SSEU PORTATBE PURIFLUTS!
AATS MI MIRIMONYI FLUTI DAVIDULLU
L,acte de coqueteria poètica masculina
amb que havia corprès el senyor Pere fou consistent en pintar un mascle lleig i
una fembra molt bonica, Hefest i Afrodita, segur del lloc on ell trobaria la
meva identitat, i molt injustament dedicantli tota una anthologia, escena de
recollida de flors al pradell. Ell va comprendre clarament i sense negoci que
jo era Afrodita, i nomes calia trobar un fonament homosexual, aixi ho va
interpretar, o sigui, mes que Ares Hefest, i me,l va fer saber dos mesos
despres estrenant una orquestracio on obrava magistralment l,ecfrasi del
caracter de James, un noi d,aleshores la meva edat, amb qui ja em comunicava
des del primer Frosti de Kellogg. Llisca al progres, Stiff Upper Lipp, es una
peça alegre de vuit minuts i mig on meravella la forma infinitament definitiva
i redefinida per pur plaer i esportiva joia.
Objectius
9
DEIXA UN
COMENTARI
Per a Sergi Anguera Lloris
Del retrassat no miren la gelera
James i Pau
PAU BIELSA
Quantum est, quo veneat omne?
Manilivs
Per a la mare, vora vuitanta!
A
GUISA DE PROLEG
L,objectiu d,aquestes paraules es aillar en progres de
concrecio, la materia exacta que suposa per a les Lletres aquest breu conte, i
tambe suggerir detalls sobre el seu taller.
Cal entendre clarament en que consisteix la solidesa en
fer-se el be els uns als altres, i totes les seves proves de foc, les quals,
fins al dia d,avui, nomes sembla que han estat registrades en forma de contes
fantastics.
De qui fugim, els qui estimem? El producte televisiu de la
nostra patria en l,estricta actualitat ens forneix tantes respostes a aquest
enigma com plans de mig cos.
L,universal penitent s,apodera del lloc socialment
acceptable pel que fa a l,autoritat que se li confereix, i no cessa, en la
compulsio obsessiva de pidolar refugi al primer que passa, i ho fa prevaricant,
i en el cas de qualsevol satisfaccio no paga el sastre.
Culpar-ne l,escola es resignar-se sempre, i, en un estat
favorable, les penes, adhuc reinvertides en guanys morals i inclus
crematistics, son una mort gustosa sempre. El poeta de Cordova diu clarament
que despertar en la representacio del drama creativoliterari la rabia mes
funesta no demana mes d,una gota de sang.
Mentre aquest meu piano disposa de dues mans, la gota la
serveixo amb la boca del meu estomac torturat. I reflexiono. El cas es que el
meu piano ja en compta amb quatre, de mans, i sona de meravella.
I aquesta es la rao mateixa d,aquest proleg: testifico el
naixement, dins la meva obra, d,uns nous modes compositius ajudats per la
selecta i exigent, i secreta per pudorosa i decorosa, abusança de les
tecnologies permisives i molt amb mi i el meu marit.
Encara no penso emprar la signatura conjunta per
comprensibles raons de l,estil dominant, la criatura vol bolquers i lleteta,
encara no demana credits universitaris.
Tota persona resolta en la idea del be es impossible que
pequi, doncs encerta sempre, i a mes, amb l,avantatge que se li confereix des
de tots els angles del contracte social, parlem a nivell mundial, la trampa
sempre li caramboleja a favor.
La criminal ignorancia ni tan sols mereix una cara trista,
ni pas especialment la contraria, que la pugui posar sobre la pista de la
conducta daurada, la del iot de luxe i les vacances a Formentera.
Per atzars del meu projecte de vida, en el seu transcurs he
estat antigament diagnosticat de psicotic, i rectificat despres el diagnostic
amb insistencia suficient i autoritat adequada. El final de la meva malaltia ha
estat significat amb poesia universal americana sota la figura d,un segrestador
de tren plasta, amb un dels primers capitols de Ments Criminals (FOX, 2009). El
meu nivell de seguretat es optim, i la meva dedicacio a l,amor social,
completament total.
Pbm a valls el 7/8/17
Obtén l'ap
Outlook per a l'iOS
James va apareixer netament a la meva vida perque el
projecte, des de tots els angles, havia naufragat. Pere Ignasi Poy Baena
realment ens havia aixafat les guitarres a tots dos, i doncs varem decidir
petar-nos cinc anys de festa loca passes lo que passes fins mes enlla de
l,extenuacio. Jo havia fet una botifarra com una catedral a la Generalitat de Catalunya
i cobrava de l,Estat. L,ajuntament pedequita em va quintuplicar tots els
impostos, escombraries, bens immobles, i altres. Jo seguia encarnant el
perseguit politic numero u del mon i dissenyava, en l,espera de la mort que
sempre em prometien les mirades impotents de tots els covilatans, respostes
reals de veritable crueltat historica, com empalades, braus de peril, i
senyores de nabis, i amb el somriure els ho transmetia un per un.
Jugavem a enfadar Gerdswin sense exorcitzarlo, i al mateix
temps alguna cosa canviava al nostre voltant. Vaig sacrificar sangonosament la
poesia ciclica, i vam procedir a l,entrega de l,ideal, que, per parts, es ara
maneig i joguina de criatures.
En tot aixo, la generacio adulta de tot el pais ja ni tan
sols s,atansa la ma al sexe mai mes.
Jo al parvulari em limitava a apilar fang em pilotes, que a
mi ni em miraven, i desar-los sota l’armari blau del jardí, per al podaire, i a
l’altre parvulari vaig aprednre castellà, a la vora del mar, en una taula
allargada on a l’esquena la mestra posava una versió gravada dels indis
Tabaxares i un nen davant meu em feia senyal de SÓC CATALUF, ESTIC PERDUT, ARA
ENS ENSENYARAN LA LLENGUA DEL OPRESSOR, AJUDA, PAU! Engega la mestra tres cops
el radiocasset, i desisteix:
EL APARARTO SE HA ESTROPEADO.
Jo etzibo una mirada furibunda al meu col·lega de
circumstàncies, tanco els ulls, uneixo les mans, i, cap cot, resant, medito
primer la frase, la retinc, i provo aleshores dos cops de posar-la al `òrgan
fonador, surt malament, però no tant, la torno a repetir en dictat interior, i
a la tercera surt bé.
La mestra, ni cas, però la cuidadora de la sesta se n’adona,
i em fa esperar l’últim dia del curs per obsequiar-me amb la joguina destinada
al millor nen dormidor, em dona un Ford Fiesta Groc i petitet, de metall, i
me’l poso a la butxaca. La mare ens ve a buscar, i un cop al bus li ensenyo el
cotxe, i abans de dir, MIRA PREMI! La mare fa, ah si, com el del Jordi. Al meu
bessó n’hi havia donat un altre, vermell, Austin del setanta-set.
La cuidadora acuradament avisava el meu inconscient infantiu
que això a la vida, no trigaria gaire, i ho hauria de veure, i fou en guanyar
el 82 el primer premi infantil d’escultura a les Festes de Gràcia de Barcelona,
el Jordi va rebre el tercer, per no ser menys, i la Rosa va barrejar tots dos
lots de trofeu en una merdosa bossa de bassura beig, i tot justificant-se
davant la mare, així la recordo: HO HE FET PERQUÈ NO ES BARALLIN. Ni Jordi ni
jo vam prestar cap atenció a cap de les joguines que hi havia, tot i que vam fer
una mica de teatre.
Un dia, la pilota de fang, fructificà: el dia següent encara
hi era, i cuita. Això va marcar el record d’una conversa amb el conserge de
l’Escola Municipal del Parc del Guinardó, on era el setanta-vuit i jo encara
parvulejava. La mare feia tard per un claustre massa durador, i quan va arribar
el primer que va fer fou mirar-nos als tres germans vàlids i preguntar-me si
m’havia avorrit. HE ESTAT PARLANT AMB AQUEST HOME, sense senyalar, mirant, vaig
dir-li. Ella em féu ES DIU SENYOR i de cop sentí un silenci de glaç. Havia vist
el meu propi oncle Mialet, el presumptament mort per una granada a la guerra,
l’any trenta-vuit, l’autor de les delícies de la paterna biblioteca de quan la
mare era una xavaleta de deu, i passava per francès.
És que el passat juny de l’any 1978 el nostre bon amic i
poeta Frederic García Llorca va escollir dos infantons de tot el món i els va
preparar per estimar-se sense límit ni mesura, ell es deia James Hillier i ella
Paubielsa.
El projecte havia començat el setze de febrer del passat
1.982, on la mare i jo, recent desplaçats de tot Barcelona, i el germa besso
tambe, en Jordi, vam fer la primera visita de la vida al dentista. En comptavem
set tots dos, recent estrenats, i el facultatiu es va cuidar, molt acuradament,
de posar unes carinyoses pero fermament violentes diferencies dins la nostra
tabula rasa, a cadascu la seva, el primer cop que l,estratagema em dona el
salconduit de tranquil.litat que la mirada del Mestre del Segle, el vell
Gerdswin, no anava directament per mi.
El vell Gerdswin es feia dir Pere a Mira-Sol i ense saludava
de tant en tant, quan coincidiem, i solsament varem coincidir alla en els deu
anys que va durar la nostra relacio intensa, el senyor Pere, costat per costat
a l,autobus des del mateix lloc d,acces.
L,autobus de MiraSol el pagava una empresa privada per la
qual ningu no preguntava, i funcionava lliurement amb un planol general de ruta
i horari que complia a pler de tots els relativament escassos usuaris del
moment. Al poble s,hi baixava, eminentment, tots els dijous al mati, que els
gitanos omplien l,Endavallada des del mateix semafor historic de
CuatroCantones, un semafor bell, negre, aeri i polsos, fix amb el tramat
telefonic de fil fins a la boca del carrer major que exposava el turista al
monestir i la plaça del mercat, i, encara, la sortida pel nord gairebe fins a
tocar a Hisenda, amb galindoines i roba, i crits gloriosos a les senyores
valentes.
El mercat, tambe, el mercat, d,on ressaltava la fruita
abundant i ben acolorida, i al canto, la xarcuteria. A ca Griful tot el pernil
de trescentes i siats servit. I si hi havia temps, el millor rap al pis
inferior de Sant Pere.
Deixar Barcelona als set anys, quaranta quatre la mare i deu
l,Esperança, catorze Esther, el monstre, la nostra la tota familia, significava
clarament mai a la vida accedir a poder esser anomenats, cap de nosaltres,
senyor de Barcelona. Tot i aixo hi hem seguit anant sovint, uns o altres, finsa
fa ben be cinc anys.
Les balenes carinyoses de l,amistat es ben cert que ho
acaben ofegant tot, i l,indescriptible abús del territori fix ens oblida per
imperatiu gegantesc de tot l,amic i l,afable, des del fonament on feliçment
brota. El desplaçament, per si sol, i encara petit, sobretot si es fa
harmoniosament, trenca l,amor per sempre, i a l,edat responsable es ara que
toca satisfer-nos en selecta companyia amb tristes escorrialles que han de
molestar, just, i ho defensarem a vida, el grau just i rogallos d,un Victrola
nou de trinca en una nit calorosissima.
Jaume rebe visita urgent de la mare. Especialment de
separada de Bielsa, i com sempre, la mare esperança se seguia comunicant amb el
primer amor postadolescent.
Aquells somnis sincronitzats dels bessons, i pactats per nosaltres
mateixos en un esmorzar plaent a dos temps, i divertidament rialler, de
dissabte, havien de ser quelcom que amb tota seguretat provenia de l,espai exterior,
i podia esdevenir de summa importancia. A mi m,havia visitat el dimoni i jo
l,havia aclivellat a cullerada neta de Frosties de Kellogg, i al Jordi se
l,havia empassat un peix.
Naturalment si se t’apareix un peix en somnis i et demana
quelcom, l’hi dónes escla, especialment si ets nen, i si no t’hi fots dins, com
James es un lloc del meu cul, quasi com qui diu ben bé a casa, ossia, que el
feliç naixement del sr. Blunt es produí en aquell primer de gener del
vuitanta-tres per venir, amb una gestació exacta a la meva, no la del Jordi.
Si be al cap de tres dies vindria la Nuria i esmorzariem
tots amb pa amb vi i sucre, aquell dissabte disset de febrer del 1.982 com cada
dia, ni somniar esmorzar donat que la mare, des del naixement dels mascles, ni
mirava la tasca, i els formatges de la Griful eren ben blancs, i de dia, que es
quan la xarcuteria obria, no es veien, ras i curt: on no mira la mare no cal ni
mirar, no existeix. Be, un taco de Garcia-Baquero semisec queia minim un cop al
mes.
