Metro, Teatre i T.V.

Ignoro de la manera més exposada per què Amèrica suggereix a totes les nacions i races no barrejar mai els excessos de sals del teatre amb la doctrina infinitament més discreta de la T.V.
Catalanament, des de fa cosa de mig any estem inspeccionant aquestes barreres, i anarinant de trobar la tolerància òptima, fet que provoca la realment veritable suor radioactiva i no buidegradable, un mèrdum impossible de desar ni tan sols o encara menys a la bassura.
Els antics tenien el mateix probleme, com riu Plaute al seu Curculio

CADA CINC SOLCS ELS BOUS CAUEN MORTS A LA RASA:

HI HA UNA ENTRADA DEL INFERN

Aquest estat de coses només es pot entendre en una manera: rivalitzant extravagantment.

El meu perfum són ells, literalment ho faig així, i quan callen, em dutxo,

el meu regal per als amics:

Ep! Que sóc persona

Qui té la culpa d’això? Perquè bé hi ha d’haver un culpable. Potser d’això en concret no sé qui n’és responsable, però d’unes quantes altres coses sí, i les aniré espigolant, una sí, una també, raonadament, per identificar els malparits i benparits que perfeccionen les arts i les tècniques o pitjor, aquells que amb la seva actitud ho han forçat.

 

El piano infinit

Avui dia ningú espera que mentre dura un concert de dues hores el piano es mogui de lloc.

Però hi va haver Franz Liszt, concertista obsessiu que no parava de fotre-li a la tecla de manera que havia de menester fins a quatre pianos en una sola sessió. Simplement els destruïa, aquell simpàtic burgès de casa bona. Liszt passa per ser l’inventor del concert en el format actual, o sigui, a l’escenari com menys millor, a la grada, multipliquem els milers.

Liszt és doncs el culpable que avui dia un piano duri anys sense desafinar-se: ben mirat, un cagarro que no serveix per a res, producte de la caguera que va fer venir als seus oients contemporanis, entre els quals posem les mans al foc que hi havia un venedor d’instruments musicals que va superar les dues feines: es va enfadar, es va desenfadar, i va posar mans a l’obra.

Déu i l’Atzar

Per a un poeta Déu i l’Atzar poden ser el mateix, així Nevi agraïa Déu que haguessin escollit Metel president. I Metel no va estar tranquil fins que li va clavar una pallissa a Nevi. Ben merescuda, avui diria, per poeta, però.

El tsunnami de rellotges d’or i diamants

L’1 de gener del 2005 el criminal (criminal en el sentit de ‘culpable de poesia’) de Lorin Maazel ens va deixar sense la marxa Radetzky al concert d’any nou, i a sobre va fer un discurs avorridíssim, i tot perquè quatre dies abans cent cinquanta mil persones havien mort a la vegada.

De la por, els organitzadors van dissenyar concerts cada vegada més sofisticats, després de despatxar aquell criminal director, i ara arriben a 70 països en directe, i ara són patrocinats per diamants i rellotges.

Lorin Maazel va portar, en forma de música, la mort i el tsunnami a Viena, l’auditori es va cagar a les calces i avui dia l’onada grandiosa de la música súper amplificada continua. D’això se’n diu saber imitar la natura, i també és personal, culpable o no.

La poma de l’amor

Just abans d’escriure les línies de més amunt el meu artífex ha anat a prendre una “coca cola grande”, un prodigi del segle actual en ampolla de vidre, al bar de davant de casa seva. Assegut a la vora d’una vidriera i sent tot fosc a fora, on hi ha un parament teatral de pedra anomenat ‘Mas Miquel’, que espera pacientment el proper juliol pels espectacles a l’aire lliure, ha sentit de cop un soroll al vidre. No, aquest cop no ha passat com fa dues setmanes que li va caure al costat un ornament de Nadal. Passat mig minut, un nou ‘croc’ al vidre. No hi havia dubte: des de fora li estaven tirant pedres.

Encuriosit per si l’autoria d’aquell atac amagaria la mà o bé era d’aquella joventut tan expressiva, el meu artífex n’ha informat els cambrers, que després d’obrir la porta i mirar enfora li han esmentat que es tractava de dues noies. Que content i afalagat s’ha sentit en Pau, el meu artífex, quan ho ha sabut! I no ha dubtat a recordar que els antics grecs, quan s’enamoraven, es tiraven pomes entre ells, i que aquestes pedres podien tenir forma i textura de pedra, però tenien flaire de pomes fresques, i personals.

