REGAL PER SANT ESTEVE

 

 

 

 

 

 

 

Pau Bielsa

Brancam d’encenalls

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Valldoreix 2003

Brancam d’encenalls

Prefaci

Sembla que la vida ens ensenya sempre una mena de camí, fet, no tant del que és pròpiament un camí, sinó dels marges que el defineixen, aquells marges que hem tocat un cop massa arran i ens han castigat amb un vertigen o una punxada dels esbarzerars apostats que ens fan tornar en aquest camí, al seu centre imaginari. I cal dir imaginari perquè fins ara no crec poder convèncer ningú que el tal camí, com a terme figurat, pugui existir, però em sembla possible defensar que aquests marges burxaires, aquests marges roents sí que existeixen, i que, com el camí, tant si és com si no és, només es poden aprendre en el joc, en aquest cas el joc poètic.

Posem-nos davant d’un objecte: el més banal possible o no, tant se val, i fem-ne poesia. Què ens resta com a resultat? A mi em sembla que l’únic que queda pot ser el fetitxe d’una pèrdua o ell mateix, l’objecte, com la pèrdua d’un fetitxe. Un fetitxe, un objecte amb un punt de vici, que es perd i es regenera en ell mateix. A partir d’aquí es produeix el fet que el joc de la lletra sobre el paper sembla cobrar un significat que representa i per un moment sembla ser a fons el seu objecte, lluint com una cosa més en la meravella que ens la podem comunicar. I ja tenim el símbol! Tan fàcil, tenim el símbol, o és el símbol que ens té a nosaltres i se’ns mostra com una trama de continguts a triar? La vida activa del nostre segle—i sembla que també d’aquest—l’avorreix, el símbol, perquè el considera un impuls primari que no es distingeix del poca-solta que no sap fer mai res de bo, ni tan sols raonar. I potser per això avorreix fins a cert punt podem dir que clar, la poesia. Sobretot aquella poesia que mostra els seus encants en l’essència primària de les imatges, que és la supressió de nexes, la presentació sense preàmbuls del plat a taula, aquesta mena de reportatge periodístic que tracta la bellesa.

Mentre que per un periodista mostrar els fets i fer-se el ximple darrera d’ells no està gens mal vist, això mateix en un poeta sembla que es pot titllar avui d’immaduresa. I sembla que sempre haguem d’explicar-nos, darrere d’aquestes combinacions sonores amb què forgem la llengua—i a vegades la forcem—i no: jo no he trobat cap poeta que no recordi el nen de la darrera capa interna, però és que tampoc cap polític, ni cap catedràtic, el que passa és que el polític i el catedràtic raonen, mentre que el poeta sona, simplement sona.

Diria que l’únic que cal és sonar raonadament. I potser també recordar que podem sonar simbòlicament.  Que el so, en si, també és un símbol, i que només cal afinar-lo una mica, sempre en els petits o grans vicis de composició, per tal que cobri forma.

La forma d’aquestes composicions és la més ajustada possible a allò que n’és objecte. Pot ser raonablement lliure i melòdicament cognitiva. Darrere del poema no hi ha res que el poema no digui, fins i tot que expliqui, insistentment. La imatge que conté els poemes també conté el poeta en fer-los i potser el lector en llegir-los, una mena de cabàs de cireretes on ve de gust ser petit i dormir la migdiada.

I és que en el demà etern dels poemes, ja raonarem qui volem ser, qui estem forçats a desenvolupar-nos, però mentre tenim aquesta petita gràcia del coneixement, tot i estar dotats de raó i usar-ne, deixem les raons per l’endemà, i el que és avui i ara els reservem per veure on aquest pobre home es va equivocar, quina punxada ens fa forts o ens arrana, quina mena de camí existeix que és fet tot dels marges que ens rebutgen i que en avançar temptegem novament sense descans.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

28 objectes a flor dels dits

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1

Amb l’alba, digues,

En quin migjorn tendeixes;

La posta, digues

On deixes, o en resposta

Toca amb la mà difrenta.

