa la senyora Mòmies i se’n va anar al cinema, on va passar tres quarts del mateix. El noi del cap de la cua li fa: <<Aquesta jaia és més manaire que Franco! Potser n’és la germana!>> Llavors, aquesta sí que no la va deixar passar, la senyora Mòmies, i vocifera, amb una veu de nadó reclamant viure: <<Jo vaig primera! No sabeu qui sóc, jo!>>. A això un home amb pinta de jove però que recordava amb temor tot el contingut de la frase, que es deia sovint sota la dictadura, li diu, somrient: <<Naturalment que vostè primera, senyora Mòmies, passi, passi.>> El jove li indicava el primer lloc la taquilla: ella hi corre, i encara no havia acabat de dir <<dues entrades per a Terminator>> que me li cau un totxo del cap esclafant les poques idees que li restaven i escampant el cervell pertot. El jove de la taquilla, llavors, es treu com una màscara la pell de la cara, que es queda en l’os, agafa una dalla, i pren la Mòmies en braços; llavors fa: <<Au vinga, cap al judici, vostè primer>> i se l’emporta volant. Així sàpiguen totes les jaies pressumptuoses quina és l’única pressa que els serà acceptada sense reserves.

* * *

Encara durava aquest bon rei en Joanic primer, quan el bon Manelic, el noi, ara dit amb tota honorabilitat i respecte senyor, aquell de la mirada creuada, era, una bona tarda, al temple del saber, a la basílica estalviada pel dimoni, quan va tancar amb un cop sec i sonor com d’esclop el darrer llibre i va dir, ben alt: <<Ara ja està. Ara ja sé el que sap un noi sortint de la universitat després de llicenciar-se. Ara ja sé de Lletres, ara ja sóc lletrat, ara ja puc exercir entre els honors públics de conduir aquest país amb el bon rei que ens ha tocat, ara puc advocar per allò que és bo de conservar, el que és millor d’observar i el que és òptim d’adquirir. Ara comença la veritable carrera.>>

Amb aquesta bona disposició d’en Manelic, el primer cas que li va tocar tractar era el d’un descendent llunyà del vell Llop, el qui havia estat enganyat pel dimoni, qui, considerat mort durant molt de temps, ara reclamava, si no una part en l’herència que ja era un bé públic, sí que una certa però minsa pensió d’invalidesa que li permetés arranjar-se una casona a la vora de la que l’havia vist néixer, ara una escola que rentava amb la ciència apresa pels nens tots aquells malestars i fuetades del vell Llop envers els seus esclaus.

En Manelic invocà que en el regnat més just com semblava que havia de ser el present, ni tan sols aquells que havien fracassat no podien estar del tot exclosos dels beneficis econòmics força patents les darreres dècades, gràcies al sucre, i va ser el primer d’aconseguir un subsidi per als invàlids, que són homes i dones que no volem dir que no siguin vàlids, sinó que no es poden valer de la força física íntegra. Per a cuidar el descendent desafortunat d’en Llop, l’Estat va acordar, sota el consell acurat d’en Manelic, que el cuidessin a sou aquells que eren fills dels esclaus que havia maltractat el vell, i així va crear el lloc laboral de cuidador com una feina més en règim d’igualtat amb la resta pel que fa a dignitat.

El segon cas que va tocar defensar a en Manelic, va ser un litigi sobre l’arrendament d’unes terres per al conreu del sucre, perquè es veu que uns nebots pocasoltes d’aquella Paca, aquella dona mig perduda, en reclamaven les terres com a seves, tot al.legant una incapacitat de la senyora per a administrar-les, juntament amb el testimoni de la seva conducta violenta d’una vegada temps ha, a l’hora de demanar una moneda de pesseta. En Manelic va advocar perquè els drets de la senyora fossin observats, però va permetre que els nebots col.laboressin en la bona marxa de les terres posant-s’hi a treballar per un bon sou.

