Estàndards de Tolerància Humana

 

Elvira! Torna,m a dir el xisto de França que l,he oblidat i esborrat, gràcies!

Et siquis male vir quaerit habere virum

Ovidi, segle 1

Pau Bielsa i Esperança Mialet, axiomàticament som en versió regalada i en versió castigada recíprocament relacionals a l,exterior i l,autoritat mundial a tots nivells, els HOMINES MENSURAE dels quals l,Estat Global fa partir els extrems, pocs molts i massa, de la tolerància en els límits de prosperitat i adversitat.

Per això jo ni denuncio els meus perseguidors, perquè tots formen part d,un exercici d,espionatge que després de morts serà arxivat: de ben poc no em val oferir solucions a la pàtria nova del segle XXI, els espectadors miraran i sense vetlla dormiran mirant el nostre cas.

A Pep el paguen perquè estiri més enllà de l,admissible el despetalar de la Margarida, a Pepa perquè gosi molestar i fer forats arreu, amenaçant amb un encontre.

Realment jo en això hi tinc ben poc a fer si sóc conscient de la meva identitat de mico primípil i millor educat de Mathew Broderick, a Projecte X.

De tota manera, preparo l,eixovar.

Vull un home, un home guapo o alegre, en relació total i completa durant cert temps, no menys de quinze anys ni pas més de trenta, per al qual preparo l,èxit literari absolut, en sengles obres de narrativa i teatre, on l,assassí sóc sempre jo, que resulta la veritable narrativa i teatre del nostre S XXI

Hem de saber fins quan l,home mensura pot tolerar sexe = 0

Hem de saber fins a quin punt l,home mensura pot tolerar la persecució sexual.

Certament cert, també, que el meu maritus universalis m,espanta els Peps i les Pepes i els mostra la descabellada imatge de la pàtria global a les retines nocturnes, talicom el Dictador féu amb Antoni Tàpies, un dels dos, o tres víctimes del Franquisme.

DON,T FLIRT!—diu Jimmi: emperò jo construeixo la meva ciència basat en estintolar la moral en fantasmes del meu passat torturat, tortuós i trèmol.

M,han robat els fills, i els fills m,han robat els mestres, tots tret d,un o dos que calculo per marit. No acabava la primària, als meus dotze, que les criatures em nomenaven PARE (lit, PAPITU:) en el meu primer brot psicòtic fou una sort que em resolguessin confós, no per la figura de Juli Cèsar ans, per la del qui el cantà primer, el poeta de Còrduba, afiliat als Anneus, Marc Lucà, de qui suposo gitanalitat en geni i experiència en el darrer tàlem vora el 52 dC el d,Ovidi.

El qual li transmeté tota la saviesa genial que encara no havia de perdre. El poema s,afaiçona promès des del principi, i servint en prototipus menys distanciats a realitat resultativa recent del que podien semblar, hasta que, abans del 101 dC els lletraferits poguérem adquirir-lo tranquil.lament.

Jo parlo directe al sepultureru de Pompeu.

El discurs directe al darrer terç del VIII em sembla que és allò que Pedrok el mestre nomenava

SUJETO ELÍPTICO

OSSIA: fer un forat al narratiu, com el darrer terç de la pel.lícula de Brad Pitt El curioso caso de Benjamin Button a la secció de l,accident de la ballarina.

El miracle d,esdevenir avi, pare, marit, fill i nét de la primera i mateixa dama resulta per pura necessitat d,un qual gest de sacrifici militar.

La bogeria i la insània mental i actitudinal resulten l,única manera que em queda per tal de preservar la meva pàtria potestat: des que els dits amics, amigues, enemigues i enemics em donen sabó, no són capaços de prescindir dels meus relats especialment els simbòlics, i quan, jo arribo al punt, seguint al peu de la lletra el resultat de les seves exigències semisatisfetes que admeto que realment sóc candidat de reconeixement universal i categòric al més alt nivell, aleshores el relat es nodreix d,una esquizofrènia específicament inherent a Paubielsa. Ossia: Pau és el mateix que Pau pateix.

