A la mort del Sant Pare Wotjilah

Pau Bielsa i Mialet

ENTREMESOS

Valldoreix, juny del 2005
















L’aixecament del cadàver
Pau: (A la porta tancada de Júlia:) Vinga, bitxet, que no va ser res, allò...és que no estava per la cosa...va, amor meu, vinga! Per què no m’obres la porta? Ja no m’estàs? Jo t’estimo, ho sents? T’estiiimo!
Veí: Cap problema?
Narrador: El veí del replà, com que baixa de l’hort, es veu que exercia de jutge, i veu aquell noi preocupat.
Pau: És que no contesta.
Veí: Ah, i sap vostè segur que hi és?
Pau: Miri els croissants que porto: ella encara era al llit fa deu minuts quan he sortit a buscar-los.
Veí: Això és que en passa alguna. Vostè, que és forçut, ja té el permís d’aquest jutge per obrir per força la porta.
Narrador: Badabomba! —I entren, i la troben al llit immòbil, amb els braços creuats damunt del pit.
Pau: Sembla...
Narrador: Prenen el pols a la noia. Res. Miren si respira. Ni alè ni moviment.
Veí: Amic meu, la vostra amiga ja s’ha reconciliat amb el món.
Pau: Morta? Aiii!
Narrador: El Pauet somica com un nen.
Pau: I què fem?  Hem de trucar els serveis municipals! Ens cal un jutge. No mogui res, no toqui res!
Veí: Amic meu, que no sap amb qui parla? Jo sóc jutge de mena i puc certificar el que calgui!
Narrador: El veí jutge anava alçant el to de veu i la senyora Teresina del pis de dalt que baixava amb el cistell a mercat, s’havia aturat al replà, i en veure la porta oberta havia entrat al pis, sense més ni més, a veure què hi passava.
Teresina: Oooh! Valga’m Déu! Tan jove, pobreta!
Pau: No s’ho mereixia
Narrador: Diu el pobre Pau amb els croissants encara penjant a la bossa que sostenia al puny.
Pau: Tenia tota la vida per endavant. Li hauria d’haver tocat a vostè!
Narrador: Assenyala furiós la Teresina mentre diu.
Teresina: Quina poca-solta! A mi també m’agrada ser-hi, en aquest món.
Mormó: L’home de la casa?
Pau: Què!
Narrador: Fa el Pau dirigint la fúria contra aquell nou personatge que havia trobat la porta oberta.
Mormó: Doncs miri: que si vostè creu en Déu, pot estar segur de la vida eterna. I nosaltres tenim en 3D una imatge del lloc exacte del cel que li pertocarà. Miri, miri: fem parcel·les unipersonals, per parelles i per famílies, totes amb una etèria tanqueta i un jardí on creixen gominoles sense haver-se de regar...
Pau: Ara no, ara no, sisplau. Que no veu que just vetllem la meva noia morta ara fa només una passada de croissants al forn?
Mormó: Ah, doncs; quan ja s’ha produït l’acte joiós del traspàs també tenim ofertes...
Pau: Que no, que calli!
Veí: A veure.
Narrador: fa el veí jutge aprofitant un moment de silenci:
Veí: Hem de procedir, ja que hem constatat la mort i el decés, ara a l’aixecament del cadàver. Vostès em faran de testimonis...
Amiga: Que molesto?
Narrador: En aquell moment apareix, feta un nervi, l’amiga de l’institut de la pobra noia del llit. I segueix, mirant-la:
Amiga: Mira, Júlia: tu em diràs el que vulguis, i no facis veure que dorms, perquè el que tu em dius no serveix per lligar ni un vibrador, o sigui que ja m’estàs dient com t’ho fas per tenir-los fent cua. I si em tornes a dir que em faci puta, t’estiro els cabells!
Pau: Deixi-la, ella no la pot sentir.
Amiga: Que és sorda de cop?
Pau: De cop, sí, sorda no: és morta.
Amiga: Aaah! I jo només tinc deu dies menys que ella, de vida. Pobra de mi!
Butaner: (Entra:) Butanooo! Aquí volen butano?
Mormó: Al més enllà no n’hi ha, de butano, però sempre hi fa caloreta, cregui’m...
Veí: L’aixecament...
Teresina: Ai, que em tancaran la tossineria!
Veí: No fugi, vostè és testimoni per a l’aixecament del...del...
Mormó: Per un bon preu pot portar el quisso al més enllà.
Veí: ...del CADÀVER!!!
Narrador: Tots callen, aquí. S’adonen del mort, s’adonen de la mort. I ja n’eren uns quinze, dins del pis xerrotejant. Més calmadament i preceptiu, el bon jutge afegeix:
Veí: Cal procedir a l’aixecament del cadàver.
Mormó: Però on és?
Amiga: Déu meu, no hi és!
Narrador: En efecte, la Júlia no era al llit sinó ja vestida i dutxada, a punt per anar a la feina. Davant les cares de pòquer de tots, abans de sortir els mira i fa:
Júlia: Quan sortiu, tanqueu de cop.
Narrador: I per a ella:
Júlia:  Aquest Pau cada cop té amics més estranys.
Narrador: Un silenci total manté la sala, fins que el veí jutge, solemne i alçant la mà, fa:
Veí: Ja hem fet l’aixecament del cadàver.
Narrador: En Pau:
Pau: Sempre li ha costat, a la Júlia, llevar-se de matí.
Teló