I així és com el nostre Manelic, amb la seva doble mirada, aconseguia resoldre tots els casos per a bé del comú, i tothom n’estava molt content, començant per cadascuna de les dues parts que amb ell mediant passaven de veure’s enfrontades a sentir-se agermanades en un vincle d’amistat.

I ja feia uns quants litigis, i ja feia uns quants judicis que havien avesat en Manelic a tractar amb la cosa pública, però una pregunta se li anava fent cada cop més present a cadascun d’ells, una pregunta per a la qual no podia trobar encara resposta, i és que en els seus judicis, els més concorreguts, hi assistia gent de totes les edats, gent que aprenia, gent que expressava la seva opinió, però és que a la darrera fila hi havia un home vestit de pagès que no deia mai ni mu, tot i que quan en Manelic feia un dels seus al.legats de vegades, el pagès misteriós acotava el cap com en senyal d’aprovació, a vegades negant allò que deia, això sí, no atrevint-se mai a intervenir. Per la roba que duia qualsevol hauria dit que aquest home a simple cop d’ull era un pagesot incult del que no fossin patates i safranàries, que és com allà anomenaven les pastanagues, però pel seu posat no deixava tampoc de denotar una intel.ligència mesurada en grans termes pel seu silenci tan escaient. El ulls, a més, li lluïen algun coneixement, alguna saviesa que la roba negava entrant-hi en conflicte. Bé és cert que a vegades una persona ens sembla molt mesurada, consirosa i intel.ligent per la seva beutat, i que en obrir la boca se’n va tota aquesta imatge en orris, però aquell cas era diferent. Pels gestos que feia l’home vestit de pagesot es notava una alta comprensió dels arguments més subtils que s’exposaven i una aprovació en les matèries erudites d’història i literatura que podien aparèixer en les vistes d’en Manelic. Semblava que tots els llibres que a en Manelic havia costat tant temps d’assumir aquest pagesot que no ho era ja se’ls sabia sense haver-los d’haver ni llegit.

Això preocupava fortament, cada vegada més, en Manelic, qui, un bon dia va decidir comunicar el cas i l’estat de la qüestió al bon rei Joanic.

A aquesta proposta, el bon rei Joanic, prudent com sempre, va fer que hi aniria sense els hàbits que el delataven, se situaria en un lloc de la sala que li permetés la visió, i que observaria aquest home, i si es donava el cas d’haver-ho de fer, l’interrogaria.

Tal va fer el bon rei a la vista següent: va entrar entre la gent, va posar-se en un bon lloc per veure, i va fixar els ulls en aquell seient encara buit que era el lloc on en Manelic li havia dit que seia l’home misteriós amb pinta de pagesot.

No va passar gaire estona que entra l’home misteriós, amb la seva roba habitual. Aleshores el bon rei Joanic, que anava d’incògnit, no va poder contenir el gest de sorpresa i d’astorament en un <<Oh!>> mirant de fit a fit aquell home. Aquell home també el va mirar de fit a fit i es van reconèixer: els hàbits de pagesot que duia l’home silenciós eren els que un dia havien estat del bon rei Joanic, i aquell home era qui li havia pres la roba i l’havia deixat tot nu lligat a una roca, abans de descobrir la gruta i els hàbits de rei que s’havia posat i havia assumit amb tota la dignitat. L’home misteriós va somriure al rei Joanic també reconeixent-lo, i li va fer senyal que volia parlar amb ell.

El rei Joanic, abans d’asserenar-se del tot de l’ensurt, va adonar-se que aquell home era l’únic que el podia delatar, que el podia rebaixar fins on havia estat abans, i que podia desfer tot el bon govern del país donant pas als rumors malèvols de la gent i al seu menyspreu. Però en Joanic es va sobreposar, i va acudir a l’entrevista amb el dimoni que era aquell home silenciós que ara volia parlar amb ell. Es van trobar darrere dels jutjats, en el moment del descans. I el dimoni comença amb l’arenga interessada:

