regal de cumple
Jo era aquell qui tenia una Fe Filològica insubornable, quasi sacerdotal i en to de guitza de purasang criticava tot l'organigrama de la ciència virtual.
les meves COSSES eren magnífiques. des d'aquest poemari en Pau i n'Esperança hem gotjat de ben bé tres lustres de llibertat, dins prosperitats i malvestats, fets pel qual no som mai prou agraïts al nostre DÉU RESOLUT, i fem així:
Pau Bielsa Mialet EIXARMS RUTINARIS a Valls, del 24
/7/9 al 9/11/9
a
Quecs, llot on loteria té mà, mudaria quiet l’inici, posta divina.
Continguts
ENDREÇA: CANÇÓ DEL BOLETAIRE MATERN
CANÇÓ DEL MARINER
ANTIC
A Carles
Duarte
qui curavit
La llum
més tènue del matí fa mal
als ulls quan hom ha seguit la llum
més tènue de la nit i no s'ha esbalçat.
Llavors és quan plora el mariner
l'espant de viure pel que ha viscut
ara bé dementre les mans hàbils
refan la ruta piadosa en intenció
de bon port favorable que els vents precinta
I diu així: <<¿Consta, aiai, vers Qui,
el qui sóc ara a la plana immensa
i a quin braç bellament tatuat
sense dolor ploraré no haver mai pare?
I d'aquell que diuen universal no més
saber-ne que el nom i quelcom
de com es capté i ens dirigeix la vida?
Però des que el voler trià nàufragues
Sirtes, prou que vàrem saber què esperar.
L'error no dol pas haver encetat
quan els treballs infinits que comporta
ocupen el dia i la nit dels meus dies i nits.
El qui exulta de trepitjar l’afligit
I basa la
seva salut en esclafar el cos
D’altri,
massa sovint se’n surt
roman
aplaudit davant els congèneres
I de tant
en tant, mentre exulta
I més
enfureix la rabior de sentir crecs
sota els
peus a mida que calciga
Insistent,
ni se n’adona: l’afligit
S’ha
dreçat en joia alegre de viure
I ell
sols trepitja taulons d’un pis
Setè estintolat
amb prou feines d’on és
Al
fonament, i la dissort finalment arrauxa
Sota el
miserable a qui no ret
Ocasió ni
espai de plor. L’enderroc
D’un
pervers com aquest deix perplex
El
restant de congèneres tret d’un.
Un que
sap, un que calla,
Un que
dol la pèrdua en somnis
Volàtils
i de dia s’obliga a ignorar-la
I a
seguir, i a seguir seguint
Per la
carrera triada el bon port
Del qual
massa cops una sola notícia
Flameja i
titil·la cor endins
No se’n
sap gaire on, hi és.
Oh Déu!
Cal perdre amics i enemics
per
mantenir-se, només mantenir-se
En el
determini que la primera pell
és la meva
pròpia? Que des que saben
els ulls
que no else serà dades
més llums
que les que tendeix,
bé les
que mentre tendeix,
L’home no
comercia l’alè,
I
estimats i odiats
Sucumbeixen
d’un intent atroç
Que ell
s’entesta a prohibir-los?
Però al
món no resideix terme
De les
tedioses fadigues sinó
Simplement
els seus atzars discontinus>>.
Diu, al punt que els ulls esborren
la imatge pareguda d'un port, plorosos,
però tampoc no l'eviten, si de cas aquest
fos realment una estada estable
i no pas una altra il·lusió entre blau i blau.
CANÇÓ DEL PAGÈS
MOSSÀRAB
<<Poc
et plaurà que em desitges i no et vull
Ah
estimat! I després de seduir-te
un
vigilar nit i dia la flor de tu
ara vaja
de mi! deixar el fruit
en el seu
pes exacte ser convit
per a
paràsits naturals que dominen
l’arbre
quan és a l’any més bonic.
Precisament.
Un altre fat em crida urgent
tal com
si les mínimes postres
aleshores
que tot s’ha perdut
la resta,
són un enciam cada vespre.
La moral
ha bandejat l’amor.
I en
l’any que ve qui pot pensar,
Estimat,
quan t’ha perdut en aquest?
