Regalos Pau iv: diada nacional
Incipit feliciter Deo Iuvante divendres 3/2/12 al despatx de Valls 20.08h.
Referents en la nit absoluta
Pau Bielsa Mialet
Valls 2012
Als escollits
PBM
Síntesi
Pròleg: sort i dissort
Tard o bé d’hora se’m demanarà la implicació personal que tinc en aquest tema que estic desenvolupant, i és normal i aquí és desitjable que els encuriosits sàpiguen de Bielsa potser més i tot que de la seva fórmula magistral, tants si és per poder judicar sobre el seu bon resultat com si és per afegir un nou tom a la col·lecció d’un incondicional. El cas és que vaig néixer a Barcelona, i no em puc dir fill de la pau per la data de tot just encetat l’any 1975. Vaig aprofitar dels estudis els millors en les desprestigiades branques de Lletres, que els vaig poder obtenir barats, i aviat vaig destacar pel meu esperit crític insubornable i ànsia de justícia filològica que després he traduït en postures polítiques determinades.
De la meva ment prenyada de desig de coneixement en va sorgir un part determinant, amb el qual volia portar una mica més endavant les paraules d’un mestre que s’havia quedat vorejant l’abisme. La meva teoria universal de la composició cel·lular ha estat celebrada i se sap que funciona, però el que és a mi m’ha posat a les mans d’un seguit de malestars i problemes que són els que m’han fet la nit absoluta i el posterior dia absolut. Tot el que he escrit després, inclosa aquesta obreta, és un acte d’equilibri amb aquell intent tan gegantesc de desxifrar els codis interns de la composició poètica, amb el qual em vaig apropar molt i molt a tocar dels obradors clàssics.
La publicació del meu assaig, en efecte, ha anat seguida d’un reguitzell de plagues semblants a les bíbliques en la meva persona, i he hagut de comerciar amb el deliri i amb el dolor moral més humiliant que em pugui cabre a la pensa, i encara no hi cap, de manera que pel que fa als enemics de Bielsa sempre he estat dient darrerament el revés del torturat que recerca justícia: potser oblidaré, mai no perdonaré.
Perquè si bé jo vaig anar suggerint alegrement camins pels quals se’m podia penetrar intel·lectualment, la ràbia dels enemics de Bielsa en veure que hi interposava espais de retard, els necessaris, s’entén, per fer-me estalvi d’espants, va esdevenir excessiva i gratuïta, únicament dependent d’ells i elles, i la seva extrema crueltat provocà que el litigi a hores d’ara el tenen ells i elles amb la seva consciència, mentre estalvien l’ànima de tals judicis als quals l’han hipotecada en un futur de perdició.
Tal serà. De moment toca parlar de com captenir-se en la caiguda i com comportar-se en el moment de tornar a aixecar-se. He compost aquest libel amb intenció expressa de contribuir a reduir significativament el nombre de suïcidis al meu país, gran xacra dels temps irreverents, descarats i malèvols en què vivim.
Nomenclatura
No se t’escaparà, estimat Albert, que hi ha coses que cal dir pel seu nom, i pot sobtar, un cop aplicat aquest i el que és escaient, com si es tractés d’un signe esotèric, que les coses s’anomenin precisament tal i com te les he proposat. La lluita del món saps que sempre és i serà per l’espai, i que la font inexhaurible d’espai és dialèctica, mentre et comportes com un ciutadà pacífic: amb l’ús adequat de la paraula obtens cotes altíssimes de confort i tranquil·litat que la gent que s’anomena intel·ligència ni pot arribar a somiar, sí, aquells que a l’escola feien facècies de lletrats, ara són uns reprimits agressius.
Forats
En els llocs de noviciat a la vida cal tenir forats, forats per on t’escapes i poden produir sofriment, i són aleshores un esperó per a millorar les tècniques de treball. És aleshores que et convé pensar coses com ara ‘que lluny estic del mestre’ i esmerçar hores i hores en reciclar-te, preparar-te i millorar-te. Cada dia a la feina veus llocs per on pots millorar, el que et resta cada cap de setmana és un munt d’estructura per posar, amb aquella il·lusió. Els atacs i les mossegades dels companys i dels subalterns poden ser aleshores un estímul de perfecció. Ets un colador, als inicis, i està molt bé que sigui així: no hi ha sofriment de la paraula rebuda prou gran per no convertir-se en una proposta d’excel·lència professional.
Fins al punt que t’adones que compleixes al cent per cent bo i seguint el teu temperament, i que ja no cal més: ja et pots dedicar a omplir de felicitat la teva vida privada, aquella que es produeix en els moments que no tens el cul llogat i pots seure tranquil, estimat Albert.
A la feina aleshores poses una velocitat de creuer, et tornes un professional abstracte, i tot rutlla: és aleshores quan has de tapar tots els antics forats, de manera que el teu quefer professional esdevé un misteri que altres podran voler imitar, altres riure-se’n, altres odiar, la majoria respectar sense preguntar-s’ho.
Com es tapa un forat? La paraula inclou el misteri que pot profanar. Si saps una mica de lògica, Albert, estimat, sabràs per descomptat que quan dónes una pista d’allò que t’agrada, fins i tot si exclames que et perds per les maduixes amb nata i se t’escarneix el gust, fins i tot aquí pots dissertar sobre la qualitat de la nata, i dissertar sobre el gust de la pastisseria quan la fa a partir d’una màquina, hi posa sucre o no, etcètera. El mateix pel que fa a les maduixes. Així s’esdevé com, amb breus frases, segelles allò que només et pertany a tu i a ningú més.
Quan els forats són molts i se’t fiquen per tot arreu o bé t’ho sembla, cal que comencis pels més petits i després ataques els més dolorosos, si vols. Hauràs de deixar de fumar, si cal, i això després de veure totes les situacions estúpides i converses agressives que persuadeix el cigarret quan el fumes.
