L'Espectador

El makis Cubells celebrava de mi que tornés sempre als pedregars de la poesia: ara edito uns elegíacs ddel moment cada tres anys, aprox., i vai fent, i alhora ell blasmava el sacrifici de Jordi de la música, i encara, encara, dic, hi ha gent que em proposa desenvolupar la meva carrera musical: avorreixo els deures de l'ofici artístic, sobretot, els presencials, però més displicència em corprèn quan m'adono que sóc una sort de pallasso ballant a peu de tret dels gustos de l'espectador, amic, sí, però una cosa no treu l'altra.

Música en fai d'estranquis, i m'adono que no he d'exigir en l'àlber blanc, matoll de riu, allò que no vull que ell m'exigeixi a mi: ÉS LA POR DE PERDRE NOVETATS I CONTACTES, EL QUE M'ENFOLLEIX?

El meu brot psicòtic encara gaudeix d'entrevistar-se amb els colorats al bar Sol de Valldoreix i repassar noves formes i amalgames i sensibles telegràficament en persona i cotxe de línia adquirits, i transmesos: aquesta màgia que m'avorreix és suprema conhort i plasenteria platxeriosa, i ho admeto: m'està bé, m'està de conya!

Perquè de l'Espectador tambe en tinc i conservo queixa, d'aquell que en el segle I era un, i de fa menys de vint anys s'ha eesdevingut tothom menys jo.

Tira endavant, així doncs, xipreret meu: no està en el teu plec d'errar i equivocar-te, més aviat en el meu, trobar-te i disfrutar-ne. VALE.