UN REGALET ESTIVAL

 

VIRGILI ÈGLOGUES VERSIÓ LITERAL I LITERÀRIA DE PAU BIELSA MIALET

Passeig de l’Estació 5, 6è 6a Valls 43800 Tel, 616 611 538 enzimidetritus@gmail.com

IX PREMI JORDI DOMÈNECH DE TRADUCCIÓ DE POESIA

(P. Vergili Maronis Eclogae)

El qui he passat vint anys regratant la bragueta de seda             tot esperant pastar el que deixessin els mestres voraços,      mestres gormands, repassat innúmeres voltes fins ara                  el tombant del roser davant bocs i estúpides cabres                    ara però et reveig dolç i suau, ara, Valls i l’esbarjo,

JUSTIFICACIÓ

I a tu, bell avi en el record impossible, qui t’havia de dir que el teu nét arribaria al jubileu anhelat, el teu, trenta-un anys abans que tu i vint-i-tres abans que la mare, filla teva, i qui havia de dir que reveuria, en Bielsa, el seu zel de vint anys ha, les virgilianes Èglogues, plenes de misteris irresolts on se suïcidaren els mestres més capaços, i davant una simple palla onanística no sabien què tenien entre mans, i avorrien el nom de la llet si se’ls deia talment un orgasme? He fet el fet.

Fruit de vint anys, he anat gratant la bragueta de seda amb què la crítica molt puritana havia cobert de filigranes la pàgina del mestre, i el que he trobat és la capella del mascle, l’amor gai, la dialèctica òptima dirigida a tal amor, i el sexe, el gran sexe de les virgilianes èglogues, que deixà parada la civilització fins al moment que el va poder enterrar: jo he descobert la segona Pompeia.

La meva clau a l’hora de traduir és servant les paraules clau, que són totes i cadascuna, i estalviar tant com podia el sinònim: així surten històries de pastors, crims, èxits, fracassos, en un poble on tots saben de tots i escolten què diuen mentre passegen o fan qualque altra cosa, en un país, l’Arcàdia, on es restauren antics versos a les escorces dels arbres, en un país on hi ha filòlegs i arquetips, en una bella contrada a l’estiu que rebull d’amor sexual i persecucions en odi fingit i final feliç, o no.

He afegit els dos hemistiquis en cursiva a la segona, en llatí silvas non primus et unus/—quem fugis?—adsiduas perquè la transició argumentativa era inexcusable, i he distorsionat alguns elements per fer-m’hi millor (avellanes per avellaners, campanya per pradell, etcètera), he curullat de castellanismes el text a un punt que no em semblen molestar, avui dia, he consultat més de vint traduccions al català, castellà i anglès.

I vet ací els avatars humans, tots ells enclosos en les Èglogues virgilianes, tots ells aconsellant-me la vida des del més pregon dels dies que en una biblioteca perduda vaig obrir la pàgina meravellosa i tot semblava l’espai rebotir-ne alegroi d’una vida bonica i plàcida, llavors que el fill del poeta lleidatà m’ajudava en les primeres línies, a la universitat. Tota la carrera m’ha acompanyat la Musa de Melibeu i m’ha aconsellat tot sovint sobre què veia passar davant els nassos, al punt que, en el meu procés kafkià, pel qual es va fiscalitzar des de la llei el més íntim de la meva persona, se’m va preguntar pel vers que havia citat amb el qual Gal, el poeta, és rebut pel cor sencer de Nimfes i éssers boscans, i arribats a aquest punt, en aquest edifici ric, enclòs, i abastant, és avui que ja finalment et puc celebrar solemne, mare nodrent, Autònoma, et puc celebrar també tu, mare física, caninament no cessaré d’insultar els germans i de lloar el meu Estat i el meu estat, en fi,

A tots els Elpènors amb qui he compartit les meves coses

numquam fortuna tulisset

 

 

I L’EXILI

MELIBEU-TÍTIR

MELIBEU

Títir, i tu, arrepapat a recer d’un faig que t’abraça,           amb un prim flabiol boscana medites la Musa;                     jo de la pàtria els fins i dolces deixo les prades,                      fujo de pàtria, jo; tu, Títir, àgil a l’ombra,                   mostres el bosc cantar “que n’és de bonica Amaril·lis”.

TÍTIR

Oh Melibeu, déu és qui aquests va dar-nos esbarjos,             sí que serà per a mi tostemps diví: d’ell a tothora        estrenarà un tendral anyell de ma pleta les ares;                  ell a mes vaques vagar tal i com veus, i a ma persona enjogassar el que volgués permeté amb una agresta canyeta.

MELIBEU

No trobo tant d’envejar, fa estrany, si més no: que és a totes fins a tal punt campanyes confús... Mira’m jo que les cabres porto malalt tot dret: eixa, Títir, ja quasi ni porto,               ací entre avellaners espessos adés bessonada                       —ai l’esperança del folc! en un roc deixà nu amb l’alenada; tothora el mal a mi, si no hagués nat en orris la pensa,             des del cel fulminats, recordo, preveien els roures.            Bé, però aquest déu teu dóna, Títir, qui és a conèixer.

TÍTIR

La ciutat que és Roma que es diu, Melibeu, la pensava,      ase de mi, a aquesta nostra semblant, on sempre acostumo com a pastor d’ovellam tendrals agitar les camades;           tan similars els cadells al gos, cabridells a les mares               he conegut i arran dels petits fer els grossos solia,              ara bé: aquesta és tant que encresta entre viles la testa      com acostumen xiprers entre viburns giradissos.

MELIBEU

I què va fer tant pes que Roma anessis a veure?

TÍTIR

Llibertat, triganera, però em va reveure inservible,           més esclatant des que el perruquer em veia caure la barba, em va reveure, però, i després de molts anys arribava,       des que em té Amaril·lis, em va deixar Galatea,        perquè—doncs confessaré—Galatea en ser que em retenia, ni esper de llibertat era ni observança d’estalvis.             Molt que a balquena dels meus estables víctima eixia, grassos també eren formatges premuts per la vila avorrible, mai per mai pesant bronze al casal la destra em tornava.

MELIBEU

M’estranyà de que trista els divins, Amaril·lis, clamaves,   en bé de qui penjar el seu fruit permetessis als arbres;     Títir d’aquí n’era fuit: fins i tot, Títir, pinedes,                  fins i tot fonts de tu, fins aqueixos arbrells reclamaven.

TÍTIR

Què hi nava a fer? Ni de l’esclavatge eixir prometia,           ni saber d’uns déus tan ubics en altra contrada.                 Ací aquell jovencell he vist, Melibeu, cada anyada            pel qui de dotze els altars ja fumen nostres en dotze.         Ací resposta a mi de primer donà cell reclamant-lo:      “nois, peixeu els bous com abans, enjoveu-vos els toros.”

 

MELIBEU

Jai sortós! Doncs serà per a sempre la teva pastura,         gran per a tu i bé prou, per molt que arreu nua pedra             i l’estany ple de jonc fangós vomita els teus pastos,           mai no estables sobtats provaran prenys cries feixugues,           ni de ramat veí malmetrà la passa funesta.                          Jai sortós! És ací que entre rieres sabudes                               i sacrosantes fonts clouràs el fred a la fosca;                      per tu d’ací, com sempre, el past a la fita veïna,                 per l’abellam Hibleu la flor libada del salze,                    molt que convencerà entrar en son amb tendres murmuris; d’ací al peu de penyal cantarà el podaire a la brisa,              no però mentrestant coloms, cura teva, roncaires                 ni d’un om celest cessarà la tórtora queixes.