A cal poeta
Escipió: Avui fa bon dia. Me’n vaig a veure el poeta Enni.
Germà: Germà meu, Escipió: vols dir que cal? Aquest poeta encara no ens ha escrit l’obra que ens va prometre.
Escipió: Per això, a veure si es dóna pressa.
Germà: És un caparrut.
Noia: Escipió, Escipió! Què hi fas, aquí?
Escipió: Vaig a ca l’Enni, el poeta.
Noia: Que raro! Jo et feia a Catalunya!
Escipió: Què dius? Què és això de Catalunya?
Noi: Catalunya és un país on la gent parla d’una manera indesxifrable.
Escipió: Ah...! I ja s’entenen?
Noia: Hi has d’anar per ‘llà Empúries i ensenyar-los a tots el llatí.
Escipió: Hi ha temps per tot.
Vellet: Què veuen els meus ulls? No pot ser!
Escipió: Què és el que no pot ser, ancianet?
Vellet: Què fas, on vas, Escipió, que no ensenyes llatí als catalans?
Escipió: Jo anava a veure el poeta Enni.
Vellet: Però no saps que si deixes el teu deure amb la història, llavors els catalans no tindran mai...?
Escipió: Què no tindran mai? Explica’t!
Vellet: Els poemes de Martí i Pol, els relats de l’Espinàs, les novel·les d’en Quim Monzó, els gintònics de l’Empar Moliner i la tos d’en Jordi Pujol ni la clenxa d’Artur Mas!
Escipió: I vols dir que cal, tot això?
Vellet: Home, a mi em sembla...
Escipió: Saps què diran, aquests catalans, dels Escipions en el futur? Doncs ens faran rimar amb una paraula gruixuda!
Vellet: Vist així...
Escipió: Vist així ens la repampinflen, els catalans: que segueixin parlant amb els seus sons indesxifrables.
Enni: Minyona, ja has fregat?
Minyona: Tota la casa, senyor Enni.
Enni: Bé, doncs, ara vigila, que em poso a escriure una oda als Escipions i fés el favor que no em molestin. I si veus aquell pesat d’Escipió li dius que no hi sóc. Entesos? Que no hi sóc!
Minyona: Entesos.
Escipió: Ja he arribat. Enni! Enni! Què fa el meu bon Enni?
Minyona: (Surt:) El senyor Enni no és a casa.
Escipió: On ha anat? (Fa per entrar però la minyona s’hi interposa.)
Minyona: No ho sé. Només sé que no hi és.
Escipió: Bé, bé. Me’n vaig. (A part:) Aquest Enni, segur que és dins i m’ha volgut frustrar!
Enni: Avui plou i fa trons. Bon moment per anar a veure el meu amic Escipió, a veure si m’allarga més diners per aquests poemes que li faig.
Vellet: No pot ser! Què veuen els meus ulls?!
Enni: Què és el que veuen els teus ulls i no pot ser, jaiet?
Vellet: Tu ets aquell Enni que tradueix paraules gregues al llatí?
Enni: El mateix.
Vellet: Que no saps que per culpa teva es desfaran els bons costums romans? Té, té! (Li etziba dos cops de bastó.)
Enni: Ai, ai! Deixa’m, mòmia! Uf, ja me n’he desempallegat!
Noi: Enni, Enni!
Enni: Què vols, minyó?
Noi: Que a escola m’han manat fer un col·laix amb retalls de paper. Puc fer servir els teus poemes?
Enni: (Li dóna un rotlle.) Té, nin: fés-ne el que vulguis. I si vols, després edita’ls.
Noia: Una flor pel poeta! Una flor pel poeta!
Enni: Ah, gràcies, nena! Per fi començo a ser reconegut! (La flor raja aigua a la cara d’Enni.)
Noia: Ha, ha! Ha picat, ha picat! Gràcies, Enni, per fer-me cas: aquest truc ja me’l veia venir tothom i ningú no em feia cas.
Enni: A disposar, nena! Ja sóc a ca l’Escipió. Escipió! Ep, Escipió! Obre! Que hi ets?
Escipió: (Surt a la porta, cridant exageradament:) Qui hi ha?
Enni: (També cridant exageradament:) Sóc jo, el teu amic Enni!
Escipió: (Creua els braços:) No hi sóc, no hi sóc, a casa!
Enni: Però que no t’estic veient amb els meus propis ulls palplantat davant la porta de casa teva?
Escipió: No et fiïs dels ulls. Quan jo vaig venir a casa teva vaig haver de creure la teva minyona que tu no hi eres. I ara tu, canalla, no em creus a mi en persona, que vinc i t’ho dic jo?
Teló