Núvols
Pots estar tota una setmana posseït per un seguit d’emocions que no saps com es desencadenen en un nexe causal que se t’escapa. Les emocions estan fetes perquè tu els posis nom, i no només hi tenen dret els psicòlegs i els psiquiatres, i tu els posaràs nom descrivint-les. Després ja sabràs com se diuen comunament, no cal precipitar-se. Les emocions són la percepció de la veritat ofegada, de la veritat que lluita per manifestar-se, i un cop hagis après a domar-les en podràs treure profit. Sobre com domar les emocions s’ha escrit a bastament en altre lloc: tècniques hipnòtiques, tècniques de reflexió, i fins i tot jo mateix he dissenyat uns fulls que et mostren lliure. Potser és això el que indiquen totes les emocions, quan t’ocupen: et recorden el dret innat a la llibertat que no et pot ser negat de cap manera.
Una emoció es pot presentar en moments que no toca fer-ne cas: ja sabràs quan respirar fluix sense arribar a ofegar-te i quan consultar el rellotge. Les emocions serien bones en tot moment si no fos que ocupen tot l’espai al moment.
Quan pateixes tota una setmana de crits t’has posat dins un núvol de sofriment, i quan gaudeixes tota una setmana de lloances, t’has posat dins un núvol infinit. No cal que t’enganyis, no ets ni un superhome ni un tros de púrria, Albert, simplement hi ha moments que les dents dels gossos s’ajunten per bordar totes alhora, i hi ha altres moments que els becs de les merles s’ajunten per piular totes alhora un so harmònic. Llegeix l’Oncle Ivan de Txèkhov, aquell home acumula pes fins que fa buit explotant i dient el nom del porc a tothom, i tot seguit ja pot continuar acumulant pes. Això és universal.
Estels
Has de saber al cap del dia amb què et quedes i què llences a les escombraries. I és lògic que et quedis amb l’espai que has guanyat, no ploris pel perdut, i et desfacis de tot allò insignificant. En el més insignificant l’idiota hi assenyala l’or, mentre gaudeix prerrogatives a la feina que a tu no et donaran mai. La seva provocació no ha de ser contestada, excepte si persisteix, aleshores selecciones el motiu i claves l’estocada.
Sàpigues que pel simple fet de donar les gràcies estàs compartint un espai que dónes. Sàpigues que la funció dels enquestadors de carrer i els propagandistes que assalten el telèfon dia i nit és obtenir un benefici dialèctic. Fer-te entrar en contradicció n’és un, que els expliquis detalls de la teva vida personal, per què no pots comprar allò en aquell moment n’és un altre, i sàpigues que si cedeixes a les seves preguntes inquisitives perds espai tu mateix, si no cedeixes en guanyes i gratis. En això ets tu sol qui has de trobar la teva forma, i la teva paraula: no desesperis, els fracassos analitza’ls després que hagis tingut un èxit pel qual puguis veure clarament les causes exactes. Això és el mínim, recorda que hi ha moments per a la mirada mínima, moments per a la mirada màxima, i moments per a una mirada a mitja distància. En la nit de l’ànim pots observar els objectes amb tot luxe de detall, aleshores el problema, si en tens aquí, serà seleccionar-los i evitar observar ximpleries.
Llocs
En el teu dia a dia t’has fet llocs de les coses en els quals aboques i comuniques la teva energia: mentre t’adones que en la pastisseria de La Cort venen unes lioneses que t’enfarfeguen sempre que en compres, aquí hi trobes un límit que no pots ultrapassar, en això hi has d’estar d’acord. Altrament al poble hi tens el teu secretari, hi tens el teu confident de la sort, hi tens el teu amic, cada cop que compres paper, loteria, tabac.
Com que pel carrer no hi vas despullat, el teu comportament crida l’atenció, i altres hi trobaran una gran pastura en identificar els teus gustos i llocs per tal de poder arribar a ocupar-los: mentre no fan mal els veuràs com un acant o una heura riallera i humil. Hi ha vegades, però, que es tornen un pèl més agressius.
És aleshores que t’has d’adonar que t’havies enganxat a unes dinàmiques destructives que et feien repetir de manera molt i massa visible unes rutines per les quals se t’ha pogut caçar, és el cas de si ets fumador: per què creus que a tot Europa hi ha màquines de tabac operatives tot el dia i la nit a cada cantonada? No te n’adones, el mal que fa la droga, tant o fins i tot més que el fisiològic, és el que t’identifica com l’home que necessita el seu camell cada un cert temps en la mateixa cantonada, i això només pot portar-te desgràcia i exclusió social, àdhuc tractant-se del tabac.
Hi ha un lloc millor que una querella criminal, una carta enfurismada feta per mitjà d’una organització o sindicat poderós—que dic, bé, un sindicat per fer aquesta feina també es deu cobrar el seu caler convertint-te’l en un fum del qual et convenç que no en podràs prescindir, oi?—doncs sóc aquí per dir-te que també pots prescindir del sindicat, quan emets una queixa al banc europeu, per exemple: mira de pensar per un moment, si la teva queixa fossin cinc números de l’u al cinquanta, quins números serien les teves paraules, llavors vas al quiosc de l’Estat que vulguis i segelles la butlleta amb els números que et facin el malestar concret que tens i la teva querella, pensa emocionat en quin número faries servir per castigar el banc central, i ho fas, i esperes resposta cada dimarts i cada divendres dels que hi vulguis esmerçar.
Demostrar que si signes una butlleta de loteria t’estàs comunicant realment amb l’Estat, i directament, li estàs fent avinent el teu malestar, podria costar cent pàgines de palla a aquest libel, i no cal, és així per llei inexcusable de natura.