Aquell dissabte, no hi havia, senzillament, Frosties de
Kellog a la despesa, i haviem finat l,ultima capsa. Per dinar, troncs frescos
de lluç. El peix que va cuidar-se d,encegar el Jordi seria el Llorenç Pujol, el
Lluç. I del meu diable no se,n sentiria mai a parlar en tres-cents quilometres
a la rodona, de manera que, cada vegada que acabava una capsa de cartro d,arids
de litre, el que es jo, vaig anar deixant passar dies de dejuni i creixent,
imperceptible, virtut, abans de reposar.
El dia que Gerdswin em va regalar la seva bicicleta
novaiorquesa d,adolescent, a mi aleshores adolescent, li vaig regalar un enigma:
vaig enfilar el passeig del Nard des del Baixador a tot drap sense mirar i vaig
espantar un conductor, que va prémer el claxon i em va veure pel retrovisor
arronsar-me d,espatlles. El premi que en rebo trenta anys més tard és
comprendre perfectament la fal·lera ciclista del meu veí del costat.
M’explico: el meu acte fou tan orangutanament provocatiu i
cert de progrés real i sabiduria, que, naturalment el lloc que meresqué en la
biblioteca del mestre fou egregi, i estacla, l’Estat l’aplicà de seguida: el meu
veí jueu de la dreta és un banquer totalment dominat pel sistema, de nom Joan
Secall, que, cada cop de demana un augment de sou i espera pacientment
reunir-se amb el cap de secció, aquell vespre, fot un cop a la finestra, sense
voler, com d’un càstig que sembla un xoc de motoristes regulars, i naturalment
està pregant al seu déu llunya. Jo, aleshores, desperto el cap i l’hi endevino
l’edat de mort de la sogra, i tot arreglat, a putejar el qui puteja, jastà.
És molt probable que el sr. Gerdswin fos atent a la meva
existència en especial des de l’any 1978, que vaig començar a donar mostres del
meu talent, el cert és que els pares ja li podien resultar familiars molt
abans, si més no, des que van fer seva la casa de Valldoreix, en 1971. Fou el
mateix moment que Supertramp va variar diametralment les seves exigències
orquestrals i va compondre en sèrio coses molt complexes, i les va fer
coincidir, per primera vegada, l’abril que el Jordi i jo fórem concebuts.
Des del parvulari fins ben passat el primer de la carrera
universitària jo vaig estar en contacte, que recordi, amb estudis musicals. El
Jordi també, i no semblava que hagués de ser menys, però l’Esperança, nada en
1971, ni els va tocar. El meu primer mètode, aparegut al parvulari, fou el
d’Ireneu Segarra, naturalment, en codi significa PAU SHAKESPEARE. Jo ja havia
contactat amb el poeta García Lorca en persona, als tres d’edat, i quinze anys
més tard, quan Oliva va traduir de nou les tragèdies del barroc anglès, li va
trontollar precisament aquest punt, i la crítica fou cruelíssima: jo estava
destinat a fer i recordar, amb tots els recursos, i variant, de totes maneres,
tot allò que sempre feia i recordava, dia per dia, tota la meva vida, segons el
costum, a saber: llegir, estudiar, relacionar-me amb estudiosos i amics, fer i
escoltar poesia i música, estar atent als teletips, mirar pel·lícules de tota
mena, seguir sèries televisives, i somiar. Naturalment, qualsevol variació
seriosa dins els fonaments del meu constant aprenentatge era rebuda de manera
indiciblement pessimista, i jo no tenia altra feina, i era tota la feina. Als
catorze anys de la meva edat Gershwin desenterrà un màster aclaridor, Show Boat, el qual recuperà per al
públic mundial, i Amèrica reconegué, aleshores de l’any 1989 que havia passat,
feia més de seixanta anys, els nassos davant d’una veritable òpera de
naturalesa pairal i no n’havia ni fet cas, tot i que en restaven testimonis
suficients per acreditar-la. En aquests termes de l’estat de la crítica jo no
tinc ni idea, realment de si Show Boat fou realment creat el vint-i-set, i més
aviat crec en el constructe adaptat a l’estat de la meva família, on jo em vaig
identificar ràpidament amb Joe, el negre, i així vaig ser reconegut i encara
ara, en tots els cercles culturals: jo sóc Pau Bielsa, el negre de la
literatura catalana. L’apel·latiu va néixer de la meva tasca personal i
infatigable, no a l’inrevés, el primer cop oït de Maluquer, i autenticat pel
pare d’Elisabet, l’any 1992.
Vaig estudiar punt per punt tots els papers de Magnolia, i
aviat vaig saber-la cantar sense entrebancar-me, jo em refugiava en el baix, i
el baix era Joe, el negre, no tan baix com el que canta la complanta del primer
acte, que arriba a un mi dos, impossible per a mi. Però jo delejava cantar les
parts femenines sempre, que m’enjoiellaven de paraules enormement suggestives,
escrites per homes, esclar, i Gerdswin va animar Sara Vaughan i Tilson Thomas
que performessin un concert ple d’efectes de baix cantats per una senyora,
negra a més, i amb tota la sensibilitat femenina, el vaig trobar genial.
El regal que vaig fer al senyor Pere als meus disset anys
era el segle XXI. Tota allò que preveia que seria possible en els temps que ja
vivim. Li ensenyava coses que serien possibles despres d,ell, i ell componia
noves simfonies i cançons per a mi.
Els pseudònims que emprava el senyor Pere estaven sempre orientats
a què jo els pogués reconèixer passat un temps, si decidia apoderar-me dels
drets i recordava la pura veritat de la meva vida secreta. Perquè, qui, a més
de jo i el meu marit, podem incloure bandes sonores a cor què vols i balquena
sense ésser estossigats pels impostos de la SGAE? Tal un, tenint present el meu
cognom, signava SIBELIUS, un altre, ENESCU, extret dels meus gustos en
filologia clàssica, encara GUSTAV HOLST, d’extracció del lèxic hel·lènic, i
molts més encara. També aprofitava autors antics de renom i els componia noves
òperes que passaven a esdevenir canòniques, com Les Danaides de Salieri i la Matilda de Rossini, aquesta mateixa
dedicada a la identitat del jove James Hillier. El que és ben veritable és que
el bon Gerdswin recolzava la mirada en el meu semblant i el de James, i
relaxadament componia tot allò que volia. El premi que jo en trec, al cap dels
anys, identitàriament per a mi sembla ben pobre, des de l’angle que mirant més
enllà del regal i la mirada, m’adono com en les peces flueix un ideal que no és
exactament el meu, sinó el d’aquell home que m’estima, setanta-set anys més
madur que jo, i que figura la meva mort com un acte de solemne ritual, tot
posant en el possible que resolgui, per mi mateix, els grans misteris i secrets
de moltes de les vides antigues que van saber-los dissimular a la quàntica
endimoniada: la mort de Virgili, la mort d’Ovidi, les seves biografies, i un
etcètera enorme.
Els meus estratagemes de l,amistat els vaig deixar ben
clars, des del parvulari: confegia del fang pedres que deixava assecar, i no
importava perdre-les. Aixi, a la familia, no hi va haver ningu que pogues
sospitar de les meves relacions, i seguien en la seva ignorancia, donant la
culpa de totes les coses al plasma.
Després de confegir l’enèssima pedra, i deixar-la l’enèssim
intent de vegada sota l’armari del jardí del parvulari per trobar-la eixuta
l’endemà, i, aquest cop sí, queixar-me agrament al noi que m’ho havia ensenyat
de fer, va tornar a passar el mateix, la vaig perdre com totes, però aquell dia
la mare va arribar tard de la feina, i hi va haver ocasió de parlar amb el
conserge, nada menús que el meu oncle secret, que tota la família donava per
fet desintegrat el 1938 durant la guerra per una granada a la serra de Pàndols.
L’onclo Mialet em va adoctrinar ràpid sobre l’ús i maneig de les pipes de
girasol, les pipes, en general, i l’altre onclo, el Benaiges aviat em va
ensenyar a disparar tota mena d’armes de foc des de trabucs del vuit-cents fins
a Kalashnikofs. Jo llavors ja era un noi de setze anyets i mig.
L’estructura espai-horària del metro de Barcelona i de tot
el transport públic fins a Manresa estava dissenyada en raó de les pures
necessitats de la nostra família aquell temps, així és com els transbordaments
arribaven sempre a punt quan la mare ens deixava a l’escola i havia de
transitar quatre parades més i caminar encara cent metres fins a l’institut on
treballava, tot, en cinc minuts de rellotge. Per això mateix al seu retràs
d’aquell dia, fabricat per l’Estat, i davant la mirada nazi de la directora de
l’escola municipal del Parc del Guinardó, jo vaig fer-li, a Esperança, no passa res, he estat parlant amb aquest
home. La mare, es diu senyor, Pau,
i no imaginava qui tenia davant, i ningú mai no imaginava qui tenia els destins
de tot el món agafats amb el puny, nosaltres, com sempre des de fa més de
dos-cents anys, i en relació directa amb Anglaterra i Amèrica.
La Primavera Apal.latxe es un poema simfonic que lloa
l,alegre domta de l,adolescent com una haca saltaire, jo em vaig reservar
escoltar-la pel viatge de fi de BUP a Venècia. El moment de creuar la frontera,
el meu Walkman Sony va sincronitzar el primer impromptu d,alegria de la peça a
les meves oïdes, i Copland ho celebrà amb una simfonia sencera dedicada a la
ciutat de la Toscana.
Gerdswin un dia es va posar molt sèrio. Com que jo donava
senyal de voler ampliar els meus estudis en nous camps del coneixement, va
provocar que escrivis una rapsodia per a piano. Vaig complir, i ell va abraçar
l,obra de desxifrar tota la cultura classica a mida que m,hi fixes jo.
L’Amagatall
d’Una Esquerda, per a
piano, presenta l’esquema ràpid-lent-ràpid, o bé, alegre-introspectiu-alegre,
que apareix a les composicions del jueu americà d’adopció, George Gershwin: a
l’introspectiu hi vaig col·locar uns acords amb els quals mentalment em repetís
el mantra Marc Folch, Marc Folch, do si, do si, el noi que em tenia captivat a
Sant Cugat, un any i mig més jove que jo: vaig passar tots els divuit calculant
si fer-li l’amor seria algo pederasta o així. Amb aquesta obreta, Pere Gerds va
aconseguir filtrar noves harmonies que va deixar ben abscondides en tots els
seus concerts per a piano signats per Aaron Copland. M’ho va voler comunicar,
com si se sentís havent comès una deshonestedat, perquè, per primer cop,
copiava realment l’esquema d’un altre geni, enlloc de fiar-se completament del
seu propi.
Gerswhin tenia la malaurança de jove i de gran que, cada
vegada que havia decidit intercanviar parers musicals amb altres compositors
del moment, com Ravel, Debussy i altres, li donaven llargues tot mamant-la-hi.
Jo li vaig fer perdre els escrúpols un matí a l’autobús que hi era ell, bo i
cridant a la mare, en un acte d’inspiració après de la pel·lícula Champollion
el nen davant la pedra Rosetta, que seia al meu costat, Oh, Mare, un dia inventaré un nou estil de música que no s’ha vist mai
abans, això, d’ací a molt temps, quan sigui ben gran! Ja en comptava
vint-i-un, i Gershwin no va tenir problema en explorar les meves atonalitats
interiors i lliures, les autèntiques atonalitats de Pau Bielsa Mialet.
Em va proposar la tria d,un poeta a l,atzar per dedicar-hi
l,atencio, a poder ser, que no fos Virgili. Jo vaig passar unes pagines el
manual de Planeta, i vaig anar a parar a Farsalia. A ell li va semblar excel.lent,
i, sota l,heteronim bisexuat de Jamie Masters va compondre una lectura completa
de l,obra mestra de Luca, poeta de l,edat de plata.
Per abordar la poesia, Gerdswin va triar posar en dansa la
metapoetica, poesia que parla de poesia. Aquesta peça l,havia corpres de debo,
i s,hi interessava a hores plenes.
S,havia adonat el senyor Pere que el seu protocol de vida
secreta havia estat practicat tambe i igual de be en l,epoca antiga. A mes a
mes, havia advertit que ell en persona abusava, per pur narcisisme, dels
recursos de l,Estat. Pero me,ls va donar a mi, i per be.
