EL NOSTRE SUPERTRAMP

 

Afegeix un títol

Valorar el disco dels monos era cosa de l,Alexis, el mes guapo i avançat de la nostra primària, amb una cabellera d,home lliure i posat de valent, catalanament i dual, també castellà, i tenidor de l,equip mes avançat entre els nostres col.legues de l,EGB. El que tots teníem acceptat fora tal vegada que tècnicament aquella música era totalment sintetitzada, i allò que ara reconeixem com a piano sense mes, aleshores semblava una rara percussió de gran avenç: d,on naixeria amb tota seguretat la música màquina.

L,Alexis tenia el CD, i la Marta ens contava com el podies trencar, així i tot el posaves a la graella i sonava.

Em vaig batejar en aquest disc mentre baixava les escales a l,escola Catalunya, un novembre del vuitanta-vuit, cantant el Cannonball: PARABAPLABARA...PAF!/PARABAPLABARA_PAPLABARA,,,/,,,PARABAPLABARA...PAF!: i jo queia de les escales.

A la visita de la meva antiga nurse barcelonina, la Beth, vaig conèixer el de Braque i els ocells, ella em deia que la plataforma de vint i pocs minuts li era molt útil per passar el motxo i el plumero, i que no li mereixia la pena posar un senzill de setanta-set revolucions. Jo vaig flipar amb el solo de bongo a la primera cançó, i no vaig parar de llegir, en el fulletó dels crèdits, lletres i arranjaments fins que vaig arribar a trobar que el qui tocava els bongos a It,s Alright era el mateix Rick Davies en persona. El Jordi Bielsa va estalviar i se,n va comprar uns.

TOBECONTINUED

En aquells temps triomfava a ca nostra UVE (V) els llagardos extraterrestres. L,Espe, la meva germana em va dir, a l,hora del pati, que escrivís el nom de la protagonista amb la sola de la vamba a la sorra del camp de futbol. Jo vai posar:

DAIANA

ella em corregí:

DIANA: veus? Els anglesos pronuncien així, es molt fàcil.

La mateixa ensenyança em va donar l,Espe amb It,s a kind of magic (Jo li deia Mèxic).

El Live ,88 ens va reposicionar tots, família companys i amics, en una dissort dolça d,esquizofrènica ociosa: no n,hi havia dos d,iguals. El vinil incloïa una foto de tots els músics junts que el casset no tenia, i el casset una foto de Rick somrient com no l,he vist mai mes, i quatre o cinc cançons d,afegitó. El CD, directament ens el vam prohibir.

El premi distintiu de final d,EGB, amb tot, me,l vaig arrostrar amb el doble vinil de París, i em va agafar un pànic davant el guitarrista Paco de Sant Cugat quan vaig mostrar la portada del segon, el dels tatoos, i el vaig derivar a Jordi.

El París, em crida l,atenció, que incloïa, totes menys una, en versió de concert, les cançons de l,album Crime Of The Century, i vaig haver de merèixer en autotortura la plusvàlua del falti: If Everyone Was Listening, amb un vinil de novissima impressió, quasi calent, de la farga.

El món sencer, o Barcelona si mes no, esperava que em fes gai. El cartell del hit d,Almodovar va ocupar totes les parets mironianes de l,estació de Sarrià durant mes d,un any, i quan sortia amb les novies que tenia, no gosava allarga,ls,e la ma en el passeig perquè notava les turmes putrefactes de mariconasses doctrinals que em perseguien, i desesperaven de si tenia relacions normals, donada la meva poderosa opinió de gustos referencialment qualificats. A ca Llorenç, on la matriarca Pissa tenia tothora la ràdio posada en cadena clàssica RNE, a la post de planxar mentre feinejava, la música adequada a l,estudi sempre ens en fou una: la, musicasset, la del piano nevat, que freturava del trencadís propi a la contraportada del vinil, que mai no tinguérem cap dels nostres.

Els meus estats d,autohipnosi reflexivameditabunda eren sempre sobre el mateix: donat l,avantatge armamentístic d,una sola nació sobre totes les altres, del món, fora divertida, valdria la pena, etcètera, una guerra xulesca?

