El Millor I El Pitjor

La paràbola de la Cocacola és de claredat i tall diamantina, molt fàcil d,entendre:

La cocacola amb el seu envàs protagonitza dues actituds estètiques: fanatisme i rebuig, la primera quan és plena i a punt per desprecintar, Excel.lent i positiva, mentre la segona, especialment un botellot buit i de plàstic, desperta la voluntat de ser amagada a l,inconscient d,on no en sortirà mai més, el mar: direm.

Contaminar literalment el mar, i alhora, d,identificar-lo amb l,inconscient, com no pot ser d,altra manera, en resulta un esclavatge de l,imaginari i un malestar en un armari del qual ni se surt ni amb prou feines s,hi xiscla: fa cent vint anys els carros rivalitzaven amb els trens de vapor, en fa cent amb aquests mateixos els Ford-T, mentre actualment les carreres cap a l,extinció són entre la Consciència i el Robot, en totes les seves formes.

La màquina de descansar la ment mundial fa temps que rutlla, i tornarà a dar en menys d,un minut la vida on va començar, perquè pot, perquè pot posar silenci en el tot planetari.

Així exactament són els meus llibres: a la primera lectura, una lloança, a la segona, una tortura.

El mateix porta les màximes adhesions i els rebutjos més acèrrims. Es tracta de la primera llei de la Identitat.

Els autistes reserven l,eclosió de les seves habilitats socials a tots nivells perquè sobre la seva identitat els fa mal temps i els plou sempre. D,això em cal parlar molt. Pens, que la voluntat de no comunicar-se de l,Autista caldria ésser respectada, doncs ell preveu allò que finalment i sovint se li esdevé: una pallissa. Altres (autistes) troben en una vida fantàstica la seva sortida. Mentida o veritat, viuen, empero en tal cas semblen estafar algo al contracte social, que és just motiu de queixa davant les autoritats. L,autista sovint resulta molt habilidós.