Jo sóc Pau Bielsa i Mialet.,.
Jo sóc en Pau Bielsa i MIalet. El meu avi Pere em mirava sempre des de l'edifici e la mònix posant cares de dinar de duro quan passava els capvespres de cada dissabte pel poble, davant seu, i preparava la visita el dia següent al més aviat possible del bon mig matí orientat a l'entrpà de formatge de barra, a ca l'onclo Mialet, carrer dels metges dinou, amb aquella porta de vímet irrompible que em demanà Jordi com obria sense espantar, doncs era imprevisible, des d'aquelles escaletes tan liroies no preveure una bufetada per a un nen de set anys i poc.
Al dibuixar el meu avi Pere Mialet quan comptava l'aniversari dels meus set primers anys d'edat al planeta la mare em va suggerir que dibuixés la família, i no hi va fer intercedir la mestra ni cap res, bo i suggerint, pensa en l'avi.
Jo recordava una merda plàstica de dibuixos hoalndesos i el vaig fer amb barba blanca totalment verical, una mica seriós i dret com un pal com jo vull ser, mama, li vaig dir.
Al veure aquell correu exprés l'avi Pere MIalet i Rabadà va exclamar, en el pensament, AQUEST NEN VOL TOTA LA VIRTUT! i morí ofegat per el seu propi gest que em dirien una dent al mossegar una oliva l'any seixanta-vuit.
Corria el vuitanta-dos i la mare em va manar a plàstics cano, al costat de la carnisseria, allà on vivíem a Roger de Flor cinc-cents vint-i-u, i em va deixar setanta-cinc pessetes per a retoladors. El millor era el f´cusia, i torlant una mica em va dir són vint-i-cinc pessetes.
Al tornar el canvi a la mare em va somriure com ella sola i vas dir, encara en podies comprar un altre, Pau! Jo vaig fer-li una ganyotaina comenciploroseta i em va perdonar. Recordes, mare?
PAU, A LA POSTGUERRA, QUAN JO VAIG NÉXIER, NO ENS DONAVEN PLÀSTIC, PER MENJAR...
Al dibuixar el meu avi Pere Mialet quan comptava l'aniversari dels meus set primers anys d'edat al planeta la mare em va suggerir que dibuixés la família, i no hi va fer intercedir la mestra ni cap res, bo i suggerint, pensa en l'avi.
Jo recordava una merda plàstica de dibuixos hoalndesos i el vaig fer amb barba blanca totalment verical, una mica seriós i dret com un pal com jo vull ser, mama, li vaig dir.
Al veure aquell correu exprés l'avi Pere MIalet i Rabadà va exclamar, en el pensament, AQUEST NEN VOL TOTA LA VIRTUT! i morí ofegat per el seu propi gest que em dirien una dent al mossegar una oliva l'any seixanta-vuit.
Corria el vuitanta-dos i la mare em va manar a plàstics cano, al costat de la carnisseria, allà on vivíem a Roger de Flor cinc-cents vint-i-u, i em va deixar setanta-cinc pessetes per a retoladors. El millor era el f´cusia, i torlant una mica em va dir són vint-i-cinc pessetes.
Al tornar el canvi a la mare em va somriure com ella sola i vas dir, encara en podies comprar un altre, Pau! Jo vaig fer-li una ganyotaina comenciploroseta i em va perdonar. Recordes, mare?
PAU, A LA POSTGUERRA, QUAN JO VAIG NÉXIER, NO ENS DONAVEN PLÀSTIC, PER MENJAR...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Digues l,orangutanada que et vingui de gust, i no em parteixo en set mil milions pero arribaré a dir algo, no pateixis!