El senyor Pere quasi des que em deuria conèixer, tal volta
per la meva enorme sensibilitat contemplativa, calculava que jo hauria de ser
gai, amb total probabilitat, bo i no estar-ne segur del tot. Va preparar, per
al meu dotze aniversari, una sincronitzacio televisiva dirigida a l,Esperança,
germana meva, la qual va correr un mati d,abril al meu llit a influenciar la
meva sexualitat, i coses mes grosses faria, com desxotxar-se davant meu per prohibir-me
la dona, es clar que l,Espe no en sabia res del vell Gerdswin: ella nomes veia
perillar les seves bosses de Mandarina Duck.
Al començar el Batxillerat a Valldoreix em van aparèixer
veritables atacs psicòtics: Gerdswin n’estava al tanto i procurava alleujar-los
amb les seves pallassades a l’autobús, i altres coses. El cert és que
l’Esperança Bielsa havia doblat l’aposta universal i exigia timbre dels
cocoters d’un país que aleshores ningú no sabria situar al mapa, i a canvi
oferia un ciclostil i la meva adreça personal de Sant Cugat. Quan Oliver North
va rebre el gran reconeixement dolgut de tots els americans que van batejar la
terra del cinema com OLLYWOOD i ho van fer sortir a TVTRES, Nicaragua ja era un
país independent, i existia com a tal, no només una colla de bandits cocoters i
cafres de tercera Bellafila. El professor de filosofia ens va fer comentar El
Banquet de Plató, en un lapse on suggereix l’amor per un mateix sexe. Jo vaig
criticar clarament que Plató deixava fora del banquet les lesbianes i els
transsexuals. El Toni davant de tots els altres nois i noies de la classe de
primer de bat va rellegir tota la meva redacció i punt per punt la va
ridiculitzar, el mateix que el meu avi Mialet havia patit vuitanta anys abans
del seu professor de literatura. Van passar dos anys i Gerdswin el va matar, el
Toni de Filosofia, amb les seves pròpies mans, la pròtasi me la va significar
amb un gest, i ningú en tot el poble no va preguntar mai més per aquell fill de
puta. La corporació ho va pintar d’assassinat de la màfia a un tal Bustos,
reporter, i a Sabadell va aparèixer un regidor d’ajuntament socialista del
mateix nom.
La Forcades amenaçava amb profanar-me la guitarra, com havia
fet el Marco a primària, fóra cadàver avui si s’hagués atrevit. El Marco, que
gosà, encara avui és a la presó per un accident en què un nen va quedar
tetraplègic. També bavejava la flauta del Jordi.
Una venedora del Tobella em va estafar cinquanta pessetes en
una promoció del darrer disco de Prince; un estanquer es va riure del meu cul i
no va embolicar el cartró de Salem que havia comprat per a una pianista amiga
meva el dia del seu sant; un conductor d’autobús em va fer caminar cent metres
de més frenant de cop després que havia passat de llarg la parada i jo picava el
timbre, insistent, i recolzat a la barra; un gitano es va masturbar davant meu;
un novel·lista de renom em va ensenyar la seva lepra; un porter de la Fundació
Enciclopèdia Catalana em va fer escurar les sabates, i retrocedir, a l’entrada,
una empleada de movistar va rebutjar el meu mòbil i em va dir brut: tots ells
Gerdswin Pere els va fer directament cremar vius, i la cosa passava com un atac
de nervis ací i allà, d’algú que s’havia suïcidat perquè el jefe l’havia
escridassat el dia anterior.
El sistema de George Jacob Gershovitz Gershwin era sempre el
mateix, des que va recollir el primer dòlar substanciós per sostenir una
representació teatral: provocava en subliminals creixents sobre la cridaneria
del vestuari, primer el de les coristes, després el de la parella
deuteragonista, els protagonistes mai, si no és que cedia bisos, i tornava de
nou a les coristes. Al mateix moment que en l’aire li apareixia la pregunta
sobre allò que havia provocat, declarava amb convicció que la producció havia
estat un fracàs, i tancava la paradeta. Amb aquest sistema Pere Gershwin va
amuntegar el PIB d’Europa. Naturalment evitava la decadència de l’espectacle i
la tallava de rel.
Jo des dels tres anys d’edat que la mare em menava per les
praderies de Torrefarrera que sempre jugava al mateix, quan havia de prendre
una decisió, tot plegat, les decisions, per a mi eren flors d’un moment
d’ensumar, mirar del resquitllo, dir JA ESTÀ i redipositar-les amb un saltat de
gambes a l’humus d’on havien vingut. Les preguntes sobre els meus gustos
esdevenien amb aquestes maneres meves, cada vegada més secretes i subtils, i jo
sempre avortava els millors plans de Gerds per informar-se i complaure’m.
Finalment, Gerdswin em pregunta que carai voldria a la vida
per companyia, i l,hi vaig fer avinent, amb aquests hexametres:
XVI
D'Ares l'amor cantaré per l’àuria dea Afrodita
i la bellesa prestada al combat d'una magna parella
obra de la regió celest transportada a la terra;
amb uns combats sense sang i junta del món tota força,
per a carnatge comú i també que d'ençà d'aleshores
fan de soldat els amants i Eros té fortaleses;
par-la-me'n, Musa, d'això despullant-me de tot erotisme.
Quin déu, mortals, al furor us ha dut d'amor
infrenable
els estendards de qui alçeu, quines armes nocturnes
contra els marits brandant les torres preneu de les
noies?
Fóra millor potser l'exemple seguir d'Alexandre
i a la Índia amb llargues sarises amenaçadores
tots atacar, la potència enlloc d'exercir estimant-vos
per a girar triomfants en la vostra víscera els
membres?
Tanta de mar restà per solcar, restà tanta terra
per conquerir com per estimar la força restava.
Si, per fi, als llits les noies lasses descansen
i de boscúria els troncs avui són llenya caiguda
si el desordre del tot es va apoderar de les cases
i han quedat els plats per rentar, la taula parada
dies ençà, treballant si les hores del dia no s'omplen
no, Desídia, tu has estat ni la Deixadesa
causa d'això, fondament ningú no clava sagetes
sinó l'excés d'amor i l'excés de sexe tothora.
Ara, Joan,
si cap motiu per glorificar-te
altre he
trobat, sisplau, que per tu i la teva doctrina
basti
aquest que l'amor uneix poderós i la guerra;
sense amor
no es mouen els carros de Febos i Febe;
sense
combat què seria del cec que Ílion canta?
l a qui
tan malament copiem de Còrduba fèrtil
en
sublims, una guerra civil contar va plaure.
Doncs a
l'Olimp tu fés-me el favor de tenir-hi l'estada
dins de
molt temps ocupant el solc escumós que s'hi obre d'astres: d'allà talaiant
veuràs l'Hespèria teva.
Quan hagis
pres la seu a Júpiter magne aleshores
totes al
punt "Carbonell" sonaran "Carbonell" les estrelles;
tu seràs
tota la força que el vers català necessita.
Ve el
desig de tanta passió esbrinar-ne les causes;
Musa,
recorda-rne-les: no puc posar en evidència
sol, per
què l'amor s'uní poderós a la guerra,
què va
robar la pau al llit i a la tèbia manta
sota la
qual guerrejant tingué lloc la milícia tendra.
N'era
culpable el Sol, en lloc primer, que un dia
feia
brillar daurats d'Afrodita en presència d'Ares
els
cabells, la beutat destacant de la dea més bella.
En segon
lloc el marit, que tothom en lletjor superava,
que era
esguerrat, Hefest, un moc constant supurava
del seu
nas, i de pus els grans per tota la cara
brillen
oberts i per tot el cos; fluïa groguenca
cera dels
grans orellots d'asenet que tenia aquest home
i dels
seus tristos ulls una llàgrima brolla malalta;
té el seu
front escamat com planes de Líbia eixuta
i els seus
llavis tallats caient d'un nas de patata;
diuen que
néixer aquest l'ensurt de qui l'infantava
va
provocar. La cama bona que té és massa curta
l'altra
més llarga la té i sempre va arrossegant-la;
fèrtil en
manyes, però, és ell qui fabrica armadures
dels
immortals, Hefest, l'il~ustre fort als dos braços;
amb el
braç ferm tanmateix no pot, abraçant Afrodita,
fer-la
creure's al cel, car és aquest lloc on es troba.
Eros també
en té part: ell és un nen que recorda
bé el que
li fan: ressentit un cop per renyar-lo la mare
quan d'un
rusc vulgué, juganer, la mel estil.lar-ne
rossa, va
rebre a cents agudes d'abelles fiblades
i demanà
dels danyins animals venjança a la mare
tot
plorant, i enlloc de respondre afalacs i calmar-lo
va
Afrodita advertir del perill del dolç amb aquestes:
"alt
és el preu que sempre paguem per cada caprici."
Doncs
ressentit, com dèiem, tramava el fill d'Afrodita
dintre del
tendre cor, tan tendra venjança a la mare
com cruel:
preparà emmetzinats els seus dards i traient-los
del
carcaix, a un déu els llança" i a una deessa
entremaliat,
produïnt l'efecte que des d'aleshores
Ares
d'amor cremés, s'abrusés de passió Afrodita
l'altre
per l'un, i sense remei acabessin unint-se.
Era a l'Olimp primavera (a l'Olimp sempre fou
primavera)
i era allà, amb Amor, entre roses eternes i lliris
noia d'ulls foscos, al prat policrom, relligant
arterosa
per als seus rínxols brillants com llamps una fresca
garlanda quan la va veure per primer cop el cruel i guerrífer
déu Ares ell, més potent que ningú, que en veure-la a
ella
va defallir; Afrodita cap cas no en feia, no el veia,
ell, però, sí, i els gràcils bracets coronant una
testa
tan graciosa de flors, de mort al mortífer ferien
i el van vèncer. Llavors, la natura humana, afectada,
transmudà el seu curs: s'abandonen jou i cadenes
i un seguit de guerres al món es desencadenen
sense afany de mort, subjugant-se de forma amorosa
tots els pobles entre ells, res fent-hi metàl'liques
armes.
Eren, però, cada cop més durs els combats, i disbauxa
universal, total ruïna feia preveure;
ja ho havia predit, entre els comensals d'una orgia,
un endeví poc abans de morir "una fúria armada
és imminent" va dir i van ser les darreres
paraules
d'ell que els havia animat a fruïr la vida amb
aquestes:
"l'ànima si, com diuen alguns, existeix,
aleshores
com que només aquesta pot ser de matèria i com que
mor, i comença al temps de l'últim alè a corrompre's
és, sens dubte, mortal. Doncs quin il.lús negaria
tal veritat fingint un lloc excels dintre l'ànim
un paradís
nemorós, amè, etern, i alhora
conscient que tot esperit quan perd consciència
tal com el
cos repartit pels cucs o la pols que s'escampa
de les cendres a tots els vents, s'haurà de
dissoldre?"
Tants
crims, tanta munió esvalotada que proliferava
d'iniquitat,
avui el nostre segle condemna
massa per
lleus: sense anar més lluny ets tu, Pulcraterra,
d'immesurable
furor que es va produïr testimoni.
Oh
universitat! No eren bastant discoteques
per als
viatges de fi de carrera, no eren begudes
que els
teus bars ofereixen bastant? Calia la festa
dur ben
amunt perquè els caps de tot es desinhibissin?
Al
rectorat de tot hi ha: corredors, oficines
i una
màquina de tabac. La sala de juntes
és en el
pis segon, espaiosa; una taula ovalada
té al mig.
A la taula hi ha cent ampolles de cava
tantes com
plenes de canapès hi ha a sobre safates
copes sens
nombre també, de cristall disposades als marges.
Se sent
soroll, de sobte, com d'un ramat que s'acosta
sense
control corrent; de la sala s'obre la porta
i entra un
torrent de gent: tothom entorn de la taula
troba un
lloc. A l'extrem, el cap de taula es reserva
per al
rector; en fer acte, aquest, de presència aleshores
callen
tots i esperen, atents, les seves paraules:
"Avui,
amics, celebrem del curs la junta primera
convocada
per mi per satisfer el desig nostre
de
celebrar. Doncs és plural, democràtica, i de tots
la
universitat, veritat, i tant, però jo sóc
un i
rector, en nom meu, per tant, divertiu-vos, que raji
cava i,
sense més dilació, que començi la festa."
Dit això,
entre la gent una gran cridòria s'alça
d'aprovació
i tothom comença a menjar i a beure
a cor què
vols. Un poc estrany té el gust aquest cava
i no és
cava: ningú no sap què és, i tastant-lo
no pot
ningú, per un moment, deixar-ne de beure.
No han
passat cinc minuts i en l'ambient comença a notar-se
una calor
que es fa insuportable: la sala sencera
s'ha
enrojolat, i a posar-se còmodes no s'atreveixen
tenint
davant el rector; -tots ells esperen a veure
si, per
cas, també aclaparat per l'onada fogosa
ell
decidís primer desfer-se de l'americana.