<<Veig, pagesot, que m’has conegut. Què en diria la gent, de la teva vida passada, de la teva veritable identitat de púrria, de saber el que ets realment i el que has assumit il.legalment? No, no cal que em preguntis més amb l’expressió del teu rostre: el que vull és senzill. El que vull és que dipositis al meu banc tots els beneficis del sucre que ara destines a obra social: jo els destinaré a obres de societat. Social...de societat...veus? No hi ha tanta diferència. Faré jardins perquè els rics de veritat que no ho han de deixar de ser mai s’esbargeixin a costa dels pobres que ho han de tornar a ser, que se m’han dignificat massa i se m’han escapat de les mans, ara tenen fins i tot la porta del cel mig oberta...Què me’n dius? Si fas tal, ningú mai no ha de saber qui ets en realitat, i podràs seguir regnant tant temps com vulguis sobre els teus pagesos crèduls.>>

En Joanic, irritadíssim pel menyspreu d’aquell dimoni sobre els seus conciutadans, però contingut per la pressió del moment, va fer un <<ja m’ho pensaré, deixa’m un parell de dies per tal de rumiar-m’ho, ja et diré alguna cosa quan el plet que ara es jutja quedi vist per sentència.>> El dimoni hi va accedir, i se’n va anar tot rialler de fer i desfer al seu gust tal com li plaïa.

Però en Joanic ja tenia la resposta sense haver-s’ho de pensar gens: estava ben segur, tan bon punt havia reconegut aquell home, que no cediria pas a la seva extorsió. Només havia demanat temps, aleshores, per tal de poder consultar amb gent de confiança sobre els millors passos que es podia fer donada la situació. I no se li va acudir més, al bon rei Joanic, que consultar en Manelic de la doble mirada, per tal com era ja un home de renom certament notori per la bondat i la bona feina duta a terme per a bé del comú. Després de la vista, va a veure’l amb posat d’un serè capficament, i li explica la situació, que aquest home era un saltamarges, que ell abans era un pagesot, que des que va trobar la seva nova roba a la gruta havia adoptat d’una manera natural la dignitat de rei d’ell mateix, i que els altres, per poder accedir a aquest reialme sobre si, l’havien venerat com a guia.

El bon Manelic de la doble mirada va estar en tot d’acord amb el rei: ell també considerava que el regnat era el millor que hi havia hagut al país en molt de temps, potser des que el temps era temps, i com que coneixia el bé comú, sabia si més no una cosa: que no volia perdre l’estat actual de les coses, que si destronaven el bon rei de si, tot degeneraria en el reialme per si, que la gent ja no serien amos d’ells mateixos sinó per a ells mateixos, i que el ric s’engreixaria no tant de menges infinites com de veure el pobre escanyat i servint. Això en Manelic, després de tots els avenços, no ho podia tolerar, i va ordir un pla, per quan el judici hagués estat vist per sentència, que era el moment de l’ultimàtum del dimoni. Mentrestant, va cridar el rei que aquell dia hi acudís amb tota la seva dignitat, no pas d’incògnit, i el va instar que hauria de declarar, si no a favor seu, sí que per tot el seu poble.

Així és com van quedar fins dijous, que acabava la vista.

I van començar a passar els dies, i s’acostava dijous, i el bon rei Joanic ja es preparava les velles atzembles en un carro protegit a prova de pedres, les que pensava que li podien caure damunt si les coses anaven malament. I mentre ho feia, a les cotxeres li ve un antic palafrener que temia quelcom de greu, un home que no es ficava mai on no el demanaven, però en sabia molt de donar consell, sobretot en fer-ho de manera que no semblés que donava consell, perquè és cert que la majoria de gent quan ho fa comença amb la típica frase: <<jo en el teu lloc...>> i hi posa un verb en condicional, qualsevol que li hagi plagut en la fantasia de ser per un moment l’altre. Ara bé: aquest expert palafrener de nom Bernat, s’acosta al rei i sense més preàmbuls li surt amb la història següent, tot saludant-lo com segueix:

