ELOGI FÚNEBRE

 



Una alegria de fondo respirà sempre el mestre Espinàs quan afegia amb devota fe civilitzada que complia més anys que els que li assignada tenia la mitjana de l,IDESCAT, això, dic, quan encara eihavia IDESCAT.

Dir i repetir els mèrits innúmers del darrer intel.lectual sèrio de la catalanitat seria engegar la música a la guia Telefónica.

Espinàs era de mentalitat oberta contra mundum, això ben bé em sembla i consta que hi posava davant de tot.

S,oferí com a esca d,exemplaritat però també sapigué fugir de la carnalització quasi messiànica que als qui seguim dient que NO ense segueixen titllant de traïdors, mal que més del noranta-nou per cent del nostre producte és realitzat en la llengua del país.

Poc salvava continguts, Espinàs, diga-li a Tàpies, diga-li a Bielsa.

No s,a vingué a parlar de la seva filla, dedicatòria d,una tendra novel.lega francesa que recorda la cançó de Clapton al seu fill perdut.

Els Bielses, al accedir al darrer concert de Dizzy Gillespie per una triquinyela d,una reportera de la gran màfia que ens va facilitat protocol de premsa, el vam veure al descans, alt com un Sant pau, amb mirada d,autoritat.

Com el mismíssim Papa De Roma (malhaja que Franco també!) l,honor de Josep Maria fou al mateix temps que endinsar-se en el viatge geogràfic, fer el mateix amb l,antropològicament català: acet home era la tevetrès en persona, prestant audiència sempre a tot qui li sol.licités: això consta sense dubte.

Oh, no va desenvolupar les seves talentoses capacitats!

L,arquitecte Rogent li dedicà una portada en algun exemplar que tinc a casa, fruit del tràfec amb Àngel Petit (+ setembre 2.021) que era una novel.leta francesa d,un guitarrista encisador que no traginava, ni podia amb la llur seva pròpia ombra.

Què ens espera, als qui prenem

Com a pallasso em divertí contemplar un toreig veritable d,atzembla catalana amb Coromines moribund i el plec manuscrit del darrer Tom de l,Omomàsticon Catalòniae, estaclâ: Coromines comprava temps mitjançant la inefable babaueria iniciàtica del mestre que ens okupa, amb un gest de SANTIMINYÓ.

Vull dir, A.C.S. que tot català va tenir una experiència propera amb el mestre Espinàs, quasi com un Supertramp del qual tothom ne desa alguna raresa.

Enviat des del meu iPad