Tots els
ulls es claven en ell, i quan se n'adona
bota de
cop el cor i tem la fúria del poble
tot
tremolant, car és fúria el que veu dibuixat a les cares
de tots,
tem un infart i com un tomàquet es torna;
treu la
jaqueta i la llança: un cop ha caigut la primera
peça, no
pot evitar que les pròpies mans l'alliberin
de la
camisa i tot el restant. Segueixen l'exemple
i en un
deliri fogós s'abraonen els uns sobre els altres
i es
produeix, d'un cop, el més gran nombre, aleshores,
de
violacions de tots els codis universitaris.
És
aleshores que un crit salvatge recorre la sala
en córrer
un grup a la càrrega: sàtirs arreu persegueixen
un cul que
fuig; allí, quatre cops una dona penetren
per tres
cantons diferents i com que està refredada
poc ha
faltat perquè tot de mucositats l'ofeguéssin
en taponar
tota via de respiració; hi veu un altre
un gran
marisc dient menja'm, regalimant suc de fruites,
l'altre
s'ajup per xuclar i deixar seca ardent una vulva:
a ells
tots dos els ataca un projectil per sorpresa
i una
explosió es produeix en la seva entranya que queda trossejada i plena amb
metralla. Totes les boques
víctima
són de continus atacs alhora epilèptics:
s'omplen
d'escuma. A dir el teu càrrec no m'atreviria
oh, fins
als porus tu dilatada, que amb l'amuntegada
carn no en
tens prou damunt i sota la taula i per terra:
corres cap
al racó i del test arrenques la planta
des de
l'arrel fins la fulla ovalada et fiques el ficus
d'òrbita
trets els ulls, vermells de desig i follia.
Si amb el
nap altíssim com un fanal et llançaves
sobre la
massa de gent rebolcant-se, llavors, no hi ha dubte,
que el teu
membre caurà en un forat. Noi, perquè et mengéssin va faltar poc el paquet: a
temps vas enretirar-lo
en sentir
el primer cop de queixal; amb les mans i tapan-te,
que
borbollaven sang, vas sortir: en menys d'una estona
ja hi ha
els bombers que la multitud amb mànegues ruixen. Acarnissat i horrorós el
combat va ser aleshores:
adés un
reng amb casc vermell i mànega avança;
retrocedeix
adés: es veuen perduts rodejant-los
la
multitud; l'enemic, desprovistos veuen, com l'arma
la fa
servir d'objecte sexual amb ritme frenètic;
ara ruixa
un bomber, passat al bàndol contrari,
amb la
mànega pròpia a la gent; ara un altre es despulla
i es
submergeix en el freu de carn; amb tot, pocs eren
els
desertors: finalment avançar aconseguia l'exèrcit:
de
l'enemic, aiximateix, reduïr-ne els recursos.
Dóna'm, Musa, l'alè per contar el restant necessari:
forces i vida a tot el meu cos ara ja l'abandonen;
com els vegé el déu Sol, en l'acte amorós gaudint-se,
als dos amants; com tot seguit al marit advertia
de l'adulteri fogós, i com Hefest aleshores
va idear l'ardit d'una xarxa al llit de la dea
on en iliícita unió els dos déus tanta cops es
trobaren
i que, atrapats, de tot l'Olimp van ser la riota
i que, deixats anar, cap a llocs remots corregueren.
Doncs la
disbauxa del món, des del cel Apol.lo l'arquífer serenament contemplant,
s'estranyà d'una plaga, la causa
de la qual
no fou ell. Meditant-ho molt va resoldre
"cosa
de Cipris, potser" i va anar al palau de la dea
que era
rosat i, anant-hi, com més s'apropava la passa
del déu
líric, més fort se sentia l'horríssona gresca
i uns
grans crits; accelera el pas; murmurà "aquesta gola
m'és
familiar: cridant reconec la meva germana;
corre
perill? No pot ser: és immortal. Recordo: el tidida
la va
ferir. Immortal?" diu "corre perill!" Aleshores
ell arribà
de la cambra nupcial d'Afrodita a les portes
i s'aturà:
la visió vegé portentosa aleshores;
tots els seus membres com glaç l'esglai llavors
ocupava.
ENDREÇA
Mor Dionís
i Apol.lo no pot amagar ni el ventre
gràvid de
greix, ni les venes inflades pel vi de la vetlla:
fou la
revenja de nou bacants: disfressades de Muses
l'han
enganyat, libant a l'honor del seu venerable
déu, i
Apol.lo jau, esgotat, aixafant-se la lira.
A l’Institut, tots i cadascun dels Mestres a mida que
s’adonaven clarament que posseïa una doctrina de la llibertat anterior a les
seves pròpies mentides, i que la meva tria de clàssiques era lliure i no
comportava cap fidelitat medieval, em deien el mateix: Mariconazo (Velázquez)
Fustot de Figuera (Almirall). De fet, convencer els tribunals d’oposicions que
realment volia la feina per a la qual la universitat m’havia preparat amb
resultat de sis coma nou, notable era una qüestió de subtilesa que depenia de
no tenir la relliscada de demostrar el meu coneixement mnemotècnic de milers
d’hexàmetres llatins del poeta Manili, quan Bescós em va demanar que li recités
la descripció de pi al primer llibre de les Astronòmiques, si ho arribo a fer,
em deneguen la plaça novament. La doctrina dels meus mentors era no li donem res al Pau perquè com que ha
demostrat que ho pot fer millor no necesita res de nosaltres. I com aquests
imbècils, tots, i imbècils, sempre. I segregadors, i homòfobs Avant la lettre.
Quan Pere Gershwin prenia una grip, jo em posava
furiós i ho feia pagar als germans i la mare, portes endins, i quan se’n van
cansar em van enviar a un psiquiatre privat al qual després de moltes sessions
de toreig vaig confessar la meva bisexualitat tenint molta cura de no dir la
paraula o terme definitori. Ell literalment la trobava imposible, depravada i
digna de trossejar-me el cervell a filets, no exagero, per veure quin és el
color de la perversió increïblement delirant que tenia. Per humiliar-lo
greument, i ho vaig fer, em va bastar amb fer-me pagar, per la mare, vint
cartrons de Dunhill Vermell, cigarretes, i de putilla, llargs, més cars que
tots els honoraris que vaig satisfer al senyor Grimberg. Es feia dir doctor i
també deia que era argentí. Una desferra humana que vivía a la Via Augusta,
baja.
L,acte de coqueteria poètica masculina
amb que havia corprès el senyor Pere fou consistent en pintar un mascle lleig i
una fembra molt bonica, Hefest i Afrodita, segur del lloc on ell trobaria la
meva identitat, i molt injustament dedicantli tota una anthologia, escena de
recollida de flors al pradell. Ell va comprendre clarament i sense negoci que
jo era Afrodita, i nomes calia trobar un fonament homosexual, aixi ho va
interpretar, o sigui, mes que Ares Hefest, i me,l va fer saber dos mesos
despres estrenant una orquestracio on obrava magistralment l,ecfrasi del
caracter de James, un noi d,aleshores la meva edat, amb qui ja em comunicava
des del primer Frosti de Kellogg. Llisca al progres, Stiff Upper Lipp, es una
peça alegre de vuit minuts i mig on meravella la forma infinitament definitiva
i redefinida per pur plaer i esportiva joia.
Vaig
celebrarho anunciant a la mare que acabaria la carrera en quatre anys, i que
m,ajudes a fer un pla. Era aquest.
Objectius
A curt termini:
Eliminar el sobrant de greix que t’inunda el cos, imposant-te
artificiosament un cert fastig per la ingesta i l’alcohol. La cosa no va pas
d’estètica ni de vanitat. Et cal mirar-te les coses en calma i el saïm destorba
l’ànima: per tal de pensar correctament, cal fer una caca matinal que davalli
neta i compacta.
Assajar l’acabament d’alguna cosa, per petita que
sigui, i abandonar l’existència dispersa, online. Penjar
l’article del dia, franciscanament, per després abandonar el telèfon i la seva
consegüent sobredosi d’opinions. Saber o no saber? Millor no saber. Fer o no
fer? Millor no fer (Bauçà).
Renunciar a
l’estètica de l’avorriment i variar de tant en tant la ruta nocturna. Et
caldria intentar assolir una reúncia virtuosa de les coses (Mompou). Saps que tot
és repetició i que hi ha poc de nou, però has d’intentar fer-te l’idiota i
gaudir del que tornarà a emergir, cercant-hi una mínima diferència.
Esmerilar-te
diàriament les ungles i tornar a l’instrument. Perill: repescar melodies del
passat. Cal seure a la banqueta, passar-te mitja hora assajant la postura ideal
i tornar a aprendre a fer una escala bàsica. Do-Re-Mi-Fa-Sol-La-Si-Do,
Do-Si-La-Sol-Fa-Mi-Re-Do. Que sigui, de moment, l’arquitectura perfecta.
A llarg temini:
Tornar a Nova
York, no pas per un exercici de nostàlgia ni per recuperar tòtilament la
joventut, sinó per tastar de nou una solitud productiva i una artificial
llunyania de les coses. Prèviament, cercar alguna forma de guanyar diners, no
gaires; un pressupost que, bàsicament, cobreixi bugaderia i taxis.
Escriure una
obra mestra immortal sobre hom mateix que asseguri pervivència universal a la
teva literatura. Regurgitar les dèries, reinventar la vida, posar-hi alguna
dosi de substàncies i conys: després, passejar-te pels auditoris de mig món
afirmant desganat que no t’agrada que et preguntin per tu.
Trobar una
llengua viva que sigui teva. De moment, t’has conformat en exercitar l’adjectiu
i traçar una línia que eviti la cursileria i la frivolitat. Però no n’hi ha
prou: cal trobar una llengua que llisqui i que faci caure els textos, que no
sigui presonera de cap forma però que imposi un marc mental i una llicència per
a matar.
Suïcidem-nos avui; ja
parlarem més tard del suïcidi (Palàcios). Assagem el suïcidi a diari,
cuidem-lo com a hipòtesi de tauleta de nit i no toquem gaire la moral amb el
tema fins que passi. Fa poc vaig veure la mort i comproví com els metges te la
regalen amb molta cura. En això, també, vivim temps d’escassa mística.
La mare va fer que ho llegia tot de
principi a final, va somriure vidrosament agraida, i va desar el paper al
calaix de l,armari de les calces de la rebesavia, aquell dia vam fer un suis,
ella i jo, per berenar.
9
I podrir la
boca!
Déu n’hi
do, noi. Se’t (se’ns) gira feina. T’acompanyo en l’esperit. (Ah, la podrida
llengua que ens supera sempre i és i sempre serà malgrat nosaltres! Deixa-la i
ella vindrà a tu. No la forcis)
Intents de
deixar escrits rudiments de saviesa?. És molt jove, senyor Dedéu. Ha de patir
més i més i més i abandonar el fatxenda que envaeix el seu cap.
La
mama, tot i enanarinant a dormir a quarts de tres de la nit, bo i encara passa
mitjanamenr una revona mitjhoreta al lavabo contigu al jol arrendantse les
dents.
Una bona
lleixa de reflexions, no sé si amb l’adjectiu musculat o no, però has mastegat
aquesta -nostre- torturada llengua amb art; no sé si prometeu t’ha passat el
foc o què ha ocorregut però t’ha sortit un artícle antològic. Bona Dedéu!
Esteve de Mataró
Esteve de Mataró
Efectivament,
foti el camp a Nova York, i estiguis una llarga temporada. Si no pot ser,
millor el suïcidi.. Descansariem tots.
Per què no
ets suïcides? Tots viurem més tranquils, començant per tu mateix, que tindràs
el merescut descans.
Un mes
abans de morir Gerdswin, o abans, just al seu darrer estiu, vaig seure al cap
de taula i vaig provocar la mare, que em va trencar un plat de ceramica al braç
esquerra obrint una ampla nafra en carn que no em preocupava anar passejant
fins a la fi dels meus dies. Al quart, quan el vell Gerdswin em va saludar a la
parada del numero 1 cap a torrent d,en ferrussons, sobtadament em va posar la
ma dreta prement sobre la ferida i estrangulant tot el braç. Les nostres
mirades, fit a fit semblaven dues llunes de pupil.les dilatades i furioses de
fam espiritual. Vaig baixar a mirasol i vaig transbordar a sant cugat. A
sabadell la infermera que em va fer les cures es va posar energicament furiosa.
Cal notar que la meva cortesia particular de donar la ma esquerra fou corregida
pel dr. Castellvi en 1982.
I em vaig
fumar un lucky tou a la parada mateix.
