PREDICADOR-POETA-FILÒSOF

 

Les millors expectatives literàries giren entorn de tres identitats, i de tres presentacions i representacions de si mateix saltant la palestra, que no és ben vist barrejar, però que si s'ha de fer s'ha de fer bé.

el perdedor de sempre a les meves mans és el filòsof, que en dubta de l'autoritat que se li pot conferir, perquè el poeta, i especialment el poeta MÍMIC, li fa resultar sexe a partir de la seva raó.

sort en tenim de la diversitat de les religions, perquè així podem elevar la tonada del poema i fer-la esdevenir axiomàtica i de cega creença, amb els imperatius de narració simbòlica, com als meus Catúfols (Sabadell, 2.000) ABANS QUE CAP ALTRA COSA HI HAVIA LES CORBES I ELS ANGLES.

és aquesta frase dita suara un abstracte en la seva estructura.

ah, i sisplau, els qui necessiteu obra meva, pareu ja de birlar el llibre verd que em quedo ensense!

***

Esmicolar las paraula del pare.

Tot aquell qui es representa a si mateix en abstracte esdevé la mina d,or del arbres caiguts d,on totalment i global sol.liciten matèria de benefici.

Abstracte respon de l’ordre donada: SIMPLIFICA! Qual es conclou admetent: LA CULPA ÉS DEL TABACO!

QUAN he regalat prebendes a tort i dret, he venut un premi literari per una cocacola que pagava jo, i unes oposicions per un cafè igualment pagat per mi, d’invertir selecció.,.què en resulta? Doncs ho dic: en resulta un estat d’histèria global irremissible per part de tot el poble tret de mi i dels meus.

Tothom dubta si li pertoca a ell algo de les obligacions secretes de l’Estat.

El pare literari és escarnit i ridiculitzat es deixi o no es deixi, i ell labora i prega per construir vànoves i desfer-les amb la mateixa facilitat, perquè el poble en tali els boscos del talent.

Al pare literari se’l confon amb un predicador molt fàcilment, quan només, des del poeta qui és, posa un alinyo de filosofia al seu marc literari, el que val i preval.

Deixem-se de punyetes: la nostra joventut, com en totes les èpoques i temps socials, està feta per a les apostes hípiques. La relació social natural neix d’ací, i no pot errar ni comportar malaltia més que conhort.

Amb aquesta quitxalla és bo que el pare dels poetes deixi taladrar el seu bosc fins a deixar-lo quasi despullat en escorça (del pare Enni, i inclús així es pot reconstruir ple com un mosaic amb parts esborrades, resta un dos per cent del noranta-vuit que la posteritat, des de Catul i Lucreci si més no (Retòrica a Herenni = Heredem Enii?, l’hereu d’Enni?) hasta Claudi Claudià, Rutili Namacià passant per Juvenal amb la peça clau

NATVRA NEGAT

Que prové a totes llums de

QVOS NATVRA NECAT NVMQVAM RVRSVS CAPIENTUR/QVI TVM VIVEBANT HOMINES OMNES PERITURI.,.

Un vers sobre la immortalitat de la identitat, potser encara no de l’ànima, segons doctrina catòlica posterior en tres o cinc segles al poeta de Rúdies (segle III aC.)

El bo no es prodiga perquè es pinta com a dolent, i del pitjor se’n fa lloança estratosfèrica. Enigmes com els de l’Esfinx antiga encara prevalen a nivells operàtics estatals, i el qui els endevina va de pet a la presó si no vigila la seva llengua procaç.

L’enigmística com a ciència i passatemps no toca mai els secrets d’estat.