Així també a l’edat de pedra, penso, la dona triava el seu home tirant-li una pedra, i ell li responia enduent-se-la a la cova des dels cabells.

Que bonic!

La música americana del segle XX: feina de molts

Una persona passa per tot arreu i deixa poc rastre en la música lleugera americana del XX: s’anomenava Robert Russell Bennet i pertanyia al sector de ‘negres’ que eren els orquestradors, dels quals no se sap ben bé de quin punt partien per obtenir els grans i espectaculars resultats dels musicals en tota la seva esplendor. Se sap que molts cops els compositors hi col·laboraven molt, però el punt on es deixés la partitura quatre setmanes abans de l’assaig general, i qui la deixava en aquelles condicions, són qüestions que no fan al cas, precisament perquè era feina de molts en un projecte comú; Robert Russell Bennett (en endavant, donada la seva importància en el llibre l’anomenaré RRB a seques) era un orquestrador capaç de representar la identitat dels compositors pels quals treballava, i ell mateix va fer simfonies i poemes inspirats en temes i personatges dels quals representava sense problema la identitat. Dúctil, eficaç, de natura d’anguila, tenia tots els vestits al seu armari simfònic, era gran de debò, i conegut per haver fet dos poemes simfònics en honor dels Gershwins després de la prematura mort del compositor George Gershwin als 39 anys d’edat.

Porgy and Bess, un retrat simfònic i Els Gershwins a Hollywood van ser els seus dos tributs coneguts.

La vàlua personal de RRB i dels seus profunds i veritables homenatges en un món de grans enveges, només s’entén desgranant-la a petites dosis, i si cal, descrivint amb paraules les meravelles que van sortir de la seva ploma.

Retrat de Porgy and Bess

RRB comença el seu homenatge amb el toc de les campanes, les quatre, en la situació que Porgy està atenent Bess que delira, després d’haver estat violada. La dona sàvia de la comunitat li farà un eixarm tot preveient que Bess estarà bona cap a les cinc en punt, i en l’òpera sonen les cinc i és veritat: Bess desperta del deliri.

Però el poema simfònic de RRB no fa sonar les cinc: Gershwin va ser operat d’un tumor cerebral i no va despertar del coma, aquest pot ser el sentit que en l’homenatge mai no sonin les cinc, i que aquest es plantegi com el somni etern del gran compositor. Un somni que encara pot estar somiant ara.

Es tracta d’una mentida piadosa i poètica molt sentida, i acabada com acaba l’òpera, pregant Déu tot afirmant que hom està en el seu propi camí: el signe mític de llibre dels morts egipci que apareix aquí és indiscutible. RRB assenyala sempre el camí del cel per als qui s’estima.

RRB i Kern

És RRB qui ha compost el magnífic poema simfònic en honor del musical operístic ‘Show Boat’ (1927) de Kern i Hammerstein? André Kostelanetz ostenta el títol d’haver gravat el poema simfònic, i mai no se sabrà del cert, però en escoltar-lo i estar avesat a les formes de RRB, això sona cert.

Kern va morir el 1945, i després, apareix aquesta gravació, que només puc passar a descriure en la seva bellesa monumental.

El ‘Vell jan riu’ (Ol’ Man River) domina tot el poema de principi a fi; en un desarroll de més de quatre minuts redundant sobre aquest tema, comença el poema de vint, i s’intercala el treball dels negres en els camps de cotó de Mississipi, en un to alegre que no té l’original: en el seu final astorador, la música que intercala enlloc d’aquesta és el verset de ‘Fer veure’, allà on la lletra de Hammerstein fa

                                               Et demano perdó

                                               Era massa dir

                                               Els mots que han traït

                                               Mon cor

I la resposta

                                               Només fem veure

                                               Tu no ofens pas

                                               En jugar un paper

                                               D’enamorat

És el punt culminant del poema, de com, una relació entre una noieta de la qual se sap tots els vincles familiars, i un home que apareix de sobte, del qual només es deixa veure que és aficionat al joc i la bona vida, té un inici meravellós, desarrolla veritable estimació i fruit (una filla), i patiment, separació, pobresa, resorgiment econòmic de la dona per si mateixa, en una prova de foc en una funció de cap d’any en què la veu li tremola, i el pare, casualment allà, s’adona de cop de la situació de la seva filla, extrema, i l’encoratja a cantar fort i acabar-se emportant els aplaudiments de tot el públic, i l’èxit.