DEIXA UN
COMENTARI
Quan Jaume va haver llegit
detingudament el contingut de la meva proposta futura en bloc linial que
planejava des de ben petit, i se’n va adonar, suposadament deuria agafar un cabreig
descomunal cosa que em va fer notar en algún momento, però de seguida va
reformular l’estratègia aliada i va començar a defensar que el veritablement
important dins els meus tresors i torballes oníriques seria dedicar-me a
somniar l’alegria que jo mateix contenia en potencia enorme, i em va afirmar
que la meva alegría era de dimensions universalment gegantesques, i quan la
mare va decorar la casa, no s’estava d’expressar-li que el significat dels
complements lluminosos era això, ALEGRIA, i va cuidar que la paraula Clau fos
sortida dels seus llavis en raó de la mateixa regla d’or. Deu diez abans de
morir va fer una escena davant la seva germana que es va preocupar que volgués
contar-nos, es va posar davant d’ella que tenia pressa per anar a la cuina, i
amb els ulls plens de llàgrimes, ajudat per dues cebes va exclamar, amb el gest
papal JA MAI MÉS NO HAURÉ D’ANAR A LA BARBERIA! Indicava clarament la mort de
la Padrina Assumpció, i el perill exacte que em trobaria, climatològicament
parlat, i que considero superat, l’assumpció mateixa, que es produeix quan la
meva provocació és tan universalment descomunal que l’amor de l’entera
humanitat m’envia un remolí que se m’emporta, i li va pasar, històricament al
creador de la ciutat del Laci i a la verge de jesus.
Una hora abans de morir, va repetir
l’escena exclamant, clarament TOT ESTÀ MOLT BÉ. La Cinta CUbells Sanahuja ens
ho va dir i va fer, ja esta, qual floreta meva de Torrefarrera gitada abans
d’hora. EL significat profund d’aquest missatge és extremament més complex i
fins fa quatre diez pensaba que li havien dictat a la ràdio perquè no podía
admetre que fos de la seva propia collita: per estricta extracció de consonants
i vocals i atenent a les sigles TMB dels transports municipals de Barcelona,
Recorda l’Ennià
O TitetuteTati tibi tanta turanne
tulisti!
SI a TOT ESTÀ MOLT BÉ extreiem les lletres horrendes de crucifixió,
ens en resulta OEAMOLBE, que filtrat a la consonant és, MLB, i recorda
MialetBieLsa, també Lesbià Maleït. El centre del trilíter és anàlogament el
centre mateix de l’infern, una paraula que ha de començar per L, atenent a les
vocals no odioses per ser buit, EAE, i ometent també la consonant M(aricón)
pertinent a la meva culpa onírica, i no assenyalant, ambb l’índex de la I,
també culpable, relatiu a Judes, i les meves lectures, resolem: L(l)EpAf(>B)i(gu)E(S).
A Jaume, molt afectuosament, li havia
regalat un facsímil dels pocs versos reals conservats del poeta Gal a Egipte, i
trobats, certament i recent, en un papir fotografiat i penjat a la ret feia deu
anys. El que sempre em sorprenia del Mestre quan anava a trovar-lo per algún
torbament dels meus, era, precisament, que aquest papir, enquadernat i
emmarcat, no el trobava jo enlloc de les seves joies exposades en la decoració,
ni del taller ni del dormitori.
El paspartú no consta de cap agafall
on es pugui col·locar bé un Clau, i pesa, suficient, com per obviar la solución
adhesiva plàstica, i cada vegada que el veig, ací, a casa, sobre un caire Dalt
del moble del pare, pensó que és un d’aquells objectes inservibles amb els
quals tant i tant ens regalàvem Cubells i jo.
El moble del pare és un moble de
sagristia del divuit que el pare de Jaume comprà poc abans de morir a un
antiquari, juntament amb una Història Natural, dels quals, Jaume em confessava
sovint, emanà directament la seua traça artisticescultòrica.
Al poc d’haver de morir Jaume se’n
volia desfer com d’una pesta i no parava de dir-nos-ho a mare i a mi, amb
paraules dolces, sense voler-nos comprometre amb doctrina mágica que el tenia
torturat, i fins i tot ens va dir que la flequera del cantó de Miquel Bleach
s’hi havia mostrat interessada però ja feia tres setmanes que l’havia
emparaulat i no l’havia anat a buscar, encara. La mare va decidir: ME’L QUEDO,
JAUME, EL TEU MOBLE DEL PARE, I FARÀ BONIC A LA BODEGA! I al dia següent em va
enviar a mi al taller, ella esperant a Valldoreix, i la camioneta del Berlanga,
a punt. Quan el Marc Astals va arribar, jo li vaig ordenar punt per punt i
assenyalant el material, seguint l’ordre lògic de càrrega al furgó, tot el que
s’havien d’endur, i el Jaume s’hi fixava callant amb ulls brillants, seguía el
meu índex. Als espais de càrrega jo li proposava a CUbells de resoldre la meva
por davant una cosa que desitjava molt: tenir l’experiència d’un dinar místic
amb la meva mare, com aquell que anava a fer en ple catacrec i vaig perdre’m al
baixar per l’estació de La fLoresta, però sentía que només el podría tenir quan
hagués complert vuitanta-tres anys com a mínim, i Jaume: PAU, VUITANTA-TRES
ANYS COM A MÍNIM ELS POTS TENIR JA D’AQUÍ A TRES HORES, VÉS I FES AQUEST DINAR,
ESTÀS PREPARAT I DE SOBRA.
A la segÜent visita va afegir el
teorema: QUAN UNA NOIA ET SOMRIU CASUALMENT, A LA FLECA, I FINS QUE NO US
ALLITEU, HI HA UN CAMÍ DE COMPLICACIÓ EXTRAQUÀNTICA MEGAINVERS I PARADOXAL QUE
NI TE L’IMAGINES, PAU! Bé no ho va dir aixci, però el missatge era aquest:
sigues gai, Pau, les dones són totes unes males putes.
Jaume lloà a la mare el meu gest
assertiu i decidit sobre el gest mateix, al carregar la furgoneta, i jo vaig
aprofitar, aviat per preguntar-li sobre l’Edip, i pel carrer dir la paraula
puta en tancament de discurs. Va pasar un segon i mig de buit, i Jaume Cubells
preguntà:
QUÈ FA, LA MARE?
Per dins em vaig escandfalitzar
alegrement, pensant a dir-li a la mare en alguna ocasió fastuosa. Vam tenir el
dinar quànticomístic, i l’hi vaig dir la facecia, a Cal Pinxo, a la
Barceloneta, ja a Palau de Mar, ella va postrejar Roial de Maracujà.
Alguna cosa deu voler dir—penso jo
sempre—que Cubells abscondís sempre de la meva vista l’objecte d’intercanvi
amistós: com és que la botiga de marcs podía haver col·laborat tan bé amb la
idea de vendre’m un objecte inútil. Dir-ho en aquests termes davant el mentor
el podía enfurismar honestament poc. Naturalment, la intenció de Jaume era
clarament ni premiar-me, ni castigar-me pel regal, de manera que, jo, pogués
entendre clarament que allò que signifiquen els versos de Gal per mi, clarament
allí i reproduïts, està molt més enllà dels dominis conductuals de l’actitud
humana.
Amb el seu gest el meu estimat
Cubells indicà clarament que jo tinc una fàbrica d’analfabets, jo, profesor,
realitzo, en veritat, un efecte contrari a aquell pel qual sóc certament
contractat: la ignorant dependencia total i absoluta de Facebook. El llibre, pres,
sempre, com un objecte que passa per alt a tot intent de decodificació i de
lectura valuosa de per si. L’esborrada plusvàlua de la cultura en ple com a
càstig als abusos dels seus usuaris, que esquitllen sempre els drets adquirits
pel creador de les obres que devoren i maltracten, en summa, l’univers de
pedra, fet, que ja és, honestament, instal·lat, i per no perdre’s mai més, avui
dia, una venjança en tota regla de la gran perversió del principi democràtic.
En el context del primer annal,
l’honra fúnebre i el panegíric pel rei d’Alba Llonga, imperi que proveí la
primera Roma de senyores per procrear i ser fèrtic, feraç i feliç.
resulta l’índex posat sobre el seu
passeig en autobús tres hores abans de morir, el seixanta-quatre, l’edat del
meu somni de la mort prevista per les càabales jueves anteriors, la seva
interpretació, dedicació total i absoluta, compulsiva si volia, a les Lletres
Universals des del català, i, enigmísticament, l’insult amb què em coneixeria
la colla de poetes de les illes Balears: Llepafigues.
Tothom aborda de maneres molt
estranyes, ignorants i primitives la dialèctica entre el món interior i l’espai
exterior, i sembla un tema de gran preocupació i envergadura per al neguit del
normalment comú, i Jaume, el que és a mi, es va limitar a dir-me, i posar la
cara de tancar el tema i prou, a l’enèssima que es va fartar que jo quedés
engalipat novament d’un petit truc a l’efecte d’aquestes coses, de l’estil d’un
got d’aigua mig nosecom, MIRA PAU, A DINS HI HA EL MATEIX QUE A FORA, AQUESTA
ÉS LA DIFERÈNCIA ENTRE L’INTERIOR I L’EXTERIOR. Jo vaig fer AH. I tema tancat.
Si no hi ha ningú que et digui una
punyetera cosa certa sobre el què passa, sempre que preguntes, et pots fixar en
la cara que fan, per exemple, i recordar quan i davant quin objecte tu vas fer
la mateixa cara: l’objecte és idèntic a l’objecte que desperta idéntica paraula
i o bé gest, i de dins a fora, la gran opció de l’empoderament personal, és la
que ja has endevinat: si forço una reacció idéntica a la que en el passat he hagut
davent un objecte determinat, aleshores aquest objecte idèntic torna aparèixer
idènticament, en idèntiques condicions i doctrina de raó circumsancial.
Evident.
A mi, quan no m’accepten en un fórum
per defecte infinitesimal de l’etiqueta imprevisible, bo i propinant a la meva
vista més esquitllada la mirada pedequita típica, aleshores agafo el gitano de
la guitarra que sempre hi és i cantem una cançó. Facebook és, exactament, AIXÒ.
Per a Sergi Anguera Lloris
Del retrassat no miren la gelera
A.March
L,enfilada
d,aquell dos mil disset prometia molt, com sempre: tenia grans projectes per
mostrar al mon, i vaig carregar de feina la meva secretaria, que es va mostrar,
l,Eugenia, molt positivament disposada a complir. Per començar, calia traduir
al castella el meu conte simbolic, com de criatures, el primer que havia
compost feia quinze anys i era delectança infinita de la classe politica
catalana, fins al punt que l,empraven, una vegada i una altra, per conspirar i
subvertir l,Estat. Jo ja havia donat noticia a la fiscalia de barcelona de la
importancia del meu master, i el judici contra Mas, Ortega i Rigau prometia
molt.
Com
sempre, l,Eugenia va fer cas omis de les meves instruccions i simplement no va
complir. La traduccio al castella del meu conte simbolic va esdevenir
sabotejada, com quasi tot el que faig sempre, per aquest Argos de cent ulls i
tavec que tinc a sobre de zero a vint-i-quatre tots els dies de l,any, i a mes
a mes, Gustavo Dudamel havia dirigit el Mefistofil de Strauss en un bareto de
Sabadell, el Viena, i havia deixat clar que millor em planteges unes vacancetes
de les que realment desconnectes, i no coctels corruptes d,idiotes anglosaxons
dominadors de l,especie.
Vaig
regalar el darrer llibre que el meu marit m,havia deixat publicar, al dr. Pujol
i Domingues, i ell va entendre, rapidament, que calia moure mobles, pel be
indivis de la casa dels cafes Lider i Prestige de Torroella de Montgri.
Jo, que
havia compost una frase unionista en ric hispa, i era enormement bonica, i
jovenivolament falangista, i l,havia perduda, ara tambe torçava el braç pels
meus contes.
James es
delia per conaixer Simone Veil, la seva heroina del segon disc de l,any 1.973
de Supertramp, i jo estava a punt d,entrar en condicions d,oferir-li la
consulta amb el Mes Enlla.
De les
infinites tertulies amb l,Elvis, millor no dir-ne gaire, que se,m posaria
gelos, el pobret.
La meva
obsedida preocupacio maxima de quasi tota la vida, el benestar complet del meu
amic i senyor James Hillier, mereix de tant en tant algun breu lapse de
desconnexio, de senzill i pur replantejament del servei a les seves exigencies
infinites, que no debato ni de conya.
