Quot homines, tot superi

 

Si else salves de pagar càstig i penes pel seu delicte ho interpreten com un permís bo i duplicant el greuge a Déu que deriva d,identificar-hi l,home que per si parla.

Déu pertany al discurs que més energia hi esmerça.

Déu és el mateix Déu en la persona raonada, i honestament ordenada, qual amistosament hi comparteix angoixes, sensibilitats i punts de vista, i materials en el negoci del viatge i el viàtic, humà.

Les penes de sang que deriven de presumida còlera divina, davant Déu no són altra cosa que falques temporals, mitjançant les quals Déu no pot oblidar-se Si Mateix.

La cartesiana de les falques temporals les fa coordinades amb el pecat en sincronia. Per això resulta absurd esperar satisfacció quan el mal ja ha desarrollat el seu fruit actiu, de manera que, sabem quan el pecador primer pecà pel càstig que no gosa dissimular.

La fenomenologia de l,Esperit, a Hegel se sustenta, i ni calia, de dir!--en els trinomis humans de categoria (gramàtica cognitiva) que es proposa al tres per cent d,anys reformulada: nena/dona/jaia,,,nen, home, jai.,la linia inexcusable,,genera nivell bàsic? des del subordinat?? Doncs sí, com a caché temporals.Vertex del llenguatge generativista: la linia de Plató.

Em demanen que no aparti el plat si l,he de deixar, i jo no sé si he de deixar els cigrons mig cuits perquè la percepció parapsicòtica em minva, igual quan la mateixa m,avisa que en el plat no hi ja sal rebo admonició que no puc jurar pel que no he tastat: aquest és el poder material en les persones: s,esbalaeixen d,allò que no saben controlar: la domta del plat de fideus té lloc en els sis primers anys de l,edat humana: més enllà, i doncs, el fracàs.

la pintora Sanromà surt de l,armari només davant la mare Esperança, mentre el literat Bou estafa articles a Pau: ella rep un cop a la matriu de la néta que és ràpidament desfertilitzada, i el mateix per al Xevi. Déu castiga tot delicte en el moment del seu acte, o no el castiga: com és això? Déu comunica les parts a pariona oportunitat i cas, mentre el càstig de Déu vist en abstracte no resulta altra cosa, amb o ensense gravetat, que una fita en l,any pitagòric, ossia: un índex a recordar de totes maneres. I in índex, entant que fa circular de totes igual en vàlua, les races humanes, incloem el monstre perquè ningú com ell sap prendre decisions amb codis fotònics quan hasta Pedro Sánchez hesita. Doncs en l,home Déu diposita el seu poder metafôric el qual si resulta discurs convincent i vencedor ja es troba bé desdient al mateix temps que afirma, una voluntat humana passatgera, i doncs home és home entre homes, i possibilita el déu democràtic. Per a l,home persuasor que importa la bobina de paper, i reïx en això, Déu li presenta el llur reialme i poder en formes anàlogues integradores i no comtradictòries amb llur parer.