Línia
Pot arribar a ser complicadíssim el designi de comprar el diari del matí quan sorgeix una variació imprevista en l’entorn: aleshores t’adonaràs, Albert, com, per seguir el teu desig en línia has de fer tombs i fins tombarelles. Quan et planteges una fita has de tenir en compte on hauràs de cedir i on no podràs negociar res, i així s’esdevé la manera com, a més del joc, arribes a trobar allò que la cultura anomena Déu, o designi diví.
Evita ser un home de costums massa vistosos, i te n’adones: les maduixes de la fruiteria de la cantonada ja no tenen el mateix gust que les mateixes maduixes de la mateixa fruiteria de la cantonada fa només tres dies. Hi ha qui, es pot creure, empra aquestes diferències per crear fidelitats que potser no et convenen i servituds, l’art bona està en diversificar les fruiteries, i quan t’adones, passant per davant, d’un aspecte inadequat de la teva fruita favorita, corres fent un gir cap a l’altra fruiteria. El mercat és tan complicat que per trobar les maduixes de Riudoms és possible que dilluns hagis de caminar cinc metres, dimarts vint i dimecres quaranta, per tal com d’un mateix proveïdor no sempre ve el mateix producte. No maleeixis, sisplau, l’estat complicat de la cosa: més aviat fes-t’hi, i no costa pas tant.
Aquí et posaria a descriure arts a bastament receptades i prescrites en llibres de cuina, de bricolatge i de totes les habilitats que puguin fer de tu un home complet al llarg de cada dia, Albert, convindràs que si t’és menester saber l’art d’on raja la bona mamella de la maduixa, correràs a fer-te amb la informació allà on es troba escrita, però, més aviat, si allò que t’interessa és conèixer l’art de saber sempre d’on raja la bona mamella del vi ranci, aniràs al receptari adequat: aquest et donarà un bon tret de començament, la resta està feta per a la teva habilitat intrínseca, i això, és clar i diàfan, això és diví: el qui se sap procurar el millor producte dels que necessita per a les seves coses de cada dia i sap trucar la millor porta, sense fer cap fàstic ni perdre una batalla moral si es dóna el cas que ha de canviar la porta on truca, aquest, Albert, és l’obra summa de Déu, i ja no demanis més perquè no n’hi ha més.
Joc
Ja pots jugar amb paraules, ja amb fets, que mentre jugues una dimensió de foc arravatat espera fer-se sensible a la teva templa untada, Albert, de fels passats i suors, i portar-te així al més alt dels cims de les emocions possibles. Quan arribes a intuir que tot allò que anomenes, tot allò que gesticules té un genial amo darrere que li presta sentit i n’ocupa en part l’espai, se t’esbalaeix la pensa, se t’ericen els cabells, i ja mai més no pots cessar en la dansa de Pan o de l’Enrinxolat. Esdevens un devot dels déus que no sabies on eren i has trobat de cop i per a sempre.
Ara bé, si en tal arravatament no has descuidat poder fer-te alguna recepta del teu propi calaix, des d’ací pots generar-te la felicitat total, perquè les receptes no caduquen, sempre han estat, són i seran les mateixes, i aquell qui en descobreix i se’n desa una bona dotzena d’or no li pot passar sinó la benaurança de tot el temps i l’espai i la causa.
Voluntat
Sovint en un canvi t’assalta una basarda total que t’impedeix de fer qualsevol cosa en el moment precís, i és que els morts pels quals encara sentim ens estan cridant des d’algun lloc que ens donem pressa, que no arribarem a dos-cents anys de vida i que hem de refer el marc del nostre projecte a la mesura humana que som, que no ens podem permetre menjar poc a poc un meló amb pernil quan són quarts de cinc tocats i tothom al voltant ja és a les postres, una art subtil i virtuosa s’esdevé de simular, quan això passa, unes postres en el meló amb pernil, i no és tan difícil, però tampoc no és això: t’agafen pànics, dius, i els pànics i totes les emocions adverses no són sinó que et situes molt a prop d’un coneixement que pertany al teu desenrotllament.
La cura del pànic és doble: d’una banda, tòpica, apliques les tècniques de relaxació i autohipnosi sabudes i recurrents, a bastament descrites pertot, però no pots oblidar la segona: et cal, en algun moment del dia o de la setmana, dilucidar quin ha estat l’element simbòlic que ha detonat l’emoció, i quin significat té aquest element per tot allò que vols en el futur i potser deixes per quan t’hagis jubilat i et crida ara. Sobretot, si dilucides que has de posar canvis, posa’ls, comença a actuar com un home nou que té en compte el seu nou projecte de vida, fins que no te n’adones i hi ets. Prematurament hi ets? No hi ha mort que no ho sigui, prematura, ja pot donar-se als cinc com als dinou com als cent tres, donat que sempre i sempre dels tostemps resten coses a dir i potser fer que passen a les ombres impotents.
La llarga vesprada
El virus letal ja ha estat inoculat, ja no hi ha res a fer, morirem a balquena, mentre no morim. Ep, convindràs, estimat, que si el virus letal no ens arriba a matar aleshores estem davant una vacuna de quelcom pitjor, i imaginem amb tot luxe de detalls un mal que no havem, però és possible, si hi ha d’haver un perquè de les absurdes quimeres meves i teves i humanes, Albert.
