ha desaparegut una paret

 

En ser jo professor (avui la gent es cuida fort de desacreditar les meves comunicacions virtuals del MIM que sempre he volgut ser,) repetia dins meu EL PROFESSOR NO EXISTEIX, el professor és una paret sobre qual la jovenalla esputa les seves inseguretats i anhels per poder veure clarament un moment les conseqüencies naturals dels fets actitudinals un per un.,.

 

Esmicolar las paraula del pare. Tot aquell qui es representa a si mateix en abstracte esdevé la mina d,or del arbres caiguts d,on totalment i global sol.liciten matèria de benefici. Abstracte respon de l’ordre donada: SIMPLIFICA! Qual es conclou admetent: LA CULPA ÉS DEL TABACO! QUAN he regalat prebendes a tort i dret, he venut un premi literari per una cocacola que pagava jo, i unes oposicions per un cafè igualment pagat per mi, d’invertir selecció.,.què en resulta? Doncs ho dic: en resulta un estat d’histèria global irremissible per part de tot el poble tret de mi i dels meus. Tothom dubta si li pertoca a ell algo de les obligacions secretes de l’Estat. El pare literari és escarnit i ridiculitzat es deixi o no es deixi, i ell labora i prega per construir vànoves i desfer-les amb la mateixa facilitat, perquè el poble en tali els boscos del talent. Al pare literari se’l confon amb un predicador molt fàcilment, quan només, des del poeta qui és, posa un alinyo de filosofia al seu marc literari, el que val i preval. Deixem-se de punyetes: la nostra joventut, com en totes les èpoques i temps socials, està feta per a les apostes hípiques. La relació social natural neix d’ací, i no pot errar ni comportar malaltia més que conhort. Amb aquesta quitxalla és bo que el pare dels poetes deixi taladrar el seu bosc fins a deixar-lo quasi despullat en escorça (del pare Enni, i inclús així es pot reconstruir ple com un mosaic amb parts esborrades, resta un dos per cent del noranta-vuit que la posteritat, des de Catul i Lucreci si més no (Retòrica a Herenni = Heredem Enii?, l’hereu d’Enni?) hasta Claudi Claudià, Rutili Namacià passant per Juvenal amb la peça clau NATVRA NEGAT Que prové a totes llums de QVOS NATVRA NECAT NVMQVAM RVRSVS CAPIENTUR/QVI TVM VIVEBANT HOMINES OMNES PERITURI.,. Un vers sobre la immortalitat de la identitat, potser encara no de l’ànima, segons doctrina catòlica posterior en tres o cinc segles al poeta de Rúdies (segle III aC.) El bo no es prodiga perquè es pinta com a dolent, i del pitjor se’n fa lloança estratosfèrica. Enigmes com els de l’Esfinx antiga encara prevalen a nivells operàtics estatals, i el qui els endevina va de pet a la presó si no vigila la seva llengua procaç. L’enigmística com a ciència i passatemps no toca mai els secrets d’estat.	12:43 (fa 2 hores)
per a mi