TÍTIR

Antes lleugers per tant peixeran en els aires els cérvols         i freus abandonaran els peixos nus a la platja,                 antes exiliat havent trillat dues fronteres                                o l’Àrar beurà el Part o la Germània el Tigris,                   que del nostre cor la seva efígie s’esborri.

MELIBEU

Jo alienat d’ací en africans aniré sedegosos,                      part trobaré a l’Escítia i, ràpid de guix, a l’Oaxes                   i del fondo sencer els britans dividits de la terra.             Mira que mai pairals després de molts anys les fronteres       i l’ apinyat en gespa capet de la pobra cabana,                força després, al meu regne veuré sorpresa d’espigues? L’impiu soldat tindrà aquestes tan ben treballades reserves, el forà aquests bladers! Mira on desacord miserables         féu acabar els ciutadans! Per a ells he sembrat la campanya! Clota, ara, bon Melibeu, els perers, apariona les vinyes,     féu meves, folc feliç un dia, féu via, cabretes:                     no jo però, d’ara ençà, estarrufat a la cova verdenca, d’emmatollat penyal sospeses al lluny he de veure-us;       cap ni un càntic faré, no jo he de péixer-vos, cabres,     mentre ginesta grateu florent i amargues salzedes.

TÍTIR

Ací però amb mi aquesta nit relaxar-te podies                sobre la fronda i el verd: hi ha fruit dolç per a nosaltres,      hi ha castanyes tendrals i de presa de llet hi ha força              i ja fumen de dalt al lluny teulats de les viles                          i més grans de la cresta dels monts s’abalancen les ombres.

 

III EL COMBAT

MENALCA, DAMETAS, PALÈMON

MENALCA

Diga’m, Dametas: és del Melibeu o de qui, la ramada?

DAMETAS

Més aviat d’Egó, Egó me l’encomanava suara.

MENALCA

Oh infeliç folc tothora ovelletes! Mentre ell la Neera          va escalfant temerós tostemps que ella no em prefereixi,    ací un estrany guardià d’ovellam muny dos en una hora,        i de la bèstia el suc i la llet s’emporta d’anyella.

DAMETAS

Més amb compte plantar aquests mots als homes recorda,    jo bé conec el qui et—de reüll s’ho miren les cabres,             i sota quina (han rigut les Nimfes fàcils) capella.

MENALCA

Crec, aleshores, quan els arbrells de Micó algú va veure’m    i amb mala falç anar a estassar les vinyes novelles.

DAMETAS

O ací arran de vetustos faigs quan fletxa de Dafnis            vas rebentar i canyís que tu, corrupte Menalca,                    ja en trobar que allò era al noi regalat hi paties                     ja si no en quelcom feies mal ben mort et veuries.

MENALCA

Què poden fer els senyors quan tal s’atreveixen els lladres? No el cabrot de Damó t’he pèssim jo vist en persona capturar-lo amb paranys, que tot ho lladrava Licisca?     Com jo estava cridant “Cap on ara es rapeix aquell home?” “Fés formar, Títir, el folc!” Rere el carritxar tu callaves.

DAMETAS

És que no per la cançó vençut aquell home em deuria          el merescut cabrot pel meu flabiol i pels càntics?                 Si no ho saps, era meu aquell boc, i en persona admetia        a mi Damó però deia que no podia tornar-me’l.

MENALCA

Per la cançó tu aquell? O que el teu flabiol una cera         mai va acoblar? No eres tu als trivials que, pòtol, solies xiscleguejar el clarí i un càntic ja pobre malmetre?

DAMETAS

Entre nosaltres vols, doncs, cadascú què pugui per torna dilucidem: jo aquesta vedella, no me la refusis,                   ve dos cops a munyir, dos cops nats als pits alimenta,     perdo, ara diga’m tu amb mi amb quina penyora guerreges.

MENALCA

No gosaria del folc pas res ara amb tu poder perdre             és que per mi hi ha un pare al casal, hi ha sa dèspota dona dos per dos compten la plata tot jorn i els cabrits un o l’altre ara bé el que tu mateix reconeixeràs força més noble,        tant de gust com et ve delirar, jo copes aposto                   obra d’Alcimedont diví de faig acabada                              àgil en elles al torn expert s’hi incrusta una parra,               els esbargits gotims vesteix en pàl·lides heures,                dues figures al mig, Conó i doncs qui va ser l’altre             qui descriví amb el radi sencer tot el cicle dels pobles,     quin mes el segador, quin el corb llaurador disposava?       No hi he apropat els llavis encar, que les guardo amagades.

DAMETAS

També el mateix per a mi Alcimedont va fer dues copes        i de suau l’entorn acant abraça les anses,                         Orfeu ell hi posà al bell mig i els boscos seguint-lo.            No hi he apropat els llavis encar, que les guardo amagades. Si la vedella has mirat, no hi ha res a lloar de les copes.

MENALCA

No te m’escapes, avui: vindré allà on sigui que em crides sols que ens ha de sentir, bé qui ve, ara, fixa’t: Palèmon. Després d’això assoliré que no estassis algú amb la veuarra.

DAMETAS

Fes ara si tens res: en mi no ha d’haver-hi cap mandra           i no evito algú, sols que, veí nostre, Palèmon,                 fondo des dels sentits, no és poca la cosa, revengis.

PALÈMON

Digueu, en ser que ens hem ajagut a la gespa tan flonja, mentre que tots els camps i tots els arbres pareixen,    fronden avui els boscos, avui és l’any boniquíssim. Començaràs, Dametas, en tant que segueixis, Menalca              i per torns ho direu: estimen els torns les Camenes.

DAMETAS

Júpiter començarà; tot ple de Júpiter, Muses,                      ell conrea el terrer, a ell els meus càntics ocupen.

 

 

MENALCA

I a mi Febos em vol; de Febos a casa tothora                 dàdiva hi ha: llor i tendrerogenc jacint hi fresqueja.

DAMETAS

Amb un pom Galatea ara em vol, juganera nineta,            fuig cap als salzes llavors i abans vol fer.se de veure.

MENALCA

Bé que a mi se’m ben planta la meva flama, l’Amintas,    més coneguda als meus cans talment ja no Dèlia sigui.

DAMETAS

He ben parit per a Venus dàdives: és que marcava               jo bé el lloc que celestes es van acoblar les colomes.

MENALCA

Com he pogut, al noi, d’arbre silvestre elegides,               d’or pomes deu n’hi he dut; duré demà l’altra remesa.

DAMETAS

Oh que sovint i com que ens ha parlat Galatea!            Alguna part els vents dels déus repetiu a l’oïda.

MENALCA

I què hi fa que en el cor teu no em rebutges, Amintas,          si quan tu percaces senglars jo vigilo les xarxes?

DAMETAS

Fíl·lida porta’m ací, és mon aniversari, Iol·las,                quan faré una vedella pels fruits vindràs en persona.

