Conté

HISTÒRIA DELS CAMADRET I EL DIABLET CAMATORT


Valls 19-20/10/12
Honrada i honorable es podia dir que fos la família sencera dels Camadret, la Joana i el Joan Camadret i els seus fills Lluc Camadret i la gran, Margarida Camadret. Els pares, treballaven tots dos en feines honorables i productives, i s’hi guanyaven la vida, sense haver d’esperar allò que s’asseguraven amb la seva simple pràctica honesta; els petits eren realment com el seu nom, i m’explico: en Lluc era ben bé un brot verd que prometia arribar a ser un gran arbre, i la Margarida era una veritable flor de primavera per la beutat. Les criatures no ho sabien, però els seus pares, en Joan i la Joana, tenien en un clos de jardinet secret un test on havien plantat llucs d’un arbre que tenia promesa de mil anys, o sigui, una sequoia, juntament amb margarides perpètues, que renovaven a cada anyada el seu esclat.
El clos del jardinet dels pares estava protegit per una paret alta de totxana vermella i hi creixien totes les delícies que, passat un cert temps, anaven a desenvolupar-se en algun lloc secret, una ruta, del bosc proper del poble. Els pares no deixaven entrar al seu jardinet cap dels fills ni de les visites, i aquella portella corredora deien que portava a dos metres quadrats d’eixida, on hi tenien la rentadora i un petit safareig, i la caldera.
—Si toqueu la caldera us fareu mal—van advertir els pares de bell inici als seus fills.
I els fills, en Lluc i la Margarida, no tocaven la caldera.
—Aquí només hi ha un queixal, un error del paleta quan va fer la casa—deien en Joan i la Joana a les visites—i semblava que ja quedaven satisfetes en la curiositat i no preguntaven més.
Totes les visites quedaven satisfetes excepte una: efectivament, els Camatort eren companys de feina d’en Joan, i de manera contrària a ell no se la prenien seriosament, i sempre demanaven més i oferien menys treball a canvi. En Joan i la Joana s’hi van haver de fer perquè se’ls havia encomanat col·laborar, i aquell dia, en Camatort en va idear una de ben roïna.
En Camatort només va haver de fer dues de les seves assídues estafes per ensenyorir-se d’un televisor d’última generació, que va portar a can Camadret. Mentre en Joan i la Joana, agraïts, feien els honors d’unes pastetes i un te per als seus benefactors, el petit Diablet Camatort va fer-se fonedís un instant de res en què va fer córrer la porta de l’eixida provocant un estrall.
—Au, a reveure, i gràcies per tot —Va fer la Joana, tres hores més tard, quan ja marxaven els altres.
—Fins aviat—van fer els Camatort, pare, mare i Diablet, i van marxar.
Els Camadret, un cop van haver instal·lat el nou giny van córrer a provar-ne els canals infinits, i eren una cosa de meravella: feien unes pel·lícules molt maques, apareixien unes persones dialogant sempre a la recerca d’un punt comú que els cohesionés tots els seus parers diversos en un. Hi havia lluita, guerra fins i tot i conflicte, sí, però eren lluites, guerres i conflictes lluïts de veritable heroïcitat i honor dels pobles universals.
Aviat va acabar la col·laboració d’en Joan Camadret amb el pare Camatort a la feina, que aquest es va fer fonedís amb tots els seus: havien tancat un negoci aparentment sucós, i amb l’excusa de demanar una excedència van anar a fer mal a altres barris.
I el cert és que el negoci havia anat molt bé de debò, potser per allò que el malfactor, abans de desaparèixer, deixa una rúbrica de bondat pretesa en un lloc visible.
No fa gaire al cas pel que segueix, perquè el televisor dels Camadret anava rebé fins que un dia, sense que s’hi notés massa, hi va aparèixer una injustícia sense resoldre.
De primer els pares Camadret no en van fer cas i van disculpar fins i tot el narrador de la televisió, dient
—Ha dit realment això que ha dit, però segurament volia dir una altra cosa.
El cas és que van anar sent cada vegada més les ocasions en què el televisor dels Camadret deia unes bestieses descomunals i posava imatges cada cop més agressives i violentes, fins al punt que un que ho veiés de nou no ho suportaria, però en Joan i la Joana ja s’hi havien anat acostumant, i ara ja no tenien ni l’esma de disculpar els locutors i els polítics televisius tot fent un
—Ha dit realment això que ha dit, però segurament volia dir una altra cosa.
S’havien oblidat quasi de moltes coses, els pares Camadret amb aquell giny, quan de cop, un dia se sent en Joan des del bany fer un crit esgarrifós, esfereïdor, extrem i descomunal.
—Què passa? —Va fer la Joana, esverada saltant d’un bot del llit.
—L’aigua raja freda! —Va fer en Joan—: vés a mirar la caldera!
La Joana va fer tal que li deia el marit i el que va veure li va fer caure l’ànima als peus. Va fer un toc de clau a la caldera, amb un gest automàtic, sense pensar i va anar a seure al menjador, on el marit l’esperava ja a punt per esmorzar tots quatre. Ella no parava de titubar, tota l’estona
—No pot ser, és un desastre, és impossible.