<<Bon rei, aquestes presses no em fan predir res de bo, però no puc tampoc imaginar-me res que no sigui bo tenint-vos al davant i veient-vos, que el pensament que pren per excusa el vostre rostre no pot ser mai torçat ni de voluntat funesta. Em sembleu ben bé el bon Pau, el mitjanet d’una esperança de tres fills, que veié els altres dos, en Jordi i en Pere, trescant pel món a la recerca dels béns que requereix la mínima dignitat de no haver de fer llàstima. El bon Pau era l’únic de la seva edat que s’havia dedicat a escoltar els avis, una gent molt més gran d’edat que no pas ell, enlloc de maquinar les fortunes que faria a la mínima oportunitat que li vingués donada. Però, és clar, no tenia ni un ral per passar el mes. Això sí: escrivia, i escrivia sense parar, tots aquells moments que recordava de cada dia passat, i els anotava acuradament posant-hi el seu sentir perquè tenia en el fons del cor la corada que aquells escrits serien útils algun dia. En els seus escrits posava les converses amb la verdulera, el ritme de creixença de les pomes, els pensaments de l’època, els seus i els d’altri, i tot de curiositats i acudits que li anaven venint a cada nova llum. El pare d’aquest pobre noi no va pensar mai que en faria res de bo, fins que un bon dia, no sé si va ser gaire bo per a en Pau, se li van morir, d’una fredorada que havia dut la ratxa d’un vent rapinyaire, tots quatre avis, amb tres dels quals no mantenia tractes, però amb l’àvia Pilar, dita de sempre Maria, sí que en tenia, se l’estimava per sobre de tot allò que es pot estimar, i l’havia admirat sense límit, per tal com ella, l’àvia Pilar dita Maria, era la qui havia aixecat el conreu de la seva terra pràcticament del no res, o del molt poc pel que la va comprar, i ara era una terra pròspera, sí, tot i que no bastava a tots tres germans, per això els altres se n’havien anat, i ell, en Pau, s’havia quedat amb els pares.

Arran d’aquest decés, els pares d’en Pau van decidir escripturar tots els béns al seu nom, per tal com ja veien que a aquell noi que era tot un cor pur li costaria més que a ningú cobrar aquelles dignitats entre el poble per les quals la més gran part dels mortals lluiten cobejant desigs de lloança infinita per a ells i els qui d’ells vénen.

I va ser d’aital manera que en Pau va passar uns anys amb els pares, tot content de treballar per la hisenda modesta però suficient, i sense demanar més del que era just per a ell i el seu esbarjo erudit. Però, és clar, un dia els pares van faltar, i llavors en Pau es va sentir un pèl desolat, sense saber què fer. Sempre que pensava en el futur li venia una caguera fortíssima que amb prou feines contenia fins arribar a la comuna, que ja era per a ell sol i per tant no gaire comuna.

Fins que, en una d’aquestes assegudes forçades, li ve una idea que posa en marxa desseguida: ven d’un cop tota la seva terra i amb el que en guanya es compra una tenda, uns fustots vells de figuera i molt de paper i llapis, i potser també unes quantes eines que l’ús havia jubilat al camp massa d’hora per a allò que volia en Pau. Amb tots aquests estris i els seus escrits, se’n va de pet a voltar les terres del món, dormint a cada lloc on les estrelles per cobert anunciaven que aquell dia no hi hauria un pont o un paller per demanar deixat, perquè la tenda que havia comprat, tot cal dir-ho, era de segona mà i plena de goteres.

En Pau actuava de la següent manera: quan havia de precisar els serveis d’un cobert o d’un plat a taula, amb la més alta humilitat ell no anava de miserable ni desgraciat, sinó que a canvi oferia l’espectacle de totes les contarelles que havia anat anotant durant la seva vida anterior fetes en un teatrí de titelles tots moguts per ell sol. Entre els titelles hi havia la verdulera amb qui havia tingut tantes converses, el sol i la lluna que havia renyat tant i omplert tant de compliments a voltes, el pare i la mare i sobretot l'àvia, que era el personatge tallat massís amb més destresa i bona art, i també el que tenia més èxit entre els seus hostes.