Com un
jove ha vist un jove cada dia
fins que
el gest el fa adonar-se que l’ha vist
i si
l’amor creix en càlida flama
i
comparteixen taula i llit riuran
mentre
juguen a besar el darrer bes
tot
contemplant qui fou primer
a tenir
ulls per a l’Estimat
i
refilaran dates antigues
fins a
fer-se del silenci
i
d’aquell terme abans del qual
no hi fou
res, semblant morir
cada
vesprada en felicitat
i cada
matí ser abressolats
per la
mare, el pare i la casa
tot junt
per un en el cor de l’un.
La
partença dolorosa fes llavors
el plor
en hora d’anar a trescar
i mai
plor no hagués estat tan dolç
en tastar
la perspectiva d’un nou vespre
entrellaçat.
I l’aspra calidesa
ressolada
de la pell compartida
amb
l’Estimat fluctuï redundant
tot el
dia en la pell estimada
la qual
estima mentre fa el dia.
I tot
allò que s’estima li somrigui
i mostrés
a cad’hora la veritat
que el
poble humà es resol en macor
i en pau
sense conflicte
per ser
feliç, que dolenteria no hi ha
que
s’aguanti a la terra per existir.
I llavors
que el dia arribava a la fi
contar-se
meravelles transparents
facecioses,
obra i motiu de vida
per a
créixer i coronar-la en abraçades.
Com amb
tot presseguer, niu
casual de
muricecs malastrucs
quan a
casa falta teulada, a rei corona,
cirera a
pastís i comiat a la lletra
o es
deixa estar i hom arruïna
tota la
seva vida del tot
o bé
accepta que el treball
multiplica
a l’infinit
posant
lona, fregant terra,
mantenint
la cadira que el manté
i el tron
estable i cuinant
sense
cessar meravella de dolços de colors
redirigint
a cad’hora el missatge,
l’Insistent
tot’hora no perd
cad’hora
no perd l’Insistent
i
consisteix la seva obra en fer-se
i
s’apariona en la constància treballosa
d’aparionar-se
al temps
que manca recer.
Un déu el
diré jo feliç per sempre
qui
arriba a acomplir tal obra
i si era
un home qui hi posà moral
bé creure
podem, a manera antiga,
que el
seu pit i mans ocupà el numen.
Defraudes
el fruit cada any, Estimat,
però
espero pel que ets: no portes engany.>>
Diu tal
el pagès al seu millor préssec
promesa
insatisfeta d’un portent
a taula
que haurà d’esperar
com
tantes altres, com massa altres vegades
i ja fa
anys i panys resolgué
que no
tocaria mai l’arbre.
CANÇÓ D’UN
MER COMPTABLE
a Lluís Serra ‘Llullu’
I.M.
De la cambra del tresor
brotà una cançó divina
arribant a oïda i llavis
simultanis
d’un mer comptable que la
reconegué
fent d’aquesta manera:
<<Per a mon pare
no sé res de què volia dir
tal nom
en ser jo infant i anar
creixent.
Sigui com sigui, deu ser el
mateix
ara per a mi, crec que poc
altra cosa.
Des del meu confinament de
cos
i destí volgut emeto un
crit
amb tots les paraules ben
articulades
que reclama socors als
propers
i no són pocs: elles saben
i ells
que estic en necessitat
d’un afecte
i segueix cadascú anant per
ell
a endolcir-se rebutjant
oure el dolgut.
I no comprenen, ni dit amb
exactitud
i sense deixar-se lletra,
tot dret,
que merament acompanyar el
dolgut
els fa força automàtica per
llevar-se
el propi dol i capacitat
d’un benefici concret del
qual ni s’adonen
mentre sembla ser que sí
que viuen.
Ells hi perden i tampoc no
són feliços.
L’oportunitat i la ganga
qui refusa
mereix en la mateixa mesura
d’aquesta
la seva pròpia tristesa en
endavant.
Diguem-ho clar: fer passar
el darrer davant
realitza el cel en terra
per a dos a l’acte,
I és aquell temps cedit
espai d’or
i aquell espai dignificat
és temps de plata
de llei massissos i
benaurança.