—Però dona, que ja ha rajat calenta, ja m’he pogut dutxar, i els nens. Què fas que no menges?
—No pot ser, és un desastre, és impossible—continuava ella, com en un altre món.
En Joan llavors va veure que alguna cosa no rutllava de debò, i va portar els nens a escola, tot neguitós per si arribava a treure l’entrellat del que passava. Quan va tenir un moment a soles amb la Joana, ella li va poder fer avinent allò que havia vist a l’eixida, obra del Diablet Camatort que ja ni se’n recordaven i un dia havia passat per allà.
—No tindrem més remei que dir-ho a les criatures —va fer la Joana, compungida—.
—Qui vols que ho faci? —Féu en Joan.
—Diga’ls-ho tu mateix —Va dir la Joana.
Aquella tarda de dimecres en Lluc i la Margarida van quedar excusats d’anar a solfeig amb una nota educadíssima de la mare, i van seure tots quatre entorn de la tauleta, a la sala d’estar.
—Lluc, Lluquet, fills meus, Margarida, no sabeu el que us diré però ja no us ho puc amagar més: a l’eixida, més enllà de la caldera hi desàvem una esperança d’eternitat per a vosaltres dos, un arbre i unes flors recurrents que només s’alimentaven de la pluja quan queia, i s’havien fet forts, alegrois i prometedors de la gran perennitat. L’arbre era per a tu, Lluc, que en ser que fossis major d’edat l’ajudessis a seguir creixent en un jardí propi durant molts anys, i les flors per a tu, Margarida, perquè sempre tinguessis un motiu d’alegria en llevar-te de matí. Ara ens han desaparegut, no ho sé, un gos hi deu haver passat, no en queden ni els testos, i en canvi, hi ha dues cagarades seques de gos, per això dic que deu haver estat un gos, però no sé com ha pogut saltar setze pisos des del carrer a l’eixida, no ho sé, potser venia amb avió i es va llançar amb paracaigudes fins anar a raure a l’eixida, però en tal cas, per on va sortir o què se n’ha fet de l’equip aeri és impossible de saber.
En Lluc no parava de plorar, i la Margarida tampoc, en sentir tot això, i van encomanar el plor als pares, la casa es va fer un dol sobtat de plors i somicades i sanglots, quan, de cop, la Margarida va veure encès el llum d’una raó adolescent que ja no la deixaria mai i va saltar sobtada tot fent:
—Escolteu! Sigui el que sigui que ha passat, el que resta poden ser proves que indiquin un rastre d’alguna cosa. Pare, mare, no llenceu els excrements, deseu-los congelats a dos cents graus sota zero i en prendrem mostres. A classe de química miraré de saber què diuen les restes i de quan són, això es pot determinar científicament, i començaré un cercle que potser algun dia pugui o puguem tots acabar d’estrènyer i saber què ha passat amb tot plegat, i si hi ha culpa, i si es pot reparar el dany.
La Margarida va començar la seva tasca a la classe de química proposant-li al professor que hi col·laborés. El professor, un cop sentida la història estranyíssima que li va explicar la Margarida, s’hi va negar en rodó, tot fent:
—Nena, els recursos del laboratori són públics; què dirien els inspectors, els pares i les mares  si sabessin que els hem emprat en una recerca particular? Qui no posaria el crit al cel? Aquests excrements o els llences o te’ls menges amb patates, jo no t’ajudaré pas, maca.
La Margarida ja començava a ser prou gran per sentir aquesta mena de discursos de professors ganduls, i la Margarida, de fet, ja era prou gran per saber manejar els estris del laboratori de manera eficient, i la Margarida, coneixia la dona de la neteja de les tardes amb qui va pactar l’estada al laboratori a canvi d’una ràdio, tampoc no hi tenia gaire a perdre, la dona de fer feines de l’escola, que ja estava pensant com podria fer per marxar tot fent com se sol dir, sutzurar-se dins el convent de les monges, havent estat monja ella mateixa.
Les proves no van trigar a donar resultat: la datació de la cagarada era de tres anys enrere, i la composició exacta del detritus pertanyia, després de comparar-la amb els ingredients de menjar per a animals, exactament, a un menjar de gats que es deia Catxou i s’havia deixat de fabricar al país feia trenta anys.
La solució de les anàlisis era potser pitjor que l’estat inicial, que, se sol dir, a vegades, pitjor remei que malura, i la Margarida va quedar perplexa. Va posar en comú, a casa, el resultat de les seves investigacions, i pel que és a l’escola, va fer un treballet del que li demanaven i va poder anar amb un suficient a estudiar semítiques a la universitat.
I de petits van passar a grans: en Lluc ja en comptava divuit, majoria d’edat i per la faç era tot un home, i la Margarida ja treballava com a traductora simultània d’àrab i hebreu. Ja anaven a cals pares els diumenges a fer la paella, com qui diu, ja es valien o començaven per si mateixos, quan en Joan, al vespre, deixats els fills en mans de festes i altres obligacions que no passaven per la casa pairal, davant el televisor engegat, llença un renec d’aquesta guisa:
—Recollons amb tomàquet! Que ja no han de fer res de bo a la caixa ximpleta?