Doncs bé: pel que fa al poema, la part de sofriment, sobretot del personatge de Julie, l’amiga íntima i confident de la protagonista, és deliberadament alleujada, obviada i amagada en una foscor d’on surt de tant en tant per picar l’ullet, en un to fins i tot jocós; el fastuós cerimonial de noces és avantposat a la cançó d’enamorament ‘Fer veure’ (Make Believe), i després d’aquesta i, sense dilació, de la declaració d’amor en tota regla, la furtiva nit abans de les noces, el poema passa directament a les fires, i les reprodueix exactes, evitant-ne els clímax.

Hi ha un bell tribut a la religió en reproduir l’escena del convent on el pare, en una situació extrema que no es revela de cap manera, s’acomiada de la filleta per no tornar-la a veure fins quan serà gran: en el musical original la filleta li recorda que ha de ‘Fer Veure’ i ell li canta que ho faci, que Faci Veure que mai, que mai dels jamais, no se n’ha anat del seu costat; ara bé, en el poema el tribut del record de la lletra és en llatí i per a Crist ‘venerandum tuum verum et unicum filium’.

I finalment torna a fluir poderós el Vell Jan Riu, i amb ell s’ofega en lluita el Fer Veure, talment com una expiació, o bé com una declaració de puresa en l’amor humà, però el riu tot s’ho emporta cap a l’oblit, i el Fer Veure, amb el record de la lletra escrita suara, s’enfonsa en un remolí.

Cada cop que sento aquests compassos se m’omplen els ulls de llàgrimes, i la pensa se me’n va cap aquells qui ja no són res i encara estimo.

Aquil·les i Tersites

A l’antologia contra els poetastres pertany la dita atribuïda a Alexandre el Gran a un poeta que li volia cantar les gestes:

                                     

Preferiria ser el Tersites d’Homer que el teu Aquil·les.

La bona intuïció teva, qui llegeixes, ja deu haver advertit que hi ha un insult personal, i és cert: Tersites és un personatget contrafet i vulgar que s’atreveix de dir veritats ofenoses al gran rei Agamèmnon.

Alexandre el Gran, cultivat en Lletres pel mateix Aristòtil, veges com arriscava: s’exposava que aquest poeta tirés endavant, i no li ho impedia, però l’atacava a l’orgull, pel qual qualsevol poeta es creu més inflat que el més gran rei, i sota infinites excuses a l’estil de ‘per mi Alexandre és un Tersites’ o bé ‘ell mateix m’ho ha dit’ aquest poetastre va quedar neutralitzat. Valgui aquest petit exemple per mostrar en miniatura les grans capacitats del gran rei Alexandre, qui amb aquesta anècdota mostra que sabia arriscar el mínim i treure el màxim partit.

L’insult al matriarcat

Semònides d’Amorgos, poeta iàmbic[1] arcaic, i quan dic iàmbic ressona en el meu interior la ‘sang de Licambes’ propinada per Arquíloc, de qui ja he parlat, fa la primera provatura de buidar de sang la paraula i l’atac personal, i llavors el que assoleix és que amb to personal es dirigeix contra un col·lectiu, el de les dones, anomenant-les segons les bèsties que diu que n’inspiren el comportament.  Semònides d’Amorgos és per tant el primer culpable de la fractura social, en el sentit que, actualment, els petits grups socials carreguen contra els altres petits grups socials tot criticant-ne els costums: es fan lligues contra els costums sexuals, contra els hàbits alimentaris, contra el tabac, etcètera, i així trobem la primera esquerda per on la casa de la societat humana es va començar a esfondrar: l’atac personal a un col·lectiu només porta aquests resultats, i no són allò que diríem precisament exemplars.