 

2

Un minut penja

Dolç entre entrada rossa

I eixida dura:

Com ara sé jo sempre

Que un altre minut penja!

 

3

Crema vergonya

L’aurora que m’excita

I a la muntanya

La posta vetlla escrita

Nocturna sostenible.

 

4

Trenco un mot avui

No, el demà de la casa

Pur no el tocava

Fins que avui mateix la fi

Del mot ja trenca.

 

5

Fugir i seguir-te

Com sé ningú no esborra

La cursa, em miro

I pel mirall rebrosta

La torxa que l’emporta.

 

6

Poc a poc, prego;

Tampoc no cal que marxis

De pressa, prego,

Per què ha calgut que visquis

I qui volia l’altre.

 

7

L’altre s’estima

Jo no vull l’altre però

L’altre m’estima

Jo no vull ser cap altre

Que altre del que m’estima.

 

8

L’alè es despulla

I a part de brau i córrer

Lluny de la tanca

Recorre—sap recórrer—

L’estona que s’afua.

 

9

Vents, em refio

Com d’un pètal de mostra

Del recer vostre

Com d’un cor, d’una llengua

Com d’un bes, d’una entrega.

 

10

El bus cada cop

Més sosté aquella estona

Que a la fi el mata;

Quan torna l’astronauta

L’han de portar en els braços.

 

11

Ets cosa meva;

Ets meva perquè ets cosa

I ets, cosa meva,

Cosa perquè no ets teva

Sinó que ets meva, cosa.

 

12

El pa en la flama

Que atrapo és la torrada

I el pa de flama

Que trec, la pagesia

D’un pa rodó a la taula.

 

 

13

Per cada equador

Dos pols, per cada pol dos

Estacions, per

Cada estació dues

Hores que es persegueixen.

 

14

Entre una i altra

Meitat s’entreté el sol a

Sortir i a pondre’s

Aviat seré jo sol a

Fer pessigar l’onada.

 

15

Riu com sé riure

I escola’t per les brases

Que amb tu sou quatre

Jo reparteixo cartes

I us té la mà ben nua.

 

16

Fixa’t aquesta

Que vessa vida aquesta

Què més? Aquesta,

Aquesta que és aquesta...

Dèiem? Fixa’t aquesta.

 

 

17

Qui sap què espera

Darrere del revolt, o

La flamarada

Verda a beure s’avança

O l’arbre lleu es planta.

 

18

Qui sap quins eren

Els bons d’aquesta guerra

No ho sap per ser bo

Ni per saber de guerres:

Sap llegir, sap escriure.

 

19

Canvia el bolquer

Abans la pell no escaldi

Al nadó, que amb pell

Escaldada, aigua tèbia

Sembla recenta lava.

 

20

L’església es renta

Cremant els seus retaules

I els seus retaules

Cremant pa d’or es renten:

El pa lluint es renta.

 

 

21

Menjat hauríem

Balenes a balquena,

Naufragarien

Balenes a l’esquena

Si ens sabéssim divisos.

 

22

Amiga dolça:

Triar entre tu i el sucre

Trair la poma

Per les llavors em sembla

La tasca d’homes ximples.

 

23

Visquin els boscos

Va dir abans de morir-se

El pastor simple:

Jo no diria més que

Visquessin els meus compacts.

 

24

Adéu s’assembla a

Tornar per recobrar-nos,

Estigues bona:

Tota la confiança

Que havem no cal provar-la.

 

 

25

Mira cireres

D’escletxa dolça obertes

Pels becs d’alades

Què diuen: les cireres

Saben saber mirar-les.

 

26

Muller mullant-me

O esposa m’ets posant-me,

Dona si dónes

Mestressa si m’estresses,

Senyora en l’enyorança.

 

27

Ahir solia

Cantar només la lluna

Que no en fa via:

La teva cara bruna

També m’entretenia.