La caràtula del meu primer Supertramp, regal de l,Espe als meus dotze, el 15/1/87 em portava a tals estats de mort corporal i relax, inclús en actitud de treball despert: aquí vaig desenrotllar les meves estructures bàsiques del conscient i l,inconscient: el vinil era construït com una doble andana del metro de Londres, i no era difícil, pas, constatar com, la iconogràfica dels seus símbols de carrera presentava un estil propi irrepetible, que em posava en el dubte i el conhort directe del pensament profund, també, sobre el naturisme quotidià megalopolic.

Mesos després i en ple brot psicotic a la sortida de RENFE de Pl. Catalunya una parella gai s,agafava de la ma, segura del descrèdit de la meva queixa. Agressiva com qui mai.

I va aparèixer el darrer, de les coses que no canvien.

El Jordi va rebre pel regal un litre d,Orxata al mantecauero que el va fer vomitar, cagar, pixar en un bar molt apropiat per fer-ho tot alhora. Havíem trigat dos matins, de l,Expert al Tobella per decidir. La mestressa de l,Expert va desplomar-se d,una biga poc mes tard, i em vai sentir culpable del l’accident, unes obres d,on havien furtat la tramoia, perquè aquell primer mati de les decisions ens havíem guanyat un moc de part seva, per la indecisió: fou a fe certa el primer CD que vàrem trobar amb la cara de la lluna i els seus avencs impresa, saltant el costum, de la por, que, per evitar traspassar la tinta a la cara gravada de document sonor només aconsellava un titolet en tinta feble.

Supertramp sempre hagué de treballar a feina plena per redissenyar aquesta mena de detalls acord amb els nous temps, si mes no, des del dos mil cinc.

Els crèdits que vaig caçar de la lletreta minúscula de la llista del Live ‘88 fou Dixon i Merriweather. Tres mesos mes tard a Pelai, com si hagués passat una hora des del meu exercici del Món De Sofia (em refereixo a una obra anterior del mateix Justin Gaardner,) vaig calar el vinil de doble cara de mes de mitja hora de durada cadascuna. 

Els mestres tites ens deien xulejant que ells comptaven els minuts dels credits, i triaven la cinta, per gravar, segons les necessitats, i així ens humiliaven. En part per això entre els familiars i amics ens prohibiem, els uns als altres, terminantment BREAKFAST IN AMÈRICA sots qualsevol forma. El mestre Paco Guitarra me,l va gravar amb l,autoritat autoritzada del gremi (avui SGAE:) d,igual manera en lletres clàssiques d,entrada em banejo la lectura, si no es inexcusablement per força, de Virgili, i obro pas a la diversitat.

M,agradava fantasiar que Dixon m,havia dut de nou en un regir inesperat cap a Gershwin, quan la cassette birlada a Viñolas, enregistrava el Summertime de Porgy and Bess al festival de Newport del 1.974, fixava la rialla del públic, blanc suposadament, escratxant la masculinització del rol femení: a aquest punt segueixo sostenint que una pàgina femenina com el Noi d,Ipanema, cantada per un home, ja li podem atribuir gau homosexual o no, està de forma perfecta. Tots els espectadors i artistes encara es resisteixen a explorar aquesta comesa d,estil, que sovint rebrota tímida, altra vegada. En el disc carbassa el noi tituba i agafa aire quan expressa el ciceronia dilexi hominem (Litterae Ad Atticum:) I Love Him:

El disc tàntric, de Supertramp, amb els seus arranjaments mes complexos de tota la història de la banda britànica, que semblo encertar si assumeixo la idea que no pogueren ser transportats per telègraf sinó tots treballats in situ (PERÒ AH! Corre a buscar els credits!:) conte dos tabús: la segona cançó de la primera plataforma, i la primera de la segona, Rick i Roger respectivament. Les seves arrels en l,alt coneixement de la història de les revolucions de tots els temps ni les dissimulen, i l,album resta pròxim a incendiar il.luminacions i satori de llarg profit.