 

MENALCA

Fíl·lida estimo entre cap: jo marxava, ella plorisquejava,       i llarg “oh adéu, adéu, preciós” va dir-me: “Iol·las!”

DAMETAS

Trist un llop a la cleda i als fruits que creixen, tempestes;   als arbrells els vents, a mi els engrinys d’Amaril·lis.

MENALCA

Dolç xop als nats, l’arboç a tot cabridell que rebutgen,    salze flexible al ramat prenyat, a mi l’únic Amintas.

DAMETAS

Pol·lió estima de mi, per molt que és pagesa, la Musa, peixeu al vostre lector, Pièrides, una vedella.

MENALCA

Pol·lió fa ell mateix nous cants; podeu péixer-li un toro       ja de corn cercant i de peus que escampi l’arena.

DAMETAS

El qui et vol, Pol·lió, vindrà allà on de tu s’adelita;          ragi-li mel a aquell, dugui l’esbarzer aspre gingebre.

MENALCA

El qui no Bavi avorreix voldrà els teus, Mevi, poemes,        ell ja podrà junyir guineus, munyir bocs quan ho vulgui.

DAMETAS

Els qui preneu les flors i creixents en terra maduixes        feu-vos escàpols d’ací, nois! Frígida serp calla a l’herba.

 

MENALCA

No vulgueu massa avançar, ovelletes: mal dia a la riba        fa de fiar, encara ara el marrà s’eixuga la llana.

DAMETAS

Títir, reporta del riu les pasturadores cabretes;                     jo ja quan sigui el moment ventaré a la font totes aquelles.

MENALCA

Nois, formeu l’ovellam: si la llet ens pren calorada             tal com adés, en va premeran palmells la mamella.

DAMETAS

Aiai que n’és de magrot entre ers tan grassos el toro!          Un amor el ramat, del ramat també el mestre arruïna.

MENALCA

Cert que aquests, no és pas de l’amor, es tenen als ossos,    no sé quin ull fascina la nostra tendra anyellada.

DAMETAS

Digues en quin país i seràs el grandíssim Apol·lo,           obre per tres del cel l’espai no més ample braçades.

MENALCA

Digues en quin país s’ha gravat els noms de monarques     de naixença a les flors, i Fíl·lida sol te la quedes.

PALÈMON

No em pertoca tan grans dreçar entre vosaltres litigis     digne ets tu de vedella i aquest i amors tot aquell qui          bé els temerà suaus, o bé se’ls trobaran agredolços. Clausureu, nois, els recs: ja prou les prades begueren.

V EL POETA

MENALCA, MOPSE

MENALCA

Com no, Mopse, els bons per tal com tots dos resultàrem     tu per inflar els canyissos lleugers, jo en dir poesia             ací entre oms a barreja no ens hem assegut i avellanes?

MOPSE

Ets el gran: a tu jo és ben just que cregui, Menalca,             bé si davall pel Zèfir batent d’enigmàtiques ombres,           bé si millor a la balma baixem, que, fixa’t, la balma             té esbargida en ram escàs llambrusca boscana.

MENALCA

Sols rivalitza amb tu en les nostres crestes Amintas

MOPSE

Què si tal rivalitzés per vèncer Febus amb càntics?

MENALCA

Pren ara, Mopse, primer si de Fíl·lida qualque cremada        o d’Alcó lloança ara tens o blasme de Codre;                   pren ara: guardarà els cabrits Títir mentre pasturen.

MOPSE

En ves d’això el que suara d’un faig a l’escorça verdenca càntic he restaurat i escrit altern afinant-lo                           jo provaré d’on tu manaràs rivalitzi l’Amintas.

MENALCA

Salze en tant que vinclat cedeix a la pàl·lida oliua,             als roserets en tant que, rosats, el ròssec d’espígol,        nostre parer, tant és que cedeix davant vostre l’Amintas.     Bé tu deixa’t de més, noi: ja hem baixat a la balma.

MOPSE

Exhaurit en cru funeral les Nimfes per Dafnis            ploren—testimonieu, avellanes, rieres, les Nimfes          quan abraçada al cos deplorable del nat que s’estima         tant els déus, tant els astres crus! escridassa la mare              no cap a pasturar en aquelles dates dugueren                   toros, Dafnis, al riu fredorós, ni quadrúpede cursos            cap no volgué glopar ni brot va atènyer de l’herba.      Dafnis, el teu, àdhuc púniques xiscleguejaren lleones enterrament i el bosc en va ple i les crestes salvatges. Dafnis, i subjugar tigressa armènia en carros                instituí, importà les danses Dafnis de Baccos                         i entreteixir en tendrals vinclable fulles la pica;                 com és un cep a l’arbre ornament, com al cep raïmades,   com als ramats els braus, com messes a prades feraces,       tu ornament tot per als teus. Des que els Destins t’agafaren Pala mateix els camps i Apol·lo mateix abandona;              ara i adés al solc que el gra encomanàrem de l’ordi        brota infeliç ara jull i adés estèrils civades;                          per la viola suau, ja pels purpuris narcisos                        card ha brostat i de punxes espinavessa esmolades.         Terra esbargiu al fullam, als brolls afegiu-hi les ombres, pastors: Dafnis ho vol que s’esdevingui tal cosa                     i un pilotet feu i un pilotet coroneu amb el càntic:          Dafnis he estat al bosc d’ací fins sabut en estrelles          el guardià més bonic que la seva bonica ramada.

MENALCA

Per a nosaltres, poeta dels déus, el teu càntic idèntic            al son per als lassats a la gespa, idèntic a dolça               aigua a l’estiu que la set de riera dansant aminora.              Ni en el canyís iguales només, també el mestre en paraula, noi sortós, des d’ara seràs parell a aquell altre!                   Jo, però això per tu, com sigui que fos al torn nostre,         ara diré i al cel alçarem el Dafnis que estimes:             Dafnis al cel portarem, estimà també Dafnis nosaltres.

MOPSE

Cap cosa mai per a mi com un do com tal, màxima sigui?   Ja el noi mateix va ser digne de ser celebrat i ja aquestos Estimicó anteriors lloà càntics davant de nosaltres.

MENALCA

Esclatant, es meravella a l’Olimp de la insòlita llinda            i sota els peus hi veu nuvolets i Dafnis estrelles             doncs encís alegroi al bosc i la resta de prades                  Pan també i pastors conté i les Dríades nenes                       ni pas llop paranys a ramat ni xarxes a cérvols                  mal no mediten pas cap: bon Dafnis estima l’esbarjo.      Elles en joia total unes veus als estels dirigeixen                     sense les crestes rapar, elles ja càntics les penyes,             ells ja refilen arbrells: “Un déu ell, un déu era, Menalca!” Bo seràs oh, i feliç per als teus. Quatre, fixa-t’hi, ares: Dafnis, en tens un parell, i altars un parell per a Febus: copes bessones al nou, escumoses de llet cada anyada           i un de crateres parell d’oliu gras per a tu institueixo,            i enriolat, convits de Baccos a pler de l’inici,                     cap a la llar fredorada si hi haurà, si messes, a l’ombra, nèctar novell, d’Ariúsion vessaré vi de les copes.                  I cantaran per mi ja Egó ja el Licti Dametas;                imitarà Alfesibeu els sàtirs que saltironegen;               sempre serà per a tu i quan els solemnes desitjos   retornarem a Nimfes i quan llustrem la campanya.      Mentre la cresta el senglar, rius mentre els peixos estimin, mentre en timó peixerà l’abellam, en rosada els llagostos, sempre l’honor serà i el teu nom i lloança durable;           totes anyades a tu, com a Baccos i Ceres, desitjos                el camperol farà: condemnaràs tu també pels desitjos.

