Retorn A Pleroma

 

La gent que sap viure no ès mai objectiu de les meves crítiques ni tan sols la meva admiració, si no és que les contemplo en la llunyania d,una meditació transcendental vestida d,ignorància i feliç blanc, dels quals a duros penes (,Au,!) en vull recordar els llinatges: else situï en algun lloc de fibra vital a proximitat, n,eiha prou.

Eiha realitats que mai ni regressaran, i el món en seguirà sense: el doctorat de Belles Arts sense títol de Batxiller, les baixes per repondre la moral perduda dins l,acorralament dels col.legues i el material fungible i viu, les tancades als processos d,oposició, i per a la majoria ignorant, ignorant de l’amor, els diàlegs manobrats als seients davanters dels cotxes sexis.

El funcionariat avui dia dedica més de la meitat de la seva cotització a satisfer els impostos de revolta, i RENFE ni se sap ni es pot demostrar si amb la trampa dels bonus gratuïts i semi-gratuïts està tacant les estovalles, ossia: un estalvi que combrega amb un manteniment infradesarrollat: accidents? Accidents mortals? Accidents dignes de menció?

L,Estat panhispànic i també català, tot això ho té enclòs i tancat, i l,Esperit Sant resulta un reu de Sánchez i Aragonès a parts iguals.

En el meu diadia els meus iguals juguen a acorralar-me psíquicament com a un gat nerviós, demanen sempre què és estimar, mentres que jo miro els qui no recordo ni get ni llinatges i en sé la felicitat, Sergi, a base de contenir generalment tots els impetuosos embats de la ignorància: en diuen llibertat i s,ufanen de nervioses resultats el que tan solsament és estimar, i tranquil.lament, estimar. I es carreguen els sentits i l,etiqueta mès bàsica (oi com estic pagant el barret al restaurant de StellaMaris!:) anomenant algo que políticament tampoc no els quadra.

Plat de segona taula Fores de mAriona, però Jimmi ja havia nascut.