El mestre Fortuny m,indicava algo que manta vegades m,ha estat, i dolçament estat, criticat: els meus poemes i escrits comencen amb una trempera que des que és encetada no es mantén fins al final apoteòsic que esperava el catalanista: un plec de tres crèdits de Cultura Clàssica per a la ESO, de tal manera fallava a expectatives, NO DE LA ESO (!,) sinó més aviat d,un home de Grans Lletres.

I com era? Recentment he lliurat a judici de llibreters barcelonines i del Vallès el meu Enni: hi expost la idea que fou Cras triat al final de la primera sèrie (el llibre quinzè, per Lucreci, l,exordi a Venus, acomplint la necessitat que sorgeix des que el temple consagrat ja no és pedra sobre pedra, i en actitud iconoclasta, sembla que pel seu fillol MEMMI, de qui es diu haver esberlat la casa del mestre Epicur, no s,andaven en bromes, per tant.)

La humiliació de veure el meu fill Pau enguitarrar un vult fotocopiat del meu mestre Francesc, l,impossible de desplaçar cap a èxit el greuge literal i delictiu de persones que han abusat com d,un jacu, emperò encara em fa possible sobreviure.

<<Oh, és que en Pau dedueix, i coneix, tota la veritat!>>

Com es resol això? Divorciant en Pau de les seves comunicacions a tot nivells.

Com es venja en Pau?

En Pau construeix literals exèrcits de formigues, i altres, i algun dia en algun lloc passarà, allò del poeta,

IN SE MAGNA RUUNT

OSSIA: el que les relacions abusives deixen a pau: l,esperit iconoclasta, des de la llar hasta l,Ara Pacis. L,argument inexterminable no serveix ni a Gaudí ni a Mausol, més aviat a Les Estimacions. Així trobem que més sòlid que la Sagrada Família resulta un plec dels meus Dàctils i les Poesies de Cubells i Sanahuja.

El desordre que m,és posat a mi, naturalment el mateix, el poso fora: així baladrejo amb tota la meva fermesa i capacitat de la qual m,esforço capacitadament per la justícia dels fills robats a l,Argentina, o bé d,altres, i em despreocupo dels criminals particulars donant a beure el mateix filtre sense mirar a quien.

La gent sovint pensa que per trencar els clixés que estan obligats a vendre,m em puc enfadar amb raó, així Albert quan vaig saber el seu nou negoci, així Caïm quan el vaig veure posar TVTRES. I rarament o no, jo mi tenia intenció d,enfadar-me ni nervi pel mateix.

A vegades els poetes i hom en general em dediquen veritables dics i monuments dels que usava Xostacòvitx amb Estalella i n,estic fort agraït, i riallerament, no sense cert perill que cal minimitzar.

Tots els meus primogènits a canvi de seguir abusant en la meva història sangosa em vivifiquen la mort venjativa, el suïcidi, i m,obliguen a seguir vivint per ells, diríem, un HIPÒLIT invers (si el mires segons el pare, las de veure les concurrència de falta al sentit comú universal, excusada per l,autoritat platònica de la paràbola de la línia:

Tinc tot el dret de no mirar el món ni jutjar-lo talicom és perquè no vull malmetre la il.lusió.

Efectivament, l,argument DE ILUSIÓN TAMBIÉN SE VIVE És ferm i generalment acceptable, i universal. Ara bé: els meus fills naturals no els tinc trencats pel gust, de manera que el meu Consell sobre el seu propici cultiu de les arts liberals (“corregeix partitures de Sarsuela”, “Escolta Brower” “Practica la BossaNova”) és inherent al genoma, el que se sap, i el que sé ben calculat, i encerta sempre: 

OSSIA: el pare distreu el fill per brodar llargs teixits de vida, que ja no cal regir més per la compensació , ossia: l,unigènit deriva a FM, la Família Nombrosa es recull en unigènit.

Jo era un ximple de categoria: la Júlia, alumna del meu interinatge al Vallès, deia que m,habia vist pel poble del seu psiquiatre, i jo no feia més que imaginar el temps que hi vaig esmerçar a Terrassa en maquetar i fer imprimir la meva tesina, onze exemplars justos del Treball De Suficiència Investigadora.

Ella anava amb el seu nòvio —deia, i jo:

—Amb el teu nòvio anant calia que et fixessis en mi?

És el mateix contingut positiu del jove que diu

—Pren Les Pastilles! Enlloc de pren la pastilla.

La variació l,absol de malícia.