Jo no sé què provoca bé
desig
bé sigui un hàbit davant el
qual ni s’ofenen
triar vegada rere vegada la
pressa
d’un triomf major sobre
l’endarrerit
si més no major que
l’abatiment
del seu propi endarreriment
en un record d’històries i
recances.
Mirar enrere pot ser
desastrós
si el ritme porta progrés
de lloc al cos
més aviat ho anomenaria
vici
quan hi ha poca feina
potser
però si Aquil·les no vencé
mai la tortuga
amb qui van dir que podia
haver fet curses
no serà mai sinó perquè no
va ser
i en el cas que hagués
estat això
qui imagina ridícul l’heroi
al punt
de commemorar tal sort de
triomf?
Esbufego. Commmemoren tals
triomfs
sobre mi els necessitats i
requerits.
Recances del passat vés a
saber quin,
odis somorts de qualque
porta que se’ls tancà
agressivitat que poc se’ls
avé a no existir
i en fi, un pur mite de
prohibició violent,
és capaç tot i no haver
consistència
de velar una cataracta a la
vista
fins i tot del més amic,
fins i tot,
procurant una escalfor mal
calibrada
que la veritat indica
infernal.
Actuar altrament un sol cop
els daria
doble cel, i de primer el
cel de ser-hi,
de segon el de poder-hi
tornar
tan bon punt ho
desitgessin.
Ells, no jo, ells hi
perden, no jo, no jo.>>
Acabà doncs el mer
comptable
just a temps de tornar
rere la reixa de la seva
guixeta
allà on li és degut tot el
seu temps.
CANÇÓ DE L’ANTIC POETA
Brolla fort amunt un
poema que no és càntic de cop
i al qui n’ha fet el
compàs se’l té
en el nom, i no se’l
deixa, de pare del poble
l’únic a qui s’obre la
porta del cel
sap afirmar el seu cos en
identitat
a tota l’extensió del món
sencer
<<Temible>>
fa: <<La temerosa temeritat
em porta de ser Déu
davant reis
i rei davant pares,
i pare
per a tota la resta del
poble.
M’afiguro talment que pot
haver-hi Déu pare
Qui recorda a qui
l’oblida que existeix
fent-lo ser exacte a Si i
que lluu
amb llum del Propi un
mortal,
no sé: potser me’n
dec haver rigut
bé dec haver ofès el més
gran numen
Retorna al teu corn i
gira, gira, món!
Només tinc fe que
m’empaiti
menys estona que avui el
demà
en calcular com soparé
l’endemà.
Retorna al teu corn i
gira, gira, món!
Només crec, si crec, en
la gola que exigeix.
Retorna al teu corn i
gira, gira, món!
Com es pot ser tan
pervertit de dir
ric el poeta i deixa-lo
dejú?
Cap lloança no alimenta
el qui fa el seu fat
i li toca procurar com un
falsari pel plat.
Retorna al teu corn i
gira, gira, món!
Déu o la Cosa em posa en
plet pel plat sempre.
La feina i el fet és un
fat acceptable.
La resta també, si sóc
mestre del món.
Retorna al teu corn i
gira, gira, món!
Ara bé, aquella sarsuela
de peix i marisc
de cap gegantí de
merament mero
i sípia petarrellejant a
la boca
regal inesperat d’un
hoste
hoste, qui rarament en
llegir-me
llegia l’escrit, hoste,
qui rarament
en tractar-me em tractava
a mi.
Retorna al teu corn i
gira, gira, món!
Sempre els records
agradables allarguen
al cor els batecs enllà.
Ja has tornat al teu
corn, ja has girat, mira, món.>>
Fa. Al punt que ha
rebobinat
el seu propi setè papir
mentre crema el sol al
cel
se solaça consirant la
becaina.
CANÇÓ DEL BONIC FUTBOLISTA
Grandiosament
benaurat i cent cops feliç
dic el qui frueix el seu
bo sense adonar-se’n
com fa, si fa <<Si
enlloc la guerra existeix
és aquí on la passivitat
es trucida
i l’acció puja a la
cresta del cel.
On és desastre patir
l’ull al clatell
i l’única sortida
possible és emprar-lo
i amb tal vista espantar
tot.