 

28

Si deixes, poso

Un poc de crema a créixer

Si no et fa pena

Merèixer allò que et manca

(si vols et dóno una anca).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

4 objectes de l’avui recordat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A Miramar

La roca parla a Miramar

I mira els núvols la roca a Miramar

I quan parla la roca, la roca diu coses

Del cel a terra i del món

Al cel. I riu veient les clapes d’or

Que els núvols han perdonat les Valls

I torna a riure: se sap marxant

De l’art de l’or, ho sap la roca

A Miramar, que ho sap i ho diu:

<<on és que ha anat—parla la roca—jo sé

aquell vent i sé d’on ve

que esvalotà com animetes

voleiant

els cabells blancs de la tieta.>>

 

 

El gresol

La mà, el gresol, els greixos

Que han fet els segles pedra

Dormint en llit de roca

Des que sandàlies l’ase

Portava fins que en Pere

Va reformar la casa

Vetem que Amistat soni

Com la cassola buida

De coure sostenint-ne

El llum constant i flama.

 

Tot ha colat

(nova lletra per a una cançó de Cole Porter)

Com vivíem

No se sap abans que el romà

Sobre el púnic va triomfar

I donar el que tenim d’humà.

Si avui dia

Fabi Màxim reviscolés

El farien omplir papers

Per deixar passar el progrés.

 

Abans saber llatí donava

Més punts que saber de faves

P’rò avui, Déu sap,

Tot ha colat.

El dir del pare el dir del fill

Era, avui l’han trobat a l’era

En la intimitat,

Tot ha colat.

 

Si vols portar cotxes cars

I anar en foscos bars

Si vols fer la cort o escoltar Cole Port-

Er, si et plau el Brad

O jo desendreçat

Ningú no s’hi ha d’oposar:

Si l’enrajolador treballa

Mitj’hora i—no falla—

Marxa en un cadillac,

Tot ha colat!

 

Quan el xofer prohibeix i nega

Fumar mentre els nens s’ofeguen

Per la ciutat,

Tot ha colat.

Quan la guerra no reposa i amb la

Botella no fa cap nosa

I el bon conyac,

Tot ha colat.

 

Si penses que ets tolerant

I demòcrata

Ja pots tolerar

El timòcrata

O tothom quan pot

I posa l’or al pot

Pels impostos seus vetllant,

I els bons autors que van saber

Millors mots, avui fan bissíl.labs

Continuats,

Tot ha colat!

 

Quan els universitaris tenen

Diploma de mercenaris

Segons l’Estat,

Tot ha colat.

Quan la Caixa fa un nou golf dient

Que és un’obra social, no un’obra

De societat,

Tot ha colat.

 

Si ho penses, la vida és breu

Però viure és greu

L’aparença pren

I la causa ofèn

I que mai veuràs

Damunt de satanàs

Les sotanes i les creus,

Quan Martí i Pol fumar-se

Un Nobel vol, Riba

Va néixer humil i morir escanyat,

Tot ha colat!

 

La meuca

Mira’t, ulls: passeges

Per la Rambla, i la meuca

És aquí. Mira-la:

Si és bonica, fa venir

Ganes de cardar-la, si és lletja

D’estimar-la. Per què?

Perquè bàsicament és una puta

I no vol ser ignorada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2 objectes del desig

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Casa

Vine’m a visitar, no té pèrdua, al barri de putes

          Un petit pis antic mira abrigalls de drogats.

És on jo mantinc la nevera plena de birres

          I un penjaroba corcat guarda la porta amatent.

És modest el bany i no tira bé la cadena;

          És petitet el bany però s’hi caga de gust.

Molles per les parets penjant taques, llargues esquerdes

          Per les parets penjant omplen l’habitació.

I si vols sucre al cafè s’haurà d’anar a la botiga:

          Als escarbats no cal facilitats procurar.

