La Classe Interactiva

 Molt em recà parlar de l,experiència docent, que m,esfonsa en una corrosiva i ressentida malenconia per allò que mai no fou i havia de ser, només que m,haguessin deixat desenvolupar la meva carrera: a l,apex de la piràmide de la meva dissort professional hi ha gent que m,estima i no pot d,altra manera, però en fi, la Funció Pública em necessita, encara, em necessita.

Ensenyar els abstractes es fa així, a l,estil Bielsa:

CLARO, NO PUEDES TOCAR LA EBULLICION, PORQUE TE QUEMAS.

Així resava la reacció d,una adolescent només sentida la paraula “ABSTRACTE” INTANGIBLE (no tocar: segons deformació professional etimològicament valida, tangere=tocar).

Calia que tinguessin totes ***==proposta de gènere marcat segons el principi anaforic===el mes proper governa,,,UNA ADOLESCENT>totes==***tinguessin en ma una tablet, o accés a una pantalla digital, pissarra, i aleshores, assegurar el coneixement per una altra banda, o sigui: que a través de Viquipèdia arribessin a identificar els morfemes derivatius de l,adjectivació i substantivacio abstractes.

Aleshores, allò de NO TOCAR, QUEMA ho aplicaven certament a un coneixement digne de respecte. El final de la classe, es podia resoldre amb un breu llistat o apunt, sempre que NOTA BENE: la frase incrustada figures com un índex per a no perdre,s.

La classe, feta aixina, resolia tota la procedimental, l,actitudinal, i el recipient de coneixement només depenia de tocar bé la unitat de la fibra neuronal a l,examen. Per a la qual darrera cosa, la meva doctrina indicava que el professor, senzillament no existia, i la meva persona era una mera diana parlant i activa on dipositar curiositats diverses.

Tot això si es treuen del cap que la interacció tecnològica ha de ser quelcom sofert i treballos, tant alumnes com professors.