L’invàlid arquetípic, aquell que es pren per invàlid universal és un home rodant i donant voltes i fent piruetes àgils davant i sobre tota sort dels obstacles arquitectònics i esportius, l’invàlid acceptat per les estructures mentals públiques, i el recentment aplaudit a cada proesa. L’invàlid que sóc jo, emperò, no pot gaudir dels serveis de tabac ni queviures a domicili, en profit d’allò que en diuen “comerç de proximitat”. Si hi ha curadors interessats en oferir aquest servei (doncs el teletip em va arribar via A3) jo no sé encara si ho fan en sèrio , el cas que, un invàlid que demana uns ajuts físics que poden interpretar-se com a comoditats, no pega amb l’invàlid valent que hauria de ser jo a totes llums. Per què no sóc un invàlid acceptable? Gasto els meus genials dons energètics en un negoci de poesia que m’okupa de deu a deu. Sal Mineo, 1.957