bé em sembla que a quatre mans entre Rick i  

Esmicolar las paraula del pare. Tot aquell qui es representa a si mateix en abstracte esdevé la mina d,or del arbres caiguts d,on totalment i global sol.liciten matèria de benefici. Abstracte respon de l’ordre donada: SIMPLIFICA! Qual es conclou admetent: LA CULPA ÉS DEL TABACO! QUAN he regalat prebendes a tort i dret, he venut un premi literari per una cocacola que pagava jo, i unes oposicions per un cafè igualment pagat per mi, d’invertir selecció.,.què en resulta? Doncs ho dic: en resulta un estat d’histèria global irremissible per part de tot el poble tret de mi i dels meus. Tothom dubta si li pertoca a ell algo de les obligacions secretes de l’Estat. El pare literari és escarnit i ridiculitzat es deixi o no es deixi, i ell labora i prega per construir vànoves i desfer-les amb la mateixa facilitat, perquè el poble en tali els boscos del talent. Al pare literari se’l confon amb un predicador molt fàcilment, quan només, des del poeta qui és, posa un alinyo de filosofia al seu marc literari, el que val i preval. Deixem-se de punyetes: la nostra joventut, com en totes les èpoques i temps socials, està feta per a les apostes hípiques. La relació social natural neix d’ací, i no pot errar ni comportar malaltia més que conhort. Amb aquesta quitxalla és bo que el pare dels poetes deixi taladrar el seu bosc fins a deixar-lo quasi despullat en escorça (del pare Enni, i inclús així es pot reconstruir ple com un mosaic amb parts esborrades, resta un dos per cent del noranta-vuit que la posteritat, des de Catul i Lucreci si més no (Retòrica a Herenni = Heredem Enii?, l’hereu d’Enni?) hasta Claudi Claudià, Rutili Namacià passant per Juvenal amb la peça clau NATVRA NEGAT Que prové a totes llums de QVOS NATVRA NECAT NVMQVAM RVRSVS CAPIENTUR/QVI TVM VIVEBANT HOMINES OMNES PERITURI.,. Un vers sobre la immortalitat de la identitat, potser encara no de l’ànima, segons doctrina catòlica posterior en tres o cinc segles al poeta de Rúdies (segle III aC.) El bo no es prodiga perquè es pinta com a dolent, i del pitjor se’n fa lloança estratosfèrica. Enigmes com els de l’Esfinx antiga encara prevalen a nivells operàtics estatals, i el qui els endevina va de pet a la presó si no vigila la seva llengua procaç. L’enigmística com a ciència i passatemps no toca mai els secrets d’estat.	12:43 (fa 2 hores)
per a mi

bé em sembla que a quatre mans entre Rick i Roger van arreglar la norma de l’escriptor irlandès James Joyce (Portrait Of The Artist As Some Young People) de confegir el primer poema com el millor, el contenidor global que fa partida del generativisme de tot un futur complet i complex, però assequible a l’oïda, des de l’inici, (make it big from the start, a Some Things Never Change, 1997, Listen To Me, Please, then as things grew, we all knew we ha dit done, a brother Where You Bound, No Inbetween, 1985) cosa que passa actualment manta vegades amb els pop i amb els rap debutants. estic parlant del verset nuclear al primer vinil, intitulat SUPERTRAMP.

Els versets iniviten a la companyonia, amistosa, i a l’engany que substitueix el dolor per la pèrdua.

no era un poeta isolat, que n'eren dos, a saber Rick Davies i Roger Hodgson, amb la doble lectura del verb lay (mentir, reposar). I l’excusa sobrada de “sols aquest cop ja hi era jo” (just this once I was there). Tots dos arguments cap partir-los a meitats, la primera per Roger, la segona per Rick, estimo jo i aposto.

ESCOLTAR UNA MATRONA GREGA QUEIXant-se invita a prendre la batuta i dirigir la parla com una orquestra beethoveniana. Això és so natural, i Supertramp, amb Pink Floyd hi era molt aprop abans de practicar la certa dissociació cap al model de peça clàssica de rock progressiu que ambdós tots dos van desenvolupar, virtualment des de l’àlbum d’estudi, que no se sàpigues massa què feia Rick en directe. UN MIRACLE de compartiments estancs que la gran banda sabia vendre’s a trossos quasi del tot especejats i únics.