RRB: mai per oblidar

Torno a l’estimat RRB, un home que sabia estimar i sabia complir socialment, de manera profunda i certa; si el retrat simfònic de Porgy and Bess era un somni, en canvi el poema titulat Els Gershwins a Hollywood és una afirmació d’amor. Passo a descriure el poema sense explicar-lo:

Obre poderós un compàs del tema ‘No m’ho podran treure mai’, es tracta d’un tema personal i d’amor, en què es lloa les maneres i costums de l’estimat, les més senzilles ‘la manera com portes el barret, la manera com prens el te, etcètera’ i passa directe a les cançons més festives. Dues peces més d’amor fan acte de presència en aquests deu minuts, L’Amor hi és per quedar-s’hi, darrera cançó composta per George Gershwin, on declara que Gibraltar s’enfonsarà abans que el seu amor, i Amor ha Entrat, amb la qual s’assoleix el final apoteòsic del poema.

I just abans d’aquest final, els compassos, completament desarrollats i creixents en força, de No m’ho podran treure mai.

La significació personal i la manera brillant de resoldre la pàgina converteixen aquest poema en un himne, i un himne, no pas tan llunyà d’aquells que els grecs contemporanis d’Homer assajaven per fer poemes heroics a l’estil de la Ilíada i l’Odissea.

Ventilant la llar de Cole Porter

El compositor, un dels grans, del Broadway del segle passat, Cole Porter, és sabut que tenia uns costums sexuals diguem-ne poc comuns, i tot i això s’havia casat amb la seva estimada Linda, una senyora amb els mateixos costums opostos, bé, per dir-ho clar, un homosexual es va casar amb una lesbiana, i així va resoldre els problemes socials que es podien esdevenir del seu comportament privat. Sembla ser que en tot això una gent que agradava fer fotografies de la intimitat extorquia el compositor, cosa que ell anomena en la pel·lícula ‘De Lovely’ un “impost de luxe”.

Realment Cole Porter ho tenia tot resolt, al punt que en el seu musical de més fama posa en escena dos gàngsters casuals, d’aquells que es podien assemblar als qui li feien pagar l’”impost de luxe” i molestar-lo: a Kiss Me Kate apareixen dos gàngsters que donen consells jocosos sobre com citar Shakespeare per tal de conquerir l’estimada. Kiss Me Kate acaba en una gran forma, reclamant per als segles un lloc en el món de les arts, amb aquestes darreres paraules

Doncs aquesta nit recita a la teva parella el Kiss Me Kate

I Cole Porter agraït

Només acabar els compassos de l’obertura del Kiss Me Kate, la nit de l’estrena, tot el públic es va posar dempeus i va aplaudir durant més de deu minuts; amb aquest musical, Porter va ser comparat per la crítica a un jove Puccini, i ja estem parlant de música seriosa! Dos anys més tard se li va acudir al gran compositor de fer la partitura més complexa de la seva vida, ambientada entre els déus romans, tot ventilant la seva vida privada de manera alegre, i els seus sentiments més universals i íntims, d’haver assolit el prestigi i l’estimació del seu públic, amb la seva cançó favorita ‘Sóc Estimat’.

Un Júpiter faldiller feia els malsons d’una Juno envejosa, que acabava discutint amb un gàngster.

El que és en principi una cançó d’enamorats ‘Pastissets de Cirera Hauries de Ser Tu’, i un catàleg de coses boniques per dir-se, té una segona part d’insults i blasme, entre Juno i el gàngster, i una mirada riallera a les edats dels matrimonis.

Tota aquesta riquesa de composició va crear tal resposta aversiva entre la crítica, que Porter ja mai més no va aixecar el to dels seus musicals.

Porter va pagar en persona i va rebre en persona.

RRB, un amic

Gens aliè a la sort de Porter, RRB va posar el millor de si mateix a ‘Mitges de Seda’, per exemple, i quan, l’any 1958 va arribar el final de la carrera de Porter, amb què marxava per la porta discreta del darrere, fent un ‘Aladí’ amb una cançó del gran emperador de la Xina acabat en ridícul, estressat ‘No hauria estat divertit’, en veure RRB que la retirada anava en sèrio, llavors, el gran orquestrador va agafar de nou tota la partitura i la va dignificar, donant-li una pàtina de gran èxit que era un homenatge en vida.

L’edició del 1960, amb “repartiment londinenc” d’Aladí, i amb la mateixa caràtula del disc, dignificava l’emperador en la seva darrera cançó, i estandarditzava totes les cançons, afegint-ne unes quantes escrites durant tota la trajectòria del compositor, en moments especials i significatius de la seva vida. A tall d’exemple, hi apareix el ‘Sóc Estimat’ que he esmentat en altre lloc.