Mira el torturat i extingit a cada segon, el Tibet, amic, mira-te’l una estona, i mira’t els seus deixebles de gran vàlua morts com un eixam indesitjable, just per haver contactat occident, haver-hi intercanviat coneixement i també virus, amic, també virus. Si el Tibet ens ha ensenyat el moment zen com a arma poderosíssima, aleshores per torna occident li ha inoculat la culpa com a malaltia que sembla no poder resoldre: és ben bé que amb pel·lícules i seguidors del gran coneixement de l’home real hem posat una prova dura a la gent de porpra, els fem literalment triar entre el seu abisme purificador i la redacció d’aquesta part negra de la seva història, la que s’esdevé ara mateix de fa sis dècades, i tot plegat no era res sinó admiració, esdevinguda del sentit de deute amb què amorosament hem rebut el zen, els occidentals, però bé Albert, sigues cert que el zen tampoc no és una matèria inert, simplement mira amb la mateixa qualitat de visió algunes coses moridores juntament amb altres més duradores. La Xina no ha estat sinó el refredat oportunista d’aquesta culpa corrosiva i impossible, i pensa, que si l’abisme és la solució per al saber zen, el mateix saber el deixa a mans de dos o tres persones molt desenvolupades que amb la meditació arriben a aquest espai, en cap cas als deixebles i aprenents.
Sincretisme pot ser la solució, al Tibet? Poden els monjos projectar un pare, un fill i un esperit en Buda i els seus moments? Si ho fan, ho hauran de fer seriosament, i rebran l’ajut del Vaticà, molt possiblement.
La nit absoluta
I llavors ve, Albert, que tots els teus esforços reben zero com a resultat, que no hi ha espai on no siguis espiat, que no saps on tens el forat perquè tot estàs completament foradat, com aquell vallenc il·lustre i invàlid, en morir tots els amics íntims van anar al funeral, i tots els amics íntims eren literalment tot el poble de Valls, més de mil pel cap baix.
I llavors ve que l’amic és idèntic a l’enemic, que l’amic de cop borda i l’enemic de cop diu paraules de mel: aquesta és exactament l’herència que es va inventar el dictador, obrada a l’Estat espanyol d’antany, per a engalipar-te i deixar-te fora de combat, convidar-te, en summa, que oblidis els teus anhels i idees i visquis com un complet subaltern de la idiotesa general.
El nou focus
A veure com t’ho faig avinent, això, de manera que es pugui entendre amb relativa facilitat. Tu pots ser del gruix de la gent que considera que els somnis són rares imatges que poden predir el que passarà, o bé quina sort caurà per Nadal, o bé què en serà d’aquell a qui tan estimes o odies, i bé, ho respecto, jo més aviat sóc dels qui ha seguit teories científiques davant les quals avui dia, com que no es poden excloure del tot del camp del coneixement oficial, s’anomenen ‘superades’ i les trobaràs en la bibliografia comuna, en el lloc d’on no s’han mogut mai i on sempre cal cercar-les. Els somnis són un contacte i una porta que obre la consciència: és alguna cosa poder dir que es té la consciència neta, i això és, que es prenen en consideració els somnis per a fer-ne aflorar una mena de guia que amb el temps pugui fer un codi de conducta, i jo no veig els somnis d’altra manera com un cantó d’una moneda, una cara més aviat, de la qual l’altra és la vetlla; és així com segueix: mentre somies fas el mateix en reparació que mentre vetlles, i mentre vetlles, fas el mateix en acció que mentre somies.
Aleshores, sí que aleshores i no abans ni després, ve la noció que el somni t’adverteix del teu propi comportament i de com optimitzar els teus recursos, com parar d’enfrontar-te amb allò que és més fort que tu, i acceptar de resoldre problemes que et van apareixent: el somni t’indica el problema i dins el somni el resols, aquest és el cas del qui somia com a reparació i oxigenació en general d’un cos i ment lassos de lidiar amb l’entorn per una estona.
Aleshores, si el somni és la vetlla del las, podem expressar que la vetlla pot ser el somni de l’actiu, i aquí és on se t’obre, potser, el nivell actiu de la consciència, la consciència activa, l’altra cara de la moneda del somni en la qual, aquest anticipa fins i tot amb anys d’antelació allò que faràs o que pot ser que facis o que et passi tot seguint la línia de conducta que segueixes en el moment que ho somies, per resumir: aquest és el ‘tercer ull’ del qual es parla en cenacles religiosos, un ull de la consciència obert al món, en el qual aquella és igual a aquest, i el pensament de la persona pot abastar el món sencer i el món i l’univers sencer poden cabre en el pensament de la persona que ho ha desenvolupat.
A tals efectes diria que sempre hi ha possibilitat de desenrotllar aquest ‘tercer ull’ si em puc valer de la metàfora de la llum però que cal educar la pell perquè pugui ser talment, de manera que, si d’entrada penses que els somnis et poden anticipar coses, aleshores no distingiràs, entre els que et vinguin, quins has d’espigolar de quines altres imatges trivials, de manera que és el mateix que si amb els ulls tancats qualsevol ombra o canvi de llum t’espantés o et fes gran alegria, sense saber realment a què respon aquell estímul, ni si és positiu o negatiu, a la manera del veí que de nit tanca tots els llums i deixa les finestres obertes i el televisor, des de casa teva es produeix un efecte curiós, si t’hi fixes, tot d’estímuls lluminosos i crides assalten la teva parpella sense saber què són, agradant-li i molestant-la potser a parts iguals.
Aleshores per força lògica si vols desenvolupar el nivell o vessant actiu de la teva consciència, en el futur, hauràs d’aprendre, de primer, a privar aquest tercer ‘ull’, o sigui, la intuïció, de qualsevol estímul sobrer, i això pot poder passar per fer-la inassequible a cap, fins que aprèn de començar-ne a seleccionar i espigolar els primers grans: des d’ací i no d’altra banda es fa la consciència activa.
La mirada mínima
La petita victòria
La matinada
Cura dels sentits
El dia absolut
La gran victòria
Estimat Albert, que el món millora al ritme que tu el penses millor és un fet insubornable. ¿O no veus com, a mida que vas trobant els bons arguments de les coses, al punt que s’esvaeixen els tels de dubtes i recances se t’està fent una cort de natura al voltant que ja no et deixarà mai més? On penses que van els ocells a dir el teu pensament?