 

 

Pau Bielsa Mialet <enzimidetritus@gmail.com>	14:09 (fa 42 minuts)
bé em sembla que a quatre mans van arreglar la norma de l’escriptor James Joyce (portrait of the artist as young people) de confegir el primer poema com el millor, cosa que passa actualment manta vegades amb els pop debutants. estic parlant del verset nuclear al primer vinil, intitulat SUPERTRAMP. Davant de Supertramp l,argument era únic: EL MEU PARE ELS TÉ TOTS. Esmicolar las paraula del pare. Tot aquell qui es representa a si mateix en abstracte esdevé la mina d,or del arbres caiguts d,on totalment i global sol.liciten matèria de benefici. Abstracte respon de l’ordre donada: SIMPLIFICA! Qual es conclou admetent: LA CULPA ÉS DEL TABACO! QUAN he regalat prebendes a tort i dret, he venut un premi literari per una cocacola que pagava jo, i unes oposicions per un cafè igualment pagat per mi, d’invertir selecció.,.què en resulta? Doncs ho dic: en resulta un estat d’histèria global irremissible per part de tot el poble tret de mi i dels meus. Tothom dubta si li pertoca a ell algo de les obligacions secretes de l’Estat. El pare literari és escarnit i ridiculitzat es deixi o no es deixi, i ell labora i prega per construir vànoves i desfer-les amb la mateixa facilitat, perquè el poble en tali els boscos del talent. Al pare literari se’l confon amb un predicador molt fàcilment, quan només, des del poeta qui és, posa un alinyo de filosofia al seu marc literari, el que val i preval. Deixem-se de punyetes: la nostra joventut, com en totes les èpoques i temps socials, està feta per a les apostes hípiques. La relació social natural neix d’ací, i no pot errar ni comportar malaltia més que conhort. Amb aquesta quitxalla és bo que el pare dels poetes deixi taladrar el seu bosc fins a deixar-lo quasi despullat en escorça (del pare Enni, i inclús així es pot reconstruir ple com un mosaic amb parts esborrades, resta un dos per cent del noranta-vuit que la posteritat, des de Catul i Lucreci si més no (Retòrica a Herenni = Heredem Enii?, l’hereu d’Enni?) hasta Claudi Claudià, Rutili Namacià passant per Juvenal amb la peça clau NATVRA NEGAT Que prové a totes llums de QVOS NATVRA NECAT NVMQVAM RVRSVS CAPIENTUR/QVI TVM VIVEBANT HOMINES OMNES PERITURI.,. Un vers sobre la immortalitat de la identitat, potser encara no de l’ànima, segons doctrina catòlica posterior en tres o cinc segles al poeta de Rúdies (segle III aC.) El bo no es prodiga perquè es pinta com a dolent, i del pitjor se’n fa lloança estratosfèrica. Enigmes com els de l’Esfinx antiga encara prevalen a nivells operàtics estatals, i el qui els endevina va de pet a la presó si no vigila la seva llengua procaç. L’enigmística com a ciència i passatemps no toca mai els secrets d’estat.       Poesia abstracta? Retalls de veritable estrofa clàssica i antístrofa Euripidea (School: he,s coming along vs. You,re coming along)? Dicotomia militar vs, turista? Intercanvi amistós o força? Els temes, en fi, de tota la filologia clàssica, i llur arqueologia d,on Rick (+ dg. 7/9/25) havia begut furtivament i ho nomenava TERRA DELS SOMNIS INTERROMPUTS. Això ho fa AC/DC, això ho fa NAVAJITA PLATEÁ luces per noches de bohemia i això ho fan els WOMBATS joy division, frase Shakespeariana. Però Supertramp és dels pocs que s,hi ha posat en sèrio. Supertramp posseïa les maneres de la poesia universal, bo i nodrida de la més alta cultura general, segons la qual el lector esdevé l'autor en base a llegir i aprendre. l'auditori d'HORACI ACABA ENCARNANT hORACI. I la poesia com un passatemps s,autogenera quasi automàticament, de SUDOKU ve SUDOKU. Rick Davies era un gran mestre en orquestrar a l'ambient rock situacions de la quotidianitat més prosaica en la relació social i de l'èxit i reconeixement artístic. Dialogava a nivells de detall nanomètrica amb bateria i saxo, i altres. La seva aportació diferencial diria que fou aquesta, dementre Hodgson, el segon en principalitat abans de la ruptura del grup en 1982 era més tirant a líric i idealista. Rick Davies recreava la relació social en tots els seus ventalls platxeriosos i vessants dialèctics, familiars, amistosos i laborals. Eren atrets fortament, els de Supertramp, pel tema de la Salut Mental, això me'ls fa més meus (Fool's Overture, Crazy, Asylum, i la provinença genòmica de Just A Normal Day). Els diàlegs eren perfectes, tant si buscaven la unitat com si acabaven en ruptura. The Meaning és una escola de professors que dura tres minuts. Però què més? Tot Supertramp és una adquisició per als segles. Supertramp és un pont d,or que parteix del moviment hippie i concerta en el terme del món global, amb virtut abstracta sobre de tots els altres. Impressionisme Retrat De L’Artista Adolescent a quatre man Surely there's a way I could please you Only in your past lie the tears Surely there's a day you can say went your way Some illusion you can keep through the years Only if I lied could I love you Nothing of our lives could we share Only could we try to get by on a sigh Just because, just this once, I was there           no era un poeta isolat, que n'eren dos, a saber Rick Davies i Roger HOdgson, amb la doble lectura del verb lay (mentir, reposar). ESCOLTAR UNA MATRONA GREGA QUEIXant-se invita a prendre la batuta i dirigir la parla com una orquestra beethoveniana.