A mes a
mes, els meus recitals de poesia continua, als ulls de Blunt son un fluid
d,energia meravellosa, d,ença que prenc per banda les Elegies del mestre de
Sarria i les escometo amb justicia divina de rapsode vindicador de la regla
daurada. Tot Espanya se n,espaordeix, del que he fet, i apareixen panegirics
encesos a la novena de Bierville dins posts de blocaires discrets, i apareixen
estudioses, sobretot noies, de la poesia catalana d,aigua, i els antics mestres
no saben de la missa la meitat de tot el que estem coent a les Lletres
Catalanes, de fa un temps ença.
He resolt
els poemes ciclics de l,antiga Roma que m,obsedien des de postadolescent, fan
del sidral de duro, i goso, ja, en fi, de posar en solfa poetica els prohoms
catalans del darrer terç del vint. Assajo uns versos de prova, els edito per al
bloc de google, i l,efecte que fan, al minut de penjar-los, me,l testifica la
mare Esperança Mialet i Llagostera despres del mercat, el dimecres endema: He
trobat Guasch—Guasch, poeta oficial del poble, donat a cridar visques a
Catalunya Lliure quan es a casa nostra, i a fer treballar incansablement la
gosseta Rita per complaure,l—i m,ha dit que rebis una calenta salutacio de, ha
dit, un Noningu que de tant en tant, fins al moment, li donava per escriure.
Esclatava Guasch en un somriure d,orella a orella quan ha dit aixo, Pau!
Poc abans
el meu quart ingrés al pavelló, havia estat intercanviant Metxers amb criatures
les poques estones que sortia al carrer. M'agradava més, aquests dies,
dedicar-me a contemplar l,opera Maria Stuart i provar les cares de la reina a
la decapitació: me'n va sortir una de molt bona que vaig repetir varies vegades
sempre que disposava de mirall. I es que m,havia fixat molt agradosament a
l'ària del tenor i me n'havia adonat dels tons, el Madrigal que aconsellaven
mirar-se la qüestió enlairada. La mateixa matinada d'aquell 16 de febrer em
vaig posar dues gotes ben verdes i nodrides de Fairy Ultra al revers de les mans i me les vaig menjar observant el
capteniment que havia de tenir per tal de digerir-les. Era el mateix que en un
postoperatori: poc liquid, a xarrupades suaus, fins que va marxar el gust.
Vaig
dormir cinc bones hores abans d,acompanyar a la mare al CSM de Tarragona Nord.
Vaig agafar una foto que jo havia retocat, representa un actor porno amb el cul
en pompa a punt per rebre, i hi vaig escriure, amb boligraf, al revers,
missatges infantius de bona rebuda. Vaig deixar el plafo a casa. Un cop al
Cesema em va bastar queixar-me de la decoracio, rajoletes blaves de mosaic com
de lavabo, i de la pudor dels vaters, que es notava a tota la sala, per ser
derivat a CPU.
La dra.
Fueyo va dictaminar que jo no estava gens be, i un cop va haver-ho dictaminat,
jo vaig sortir a fumar un parell de cigarretes al carrer. M,havia bastat seure
i dir mes de quatre paraules d,aquelles que, en catala, diem, balasquegen, per
despertar el mes viu espant curiosivol en la meva facultatiu nova. Literalment
havia deixat la meva propia mare de Bandida, Criminalista i Bellaca, i li havia
fet uns Tustos a l,espatlla.
Fumats els
dos cigarrets, i despres de l,epifania veridica del meu col.lega Noguerol, al
qui no veia de feia mes de vint anys i alla era, creuant el carrer, vaig pujar
al taxi i vaig dir a l,Albert que estava cansat, que em portes a casa. La mare
simulava un dels seus mareigs per tenir la coartada de la confusio i que
decidissin per ella, I QUI POT FER-LI UN NO, A LA MARE?! Els mossos es van
presentar de seguida, i jo, jo ja podia clamar que s,equivocaven, i ho feia
educadament, que el caporal no va atendre raons de la part denunciada, i va
retallar el cinturo de seguretat instal.lant-me entre quatre en una camilla
d,ambulancia a ple carrer i llum preprimaveral de tarda, mentre els pregava,
als quatre mossos que em portaven, jo, relaxada i educadament que no
presionessin massa la meva aixella dreta, literalment, que me n,estava
ressentint a l,instant d,un doloret i una lleu pressio. Tot aixo va succeir de
manera tan tranquil·la, que no es va formar ni mig grup ni cap de curiosos al
carrer, i diu la mare, un cop m,havien pres, nomes una gitaneta de la parada de
fruita del canto va fer una rialla.
De viatge
a Reus, dins l,ambulancia jo seguia assajant la cara de la reina dels escocesos
a punt de destral, doncs la meva situacio, lligat i mirant amunt, ho recomanava
especialment. El caporal xerrava amb un camiller de tirocini, i jo per calmar
la situacio vaig afegir que seria cosa de mitja horeta, un cop a l,hospital, i
fora. Vam riure tots. Quan vaig sentir pressio al braç esquerre, vaig demanar
al caporal dels mossos d,esquadra de tarragona que em desfermes una mica, que
patia, ell em va mirar, i amb autentica contriccio de cor i anima, va expiar un
sentiment de ferma i total solidaritat. Jo li vaig tornar, amb la mirada, un NO
SERA RES, NO DONIS LA CULPA A NINGU. I vam arribar a l,Hospital.
En els
meus darrers ingressos, pensats per corregir la conducta d,una vida dins la
festa raonable, m,ajuda molt tenir i prendre consciencia que el lloc on era
s,anomena hospital, i superar definitivament els escrupols pel que diran. La
gent sovint, quan impreca, escampa mals esperits que en realitat no existeixen.
I els ho perdono sempre.
Em van
entrar a CPU en la camilla corrents, estil america de gran prioritat, i jo no
parava, saludant cuidadors, infermers, facultatius i psiquiatres, que tots ja
coneixia, somrient i afable, i quan vaig encertar el de guardia, vaig tenir
tres segons justos per dirli SOBRETOT, DOCTOR, TRACTAMENT DE RISPERIDONA, I RES
MES, DOCTOR, RISPERDAL I PROU! Ell va fer que si, i vaig confiar amplament com
mai abans.
Mentre els
infermers excruciaven per treure de mi una signatura que no pensava donar, jo
mirava mes enlla del vidre un camioner abastint el catering. Em van servir
empanadilles amb enciam i en vaig deixar la meitat, la Dolors no ho va
entendre, pero jo n,havia menjat just al sopar, a casa, i no em venien de gust,
ni donar explicacions.
Un jove se
m,acosta lentament, en acabat de sopar, i en la mirada veig un honest i sincer
adorador que ha llegit tots els meus llibres. Soc el Pau, i tu? Ell: A mi,
m,anomenen el Just.
Al mati el
doctor Pombo em va visitar, i jo nomes podia croar com una granota donat que
estava posseit per una apnea constant, mes enlla del descans, en plena vigilia,
i durant hores.
Em van
rentar la boca desesperadament, realment ho havia espantat tot. D,infermeria a
regim comu m,hi van passar de seguida, i vaig començar rapid d,examinar les
noves formes que en la meva absencia de mes d,un any havien pogut prendre els
transtorns de la personalitat del doble.
Jo,
psiquiatricament, tot ho curo posant l,interlocutor davant del doble. Aquesta
vegada, la prova va resultar especialment complicada, i va sotsobrar completament
la meva idea de la bogeria com una impostura, arribant a creure en la realitat
de la malaltia mental, mes enlla de l,autorepresentacio contemporitzadora.
Les
persones, quan necessiten temps per pair dins els seus sans costums que no
deposen quasi mai, una nova situacio que pot venir donada per un salt
estrategic indeterminat de membres de la familia, amics o feina, naturalment
entren en estat de deliri directe fins que no poden resoldre una noble decisio
que s,espera d,elles i corre certa pressa, en un incert per desinformat, nou
ordre de coses. El mirall, davant tota mena de canvis, dins el qual ens veiem,
es trenca sovint, i a mi em toca, sovint la pitjor part, pitjor que la vida
dissipada dels meus germans, segur, i jo em revantxo prohibint-los que mirin
mai el seu jo mistic, del qual ho obliden tot mentre subroguen les molesties
psiquiques tipiques dels seus veritables i seriosos brots esquizofrenics
tolerats per tot el seu entorn immediat: Esperança Bielsa es una catedratica
moble a la UAB i en Jordi Bielsa es un delator de tendencies artistiques de
moda a La Massana, escoria social, vaja, bo i ben remunerada, massa i tot, diem
james i jo.
Mentrestant,
una salamera noieta quasi gitana, la Laia, feia les delicies del pavello, amb
la seva trista convivencia amb els veins, que eren els qui, aprofitant un lapse
de descans, molt possiblement l,havien denunciada. Em vaig prendre principal la
tasca de proveirla d,estris de reparacio, i si volia, inclus revenja.
La nostra
relativa animadversio es veia sempre suavitzada per l,Angel, un bell noi ari
falaguer que sempre cuidava vestir xandall als pantalons i mostrar el relleu
del seu bell penis, on jo mirava directament quan totes les nenes d,infermeria
estaven distretes en altres detalls de la decoracio en general.
Al sopar a
infermeria, de l,amanida em va caure una peceta d,enciam a la rajola de terra,
i Laiona de seguida clama per la neteja i me la féu recollir, em vaig agenollar
com si res i vaig plegar l,enciam.
Tres
setmanes despres, la Paquita del Morell es moria cruelment, com cada tarda a la
zona exterior, i ja no servia de res prometreli tres xocolatades a Ca La Dori:
va tirar tot el iogurt del berenar a l,entrada de la sala d,estar, amb el pot i
tot. Un intern es va ajupir pero el Jordi, el cuidador, va indicar que podíem
tots esperar el servei de neteja. Passades tres interminables hores de gemecs
insofribles de la Paquita del Morell, simplement per distreure la tensió, la
meva majorment, i tambe per escrupol del proisme, em vaig ajupir i vaig plegarho
tot i tirarho a la paperera que era al costat, cuidant molt acuradament de
relaxar el gest i amb ajut de la paraula treure tota importancia al que estava
fent.
Pero
despres, al pati de fumar, l,avantpenultim, la Laia em mira i entra en
conversa: jo que li faig que per l,artritis no em puc ajupir i li descric la
malaltia. Em fot una cara de poquer que em vol matar alla mateix, la noia, i jo
li reprodueixo, amb la meva boca desdentada de calaix, el somriure autentic de
Maria Estuard, el que havia estat assajant a casa feia un mes, juntament amb un
toc del somriure de la meva mare Mialet, que el se de quan vaig despertar a la
consciencia a Torrefarrera, Lleida, als tres anys d,edat.
Laiona va
deposar les armes i amb La Ventajas es van posar a entonar fandangos i
bulerias. Es va fer un silenci divi als seus compassos, i els vam celebrar.
Aquells
dies el Sergi, coneixença intima del tercer dia d,ingres, s,havia estat tocant
amb altres homes i m,havien destrossat un jersei del qual n,havien fet una jeca
desbotonada. A l,acabar els gitanos que van venir despres, em vaig posar a
cantar Vesti La Giubba i tots els Pagliacci.
Posava un
emfasi especial, i repetia moltes vegades el verset E se Arçecchino t,invada Colombina, ridi, pagliaccio, ed ognun
t,applaudira...
La Carla
s,horroritza. Vaig afegir, aleshores, el Gianni
Schicchi, O Mio Babbino Caro, assegut a les pedres d,abril.
Somreia
com una estuard ben totila mirant la mosca a la cambra del catafal quan feia vo andare in porta rossa a conferrar
l,anello...andro sul ponte vecchio ma per bottarmi in Arno!
Un migdia
acomplert, la Montserrat, en parlaré despres breument de qui era, va decidir
demanar La Riera per veure a la sala.
Es va armar brega. Tota la gitanada hi estava en contra, i em vaig emportar un
renec. Jo marxant vaig cridar M,has amenaçat! Doncs marxo de la sala! En acabat
de La Riera, la Montserrat i jo, ja
ho dire, ens vam apartar en un retret a la vista, en zona de pas, i ens vam
posar a jutjar detalladament la situacio violenta, com avaluantho tot. Erem el
veritable claustre del professorat catala com a prototip politic de debo, ella
i jo. Tots ens deixaven fer, i despres de debatre acaloradament, ho vam acabar
com sempre, cap donar la segona oportunitat i sempre, al quillo, perque
naturalment es una persona molt a tenir en compte.
Una tarda
a la sala agafo una revista i començo d,esbocinarla. La gitana pregunta que
faig, i jo responc: bassura. Aixeca la llebre davant el Jordi, i tenim una
discussio encesissima. AIXO HO PAGUEM TOTS, PAU! TOTS VOL DIR TOTS, HO PAGO JO,
TAMBE, JORDI!