Referents en la nit absoluta
Pau Bielsa Mialet
Valls 2012
Als escollits
PBM
Síntesi
Pròleg: sort i dissort
Tard o bé d’hora se’m demanarà la implicació personal que tinc en aquest tema que estic desenvolupant, i és normal i aquí és desitjable que els encuriosits sàpiguen de Bielsa potser més i tot que de la seva fórmula magistral, tants si és per poder judicar sobre el seu bon resultat com si és per afegir un nou tom a la col·lecció d’un incondicional. El cas és que vaig néixer a Barcelona, i no em puc dir fill de la pau per la data de tot just encetat l’any 1975. Vaig aprofitar dels estudis els millors en les desprestigiades branques de Lletres, que els vaig poder obtenir barats, i aviat vaig destacar pel meu esperit crític insubornable i ànsia de justícia filològica que després he traduït en postures polítiques determinades.
De la meva ment prenyada de desig de coneixement en va sorgir un part determinant, amb el qual volia portar una mica més endavant les paraules d’un mestre que s’havia quedat vorejant l’abisme. La meva teoria universal de la composició cel·lular ha estat celebrada i se sap que funciona, però el que és a mi m’ha posat a les mans d’un seguit de malestars i problemes que són els que m’han fet la nit absoluta i el posterior dia absolut. Tot el que he escrit després, inclosa aquesta obreta, és un acte d’equilibri amb aquell intent tan gegantesc de desxifrar els codis interns de la composició poètica, amb el qual em vaig apropar molt i molt a tocar dels obradors clàssics.
La publicació del meu assaig, en efecte, ha anat seguida d’un reguitzell de plagues semblants a les bíbliques en la meva persona, i he hagut de comerciar amb el deliri i amb el dolor moral més humiliant que em pugui cabre a la pensa, i encara no hi cap, de manera que pel que fa als enemics de Bielsa sempre he estat dient darrerament el revés del torturat que recerca justícia: potser oblidaré, mai no perdonaré.
Perquè si bé jo vaig anar suggerint alegrement camins pels quals se’m podia penetrar intel·lectualment, la ràbia dels enemics de Bielsa en veure que hi interposava espais de retard, els necessaris, s’entén, per fer-me estalvi d’espants, va esdevenir excessiva i gratuïta, únicament dependent d’ells i elles, i la seva extrema crueltat provocà que el litigi a hores d’ara el tenen ells i elles amb la seva consciència, mentre estalvien l’ànima de tals judicis als quals l’han hipotecada en un futur de perdició.
Tal serà. De moment toca parlar de com captenir-se en la caiguda i com comportar-se en el moment de tornar a aixecar-se. He compost aquest libel amb intenció expressa de contribuir a reduir significativament el nombre de suïcidis al meu país, gran xacra dels temps irreverents, descarats i malèvols en què vivim.
Nomenclatura
No se t’escaparà, estimat Albert, que hi ha coses que cal dir pel seu nom, i pot sobtar, un cop aplicat aquest i el que és escaient, com si es tractés d’un signe esotèric, que les coses s’anomenin precisament tal i com te les he proposat. La lluita del món saps que sempre és i serà per l’espai, i que la font inexhaurible d’espai és dialèctica, mentre et comportes com un ciutadà pacífic: amb l’ús adequat de la paraula obtens cotes altíssimes de confort i tranquil·litat que la gent que s’anomena intel·ligència ni pot arribar a somiar, sí, aquells que a l’escola feien facècies de lletrats, ara són uns reprimits agressius.
Forats
En els llocs de noviciat a la vida cal tenir forats, forats per on t’escapes i poden produir sofriment, i són aleshores un esperó per a millorar les tècniques de treball. És aleshores que et convé pensar coses com ara ‘que lluny estic del mestre’ i esmerçar hores i hores en reciclar-te, preparar-te i millorar-te. Cada dia a la feina veus llocs per on pots millorar, el que et resta cada cap de setmana és un munt d’estructura per posar, amb aquella il·lusió. Els atacs i les mossegades dels companys i dels subalterns poden ser aleshores un estímul de perfecció. Ets un colador, als inicis, i està molt bé que sigui així: no hi ha sofriment de la paraula rebuda prou gran per no convertir-se en una proposta d’excel·lència professional.
Fins al punt que t’adones que compleixes al cent per cent bo i seguint el teu temperament, i que ja no cal més: ja et pots dedicar a omplir de felicitat la teva vida privada, aquella que es produeix en els moments que no tens el cul llogat i pots seure tranquil, estimat Albert.
A la feina aleshores poses una velocitat de creuer, et tornes un professional abstracte, i tot rutlla: és aleshores quan has de tapar tots els antics forats, de manera que el teu quefer professional esdevé un misteri que altres podran voler imitar, altres riure-se’n, altres odiar, la majoria respectar sense preguntar-s’ho.
Com es tapa un forat? La paraula inclou el misteri que pot profanar. Si saps una mica de lògica, Albert, estimat, sabràs per descomptat que quan dónes una pista d’allò que t’agrada, fins i tot si exclames que et perds per les maduixes amb nata i se t’escarneix el gust, fins i tot aquí pots dissertar sobre la qualitat de la nata, i dissertar sobre el gust de la pastisseria quan la fa a partir d’una màquina, hi posa sucre o no, etcètera. El mateix pel que fa a les maduixes. Així s’esdevé com, amb breus frases, segelles allò que només et pertany a tu i a ningú més.
Quan els forats són molts i se’t fiquen per tot arreu o bé t’ho sembla, cal que comencis pels més petits i després ataques els més dolorosos, si vols. Hauràs de deixar de fumar, si cal, i això després de veure totes les situacions estúpides i converses agressives que persuadeix el cigarret quan el fumes.
