Escapcem Els Dards

 

SERRAT, SEMPRE SERRAT

El popular ressentiment contra Serrat, d’una contrastada acritud estratosfèrica, el qual té garantida la rasa qualificació de TRAÏDOR, rasicurt: en esquemes de psicoanàlisi convé esmentar-la com exemple d’una emoció col·lectiva arravatadora: les emocions són sempre certeses que contradiuen si poden, i si no competeixen amb, els temps, les causes i llocs.

Els catalanistes sabem positivament que si el geni del Poble Sec, Serrat hagués aguantat amb la seva ànima viva (oi que bonic! Un altre sacrifici humà, com a l’antic Egipte!) un minut quàntic més en els seus tretze ens haurien donat la república en mitja hora i al caire de quaranta maricones sacrificades a Plaça Sant Jaume ja ho teníem, i ho teníem fa 40 anys bons!

Naturalment el fonament de l'odi fonamentalista i cruel contra el poeta indica clarament que la realitat, en el moment donada, qual mirava tot Europa, i amb els antics auspicis del violoncel·lista Pau Casals que podia claudicar, vençut el Ca Cèrber Manuel Fraga, tot Espanya darrere d’un menys malvolent Franco del que se’l prenia en realitat i qual ja podia haver previst una democràcia de democràcies dins una Espanya d’Espanya, o Catalunya de Catalunyes.

La tria històrica, així doncs i per tant, pertangué exclusivament al guitarreru d’Hostafrancs, al cantautor, direm també.

El govern de la poesia és un tema de ric desenrotllament quan parlem d’espionatge i de cancelleries imperials, des de l’Antiga Roma a Weimar ’33 passant per Lo Somni de Bernat Metge, segle XIII.

Naturalment el fruit de la cessió ha estat la millor musicada del poeta universal de tots els temps Antonio Machado ¡HÒSTIES! amb els vivaços arranjaments orquestrals divinament dispostos del Mestre del Poble Sec

La pols de Cotlliure està eternament agraïda.

Serrat amb ciència estupenda es va bastir, i força ben fonamentada, una llar amb dues galeries, un penell a tots els vents, i un coneixement, i un reconeixement mundial i gloriós.

Ho llegim des de l’emoció: això, si fóssim gavatxos no ho controlaríem de la mateixa forma: o sigui: deixar nota sobre un desacord en una derrota dialèctica

—Quines pastilles prens?

—les de color rosa

—HAURIES DE SABER EL NOM DELS TEUS ALIMENTS I COMPLEMENTS.

Doncs estaclâ que l’Estat Mundial li va deixar sui iuris a Joan Manel decidir sobre la seva pròpia carrera, el va pujar al pis de dalt social directe per pertànyer a l’aristocràcia dels FELIÇOS POCS, que en el temps que porta amb certesa ultrapassada llur meitat ja és quelcom, mil·lenàriament quelcom, diríem.

Els poetes ens comuniquem, els poetes, oistaclâ m’hi incloc, tenim poder sense discussió, doncs matxambrem i dissociem a l’antull de la nostra vena sentimental. I disposem la grapa en política i torcem, un cop vist el desgavell, el mateix desgavell novament tort, pel maltracte de les bosses plenes de dòlars dels publicistes que ens atropellen la patent i no tornen una merda de tot allò que ideàrem.

Doncs ell també, sí, ell també està obligant el món a consirar el català com un més i encara més. Purament el català, dic. Si els independentistes tinguéssim noció del caché megatòmic que gaudeix el català avui, senzillament deixarien de parlar català.

(trop retòric: no concorda tinguéssim amb deixarien, en alguna comèdia antiga ho he après.)

Volem independència, esadî: un pare que ens resolgui les qüestions laborals i socials i ens acompanyi al caixer cada aniversari per treure’ns un groc polit destinat a la nostra butxaca: el record amistós del pare és aquest i no pas altre.