MOPSE

Què et, quina dàdiva puc per tal tornar poesia?                   És que per mi ni tant xiulets de migjorn arribant-se             ni rebatudes plaents les platges de flux seran ni com         van davallant els rius entre les valls pedregoses.

MENALCA

Amb tal jo ara t’obsequiaré abans frèvola flauta                       ella ens “era encès tot Coridó en la forma d’Alexis”         ella mateixa mostrà: “Que és del Melibeu la ramada?”

MOPSE

Ara bé, pren el bastó, que sempre va demanar-me’l,         mai no el prengué, Antígenes, i era digne d’amor aleshores: bell de nusos parells i bell de bronze, Menalca.

 

 

 

II EL DESFOGAMENT

CORIDÓ

Era el pastor encès tot Coridó en la forma d’Alexis            els delits del senyor, ni què esperés no tenia                       tret que entre espessors de faigs, ombroses cimeres,            tot sovint s’arribà: allà sol aqueixos impromptus                 per a muntanyes i bosc gità malbaratant els estudis:        “Res no et fa sentir, oh Alexis cruel, el meu càntic?          Res de mi compadir? A morir-me forces el terme.            Ara també l’ovellam ja fresca i ombra recerca;                   ara verdencs també esbarzerars sargantanes oculten.   Tèstilis per a estassats segadors de rabent calorada               esclafa all i cerfull, unes herbes que són oloroses.             Ara bé canten amb mi, mentre et rodejo la petja,                        els arbrells amb raucs sota sol que crema llagostos.           Que no va ser millor d’Amaril·lis funestos enutjos                i suportar sobergs desdenys? Que no va ser Menalca          per molt que ell negrot, per molt que tu, noi, esclatessis?    Oh noi formós, al color pas massa ni gens no t’afiïs!    Blanca olivella decau, mírtil negrot s’arreplega.        Despitat ara et sóc ni qui sóc cerques, Alexis,                    que enriquits de ramat, de llet quant nivosa abundosos:     mil vagaregen de mi anyelles en sícules crestes;                llet nova a mi en calorada i tampoc no faltà en fredorada entono el que és costum si mai cridava la pleta               D’en Dirceu allà a l’Aracint de l’Àtica Amfíon                    ni sóc lleig a tal punt: m’he vist a la platja suara                que era tranquil de vents quiet el mar i no pas Dafnis, jutja’ns tu, em fa patir si mai no falla la imatge.                 Oh només doni plaer amb mi als camps que trobes corruptes viure, i en humils casalots i entaforar cérvols                         i de cabrits gitar el ramat junts a la malva verdenca!         Pan al bosc amb mi imitaràs cantant a l’uníson:                Pan primer acoblar els canyissos en cera diversos               va instituir, Pan cura el mestre d’ovella i l’ovella.               Ni t’ha de fer penedir el llaviet que trilla canyissos:           per a saber això mateix què és que no Amintas faria?      Tinc una en disparells set llucs de canya acoblada        flauta, Dametas en do fa temps a mi me la dava                     i digué en morir: “et té segon aquesta des d’ara”.                   I digué Dametas, Amintas ximplet envejava.                         I finalment un parell, trobats a la vall perillosa,                   de cabridells, esbargits ara encar a la pell de blanquesa, buiden el pit cada dia dos cops a l’ovella, i te’ls guardo.     Ja de fa temps de mi allunyar-los Tèstilis prega;                 tal farà, com que et corromp a tu tota dàdiva nostra.    Vine’m aquí, oh noi formós! A tu lliris a grans cabassades mira portant les Nimfes, a tu la Nàiade esclata              mentre violes llanguents i crestes recull de roselles              el narcís i la flor junyeix de fonolls olorosos                        ja amb la canyella i amb altres herbes trenant agradoses tendres en grocs galdirons orquídies pinta i arranja.            Jo mateix poms colliré de suau pellofa canosos                       i poms del castanyer que estimà la meva Amaril·lis;       pruna cerosa hi duré; serà aquest també fruit honorable,       us colliré a vosaltres, llorers, a tu, pròxima murtra,          bona disposició que fragàncies mescleu agradoses.             Ets un pagès, Coridó! Ni dàdives cura l’Alexis                    ni si amb dàdives rivalitzem me’l dóna l’Iol·las.             Aiai, què he regirat, miserable? Migjorn a floresta          perdo i a transparents he dut fontanes la verra.                Boig, de qui fuges, ai las?! Ni primer ni únic als boscos véns—de qui fuges?—sovint: els déus visqueren als boscos, Paris dardani també, i Pal·las baluards fonamenta             que ella hi viurà: ans que tot a nosaltres plauen els boscos. Fera lleona recerca el llop, ell, el llop, la cabreta,                 el ginestell recerca en flor juganera cabreta                          tu Coridó, oh Alexis, cad’ú el seu desig l’arrossega.      Fixa’t, arades al jou tornen suspeses els jònecs                      i decaient el sol creixents duplica les ombres,                     em però crema l’amor. Quin terme l’amor assisteixi?        Ah, Coridó, Coridó! Que t’ha pres una gran bogeria!  Vinyes a l’om espès les tens al mig de la poda                   que tu quelcom si més no millor, d’allò que es necessita,     no vas ja preparant a trenar amb joncs tendres i vímet?   Altre n’inventaràs, si aquest desdenya, d’Alexis!”

 

 

 