Núvols
Pots estar tota una setmana posseït per un seguit d’emocions que no saps com es desencadenen en un nexe causal que se t’escapa. Les emocions estan fetes perquè tu els posis nom, i no només hi tenen dret els psicòlegs i els psiquiatres, i tu els posaràs nom descrivint-les. Després ja sabràs com se diuen comunament, no cal precipitar-se. Les emocions són la percepció de la veritat ofegada, de la veritat que lluita per manifestar-se, i un cop hagis après a domar-les en podràs treure profit. Sobre com domar les emocions s’ha escrit a bastament en altre lloc: tècniques hipnòtiques, tècniques de reflexió, i fins i tot jo mateix he dissenyat uns fulls que et mostren lliure. Potser és això el que indiquen totes les emocions, quan t’ocupen: et recorden el dret innat a la llibertat que no et pot ser negat de cap manera.
Una emoció es pot presentar en moments que no toca fer-ne cas: ja sabràs quan respirar fluix sense arribar a ofegar-te i quan consultar el rellotge. Les emocions serien bones en tot moment si no fos que ocupen tot l’espai al moment.
Quan pateixes tota una setmana de crits t’has posat dins un núvol de sofriment, i quan gaudeixes tota una setmana de lloances, t’has posat dins un núvol infinit. No cal que t’enganyis, no ets ni un superhome ni un tros de púrria, Albert, simplement hi ha moments que les dents dels gossos s’ajunten per bordar totes alhora, i hi ha altres moments que els becs de les merles s’ajunten per piular totes alhora un so harmònic. Llegeix l’Oncle Ivan de Txèkhov, aquell home acumula pes fins que fa buit explotant i dient el nom del porc a tothom, i tot seguit ja pot continuar acumulant pes. Això és universal.
Estels
Has de saber al cap del dia amb què et quedes i què llences a les escombraries. I és lògic que et quedis amb l’espai que has guanyat, no ploris pel perdut, i et desfacis de tot allò insignificant. En el més insignificant l’idiota hi assenyala l’or, mentre gaudeix prerrogatives a la feina que a tu no et donaran mai. La seva provocació no ha de ser contestada, excepte si persisteix, aleshores selecciones el motiu i claves l’estocada.
Sàpigues que pel simple fet de donar les gràcies estàs compartint un espai que dónes. Sàpigues que la funció dels enquestadors de carrer i els propagandistes que assalten el telèfon dia i nit és obtenir un benefici dialèctic. Fer-te entrar en contradicció n’és un, que els expliquis detalls de la teva vida personal, per què no pots comprar allò en aquell moment n’és un altre, i sàpigues que si cedeixes a les seves preguntes inquisitives perds espai tu mateix, si no cedeixes en guanyes i gratis. En això ets tu sol qui has de trobar la teva forma, i la teva paraula: no desesperis, els fracassos analitza’ls després que hagis tingut un èxit pel qual puguis veure clarament les causes exactes. Això és el mínim, recorda que hi ha moments per a la mirada mínima, moments per a la mirada màxima, i moments per a una mirada a mitja distància. En la nit de l’ànim pots observar els objectes amb tot luxe de detall, aleshores el problema, si en tens aquí, serà seleccionar-los i evitar observar ximpleries.
Llocs
En el teu dia a dia t’has fet llocs de les coses en els quals aboques i comuniques la teva energia: mentre t’adones que en la pastisseria de La Cort venen unes lioneses que t’enfarfeguen sempre que en compres, aquí hi trobes un límit que no pots ultrapassar, en això hi has d’estar d’acord. Altrament al poble hi tens el teu secretari, hi tens el teu confident de la sort, hi tens el teu amic, cada cop que compres paper, loteria, tabac.
Com que pel carrer no hi vas despullat, el teu comportament crida l’atenció, i altres hi trobaran una gran pastura en identificar els teus gustos i llocs per tal de poder arribar a ocupar-los: mentre no fan mal els veuràs com un acant o una heura riallera i humil. Hi ha vegades, però, que es tornen un pèl més agressius.
És aleshores que t’has d’adonar que t’havies enganxat a unes dinàmiques destructives que et feien repetir de manera molt i massa visible unes rutines per les quals se t’ha pogut caçar, és el cas de si ets fumador: per què creus que a tot Europa hi ha màquines de tabac operatives tot el dia i la nit a cada cantonada? No te n’adones, el mal que fa la droga, tant o fins i tot més que el fisiològic, és el que t’identifica com l’home que necessita el seu camell cada un cert temps en la mateixa cantonada, i això només pot portar-te desgràcia i exclusió social, àdhuc tractant-se del tabac.
Hi ha un lloc millor que una querella criminal, una carta enfurismada feta per mitjà d’una organització o sindicat poderós—que dic, bé, un sindicat per fer aquesta feina també es deu cobrar el seu caler convertint-te’l en un fum del qual et convenç que no en podràs prescindir, oi?—doncs sóc aquí per dir-te que també pots prescindir del sindicat, quan emets una queixa al banc europeu, per exemple: mira de pensar per un moment, si la teva queixa fossin cinc números de l’u al cinquanta, quins números serien les teves paraules, llavors vas al quiosc de l’Estat que vulguis i segelles la butlleta amb els números que et facin el malestar concret que tens i la teva querella, pensa emocionat en quin número faries servir per castigar el banc central, i ho fas, i esperes resposta cada dimarts i cada divendres dels que hi vulguis esmerçar.
Demostrar que si signes una butlleta de loteria t’estàs comunicant realment amb l’Estat, i directament, li estàs fent avinent el teu malestar, podria costar cent pàgines de palla a aquest libel, i no cal, és així per llei inexcusable de natura.