sembla ser que existí un poeta londinenc del segle victorià que signava amb el nom del cervell i teclista de Supertramp, i de la mateixa manera que la meva amiga i correligionària Marina col·lecciona i llegeix els llibres del filòsof Antonio Marina, Rick Davies va prendre seriosament el llegat del poeta homònim del segle anterior.

jo em dic Pau, dir-se Pau comporta certes obligacions fantasmals de les quals quan te n'adones, pare de l'Església, Musa, i poeta de poetes hasta la mort, ja no te'n pots desfer, però dins l'enigma Virgilià

PAVLO MVSAE = per a en Pau Musa

entenem que sóc un descobridor de talents, talent jo mateix però secret i com toca.

d'aquí que els noms ens determinen tots, i tot pot preexistir i postexistir un cop s'ha manifestat una vegada.

Els diàlegs instrumentals a Supertramp són una egrègia excel·lència, les anacrusis de Bob Siebenberg, i els fraseigs abstractes acompanyant els versets per part de John Helliwell al saxo.

se n'hi van afegir més, després del destret de Roger Hodgson, jo encara el considero un autèntic supertramp posterior, sobretot pel darrer (2000) OPEN THE DOOR que resultà un cant del cigne que iguala Breakfast In America i supera tots els altres.

 

 

Per tot això i encara més, un quadro de Monet i una cançó de Supertramp són i resulten objectivament, la mateixa cosa: un assaig impressionista sobre realitats estètiques i naturals, i també religioses.

Finalment rebo de mà d'un dels seus col·laboradors primigenis que d'en Rick Davies no se'n va sentir mai una paraula lletja, i aquesta fou segurament la seva llur forma de convertir la lletjor social i l'agressivitat humana.

un dels seus hits favorits jo ja l'he comentat amb la meva psiquiatre, i la frase psicòtica de Breakfast in America

COULD WE HAVE KEEPERS FOR BREAKFAST?

MUMMY DEAR, MUMMY DEAR!

i l'anterior, AIN'T NOBODY BUT ME que representa una escena de violència domèstica sense bufetada, emparaulada amb l'art pacífica del qui ho mou tot, i sap tot què mou.

 

 

Finalment només folga parlar del Wurlitzer, el seu piano DE PATENT RESTRINGIDA de so suau i agradós que encantaria l'atenció de qualsevol criatura i animal de la terra. manta cançons l'inclouen (Oh Darling, Goodbye Stranger) al principi, hasta el darrer disc al seu començ absolut en ús de seqüència bipartida (SLOW MOTION).

apunto directe a IT WAS THE BEST OF TIMES i l'entrada al hit FREE AS A BIRD on els genis agermanats aquest cop són WURLITZER + BATERIA (anacrusi).