Al menjador per tu una espelma espera encetar-se

          Roja, que dos platets toqui i dos rostres, només.

Quan em diràs <<vindré>> amb patates faré dues truites;

          Dir-ho si et passa per alt, dues engrunes de pa.

No faltarà l’aliment dels déus, les dolces aromes

          De Montserrat i el toc d’una oliveta amb pinyol.

Per al Batíada fent l’honor de simples garlandes

          Regalaran les veus i llegirem en Nasó.

Venus empararà nodrent uns vots humilíssims

          I baixarà del cel ruboritzant-se Priap.

Sols que, dolça del món, el teu mirall de paraules

          Sigui permès al cant com a l’orfebre forjar.

Mira-t’hi, joventut, un cop: llegeix-me, llegeix-te,

          Mira que, noia, els anys no passaran per a tu.

No passaran! Els roigs som forts enllà de la tomba

          I de la mort: als roigs sempre escaient estimar.

Vine, esperit, i posa la mà que endreça les coses

          Sobre aquest cap malalt: mira que et miro i et veig.

Veig, estimada, el banquet que el cor amb grassa esperança

          Ha arranjat, el teu, viu perquè visqui aquest.

Surt de la mà aquest foc que et dóna més llum, Cinosura,

          I d’aquests dits moridors càndida flama per tu,

Que ets el lloc dels molls afalacs, la seu i l’estatge

          Per a porprats desigs i voluntats de la sang.

Sempre per tu l’anyella errarà pels frescos herbatges

          I libarà el corrent sense atansar-s’hi en excés.

Sempre per tu el cabrot badarà oblidat de les herbes

          I donarà al cabreret minsos motius de neguit.

Obre’t al vat, maca, obre’t al cant, no ho veus que les boires

          He distingit i a tots dos brilles la volta patent?

 

 

Proposta

Tu ne quaesieris...

D’un professor rebut l’<<aprofita el moment>> del poeta

          Era a les tendres mans d’una noieta pel tren.

<<Deixa que et faci saber què diu aquest text, preciosa,

          si quelcom bonament útil se’n pot derivar.>>

<<Leuconoè, si em vols demanar per què una carrera

          sense sortida he triat, jo “per a entrar-hi” et diré.

Jo “per a entendre” diré “com cal que la teva bellesa

          Sigui difosa al món, sigui per sempre vivent.”

Tu, dea, d’ulls brillants, dea, tu de ben mesurades

          Proporcions que Déu, m’has demostrat, existeix.

Amor s’empararà del cel per quinze mil.lennis

          I et donarà entre estels la reialesa tant temps.

Mira’m: el cor tot fos i liquat recorre les venes

          Míseres fet, desfet, més rierol que la sang,

Que únicament el buf d’un simple petó de la teva

          Boca vivificant pugui seguir-la bombant.

Mira que arrenglerats per tu desfilen els arbres;

          D’or perquè els vegi jo, ben pentinats, els cabells.

Mira cad’ú allò que plau. Però veus que hivern ara lluita

          Tot oposant-hi esculls amb les onades del pla?

Vols, canviant de lloc, acostar-te més a l’estufa...?

          Tot i que, últim recurs, puc oferir-te el meu cos.

Panxes com la que tinc posades en peus fredorosos

          Han evitat la mort de jovenetes com tu.

Poden reblir uns palmells els dolços pits manejables

          Com el carrol sucrós cau de la parra a la mà:

Fóssim en un trajecte més llarg, de grat hi duria

          El caparró i suaus somnis vindrien d’aquests.

Ets preciosa, i pels fills, que haurem de fer-ne a dotzenes

          I pels fills dels fills un epitafi dirà:

“Sou d’un amor la prova i el fruit, per tant, amorosos

          com els avantpassats, feu per pagar-nos lloguer.”

Vola l’eixam de nois seguint la curta vetllada

          Sense saber l’amor que ara comences etern.>>

Tal vaig dir i quelcom esperava rebre’n a canvi

          I acompanyava els mots amb el regal d’una flor.