I és clar: de mica en mica la fama d’aquestes bones arts que captivaven tothom que hi tenia contacte, es va anar estenent al llarg de la comarca, al llarg, també, de tot el país, i finalment es va parlar del bon Pau arreu de tot el món, per on no parava de tenir feina d’escenificar les seves comèdies de situacions. D’aquesta manera, l’enyorança de tot allò pel que havien treballat els seus avantpassats es veia compensada per l’èxit del fruit que n’havia sabut treure, i el bon Pau va passar la resta de la seva vida folgadament, tot i que sempre amb un punt de tristesa per la hisenda que havia hagut de deixar i no tornaria a veure, exactament de la mateixa manera com la poma més ufanosa i més dolça també ha de deixar un petit lloc al cuquet que l’ha volguda compartir amb l’humà prenent-ne una part gairbé insignificant, així va ser l’alegria d’en Pau, completa i dolça tret d’aquell petit cuquet que no el deixaria descansar mai, com si fos exiliat, dels seus records tan presents.>>

El palafrener en Bernat havia parlat. Aquestes paraules del bon home van produir un efecte balsàmic i alhora un punt tristoi en el rei Joanic, que se sabia exiliat, tant si havia de marxar per haver estat descobert com a pagesot impostor, com si s’havia de quedar, perquè ell també havia tingut una infància, també havia tingut una història, la més comuna si es vol, a la qual no renunciava mai encara que només fos en el record impossible. Amb un sospir, el rei Joanic va deixar la tasca del carro i se’n va anar al llit tot esperant l’arribada del proper dijous, que havia de venir prest.

I tots els dijous que hem de viure, tant si es volen com si no, acaben sempre arribant, i ens deparen a vegades sorpreses més agradables del que estem disposats a pensar-nos.

I va arribar dijous. Tothom es va disposar per a la vista, que va transcórrer com era costum; entre els espectadors, el dimoni saltamarges, com sempre, però ara tot somrient i cofoi de pensar-se que se sortiria amb la seva.

Però en el moment de quedar el judici vist per sentència i passar a la vista següent—en aquella època hi havia molts litigis, més que per males raons, pel plaer de les parts en dialogar i acabar sentint-se convençut cadascú del punt de vista de l’altre—aleshores en Manelic va cridar a declarar el rei Joanic primer qui va entrar amb tota la pompa de la seva sola dingitat, i sorpresa general del públic. El dimoni aquí, des del seu seient, va fer una ganyota inquieta, però va decidir esperar un moment abans de fer qualsevol manifestació.

El bon rei Joanic primer puja a l’estrada, i el bon Manelic de la doble mirada comença, com si el fet de no fixar-hi els ulls el fes significar, amb aquests mots, la veu del poble. I me li fa: <<Bon rei Joanic primer, abans de començar a preguntar-vos, em dirigiré a l’auditori per assabentar-me del cert si algú del poble aquí present té algun retret per fer-vos, sobre la vostra persona i regnat.>> És clar que aquest mateix argument, fet amb guàrdia personal i armes aprop, no és sovint avalat per la veritat, però el bon rei Joanic primer no tenia seguici ni guàrdia de cap mena, i unes veus realment espontànies, aclamades espontàniament per la resta, van aclamar el bon rei com la millor persona regent de si mateixa que mai haguessin arribat a conèixer.

