El Professor Núm. 1

 (Decisió claustral, Terrassa 2.003:)

—A tal alumne li he dit imbècil. És un insult o no és un insult? A mi em sembla que <<imbècil>> no és un insult.

—correcte.

(Discussió Llar Mimara, 2.020:)

—Pau, has insultat Joan: li has dit imbècil i això és una falta!

encara un altre:

(CPU, monitora Reus, 2.017:)

—Me cago en la leche!

—Voy a sugerir mi queja basada en tus palabras!

—Cagarse en la leche no es insultar!

—O.K.

(Valls, amb la veïna, més endavant del mateix 2.017:)

—Cagar-se en la llet és de mala educació?

—Per descomptat, Pau, que cagar-se en la llet és una falta! De molt mala educació.

Des que els professors són pagats per l,Estat, o sigui, Quintilià de Calahorra

Maxime Romanae Dux Quintiliane iuventae

i d,abans: el poeta Ovidi fou un primípil en la lluita per l,alfabetització mundial de l,Imperi Romà al segle 1, el van condemnar a T-O-M-I-S: que tota la seva biblioteca amb l,experiència pròpia del seu aprenentatge, i encara científic sobremanera, fins als seus poemes més Excel.lents i elaborats, fossin partits en pedaços de papir a disseminar per tot el món conegut, inclús el transoceànic, amb una ampolla tapada, impedint d,aital manera l,establiment de l,arquetip professional del mestre global.

Hores d,ara encara ningú no ha obtingut, fixa,t en els exemples de dalt d,aquest post, SUPRA, això que Ovidi Nasó va tenir tant a tocar. El greuge segueix, seguiria essent atroç si no fos que ja no importa: sigui quina sigui la contínua doctrina de fer bé l,aprenentatge, ara la màquina, el Déu monitor, ho resol fent anar tot Rutllant igual.

Cada segle ha tingut al món un bon miler de professors realment preparats per acomplir amb les exigències de l,alfabetització i la docència universals: el meu estimat subaltern no entenia com extravagantment jo m,apoderava de tots els treballs del meu alumnat, igual l,alta inspecció, amb la qual vaig adduir la pèrdua d,un jersei de la sala de professors, i del meu Departament.

Així, la doctrina sobre el tabac: encetar un cigarret i no arribar a acabar-lo fa de millor matar a mig, o apurar? Etcètera, etcètera: cada vint anys, reitero al món, eiha més de mil professors que apostàrem per unificar tot el criteri d,etiqueta docent i educativa, tots, des d,Ovidi hem fracassat, i ara la màquina fa la seva, i no importa. Els greuges ja no existeixen perquè simplement no importen gens.

El professor número 1 ja s,ja quedat sense projecte: el botó de donar classe ja existeix.

 (Decisió claustral, Terrassa 2.003:)

—A tal alumne li he dit imbècil. És un insult o no és un insult? A mi em sembla que <<imbècil>> no és un insult.

—correcte.

(Discussió Llar Mimara, 2.020:)

—Pau, has insultat Joan: li has dit imbècil i això és una falta!

encara un altre:

(CPU, monitora Reus, 2.017:)

—Me cago en la leche!

—Voy a sugerir mi queja basada en tus palabras!

—Cagarse en la leche no es insultar!

—O.K.

(Valls, amb la veïna, més endavant del mateix 2.017:)

—Cagar-se en la llet és de mala educació?

—Per descomptat, Pau, que cagar-se en la llet és una falta! De molt mala educació.

Des que els professors són pagats per l,Estat, o sigui, Quintilià de Calahorra

Maxime Romanae Dux Quintiliane iuventae

i d,abans: el poeta Ovidi fou un primípil en la lluita per l,alfabetització mundial de l,Imperi Romà al segle 1, el van condemnar a T-O-M-I-S: que tota la seva biblioteca amb l,experiència pròpia del seu aprenentatge, i encara científic sobremanera, fins als seus poemes més Excel.lents i elaborats, fossin partits en pedaços de papir a disseminar per tot el món conegut, inclús el transoceànic, amb una ampolla tapada, impedint d,aital manera l,establiment de l,arquetip professional del mestre global.

Hores d,ara encara ningú no ha obtingut, fixa,t en els exemples de dalt d,aquest post, SUPRA, això que Ovidi Nasó va tenir tant a tocar. El greuge segueix, seguiria essent atroç si no fos que ja no importa: sigui quina sigui la contínua doctrina de fer bé l,aprenentatge, ara la màquina, el Déu monitor, ho resol fent anar tot Rutllant igual.

