La Dialèctica Obligada

 La culpa per associació escala per si l,alçada del cel, si pot.

Bo resulta fermar estructures en altres, però no tant recolzar-les totes. Així flipen, així consumeixen el destinat nodriment en tots els sentits, del proïsme, però jo ja no tinc temps meu.

Per tant no tinc vins, ni taronjades, ni de Santa Teresa torrades per més que agrair l,escadusser tripijoc i carambola.

Els codis musicals, els

Fulls de conducta, el

Projecte d,aula, i el

Factor càmera

(Si n,hem de parlar, d,aquests quatre!,)

Meus que solien acompanyar esforços vetllada rere vetllada simplement meus ja no són, i un rar honor me,n resulta si encara amb prou feines en puc tractar al deure d,estil comunicactiu.

Escriure els meus tractes divins amb la humanitat de gran part de la meva vida deixada al Vallès Occidental em causa contrariats sentiments: doncs, són forats, del ningú no n,ha de fer res, d,una banda, però de l,altre caire una flor de cortesia, admiració i amistat a tots nivells que sovint nou.

Feblesa és la que examino sempre que sento proper el compliment del meu Fet Factitiu. I em pica sobremanera l,abús, si no fos, dintre, dels esquemes respectuosos de Caritat Cristiana que m,ajuden, obliguen imposen, bo i en dol perpetu, de viure , anar endavant.

Els qui obliguen a tracte dialectic i particio material en pràctica trasnotxada extemporània, d,agressivitat simbòlica, presumeixen (Cubells, 2.005:) que posseeixo qualque cosa seva.

La força de debat imposa el relatiu dialèctic obligat: i eixa és la tortura que subjecta el subjecte amb grillons de reconeixement objectiu o força la consciència d,objecte. Font d,agressivitat en si mateixa.

Sempre que obro un fil narratiu del mi mateix i la meva secular relació global, sé que pinto d,arcs de Santmartî infinits una sort de Diana directa al dau, i realment em toca reflexionar si faig ja les maletetes o espero encara un quanto.

L,artista això només ho pot resoldre, ni quasi mai que pot fent intervenir Messal.la davant August, direm: 

EM RESPECTEN EL DESPRECI A TÀPIES I AMB ELS SEUS DOBLERS EM COMPRO DOS SUPERTRAMPS: Breakfast In America i BROTHER WHERE YOU BOUND.

D,esta faisó, un col.laborador en el projecte de comunicació global pot rebre pestes de l,autor (Felice Romani, el llibretista usual i de confiança (ELISIR D'amore, 1.834) a Donizetti davant Maria Estuard, 1.835, el va fotre fora a cops, etc) al mateix nivell bipolarizaire que lloances. Donizetti presumeixo que no era negat a escriure poesia i llibrets on afegia música, senzillament calculava el temps en factor de rapidesa a complir els contractes signats prèviament.

Quan desclassifico records i els poso a la novel.lada graella, la pregunta se,m fa igual, bo i per pura necessitat de camí: ACABA AQUí? ACABO ACÍ?

Cada nova lletreta, deia Espronceda i Bécker, mata un poc el poeta.

Violentament els relatats forcen viure en Pau amb dolor infinible, l,agraïment quasi sempre pren forma d,invectiva i crítica cruenta. Qual ja aprofita, qual vida, ja fa, i seguim com un sonorípede Eleu.