Forma i Estil

 

La majoria d'obres de la literatura universal, especialment aquelles que defensen la brevetat, desacrediten el seu autor, sabent-se mateix, i sabent ell mateix superar, i mudar el propi estil.

quan el literat assoleix l'èxit, segueix pagant la moneda de les seves delícies arquitectòniques i formals, però en degoteig lent, i només, si és imperatiu, això quan no ha pres mà del protocol de l'oblit, la barrera de la mort.

ho deia i ho deia la meva mentora Montserrat abans de morir:

--Pau, el nom no significa res.

ovidi brilla per no haver escrit el seu nom en cap de les seves obres, ni tan sols a l'encapçalament, podria ser també, un autor de més de cent mil versos, i sap fer-se present i tot seguit dissimular-se amb el wordplay dels seus propis llinatges.

Albert Camús podia ben bé ser el meu tiet oncle que pressumptament va morir per l'esclat d'una bomba de mà, un dels qui va fer front a França, vaja.

Carles Riba es va dedicar a les novel·les juvenils amb tant apassionament com ho féu amb les eternes seves ELEGIES DE BIERVILLE. la gent estragada de no tenir més del que el Mestre de Vallcarca afamada en vol més, sempre més, dient que el bell mestre ha perdut la identitat perquè dins l'obra llur oficial perd els orígens, en un de pocs fraseigs ben resolts en un crit (:QUÈ HA DE SER PELS ORÍGENS!!!, saber-nos, jo i qui no em deixa).

Retòrica A Herenni és una obra Ciceroniana sense dubte, i el seu títol mateix revela per què l'autor sacrifica (part de) llur seu propi estil: ES DIRIGEIX ALS POETES NOUS QUE VOLEN EMULAR el pare de la poesia romana HERES+ENNII.

ibis d'Ovidi = sibi

Tibullus = tibi ullus

etcètera.

per saber superar l'estil només cal un ingredient: tenir en compte tots els apunts de la carrera des de la secundària, i no enganxar-se al momèntum en forma de TOC, DONCS diversificar l'estil equival a col·locar l'obsessió compulsiva on no danya ningú.