Cada segle ha tingut al món un bon miler de professors realment preparats per acomplir amb les exigències de l,alfabetització i la docència universals: el meu estimat subaltern no entenia com extravagantment jo m,apoderava de tots els treballs del meu alumnat, igual l,alta inspecció, amb la qual vaig adduir la pèrdua d,un jersei de la sala de professors, i del meu Departament.

Així, la doctrina sobre el tabac: encetar un cigarret i no arribar a acabar-lo fa de millor matar a mig, o apurar? Etcètera, etcètera: cada vint anys, reitero al món, eiha més de mil professors que apostàrem per unificar tot el criteri d,etiqueta docent i educativa, tots, des d,Ovidi hem fracassat, i ara la màquina fa la seva, i no importa. Els greuges ja no existeixen perquè simplement no importen gens.

El professor número 1 ja s,ja quedat sense projecte: el botó de donar classe ja existeix.

 (Decisió claustral, Terrassa 2.003:)

—A tal alumne li he dit imbècil. És un insult o no és un insult? A mi em sembla que <<imbècil>> no és un insult.

—correcte.

(Discussió Llar Mimara, 2.020:)

—Pau, has insultat Joan: li has dit imbècil i això és una falta!

encara un altre:

(CPU, monitora Reus, 2.017:)

—Me cago en la leche!

—Voy a sugerir mi queja basada en tus palabras!

—Cagarse en la leche no es insultar!

—O.K.

(Valls, amb la veïna, més endavant del mateix 2.017:)

—Cagar-se en la llet és de mala educació?

—Per descomptat, Pau, que cagar-se en la llet és una falta! De molt mala educació.

Des que els professors són pagats per l,Estat, o sigui, Quintilià de Calahorra

Maxime Romanae Dux Quintiliane iuventae

i d,abans: el poeta Ovidi fou un primípil en la lluita per l,alfabetització mundial de l,Imperi Romà al segle 1, el van condemnar a T-O-M-I-S: que tota la seva biblioteca amb l,experiència pròpia del seu aprenentatge, i encara científic sobremanera, fins als seus poemes més Excel.lents i elaborats, fossin partits en pedaços de papir a disseminar per tot el món conegut, inclús el transoceànic, amb una ampolla tapada, impedint d,aital manera l,establiment de l,arquetip professional del mestre global.

Hores d,ara encara ningú no ha obtingut, fixa,t en els exemples de dalt d,aquest post, SUPRA, això que Ovidi Nasó va tenir tant a tocar. El greuge segueix, seguiria essent atroç si no fos que ja no importa: sigui quina sigui la contínua doctrina de fer bé l,aprenentatge, ara la màquina, el Déu monitor, ho resol fent anar tot Rutllant igual.

Cada segle ha tingut al món un bon miler de professors realment preparats per acomplir amb les exigències de l,alfabetització i la docència universals: el meu estimat subaltern no entenia com extravagantment jo m,apoderava de tots els treballs del meu alumnat, igual l,alta inspecció, amb la qual vaig adduir la pèrdua d,un jersei de la sala de professors, i del meu Departament.

Així, la doctrina sobre el tabac: encetar un cigarret i no arribar a acabar-lo fa de millor matar a mig, o apurar? Etcètera, etcètera: cada vint anys, reitero al món, eiha més de mil professors que apostàrem per unificar tot el criteri d,etiqueta docent i educativa, tots, des d,Ovidi hem fracassat, i ara la màquina fa la seva, i no importa. Els greuges ja no existeixen perquè simplement no importen gens.

El professor número 1 ja s,ja quedat sense projecte: el botó de donar classe ja existeix.

L,esquizofrènia (condemna a T-O-M-I-S:) existeix perquè no desaparegui la il.lusió

En l,al.legoria platònica de la Línia (República, al final,) i en tots els artistes mundials de l,èxit veritable apareix algun cop la lluita intergeneracional, davant la qual cedeixen al jove (Thomas Mann, Mort A Venècia; Donizetti, Obertura a Don Pasquale:) en aquesta darrera, com en el Roberto Devereux, una melodia jovial i jovenivola s,imposa amb empremta de poder i seriositat sobre totes les diatribes musicals de forces opostes.