I acte seguit va patir un infart que li va donar el temps just de recordar-se dels estimats abans de començar a pesar el son dels justos.
El funeral va ser trist, i més trist encara perquè, a la vora del nínxol on era i seria des d’ara honorat el pare, hi havia aparegut una tomba de terra amb una Estel·la funerària dedicada a l’efígie d’un ca, amb la llegenda ‘BESTIOTA, MILLOR QUE LES PERSONES, ACS’  i l’ofrena d’un sac de colors amb llegendes xineses, ple, al peu de la tomba. El Lluc, tement que allò no pogués ser fet d’alguna matèria perillosa, va decidir fotografiar-ho per analitzar el text, i la Pepa de cal Déu, una amiga de la família que sabia tot de tothom el va intentar tranquil·litzar dient:
—No pateixis, Lluc, el Diablet de cal Camatort ja porta vint-i-cinc anys al món fent de les seves i ja se’l deixa com a cas perdut: ara ha fet la millor tomba del cementiri per al seu gos, un gos que només menjava aquesta marca importada de la xina, per tal de distingir-lo de tots els altres. Vanitats. Bah! Els seus pares se’ls coneixia perquè regalaven televisors de dubtosa provinença a les seves amistats momentànies, i mira, el ninxolet de tots dos, més amunt que no s’hi pot arribar ni amb escaletes. Això valen els pares? Bah!
En Lluc aquella tarda es va posar a meditar, amb l’índex de la mà dreta sota el nas, i no parava, no menjava no feia res, fins que a mitjanit va espetegar els dits en pinça i va posar-se a sopar, com si res.
El dia següent el mateix Lluc va convocar l’assemblea familiar presidida per una foto del pare en lloc d’honor i va fer:
—Joana, mare, tinc una intuïció, he recordat una gent que ens va portar el televisor que es va espatllar, una gent a qui fa deu anys el pare i tu vàreu convidar a te i pastes, col·legues de la feina, amb el seu fill. Com es deia aquella gent, mare?
—No ho sé—va respondre la Joana, i va afegir—: però t’ho puc mirar. Fa deu anys, dius, treballava amb el pare i jo? Miraré els registres. A veure... aquí! L’any 2024, ara fa deu anys, van treballar en un projecte d’èxit els Camatort amb nosaltres.
—Margarida—va seguir en Lluc—: tens i deses el registre dels components d’aquells excrements de gos? Aquells, vull dir, que vàrem trobar a l’eixida enlloc dels objectes dels pares per a nosaltres. Vés-los a buscar, compara’ls amb això que m’he fet traduir del xinès a l’Escola Oficial. Coincideix?
Coincidia. Fins i tot en caràcters xinesos la marca seguia sent Catxou. Llavors la Joana, la mare, va fer, il·luminada:
—La Pepa de cal Déu m’ha dit que el Diablet de cal Camatort portava el seu gos a fer les necessitats en el descampat de la bòbila, sempre al mateix lloc.
—Haurem d’esperar que el Diablet publiqui les memòries del seu ca, que les ha promeses el molt canalla.
I així van esperar tres anys més, fins que, definitivament, van poder tenir el llibre del Diablet de cal Camatort, intitulat “LA MEVA BESTIOTA D’AMOR, HISTÒRIA D’UNA PERSONA CANINA”
Desbrossant-lo pàgina per pàgina, els Camadret no van trigar a trobar un paràgraf significatiu i confessional, tot i que críptic i enigmàtic, feia així.
“He arribat a poder desar en lloc recòndit els llucs i les margarides de la vida, de manera que no existeix el lloc on puguin ser, si no és que el sol hi riu un dia l’any on el tapen tres rocs”
—Això no s’entén—va fer en Lluc, i va afegir—: i tanmateix sembla que pot tenir quelcom a veure amb nosaltres; si indica alguna cosa, només ho puc saber després de doctorar-me d’uns estudis que ara com ara se m’escapen.
Tal dit, tal fet: en Lluc va estudiar llengües indoeuropees antigues i enigmística, desxifrant textos astrològics des de l’antiguitat, i hi va esmerçar quinze anys fins que es va sentir capaç de treure l’entrellat de tot plegat: va anar sol a la bòbila el dia del solstici i va veure el darrer raig de sol dipositar-se en un lloc on hi havia un dolmen trilític. Entrà.
La suor de les pedres i la llum lunar de les nits regulars havien seguit alimentant les margarides i la sequoia, en Lluc va lliurar el trofeu recuperat als seus amos legítims i hereus, o sigui, Margarida i ell mateix, i va acomplir el voler dels pares. Quan la Joana es va adonar de tot el camí, o de part del camí que havien fet ja els seus dos fills, els va fer:
—Nois, el pare si hi fos estaria orgullós de vosaltres.
A l’acte es va sentir un tro des de l’esquerra i uns ocells bonics van anar a raure al jardí d’en Lluc, on van criar vora l’arbre any rere any en previsió de mil·lennis de fèrtil alegria.