IV

EL VAT

Ara, sicèlides Muses, cantem poc més seriosos:                  no pas tots d’arbrells i rastrers tamarits s’alimenten;            si cantem el bosc, el bosc sigui digne d’un cònsol.        Última del cumeu vingué ja l’època càntic,                      neix de cap i de nou la sèrie grossa dels segles,                    ja torna tant la Verge, han tornat el regnes saturnis;             ja ha davallat de la cresta del cel una nova nissaga.             Tu només do en aquest nounat qui la prole ferrenya descartarà de primer, eixirà a l’univers la daurada,          casta, favor, Lucina: ja regna l’Apol·lo que estimes.          Tu, fins ací l’ornament de l’edat, entrarà en tu ser cònsol, Pol·lió, i començaran envant grans mesos la cursa,               tu capìtost; si res queda petjat de la nostra avolesa    engalipat absoldrà de terror perpetu les terres.                    Ell rebrà vida dels déus, davant dels déus ha de veure         els igualats herois i per cells serà vist en persona;      pacificat manarà amb pairals usatges el cicle.                     Ara a tu, noi, primer regalets sense filigranes                heures vagaires arreu el tros amb la valeriana                      fos amb enriallat acant et rajarà lotus.                               Elles de llet al casal tornaran tibats les cabretes                   els mamellams, ni grans temerà la cleda lleones;                ells rajaran floresta per tu els bressols amorosos                    i morirà la serp, i verí morirà de les falses                    herbes; assiri al comú de la gent gingebre ha de créixer.    Ara bé, al punt que lloances d’herois i gestes del pare          ja llegiràs i quin n’és podràs conèixer l’usatge                    poc a poc enrossirà en tendral espiga la plana                      de barroers rogent penjarà aranyoners raïmada                       i suaran rosada de mel les dures alzines,                          poca, però haurà restat petja de la trampa vetusta            Tetis que examinar amb les naus, que amb tàpia estrènyer  als baluards, que mani al tros solcar de ferides.                Altre hi haurà encara Tifis i altra a fer el ròssec una Argos dels herois escollits; hi haurà fins altra batussa                        i de bell nou a Troia es durà el magnífic Aquil·les.         D’ací quan ja d’un home complet sigui l’època ferma    fugirà el guia mateix del mar ni la nàutica pinya    transposarà el recurs, per si durà el tros tota cosa.              No els rasclets sofrirà un terrer, no la falç una vinya            el llaurador robust també ja absoldrà als bous la jovada;      ni variant la llana aprendrà a mentir coloraines                fins, però, en mig dels prats el marrà ja en tendrarogenca porpra, ja en assafranat mudarà galdosa la llana;                pel seu albir vestirà escarlata els anyells que pasturen. “Èpoques tals” als seus digueren: “Enfileu!” fusos             del Destí en estable poder acordades les Parques.     Assoliràs oh grans—i serà ja l’època—càrrecs                  lluc estimat dels déus, de Júpiter alta creixença!              Fixa-t’hi assentint l’univers de balança balmada             terres i tot tragí dels mars i el fondo celeste;                    fixa-t’hi, tot alegroi de l’època pròxima en torna                     oh a mi llavors d’una llarga restés la part última, vida,          i l’esperit, quant abastarà, per a dir-te les gestes:                 no em vencerà ni el traci Orfeu a força de càntics,         menys Linus, un la mare malgrat i un el pare que vetlli, Cal·liopea Orfeu, formós Apol·lo per Linus.                     Pan i tot, tota jutjant l’Arcàdia, amb mi combatia,             Pan i tot, tota jutjant, dirà l’Arcàdia “perdo”.                   Pren ara, noi petit, la mare saber amb la rialla:                  deu a la mare infinits han dut molts fàstics els mesos.     Pren ara, noi petit: qui no es rigueren dels pares,                  ni déu a taula amb aquest, dea ni es dignava a la colga

 

 

VI

SILÈ LA VIDA AL BOSC

Ella primera es dignà esbargir-se en vers siracusi          nostra i no s’enrojolà d’anar al bosc a viure Talia,            com que cantés reialme i combat ja Cinti l’orella                va pessigar advertint: “Al pastor, Títir, gruixuda           péixer l’ovella li escau, filar més prim el poema.”             Ara jo, perquè seran sobre teu els qui dir-ne lloances,  Varus, de tu anhelaran i trista amagar la batussa,      meditaré amb un prim flabiol l’agresta tonada:                    no inescaient cantem. Si algú, però, això també algú si     pres d’un amor llegirà, ja de tu, Varus, tota la selva     cantarà des dels meus tamarits, ni a Febos agrada         pàgina més que la que duu el nom de Varus al pròleg.      Ara, Pièrides, féu: Cromis i Mnasil a la balma,                   els nois que van tombat en el son Silè poder veure              tal com sempre botit de la vetlla a la vena d’Iaccos;          jeia al lluny només del cap lliscada garlanda                          i rosegat un càntir feixuc penjava de l’ansa.                         En arribar—que sempre en esper de càntic el jaio             se’ls rifà—de la garlanda mateix ben fort l’emboliquen,    s’hi aliada afegeix i Egle sobrevé el temerosos                   Egle, de Nàiades la més vistent, i ja despertant-se            d’uns sangonosos el front morells pintat i la templa,           ell se’n riu del parany “què treneu embolics” i se’n queixa “nois, em deslligareu, és prou haver pogut veure.         Càntics que heu volgut, sapigueu-los: cants a vosaltres,    altre per ella hi haurà de pac.” Comença aleshores.          Pots comptar, és veritat, al ritme Faunes i bèsties enjogassats, a la cresta ballant els roures ferrenya,            mai no pas tant amb Febus gaudeix la Parnàssia penya      mai no pas tant d’Orfeu meravella Ròdop i l’Ísmar.      Perquè cantava de com pel buit immens recollides     d’ànima, terres i mars havien estat les semences            l’hora que el foc transparent; com d’ells primers començava tot i fins tendral d’univers crescut hagué el cicle                fer-se més dur el terròs i excloure’s Nereu a les aigües        es començà, i de tot poc a poc agafar-se les formes;        nova lluint llumenera del sol engalipa els països                    i de més fondo caient a remoure de núvols tempestes      l’hora primer han començat que els boscos alçar-se i a l’hora vaguen estranys animals arreu de les crestes ignotes,        d’un pedregar de Pirra gitat, els regnes saturnis,                     i els voladors refereix del Càucas i el furt de Prometeu.      Hi afegeix el broll que els mariners havent deixat Hilas varen escridassar i l’areny “Hilas, Hilas” ressonava;               i sortosa del tot, mai no hagués existit la ramada,         Pasífae de l’amor d’un jònec nivós solaçant-se                     ai, donzella infeliç, quin greu deliri t’agafa!               Prètides van omplir de falsa mugida les prades                 vaja, que ingominiós no tant de ramada seguien               elles el crit, malgrat que al coll temessin l’arada                    i fos en el front tendre cercat corn moltes vegades.             Ai, donzella infeliç, en crestes ja tu vagareges,                    ell de costat nivós al flonjo jacint agafant-se                d’àlber avall negrenc rumia pàl·lides herbes                        bé en el gran folc alguna segueix “Ara clausureu, Nimfes, ara, dictees Nimfes els salts clausureu de forestos,              per si encaren potser a la nostra mirada les petges      foracamí del bou; aquell tal volta i vegada                      presa de l’herba potser o bé seguidor de la pleta          qualque conduirà a gortini estable la vaca.”                   Canta que es meravellà d’Hespèrides pomes la nena;      canta les de Faetont que en molsa rodeja d’escorça         àcida i en terròs erigeix de verns gegantescos;                canta ja Gal, vagarós, del Permès, a la fonda riera             com dugué cap als cims una de les Aones germanes         com el chor davant l’home s’alçà de Febos en massa        com Linus tal a cell, pastor de divina tonada,                  d’api amarg i flors ornamentant la crinera                            arribà a dir: “et donen tals flabiols, au, pren-los, les Muses;   a l’Ascreu ancià elles abans, amb què l’home solia                 fer davallar amb el càntic els oms ferrenys de la cresta:        hi ha de ser dit per tu el començ de grinea foresta         perquè mai més un forest enllà se’ns giti d’Apol·lo.”       Què diré, bé l’Escil·la de Nis, que la fama seguia,     embolicà esclatant l’engonal de lladrucs i de monstres      com vexà les dulíquies naus al gorg i del fondo                 ah! Esporuguits mariners llatzerà amb oceàniques gosses,   bé com transmudats de Tereu els membres narrava        quins per a cell Filomela dinars, quins regals preparava,   amb quina cursa deserts recercà, i ja amb quines antes      ales sobrevolà infeliç la seva teulada?                                Tot allò que de Febus feliç meditant una volta                     ho escoltà l’Eurotas, manà als llors que ho aprenguessin,    ell cantà—al pols retornaren les valls enllà les estrelles— fins al moment que formar l’ovellam a la cleda i comptar-lo mana i, força a desgrat de l’Olimp, envant tira Vespre.