Un pessic de sal
Mare: Fills meus, veniu: us he de dir una cosa.
Pep: Pepa, Joan! Veniu! La mare ens ha de dir una cosa!
Pepa i Joan: Ja som aquí! Que passa?
Mare: Mireu, fillets. D’aquí a una estona serà l’hora de dinar, i jo us estic preparant un arrosset de peix d’aquell que tant us agrada.
Pepa: Sí!
Joan: Que bo!
Pep: Arròs, arròs!
Mare: Però hi ha un problema. A mig fer-lo se m’ha acabat la sal i avui és diumenge.
Pepa: No hi ha res obert.
Mare: Res, enlloc.
Pep: No en queda gens, gens, de sal?
Mare: Gens ni mica per un bateig.
Joan: Què farem, ara?
Mare: L’únic que hi podem fer és anar a demanar-ne un pessic a la veïna.
Pepa, Pep i Joan: La veïna?!
Mare: Ja ho sé que és difícil. És tota una prova. Aquesta veïna, enlloc de fer cap servei quan la necessites, et diu paraules i es queda amb tu.
Joan: Se n’ha rigut sempre, de tothom.
Pep: I mai no dóna res.
Pepa: Com ens ho farem?
Mare: Mireu, fillets. Ella és una de sola i nosaltres som més. Tenim això a favor. Hi aniràs primer tu, Joan.
Joan: D’acord.
Mare: Si aquesta et dóna llargues, després hi anirà en Pep.
Pep: Està bé.
Mare: I si ni així, que hi vagi la Pepa.
Pepa: Bé.
Mare: Au vés, Joan: vés i torna.
Joan: (Surt de casa, truca a ca la veïna:) Que hi ha algú?
Veïna: Hola? Qui hi ha? Què vols, nen?
Joan: Sóc el veí. A casa fèiem arròs i hem fet curt de sal. No en tindria pas un pessic?
Veïna: Prou! Ara mateix te la dono! (Fa per entrar, s’atura i torna:) Però digue’m, vailet: quina sal vol la teva mare? Prima o gruixuda?
Joan: No ho sé.
Veïna: Au vés i quan ho sàpigues m’ho dius. (Surt Joan, a part:) Ara sí que l’he engalipat, aquest! Venir a demanar-me un pessic de sal per a l’arròs, què s’ha cregut, quan a mi em toca menjar enciam cada dia!
Joan: Mare, mare!
Mare: Què fill: has reeixit?
Joan: Que si la vols prima o gruixuda m’ha dit i no me n’ha donat de cap mena.
Mare: T’ha ben entabanat. Ara, si tornes i li dius tal o tal altra et dirà que no en té i a sobre afegirà que ella no fa tantes distincions com jo i ens anomenarà llepafils. Joan, no pateixis. Ara és el torn d’en Pep.
Joan: Bé.
Mare: Pep! Preparat?
Pep: A punt. Vaig. (Arriba i truca:) Senyora veïna! Senyora veïna!
Veïna: Qui hi ha? Què vols, marrec?
Pep: Hem fet curt de sal a l’arròs. Que en tindríeu, és igual prima o gruixuda, un pessic per afegir-l’hi?
Veïna: Prou que en tinc! No veus que tot el dia cada dia m’he d’amanir els enciams que em poso a taula? Però digues: la vol amb iode o sense iode, la teva mare, la sal?
Pep: (Dubta un moment, i resol:) Tant se val! La que tingui.
Veïna: Tant se val no, minyó: si la vostra dieta és pobra en iode, que porta el peix, per exemple, llavors per força has de prendre aquesta sal. Au vés i pregunta a la teva mare uants cops us dóna peix al mes. (Tanca.)
Mare: Què, Pep? Com ha anat?
Pep: Tu ens dónes molt peix, al mes?
Mare: Ai que em sembla que ja se’ns ha tornat a rifar la veïna! Ara et toca a tu, Pepa. Pep, Joan, no passa res. Confieu que ens en sortirem.
Pepa: Vaig. (Truca:) Que hi ha algú?
Veïna: (Obre:) Hola, marreca. Què vols?
Pepa: Un pessic de sal, hem fet curt a l’arròs. Però si no me’n pot donar, ho entendré, que no me’n pugui donar!
Veïna: Però què t’has cregut? Tan pobra et penses que sóc per no tenir ni això? Què et penses? Que perquè aneu a esquiar a l’hivern i a la platja a l’estiu sou més que jo? Doncs no! Jo sóc més que vosaltres! No tindré cotxe però enciams i sal a punta pala! (Va dins i torna carregada de paquets:) Té, nena: sal iodada, sal sense, sal prima, sal gruixuda. I digue-li a la teva mare que en sal, el que és en sal, no hi ha ningú que em superi, que ja us ho he demostrat! Que jo sóc la reina de la sal!
Pepa: Gràcies, adéu!
Mare: (Mentre mengen l’arròs:) Veieu, fillets: aquest arròs l’hem fet entre tots quatre.
Teló