Aixi
passavem algunes de les mes feixugues i caloroses tardes d,una primavera
mutant.
La
Maricrus es una gitana de la Mina de trescents quilos, tots per estimar, penso
jo, i passem matins i tardes besantnos i donantnos jerseis, dessuadores, i
polos.
Una nit
just abans de dormir passa el Romeu com posseït i molt agressiu i es posa a
regirar tot el meu armari vociferant On
es el meu jersei vermell? Jo sabia, en un nanosegon de veure l,escena que
em feia el Romeu, perfectament de que anava la cosa, tot i que no havia estat
previngut per ningu. Del meu jersei de col.legial britanic comprat a ca
Rodolfo, Rodolfo, el de la muller escanyolida que s,ha de follar l,aprenent, de
La Cort feia tres anys tots se n,havien enamorat al pavello, i en aquell moment
el tenia la mare a casa, era a rentar.
El dia
seguent li dic que el porti, que es important, i al cap de dos dies, a l,hora
d,anar a domir, plegat i planxat li regalo al Romeu, amb un peto al front
d,aquell armari humà.
Pero no
van passar ni dos dies, que el Miquel Angel Vasques va ingressar, amb un quadre
que ni m,interessava saber, pero el ben cert es que aquest home va arribar a
capitalitzar tot el meu interes durant l,estada, fins al punt que no vaig
acceptar de cap manera l,alta fins que no hagues estat efectiva la seva pròpia.
L'aspecte
que l,artista del segle passat Salvador Dalí trobava interessant en la paranoia
es l'habilitat que transmet aquesta al cervell per percebre enllaços entre
objectes que racional o aparentment no es troben connectats. Dalí descrivia el
mètode paranoicocrític com un «mètode
espontani de coneixement irracional basat en l'objectivitat crítica i
sistemàtica de les associacions i interpretacions de fenòmens delirants».
Gala, levita adormida sobre una roca en un paisatge marí en el qual regna la
calma. Sota el seu cos nu suren també dues gotes d'aigua i una magrana al
voltant de la qual voleteja una abella. El brunzit de l'abella provoca un somni
en Gala, que es materialitza en la part superior per l'explosió d'una altra
granada de la qual surt un peix de la boca, al seu torn, sorgeixen dues
enfurismades tigresses i una baioneta. És aquesta arma el que, un segon més
tard, despertarà a Gala de la seva plàcida descans.
El Miquel
Angel Vasques posseia la percepcio del comparatisme paranoic i la practicava a
totes hores, tal com li venia a la bola, de manera externa i sorollosa,
sobretot, cantant cançons de la moguda madrilenya dels vuitanta: ell mateix em
deia que, avisat per l,alarma d,una por imminent que no entenia de cap manera,
prenia com a norma saltar la línia vermella de manera que autocreava zen, dins
la resposta exacta que trobava, útil i molt, a l,hora, posterior, i
tranquil.la, de poder-se coneixer. De seguida que me,n vaig adonar vaig fer-me
capità de tota la resposta agressiva al nivell que indiqués el contingut de la
provocació del malalt, i la responia. En vaig deixar una mica per a la resta
d,interns, sobretot en vistes a acordar des de fora que allo que feia el Miquel
Angel era realment molest i encenia totes les metxes de la baralla.
Al tercer
dia, davant el jutge, fent cua per a l,entrevista, el Sergi. Maco. Li pregunto
l,edat, en te vintisis, i no passen dotze hores que ens estem magrejant els
engonals i la boca i el cul a totes hores. Tinc la virtut de convertir-lo d,un
recent divorciat pare de familia a un extrem vicios de carn d,olla. Esta
contentissim.
En
l’endementre, em preparo per a la segona vista amb el doctor que em porta.
Donat que havia fet una orangutanada immenjable a l’hora d’ingressar feia ja
una setmana quasi, i hi havia compromès el complet i sencer protocol d’acció
del cent dotze, aquell dijous vaig rebre el doctor Pombo amb amenaces i crits
apocalíptics de màfia global i hasta el vaig titllar de cretí. Ell
automàticament em va designar el règim d’infermeria amb l’únic privilegi de
rebre trucades a les hores assenyalades.
Aquells
quatre matins a infermeria me’ls vaig passar cantant i posant a prova les dots
d’aedes de la majoria d’infermeres, dones, n’hi havia una que no va poder
suportar l’òpera sencera de Donizetti que estava fent per parts a tothora i em
va anomenar eres muy estridente!
Vaig escoltar-la durant dies i dies i em vaig adonar que tenia un especial
talent per tractar la poesia amb tons sulfurosos sense gastar-hi suor, i l’hi
vaig dir, i s’ho va quedar a l’íntim.
Ostracciarmi o ciel perchè...Sapilo alfin,
consorte d’Amelia Io soooon...La mooorte la mooorte punisca il malo mio, ma a
la infelice vittima, servi la tua pieta, SERVI, SERVI, servi la tua pietà,
servi, servi la tuaaa, laa tuaaa pietÀ...EMPIO! quel dicesti....tralalala
Els versos
immortals del clímax jovenívol d’Elisabetta
al castello di Kenilworth, 1834.
Als àpats
de règim comú, m’acompanyava sempre el Xavier, el seu cas era descomunal: havia
cregut fermament en el despertar de la consciència, i havia passat tres
setmanes a règim de farlopa i iogurts i música punk: el tio tenia els ulls
sempre oberts, amb les pupil·les en constant batalla per no dilatar-se, i
absorbint-ho tot del nou món conscient que se li prestava a l’atenció completa,
i qualsevol detall amb el qual podia provocar, el practicava, exactament igual
que el Miquel Àngel, però a la catalana i fent ping-pong i escacs, de seguida
li vaig fer avinent que si l’anomenava catalufo ell em podia dir espallufo, en
una tarda al pati interior, on fumàvem els darrers deu minuts del dia abans de
sopar, que li dic
Calla espallufi que no saps què bullen al
complex repsol de tarragona polígon nord: hi bullen arròs, t’ho juro! Allò no
fa pudor de res des que jo vaig passar per aquells pobles.
El Miquel
es un noi que realment esclafa tots els sentiments positius, i em fa recordar
de mi a la seva edat: s,ha autolesionat i exigeix millorar el seu estat
oposant-hi l,entrega de la vida. Jo hi poso tota la distancia, pero m,entrego a
aquest noi que pateix i somriu, i nomes pateix, i somriu. Tots som a la taula
del Xavier.
La taula
del Xavier era la taula més alegre, assertiva i atrevida amb diferència: si
haguéssim estat al segle d’Ovidi, sempre érem els reis del banquet, i no tan
pobre, que l’alicient de l’esmorzar no ens l’estafaven ni que s’acabés el món,
consistia en un succedani de cafè amb llet encara més deliciós que el cafè amb
llet, i tothom hi firmava d’entrada. El Lobo també hi seia, al principi, i
col·laborava amb la platxèria sempre, però quan discutíem Xavier i jo callava,
a l’igual que la Carla, una bella i discreta lesbiana que havia tingut un
espant lleu i estimava el poeta Ferrater. Amb aquesta informació has de notar
que jo en tenia per mil anys de platxèria i controvèrsia, Ferrater se suicidà,
realment se suicidà, i altres dades biogràfiques de tot ell i la seva família
les conec al detall, inclòs el cas que el va portar al rempell, ara secret de
nou, secret que obre les hèrnies i fa tuyts que es paguen amb presó. Ella li
era confident i puntal, però volia observar sobretot la meva ànima, jo sempre
la desviava sobre la del Xavi que era la que patia més, i arribava a punxar-me
la destra amb la forquilla agafada a l’esquerra, a l’estil de la pel·lícula de
Juliette Binoche i Alfred de Musset imitant la cara de dolor al fer-me sang,
expressió que també portava assajada en haver-la imaginat d’un alumne davant el
Ballart, antic professor de la UAB amb doctrina encara vàlida aleshores.
El nucli
de la queixa del Doctor Pere Ballart fou: si menjo pastís i m’embruto la roba,
per què la mama m’ha de netejar i posar roba neta? Això és totalment injust! Si
m’he fet sutzures a sobre i estic menjant nocilla, i doncs, que no fóra molt
més comprensible que jo mateix em trobés amb la diferència de matèries a la
boca i paladar, i la mare, inclús ajudant-me, vetllés per deixar resta
autèntica de la pastisseria al jersei, que pogués continuar la meva festa?
JURO EL
MÓN SENCER QUE, DESPRÉS DE VINTISET ANYS DE CURSAR LA RETÒRICA APLICADA AMB EL
PROFESSOR BALLART, I MEDITAR TRES SETMANES SEGUIDES, LA CONCLUSIÓ ERA AQUESTA I
NO ALTRA. A la tele els nens d’una escola cridaven build that wall!
El punt on
l’atenció especialitzada era un desastre, com sempre, en els aprenents, però ja
tocava, per descomptat, que fos així, uns mossos repipis tenien mania a les
baves de la taula, i, diré més. A la tercera sessió que el psiquiatre anomenat
psicòleg em va deixar sol amb aquelles Pepes, vaig marxar, després d’escalfar
deu bons minuts, cridant AIXÒ ÉS UN SEGREST! I tenia raó, donat que deia, jo
veritat. El veritablement humillant que els vaig fer a aquelles males putes que
miraven les seccions del meu lòbul prefrontal amb més bava que la que hi pot
haver a totes les taules de tots els col·legis era que havia emprat un canvi
radical d’angle i havia nat, realment, fora del seu domini a l’espai psíquic
exterior on no podien res amb mi, i el tancat era jo, HA.
De les
hores fabuloses amb la Laiona, ni mu. Si la gitaneta vol, la gitaneta dirà,
però hores d’ara em comunico, jo amb la gitaneta, i si sé que rep pressions,
inclús des de la tomba estaré posant-hi l’orella fins el dia que ella faci
noranta quatre anys, juro que cremo tota la meva obra, i així la salvo de fer
el mateix en qualsevol altre cas de vida o mort, jo això ho tinc més que
resolt, i no provoquis! Això no és un guant!
A la
quinta setmana em va donar per agafar les iaiones psicotiques i llegir-les les
mans a l,hora del pati, tot buscant la bonaventura. Dels meus coneixements
basics en quiromancia, de seguida vaig entendre molts matisos: la linia de la
vida, si neix en forma de xarxa complexa, te germans, per baix germanes, la de
l,amor pot quadrar rapidament en interseccions senzilles, i creus, vol dir que
son dones de pocs marits, la carrera, igual.
Portava
tres dies llegint les mans, cada vegada amb mes èxit, quan m,apareix el
Cristian, noi de dos metres vint, i alegrement es baixa els calçotets
exclamant: LLEGEIX AIXO!
Despres de
la visio portentosa del veritable navo, o enormitat d,un rave perfecte, no li
estalvio ni mitja lloança, i literalment lamento davant seu, que el meu cul ja
te amo, i que disfrutaria moltissim d,entatxonar dins seu la meravella del
Cristian.
Homosexual
total, tambe ho era, jo, alla, en un sentit mes tenebrosament criminal. Quan el
Jose em sobava massa, jo, agafava rapid l,actitud del Arropiero, un famosissim puto matagais de la historia negra
espanyola, que fou condemnat al garrot vil. Era un bèstia enorme amb sentiments
refinadissims, i al quarter de policia, detingut, demanava postres d,arrop
valencià amb un luxe de detall que desespera els seus carcellers, d,on el
sobrenom d,Arroper.
Doncs vaig
començar a imprecar contra els maricons d,una manera tan convincent que de
seguida vaig reunir un exercit de malalts homofobs. Passat el cabreig, ens
dissoliem.
Una tarda
amb el Jose, li faig rapid un gest d,agafar el cap com una pilota i trencar-lo
torçant. Ell compren de seguida: al pati seiem en angle i comencem a escalfar,
li acabo dient fill de puta i ve a fer-m,ho, el gest pactat. L,han d,aturar
entre tres. Encerta a clavar-me una punta de peu a les costelles. Passats deu
minuts, ens demanem perdo. Cap infermer ni cuidador no mira.
Somnis, ni
en busco, ni puta falta que fa, però una nit somio que El Gat Manel fa un
concert a Barcelona, només per a mi, i que jo hi sóc i me,l miro. El dia
següent, a la tele de la sala d,estar, a mig matí, fan un concert de l,Àlvaro
Soler seguit d,un altre de James. Jo em poso a cantar vivament UOOOO-HOOO HOY LUCHARE COMO UN ANIMAL,
ANIMAL, en mi bandera llevo el alma, marcada por mi calma, mi calma eres tú.