Ella, astorada, va fer: <<Joé, ké paza, capuyo!?!>>

          I aquella flor és segur que es marciria aviat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

7 objectes, altrament

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

VETLLA

Vetlla, estimada, només una estona

Cada quan plagui al teu cor saber-se

Roja de cresta de l’atzar i de vida

                                                             Càndida vetlla.

Quan se m’acobli la parpella a l’altra

Mentre acotant-me estimbaré la testa

En el no res per un instant de vespa.

                                                             Escorrialles!

Serà aleshores que sabré que vetlles

I que si vetlles una ment estoves

Perquè la forma sense cap obstacle

                                                             Faci el teu càntir.

 

 

MAR

S’enfuria del jou l’euga que ja és de tots;

Massa lluita el guerrer contra covards, dolents:

Sempre és un per al ple que davallà del cel.

Sóc aquell que et mancà, no per ser u, potser

Per saber-te’n d’ençà que t’empenyé la mar.

Estimada, és amb mi sota l’arcà del si

Que casant-te sabràs què d’estimada el mot

Significa en el món: mentre podré la nau

Destra amb mi trobaràs; vull poder, puc voler.

 

 

NÉIXER

Escoltaves suaus remors

De remers retornant, sons de cristalls dringant

En l’escola d’ocults tresors.

Escoltaves, amor, sempre escoltaves d’or

Sostenint el moment encès.

Oh, poguéssim sentir sense morir-nos tant

A l’amable consir de Déu,

Mentre el cor alenant fes sempre ple el seu ble!

Vols que et digui per què sóc jo

I sols és perquè tu senzillament ets tu

Sempre anant i venint on diu

Que la llum morirà, d’on fa l’esclat de nou

Pot venir-ne ningú, de bo

De bo és çò que ara dic: néixer sabem des que hem

Après néixer naixent, si no

Com seríem? No ens cal pas saber néixer, no,

Sinó aprendre a morir, germà.

Bufo i és ben bé prou per tota tu que jo

Bufi i tingui el meu sou que no

Passa el límit del bon sentit. És veritat de nou

Sento l’hora a la carn i bé

Sembla perdre’t un tros, sols per un gra d’arròs

 

LLUNA

Febre de veure’ns, remetràs l’estona

Justa que l’alba mentiria l’hora

Al qui de sobte de malson en altre

                                                             Negre desperta

Ara que escoltes, atordida, i ara

Tanques resoltes enemigues ales

Fins on no encaixa ni podrà en la vida

                                                             L’aigua pintada

Perquè dels pares i dels morts que enrere

Mai no abandono, sanitat i justa

Palma a reveure per un son que exalta

                                                             Sempre procuro.

Enni ajustava consirós la destra

A la mà esquerra: sobre la llacuna

Lenta palpita, moribunda, baixa

                                                             A veure la lluna.

No ens espantéssim, si lluir vegessis

Sempre que hi resti en trobaries dues

I volgué endur-se’n d’aquell grup que lluen

                                                             Una parella.

Cap de les dues que tenia no era

Massa, cap massa pocament, ni sobra

Tot i pensar-ho, on el camí s’acaba

                                                             Petja una fava.

Bon determini que n’hi deixaria

Una li sembla, per on aniria

No era bo dur-la i la que es mullaria

                                                             ‘llà va deixar-la.

No se sabria, continua Enni,

Fent-la o desfent-la si de bo la via

De bo era enrere o endavant i albira

                                                             Una civada

On li semblava sense gaire esforços

Per encabir-la hi deixaria l’altra

Perquè perfent-la retirar podria

                                                             A una, la lluna,

Ple com havia anat fins aleshores!

Viu era encara ell i per no dur buides

Les mans a l’ara, al riu de tot el pare

                                                             Feia marrada.