Des de l’herba encrespada
del camp
als cabells de punta a la
darrera graderia
de l’espectador angoixat
i, tant se val si d’amor
o d’odi,
no else sóc indiferent a
cap.
Com els castellans saben
la seva sort ha depès
d’un atzar
insòlit, inexplicable
per tal com el tarannà
genocida cap poble
no ha mantingut més de
tres lustres,
i aquest veí ja hi porta
mil anys quasi.
Jo dono llibertat al meu
poble,
l’estat català existeix
sobre la gespa.
El món respecta un país
per la seva bota.
Uneixo voluntats.
Per mi amor
suavitza
nervis i males
conductes a noies i nois,
pel que faig, un país
existeix
i segueix no morint amb
un nou motiu de viure.
I any rere any sumo
diferències sagnants
que en córrer a l’encalç
l’enemic duplica.
Si hi ha Déu que impedeix
desaparèixer el vençut,
a aquest darem totes les
nostres victòries.>>
I acaba la dutxa
i se’n va a menjar
polos amb els amics.
CANÇÓ DEL POBRE HOME
<<Els clàssics són
plens de dites útils
raonable és admetre i
bonic
I quan qualcú té el
llibre angular
a partir del qual tot es
pot glossar
tinc resposta per a tot
raonable.
Cada dia hem de plorar
una mica per la pèrdua
d’aquest autor
¿Coneixeu
Teognis de Mègara? ¿Com pot ser que no coneixeu Teognis de Mègara?
Si
em ve un home de l'amàzones i em diu
que
ha tingut un contacte amb els déus
i
s'ha fet xaman doncs li diré "ah, fantàstic",
però
si em ve algú de vosaltres llavors
em
posaré en contacte amb la vostra família
i
els hi recomanaré un psicòleg.
Els
aedes feien servir paraules
que
segurament ni ells mateixos entenien
Només
hi ha tres coses que són una:
la
mare, la filologia i el partit.
¿Coneixeu
Arquíloc de Paros? ¿Com pot ser que no coneixeu Arquíloc de Paros?
A
mi això que diuen als aeoroports
de
vols domèstics, em recorda a les mosques
que
volen al meu menjador. és que hi ha
traccions
fetes amb potes de bou.
No
ser filòleg és assegurar-se
la
felicitat, sempre estas: uyyy
mira
que han dit aquí o allà
Jo
sóc molt bèstia amb això,
però
als qui roben llibres
de
la biblioteca sel's hauria de reeducar
amablement,
i si no, al gulag.
¿Coneixeu
Semònides d’Amorgos? ¿Com pot ser que no coneixeu Semònides d’Amorgos?
Els erudits diuen
grans veritats.
Només
hi ha dues coses que no suporto
del
socialisme: les masses i l'art realista.
Aquesta
arrel sí que no es vella amiga nostra.
I
aixó significa "fer l'amor d'amagat",
que
és com s'ha de fer, ¿no?
Quan
un grec regalava un codony
a
la seva amant és que volia amor immediat.
Les
festes de Dionís en l'antiga Grècia
era
com un saturday night,
totes
les societats ho necessiten
Oh
Paris, vós, aquell playboy inútil i covard,
la
meva memòria visual és pèssima, si veieu
que
ens creuem pels passadissos i no us saludo
no
és que no us estimi amb tota la meva ànima,
sinó
que no recordo la vostra cara.
¿Coneixeu
Alcmà de Sardes? ¿Com pot ser que no coneixeu Alcmà de Sardes?
Cada nova generació té
dret a rellegir els clàssics
gran veritat entre les
grans com totes
ja s’ha dit, i ben
sàviament. Aquest és un tipus de metre
que
els tartamuts odiem: el tetràmetre trocaic catalèctic.
¿Coneixeu
Anacreont de Teos? ¿Com pot ser que no coneixeu Anacreont de Teos?
El
viatge a través del temps és impossible
senzillament
perquè no ens han visitat turistes del futur.
Aquesta
arrel és una vella amiga nostra
d'aquí
també ve la marca de l'imperfet
en
llatí, -ba... però bé... això ja és massa.
Un
dia estava Ramón del Valle-Inclán
en
una manifestació amb la seva barba,
allà
ficat enmig
i
li va venir el cap de la polícia, un home culte
i
li va dir: "Pero don Ramón, ¿qué
hace usted
aquí a sus años?"