 

 

VII EL SAVI I L’INEXPERT

MELIBEU, CORIDÓ, TIRSIS

Era sota una eloqüent que es tombà Dafnis alzina                  i havien folcs apinyats Coridó i Tirsis en una,                  Tirsi ovellam, Coridó tibantes de llet les cabretes        ambdós en la flor de l’edat ambdós àrcades eren                      i pareguts en cantar i ben preparats a respondre.                Ací em, mentre tendrals del fred defenso les murtres,        era tot esgarriat el mascle del folc i ja Dafnis                   miro de fit: en veure’m al torn “més ràpid” em feia:   “vine’m aquí, oh Melibeu, el boc i cabrit són estalvis            i si per torn pots ara cessar, sota l’ombra descansa:              ací mateix per beure vindran per prades els jònecs,        verdes ací entre tendral jonc entreteixeix les riberes      Minci, i d’ençà del roure sagrat eixams en refilen.”           Què hi nava a fer? No Alcipe ni pas jo Fíl·lida havia        que al casal acollís de la llet rebutjades anyelles                     i la contenda va ser Coridó contra Tirsis enorme:       postposí del tot al seu joc el nostre negoci.                     Doncs i per tant en versos alterns tots dos barallar-se        van començar: en alterns recordar les Muses volien,         uns Coridó i uns altres tornà ordenadament Tirsis.

CORIDÓ

Nimfes, nostre l’amor, Libètrides, a mi bé càntic             com al meu Codre estimat concediu, rodalies de Febos,      ell amb els versos compon—bé si no podem tota cosa,      ací eloqüent d’un pi sacrosant que pengi la flauta.

TIRSIS

Adornareu naixent, pastors, amb heura el poeta,       Àrcades, que els budells d’enveja a Codre rebentin,           bé, si més que el plagut lloés, front, valerianes,                        el rodegeu que no danyi el vat que serà mala llengua.

CORIDÓ

Dèlia, el cap de senglar punxós per a tu el petitíssim             i corns embrancats, Micó de cérvols vetustos                        si això haurà estat proper, de finor de marbre sencera          en rosadet coturn dreçaràs vinclada a les cames.

TIRSIS

Plec de llet, Priap, i aquests cabrots totes anyades               per esperar és bastant: guardià ets de l’horta pobrenca.      Ara seguint el temps t’he fet de marbre, però tu                     si naixedora del folc suplís, ja d’or siguis sempre.

CORIDÓ

Dolça ami més que a l’Hibla el timó, Galatea Nereida,      més que el cigne esclatant i bonica que l’heura canosa      quan de primer pastats donaran a estables els toros           vine si et queda un zel pel Coridó que t’estimes.

TIRSIS

Jo ves t’hauré de semblar més amarg que sardòniques herbes més encrespat que el rusc, més baix que l’alga gitada           si és que aquesta llum ja més que un any se m’allarga,       féu cap a casa pastats si teniu vergonya, féu, jònecs.

CORIDÓ

Molsa de tots els brolls i herbam més tendre que somni          i l’arbrell que verdós us tapa en ombres escasses       defenseu del solstici el ramat: ja ve calorada                 tòrrida, ja boteixen borrons a la palma vinclable.

 

TIRSIS

Ací la llar i torxes en greix: ací foc a tothora                sempre i en un carbó constant la balda negrenca;              tant ací de tramuntana ens fa por com tant fredorada, nombre al llop o bé a rierada arrauxada ribatges.

CORIDÓ

Dreça i tant gingebres i castanyers de pelussa,                    jau esbargida per tot sota el seu arbrell cada fruita,             tot ara riu, ara bé, però si la forma d’Alexis                     se’ns allunyés de la cresta, veuràs la riera ben seca.

TIRSIS

Sec el conreu, morent-se del baf les herbes eixutes,         Líber empampolats als colls ombratges enveja                     en arribar envigorir farà el bosc la Fíl·lida nostra          Júpiter amb alegroi aiguat per tot prodigant-se.

CORIDÓ

L’àlber a Alcides agradabilíssim, la vinya a l’Iaccos,     murtra a beutat de Venus, els llors a Febus que ostenta, avellaners vol Fíl·lida: tals mentre Fíl·lida vulgui,         murtra no vencerà avellaners ni llors per a Febus.

TIRSIS

Freixa dins el boscam boniquíssima, pins a les hortes,     àlber en els rierols, l’avet a l’alt de les crestes:                 però si més sovint, bell Lícidas, vinguis a veure’m         freixa dins el bosc et cedirà a tu pins de les hortes.

MELIBEU

Tal recordem, i vençut Tirsis en va rebatia.                         És Coridó Coridó des d’aquell temps a nosaltres.

 

 