Vist això, en Manelic prosseguí: <<Però, bon rei Joanic primer, vós ens heu de dir quelcom que us sap greu no haver-nos fet saber abans, quelcom pel que esteu obert a l’exili si el poble tal decideix, quelcom que ha de ser aclarit.>> Les cares de la gent anaven fent posat de com qui baixa de l’hort i no pot dir fava, quan el bon Manelic de la doble mirada segueix implacable: <<Resulta que voleu confessar a tot el poble que vós no vau néixer, ni heu estat, rei de tota la vida. De fet, us heu vist forçat a ser rei vós, un antic pagès d’aquestes contrades, anomenat Joan de la Parra, arran del fet que us van deixar nu al descampat i que l’únic que vau poder posar-vos a sobre va ser aquesta roba de la més alta dignitat que porteu ara. Per tant, vós no sou rei il.legalment ni per usurpació de poder, això de la usurpació només ho deuen fer els gats o aquells qui tenen urpes, sinó que vós, majestat, sou rei per pura necessitat.>>

Així tan ben explicat tothom ho va entendre i ningú no va voler que el rei de si els deixés ni se n’anés exiliat ni molt menys.

Aquí, però, enfurismat, va saltar el dimoni a fer de fiscal, tot distingint-se de la resta i cridant: <<Sobreposem-nos!>> I és clar, en sentir això en Manelic es va fixar bé en aquell home i hi va reconèixer el mestre temible que de petit, temps ha, li havia narrat una contarella i l’havia fet créixer de cop, aquell home, també, que l’havia acompanyat un dia a la basílica, el temple del saber, hi va reconèixer les faccions i no es va sorprendre gaire estona més del fet que no hagués envellit gens: aquell home només podia ser el dimoni, viu sempre, i sempre de la mateixa edat, mentre l’obra viva de l’univers visqués i aparentés sempre la mateixa edat.

Aleshores el crida a l’estrada després d’assenyalar-lo dient a tots: <<Aquí teniu el saltamarges que va deixar nu el nostre Joanic i lligat en una roca! A declarar!>>

Aleshores comença l’interrogatori d’en Manelic que no les tenia totes de tanta excitació, i fa: <<A veure: per començar, qui sou vós?>> A això el dimoni: <<Qui puc ser altre si no, del que diu qui m’ha conegut?>> <<Per la roba—segueix en Manelic—es diria que sou l’antic Joan de la Parra, per tal com aquesta és la roba del pagesot que vàreu deixar nu al descampat.>> I fa el dimoni: <<Doncs tingueu-me per aquest, si voleu, jo no m’hi oposo.>> Llavors en Manelic: <> (Aquí en Manelic remenà un sac que duia el dimoni sempre amb ell, tot treient-ne una roba sòbria). <<No es tracta del mestre Roig, el qui solia omplir amb la seva pròpia pell aquests teixits?>> I el dimoni: <<Tingueu-me per tal, doncs.>> I a cada hàbit que anava treient, i en treia dels més variats i de tots els estaments, el dimoni s’hi reconeixia. <<Així doncs, si sou tots aquests—prosseguí finalment en Manelic—havent-los pres els hàbits, en realitat no sou ningú, i proposo a aquest tribunal que marxeu sense re per tapar-vos les vergonyes, de manera que en la vostra marxa la gent que us vegi sàpiga la mena de la que sou.>> Això tothom ho va aclamar, i tal dit, tal fet. Sense plomes ni quitrà, a pell nua i passa coixa, els qui eren més lluny asseguraven que l’home, a mida que s’anava perdent en l’horitzó per no tornar, feia botifarra i anava prenent un to vermell, li creixien cua i banyes, i cridava: <<Quedeu-vos el sac com a record, i a prendre vent! Me’n vaig a fer mal en altres llocs!>>

Arran d’aquesta marxa, el famós sac pesant de paraules i de robes infinites que el dimoni havia tornat a qui pertanyia, va ser custodiat per al bé del poble, fins que se’n va fer l’obertura solemne, que es va produir tota d’un cop, com l’esventrada d’una bèstia rica, a mans del rei. I recordeu aquell llibre del bon Josepet Ventura, aquell home que no havia sabut cordar-se les sabates ni fer petonets? Doncs allà dins del sac hi havia utilitats com la d’aquest llibre però multiplicades per uns quants milers. Van sortir contes a balquena, rondalles, històries, textos sobre el bon govern, i un llarg etcètera inacabable.