Línia
Pot arribar a ser complicadíssim el designi de comprar el diari del matí quan sorgeix una variació imprevista en l’entorn: aleshores t’adonaràs, Albert, com, per seguir el teu desig en línia has de fer tombs i fins tombarelles. Quan et planteges una fita has de tenir en compte on hauràs de cedir i on no podràs negociar res, i així s’esdevé la manera com, a més del joc, arribes a trobar allò que la cultura anomena Déu, o designi diví.
Evita ser un home de costums massa vistosos, i te n’adones: les maduixes de la fruiteria de la cantonada ja no tenen el mateix gust que les mateixes maduixes de la mateixa fruiteria de la cantonada fa només tres dies. Hi ha qui, es pot creure, empra aquestes diferències per crear fidelitats que potser no et convenen i servituds, l’art bona està en diversificar les fruiteries, i quan t’adones, passant per davant, d’un aspecte inadequat de la teva fruita favorita, corres fent un gir cap a l’altra fruiteria. El mercat és tan complicat que per trobar les maduixes de Riudoms és possible que dilluns hagis de caminar cinc metres, dimarts vint i dimecres quaranta, per tal com d’un mateix proveïdor no sempre ve el mateix producte. No maleeixis, sisplau, l’estat complicat de la cosa: més aviat fes-t’hi, i no costa pas tant.
Aquí et posaria a descriure arts a bastament receptades i prescrites en llibres de cuina, de bricolatge i de totes les habilitats que puguin fer de tu un home complet al llarg de cada dia, Albert, convindràs que si t’és menester saber l’art d’on raja la bona mamella de la maduixa, correràs a fer-te amb la informació allà on es troba escrita, però, més aviat, si allò que t’interessa és conèixer l’art de saber sempre d’on raja la bona mamella del vi ranci, aniràs al receptari adequat: aquest et donarà un bon tret de començament, la resta està feta per a la teva habilitat intrínseca, i això, és clar i diàfan, això és diví: el qui se sap procurar el millor producte dels que necessita per a les seves coses de cada dia i sap trucar la millor porta, sense fer cap fàstic ni perdre una batalla moral si es dóna el cas que ha de canviar la porta on truca, aquest, Albert, és l’obra summa de Déu, i ja no demanis més perquè no n’hi ha més.
Joc
Ja pots jugar amb paraules, ja amb fets, que mentre jugues una dimensió de foc arravatat espera fer-se sensible a la teva templa untada, Albert, de fels passats i suors, i portar-te així al més alt dels cims de les emocions possibles. Quan arribes a intuir que tot allò que anomenes, tot allò que gesticules té un genial amo darrere que li presta sentit i n’ocupa en part l’espai, se t’esbalaeix la pensa, se t’ericen els cabells, i ja mai més no pots cessar en la dansa de Pan o de l’Enrinxolat. Esdevens un devot dels déus que no sabies on eren i has trobat de cop i per a sempre.
Ara bé, si en tal arravatament no has descuidat poder fer-te alguna recepta del teu propi calaix, des d’ací pots generar-te la felicitat total, perquè les receptes no caduquen, sempre han estat, són i seran les mateixes, i aquell qui en descobreix i se’n desa una bona dotzena d’or no li pot passar sinó la benaurança de tot el temps i l’espai i la causa.
Voluntat
Sovint en un canvi t’assalta una basarda total que t’impedeix de fer qualsevol cosa en el moment precís, i és que els morts pels quals encara sentim ens estan cridant des d’algun lloc que ens donem pressa, que no arribarem a dos-cents anys de vida i que hem de refer el marc del nostre projecte a la mesura humana que som, que no ens podem permetre menjar poc a poc un meló amb pernil quan són quarts de cinc tocats i tothom al voltant ja és a les postres, una art subtil i virtuosa s’esdevé de simular, quan això passa, unes postres en el meló amb pernil, i no és tan difícil, però tampoc no és això: t’agafen pànics, dius, i els pànics i totes les emocions adverses no són sinó que et situes molt a prop d’un coneixement que pertany al teu desenrotllament.
La cura del pànic és doble: d’una banda, tòpica, apliques les tècniques de relaxació i autohipnosi sabudes i recurrents, a bastament descrites pertot, però no pots oblidar la segona: et cal, en algun moment del dia o de la setmana, dilucidar quin ha estat l’element simbòlic que ha detonat l’emoció, i quin significat té aquest element per tot allò que vols en el futur i potser deixes per quan t’hagis jubilat i et crida ara. Sobretot, si dilucides que has de posar canvis, posa’ls, comença a actuar com un home nou que té en compte el seu nou projecte de vida, fins que no te n’adones i hi ets. Prematurament hi ets? No hi ha mort que no ho sigui, prematura, ja pot donar-se als cinc com als dinou com als cent tres, donat que sempre i sempre dels tostemps resten coses a dir i potser fer que passen a les ombres impotents.
La llarga vesprada
El virus letal ja ha estat inoculat, ja no hi ha res a fer, morirem a balquena, mentre no morim. Ep, convindràs, estimat, que si el virus letal no ens arriba a matar aleshores estem davant una vacuna de quelcom pitjor, i imaginem amb tot luxe de detalls un mal que no havem, però és possible, si hi ha d’haver un perquè de les absurdes quimeres meves i teves i humanes, Albert.
Mira el torturat i extingit a cada segon, el Tibet, amic, mira-te’l una estona, i mira’t els seus deixebles de gran vàlua morts com un eixam indesitjable, just per haver contactat occident, haver-hi intercanviat coneixement i també virus, amic, també virus. Si el Tibet ens ha ensenyat el moment zen com a arma poderosíssima, aleshores per torna occident li ha inoculat la culpa com a malaltia que sembla no poder resoldre: és ben bé que amb pel·lícules i seguidors del gran coneixement de l’home real hem posat una prova dura a la gent de porpra, els fem literalment triar entre el seu abisme purificador i la redacció d’aquesta part negra de la seva història, la que s’esdevé ara mateix de fa sis dècades, i tot plegat no era res sinó admiració, esdevinguda del sentit de deute amb què amorosament hem rebut el zen, els occidentals, però bé Albert, sigues cert que el zen tampoc no és una matèria inert, simplement mira amb la mateixa qualitat de visió algunes coses moridores juntament amb altres més duradores. La Xina no ha estat sinó el refredat oportunista d’aquesta culpa corrosiva i impossible, i pensa, que si l’abisme és la solució per al saber zen, el mateix saber el deixa a mans de dos o tres persones molt desenvolupades que amb la meditació arriben a aquest espai, en cap cas als deixebles i aprenents.