VIII MORT I RESURRECCIÓ

DAMÓ, ALFESIBEU

D’Alfesibeu i Damó tots dos pastors la tonada,           d’herbes desmemoriada que va la jònega veure,                   tot lluitant, dels quals pel càntic el linx s’atordia                     i transmudant els propis corrents els rius reposaren, d’Alfesibeu i Damó tots dos direm la tonada.                    Ara, si bé els pedregars del gran Timau superaves,               bé si l’areny de l’Il·lírica mar, que vindrà la diada            cella que m’ha de ser permès celebrar-te les gestes?            És que vindrà que podré portar per tota la terra               dignes del sofocli coturn només els teus càntics?                Per tu començo i en tu acabaré, pren l’ordre donada,       càntics que he fet per tu i permet entorn de la templa         que entre llorers vencedors hi serpentegin les heures.      Freda amb prou feina del cel era l’ombra de nit davallada quan en tendral rosada al ramat més plàcida l’herba,      Damó així començà en oliu polit recolzant-se:             “Brolla i el dia lluent arribant avança, Lluerna,                 que entabanat d’un amor perdut, matrimoni de Nisa,          em queixaré, als divins, mal que res del seu testimoni            n’he aprofitat, a l’últim morint però, en l’hora m’adreço. Gita del Mènal amb mi, flabiol meu, gita ara els versos: Mènal i bo eloqüent forest i pineda garlaire                   sempre conté; sempre ell de pastors escolta les cuites           tal com Pan, qui primer el canyís inert no patia.                      Gita del Mènal amb mi, flabiol meu, gita ara els versos:   Nisa a Mopse s’ha dat: què no esperarem els qui estimen? Es junyiran ja els grius a corsers i el segle que arriba             a abeuradors vindrà la daina tímida amb gossos.               Gita del Mènal amb mi, flabiol meu, gita ara els versos: Mopse, de nou la torxa talleu, se’t mostra l’esposa, esbargeix, home, les nous, ja Vespre per tu deixa l’Eta.    Gita del Mènal amb mi, flabiol meu, gita ara els versos:     Oh amb un bon acoblada marit, tots ara menysprees,          ara te’m fa avorrir el flabiol, ara meves cabretes,                ara la cella curulla de pèl i la barba avançada,                       ni en cap déu no creus que assisteix la sort de cap home! Gita del Mènal amb mi, flabiol meu, gita ara els versos:      En el meu clos a tu petitona les pomes rosades                     —jo t’era guia llavors—mirí collint amb la mare,             altre des de l’onzè dels anys ja pres em tenia,                        ja trencadissos puguí de terra dels rams abastar-me:          ahir mirí, ai que morí, ai que se m’emportà mala errada! Gita del Mènal amb mi, flabiol meu, gita ara els versos:     Ara sé què l’Amor ha de ser: ell en dures pedrisses,             bé el Tmar, Ròdope bé, ara ja els Garamants remotíssims,    ni de la nostra sang noi ni llinatge alimenten.                     Gita del Mènal amb mi, flabiol meu, gita ara els versos: Cruel amor ensenyà dels nats en sang una mare                 tota embrutar-se les mans, crua tu també n’eres, mare!     Crua la mare molt més o el noi criminal que esmentava? Noi, l’esmentat, criminal; crua tu també n’eres, mare.       Gita del Mènal amb mi, flabiol meu, gita ara els versos:        ja esporugueixin ovelles els llops, daurades de rígid      pomes davallin rourell, narcís floreixi a verneda,         grassos ja poden suar platins tamarits de l’escorça,          batre també amb els cignes udols, que Orfeu sigui Títir,    dins el bosc Orfeu, entre dofines Aríon.                             Gita del Mènal amb mi, flabiol meu, gita ara els versos:       bé mar endins tota cosa es tornés, que visquin els boscos: suïcidat de la balma d’aèria cresta a l’onatge                       em gitaré, extrem aquest regal de qui mor sigui vostre. Deixa’ls ja, flabiol, ja deixa del Mènal els versos.             Tals Damó: Alfesibeu què responia vosaltres                digueu, Pièrides, no pas tot podem tota persona.             “Terra a l’aigual i en cinta tendral tals ares envolta,       flaireu ja, verbenes i greix, i mascles encensos                   que del marit els sans regirar amb els màgics recursos          jo provaré sentits: res ací sinó càntics em falten.              Porta de vila a la llar, mon càntic, porta-me’n Dafnis. Càntics encara del cel davallar poden la lluna,                 Circe pel càntic amics va transformar-ne d’Ulisses,       frígida en el pradell cantant s’esclata la vibra.                  Porta de vila a la llar, mon càntic, porta-me’n Dafnis.   Tresos a tu de color triplicat de primeres aquestos            poso filams entorn, entorn tres cops aquesta ara porto            el semblant, el déu en senars nombres s’agrada.               Porta de vila a la llar, mon càntic, porta-me’n Dafnis.   Vincla tercers en nusos tercers colors, Amaril·lis,         vincla, Amaril·lis, de Venus només digues:“vinclo cadenes” Porta de vila a la llar, mon càntic, porta-me’n Dafnis.       Com aquest llot endureix, com és eixa cera liquada,           per una flama mateix, així Dafnis pels nostres desitjos.    Mola esbargeix i en betum encén els llors trencadissos; Dafnis em crema pervers, jo aquests llorers entre Dafnis. Porta de vila a la llar, mon càntic, porta-me’n Dafnis.        Tal el desig per Dafnis ja com quan lassa de jònecs,          pels forestos i llucs profunds en recerca d’una esca     d’aigües arran d’un riu s’ajau en verda llacada      esmaperduda i pel tard de la nit no esmenta a apartar-se, tingui aquest desig ni feina a curar-lo fos meva.               Porta de vila a la llar, mon càntic, porta-me’n Dafnis.    Pèrfid aquell em deixà fa temps aquestes despulles,          cara penyora de si, que ara jo a la llinda mateixa,           Terra, t’he encomanat, penyores que em deuen Dafnis.    Porta de vila a la llar, mon càntic, porta-me’n Dafnis.      Eixos herbeis i aquests que en el Pont verins recollia,     Meris mateix em donà, i al Pont n’hi creix a mansalva, sempre jo amb tals esdevenir llop i amagar-se en els boscos Meris, i sempre els alès dels fondos eixir de les tombes, grasses també en altre lloc l’he vist traduir les collites.     Porta de vila a la llar, mon càntic, porta-me’n Dafnis.     Porta, Amaril·lis al ras les cendres, al riu que s’escola      gita-les cap a través, ni reconsideressis tal Dafnis               em portarà: per res ell déus, res càntics, ocupen.              Porta de vila a la llar, mon càntic, porta-me’n Dafnis.     “Fixa-t’hi, s’abreujà l’altar de trèmula flama                         al seu albir mentre trigo a portar les cendres, per bé fos! Certament hi ha un nosequè, i és Hílax lladrant a la llinda. Creuré o els qui estimem es fan ells els somnis mateixos? Para, de vila ha vingut, ja para’t,càntic, en Dafnis.

 

 

IX EXILI I OBLIT

LÍCIDAS, MERIS

LÍCIDAS

On et, Meris, els peus? On porta la via, a la vila?

MERIS

Lícidas, oh, vius hem arribat, nouvinguts de la nostra          (fet que mai no hauria pensat) com a mestres campanya diguin “això és tot meu, vells colons aneu a altra banda.” Tristos ara i vençuts per tal com tot sort ho capgira,            tals a aquells, que mal facin profit, cabrits encomanàrem.

LÍCIDAS

Ben bé m’havia arribat d’on els pujols ajupir-se                  van començant i en suaus declinar pendissos la falda          fins a l’aigual i vetustos faigs, ara copa rompuda,          gràcies tot a poemes salvat us havia Menalca.

MERIS

T’era arribat i n’era el rumor, però els nostres poemes     valen ja Lícidas tant entre pica de Mart com es conta l’àguila en arribar colomes Caónies valen                           que si no d’algun lloc tallar curt a nova batussa                antes del buit esquerrà advertí cornella d’alzina,                   ni l’estimat ton Meris ni pas Menalca viuria.

LÍCIDAS

Ah! En qui recau malifeta tan gran? Ah, els teus a nosaltres quasi que junt amb tu solaços presos Menalca?                  Qui cantaria les Nimfes i qui en flor d’herba la terra esbargiria a verdosos brolls, menaria les ombres?              Ves, el que t’he arreplegat callant no fa gaire, poema,      quan vares a Amaril·lis portar delícies nostres?              “Títir, mentre tornem, breu és camí, peix les cabretes        tipes a beure les duus, Títir, mentre al mig de la feina          no topar amb el cabrot—de corn ells fereixen—procura”

MERIS

Bé no encara acabat això cantava per Varus:                 “Varus el nom de tu, sols Màntua que ens sobrevisqui, Màntua, aiai, que és massa proper de la pobra Cremona, cignes ho portaran a estels en càntic altíssim.