Ja dues pedres cantelludes gosen

De la butxaca en el palmell travades

D’Enni sortir, ja posa a arrodonir-ne

                                                             Sols la parella.

Quan es tornaren indistintes d’elles

Fent de xuclaire, ell, unes tintes belles

Treia amb la ploma per a escriure broma

                                                             Focs i tragèdia.

Ara ja, Febre, retirada massa

Temps de la nostra pell i cos i mostra

D’un per sorprendre’s que dels mals neixia,

                                                             Presta tornar pots:

Bé ja sabríeu que aleshores Enni

Pare dels pares, sobre molta prole,

Sobre molts càntics va poder de joia

                                                             Veure tres càntirs.

 

 

 

 

 

RIUS

Quan rius, Marta, recordes quan no reies

I no existeix per tu el riure complet

Sinó que agafes tot allò que deies

 

I buides d’embalum tot el paquet.

Recordo riure amb una panxa grassa

Llavors que hauré d’anar, perdó, al canyet

 

I que vacil.la el carro de la bassa

Partint-se l’eix, la caixa i tot l’indret

Poblen rius de cadàvers de bagassa.

 

PA

Ja me’n torno, amor, al lloc on em vols

I l’obert camí ja el desfaig, d’univers

Que vers tu creix, escletxa d’or,

Somriure del món tal com és que l’entenc

I és arreu on em vols però mal que ho volgués

No, perdre’t no puc un cop la suau

Pell tendra he dragat tocada del bec

D’un tendre pardal, l’ocell pastisser

Hi deixava una bava dolça al meu cor

I és oberta que dol i cloent-se que plau

La cirera al bressol, que el fet d’ésser l’ha fet

Amable el que, dona, tu hi ets

                                                   Comparable a l’estol

Que sap vèncer de no ser mai vençut,

Bé sap que el tresor no és sols en el roc

I coneix les mans que el tallen del llot

Diferint-lo: solia cristià i català

Passar la vida a la boca enfornant

Un pa encès d’ànima fida i consir

i les flors i la prada, havent fet un tros,

Deixar al baf de la mel, però mai no pensí

                                                   Que tu ets més que el pa,

Que tu ets, que tu ets i que mai, que tu mai

Mentre ets no pots deixar de ser,

Au, apren-te d’un cop i per tots els tresors

                                                   Senyoreja el que és teu:

Senyoreja de l’or tot el quant, tot el com;

Cenyeix-te una banda en el cos que permet

Ser lliure, ser tu un trosset, i comprèn

                                                   El teu propi portent

Perquè lliure has nascut, perquè jo, només jo

Cessaré aquest traüt d’incitar-te a saber,

Pararé el teu furt per tornar-te molt més

Quan em tingui el taüt.

 

 

 

 

 

 

 

TARTRANA

És tot això Balasch on vol saber-se

Complet l’univers alt i no se’n dol

De reconèixer que entre el grec i el persa

 

Som tu i jo sempre avui mentre avui vol

Seguir i no ens cau la nit com als mortals

I el que és perfecte encara no es dissol.

 

Conec de tu també els pelats portals

Ja freds del lleu traüt de la tartrana

I sé el diamant que menteixen les sals.

 

S’alça de l’ombra el fang d’una cabana

Encara poc distint però els meus ulls

La veritat hi ha vist que s’encomana

 

A qui la sopa d’all novella aculls

A la recepta, sana sols d’aprendre

Que és ara bo el que es perd en antics rulls

 

I reconeixes que arribar a comprendre,

Tornar el secret que no pot ser esbombat

No es posa en cap vulgar mercat a vendre

 

I als bocamolls sacrílegs deixa un vat,

I odia’ls, que els compensi amb parlar tendre

L’os rígid del cervell que no ha aflorat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

<<Brancam d’Encenalls>> ha estat obra

de Pau Bielsa i Mialet, resident a

Passeig Orquídia, 72 Valldoreix 08195

Amb telèfon 93 589 46 93