El bon rei Joanic va ser cridat a l’atenció per un llibre que es titulava <<La República.>> A cada nen i nena se’ls va deixar també triar un llibre, i a cada persona que en volgués. N’hi havia per a tothom.

Però el rei, mentre llegia el seu llibre, va veure que hi era descrita una forma de govern molt interessant, aquest govern de la república, i va decidir consultar el poble per tal d’instaurar-la. Ve fer-ne la propaganda tot afegint que el poble escolliria el seu president de la República i que hi tindria veu i vot durant cada legislatura: va dir ben clar que hi hauria el <<sufragi universal>> que era el dret de totes i cadascuna de les persones en ús de raó i potència física de força de treball per tal d’escollir qui volia que el representés. I el poble en ple es va mostrar d’acord amb tenir el mateix rei de si, i perquè tothom també pogués ser rei de si, d’alguna manera, també tenir un govern republicà. I així és com en aquella terra de sempre es va instaurar una monarquia republicana o una república monàrquica, cosa que no seria mai més vista pas enlloc.

A les eleccions per president de la república la gent va votar qui li semblava més de fiar, i el cert és que tots els candidats eren de fiar, però n’hi havia un que excel.lia, més ben dit una, una candidata, la Rosa Maria dels Turons, que entre les promeses que compliria, o sigui, totes les que feia, va afegir, a més del sufragi universal el que ella anomenà el <<sofregit universal>> que consistia en què tothom i cadascú tingués ous amb arròs i sofregit dos dies per setmana. A més d’això, després de ser votada, una senyora molt maca, i exercir de President de la República pels primers anys, va instaurar l’estofat de vedella universal, l’amanida universal i la llet amb galetes universal, juntament amb molts altres plats també universals que des d’ara gaudiria tot el poble cada dia alternant-los, per tal com eren fets per al comú, l’univers de la gent sense excloure ningú. És clar que tampoc no oblidà el bistec amb patates fregides, el doble o triple iogurt de maduixa per postres universals i tot allò que agrada tant. La bona President de la República, amb això de l’universal es va veure tota cofoia, perquè també va instaurar la lectura de contes i de llibres i d’obres diverses del saber universals, el cultiu raonat del camp i cultivat dels qui el conreen. L’economia justa, que s’esdevé de comptar amb allò que es té i valorar-ho en una mesura escaient. La terra va ser per sempre del qui la treballava, els esclaus van deixar d’existir per passar a ser gent amb sou digne. Tot això, que ja havia estat iniciat pel rei Joanic i el saber fer d’en Manelic, ara es tornava regla general.

I l’univers en ple va tenir una alegria immensa que hi hagués un poble on se’l reflectís de la manera més benèvola, un poble que, a mida que anava renovant les persones, veia com els que se n’havien anat gaudien d’una justícia ultraterrena, o sigui celeste, que s’assemblava molt a la que havien tingut a baix i que era com la que tot el món voldria.

La situació en aquest estat va durar mentre va durar el rei de si, la república de tots, i el sentiment del just que es va imposar per un natural. Però, és clar, més tard o més d’hora els vells litigis tornen, la negror del fel posat al cor pot també tornar, i les guerres poden tornar a aparèixer com una necessitat. Tot i això, jo no conec cap poble al món que no hagués donat gràcies a tots els poders de la mare natura que el dominen, per tants anys de pròspera bona entesa i alegria general, i desenrotllament del que cadascú pot de bo en la vida, sense enveges ni envegetes, sense renovar en molt temps les fites i les parets de pedra dels marges que, mig enterrades, molt temps se les va fer servir com a criador de tòfones. Si, per un cas, algú tenia més del que podia usar per si, ho dedicava al comú. Avui tal cas fóra difícil de veure.

Cercar en aquest blog

EmperoSI

Regalos Pau iv

L’amistat del foc

La bomba W

Les metxes subversives

Mòmies, endavant

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars

Et Quòrum Pars Magna Fui

FONAmENTS DE DRET ROMÀ