A la qual cosa Valle-Inclán va respondre:
"¡A ver! ¿quién es usted
para dirigirme la palabra? Dígame
los dialectos del griego."
Als
bojos se'ls ha de seguir el corrent
perquè
sinó es tornen agressius.>>
Deia I plegà el llibre
poc a poc en sentir
trucar
a la porta d’un despatx
seu, assegut a la seva
butaca
el catedràtic
barbablanc i capgris.
CANÇÓ DE
L’ASCETA URBÀ
Un Raig de gel sobre el cafè fluix
i pacíficament en pau i pausa comença
en Pau: <<rutina, oh sinònim de l’Abisme
per als massa cremats que ja mai més no consiren
els capvespres ni els estels matiners
lloada sia sempre la tercera lluïssa!
Arribar a la tarda, segons el costum
establert, a casa, besar el cos
d’un marit sabut de manera sabuda
i com enyoro les paraules de costum
que no han vibrat en ningú per mi
a flor de pell i n’omplo
l’oïda i l’esperit a cabassos
del fruit que saben saber-se als qui m’estimo
ja és prou però si en el cas esmentat
abans, rutina fos idèntica a si,
el gran bé de la seguretat ens abraça.
I ja és hora, i sofia trista sapiència
socorre el dolgut dos anys abans de casar-hi
i es deix tastar en secret i no és gitana
i admetrà en dos anys dur un clavell
al vestit de núvia càndid.
Massa saber no pot ser bo tret que d’un mateix sia.
El primer cop que vaig córrer dos anys envant
un gran pànic va socórrer l’afligit
i gran pànic anuncià l’escomesa
per la qual em comporto com si sabés
i alhora sé per tal com hi sóc jo.>>
Diu i es dóna deu minuts
per dur-se el mitjó al peu i la sabata
alçar-se poc a poc del sofà i anar
a cobrar la loteria i fer-ne al Pati.
CANÇÓ DE
L’ENAMORAT VALLENC
<<No paris, grillet, d’esmentar
la nit grata d’octubre
ni de filar-la de cap a cap.
Tot el dia fantasies de mordacitat serpentina
quan em descuido m’ocupen
i tu ets de flors, grillet, de flors
i de rosada del camp quan no promet gebre.
I tals promeses són pèssimes, cantes
al nuvolet quin sigui que fos
i a la clariana i al sol injust
i a la pluja aclaridora.
Cada dia hi són tots, cap cas ni cabal
també hi ets tu cada nit, tu sol
grillet nét del d’agost i fill
potser del qui cantà setembre
sol arran la finestra vallenca.
Parles de flors parlars de tots colors.>>
Tal sentia endins sense paraula
mentre en pau becainejava
idèntica a l’eternitat un dia lleguda.
Fart de silurs i crancs vermells a l’Ebre
passa a l’acció l’ecòleg català
mentre n’enxarpa fa :
“Què us heu cregut,
a mala mort he de
donar-vos ja
estranys i destructors
d’aquesta fauna!
Veníeu convidats en
barques amigues
goig de
piscifactors, biòlegs i gent
amb les vostres maneres
de meravella rarisonant
conqueríeu els nostres
tret de quan hi posàvem
un però a la frase: llavors
us abrandàveu cada cop
més forts
començant per dir-nos que
us havíem d’agrair
el futur del riu, amb
vosaltres, assegurat de vida
continuant per no voler
quedar-vos quiets
i acabant per
reclamar tots els drets naturals
dels peixos, pocs, d’ací,
que torturàveu de fet i
gest
i de paraula tot
procurant-ne la mort.
El carro de la bassa és
primer per als forans
encara queda aquest dret
als catalans.”
Tal diu l’ecòleg català
i deixa per demà, sempre
demà
la tasca de seguir amb el
seu sedàs.
CANÇÓ DEL CRÀPULA CAST
Sota el txumba txumba
discotequer després
de treure el sopar i
mitja garrafa de whisqui
n’Albert se sent bé
per fer un SMS, ara
l’estómac reposa per a
encabir-ne més i fa:
<<Dolç amic meu si
voleu
recordar el somriure dels
arbrells enartats a primavera
amb cent branques felices
mireu-me,
jo us corresponc i sabeu
com coincidir-me
en la paraula justa i
tremolosa d’amor.