James va seguir amb Bartendre, el hit en concert a Eivissa del passat novembre.
Jo em vaig posar davant la Laiona i li començo a fer avinent l,argument del
videoclip de la cançó que sonava, i li faig: ell és un home formal, parla i
balla amb totes les noies del ball, arriba sol al bar, bartender, de fet,
significa literalment, AQUELL HOME QUE TANCA TOTS ELS BARS i conté una te
epentetica. l,epentesi significa posar una lletra que no té res a veure amb la
càrrega lexematica de la paraula, o sigui, ni bar ni ender tenen una te, per
naturalesa, però l,hi poses perquè sona millor, o sigui, facilites la virtut
articulatoria dels òrgans fonadors, fixa,t que a la morena li cau el penjoll de
baratillo i ell l,hi recull i l,hi dóna al final, i mira: marxa sol cap a casa,
tot un gentleman, vaig dir. La Laia havia dragat tot el discurs
i va esperar just el final per dir CÁLLATE. Llavors, la Cori corejar em sent
les cançons a ple pulmó, prohibeix la tele, i encara ens la mirem d,estranquis,
però el protocol queda establert: la televisió, a la sala d' estar, és permesa
mentre no faci música, la música està totalment prohibida.
La ineptitud
del doctor Pombo feia que la meva mútua preguntes amb insistència què passava,
i ell ho interpretes com que hi havia pressa, i va arribar a proposar el meu
trasllat a barcelona, fent esdevenir el meu estat de confusió, total i
angoixosament irremissible. Pombo necessitava una coartada per justificar el
diagnòstic, equivocat com sempre. va arribar a afirmar, en el full de l,alta,
que patia accessos de megalomania, el molt gilipolles, com si jo fos Hitler en
persona o un cap d,estat per poder patir megalomania!
Sí que no
m,importava gens de dir, davant els metges, del meu domini de les voluntats
universals i les energies, i ho entenien així. un dia vaig afegir que
mirant-los i aclucant els ulls ja estava enviant un email a Silicon Valley, fet
que tecnologicament és més que possible, i el crec.
A la
dotzena setmana jo ja havia perdut l’oremus, el meu marit cada matinada, mitja
hora bona abans que els infermers ens cridessin a tots a llevar, m,enviava, per
telequinessia, una rampa irressistible a tota l,extremitat dreta i em feia
escruixir tot el mati d,un dolor insuportable, jo ja podia tirar el raig de la
dutxa, rebullent, directament al panxell, que amb prou feines enganyava el
suplici, i m’encomanava al meu sant mentor Cubells perdonant-lo en la fantasia,
i no vaig tenir més remei que dir-ho com sempre que discrepo: dormint sense
límit, i va resultar: tothom, en veure que m’oblidava de fumar tot el dia per
dormir en una cadira com un sòc, va entendre que era hora de l’alta. Des
d’aleshores tinc una desviació psíquica, i és que cada cop que m’apunta una
pistola en tot el get badallo i em poso a dormir.
Molt poc
abans de marxar, els infermers, al menjador exterior, em van servir les meves
croquetes mateixes deixades de feia just un any abans i congelades des
d,aleshores, i m,ho van significar notant que aquell dia jo tenia un menú, a
sopar, diferent a la resta. La nit sencera vaig estar inflant la panxa com un
gat valldoreixenc enverinat, i al cap de dotze hores, diarrea, fins a quarts de
cinc de la tarda. Superar la prova, segons crec, va valer la renovacio de tot
el mobiliari obsolet per un de més còmode, i m,ho van ensenyar mentre marxava.
Ho estaven reinstal.lant tot.
Vaig voler
recuperar una novel.la escrita feia un any a infermeria, en un altre ingres
meu, pero la Dolors se la va prendre a casa i em va deixar sense, era on millor
parlava d,estratagemes del meu col.lega de la carrera i altres coses que passen
per capellans de poble.
Què diré
de la Montserrat, i del seu fill catxes, catalaníssim i quadrat que patia com
una donzella amb ajut de l’àvia, no menteixo, pastada a la meva àvia Pilar?
Vaig trencar tots els protocols per fer uns petons i cortesies a tota la
família seva un minut al pati de visites i no van passar dotze hores, ja era
fora. Amb ella converses del de debò, amb ella, cada cop que els espallufis es passaven de voltes, ens
secessionavem al banc del corredor i els avaluàvem seriosament en un simulacre
de claustre, i el trofeu era poder veure La
Riera enlloc de l’omnímodament totpoderós Vecinitas Cacaritas de Telefive.
Que diré
de la soca dels grans deliris, present sempre al pati de la tarda, restes d’un
lladoner bord on qui hi pujava havia de llargar alguna mentida profètica
enorme, què diré de l’acte de llençar un paquet de manitou rosa més enllà de la tanca d’aquest pati i cantar tots Libre, como el sol cuando amanece yo soy
libre...(?)
Què he
d’esmentar de les magnífiques pedres del Christian, ja en record de tot el
poble tarragoní per a dolça son meva, recollides amb la falda de la seva
samarreta de Sepultura i vingudes a
tirar precisament en el moment que se m’acut taral·lejar, a la briseta fresca
que va aparèixer de seguida en metonímia incessant, Grace Kelly de l’Assiri Mika?
Cal fer
lectures profundes, cal dir com m’estima tot el poble global del món planetari
a la vegada i treballo incansablement per satisfer literàriament i espectacular
tots els seus delers entretinguts? Vaig arribar a pactar el meu assassinat amb
el Jose per poder-li dir tranquil·lament Joputa
que era l’únic que jurà a la seva tieta moribunda que no es deixaria dir ni que
es fonguessin els pols i els colurs se gelessin, vaig pactar el robatori del
meu propi cadàver amb el gitano Gabarri, quan, de cop i sobte el posen a dormir
a l,habitacio contígua al fons del passadís, on era jo el darrer mes, i donava
la impressio d,estar deixat de la mà de Déu, però quan em queixava, venien, un
dia, a les tres de la matinada, el Jeroni, prim i blanc, pintat de sutge als
ulls, jo cridant-li que volia canviar de facultatiu, si volia que vinguessin
només havia de deixar premuda tota l,estona llarga la cadena del vàter, i feia
un soroll de diluvi que passava per alt als interns de les habitacions
contigues, doncs el gitano se,m planta els migdies, a l,hora de la siesta i
posant les mans en actitud religiosa i amb veu continguda i actitud de
contriccio seriosa em comunica un problema mentre jo estic estirat al llit i no
sé si em vol violar o què coi, i li prometo llibres, després lligo i caps, jo,
davant el cadàver del meu mentor Cabells vaig ostentar la mateixa actitud, i
per tant vaig deduir positivament que estàvem emparaulant el meu cadàver, això
sí el fem passar d’estranquis dels mormons que els l,he promès abans. els
gitanos saben l,ofici i passaran abans, segur. vaig masturbar-me cada cop que
em rotava sense rebre visites, vaig embocar-me el paquet del Sergi manta
vegades simulant una relliscada i el vaig renyar perquè havia d’aprendre que,
quan no s’entén el que els contertulians diuen a la televisió s’ha de dir,
clarament, SACATE LA POLLA DE LA BOCA! Amb el Sergi petons dolcíssims que
deixen una impressió de raïm pur a l’entrant del paladar durant hores!
La
prescripcio facultativa va prohibir sense solució de continuïtat la pràctica de
la poesia per part de la meva persona. Em vaig començar a plantejar l,ús
d,heteronims.
I ves, en
fi, vaig ballar: ballar, sempre valsos, amb la gitana grossa, amb el Sergi, amb
els cuidadors i les infermeres, jo volava, i en sé, de ballar valsos, he tingut
bona escola, fotem!
Val a dir
que la dosi d’antipsicòtic quan vaig arribar a l’alta triplicava just la màxima
que havia pres en el brot més agressiu de la meva vida, ja fa algo més de vint
anys, aquest descuit l’he de registrar per força donat que, es l’únic punt on
no m’equivoco i n’estic segur si esmento la meva impressió personal que els
facultatius es van deixar portar per l’emoció i ni tan sols van consultar una
orientació de la farmacèutica sobre la posologia recomanable del fàrmac. Tot
perdonat, un mes de bavejar com un idiota, posant les forces en els moments
públics que calia mostrar-me curat, una afaitada de James al veure que tornava
a les bromes enormes i alegres, dues enculades, mitja catixrul·lada meva amb la
rèplica autèntica del penis gomós i calentó del Natxo Vidal, i a continuar.
Per
dir-ho,,,,
Fi.
I encara, un cop cada dia i cada nit,
recordo als dos anyets l’àvia Pilar Llagostera i Gallardo, Gran Senyora de
Barcelona al seu temps, després de la seva única mostra de gest veritablement
afectuós, una senzilla i suficient pressió a la meva mà dreta amb la seva
Esquerra, agafar-me del bracet pel pas d’entrada al poble, aleshores sense
vallar, sobre un barranc de vint metres, adoctrinant-me en el caminar elegant,
i reso sempre un parenostre i tres rosaris complets dos cops al dia, dos a la
nit.
EPÍLEG: EL DELATOR
Tan plàcid m,estava en una
nit de lluna al meu loft tot preguntant-me per què Déu m,ha fet maricon altra
vegada, una de tantes que a les tres no he pegat ull, i amb una coca-cola a la
ma, dibuixava rapsòdies hongareses quan va trucar la Productora, que es com es
diu la txatxa que em baixa les escombraries.
—Pau, hem de parlar, en
sèrio.
Vaig desaparèixer enmig de
la nit, i la sort va ser l,expenedora de l,estació de ferrocarril que no havia
exhaurit el vat seixanta. En quinze minuts de footing em vaig plantar al portal
nou, just davant la cossetània que és on la tinc malvivint, la pobra, la
Productora, i criant, fill rere fill, dels seus i dels altres i passo sense
trucar.
Tots els nens, tots eren
nens, dormien. Un silenci sepulcral a la saleta. El Tresvintiquatre engegat i
la Judit parlant sense veu amb cara seriosa, de cop, la mà a l,espatlla:
—PAU, ENS HAN DESCOBERT.
—Beu, Productora—jo li faig:
Tens fam?
—Al gra, Pau: estic segura
del que ha hagut de passar, o sigui que escolta,m. La Rita va amorrar-se al
Tampó i va fotre un cop a l,ampolla de genotergente verda, i tu la vas tirar a
l,orgànica, com sempre fas, donat que era diumenge, i ai pau, un desastre!—
Jo vaig fer una cara
d,incrèdul atrapat en acte coital i començo a cridar: QUÈ, QUÈ!
I ella entoma la botella de
plàstic i diu: MIRA PAU, MIRA QUÈ POSA.
S,hi podia llegir, estampat
en tinta lila, Pau Bonvehí Vehils,
advocat i procurador, passeig de l,estacio quaranta, sisè segona, valls 43800
tgn catalunya spain ppcc. Vaig quedar blanc.
Al punt reacciono:
EL PRIMER QUE HEM DE FER,
produc, és preservar la identitat de Rita. És una menor i a més deuria anar
borratxa d,orxata de l,espart. D,acord?
Va fer que sí.
I ara, beu tres glops, i
diga,m, qui t,ha portat açò ací?
La Shakira de la Carme—Balbeja.
Us han vist?
No crec, la lluna ha estat
tot el temps darrere el local de la colla vells dels xiquets de valls i
l,enllumenat de l,ajuntament no funciona en zona pobra.
Bé. Quin xampú gastes?
Porta,l ràpid, no cal que el buidis. I treu la plomilla del pare, aquella que
et vaig regalar l,aniversari del dia que li vam fer el primer enterrament i va
resultar ser un jefassu del cenei.
Ahsi.
Tens tinta?
La cara d,orangutana que
posà parlava sola. Jo dic, esperem, i diguem coses tètriques, els teus nens es
cagaran, i rebaixant la merda amb lleixiu tindrem tinta. Aixi vam fer, aixi va
passar, i amb lletra de pal, estampo, linia per línia:
PRODUCTORA BONVEHI VEHILS,
PERFORMANCES REALS I ANTISISTEMA PASSEIG DE L,ESTACIO QARANTA, SISE SEGONA
ALCOVER, REUS PPCC.
Dem el pot, necessites sexe?
Mmno.
Arros, sucre, pa, bollos?
No Pau ja estic tranquil.la,
Doncs a reveure.
Aquell dia vaig poder
masturbar-me com sempre abans de l,alba. Dutxa i a treballar, com sempre.
Valls, divendres 11/8/17, 12.30h
PM
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Digues l,orangutanada que et vingui de gust, i no em parteixo en set mil milions pero arribaré a dir algo, no pateixis!