Sincretisme pot ser la solució, al Tibet? Poden els monjos projectar un pare, un fill i un esperit en Buda i els seus moments? Si ho fan, ho hauran de fer seriosament, i rebran l’ajut del Vaticà, molt possiblement.
La nit absoluta
I llavors ve, Albert, que tots els teus esforços reben zero com a resultat, que no hi ha espai on no siguis espiat, que no saps on tens el forat perquè tot estàs completament foradat, com aquell vallenc il·lustre i invàlid, en morir tots els amics íntims van anar al funeral, i tots els amics íntims eren literalment tot el poble de Valls, més de mil pel cap baix.
I llavors ve que l’amic és idèntic a l’enemic, que l’amic de cop borda i l’enemic de cop diu paraules de mel: aquesta és exactament l’herència que es va inventar el dictador, obrada a l’Estat espanyol d’antany, per a engalipar-te i deixar-te fora de combat, convidar-te, en summa, que oblidis els teus anhels i idees i visquis com un complet subaltern de la idiotesa general.
El nou focus
A veure com t’ho faig avinent, això, de manera que es pugui entendre amb relativa facilitat. Tu pots ser del gruix de la gent que considera que els somnis són rares imatges que poden predir el que passarà, o bé quina sort caurà per Nadal, o bé què en serà d’aquell a qui tan estimes o odies, i bé, ho respecto, jo més aviat sóc dels qui ha seguit teories científiques davant les quals avui dia, com que no es poden excloure del tot del camp del coneixement oficial, s’anomenen ‘superades’ i les trobaràs en la bibliografia comuna, en el lloc d’on no s’han mogut mai i on sempre cal cercar-les. Els somnis són un contacte i una porta que obre la consciència: és alguna cosa poder dir que es té la consciència neta, i això és, que es prenen en consideració els somnis per a fer-ne aflorar una mena de guia que amb el temps pugui fer un codi de conducta, i jo no veig els somnis d’altra manera com un cantó d’una moneda, una cara més aviat, de la qual l’altra és la vetlla; és així com segueix: mentre somies fas el mateix en reparació que mentre vetlles, i mentre vetlles, fas el mateix en acció que mentre somies.
Aleshores, sí que aleshores i no abans ni després, ve la noció que el somni t’adverteix del teu propi comportament i de com optimitzar els teus recursos, com parar d’enfrontar-te amb allò que és més fort que tu, i acceptar de resoldre problemes que et van apareixent: el somni t’indica el problema i dins el somni el resols, aquest és el cas del qui somia com a reparació i oxigenació en general d’un cos i ment lassos de lidiar amb l’entorn per una estona.
Aleshores, si el somni és la vetlla del las, podem expressar que la vetlla pot ser el somni de l’actiu, i aquí és on se t’obre, potser, el nivell actiu de la consciència, la consciència activa, l’altra cara de la moneda del somni en la qual, aquest anticipa fins i tot amb anys d’antelació allò que faràs o que pot ser que facis o que et passi tot seguint la línia de conducta que segueixes en el moment que ho somies, per resumir: aquest és el ‘tercer ull’ del qual es parla en cenacles religiosos, un ull de la consciència obert al món, en el qual aquella és igual a aquest, i el pensament de la persona pot abastar el món sencer i el món i l’univers sencer poden cabre en el pensament de la persona que ho ha desenvolupat.
A tals efectes diria que sempre hi ha possibilitat de desenrotllar aquest ‘tercer ull’ si em puc valer de la metàfora de la llum però que cal educar la pell perquè pugui ser talment, de manera que, si d’entrada penses que els somnis et poden anticipar coses, aleshores no distingiràs, entre els que et vinguin, quins has d’espigolar de quines altres imatges trivials, de manera que és el mateix que si amb els ulls tancats qualsevol ombra o canvi de llum t’espantés o et fes gran alegria, sense saber realment a què respon aquell estímul, ni si és positiu o negatiu, a la manera del veí que de nit tanca tots els llums i deixa les finestres obertes i el televisor, des de casa teva es produeix un efecte curiós, si t’hi fixes, tot d’estímuls lluminosos i crides assalten la teva parpella sense saber què són, agradant-li i molestant-la potser a parts iguals.
Aleshores per força lògica si vols desenvolupar el nivell o vessant actiu de la teva consciència, en el futur, hauràs d’aprendre, de primer, a privar aquest tercer ‘ull’, o sigui, la intuïció, de qualsevol estímul sobrer, i això pot poder passar per fer-la inassequible a cap, fins que aprèn de començar-ne a seleccionar i espigolar els primers grans: des d’ací i no d’altra banda es fa la consciència activa.
La mirada mínima
La petita victòria
La matinada
Cura dels sentits
El dia absolut
La gran victòria
Estimat Albert, que el món millora al ritme que tu el penses millor és un fet insubornable. ¿O no veus com, a mida que vas trobant els bons arguments de les coses, al punt que s’esvaeixen els tels de dubtes i recances se t’està fent una cort de natura al voltant que ja no et deixarà mai més? On penses que van els ocells a dir el teu pensament?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Digues l,orangutanada que et vingui de gust, i no em parteixo en set mil milions pero arribaré a dir algo, no pateixis!