Jo no pas jamai vos
jaquiré oh Pau de mi,
ni per la maragda en ple
de la terra vermella
ni per l’or de l’or ni
l’argent
que mai no promet
renovellar la nit
en mi sou nou,
novell i net
per a esperar l’any
més bonic ja fet.
Sé la negror de ma tofa I
els ulls us guia
contra mareig de la
ràpida voluntat
i el tràfec urbà, sé, use
sóc dolç repòs
i en això toca un deure
immens d’amistat
imarcesible, jo sóc en
vostra lletra
precisament aquell qui
mai no sé reveure
i certament sóc, i
sóc bell i mereixedor de flors,
mai, si hagués pensat. Us
deixo
el passeig en el silenci
del clar de lluna bruna em crida
sigui jo en vós qui en
pau en mi sou, adéu.>>
Prem el botó, ja està,
enviat,
un somni més grat que
aquells,
per a en Pau, que
malsoneja despert
fa el crit de més
garrafons
i balla, i balla i
escup.
ENDREÇA: CANÇÓ DEL BOLETAIRE MATERN
<<He après en la
pau del ventre matern
diria qui em vegés saber
de bosc
i de bolets, i els dijous
i les tardes diumengejades
amb el caiato eren un
exercici simple
i afegit. Recordo i
recordaré sempre
el bé comú que practico
lluny i prop de l’humà
en mi per a favor i equip
ben acordat.
I allà on ni massa
espesseja ni massa clareja el bosc
és camí per a mi entre
rengleres d’alzinars
que encara no existia
Plató quan algú va aprende això
de disseminar,
anomenar-lo Déu fóra exacte
per a tal mà tal com ho
anava endreçant.
Ara bé reordo temps
arremolinats
llavors que totes les
mans amigues
van repartir-se per
endavant la llenya
del pi de Formentor i Déu
els vetà el fruit
que ja feien al sac
lligat com blat,
se m’assembla això a
tants cops i vegades
vista la noia presta a
fugir de caramel al punt
segons els sentits
resultaven haver fantasiat
I segons el model
contradit d’un home
pels fruits era
pertinaç a tornar-hi.
Dolços dolors! No
pas per als amics
a qui jo sé quina herba
escau
llavors que un vespre
negrot de pluja
ventosa a novembre,
gèlida pluja, em truqui
un d’ells a la porta
pregant un gram de la salut
que de mi enyorin.
La cicuta rebaixada amb
espores
de pet de llop, tot
guisat amb carn de bèstia sangosa,
i amanit d’ortigues i oli
de llinosa
veuré, el temps dirà, si
caldrà
dissimular gaire el plat
perquè el mengin de grat
i petin a l’infern
agraïts al botxí.
Cadascú per a si fa la pròpia
cuina possible
entre tots els elements,
i qui s’avesa a verí
sempre en vol més. I jo
la ruca
per a mi no sols, i
jo els créixems
I la cirera d’arboç I
gerds frescals
sostrets a l’ombra
secreta on qui pervingué sense permís
desitjaria no haver hagut
mai passa.>>
Amb tals veus
l’espai matern compartit del bosc escombra
I omple de brillant
desig les goletes
d’ocellets de tots colors que refilaran
la gesta d’ara ja per sempre més
ara ja només resulto algo menos d'una ombra del qui fui, volgudament, emperò: la plana que esmeno pròpiament també don la benvinguda virtualment a les generacions en puixança qual coincideix amb el segle present, ara que el jai més jove ja ha complert cinc lustres o bé n'està a punt.
jo encara guio la joventut des d'aquella joventut meva i llur record quan m'havia de plantejar camins per referents mentiders
AQUÍ NO ES VE A JUGAR, PAU
POSA TU MATEIX EL PLASMA
quaranta anys separen una asseveració de l'altra, dins la meva infància de merda hasta la meva senyora llar del quinze.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Digues l,orangutanada que et vingui de gust, i no em parteixo en set mil milions pero arribaré a dir algo, no pateixis!