Dialèctica creix entre la gent que s,aprecia i estima fins a esdevenir insuportable i odiosa donada la bretxa, qual, quan una relació funciona, obrim tots els percaçadors d,identitats superiors i fórmules de l,èxit, en principi l,amor creix així i així caduca.

Resten emperò unes presències elèctriques que semblen superar sempre els índexs dels clàssics de fa dos mil anys: com el BELLVM ALEXANDRINVM els grans col·laboradors del líder transformen la regla (DEMON RUM, a un nou Gershwin, imitant el concert en Fa i el funeral per Robbins, dient coses mai no pas Gershwinianes com the battle of the bottle)

L’herència de Supertramp hi és, i hi és també, com un camí per on continuar, un cop se’n són copsades les seves idees en melodies, lletra i harmonies, esperit crític i informació de carrera passada d’estraperlo.

Essadí: fer escola de l’estil, i ho mereix.

Així doncs, entre Listen To Me Please i Rafael Lechovsky només hi ha un freu estret de desenrotllament, exemplar un Bach on descobreixes que hi ha les escales d'improvisació de la guitarra moderna, un Mozart, que ensenya com fer el Mozart, Supertramp no mor amb Supertramp, sinó que més aviat indica una ruta d'estils descriptibles, ha creat escola, és estudiat en vida dels seus membres de ja fa temps, reservant als seus llurs màsters originals la delícia suprema en l'estil.

la deriva musical necessita de patriarques, i els patriarcats musicals i artístics accepten de ser epecejats i deconstruïts en profit de l'esdevenidor i la posteritat. així va: des del primer que gosi robar un complex harmònic al pare de la música impressionista (fins ara, i també: ROC PROGRESSIU) o bé melòdic o tots dos, no fa falta tenir cap pressa i podem trigar tres o cinc-cents anys, el gran gorg del geni tornarà a presentar-se al món dins el seu natural doblement esquizoide, en el bon sentit d'unitat paral·lela i col·laboració encertada en gràcia de Muses i esforços de productors visionaris.

A Roger Hodgson se li va trencar la veu encara relativament jove. i es nota com malgastava muscle de corda vocal en el senzill Land Ho del setanta, inclús en Dreamer.

 

OPEN THE DOOR és el més sublimat de tots, no prenguem esment de trencadissa ni enemistats, de tots dic els que relativament a Supertramp poden ser numerats al llarg de cinc dècades. Aquest àlbum suposa el cant del cigne, per una victòria triple:

1.   Supera tot Supertramp

2.   Supera tot Roger Hodgson

3.   Se supera si mateix (en un sentit, també, esclâ, perfeccionista sense haver de ser més explícits.

 

I went back to my hometown
To the school and walked around
And the way it felt
It seemed just like yesterday

From the cradle to the grave
Some say we never change
No matter how we try
We try to rearrange

And like father so like son
It's as if we're both as one
Just as if our fate was
It was pre-ordained

In some countries far from here
You know, the ones we used to fear
Are they waiting to return to
Those old evil ways

You can take a correspondence course
Be single, married, or divorced
You can psychoanalyze your brain
But you know some things will never change

And what will those people do
When Russia starts anew
They'll just stand in line
All under a different name

See upcoming pop shows

Get tickets for your favorite artists

 

You might also like

Listen to Me Please

Supertramp

Live to Love You

Supertramp

Breakfast in America

Supertramp

 

You can listen to those brainwashed tapes
Take a Jewish, Catholic, Buddhist faith
But I'm sure it's gonna be in vain
Cause you know some things will never change

If their theories all reap true
Then there's nothing we can do
Where the future lies
Yeah it's not too hard to tell

But after all is said and done
And the world it lives as one
You can bid those old taboos
A fond fare well

Yes a long fare well
A fairly long fare well