LÍCIDAS

Així els teus eixams fugiran els teixos de Cirne,                 així de ginestell tipes tibin mamella les vaques,                 gita si tens quelcom: també van fer-me poeta                          i tinc càntics de fet, les Pièrides, i m’anomenen                   vat també els pastors però cells no me’ls crec una mica       car ni al punt de Vari semblem ni dir-ne de Cinna         dignes, sinó entre eloqüents fer estrèpit cignes un ànec.

MERIS

Lícidas, çò mateix porto callat, dins meu ho regiro,               si valc a recordar; no és pas anònim el càntic.             “Vine’m ací, oh Galatea, quin és el joc a l’onatge?            Ací entorn dels rius variats, primavera de porpra,            vessa florams el tros, ací l’àlber esclata a la balma,             cau i dels àgils ombrius entreteixeixen la vinya              vine’m ací, insans deixa els corrents que fereixin la platja.

LÍCIDAS

Què d’allò que sol tota la nit tranquil·la sentia                càntic de tu? En retinc el ritme si els mots arribessin: “Dafnis que vas a mirar d’antiga estel·la l’eixida,             mira que del Dioneu avança Cèsar l’estrella,                   l’astre pel qual gaudiran bé de fruit les messes i pel qual      en els clapats turons bon to agafarà raïmada.                Dafnis, aclota els perers, néts han de collir-te la fruita.”

MERIS

Tot arrabassa l’edat, també el buf, i sempre jo llargues        tot cantant, recordo, de nen fundava jornades:                     ara oblidats de mi tants càntics, la veu també, Meris,          tota mateixa defuig, és que els llops han vist primer Meris. Ara, que aquest bé prou podré referir-te, Menalca.

LÍCIDAS

Tot acusant al llarg t’enduus els nostres desitjos                  ara ja tot per a tu el prat calla i la mar i senceres,              fixa-t’hi, de ventós caigueren murmuri les brises.              Ara d’ací hem fet mig camí, ja que el sepulcre                      el de Biànor ha despuntat; ací on espesseïdes                frondes el camperol estreny, ací Meris, cantem-ho:             ací deposa els cabrits i podrem arribar-nos a vila.                Bé si la pluja de nit no es recull antes, ho temo,            mentre cantem tot dret fa menys per al camí, arribem-nos, per arribar-nos cantant jo et lliuraré d’aquests feixos.

MERIS

Deixa’t de més, noi, i anem a fer tot allò que ara toca, càntics ja cantarem millor quan vindrà cell en persona.

 

 

X L’AMOR DEL POETA

GAL

Aquest esforç extrem ara concedeix-me, Aretusa,             pocs per al Gal que estimo, perquè Licori llegeixi,        càntics em cal cantar, i qui càntics a Gal negaria?             Així a tu en relliscar davall de l’onada sicana                  Doris amarga l’oneig que té no et dugui a barreja,            gita: d’ aturmentats de Gal diguem-ne desitjos              mentre redoltes tendrals esbrotonen les xates cabretes.       No cantem pas a sords, de tot responen els boscos.          Quin forest o quina vall va retenir-vos, ninetes            Nàiades, d’indignats quan Gal desitjos moria?              Perquè ni del Parnàs a vosaltres els colls ni del Pindus        cap no va dur-hi retard, ni tan sols l’Aònia Aganipa.           Per ell també llorers, tamarius per ell també ploraren,       fèrtil en pi també d’ell jaient solitari a la penya               Mènal i del glaçat Liceu ploraren les roques.                 Drecen ovelles entorn, no els fa pietat de nosaltres,               ni pietat que et faci del folc, diví dels poetes:                    pastà ovelles el bell vers les rierades Adonis.                       Ve l’oveller també, els porquerols triganers arribaren           tot d’hivernal aglà xopat arriba Menalca.                           Tots ells “d’on tal amor” preguen “et té?” Arriba ja Apol·lo: “Gal què és tant delirar?” Fa: “el teu problema, Licori, d’altre a través de les neus i per forts encrespats va darrere.” Ple de l’honor agrest arriba Silvà per la testa,                  palmes en flor tot ell agitant i lliris enormes.                   Arribà el déu de l’Arcàdia Pan, vàrem veure en persona, baies de l’èvol en sang tot ell enrogia i en porpra:            “Que n’hi haurà de terme?” va dir: “això d’amor no s’ocupa: pas el cruel Amor ni de llàgrimes, rius ni de gespes,             ni de melgó s’assadolla abellam ni de fronda cabretes.      Trist però, ell “Però cantareu els Àrcades” deia,              únics experts a cantar en les vostres crestes aquestos, Àrcades. Oh que suau els ossos podran reposar-me               si dirà un temps el vostre canyís els nostres desitjos!              I tant de bo hagués estat de vosaltres algú i del vostre        bon ramat guardià, bon d’uva madura vinyaire!                Cert que si Fíl·lida hagués tingut, hagués un Amintas            si qualsevol deliri, i doncs què si fosc és Amintas?         Negra viola ha estat, ha estat l’orquídia negra,                      en salzeredes amb mi jagués sota vinya flexible;            Fíl·lida ja colliria per mi i cantaries, Amintas,                     ací les fonts glaçades, ací prats tendres, Licori,                    ací forest; ací per la vellor amb tu em consumiria;               ara deliri amorós, d’un Mart a les armes salvatges            entre les fletxes al mig em deté i enemics a la cara,              tu de la pàtria lluny, que tant no t’hagi de creure,               tota fredor del Rin, ah dura! Alpina nevada,                      veus tota sola sens mi, ah que els freds no puguin ferir-te! Ah, que gelor les plantes tendrals no pugui tallar-te!           Iré i aquells que vaig fundar amb els versos de Calcis    càntics voldré modular del pastor sícul en flauta.                 És veritat, al bosc entre els covals de les feres                    molt preferible patir i els meus desitjos a tendres           arbres segar: creixeran ells i creixereu els desitjos.     Llustraré entretant el Mènal amb Nimfa a barreja                 bé caçaré aspres senglars. No haurà una ni cap prohibir-me de rodejar la Partènia vall amb cans fredorada.                      Ja em bé sembla en penyals a través i forest que refila     corro i bé em plau del corn del Part Cidones espigues tòrcer—malgrat que són remei als nostres deliris,                bé aquell déu amb els mals humans aprengui ablanir-se,         ja ni de nou Hamadríades ja ni cants a nosaltres             plauen mateix. Ja de nou boscos mateix perdoneu-me.        Mai no els nostres treballs podran que fer-lo, canviï,            ni si pas l’Ebre pel mig de les fredorades bevia,                   bé si Sitònies neus llisqués d’aigual de tempesta,                  ni si, quan en morir a l’alt om s’asseca l’escorça,                 sota l’estel del Cranc versés l’Etíope ovella,                        tot ho supera l’Amor, a l’Amor cedim ara nosaltres.”        Prou serà, dives, això haver cantat el vostre poeta         mentre seu i en trencadís malví teixeix la feixella,           això, Pièrides, màxim a Gal haureu de tornar-ho,                  a Gal, del qual el desig tant se m’acreix a les hores          quant enfila verdenc el vern primavera novella.                 Ens aixequem, ser greu als qui canten ser l’ombra acostuma, l’ombra és greu del gingebre, i fan mal a messes les ombres. Féu ara tipes a llar, ve el Vespre, féu ara, cabretes.