Espectres De l,Emoció Solidària

 Quan tot anava de mal borràs, els meus rivals i detractors personals enviaven missatges anònims, comentaris al blog (vaja si se senten invitats, ara—però altrament jo no faria res!) ben ofensius ofenosos i obscens, emperò jo em dedicava a llegir l,hipotext sonor.

Com quan vaig confegir un conte psíquic, intitulat LA FADA MARIA, inclòs en tinta blava dins el meu hit Fer-se El Factor, puc esbrinar el que l,emoció deia, sota aparença molt enemiga i displicent.

Un gitano convençut de lesionar-me a domicili per haver sharat un afoto, em va donar tranquil.litat relativa no per informar-me que s,havia pacificat i menjat els nervis, sinó perquè vai sortir a l,eixida i vaig llegir el rètol al forntispici del restaurant de front: (R)ESTAURANT = està orant, pregant per tots plegats i ell mateix.

Naturalment aquesta sort de riscos em posa sempre en el caire, poèticament parlant, de desenvolupar els parlars del pare, exclusius, i això té fruit notable: és ben possible que abans de dos anys editi el resultat de les meves investigacions sobre la poesia d,Enni en generativisme a l,infinit, autènticament, vull dir: poder recuperar el 98% perdut dels ANNALES a través seu mateix (2% del fix restant) i dels seus imitadors, de Virgili a Claudi Claudià, cadascun dels quals ingressa en el temple del pare millorant-ne detalls estilístics, pragmàtics, ritmes de narració, màximes, etcètera.

La lectura a l,hipotext, precisament dels meus criticaires de fa onze anys i pico més o menys, em dictava un sol vers del pare de Rúdies: l,elogi fúnebre al tirà d,Alba Llonga al segon ANNAL, a saber:

O TITE TVTE TATI TIBI TANTA TVRANNE TVLISTI!

En el context del rei Ròmul lamentant, a llàgrima viva el destí del president regional.

Quan editava (!) els meus contes simbòlics, i quan sense saber flirtava davant el rival, la reposta violenta que provocava, si era llegida en arreglo a l,emoció vertadera, significava exactament això:

PERÒ QUÈ NECESSITA EN PAU DE NOSALTRES, QUÈ PODEM FER PEN PAU?

Així, els qui critiquen els artistes en vida i els lloen en mort, resulten admiradors i positivables sempre, les seves conductes: aquesta és i no altra, la caritat cristiana i el perdó catòlic, mirant sempre la taverna, d,en Mallol o qualsia, que té també la seva llei llagrimosa i Licor vital.

Editar un text resulta sempre gitant-lo al buit i esperant la reacció: les meves obres desperten reaccions vivíssimes, però ningú no les vol, jo presumeixo, perquè ensenyen estimar, diria.