Jo, Mi Mateix i el meu centre, a GH
Jo sóc un universal, definit amb facilitat des de la pura estètica del meu nom de pila, per començar. Això és el primer que d'infant tots els mestres i companys desitgen domtar ridiculitzant-me i posant-me en evidència davant la meva acció poètica i creativa. Davant aquesta injustícia m'associo als altres jos amics, Llorenç Pujol, etcètera.
Associat al jo hi ha gustos i disgustos que alimenten la meva àncora d'identitat. Sempre que m'expresso des del meu si mateix, l'altre pateix una enorme inseguretat, donat que no comprèn de cap manera els designis de la identitat universal, pertinents al discurs adult.
La raó de ser del mestre de la Primària i el professor de la Secundària Públiques és sempre l'estupre, i la fabricació o prefabricat del si mateix inútil en l'alumnat.
La idiosincràssia és l'explanació del si mateix, atenent a la personal identitat, aquest és el seu paper dins el judici universal.
Si mantinc el meu centre buit, i em dono a mi mateix les mans per comprovar que hi sóc dins meu, és sempre en funció de comunicar-me amb el buit, o sigui, l'altre.
És aquesta l'única manera de comprendre les voluntats circumdants: la pura dialèctica necessita desplaçar el centre i tornar-lo a recuperar en amistat eterna amb les persones.
Quan humanament gaudim molt de la dialèctica amb el mestre, pot ser que ell expressi una necessitat peremptòria de manera molt educada, com TINC FAM.
Això pres com a exercici es relata al tema de la setena bucòlica e Virgili, el duende gitano, i exercita el coneixement natural, els límits i les continuïtats i discontinuïtats de les platxèries.
Fa tres anys en passar una nena de set anys agafada del braç de la mare, al carrer, vaig creuar imprevisiblement cap a ella, donant-me a la possibilitat de ser atropellat, i li vaig dir: VÉS AMB COMPTE NENA, SÓC PSICÒPATA. Ella va posar aquest semblant que expresso en abstracte.
La dita atribuïda al feni de Cadaqués Salvador Dalí sobre el transport públic passats els quiaranta d'edat, jo, no la veig com un menyspreu.
Associat al jo hi ha gustos i disgustos que alimenten la meva àncora d'identitat. Sempre que m'expresso des del meu si mateix, l'altre pateix una enorme inseguretat, donat que no comprèn de cap manera els designis de la identitat universal, pertinents al discurs adult.
La raó de ser del mestre de la Primària i el professor de la Secundària Públiques és sempre l'estupre, i la fabricació o prefabricat del si mateix inútil en l'alumnat.
La idiosincràssia és l'explanació del si mateix, atenent a la personal identitat, aquest és el seu paper dins el judici universal.
Si mantinc el meu centre buit, i em dono a mi mateix les mans per comprovar que hi sóc dins meu, és sempre en funció de comunicar-me amb el buit, o sigui, l'altre.
És aquesta l'única manera de comprendre les voluntats circumdants: la pura dialèctica necessita desplaçar el centre i tornar-lo a recuperar en amistat eterna amb les persones.
Quan humanament gaudim molt de la dialèctica amb el mestre, pot ser que ell expressi una necessitat peremptòria de manera molt educada, com TINC FAM.
Això pres com a exercici es relata al tema de la setena bucòlica e Virgili, el duende gitano, i exercita el coneixement natural, els límits i les continuïtats i discontinuïtats de les platxèries.
Fa tres anys en passar una nena de set anys agafada del braç de la mare, al carrer, vaig creuar imprevisiblement cap a ella, donant-me a la possibilitat de ser atropellat, i li vaig dir: VÉS AMB COMPTE NENA, SÓC PSICÒPATA. Ella va posar aquest semblant que expresso en abstracte.
La dita atribuïda al feni de Cadaqués Salvador Dalí sobre el transport públic passats els quiaranta d'edat, jo, no la veig com un menyspreu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Digues l,orangutanada que et vingui de gust, i no em parteixo en set mil milions pero arribaré a dir algo, no pateixis!