Pastissets de cirera i taronjada fresca

Al duplicat d’Aladí (1960) apareix la cançó ‘Pastissets de Cirera Hauries de ser Tu’ sense afegir-hi més que coses boniques, com ‘suc de taronja fresquet i a punt’ i noves lletres arreu, que no han estat documentades enlloc que jo sàpiga.

L’obertura del gran Aladí és un cosit acuradíssim de dos minuts en què la cançó ‘T’adoro’ pertanyent a l’original del 1958 remarca els compassos sol-mi-sol que pertanyen al subliminal de ‘Sóc Estimat’, que apareix tot seguit. ‘Feu pas a l’Emperador’ domina discretament tota l’obra mestra de RRB, un poema de dos minuts amb prou feines, però de la categoria dels Gershwins a Hollywood.

I Aladí, la part jove de l’Emperador, el rejoveneix per a sempre en una paradoxa personal amb què RRB poleix la seva millor pàgina en tota la vida.

Brollar estima amagar-se

Amb frases com aquesta Heraclit posava de relleu la necessitat recíproca dels antagonistes, quan un Enni ho polirà a la pràctica guerrera dient que ‘qui és vencedor no venç si el vençut no ho reconeix’, però aquesta frase en concret, ‘brollar estima amagar-se’ reflecteix el ritme dels interessos humans entre altres coses: diguem que la persona es presenta amb tota la seva meravella, i es deixa ser preguntada, fins que satisfà totes les curiositats i torna a un lloc discret, d’on pot resorgir en qualsevol moment. Així passa amb els grans genis creatius de la història.

Després ve Protàgoras dient que allò que sigui veritat per a un ja val com a veritat universal.

La joventut en formació davant asseveracions com aquestes es confón amb facilitat, creient-se de cop totpoderosa, per la qual cosa, el sofista infiltrat que és Sòcrates es preocupa de refutar els anteriors i establir els certs referents en l’espai psíquic de la persona humana, i la persona social.

No mereixo l’aire que respiro

He estat usuari del CPAP, una màquina per poder respirar bé a la nit, que m’ha dispensat la meva mútua de salut després de passar nits de proves a l’hospital.

Per atzars puntuals de la meva malaltia l’he deixat d’utilitzar un temps, i a l’operari que me’l venia a revisar, l’amo li va encomanar una missió de 007 o de Missió Impossible.

La tasca era senzilla, però plena de perill: m’havia d’enviar a netejar el filtre mentre ell, amb molta cura i rapidesa, treia una targeta de memòria camuflada dins la màquina, l’amo li havia fet assajar vint vegades, no podia sortir malament.

Al cap d’una setmana em ve la carta de la mútua amb què declara la veritat incontestable que només he fet servir el CPAP 125 hores i em serà retirat.

Jo reacciono ràpid: truco a l’operari i li dic que ja la pot venir a buscar, ell es desfà en agraïments i complaences cap a la meva persona.

Aquestes són les ‘idees del fill de l’amo’, que jo anomeno, des que en una revista satírica es presentava un ninotet dient que ell havia tingut la idea de posar el looping als dvds, sí, aquell que posa por als pirates quan el dvd és legal, tot afegint que el cervell no li irrigava bé, i a més...ah, sóc el fill de l’amo.

Jo, com tota la societat civil, esdevinc un enemic personal de les empreses, que em poden retirar l’aire que respiro per no haver-lo merescut. Això és mite, és mentida i és personal.

Ep! Que sóc persona  1

El piano infinit 2

Déu i l’Atzar 2

El tsunnami de rellotges d’or i diamants  2

La poma de l’amor 3

La música americana del segle XX: feina de molts  4

Retrat de Porgy and Bess  5

RRB i Kern  5

Aquil·les i Tersites  7

L’insult al matriarcat 8

RRB: mai per oblidar 9

Ventilant la llar de Cole Porter 10

I Cole Porter agraït 10

RRB, un amic  11

Pastissets de cirera i taronjada fresca  12

Brollar estima amagar-se  12

No mereixo l’aire que respiro  13

---

[1] Iàmbic vol dir de iambes, que són una unitat de ritme que imita, junt amb els troqueus, la parla quotidiana, i són presents en els poemes clàssics catalans.