Dixon no va trigar ni mig any a posar banda sonora a un celebradissim post de Cocacola, ara si, en versió femenina, el qual va esdevenir icona amorosa de senyores, i encara, escriure la banda d,una pel.licula.

La millor forma de l,expressionisme abstracte, si es que ni haurà d,haver altra sempre es per a mi, musical, i dins aquesta el premi major es per al hit An Awful Thing To Waste. L,arranjament del genial Rick figura una paraula emesa a contratemps, i tot un complex mòbil que es desenvolupa des del ressò escombrat de la percussió, talment i com obrint figuradament una Capsa de Pandora per enèsima vegada. També, i a tot arreu, però especialment el solo de pianola, de caràcter volgudament banal a Bloody Well Right. Els detalls infinits de la banda només acrediten el T.P.Q.N (Terminus Post Quem Non:) de la repetició del crit ANYWAY! passats dos compassos i mig del ME, I DON,T CARE, ANYWAY!

D,aquesta darrera cançó vaig demanar ajuda a l,Esperança sobre una paraula que no caçava: PHONEY funny + phone: implica l,hipotext que resumiria l,argument: ves i comença a xerrar la teva història als nous amics! Ella em va dir que era una llicència, tipus les que hi ha altres llocs (the profits cry/the prophets cry). El primer cop de diccionari virtual, de quan per a mi Internet encara deia tota la veritat, fou sobre el mot ODD al doble CD del concert de la gira del 1.997, ho resolia clarament amb un terme d,argot CURSI.

ODD

Traducció Google per a Pau (1.998:) CURSI

Traducció Google per a Nerea i Pau (2.020:) estrany, xocant, surrealista, pertorbador, sorpresiu, inesperat, descortès, excessiu. El mal que te la crida a l,acció artistica es el seu baladreig insistent que ens incita sonorosament a respondre, sentint inexcusablement una crida que en el fons triem lliurement. Així el meu primer fàstic al referencial EX-SUPERTRAMP de Roger Hodgson:

Posaria les mans al foc que Jordi no coneixia el darrer album quan li vai cantussar, el darrer cop al garatge de Valldoreix,

Jo:

You don,t Know no nothing ‘bout me, but that,s alright (Bee In Your Bonnet).

Ell:

My father was a blind man, my brother was a fool (Maybe I,m A Beggar)

L,escola de Supertramp no es, realment i fonamental, tan odiada com l,escola de Pink Floyd: tampoc la de Mialet, que l,accepta, ella i les formes desconcertants i preparteres de correcció als xics amb talent artístic (El Roure, 1.957). Al cap i a la fi, som els mateixos que tirem el món endavant, i feina de grat però escàs ocasió, reconèixer en termes mesurables l,esforç, l,inacreditable esforç en quantum de treball. Tampoc no poden acreditar la nostra homosexualitat, la majoria, bo i existint, ni de gilipolles des de la primera pubertat.

La meva joliua primera feina remunerada amb regla estatal rebé el premi del mes sensible i identificable de l,ex-Supertramp, el càntic entre olorosos càntics. Aquell dia, després de finiquitar amb Gombau que vaig fer cinc-cents metres fins a discos Castelló, no ho podia creure: hi era, i hi era per mi, i algun dels antics. Com es que no vaig aturar-me a can Jorba ni al Corte Ingles? Que tenia de patriòtic específic Roger Hodgson que afavoria el meu íntim popular? Jo sempre dic que només tinc dos contratemps a queixa de l,hispà català: les respostes, en demanar un cafè amb gel, i les mateixes, en demanar l,hora: COMOOOOOOO?? La resta de greuges, si n,hi ha, que recordi comunicatius, no es poden desambiguar en un o altre cotarro. 

Roger Hodgson doncs, va donar la campanada, i el Coach-Makis Cubells acceptava que em sentia alimentar l,idèntic de mi mateix, el mateix any fou fecund en un dels millors àlbums del poeta Serrat, i molts altres, que van afavorir les comunicacions entre els iguals que erem aleshores els nostres, i encara som en els reciprocs cors i entranyes.