La Nostre Llengua

 

La llengua catalana és un refugi sagrat de negoci universal (comunicació, universal direm:) doncs es genera en acte espontani sempre que s,empra i adaptativament trumfa de totes les altres: analíticament és superior (gerundi compost: he estat acariciant la idea…).

El que, Poeta Bielsa, reclamo és no fer cabal de les situacions encasquetades i de sobtat fracàs comunicatiu, ossia:

—Que té hora?

—CÓMOO!??!

La deriva agressiva de tals encuntrunassus és senzilla com cascar-se-la al capvespre. I si creix creixerà al mode de Farres i Bacanals en el sentit més comprensiu i global, laxe, del terme.

Mireu, catalans que quan imposen el nostre cor parlat estem tots trepitjant uns jubileus que ha s,han començat a desplaçar, vuidí:

FAM PER DEMÀ, JA AVUI.

Llaors que neix en un home jove el projecte intel.lectual de primer ordre i poder, ja li resulta possible complir des del primer moment al seu ritme, si no fos que alça la llebre davant els homegrisos quals de seguida s,adonen que han perdut algun tren, i passen a sodomitzar el nostre poeta, i curullar-lo de proves estil esfinx d,Egipte.

Dels més joves no diré, doncs mai les generacions subsegüents no em fan sentir ofès, inclús si virtualment m,ho proposo. El fàstic i l,odi se l,emporta la gerontocràcia, en aquest cas: no paro de fer revolts vertiginoses per salvar el poeta global, de mi, front a vanitosos i negrers, jo mateix en negre resolent-me, i tirant al foc tots aquells llibres que llicència de deure em prometia amb el context que m,ha estat deshumanitzat i furtat salvatgement. El jamainoserà el deixo als laments de tota la posteritat, i els meus competidors, esperpèntica de faisó, no conceben allò que els meus devots, devot jo mateix de si tots ells, reservem al futur honest de tots.

Tot,

Amb el meu σφραγίς en tinc prou, i la pròpia seguretat que qui em visita per mitjà de correus de carn, universalment, i ungla, direm, són relativitzats a algo menys agradable que el meu purgatori actual, refugi total i despreocupança.